Borinot, El. Any 2, Núm. 11 (7 febr. 1924)

              7 febrer 1924 ^V% ^**** ^T^TÏT TW *^V^ l'Administració
Snbscripció: „,* ¿t***** **<>*.VV^ Àngels, 22 i 24
Trimestre, S*50 f " V BARCELONA
OFICI DE RENDIMENT
—Compri'm bunyols, pare.
—Bunyols?... Ja "n'estem tips! Agafen la gran paperina i no trobes res a dins. LOS HIJOS DE NADIE
ixi, tal com sona, i dit d'aquesta manera, que és més expressiu.Per totes bandes veureu los hijos de nadie; anunciats en els quioscos, anunciats per les cantona­des,
anunciats en els cinemes. No podeu donar un pas que no us trobeu amb los hijos de nadie.
I un hom es pregunta: doncs, què? que per ventura s'han trencat les resclo­ses
de tots els bordells i n'han sortit tots els bords? Puix que los hijos de nadie són els bords. Oi?
Amb aquestes consideracions anàvem caminant sense esma, arrossegant la mandra d'un dia de mala lluna. Quan heu's-aquí que trobem un bon amic, i ens diu:—Vols venir al Cine?: fan los hijos de nadie.—Anem, doncs! Entràrem al cine, tot seguit engegaren la pel·lícula. En ma vida me'n he vistes de més fresques, que de contar arguments de pel·lícules; però ho provaré.
Resulta que los hijos de nadie són una colla de bandits que s'agruparen en societat per poder fer millor de les seves. ¿Saben com naixen els bolets, o com surten les granotes? Per l'estil naixeren los hijos de nadie, l'un per ací, l'altre per allà. sempre a base de mullader, de fang.
Naturalment, tothom els esquivava, aquesta colla de trinxeraires. Anaven a la caça de gossos i de gats perduts, i venien pells de llebre i de conill, draps i ferro vell que pispaven d'allà on podien. Per això, encara no els veien, ja cridava tothom:—Amagueu les gallines!
Ara de pas us diré que aquesta gentussa, més que por, encara, feia repugnància, i feia llàstima. Sobre tot quan ve aquell moment que cínicament exclama:—1 quina culpa hi tenim, nosaltres, si som fills de ningú!
La terra és una bola, i roda, i dóna moltes voltes. I rodant, rodant, un dia, els fills de ningú es toparen amb el cap d'una quadrilla de circ, de pantomima i de varietés. En veure'ls, aquest home, els preguntà:—A on aneu?—Ells contaren moltes coses, acabant dient que no anaven enlloc. Aleshores l'empresari del circ feu:—Que us voldríeu deixar llogar?—Els fills de ningú respon­gueren:—
Segons què tinguéssim de representar: puix que nosaltres per una cosa sola servim.—
El cap de la quadrilla de circ els digué:—Nosaltres presentem molts papers, juguem molts núme­ros:
fem de bisbe, de lladre, de dona de món. . de tot. Però n'hi ha un que no el podem representar per manca de gent que sàpiga fer-lo: és el número dels bords. I és llàstima, perquè en trauríem molt de partit. En faríem un número especial... Si vosaltres el volguéssiu representar, demaneu.
Fet!—respongueren els fills de ningú: és precisament per la sola cosa que servim, per fer de bord. D'aquell moment ençà el circ resta complert poguent comptar amb l'únic caire que fins ales­hores
li mancava. Els fills de ningú juguen el paper de bords admirablement.
I si ho volen veure vagin al cine de... Anàvem a dir el nom, i ens el callem: hom veuria massa que es tracta d'un anunci. Només els direm que és en un lloc molt conegut de Barcelona.
FLUMELL. EL BORINOT" -4
GRA\ ACADEMIA BISAILEJiJIAX
UN LLIBRE «UNIÓ
ARA que
s'ha posat de moda parlar de si con­vé
o no dequè els llibres de text si guin uns sols per a tots els que as­saboreixin
les de­lícies
de l'ense­nyança
oficial, nosaltres en brin-demun, dellibre, que considerem U N I C per tots conceptes. Es el "Manual de Edu­cación
Física" de don Francisco López Romero, honorable profe­ssor
titulado a l'Uni ve r s i t a t Central i actual Auxiliar de la Càtedra de Gim­nàstica
del'lnsti-tuto General y Técnico de Bar­celona.
Es una obra de text obli­gatori
als qui es­tudien
el Batxi­llerat,
com el xa-rrampió a les criatures: amb el temps es farà im­mortal
perquè trasbalsarà tota una civilització.
Per a
qu
è hom se'n convenci, heus a qui un dels ca­pítols
més moguts de l'esmentat Manual, que nosaltres dediquem, de passada, als sarauistes.
