Catalònia. 2a sèrie. Núm. 03 (20 janer 1900)

              Segona sèrie. — Numero 3 10 cèntims
Periòdic Nacionalista Liberal
P O L Í T I C , L I T E R A R I I DE C R I T I C A A R T Í S T I CA
REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ
Llibreria «L'AVENÇ B , Ronda de l'universitat, 20
MO S TORNEN ELS ORIGINALS
SURT CADA DISSABTE
Barcelona 20 Janer de 1900
PREUS DE SUSCRIPCIÓ
Barcelona 2 pessetes trimestre
Catalunya i resto d'Espanya 2 » »
Països de l'Unió postal 3 » »
Les divisions catalanistes
Les forces catalanistes estan dividides:
;iixò és un fet massa públic pera negar-lo o
,ttenuar-lo. Nu hi ha ningú que conegués un
xic Íntimament als catalanistes que no pre­veiés
en un dia més o menys pròxim aquesta
divisió. Desde 1 moment que l'antic regiona-
: me català o catalanisme polític se convertí
en idea nacionalista i que, per lo tant, dins
d'ella s'hi encabien republicans i monar­quies,
demòcrates i conservadors, revolucio­naris
i evolucionistes, era d'esperar la for­mació
de diferents grupos cap a la dreta o
cap a l'esquerra dintre del camp catalanista
i nacionalista, distribució en quant afectava
a punts relacionats a la religió, a la forma de
govern, al sufragi, cjüestió social, etc, però
perfectament units sempre en tot lo que fes
referència a l'obtenció del regoneixement de
la personalitat catalana.
Però no ha estat d'aquesta mena la divisió
i ealisada avui en el catalanisme, i per això
sorprèn més. Les diferencies que separen als
uns dels altres no són de doctrina ni de pro-diment,
per més que vulguin així aparen­tar-
ho ls interessats; la divisió és principal­ment
filla do malesvolenees personals i
d'interessos mesquins i petits d'empresa
periodística.
No hi veu prou clar qui no ho vegi així.
Com és ppssible que hi hagi qui vulga
fonamentar la en la cèlebre i desditjada carta
del general Polavieja, quan tots, absolutament
tots els prohoms del catalanisme militant
tenien perfecte coneixement de les relacions
entaulades, i tots, absolutament tots, estaven
d'acord amb el parer de la Junta Permanent?
Estan plens de vida ls que assistiren an
'juell notable consell general que apro\à per
unanimitat la conducta de la Junta Perma­nent.
El manifest que més tard se donà al
públic redactat pel senyor Pennanyer ratifí-
• i v a una vegada més els procediments evo­lutius
del catalanisme.
És veritat que aquell document fou llarga­ment
discutit i que ja allí s formaren dos
baíidos; però a les persones de seny i des­apassionades
que coneguin els dos projectes
Mueallavors se discutien i que avui ja s'han
fet públics poden veure ben clarament que ja
uo s discutien conceptes doctrinals, sinó
paraules, ésadir, paraules, persones, perquè
les paraules no eren ja més que una tapadora.
Publicat el manifest i el·legits de la Perma­nent
els que havien promogut totes aquelles
discussions bisantines, àdhuc desprestigiat el
mateix Polavieja, pretext de tota aquella bron-quina,
havien desaparegut totes les causes
aparents que motivaren aquelles discussions
i temptatives de divisió, i probablement les
coses no haurien passat avant si la publi­cació
d'un nou orgue diari del pensament
catalanista, en el que hi col·laboraven perso­nes
enemistades am l'altre bando, no hagués
tornat a encendre les passions que sembla­ven
apaibagades.
Però com que al públic no se li podien
explicar els fets am tota sa repugnant nuesa,
s'inventà el criteri del tot o res, com si amb
aquestes paraules noves en la política de tots
els partits coneguts se volgués dir alguna
cosa.
Les idees en el món no s'han implantat
mai ni s'implantaran d'altra manera que per
l'evolució o per la revolució, i, esbrinant un
xic la cosa. potser podríem dir que única­ment
per l'evolució, puix la mateixa revolu­ció,
la que mereix el nom de tal, és fruit d'un
llarg periode evolutiu i d'un estancament de
la mateixa evolució produit per la força dels
governants quan preté deturar el moviment
per medi de la forca; allavors és quan escla­ten
les revolucions, que ademés solen tenir
múltiples causes secundaries que ajuden a
fer-les esclatar.
Se comprèn bé un temperament evolutiu
o revolucionari (que més que de les idees
depèn del temperament individual), però 1
tot o res és verdaderament incomprensible
sense ésser revolucionari.
Una direcció política com el catalanisme,
que s proposa la modificació de la constitu­ció
espanyola, que trasbalsa tot lo existent,
portant lo de dalt a baix, i que vol conse-guir-
ho tot d'un plegat séns treballar a
l'ombra i renunciant a les armes bones o
dolentes que li dóna l'actual constitució, és
senzillament la üegaaió de tot sentit polític.
Voler obtenir la modificació radical de
la manera d'esser d'un poble sense que
l'hagi precedida un llarg aprenentatge polí­tic
i sense que en ses costums s'hagin intro­duït
les autonomies per la sola virtualitat
dels principis continguts en el programa
catalanista, és senzillament obeir al criteri
jacobí i castellà, que creu que ls pobles -<o
regeixen solament per les lleis fabricades
desde la Gaceta sense conciencia de te n a-litat.
Anatematisar la revolució, renunciar a
l'evolució i a l'implantació per parts dels
principis catalanistes preconisant el tot o res,
és burlar-se de la gent, és la negació de tot
sentit polític, és el lirisme més extravagant
que pot haver concebut un poeta, és l'intru­sió
dins del catalanisme del criteri castellà
pur sang, d'un jacobinisme xorc.
Però d'aquest tot o res quasi bé no val la
pena de parlar-ne, perquè no resisteix l'ana-lisi,
i perquè no són més queies vestidures am
que s cobreixen els personalismes. El cata­lanisme,
que és la causa de la pàtria, està
molt per sobre de totes les personalitats i de
tots els interessos d'empresa i de grupo, i
per això la divisió d'ara neix morta, per això
desapareixerà; i si algun valor té, és no més
el d'esser un estimulant pera l'opinió pública,
ja que aquesta lluita contribueix a desenso-pir-
la.
L'hora de les veritables i sanitoses divi­sions
del catalanisme no ha arribat encara.
J. A< íT.'ILERA
La Qüestió Catalana
El miting de Girona en favor del Concert Econòmic
El míting de Girona del dia 14 passat és el
segon miting que en favor del concert econò­mic
ha organisat el Foment del Treball Na­cional
en nom de la Comissió dels Cinc Pre­sidents.
El primer va ésser el miting inicial
de Reus (1) fet el 3 de Desembre passat.
El lapsus de temps transcorregut desde
aquell an aquest, a pesar de l'exit colossal
que 1 va coronar, és degut, entre altres
causes, a les dificultats ridicoles que 1 caci­quisme
centralista de Lleida va oposar a la
realisació, en aquella desgraciada capital de
província, del miting que les entitats barcelo­nines
hi projectaven fer tot seguit del de
Reus. Sense renunciaran el miting de Lleida,
sinó solament aplaçant-lo, es va decidir que
en el recomenoameut de la campanya fos
Girona la visitada pels nous excursionistes
polítics. I això que aquesta expedició era la
més aventurada, la considerada com més
perillosa. Els expedicionaris sabien l'estat
d'esperit d'aquella altra capital catalana tant
o més oprimida que Lleida pel caciquisme
(1) C.\i M O N I A sen va ocupar extensament on el numero
preliminar.
CA T A L O N I A
centralista. Però la fe en un gran ideal patriò­tic,
la Begur i tat de que en tot cor català s pot
fer vibrar la fibra patriòtica, per adormida
que estiga, va enfortir el coratge d'aquell estol
d'autonomistes catalans, i allà anaren deci­dits.
I, com de fet, el cor no ls va enganyar.
Noranta i tants eren els expedicionaris proce­dents
de Barcelona, agregant-sels pel camí
comissions d'altres punts de Catalunya. El
nombre era respectable dada Yinflucnza reg­nant,
que fa fer llit a una quinta part de la
població barcelonina. Moltes personalitats
importants d'aquí adherides al moviment no
assistiren al miting per malaltia, entre altres
en Robert, en Domènech i el Marquès de
Camps. La batalla que s'anava a donar era
perillosa. Se temia una derrota, un fracàs.
«Girona, —deien els pessimistes (també n'hi
ha entre la gent més conveçuda),—és una
ciutat adormida, pera no dir morta. La poca
vida independent que hi ha està ofegada pel
caciquisme centralista. Hi dominen els ele­ments
castellanistes apoiats en els empleats
i militars castellans que hi resideixen. Per
altra part,—seguien dient els pessimistes,—
l'element catalanista de Girona està influit
pelgrupo integrista de Barcelona, ha escoltat
les seves insinuacions malèvoles. La murmu­rar-
ió, la calumnia i l'injuria, que són la prin­cipal
arma que empleen, han fet el seu fet:
han format una atmosfera hostil an els parti­daris
del concert econòmic. Es veritat que ls
integristes fan el joc an els caciquistes-cen-tralistes,
que, més aixerits que aquells, com­prenen
els avantatges immensos que per la
llur continuació en el poder els representa
l'ajuda que inconscientment i de bona fe pres­ten
al eaciquisme-castellanista els partidaris
del o tot o res». Així parlaven els pessimistes.