«EL BAILE»
«EI
baile es un ejercicio en que el cuerpo se mueve al compás de la música... Es el baile tan antiguo como el hombre:... En Grecia dividieron la danza en orquéstrica, esferística y escénica. Llegan a nuestros tiempos la orquéstica, gue­rrero-
religiosa, en el rigodón, los lanceros, el minué, etc. La esferística, por los valses, mazurcas y polkas. La cénica, por las habaneras, schotich, tangos, danza de vientre, bailes flamencos, etc.
»Deben conocer el baile todos los jóvenes bien educados que no quieran hacer un mal papel en la sociedad. Este ejercicio... imprime un aire con­fiado
y magestuoso, ademanes varoniles y un modo de andar libre y fácil.
»Las reglas de buena educación ordena que el caballero busque la pareja que más le agrade, y en llegando cerca de ella, la salude, y ofreciéndo­le
el brazo derecho le manifieste con dulzura, el honor y gusto que tendría en bailar con ella, lo que suele expresarse, preguntándola: «Sería Vd. tan amable?» etc; pues si la joven desea bailar y la inspiráis simpatía, no deja terminar el ofrecí-cimiento; se pone de pié y se coge a vuestro brazo.
»No debéis nunca manifestar despecho por las
UN QUE SE N'ESCAPA
—
Guaita, guaita quin borinot! —Oh. i que no deu haver pas­sat
perla censura, aquest.
negativas; despedios con un ¡otra vez será! y buscad a otra qué no esté comprometida. Debe rendirse culto a la belleza, pues bailar es querer. Es el baile ejercicio de enamorados; por esa razón la práctica sanciona que se dé un paseo antes de empezar las figuras, con el doble objeto de recrearos y que se recreen con el porte y belleza de vuestra dama, cuyos defectos físicos os abochornarían. Y, además, con el fin de oir su voz y conocer su educación e inteligencia, para lo cual comenzaréis hablándola de cosas indife-tes al local y a los circunstantes, para terminar fijándoos en su belleza física y moral. No hay nada tan soso y feo, como bailar en silencio y no mirar a la pareja; ni nada tan desonesto y sálva­le
mm
como callar y mirarla.
»Así que suenan los acordes musicales, prestad atención, suspended el diálogo, fijaos en el com­pás,
que llevaréis con los pies, arrancando con el izquierdo, para que la dama lo haga con el dere­cho.
Si bailáis cogidos, huid del roce de vuestros cuerpos, limitándoos a coger su cintura con la mano derecha y extender en semiflexión el brazo izquierdo, para que la palma de vuestra mano apoye los dedos o toda la suya. Si os sudan, interponed un pañuelo, pues no hay nada más repugnante, que el contacto pegajoso de la piel, ni nada que irrite más a la muchacha y a la fami­lia,
que manchéis el delicado color de sus vesti­dos.
»Fijaros, en que al agarraros inmovilizáis el tronco para que sean los pies los actores del movimiento; pues no hay nada que más descon­cierte
y ridiculice a los bailadores que los balan­ces
y sacudidas extemporáneas de la cintura, los movimientos de los hombros y el pendoleo de brazos. No seáis bruscos al arrastrar a la da­ma
(!!!!) en las vertiginosas vueltas de los valses.
»La higiene del baile aconseja, que se empiece por los movimientos dulces y sencillos compases, siguiendo paulatinamente hasta los más molestos y difíciles como el vals galop corrido
»No se debe bailar hasta después de tres horas
de haber comido , no se practicará en lugares
cerrados, ni de noche con iluminaciones de acei­te,
gas, petróleo, etc., porque para alumbrar ro­ban
a los bailadores el oxígeno que les es indis­pensable
para la salud de los movimientos. No se debe practicar si los lugares no estan alumbrados por la luz eléctrica.
»En sitios cerrados, como teatros, salones, etc., debe cuidarse por los bastones (xulos amb tran­ques,
centres de gravetat dels baixos balls madri­lenys)
a cuyo cargo está la dirección y vigilancia de los bailes, que bailen las parejas por tandas y gocen de un espacio de dos metros cuadrados en los bailes lentos y tres a cuatro metros en los acelerados y rápidos».
I aquí s'acaba aquesta exposició científica, sandun­guera
i bellugadissa que tenen d'apendre els nois i noies de io a 12 anys a l'aula de Gimnàstica del nostre Insti­tuto
General y Técnico.
Si el «Manual de Educación Física» del senyor López és un llibre «ÚNIC», que em pengin de cap per avall a un trapeci, per sempre més.
NYIGUI-NYOGUI. 5- "EL BORINOT"
Els T
u s
de la ò e t m a n a
,di
JL,a noia que no es podia casar
En un país de dones boniques, com és el nostre, fa de mal parlar d'una noia lletja, perquè gairebé en manca l'experiència. En un país en què les noies es casen, i si no es casen és perquè no volen, una que no pugui casar-se ha d'ésser verament una cosa extraordinà­ria.
Aquest dia em contaven la historieta de la noia que no es podia casar. Es una mica sen­timental,
una mica grotesca, segurament més grotesca que sentimental, com els drames del cine.
Aquesta noia, entre al­tres
rareses, tenia bigoti. No aquell bigoti graciós i simpàtic de moltes; sinó un bigotàs contra el qual res no valia, ni la peca cura, ni la navaja, ni el massatge, ni els molls calents. Era un bigoti gruixut, com tota la seva pell. I tenia, de més, un cap que s'assemblava a una carabassa (despietada-ment, unes veïnes li deien cara de bassa).
Inútilment, la noia, dei­xats
els específics inefica­ços,
acudia a pràctiques cstrafalàries, a provar her­bes
i ungüents, fins a arri­bar
a les supersticions. Po­sava
cebes a grillar, sota el llit; es feia pegats de cua de cavall amb greix de serp, es feia tirar les cartes. Un cop li passà pel magí d'anar a visitar la capelleta de Santa Rita; però s'aven-gonyí, quan veié que tot hom apretava a córrer, en ell entrar.
No parava mai. En certa ocasió, que va semblar-li de tenir un pretendent que
li feia l'ullet, però que tampoc no va dur-la al matrimoni, ella, pensant-se de realitzar una estratagema que l'enterniria, va fer dir que es retirava... Va assajar diferentes vegades el truc, i mai no li va sortir bé.
Passaven anys i panys. I la noia que no es podia casar era ja a les portes de la ve­llesa...
Però el que no passa en un dia passa en un any. A les portes de la vellesa, la noia que no es podia casar va fer sort: un adoba cossis la va dur al matrimoni.
RESPOSTA OPORTUNA
—Que UJaig mal?
—En aquest moment, no. "EL BORINOT"- 6
El gosset damunt la taula S E T S I V ü I T 8
PER
fi
ha pogut arribar-hi. Mireu-vos-el, el gosset! Està content. Remena la cua. Remuga saborosament. Llepa els plats. Aquests ossos—pensa—són excellents, no és per dir-ho.
Si poguéssim penetrar en el fons de la inte­l
·ligència del gos—i dic intel·ligència, perquè els animalistes asseguren que el gos en té—si poguéssim penetrar-hi, a ben segur que tro­baríem
que el seu ideal, el seu somni daurat, és de poder saltar, un dia o altre, damunt la taula dels senyors. Encara que es tracti d'un gos de casa bona, tan amanyagat, tan estimat, tan quasi-persona. Fins tractant-se d'un gos així, no dubtem que el dia que pot saltar damunt la taula, és la seva màxima satis­facció.
La cosa es perfectament comprensible. Diu Perrault, l'exquisit contista, que quan el gos es posa damunt la taula dels senyors, es creu que ell també és senyor.
En el menjador opulent, ple de domassos i de figures decoratives, en mig d'aquell am­bient
confortable, voltat de cadires toves, bu­taques
envellutades, l'escalfapanxes encès... el gosset damunt la taula es creu tot un senyoràs Es mira les potes. Què li deu semblar que són, les seves potes? Tal vegada s'afigura que són les quatre columnes de la sabiduría. Es mira el seu pit, blanc: li deu semblar que és la camisa planxada. Es mira el morro, color torrat: s'imagina, potser, que ho és de tant de fumar. Es mira el colla­ret
de cascavells: tal volta es fa la illusió que és condecorat. Es mira, es mira, no es veu mai la cua.
Ja s'ha cruspit els ossets, ja ha llepat els plats, resta assegut, sembla que pensi. Es que, de veritat, pensa?
Després d'una estona, baixa de la taula de menjar, salta a la tauleta del recó, on hi ha un gramòfon. Es situa davant per davant, al bell mig de la trompa de l'instrument sonor. Escolta la veu del seu amo. Al cap d'una es­tona,
es posa a lladrar.
Es a
dir
: fa un discurs.
TANTSEVAL.
Que tingui molt en compte, l'amable i culte llegidor, que aquest número d'EL BORINOT ha hagut de passar per la censura militar. Apa!
* * *
Per fi ha estat arranjada !a qüestió dels ferro­carrils.
A veure, a veure si anem una mica més de pressa; perquè això ja no pot anar.
* * *
Escriu
Darío Pérez que quan es fundà "El Li­beral"
a Barcelona (deu fer una trentena d'anys) es posaren decididament al seu costat "hombres como el actual vicepresidente de la Mancomuni­dad,
el marqués de Marianao, el rector de la Universidad, el doctor Martínez Vargas y don Al­fonso
Sala".
En una
paraula: la gent nova de sempre.
* * *
Con elocuencia singular,
el señor Basuelos
(va por los suelos, dices?—no! Basuelos),
elegante, sutil, inteligente,
después de escuchar
el gran discurso del hombre eminente,
ante la sala fehaciente,
exclamó:—Agitemos los pañuelos!
esto es hablar, esto no son camelos.
Señores, se me acude una pensada.
"Qué, qué?"—dijo la gente electrizada.
Y respondió Basuelos:
—
Hemos de hacerle una gran tirada!