1 aquesta era la realitat que pesava sobre
l'esperit del poble gironí abans de comen­çar
el miting: l'hostilitat manifesta dels
uns, la simpatia no gaire entusiasta d'altres,
una curiositat neutra per part de la majoria.
I aquests estats d'esperit que dividien el
poble gironí varen omplir el local de gom
a gom. El primer perill, cl d'un local buid o
mig buid, era vençut. Benehida sia una ve­gada
més la lluita per les idees! I ara calia
fer vibrar aquella multitut atenta i desitjosa
de saber què són i què volen els catalans
evolucionistes. Parlareu els oradors, i la mul-t
titut els va escoltar, els va entendre, es va
deixar convèncer, es va deixar persuadir.
Les paraules d'introducció den Kusinol, pre­sident
del Foment, i el discurs del Marquès
de Camps, llegit pel senyor Rahola, varen
ésser escoltats amb atenció benèvola, àdhuc
am simpatia, però sense gaire entusiasme
çncara. El glaç costava de fondre-s: la tem­peratura
era. tant freda! Però al parlar
en Pla i Daniel va començar a desplaçar
lom, que v;
neu Barcei
per p;tr
5, va sotragar l'auditori. « N o
mistes radicals: amb el COH-no
haureu de renunciar a
òrmes autonòmiques. Al con-cll
implica el reconeixement,
dat Espanyol, de la persona-
• ! >nem-lo una mica: lo demés, tot se­urà
». En Pla i Daniel va estar eloqüent,
ï sorollar l'auditori, ne va arrencar llargs
ilaudiments. I va parlar en Martí, regi-
>r mallorquí, representant del municipi de
dma. Quina nota més bonica, la presencia
UI Marti! Representa l'acostament de Ma­llorca
a Catalunya; l'afirmació de que són
germanes; de que amdues se senten catala­nes;
de que un mateix ideal nacionalista les
guia, de que amdues treballen per alcan-çarlo
per medi de reformes autonòmiques
que les deslliurin del despotisme ccntralista-caciquista.
I en Martí representa també, ho
consignem am goig inefable, que l'idea cata­lanista
no significa un reculament en l'estat
social. En Martí vol el progrés, la llibertat i
el benestar de l'individu; però no ls creu pos­sibles
sense l'autonomia de les persones
socials intermitges, entre l'individu i l'Estat.
L'auditori l'aplaudeix vigorosament, mos­trant
que ja no tem l'absorpció de Barcelona.
En Martí, parlant de Mallorca, l'ha convençut.
I parla n Vilaregut i segueix vibrant 1 atenció
de l'auditori. L'orador li recorda ls mals de la
pàtria, mal governada, mal administrada i
conduida a la derrota pel centralisme inepte.
« A i x ò no pot continuar, diu; en vindria la
ruïna. Si 1 Poble Català no fa valer els seus
drets, si dividit no exercita les seves forces,
hi serà arrocegat indefectiblement. Cal mudar
de camí i de guies. Cal anar a una transfor­mació
de l'Estat Espanyol». El públic gironí
ha sacudit ja 1 seu ensopiment; manifesta la
seva voluntat igual a la de l'orador, i aplau­deix
amb entusiasme. S'aixeca n Fargas, el
conegut metge, l'especialista, el catedràtic de
medecina de Barcelona, i commou fondament
comparant la situació de l'ensenyança que
dóna l'Estat Espanyol, i en tots els seus graus
i especialitats la mostra deficient, inferior,
massa inferior, per desgraciada la de tots els
pobles d'Europa, i diu que 1 Poble Català
la podria tenir bona aquesta ensenyança si
pogués administrar els recursos que li pro­porcionaria
un regim autonòmic del qual
el Concert Econòmic ha d'esser el primer
germe. Els titols acadèmics que us porten
dels centres docents espanyols els vostres
fills són realment falsos, perquè no represen­ten
ciència ni art. I això s'ha d'acabar pera
sempre més.»
S'aixeca, pera resumir, el president del
Foment del Treball Nacional, que, com més
amunt s'ha dit, presideix la taula del miting.
En l'Albert Rusinol ha donat una veritable
prova d'abnegació, de zel i d'entusiasme
anant a Girona. Estava convalescent i no ben
restablert de la malaltia regnant. Amb això,
la pàtria li ha d'agrair més encara 1 servei
prestat am perill d'una recaiguda potser
funesta. Volem un concert econòmic am l'Es-tat
espanyol,—va dir,—i per ell traballem,
am la convicció de que la nostra acció polí­tica
ha d'esser la primera etapa pera obtenir
una ampla autonomia per Catalunya; però
no som separatistes, som, si. autonomistes
com aquells autonomistes de Cuba i de
Puerto Rico que tants esforços van fer pera
evitar la guerra am l'Espanya i la separació
de les colònies ultramarines; amb ells vàrem
votar els diputats catalans pera conseguir el
cabotatge, el tracte recíproc de mercaderies
entre províncies que s volien espanyoles.
Varen fracassar aquelles temptatives patriò­tiques
davant del non possttMus deis partits
espanyols. Tant-de-bo pera bé de tots no
sens oposi la mateixa tocada negativa a les
nostres modestes reformes autonòmiques,
car l'abisme obert entre ls esperits d'una i
altre banda de l'Ebre podria produir, en el
moment d'un conflicte inevitable d'interes­sos,
una catàstrofe semblant pera l'Estat Es­panyol.
I, ara com ara, no volem més que un
concert econòmic, el que sia possible,'el mi-niraum
de lo que pugui ésser beneficiós pera
les dues parts contractants del concert.
El regim actual, el que seu va, se pot com­parar
al d'una societat col·lectiva que té una
raó social comú, però on tots els socis, les
regions, comprometen en l'empresa tot llur
capital, llur nom, llur honor i els de llurs
famílies. La gerència hi està centralisada
en un organisme, l'Estat central, que no
consent la fiscalisació de tots els interessats.
Aquesta societat, per mala direcció, per
mala administració, per apatia dels socis
que hi pertanyen, sofreix una pèrdua enorme
que ha de pesar molt justament sobre tots.
La liquidació del desastre s'imposa i s'ha de
fer ràpidament o lentament, tal com se pugui,
afortunadament no absorvint el capital parti­cular
dels socis. Però la societat, si ha de
continuar, ha de sofrir una transformació
radical. Catalunya, que és un dels socis, vol
que la societat se converteixi en comandita-ria.
No hi veu altre camí de salvació pera ls
interessos socials. L'obra nostra ha d'esser
convèncer als altres socis, a les altres regions.
Proposem-los que cada una aporti a la socie­tat
a reconstituir, la part proporcional del seu
capital necessària pera la liquidació del de­sastre
i pera la reorganisaeió dels serveis
col·lectius que representa l'Estat. I cn quant
a la seva part, Catalunya hi serà generosa,
donarà més, si cal, de lo que li pertoca, men-tres
se fixi d'una manera solemnial aquest
import i quedi sempre salvat el seu nom, el
seu honor i la seva part restant de capital. I
ademés, una trista experiència ha ensenyat a
Catalunya que no pot abandonar una fiscali-sació
eticaç en els actes de l'Estat, en la ge­rència,
i per aconseguir-ho ha d'enviar al
Parlament, al Consell d'administració, com si
diguéssim, representants catalans de debò.
Gironins. No consentiu més que representin
la vostra província diputats i senadors, sens
arrels, sense prestigi en el país, perquè en
els moments de les decisions supremes ne­cessiteu
homens que portin a les Corts espa­nyoles
la vostra veu i el vostre v o t » . I va aca­bar
el miting cn mig d'un aplaudiment
unànime. Vetaquí una nova hatalla guanyada
pels autonomistes evolucionistes. Girona és
guanyada a la bona causa. El nostre optimis­me
va triomfar una vegada més.
Al míting assistiren les següents repre­sentacions.
En Pla i Deniel, per l'«Ateneu
Barcelonès»; en Pruci Heras, per !'«Institut
de Sant Isidro»; cn Carbonell, per la«Llig;i
de Defensa Industrial»; els senyors Guix,
Cortés i Casanovas, pel «Centre Industrial •>
i per l'«Institut Industrial de Tarrassa»; en
Vilaregut, per l'«Econòmica Barcelonesa de
Amics del País»; en Fargas, per l'«Unió P.c
gionalistade Barcelona»; en Francesc Rosés,
per l'rtArt major de la seda».
Les adhesions rebudes cn el moment del
miting foren les següents: Els ajuntaments
d'Avinyonet, de Puigcerdà, de Palafrugell.
d'Olot, d'Espalla, de Bagur, de Llansà, de Ba­nyoles,
de Torra bans, de Darnius, de Monta­gut,
d'Agullana, de San Marti de Vilallonga
de Llanas, de la Selva de Mar, de Sant Feliu
de Buxarcu, de Salt, de Sallera, de Santa Co­loma
i de Figueres; i les del « Foment de M'ora
d'Ebre», de la «Cooperativa de Bagur», de In
«Cambra de Comerç de Tarrassa», de la
«Lliga Industrial de Vilafranca» i del «Centre
Industrial de Catalunya».
j . CASES CARB<
Mr. GL Haiiotaux
parlant de Barcelona
Convé molt, pera la causa catalana, que ns
coneguem a nosaltres mateixos, i contribueix
molt ari això que sapiguem lo que de nosal­tres
pensen els forasters que ns visiten, tant
si són castellans com si són de l'altra banda
del Pireneu. En Gabriel Ilanotaux ha visitat
recentment Barcelona, i en un article publi-
.;tt en / > Journal, de París, del dia 15 del
corrent, diu de la capital catalana:
La primera sorpresa de l'Espanya és Barcelo­na,
una gran ciutat americana brollada en mig
<-egle a les vores del Mediterrà;, una població
enèrgica, nombrosa, laboriosa; una indústria plena
(l'iniciatives i de fecunditat; un comerç emprene­dor
i no coneixent obstacles; costums democrà­tics;
una vida tota al defora i que sembla pere.-n>a
en mig de l'activitat, places extenses, però mig
acabades, bulevards de quatre kilometres ornats
!i- cases esplèndides, començades i construides a
net iiars en un tour de moin, un port vast i lluent
sota 1 sol. fsf/uorea i parcs immensos que, compa­rats
amb el restant de la ciutat, semblen délnigaé*;
cafès espurnejants, teatres espaiosos; i, linalmeni,
i't' sobre de tot, «La Rambla'), com si digues
sim la Cannebière... No s pot dir més! Vetaquí
Barcelona. El progrés d'aquesta ciutat fóra, potser,
- éns igual a Europa si no hi hagués en tot això
•uielcom de precipitat, d'aleatori i de provisional,
;mamcna d'incertitut i de malestar en l'acreixe­ment
ràpid i en la riquesa à Jlcur ü'étalage, un
i'endemà que s'ignora encara en el luxe que s
mostra una mica.
No té monuments del passat, fóra de l'exquisida
construcció dels Arxius, on se sent, desde l'entrada
És llàstima pera l'Hanotaux i pera ls seus
lectors de Le Journal que i'ex ministre d'Afers
estrangers de França no s'hagi tíxat en la
Catedral, en Santa Maria, en Santa Agueda, en
Santa Agna, en Sant Pau i en tants altres edi­ficis
religiosos del passat notables dins del
recinte de Barcelona, i en la part antiga de
l'Audiència, de la casa de la Ciutat, de la de
Llotja i de la de l'Ardiaca pera no citar més
que ls edificis civils gòtics més importants
que tenim. Potser allavors hauria manifestat
un entusiasme artístic semblant al que ex­pressa
parlant de la Sagrada Família, i hauria
dit,, com el cèlebre arquitecte inglés Street,
que Barcelona és una de les ciutats més mo­numentals
de l'Espanya.
No hi ba edificis moderns que mereixin ésser
senyalats., fóra d'aquella sorprenent iglesia no
ncabadiV(La Sagrada Família den Gaudi), on
sembla que Barcelona ha volgut inscriure 1 seu
estat d'esperit emprenedor, aventurés, incert tot
d'un cop...
Aquesta iglesia immensa inacabada, mig viva i
mig arruïnada, dins son art desbordant, més no
indiferent, respon perfectament a l'hardidesa, al
>igor, a l'embranzida, a la personalitat, en un mot,
tuesta estranya Barcelona que s'és alçada en
una nit com una corona de modernisme sobre 1
front venerable de la vella Espanya.
l'afalagador judici que mereix a l'Hano­taux
Barcelona, expressat ara gran justesa i
f]ue ve magistralment sintetisat cn l'ultim
paràgraf, ha de fer pensar al poble català i
ï'ha de refermar en la seva fe i constància en
«1 treball i en l'aspiració traduïda en obres
d'obtenir l'autonomia necessària, pera que a
Barcelona i en tot Catalunya completem la
'•ostra obra de cultura començada per les
veneracions passades. C. C.
La Set
( D E LÉON DIERX)
Am la cuiraça al cós cenyida
com els bretons en cl combat,
en eixa lluita séns pietat
juguem-hi tots la nostra vida.
Companys, avant.' Mentrcs s'hi veu,
tot embestint plantem-los cara,
ben alt el front, la vista clara,
sense parar, i arreu-arreu.
Campions ardits de la bellesa,
que ara apedrega l món felló,
fem voleiar nostre peno
contra l'estupida acomesa;
i com avui els vells topans
no ns mostren pas l'aigua volguda,
q ian tinguem set, la font perduda
retrobarem prompte am les mans;
del cós sagnant estan humides,
doncs per reviure en nostre intent,
com Deaumanoir. anem bevent
la tebia sang de les ferides.
TRADUCCIÓ D'E. M O L I N É I BRASES
«Els sepulcres blancs»
DRAMA DEN JAUME BROSSA
Tots els que coneixen de temps an en
Brossa esperaven, séns dubte, que 1 dia que
escrigués un llibre tractaria aquest de matè­ries
filosòfiques, sociològiques o de quelcom
que exigeix més aviat les facultats d'un pen­sador
que les d'un artista; però lo que segu­rament
els hauria semblat impossible és que
1 s e u debut fos precisament un drama. I, no
obstant, així ha estat, i el drama és de tal
mena que obliga a fixar-hi l'atenció, a parlar-ne
en públic, a fer-ne cas, en una paraula, i a
reconèixer en son autor una nova força am
que sembla que podrà comptar la literatura
catalana en s a lluita pera arribar a ésser e x ­pressió
d'un art seriós i fondo. En Brossa
pertany an aquesta generació novissima
formada entre ls ateneus bles societats obre­res;
entre les revistes de savi i d'altres desti­nades
a la popularisació de coneixements que
abans quedaven reduits al menor nombre,
generació de poetes i de literats que no volen
semblar-ho i que després resulta que fan tan­ta
o més poesia i literatura i que tenen més
imaginació que molta gent de generacions
anteriors que posaven gran empenyo en
dir-se somniadors d'ofici i es passaven la
vida estudiant humanitats. Cada època té la
seva pose característica, però, en el fondo, el
poeta segueix essent sempre un poeta, i el crí­tic
segueix essent sempre un critic, tant si
apliquen ses facultats a una com a altra bran­ca
del saber humà Lo que consegueixen
aquestes poses col·lectives d'un grupo d'homes
en un moment donat és variar el concepte de
la finalitat de l'art o alguna de les formes dels
vestits que aquest usa, i fer lo que n Bros­sa
en el seu drama: portar a la Literatu­ra
coneixements apresos fóra d'ella i que,
lluny d'anul·lar!;», de reprimir-la, encara
l'engrandeixen, donant-li influencia social en
una o cn altra direcció. Si això s fa sentint
l'art, surten artistes com l'íbscn. c om e n T o l s -
toi; si s fa sense sentir-lo, produeixen éssers
hibrids que ni fan art in ciència, La qüestió
consisteix en saber crear bellesa, encara que
aquesta serveixi pera expressar les niés altes
i complicades concepcions filosòfiques, les
més discutibles teories religioses o socials.
Tot cap dintre de l'art, mentres qui ho porti
cap an ell sàpiga entendre-1 i respecta r-lo.
Els sepulcres blancs, títol que ha donat en
Brossa al seu drama, recordant un conegut
text bíblic, és una obra forta, extremadament
moderna, escrita posant la vista en un ideal
tant alt que, francament, sembla fóra de lloc
en un país com el nostre, en que ls ideals o
gaire bé no existeixen, per desgracia, o bé s
van tornant petits, molt petits, vulguin o no
vulguin, amb el contacte glaçat de la prosa de
la vida. Bo é s , no obstant, que hi hagi esperits
suficientment toçuts i a" prova de desenganys
pera intentar en nostre mig lo que fins en a l ­tres
més afortunats és dificil. En aquests
últims un drama com el den Brossa produeix
una tempestat: en el nostre s'imprimeix i e n ­cara
gràcies, el llegeixen u n s quants, el dis­cuteixen
una mica... i la gran potassa del pú­blic
ni s'entera de lo que precisament s'havia
escrit pera que ell ho sentís. Ens cal tenir fe
quan d ménié, i veiam si à copia de donar cops
en va s'adonarà la gent de que en aquesta
terra també hi ha martells i encluses, valda-ment
hagin de picar en ferro fred i no en ferro
roent, com desitjarien.
Aquest especial caràcter que presenta l
drama den Brossa constitueix per un cantó 1
seu defecte capital i per altre s a fisonomia, son
segell propi i. Lo primer perquè no sembla
arrencar prou espontàniament de les entra­nyes
de la terra en que vivim; lo segon perquè
l'autor és un ibsenià fins al moll dels ó s s o s , i
si no hagués pogut esser-ho no sé si hauria
tingut gran empenyo en escriure un drama.
És sempre una bona qualitat en una obra que
sia com un producte natural de la terra on
neix; però, pera ls que mirem amb amor,
d'aquí estant, les g r o s s e s corrents artístiques
de l'Europa moderna, això no passa j a gaire
d'esser un bon desig que no podem realisar
més que a mitges: lo millor ens ve j a inventat
de fóra, i prou feina tenim en assimilar-nos-ho
de manera que arribi a formar en nosaltres
segona naturalesa, comunicant-li un xic de
l'aire de família que, més o menys, tenim tots.