* * *
=Diu un diari de Madrid:—"La situación en Inglaterra: porvenir oscuro".
Qui
parla!... Que ja us haveu vist la cara, company?
* * *
=A
l'Ajuntament de Madrid s'ha celebrat una subhasta d'adoquins.
Quan es farà, una subhasta així, a l'Ajunta­ment
de Barcelona?
ítem més: un tal senyor Pereira demana dotze mil pessetes de sou per els regidors. Això també ha estat a Madrid. Bé, que passi: de Madrid no n'havem de fer res. Ara, aquí Barcelona, que no ho diguin ni de broma. Si no, riurem.
* * *
=Els aviadors alemanys estudien el problema d'anar a la vela.
(Si
és així, i que tenen ganes de fer bona feina, els recomanaríem que donessin una volta pel Manzanares). 7-"EL BORINOT"
—
Que ja s'ha pres la temperatura?
—Sí, senyor: tinc el termòmetre a la galeria.
El
nen:—Mare ¿a on anem? amunt?... No: anem avall, mare: als Magatzems Santa Eulària.
* * *
Un higienista
diu que en poc temps la miopia (curts de vista) ha crescut d'una manera extraor­dinària,
alarmant.
Amb bona fe: no calia pas que ens ho digués. Bé prou que es veu.
* * *
=Diu un periòdic:—"Xina està civilitzada". Ep, mestre, anem a pams: segons quina!
* * *
=Ha estat descoberta una banda de "distingits" lladres. ¿Distingits?... I en què es distingeixen?
Vaja, senyors, no facin l'ullet: no siguin ma­liciosos...
* * *
=En la sessió de la Diputació de Madrid, sota la presidència del senyor Bermejillo, es pro­mouen
els primers incidents en parlar de l'arren­dament
de la plaça de toros.
El senyor Bermejillo diu que es posà molt vermell, i amb gran "tesón" increpava els dipu­tats
per llur comportament, indigne en qüestions com aquella, de cultura superior.
* * *
Es proposen resoldre'l, abans de l'estiu, a Rhon.
(Rhon? Amb Jerez segurament que els aniria millor).
* * *
=Un automòbil desenfrenat causà moltes des­troces
en un ramat de bens.
Cridem l'atenció de l'Ajuntament sobre el fet; potser fóra convenient d'aprofitar aquest siste­ma
per a conseguir que hi hagi força carn, i ba­rata.
* # *
En unes oposicions de mestres, ha estat desco­bert
que certs individus duien copiats en el barret l'exercici que tenien de fer.
Diu que aquests pobres diables, han estat exclosos de les oposicions. Nosaltres ente­nem
que hauria hagut de fer-se al revés, pre­miar-
los tot seguit i donar-los les millors places; han demostrat tenir un enginy a l'alçària del cap.
* * *
=E1 nen diu a la seva mare:—Vull una bom­ba,
vull una bomba.
La mare li diu:—Calla, les dones de les bom­bes
ja no hi són, no se'n veu cap per la Rambla.
El nen insisteix:—Vull una bomba.
La mare:—No siguis tossut, nen. M'obligaràs d'anar allí on no volia anar mai més... Però, per­què
callis, anem! "EL BORINOT "-8
UN GUAPO
— Vaja : Si vénen eleccions i tenen vot les dones, no em caldrà ésser de la Monàrquica per a sortir diputat!
=D'un
diàleg caçat al vol.
—Em faig creus de l'afició enorme que hi ha a la boxa i al futbol.
—No te'n estranyis, home. I cal que sigui així. Si no fos per les patades i per les trompades ¿quina diferència hi hauria entre les persones i les bèsties?
* * *
=En la foradada del ferrocarril de Ojos Ne­gros,
a prop de Sagunt, s'ha suïcidat un jove... elegant, dit en altres termes, un jove "bien".
Moralment parlant lamentem el fet. No dei­xem,
però, de reconèixer que, tracíant-se de "jó­venes
bien", és molt excusable. Són tan nyèbits i tan inútils!
* * *
=Comerciants, i industrials: parleu de crisi? Perdeu el temps. Anuncieu els vostres productes en EL BORINOT. Us atipareu de vendre.
* * *
=L'expresident de la República de Portugal, Teòfil Braga, mort suara, a penes no deixa cap diner. En una capça reservada li han estat tro­bats
molts treballs inèdits, voluminosos manus­crits
seus, de gran mèrit científic i cultural.
Quan es. mori el senyor Sala (i que Déu li doni molts anys de vida per pregar pel mort), de se­gur
que se li trobarà també la capceta reservada, amb quelcom semblant—sinó que més en gros encara—als voluminosos escrits de Teòfil Braga.
—La modèstia del senyor Sala, emperò, és tan gran, que no vol ni que la capceta sigui tro­bada
a casa seva. La deixa, com a testament cultural i científic, la confia al Casino, perquè allí p·rrli amb la sobirana eloqüència dels fets.