Quan no volem fer això, ens quedem curts,
anem arreraçaga i agafem una espècie de po­sat
pastoril que, la veritat, no va bé més que
per una estona i encara en certs casos. Per
exemple: quan no ns volem mudar gaire i
sortir del circol de la família, o bé quan sabem
que precisament caurà en gràcia 1 veure que
no anem mudats i que exercim de pastor per
sporl, per amor a l'aire lliure i a la rústica
ingenuitat. Hi h a q u i creu que això, si s pensa,
al menys s'ha de mantenir callat per patriotis­me:
j o opino lo contrari i estic convençut de
que sols a copia de dir veritats d'aquestes
arribarà 1 poble català a ésser alguna cosa
de lo què deuria. Quan el modernisme natu­ralista
d'uns quants anys endarrera va arri­bar
an aquestes terres, vàrem donar un gran
p a s ; amb el modernisme idealista n'hem do
nat un altre, am l ï b s e n i s m e aplicat ai nostre
teatre, començat per l'Ignasi Iglesias i conti­nuat
avui per en Brossa, molt serà que no n
donem un altre, com abans am t'Influencia
heiniana en la poesia, i ara am les noves ten-tatives
pera trobar quelcom més nou encara.
Hem d'esser una corda més de l'harpa euro­pea,
que soni al mateix temps que les altres,
0 no hem d'esser rus. perquè no hi haurà cap
raó que motivi la nostra existència. Aixi ho
dèiem, sense cap eco, és veritat, però 1 fet és
que ho dèiem, fa quinze o setze anys, en l'an­tic
Avenç, antecessor de CATALONIA, i aixi se­g
u im pensant ho avui, am més gust, quan
veiem que de mica en mica s va fent lo que
demanem.
Després de lo dit. j a s compendrà que m'és
simpàtica la tendència ultra-moderna que
existeix en Els sepulcres blancs: i no precisa­ment
perquè fóra de la Literatura, en el camp
de la discussió pràctica on deuen portar-se en
últim resultat les coses, m'entusiasmin gaire
totes les teories que hi ha com latents en el
drama; sinó perquè, tant si són susceptibles
de discussió com si no ho són, representen
una pulsació en el torrent circulatori de la
s a n g moderna i tenen, per lo tant. el Uegitim
dret d'esser portades a l'art, a la poesia, i de
valer-sen pera la lluita en favor de lo que
l'autor considera gran i noble, j u s t i bell. Si ls
moralistes creuen lo contrari, que facin també
bons drames am la tendència oposada, o que
discuteixin el fons d'aquest, no la forma, que
això no és de llur incumbencia com tals
moralistes. Lo que j o m demano és fins a
quin punt és català tot lo que n Brossa ima­gina
i diu en el seu drama, fins a quin punt
les inspiracions llibresques s'han confós
am les impressions de la realitat pera
donar-nos una obra que al mateix temps que
sigui ben europea no desentoni massa del
nostre mig. Hi ha en Els sepulcres blancs, i
produeix, certament, un curiós efecte, totl'es-eenari
ibscnià: e l s recursos teatrals; la mane­ra
de moure les figures; el llenguatge culte,
elevat de vegades, senzillament gràfic i sobri
d'altres; els burgesos de limitats horitzons
morals i de virtuts petites; la dóna emancipa­da
proclamant-se superior an e l l s ; el sacerdot
conseller de la familia; l'home sense f o n a de
voluntat a qui dominen completament les in­fluencies
femenines... tot passa per davant
dels nostres ulls traduït al català, per aixi
oir-ho, i am molta habilitat, certament, en són
conjunt, am la seva punta d'originalitat que
demostra 1 talent observador de l'autor. Però
la qüestió consistia en si, posat a Catalunya,
no hi ha cert convencionalisme en alguns
detalls d'aquell escenari i en la manera d'ex-presar-
se i de moure-s e l s personatges en certs
moments donats. Jo crec que si: que hi ha
aquí bastant que revela l'influencia del llibre
precedint i acompanyant {potser àdhuc defor­mant)
l'impressió forta i personal de la rea­litat,
que 68, al c a p i a l a fi, la g r a n inspiradora
de les millors obres del món. La dóna eman­cipada,
que l'Ibsen pinta admirablement per­què
l'ha vista i ha viscut al seu costat un dia
1 altre dia, en son propri pais o en els de la
mateixa raça i civilisació del seu, no és de
creure que l'hagi trobat mai en Brossa a Cata­lunya
en no essent en desgraciades falsifica­cions
que són com l'indigna i immoral cari­catura
de la veritable dóna emancipada que
pot trobar-se devegades a l'estranger, en les
races del Nord especialment. Aquells burge­sos,
que s'esgarrifen de tenir en l l u r familia
una dóna a i x i , no fan, ben mirat, sinó lo que
farien tots els catalans a qui ls llibres no ha­guessin
aixamplat les potencies, c o n t se sol
dir, fins a a r r i b a r à fer-los aptes pera que pu­guin
compendre les c o s e s més oposades a llur
propria naturalesa i e s pot dir que a la de tota,
o quasi tota, llur raça. És veritat que les nos­tres
costums són susceptibles de transformar-se
com les dels altres pobles; però, avui per
avui, el personatge de Softa quo ha imaginat en
Brossa pera personificar ses teories feministes
és un desig més que una realitat, i aquesta
realitat, que sembla sovint molt bonica quan
se llegeix en els llibres, no crec que guanyés­s
im gran cosa tenint-la ja dins de casa si
havia de portar-se a l'extrem, com solen fer
la majoria de les dones allà on la civilisa­ció
o llurs circumstancies personals els ho
permeten. La veritat és que ni les nostres do­nes
actuals ni les totalment emancipades
d'altres bandes són lo que deurien ésser. I
que m perdonin els creients del feminisme
si ls sembla massa atracat dubtant de llur
religió, o, més ben dit, examinant-la lliure­ment;
com m'hauran de perdonar també ls
lectors que m'hagi desviat del meu camí
oblidant-me del drama que haig d'acabar de
judicar.
Si en la creació del personatge de Sofia
sembla haver anat el nostre autor més lluny
de lo que la vida catalana dóna de sí avui
per avui, en la dels demés tipos de l'obra 1
trobo molt més just. La Joana, personificació
de la burgesa catalana; en Guillem, el marit
annul·lat davant de la fortuna i de la força de
voluntat de sa muller; el Pare Àngel, conse­ller
indispensable de la familia, agraden des­de
1 primer moment, estan dibuixats am
seguretat i gran senzillesa de línies", potser
àdhuc am massa senzillesa. Tenen de totes
maneres l'avantatge de recordar-nos sempre
el model vivent que tots coneixem: i si també
ens recorden l'Ibsen, no s'ha d'oblidar
que la burgesia que aquell ens descriu té
grans punts de semblança a tot arreu. És
cl i li e i 1 preveure l'efecte que aquests personat­ges
i l'acció breu, forta i revolucionaria que
entre ells se desenrotlla causaria al públic
habitual dels nostres teatres. Potser l'obra
provocaria protestes; tal volta ls seus atrevi­ments
farien que s fos injust am ella; però,
tant si 1 resultat era l'un com l'altre, el fet
innegable és que n Els sepulci-es blancs se veu
e l g e r m c d'un dramaturg i que, llegida, l'obra
interessa, agrada, desperta emoció, i, lo que és
més que tot, té valor literari, del que no
abunda gaire entre nosaltres. Escrita a con-ciencia,
té fragments de gran justesa, fonda­ment
sentits, posant-hi l'autor part de la pro­pria
vida; i si quelcom se li pot censurar, és
que 1 llenguatge sigui algunes vegades massa
escullit, massa de llibre, més de lo que algun
dels personatges és natural que faci. Aquest
defecte, solament la pràctica pot esmenar-lo.
Com que una oreneta no fa estiu, és d'espqrar
que n Brossa procurarà escriure aviat altres
drames ont ens dongui la mida definitiva del
seu talent pera 1 teatre d'idees i àdhuc pera
la literatura creadora i no crítica, que és la
que li haviem vist fer abans, quan altres
qüestions més batalladores no 1 preocupaven.
R. D. PERES
Exterior
L a guerra del Transvaal
La guerra que com una resposta irònica
als acords del Congrés de La Haia ha esclatat
en cl Transvaal, dóna motiu pera moltes
consideracions a l'observador que s fixa una
mica en lo que està passant. Els seus resul­tats
poden ésser de rnoltissima traseendeneia
pera Inglaterra i, per lo tant, pera 1 món
enter, ja que aquest Estat intervé per tot
arreu i en toís els recons de món hi té inte­ressos.
Primerament, l'antic»par-se l s boers a l'ac­ció
dels seus enemics començant la guerra
ha distret an en Salisbury de les se\ es \ isit ms
profètiques respecte a certs Estats o pobles
moris, que, com tot organisme sense vida.
s'bau d'enterrar, pera be dels vius. Pel mo­ment,
dones, podem estar tranquils, ente-
I*ant-nos am plena satisfacció de que tots el>
valors públics pugen i van pujant, encara qu<-
no arribin a produir un 2ó per 100 com les
accions del Banco dc Espa/ïa, el pilar mestrv
de la nostra prosperitat. De totes maneres, els
neutres possessors de paperots am cupons,
en un any, han augmentat llur capital en Un
75 per 100, segons afirmen els que saben de
comptar.
Podem, doncs, contemplar am calma l'es­pectacle
nou i c u r i ó s d'aqueixa lluita desigual
entre un poble petit i un monstre poderós i
potent com l'Imperi britànic.
De totes les coses que fan els homes, res
menys a propòsit pera pronòstics com les
coses de la guerra: si no és tot en ella ines­perat,
està plena de sorpreses i de resultats
aparentment inexplicables. Els avantatges per
una de les parts, radica moltes vegades en
circumstancies i detalls poc coneguts o els
donen fets insignificants impossibles de pre­veure.