* * *
=E1 nou escorxador de Madrid diu que encara no pot inaugurar-se. Sí que ho lamentem.
* * *
=Els encenedors seran estancats, d'aquí en davant, com els llumins, com els tabacs, com les pòlisses......
I com voleu que anem bé, si tot s'estanca!
* * *
=Una escena violent, després del match de boxa:
Joan:—Reconec en Piet-Hobin condicions de primera figura, de campió: tot el que vulguis; però...
Joanet:—Sí, vaja: tu, de totes passades, ets alista.
Insospitadament el Joan dóna al Joanet un di­recte
a la barra formidable. Hi corre la gent: els descomparteix. Senyors, què és això, què passa?
Joan:—Perquè m'insulta, doncs! m'ha dit sa-lista.
El Joanet protesta que no li ha dit salista, sinó partidari d'Alís:—ets alista, li he dit.
=Havia estat un mal entès del Joan, evident­ment.
Però, donat i tot per ben entès el malentès, nosaltres no enteníem el motiu d'aital furor.
Ah, ja! El Joan i el Joanet eren terrassencs.
* * •
=Per l'últim dijous de febrer, dia 28, prepa­rem
un número especial, que esperem que me­reixerà
la favor dels nostres amics.
AQUEST NÚMERO D*«EL BORINOT» HA PASSAT PER LA CENSURA MILITAR CONFESSIÓ INTIMA
-M'agrada el teatre més que p?r l'obra
que representen, o faig entre els espectadors.
pel paper[que "EL BORINOT"- 10
La
gàbia dels lloros
UN lloro sol en una gàbia generalment és bastant ensopit, i us recorda sempre les quatre parets d'un cel-obert, o el balcó trist d'un individu de les classes pasives, que a còpia d'estalviar, ha arribat a reunir diners per la xocolata del lloro. Un lloro sol és mo­nòton:
«oye, oye majo, oye majo, oye majo»: o bé «no quiero ir a la ascuela, porqué el maestro me pega»; o bé «lorito real, lorito real»; i d'altres bacinades per 1 estil, que aca­ben
per aburrir-vos.
La cosa
vera­ment
divertida és una gàbia de lloros, és a dir quan són molts. Però s'entén molts, i que es trobin reunits en una mateixa gà­bia,
a bastament ampla per po­der-
hi trastejar. Que no sigui com a la Ram­bla,
per exem­ple,
en què els lloros de les pa­rades
dels ocells estan tancats ca­dascú
en la seva esquifida gabie-ta. La gràcia és que estiguin junts.
No fa gaire vaig tenir ocasió de presenciar l'espectacle d'u-namunió de llo­ros,
queem sem­bla
que mai més de la vida no oblidaré: quin panxet que m'hi vaig fer de riu­re!—
Oye tu, sal aquí, sal: a ver como haces un poco de gimnasia,—deia un, enxamporra-dament. Sortia un altre:—Dos y dos, cuatro, dos y cuatro; seis... ja, ja, ja!...—Un altre:— Yo soy una mujer honrada, yo soy una mu­jer
honrada... Després, es passaven un parell de minuts anant i venint, com si fessin algu­na
cosa important. Bevien aigua.
Tornaven. Ara sortia l'un i cantava:—La cañita del azúcar, ole: la cañita del azúcar, olé.—Un altre, mig de baix en baix:—Me lo
—De quants cavalls el vol el motoret?
— Vostè mateix. Es per Jer anar una màquina.
guiso y me lo como. I un altre, encara:— Brrravo, brrravo, brrravo...
És passaven un altre parell de minuts amunt i avall. Després tornaven a fer els cu-riosíssims parlaments, que n'hi havia per tren­car-
se de riure.
Vaig anar-me'n. Bo i anant-me'n, vaig tor­nar
a sentir:—Yo soy una mujer honrada... que deia aquell mateix lloro d'abans, que semblava el masclot principal.
FURI.
Sardanes a Madrid
^ON vius a ¿3 Madrid: to­tes
se les pensen. Manera de fer venir gent, han calculat: mane­ra?
una novella atracció, sarda­nes.
Que es desin tots els foments i centres de sar­danes
de Barce­lona
i de Cata­lunya;
que a Madrid en saben més. Jo, que sóc soci de set fo­ments,
estic per donar-me'n de baixa. Tantes de societats, i tant de moure's, i tanta d'organit­zació...
i no ha­ver
pogut acon­seguir,
en una pila d'anys, que hom parlés a tot Espanya de la sardana, com s'ha esdevingut ara, amb un pa-fetes a Madrid, és una cosa dit sigui francament.
què faran a l'Em-
d'escriure
rell de ballades que no ens escau
I al mateix Empordà pordà si Madrid els arrabassa el títol de «país de la sardana», que ostenta junt amb el de «país del vent»?
Nosaltres, pel molt que estimem la nostra dansa, no podem deixar de cridar:—Visca Madrid, salut a Madrid!