Sempre ha succeït així; per això que
força vegades un bon general resulta victo­riós
per ésser afortunat. En Napoleon fou
batut a Wàterloo pel retard d'un general;
un petit detall topogràfic va inutilisar la càr
rega formidable de la seva cavalleria; una
boira atapaida féu infructuós l'atac dels exèr­cits
r u s i rumà contra Plewna; el caure ferit
el general Concha a Monte Muro cambià una
victorià completa en una desfeta més com­pleta
encara. (In aiguat, un rellotge que
vagi malament, el retraç d'un convoi, una
ordre-mal entesa, influeixen en fer g u a n y a r o
perdre a un dels combatents. A mils podrien
citar-se aqueixos detalls, i a mils els fets que
ho comproven en l'historia de les guerres.
Quan la trista comèdia que s representà en
el Veneto, entre l'Austria i l'Italia l'any 66,
guerra sols empresa pera satisfer l'amor
propri d'aquell imperi, la seva cavalleria, els
llancers llegendaris, foren batuts per l'ita­liana,
i en cambi a L i s s a una esquadra forta i
nombrosa fou enfonsada per una altra dèbil
i petita, contra les previsions de tot-hom.
Evident és, emperò, que un exèrcit ben or-ganisat,
defensor d'un Estat que tingj r bona
administració, tindrà sempre avantatges so­bre
d'un altre a qui li manquin aquestes con­dicions.
Cert és que, per allò de que 1 gran
element, el nirvi de la guerra sigui 1 diner,
té avantatge un ric al barallar-se amb un po­bre:
i evident é s també lo que digueren els ale­manys
al batre als francesos: que un exèrcit
compost d'individus intel·ligents, il·lustrats,
am plena conciencia de lo que fan, serà
sempre superior an el que no tingui tals
qualitats. Malgrat tot això, ben sovint apa­reixen
en les guerres factors imprevistos
que, si no en l'essencia, destrueixen en
part tals afirmacions, produint-se resultats
que ningú raonadament podia esperar-se.
I é s que en el problema de la guerra n'hi
intervenen molts de factors; que és d'una
complexitat extraordinària i que am freqüèn­cia
apareixen particularitats, fets i circums­tancies
am que ningú comptava. Ademés, cal
A T A L O M A
pensar que la guerra és, més que tot, un ari I
practicada, o no, am medis, cn que hi inter­venen
l'educació i l'instrucció, amb elements
(!e totes les ciències i el mètode i regularitat
d'una bona pràctica administrativa. És la
-ucrra, a pesar de tot, irregular sempre i
lliure, indcpendenta.de plans, de regles i de
.-istemes moltissimcs vegades, com ho com- j
proven les mils i mils lluites am que ls homes
s han degollat els uns als altres. 0, si no, |
;com s*cxplicaricn tantes i tantes figures mi-iitars
que, séns haver trepitjat cap acadèmia,
que Sense cop dels coneixements que poden
constituir lo que sen diu Ciència de la
Guerra, han desfet les forces de contraris que
la posseïen tota, que tenien prestigi adquirit,
costum i fins tradició de la victorià? Desde
Viriat an en Miret, els exemples abunden:
no cal citar ne cap. I no sols fan això indi­vidus:
bo fan també col·lectivitats, ho fan
:xcrcits, com els de la primera Republicà
iraucesa, improvisats i sense cap de les con­dicions
dels seus contraris, desfent-los com­pletament.
I és que no s'ha de confondre l'element
militar i la guerra: representa aquell l'es­cola,
podem dir-ne, la costum, les regles, la
rutina, i aquesta està gaire bé sempre per
sobre de tot això, com l'Art no és la crítica, ni
les religions les iglesies.
Així, moltes vegades, per exemple Gi-i
ü i u , la ferma voluntat d'uns quants des­concerta
tota la ciència i experiència d'un
Sainí-Cy!', i l'heroic sacrifici de Moscou ani­quila
un exercit de 400.000 homes i desfà 1
colossal plau de son capdill. De tots temps
sempre ha passat lo mateix. La gent militar
se creu, am sa ciència i organisació, domi­nar-
ho tot, i gaire bé sempre lo que res hi té
que veure tira per terra totes les tàctiques
i destarota tots els calcols. Ben sovint, de
cada guerra n'ixen practiques noves, pro­cediments
i detalls que posen la superioritat
en qui ls emplea. En general, l'Escola militar
s'organisa, estudia i fa practiques, atenent a
ella mateixa o am l'objectiu de combatre un
clement semblant; i com els problemes
s'enuncien pels fets que res tenen que veufe
amb els Estats Majors, succeeix que llur
apriorisme no serveix més que pera errar-se
'•ompletament moltes de les vegades.
Quan la darrera guerra civil carlina, a
Somorrostro, séns haver-hi cap fort ni cas-
'cllot, un senzill sir.tema de trinxeres féu
inexpugnable el semi-cercol del Montana, de
Vbanto i de Galdames, deturant Lexéreit li­beral
durant tres mesos: fou precís el movi­ment
estratègic den Concha pera deslliurar
a Bilbao. Si l'Estat Major rus hagués presen­ciat
aquelles operacions, a bon segur que
no haurien batallat més de nou mesos inútil­ment
davant de Plewna; doncs el problema,
si bé molt més a Tengròs, era idèntic, pera no
dir el mateix, i per igual procediment se re­solgué.
Un Estat nou, sense unitat de raça ni de
religió, sense tradicions, ni més historia mi­litar
que sa revolta pera emancipar-se de la
metròpoli, els Estats Units del Nord-America,
un poble de treballadors i de negociants,
nen feta la guerra més forta del segle, i
d ella s pot dir ne deriven els armaments
moderns, tant per terra com per mar.
Ara per ara, la lluita entre ls heroics boers
i els inglesos va resultant un altre exemple de
que la guerra no dóna sempre la victorià a un
exèrcit am totes les condicions indispensables
segons l'Escola.
Preveia ja tot-hom que no fàcilment aba-triü
als seus enemics; més no podia ningú
comptar aéh la sèrie de batudes, de pèrdues
i desfetes que ban sofert les armes britàni­ques;
sèrie que tot fa pensar no s'estroncarà
fàcilment.
Quin oficial d'Estat Major, am més o menys
galons o plomcros, hauria pronosticat tals
resultats?
Inglaterra, amb un regular exercii, en part
agueiTÍ( a l'índia i a Egipte, am sos extra­ordinaris
medis materials i am la costum
contreta d'imposar, séns escrúpols, sa volun­tat,
desde 1 moment que sos interessos l'obli-guen,
i la costum de pegar, i fort, sempre que
li ha convingut; i un poble, dos petits Estats
que gaire bé no figuren en els mapes, un poble
de pagesos i de pastors, séns exèrcit perma­nent,
séns escoles militars ni cossos faculta­tius,
en conjunt fins sense uniformes; i poble
més aviat pobre que no pas ric: aquests són
els dos termes del problema actual.
Analisant, resulta, per una banda, que ls
inglesos, en la present guerra, no poden uti-lisar
lo «que simbolisa ilur prepotència, el po­der
naval; de manera que s pot dir dels boers
lo que s deia dels carlinsala darrera guerra:
«que tenien l'avantatge de no tenir marina»,
i ademés ni sisquera tenen litoral pera rebre
danys de la principal força de l'enemic. L'exèr­cit
inglés és compost de voluntaris i té un Es­tat
Major i en gran part una oficialitat aristo­cràtics,
am serveis i administració ben orga-nisats.
Ses qualitats en 1 art de la guerra les
tenen provades a les campanyes d'Egipte i
combatent les revoltes de l'índia; és a dir,
amb enemics que, per intel·ligència, recursos
i organisació, li eren ben inferiors. Avui per
avui, lo millor de l'exèrcit se troba en part
desfet, amb els desastres soferts pels tres
generals, i els reforços arribats al Cap tarda­ran
temps en constituir unitats perfectes com
les batudes.
No tenen els boers exercit propriament dit,
més tots són soldats; ni voluntaris ni quintats:
ho són pera defensar la pàtria, per ser fills de
la terra; llur organisació és senzilla, i per això,
doncs, perfecta; per manera que la mobilisa-ció
se verifica amb un ordre i promptitut su­periors
a la de qualsevol exèrcit permanent.
Les unitats són commandes o agrupacions
per localitats, grans o petites, però obedients
sempre, disciplinades sota les ordres dels
capdills el·legits espontàniament. L'individu
és jove o vell, un home que desde l'edat de
dèu anys ha començat a posseir un fusell i
municions pera anar a l'escola i poguer-se
defensar d'animals i dels negres, pera caçar
i pera ésser un soldat quan convé, lo mateix
a peu que a cavall. La vida del boer el fa apte
com ningú pera la guerra, acostumat al camp,
a viure en plena naturalesa; és fort i d'una
sobrietat extraordinària, així com per origen
de raça és ferm en ses decisions, tant com
calmós i conseqüent en sostenir-les.
Un poble am tals ciutadans és qui s troba
guerrejant amb els soldats de l'imperi brità­nic:
no amb el poble inglés. Defensen els boers
lo més sagrat d'un poble, sa independència:
els altres la supremacia d'un Estat poderós
que preté lligar el Cap amb el Caire amb una
comunicació per terra inglesa, per convenir
així als seus interessos. Això en sa aspecte
general pera afalagar el chauvinisme dels ta­balots,
perquè, apart la tradicional expansió,
a costes de tot-hom, de l'imperi, és també de
tot-hom sabut que les causes primordials de
la guerra han sigut i són els negocis de la
Chart'Tcd, les mines d'or i de diamants, que
personifica 1 Napoleon de l'Africa Austral en
Cecil Rhodes i en quins se suposa interessats
en Chamberlain, els ministres i fins indhidus
de la família real, i que, per altra part, els
fabricants de Manchester busquen am previ­sió
un mercat que pugui substituir al de l'ín­dia,
que dintre de pocs anys comptarà ja
amb indústria propria.