Conten que a Madrid passa molt de vent...
BUFA. 11 -"EL BORINOT'»
ÀMFORA
LA NOIA
QUE TOCA EL PIANO
PASSO molts cops pel carrer del Bisbe i per la Plaça Nova, bastant sovint per altres ca­rrers
de la ciutat vella; no pas perquè sí; no pas, tampoc, perquè hi tingui alguna amor; sinó per •costum de disfrutar-hi. Ens hi atreu la noia que toca el piano.
Es una noia que no he vist mai. Potser és una Honda, potser és una bruna, ens té el mateix:
"L'amiga blonda m'ha encisat,
també la bruna; jo só una mica enamorat
de cadascuna."
Però el secret real que ens duu a passar per <iquells carrers és que la "nostra" noia juga el piano de molt bona manera. Ah! la vida és tan plena de xavacaneries i de bestieses, que sentir •una sonata de Beethoven, o un preludi de Bach, o uns estudis de Gluck, alegren el cor, i fan des­arrugar
les celles.
Gràcies, O la invisible noia que toques el pia­no.
Beso les teves mans.
Sobre tot, aquesta noia és una noia de gust. Mai, en tants dies, no li he sentit a tocar ni això <l'El Dictador ni allò de la Montería. Conto que -deu tenir por que se l'hi esmussarien les mans. Li deu agradar la llibertat de l'ocell, bé que sigui volant per l'aire del cel, bé que sigui reposant en la rameta d'un arbre.
Algunes vegades l'he sentida, després de feta Ja lliçó d'estudis, tocar un parell de cançons, o una sardana. Sovint l'acaba taral·lejant; amb una veu melodiosa que corprèn. (Aquest número ha passat per la censura militar).
LES ÀGATES
Coneixem poques Àgates, són del rovell de •l'ou barceloní, dels voltants de la Catedral, on tot és pedra, pedra picada, carrers senyorívols, amb •aquella reial senyoria que els donen les ombres, les ombres quietes, les ombres verdes, com l'àgata.
Coneixem poques Àgates, poques com les ver­taderes,
les bones pedres precioses.
Divina Àgata barcelonina, dimarts era el teu dia, passaves una mica greu, i passaves silencio­sa.
Silenciosa, sí. Amb el mantell arrossegant, però; mateix que una reina, arrossegaves el man­tell
verd, com el teu nom, O Àgata divina; verd <com l'esperança.
LES EULÀLIES
S'atança el dia de les Eulàlies. D'aquestes Eu-làlies, nenes, donzelles, o dames, que són tan -dolçament porugues. Ara us diré: llur poruguesa no és més que exterior, com un vel bellugadís. Anima endins, les Eulàlies són fortes i valentes.
A
semblança
de la llur Patrona, la tendra, la
invicta noia Eulàlia, poncella de mil fragàncies, com el poble que la venera. A semblança de la llur Patrona, les Eulàlies són prou fermes per a servar la flor de l'ideal, per guanyar-ne la palma de victòria.
Dia 12 de febrer, bella diada. Si fa sol, quina alegria amb la seva llum! Si no en fa; i què? La resplendor de les Eulàries és molt més clara que aquella del sol, oidà.
Eulàlies barcelonines, fines com la mimosa: Eulàlies de les altres regions, clares com els amet­llers
florits: bona ventura que tingueu en la vos­tra
diada. De la vostra ventura, doneu-nos-en una llesca germanívola, si us plau.
En bols d'argent daurat us serà servida la xo­colata;
menjars exquisits, en plàteres de porce­llana;
vins generosos, en cristalls sonors...
Salut, gentils Eulàlies: les barcelonines i les de les altres regions!
Brindem, brindem! F. 1DEL
UN NEN QUE FA L'HOME...
O
QUE
LA SAP LLARGA —Mamà, per Santa Eulàlia, te... te... regalaré una bombonera de vidre com aquella de damunt el piano, saps?
— (La mamà, molt satisfeta): Bé!... Però escolta, jillet, si ja en tinc una, què en faré de l'altra?
— Es que... saps?... és que l'una, jo... jo... s'ha... s'ha. trencat. EL BORINOT"-12
Prou elogis: garrotada!
No tot han d'ésser elogis, s'imposa de tant en tant alguna rebentada. Fa ja massa temps que certa premsa local, sense mancar-hi nosaltres, no s'hi pensa pas gaire, a fer elogis. El mateix es parla en bé del porc com de l'ase, del sabater com de l'escombriai­re.
I això no val.
Nosaltres, joves com som, esperàvem dels altres, dels que tenen més experiència i en saben, de la missa, més de la meitat, que des­prés
d'una temporada d'elogis, es decidirien iniciar-ne una de rebentades; i estàvem dis­posats
a secundar-hi amb tot l'entusiasme de la nostra joventut. Però es veu que per no trencar el costum, en alguna cosa els últims hem d'ésser el primers.