Per ara, am satisfacció universal, la justí­cia
i la raó ha deturat la golafreria britànica,
contenint la concupiscència de negociants
sense entranyes. Els reforços no paren d'ar­ribar
al Cap, i no para d'organisar-ne de
nous. Jamai Inglaterra havia mobilisat, ha\ia.
tingut en peu de guerra a la gent que avui hi
té pera aixafar a un poble que com tants altres
despreciava, i pel moment no és pas aquest
poble qui s troba en desavantatge en la lluita
començada.
Com en tants altres casos, un exèrcit or-ganisat
i constituït amb elements per sa na­turalesa
ben diferents dels qui composen
els exèrcits permanents, i per lo tant amb una
tàctica nova i am procediments no usats ni
coneguts per cap Estat Major, ha desballestat
tota l'enfatica i seria presumpció de l'inglés,
tenint de confessar-se un i altre general, ofi­cialment
en ses comunicacions, vençuts per
un enemic a qui no donaven importància;
enemic que no venceran am la facilitat que n
venceren d'altres el nou generalíssim a l'ín­dia
i el nou cap d'Estat Major a Egipte.
Tenen els boers bona artilleria i saben ser-vir-
sen; l'armament de l'infanteria estant bo
i millor que 1 dels inglesos. Individualment
com a soldats tenen aquells força superioritat
sobre d'aquests: bons tiradors, decidits i so­ferts.
Per sa natural manera d'esser i el no
tenir baionetes, segueixen tàctica especial que
ara tracten d'imitar sos enemics: posseint la
qualitat que cap més soldat té, la de no fer
foc sense tenir objectiu determinat, sense te­nir
punt de mira, #m la serenitat i calma
de no disparar fins que 1 contrari és a tret
segur. Al revés de lo que acostuma a fer tot
militar d'ofici, no s'entoçudeix en defensar,
posicions per l'amor propri de no deixar-les
guanyar: se retira, no per creure-s vençut,
sinó perquè li convé i pera no sacrificar vides
ni gastar municions inútilment.
Fins ara, tant en la tàctica com en l'estra­tègia,
han donat bones lliçons als inglesos,
fins obligant-los a lluitar en les condicions per
ells escullidesamb els assotjos de Kimberley,
Mafeking i Ladysmith, objectius reals i posi­tius
o medis d'obligar les operacions en el
sentit per ells convenient.
Ara començarà verament la campanya,
totes les operacions passades hauran sols
servit als inglesos pera sofrir pèrdues. Què
succeirà? Difícil és preveure-ho, més se pot
assegurar que, si s rompen les linies defen­sives
de les dues Repúbliques, serà am grans
sacrificis.
S'atrevirà Inglaterra a buscar-se una solu­ció
favorable apoderant-se de Delagoa pera
atacar de costat al Transvaal? Tot és possible,
més no ho és calcular lo que podria succeir-ne
a conseqüència.
Gran és el poder de l'Estat inglés; extraor­dinaris,
immensos els recursos am que comp­ta
i poc delicat en emplear els medis quan li
convenen; emperò, si gran és tal Imperi, sa
extensió l'obliga a sacrificis amb ella propor­cionals,
i imperis tant i més poderosos anaren
per terra i ni n queden apenes rastres. Tal po­dria
complicar-se-li la qüestió que n sortís
malament. Tot poderós té molts enemics: els
irlandesos del Nord-Amcrica amenaçant al
Canadà, aquells afridis, mai dominats ni per
les armes ni per les lliures esterlines, apoiats.
per Rússia, podrien posar a Inglaterra en greu
perill, i ademés els fabulosos dispendis d'a­questa
guerra poden produir una catàstrofe
financera, com mai s'hagi vist. Cal no oblidar
que, comptat i debatut, com se diu, línglaterra
és una nació rica per sos dominis, emperò po­bra
per ella mateixa: no pro lueixni la meitat
de lo que menja: sa única i sola exportació
natural és el carbó de pedra; pera totes ses
indústries no té primeres matèries: és la que
menys resistiria un bloqueig, la que consumi­ria
més aviat que cap sos recursos propris. Si
surt bé del present conflicte, ho serà a cambi
de grans sacrificis; més com devegades cau­ses
aparentment s produeixen grans
resultats, podia també sortir-ne malament.
Tal vegada la previsió i el bon sentit bus­quin
una solució seus arribar a un extrem,
perquè no és fàcil que ni cn Salisbury ni cap
inglès digui allò de l'ultim shilttng ui l'úl­tima
gota de sang.
Tenen massa seny pera no estimar-se com
se deu, l'un i l'altre.
j . l l . PELLICER
Bibliografia
Antonio y Cleopatra. Tragèdia en cuatro actos,
rn verso, toiaada dr Shakespeare, por Luis Ví a ,
José 6. Ma r t í , Salvador Vi l a r e c u t . —Barce­lona,
Imprenta de La Renaixença, 1899.
Potser, com Shakespeare, no hi ha hagut altre
gi ni en la literatura de tots els temps quals obres
bagul sofert més mutilacions, qual text hagi sigut
més destroçaUAm les seves creacions ha omplert
tant el món, que ls actors, desde ran de sa mort,
com qui «Un, ja anaven reformant, i al mateix
temps espatllant, les obres, sobre tot, que no s'ha­vien
imprès en vida de Shak,e.-peare. A convenièn­cies
de l'escena s'han anat emniotllant, seguint les
capritxoses dèries d'actors o les conveniències
d'empresaris en fer estalvi de decoracions. Dryd-
*en ja posava les mans en la Tempestat en el ma­teix
segle X V I I * , i els Kemblers la representaven
així malmesa. Desde ls Kemblers fins an en No­vel
·li, quantes centes de vegades no s deuen haver
arreu tat les nom hroses obres del gran dramaturg
inglès!
La traducció castellana d'Antoni i Cleopatra.
que acaben de publicar tres joves catalans, s'ha de
mirar* no com una traducció literària de respecte a
Pobra original i d'enriquiment de la llengua espa­nyola,
sinó rom un acomodament, fet exprés pera
lbiir-hi uns actors.
Ja declaren noblement al principi els traductors
que la tragèdia que imprimeixen és tomada de
Shakespeare, i expliquen detalladament algunes de
ics modificació^» que hi han introduït. En benefici de
la representació, han reduit bastant els personatges
secundaria t aquells personatges secundaris que
tenen sempre tant valor i tanta intenció en el teatre
de Shakespeare r, els cinc netes de la tragèdia origi­nal
els han condensat en quatre: cosa ben possible
pensant que han suprimit totes les escenes que
passen a Roma o en els campaments de César i de
d'Alexand na.
Diuen els tres arreyfadors que han tingut a la
vista, a més de l'original inglès, les traduccions
franceses de Françoïs-Victor Hugo i de Benjamí
Laroche, i la castellana de Guillem Macpherson.
rotes aquestes traduccions revelen ben forçada-ment
el pensament de Shakespeare. Se coneix
que ls Srs. Via, Martí i Vilaregut s'han guiat prin­cipalment
per la de Fr.-V. Huíío, en quant al llen­guatge:
però en quant a disposició general de l'obra
han tingut molt a la memòria Parreglament italià
que representava la Duse una de les vegades que
vingué a Barcelona.
Àdhuc tenint l'intent d'acomodar l'obra del geni
inglè J a les conveniències d'una escena fàcil mo­derna,
hauria estat bo que no haguessin tihgut a
la vista altra cosa que 1 original. Respecte a les
traduccions franceses, som completament del pa­rer
de Beljame, que d'tu que les de Latourneur,
de Guizot i de Laroche ns han donat un Shakes­peare
am'drapatge clàssic, i que, a travers de les
traduccions de Fr.-V. Hugo i de Montegut, el llen­guatge
de Shakespeare resulta romàntic: cada
sempre fresca, plena i natural de l'autor resulta
encara per traduir al francès, com també a les
demés llengües llatines que sen solen servir, com
per exemple els joves catalans que ara han traduït
Antoni i Cleopatra al castellà.
S'ha de confessar que l'obra d'aquests traduc­tors
sona bé en castellà, al menys a la nostra
orella, que no està massa acostumada, val a dir-ho,
a la llengua de Cervantes. S'ha de confessar que,
llegint els llampants versos de llur traducció, un
hom diria que llegeix un drama castellà de debò; i
quan un hom és català (sobre tot si és evolutiu) li
proporciona certa satisfacció veure que hi ha lite­rats
fills de Catalunya que s dediquin am tanta
traça a la literatura d'exportació. Peró si ls tres
joves catalans han sabut escarnir bé 1 vers i la
forma castellana, fctjtiè resta en la llur obra d'aquell
estil shakespearia, qual característica és la senzi­llesa?
què. resta d'aquell verst ant aviat planer com
majestuós, més sempre clar i transparent, ben sa­turat
de vera possia? Serà que en castellà no [iot
entrar-hi ?