I allà va que trona. Aquí ens teniu dispo­sats,
parodiant aquell tipus de la Marieta de l'ull viu, a rebentar-ho tot. El mateix reben­tarem
el forner, que ens dóna el pa pastat amb farina de moresc, com la pólvora que no crema; el pastisser que ens dóna les pastes pintades de color d'ou; com els partidaris de la llei seca, com els que ens donen bouj per
—/ qui és aquest Ricard Alís? — Un noi molt eixerit. Un xicot que s'ha obert pas a cops de puny.
bèstia grossa. Però permeteu que abans us parlem de la bugadera. Un incident entre família, ben fresc encara, ens hi obliga.
I aquí va la rebentada de la bugadera:
El cas és que per haver millorat sobtada­ment
de situació, les dones de casa varen dir-nos que, de bon grat o per força, volien llogar una bugadera. Sobre tots, la sogra s'obs­tinava
a fer-nos veure que tretze eren quinze. I nosaltres, carregats de paciència, procurant fer-les entrar a raó.
—¿Però que no ho veieu, dones de Dèu? Abans encara n'hi havia d'aprofitables, de bogaderes; però amb motiu del conflicte hagut entre elles i el director dels safaretjos, van restar totes al carrer. I les que han entrat de nou, no cal més que els mireu la pinta i em donareu la raó. Llogueu el qui volgueu, menys una bugadera. Podeu llogar un criat, una modista, una dona que us repassi la roba: si voleu cuitaré i tot a comprar una criatura per tal que pogueu llogar una dida i una maina­dera;
però, quant a la bugadera, no hi ha transacció possible.
Justament al davant mateix de casa hi ha­via
dos grans edificis, els únics rentadors públics de la població, on acudien totes les bugaderes. I a l'endemà, dia de bugada, les dones de casa no tingueren de fer més que sortir al balcó, per convèncer-se ben bé que entre les bugaderes d'avui no n'hi ha un pam de net.
—Senyor. Déu meu—deia la sogra—com canvien els temps! En lloc de guanyar, anem perdent dia per dia. El que és avui no pots confiar en ningú que no sigui de casa, i en­cara,
així i tot, en surt alguna ambla camisa bruta. Haurem de tornar a aquells temps en què tot ens ho fèiem nosaltres mateixes.
Per primera vegada, en els quatre mesos de casats, ens confonguérem amb la sogra, en una llarga abraçada.
EL NOI D'EGARA.
JA ESTEM SALVATS!
Sí, senyors: ja estem salvats. El senyor Comte de Fígols, aquest home portentós, d'intel·ligència preclara, me­ravellós
pou de ciència i d'ilustració, que, de tan profund com és, no se sent ni parlar, el senyor Comte de Fígols, ha renunciat els drets de representació que, en concepte de president de la Diputació de Barcelona, li corresponien.
Felicitem de tot cor el senyor Comte de Fígols, Uumanera cosmopolita. COMPTE AMB JURAR
—Ets una falsa; vas jurar d1 estimar-me tota la vida. —Qui s'havia de pensar que visquessis tant de temps!.
S'ha acabat el pessebre
SI la Candelera
riu
, el fred és viu; si la Can­delera
plora, el fred és fora. D'aquesta ma­nera
ho havem trobat, d'aquesta manera ho dei­xarem
als qui després de nosaltres vindran. La dita és aquella; encara que, molts cops, la veritat és aquesta: tant si plora com si riu, el fred és viu.
D'altres diuen:
San Blas, San Blas, la cigüeña verás: si no la vieres, año de nieves; o diuen tam­bé:
en febrero, busca la sombra el perro. Però deixem estar les bèsties!
El
fet és que, passada la Candelera, i passat el dia següent, que és Sant Blai (advocat contra el mal de gola, i que nosaltres, hi ha camins, invo­quem
amb la santa intenció que a algú n'hi vin­gui
un de tan fort, que l'escanyi), el pessebre s'ha acabat.
Les mestresses de casa, amb la mainada, el des­fan,
i desen peça per peça, amb molt de compte, les casetes, les figures, la santa cova, la mula i el bou, les gallines, els bens, el molí de vent, la cascada, el pont, els torrents, les muntanyes. Ho posen dintre les capees ben apariades.
Quan tot ho tenen col·locat, i a punt de desar, fins a l'any vinent, es troben amb unes sobralles: un porc i uns trossos _de suro.
Que, encara que sembli mentida, no saben com desempallegar-se'n.
M. I. X.
13 -"EL BORINOT"
Poema del senvor Solanas d'Olot
Garcia: Jo coneixia—mossèn Solanas, mossèn Solanas,—que n'era a Olot, i que entenia—molt en çarçueles.
Caruncho: Veure çarçueles—un mossèn pot? Com és possible—que les sotanes mai es barregin—amb antiqüeles?
Garcia: No t'he pas dita—jo semblant cosa; no et dic que hi vagi,--dic que hi entén: per'xo estudia—per moralista.