Millor, millor; però en caudà de segur que hi
entraria. Deixant córrer un xic lo que dèiem mig
en broma més amunt, perquè ara va seriosament,
no hem d'amagar que ns causa una pena fonda, a
nosaltres, catalans de cor, veure que uns joves
d'indubtable talent, que passen per catalanistes,
esmersin el llur temps en fomentar la literatura
castellana, qui tampoc els ho ha d'agrair. I diem
que ns fa pena, perquè creiem que am la traducció
iYAntoni i Cleopatra, com am la de Cyrano, a més
d'un interès industrial cerquen també algun interès
purament literari.
Els Srs. Via, Martí i Vilaregut invoquen am
certa humil complacencia l'amistat de la Guerrero.
Ditxosa amistat de la Guerrero! Aqueixa amistat
ha estat c |ue molts catalans vegessin aqui
Barcelona, . Madrid (que allí rai, tot és qüestió
d'exportació sstr nar obres den Guimerà de pri­mer
tradu ...sr.ellà, que no pas representades
en lapropria llengua en que séns dubte foren es­crites.
Molts som els que en el teatre de Novetats
haviem d'abaixar els ulls de l'escenari pera no
veure aquells pagesos catalans que sentíem parlant
fiaturro. An el mal produit per aquesta cèlebre
culpa la distingida actriu ni sa companyia, qui
einara que no són de prou talla pera comunica
una fruició d'art, devien satisfer religiosament el<
drets d'autor. Lo trist és que un autor català, pej
gros que sigui, cobri pera proporcionar tal-- espec
taclc^, als catalans!
El fet d'aquesta publicació d'Antonio y Cleopc
tra és un fet de castellanisme perpetrat per an;
joves qual talent, activitat i me lis fóra utilíssin
aprofitat en coses de Catalunya; i per això ns dol
£f o va
N o v a e x p a n s i ó de la l l e n g u a catalana. —El
Senyor Bisbe de Barcelona, Doctor Morgades, ha
prestat un bon servei a la pàtria am la publicació
de la seva Instrucció Pastoral Predicaciún dc la
Paiabra Divina y enseàanza del Caiecismo en Len-gua
Catalana. La llengua catalana tindrà desde
ara un camp d'expansió on dominava quasi com­pletament
l'idioma castellà. De sermons cn català
ja sen feien en la Diòcesi de Barcelona, peró eren
l'excepció, en casos especials en que 1 predicador
creia dirigir-se solament a gent poc instruïda.
L'esfera del català a la trona era modestissima. Lo
normal, sobre tot quan se creia que era qüestió
de lluir i d'afalagar a les classes directores, era
predicar en castellà. I, no obstant, la major par:
dels habitants de la Diòcesi ja estaven cançats de
sentir sermons en una llengua importada i que
aquí no parlen naturalment com llengua propri.i
sinó ana exigua minoria. Sobre tot ara que, d'un
quant temps ençà, feliçment els catalans van dei­xant
l'ús del castellà a tot arreu on no hi ha prohi­bició
de fer l'ús de la llengua de la terra, ha vingut
a punt la pastoral. El Doctor Morgades, apart de
les raons de caràcter religiós que dóna, n'exposa
d'altres que interessen molt desde 1 punt de vista
catalanista.
Diu el senvor Bi-sbe. parlant de l'Estat espanvol:
«;Qué estimulos ha ofrecido à la instrucción'
•Què facilidades? üQué medios se han adoptado
para generalizar sin violència el conocimiento de
la Lengua oficial? • Cómo hay, pues, quien se queje
de la falta de tal conocimiento.'
Beconozcamos, por lo tanto, en consecuencia
de lo dicho, que es, no tan solo una insensatez,
sinó una injustícia, la exigència del conocimiento
dè la Lengua oficial en nuestras provincias; però
no olvidemos que, desmies de lo que acabamos de
decir, seria insensatez mayor desentendei-se de la
realidad de las cosa^, y obrar bajo el gratuito
supuesto de que todo ciudadano espanol, sea cual
sea su lengua materna, està en condiciones de
entender perfectamente la Lengua oficial caste­llana,
solo porque su ensenanza figura en los pro-gramas
de instrucción primària.
»Ya que con una paciència apenas concebible
sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser atlmi-nistrados,
énsenados y juzgados en castellano, lo
cual nos perjudica gravemente, seamos exigentes,
al menos, en ser instruídos en catalàn en lo que
mira al Cielo y nos pone en relaciones con Diosen
nuestros apurosy tnbulaciones, en nuestros deseos
y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma...
Y tal es, ni màs ni menos, la importància que tiene
predicar y ensenar el catecismo en Lengua cata­lana.
»
Repetim, doncs, que 1 senyor Bisbe ha prestat
un servei aixamplant en camp d'acció de la nostra
L A V I D A C A T A L A NA
D e s i l · l u s i ó
Novela per J. Massó Torrents
trencat els núvols; un vent s'aixecava que Is empe­nyia
depressa, i la volta del cel apareixia llisa en la
seva lluminosa blavor.
En Bruguera i e! seu company pujaven per la
drecera. Ai llur trep
licorella, encara hu
nir.
«—Fa bo de senti
nida per ia pluja de tota
r-sel a l'esquena, aquest soi.
C A T A L O N I A 31
— Sí», feia secament en Llorenç Martí per tota
contesta.
Aquest, begut de carns i generalment aixut de
paraules, pera refer-se de les llargues hores passades
en el despaig duna íàbrica de teixits, havia pres el
costum de fugir dels carrers de la ciutat cada festa i
de trascar per les montanyes properes de Barcelona,
s.uisfent la seva tendència a la soletat. Li Agradava
allunyar-se de la gent i fantasiar al contacte fecun­dant
de la natura, fresca encara l'impressió de les
lectures fetes durant la semmana. De criteri molt
ample, de caràcter obert, no comprenia ni Is exclu­sivismes
ni les mesquineses. Pobre de recursos, i de
gran sinceritat, aguantava em fe la coi locació anti­pàtica
que li proporcionava uns quants diners, am tot
i veure s am joventut i am pit suficients pera dedicar,
sc a coses d halè. Gaire bé cada festa sen pujava al
Tibidabo, i desde un cim de monianya s'assadollava
de tranquilitat, sentia un consol que no experimen­tava
dins Barcelona: ei seu cervell combatut reposava
corfl reposa la vista al mirar lluny. S'navia lligat
d'una veritable estimació amb en Bruguera perquè I
veia un xicot de cap clar, d'entusiasmes i fogositats
a ies que aviat se posava íre, de conciencia, i a més
am figura i am medis que l podien ajudar a fer-se
UP. home util pera Catalunya. Per això amb ell hi era
expansiu i fins di^cutidor.
A un tom del camí, ja pròxims al caseriu de Vall-
\idrera, se varen girar els dos companys pera llen­çar
una mirada a Barcelona.
En tota l'amplaria del cel ja no hi havia bromes.
La llum del sol de migdia reverberava en la blancor
dels terrats de la ciutat, la munió de cases s'extenia
en l'immensa superfície, i, no cabent en la plana,
els pobles suburbials, am continuitat d'edificació,
voltaven el Montjuic, s'enfilaven pel turó de Vall-carca,
franquejaven les petites serres i s'airaceraven
en la mateixa falda del Tibidabo Els vidres de les
cases més properes brillejaven com pedreria; enllà,
.! port era ple de naus; i en la mar lliure, de blavor
tranquilisadora, solcaven, inflada la vela, els llaüts
que la distancia l'eia semblar vols de gavines.
Desencantant-se de l'esplèndid panorama, aviat
varen arribar a la plaça del serrat de Vallvidrera,
aquell diumenge més desanimada que de costum
rerquè, essent el primer dia de Carnestoltes, era
més poca la gent que sortia de ciutat.
A l'arribar, sols una halenada d'aire fi is recor­dava
que eren encara a l'hivern; altrament, el cel
asserenat, la verdor eternal dels pins, la ciutat clara
i brillant, tenien tot l'encís d'un dia de primavera.
A lots dos carn panys seis havia despertat la gana.
Pujant a can Baldiró, la vista era sempre la mateixa,
am lleugeres cambiants: aiguna torra de Sarrià que
s'havia amagat tornava aparèixer; el pla del Llo­bregat
s'anava desenrotllant, am l'extesa de sembrats
aixonada de masos blancs i d'estanyols lluents. Un
cop instalats a taula, les estovalles netes i groixudes,
el porró damunt amb el broc enlaire, la franquesa
del tracte, els feien l'efecte de que eren a l'alta mon-anya,
llevat de la vista constant de la ciutat a tra-vers
de l'ampla finestra, sempre blanca sota la puresa
blava del cel. 1 per natural llei de contrast, varen
ïortít a parlar de la nit passada.
« — 1 bé, diga-m, diga-m. Bruguera, com teva
anar ahir vespre? Encara no me n'has dit res A les
nou encara dormies quan t'he vingut a trucar. Deus
haver retirat « altra hora.
— A les quatre, noi; fins a les quatre de mati­nada.
»
1 li va anar contant totes les impressions de la
reunió dels Mates. El primer efecte havia estat d'en­lluernament
davant de la casa esplèndida, de la
gran lluminària, dels vestits clars de les noies, que
totes feien goig ensenyant la gorja fina que Is one­java
al respirar. Li va dir com havia conegut a la
senyora de la casa, d'una coqueteria discreta, i al
senyor Mata, prototipo del pan·cnu; i va parlar-li de
l'amic Mateta, fet un enze, massa jove i massa seriós
pera ésser entremig d'aquell bull que hi havia a casa
seva. Després, li havia vingut l'estona d'avorriment,
una bona estona en que s'hi va trobar trist i foras­ter,
am massa poques relacions pera ballar, sentint-se
estranyament allunyat d'aquella societat obsequiosa
i burleta. Però com dc sobte, sense saber-s'ho expli­car,
s'havia animat tot sol a l'acustar-se un vals i ha­via
ballat per segona vegada amb una noia alta. d'un
migriure simpatiquissim, d'una conversa atraient i
hSoH aficionada a llegir li'eratures estrangeres...