Caruncho: Ja comprenc, ara. .— Segueix dient!
Garcia: Mossèn Solanas—allà on es posa (cal pas que temis) —no deix la pista... I per fi l'home—ha comprovat que els pomells eren,—fet i pastat, així com sona:—una çarçuela!
Caruncho. Ah sí?.. Doncs, «duro»—i a la caçuela.
Garcia: Duro, i caçola?.. — Has encertat!
PORFIRI.
DE GAL APOTECARI
Bevedors de vi, bevedors de sang
o
h
o han llegit? Un cafre s'emportà una criatura, l'estaborní, li feu unes punxades i es posà a beure la seva sang. El fet es d'allò mes horrorós i sembla mentida que siguin possibles, fets d'aquesta llei, en països diguem-ne civilitzats.
Mireu-ho com volgueu, això es pitjor en­cara—
ja ho crec!—que beure vi pels quatre costats.
El que hi ha una cosa: i és que, de vegades el bevedor de vi es converteix en bevedor de sang. Com que amb la seva, no en té prou, que no podria viure, li cal xuclar la sang dels altres. El procediment és el de sempre: lligar, posar un mocador a la boca, estabornir... i posar-se a xuclar.
De tota manera confesseu que s'exposa a un perill: rebentar.
CADUCEU. "EL BORINOT " - 14
Afaitar: a 20, i a 15
ARRIBANT a Vallperdut un parell d'excursionistes, que pels cims de les muntanyes ja trescaven, feia dies, van voler, primer que tot, ana a cá la barberia a afaitar-se bé la borra que la cara els enlletgia.
El
coijjeur, a Vallperdut, en un tros sol de botiga, era, ensems, tenda de porc, estanc i espardenyeria.
Doncs, entrant els dos companys, i havent dit el què volien, els respon l'amo:—El servei, a quin preu: a vint, o a quinze? —Feu-lo a vint,—digué l'un d'ells-
EN
LA
ESCUELA
—
Vamos
a ver: cual és el astro que está más cerca de la tierra? —El astropajo.
no
ens fa res pagà una mica, si la feina és més ben feta.
El barber pren, de seguida,
la navaja tota oseada:
a
afait
à es posa la víctima,
arrencant-li pèl i pell,
que la pell li regalima...
(El barber, que és tot un bàrbar,
no l'afaita, l'estocina!)
Mentrestant mataven porc part de dins de la botiga; i, sentint els seus xisclets, l'afaitat exclama, amb ira: —Allí dintre, deu haver-hi un que l'afaiten de quinze!
RAU-RAU.
ULTIMA HORA
A
Riojaneir
o ha estat construït un aeroplà monstre, gegantí, que pot dur 200 passatgers. Quin anímalas!
Pero
vaja: de més grossos en coneixem nos­altres,
encara.
* * *
El senyor Sala! El senyor Sala, que visqui per molts anys, ha renunciat a les dietes que li co­rresponen.
Diu que no ho necessita per ara, gràcies a Déu.
RESPONEM
(No tornem els originals)
F. D. — Ens agrada: però no pot passar.
Jo.—Està molt bé; però el dibuix no acaba de guixar.
Sar.—Elis. elis!
Florian.—Apa. siau.
Z. Z.—Que ens heu pres per altre?
Mossega.—No pas a nosaltres.
A. Riba.—Arriba, home, arriba, que diria l'Aymerich.
M. A.—Potser anirà.
R. R —Vagi trametent-nos coses.
V.,
de Tarragona.—Tiri's daltabaix del balcó de! Mediterrani, home!
A.
B, de Badalona. — Què voleu que ens pengin?
Acertijo.
—Està molt bé; però temem que no pugui passar.
TIP. ALTÉS, ÀNGELS, 22 I 24.—BARCELONA ATENCIÓ
al número de dijous, 2 8 de febrer
ESPECIAL DE
CARNAVAL
Belleses artístiques i naturals de Barcelona
Ha dit Piet-Hobin que Barcelona és una gran i bella ciutat. Però encara no en sap, de la missa, la meitat.
iaa¿aoo(3 t«í2><£soeic<OM<£>s3iH«<c>ák3 si
E)C¿CS>GE>3(5
OCíCa^^o (BO«3yCa»3G)
Proveu-la i no en gastareu d'altra.
LLIBRERIA ITALIANA
SEDE CÉNTRALE:
Rambla Catalunya, 12«¡-Telèfon 8$o-G.
BARCELONA Any Il-Xúin. II 7 febrer 1924 Subscripció Trimestre, 3'50 "4
2 O cms.
La
corresp." l'Administració: Àngels, 22 i 24 "^ BARCELONA
El
Sr.
Mariano: El Sr. Rafecas: anys a Cuenca.
—Vostè, senyor Rafecas, ja se'n deu anar als 56, oi? —No tants, no tants... posem-n'hi 46; recordi que vaig viure 10