«— Mira que això és rara avis.
— Pc*ò, noi, vaig acabar fent un disbarat, una
. iegaílad», Jo no sé com va ser, però am l'escalf
d'aquell ball i d'un esplèndid dinar que ns varen ser­vir
a una hora estranya, el fet és que a l'anar-nos en
li vaig dir que l'estimava.
— Bél Això era arribar i moldre.
- J a ho veus Jo mateix no men sé donar compte.
Me va semblar que un moment, menires jo l'aprc-tava
tot ballant, la vaig sentir feliç; després, en el
dinar, que la tenia al costat, va estar sempre tant
agradable!... Peiò quan jo, tot embadalit, vaig do­nar
el cop, ella rtl va donar carbaça. . Ni més ni me-nos:-
sarbaça.
-— Què m d;us?
— I ja m tens ane mi tot esconegut, esmunyint-me
cap a casa, am la pluja al damunt per més pega.
Res: un disbarat dc jove que m'han fet fer els llums,
els vins, les olors de les dones, i que, més que altra
cosa, la meva inexperiència en el tracte de la socie­tat
barcelonina n té la culpa. Aquí dalt l'esperit s'hi
troba més tranquil; els aires purs .. els horitzons
llunyans!...»
En aquell moment va entrar una dóna vermella
de cara, i an- braç robust va deixar sobre la taula
una bona plata de mongetes fregides amb unes quan­tes
llonzes per damunt. 1 els dos companys, aspirant
l'olor forta del guisat que tot fumava, ja reien i es
proposaven de fer nèt de tot to que ls duguessin.
Però tornaven a lo mateix. En Pauet, amb el plat
curull de mongetes, retreia ls guisats del dinar dels
Mates, i tots dos sc desfeien en elogis de la cuina
francesa, per pura simpatia, no perquè la conegues­sin
gaire. També l'esmorzar que ara feien els venia
ben de gust. En Bruguera bevia a galet un bon vinet
de la terra, i mentrestant an en Martí, que no n
sabia, li recava no podei-s'hi lluir.
En sent al pendre cafè, un cafè aigualit, però a
la fi calent, la conversa va anar refredant-se i els dos
companys contemplaven la ciutat per l'ampla fines­tra,
com mudava de tons a mesura que 1 sol decli­nava,
com se tornava blavosa i com perdia la bri­llantor
que li donava al migdia l'esclat dc llum.
Quan varen sortir a l'aire lliure, els va caronejar
una halenada fresca i varen pujar per la serra a poc
a poc tot llambregant a cada banda. D'un cantó, el
mar infinit, que anava devenint blanc i lluent com
un mirall; de l'altre, la montanya, la clapa alegra
del Vallès i ei vell Montserrat com una colossal for­tesa
cn ruïnes, i el single espadat de Sant Llorenç
del Munt, i serres i més serres que blavejaven enllà
fins als Pireneus, coronats d'argent.
I, així, a poc a poc, ara junts, ara un xic separats,
varen arribar al cim del Tibidabo, i allí varen seure
de cara a la ciutat.
Ara ja s desplegava tot el pla, tot de cap a cap,
tots els pobles que volten a Barcelona, que ha fet als
uns pera I seu treball i als altres pera I seu repòs,
omplint-los de xemeneies hardides o de tranquil·les
mirandes. El bull de la ciutat pujava amb una remor
confosa de llunyanes rodes que a milers voltessin
seguidament. 1 el mar, el mar llatí, convidant als
segles a solcar les ones, no Is assadollava l'espeiit.
Una amargor s'aixecava d'aquell modern bullici, i
d'aquell cel serè, de l'extensió verda i conresada, en
venia 1 greu d'esperances vagues i de difícil acon­seguir.
Era una guspira del foc patri mig colgat
per les cendres, que l'esplendidesa mateixa d'aquell
panorama removia en les penses dels dos joves. No:
Barcelona, Catalunya, no eren lliures: aquella vida
era encongida encara, aquella febre de treballar i de
posseir, no era res per lo que havia d'esser.
Senyalant amb el braç la gran massa blanquinosa
d'edificació, en Llorenç va dir:
«—Sembla mentida que tota la gent que hi ha
aquí dintre, que hi viu. hi creix i hei treballa, esti­gui
dominada per un poble com el castellà!»
I aquest crit era just i punyent com cl d'un nau-frec
sol en mig del mar. Catalunya havia perdut el
caràcter i potser no estava encara freturosa de reco­brar-
lo. La dominació li havia corsecat les entranyes
i barrat el portal de l'esperança: i volia barrejar
interessos, ajuntar sentiment1;, però Is diners roma­nien
perduts, la sang s'esmerçava en va, tot I enllaç
era obra inútil, perquè la diversitat de raça persistia
entre dominador i dominat, rompent la traidoria
d'una abraçada impossible.
Era ben bé la continuació d'aquells allotjats del
temps de Felip IV que ls nostres ancestors veien am
sorpresa i ràbia esqueixar privilegis, robar masies i
cremar pobles, la plaga creixent d'avui dia exte-nent-
se desde ls pocs-modos de l'empleat que refun-funya
i mana fins al servilisme del criat que aguanta
rastrerament í'insuit. Era ben bé !a raça castellana
que am la seva inferioritat ens corrompia i ens in-utilisava
per tot progrés intel·lectual...
Mentrestant, la tarda anava caient i el sol corria
a pondre-s am tota magestat. Que curt era 1 dial Bar­celona
s'anava esfumant en una tonalitat encara ben
decidida. En Bruguera i en Martí patien més encara
de veure-la tant gran i... amb el jou a! coll.
Se sentien all: com clavats a terra, a punt de dei­xar
venir la nit; però l'incendi del sol els va atraure
i es varen aixecar pera anar a veure-n la posta. Al
baixar en direcció oposada a la ciutat, varen girar-se
a guaitar l'alterosa i argentina silueta del Pireneu. I
a tots dos, mirant-se intel·ligentment, els semblava
que una ratxada d'esperança ls hagués assossegat la
tristesa d'adés. Del Nord vindria la llum, així com
del Sud havien vingut ies tenebres. D'allí provenia
potser la nostra raça, i mercès al concurs dels po­bles
de més enllà s'havia format en ple Pheneú la
nacionalitat catalana tot combatent als alarbs. Però,
de què ns havia servit d'empenyc-ls avall als sectaris
de Mahomet, si transformats també en cristians,
ara ns imposaven desde segles la ilur misèria, i un
dia ns esquarteraven el nostre territori, i l'altre ns
prenien la nostra gent peraíer-nos defensar ideals que
no eren nostres i pera fer-nos girar de cara a la nit!
El Canigó no és una fita, ni 1 Pireneu ha d'esser cap
frontera, que hi tenim germans a l'altra banda!
Els dos companys així anaven parlant i pensant
tot dirigint al Nord la vista. Precisament ells dos,
que poc havien anat a l'aula, tenien la passió de l'es
tudi i havien encertat, sobre tot en Martí, la manera
de cultivar l'intel·ligència sense enfarfecs inútils. En
Bruguera havia cursat el batxillerat a Girona, però
havia vingut d'Olot am tal encongiment d'idees, que,
am tot i el seu temperament ben disposat pera esbri­nar
lo que no sabia, li havia costat an en Martí molta
perseverancia pera desfer-lo d'alguns piejudicis. Però
en Bruguera va ésser un deixeble aprofitat i duia an el
seu company, que li passava de cinc anys, un afecte
veritable.
1 era també amb un agraiment de deixebles apro­fitats
que amdós amics miraven al Nord. D'allí ve­nien
els seus llibres, d'allí eren els autors que ls ha­vien
fet pensar, d'allí l'esperit reformador que Is
atreia i captivava al travers de l'historia. Si pel nevat
Pireneu passaven les idees nobles, per all! s'havia de
refer altra volta la nacionalitat catalana.
En Martí mateix se trobava exaltat per un senti­ment
estrany, i no 1 va refredar en Bruguera al po­sar-
li les mans a les espatlles i al dir-ii:
<c — L'istiu vinent t'espero a Olot: m'ho tens pro­mès.
Correrem la meva hermosa comarca i farem
excursions per les montanyes, i veuràs com en el
Pireneu català no tot són congestes, com sembla
desde aquí. Veuràs els boscos espessos i els glebers
florits, i un seguit de pobles i llogarets units per les
jaces i els pasturatges; i aniràs de França a Espanya
sense moure-t de Catalunya. A cambi de lo que tu
m'has ensenyat, jo t faré veure i estimar aquelles
montanyes, que mai has vist de la vora i on dius
molt bé que s'ha format l'esperit del nostre poble.
— Mirem, mirem la posta, que aviat començarà.
1 que poc s'allarga I dia! T é : tot just són dos quarts
de sis.»
El sol, roent com una brasa, eslava a punt d'en­fonsar-
se darrera les montanyes d'Olorde. El matí
havia lluit contra Is núvols, i ara se n'entornava
després d'una jornada victoriosa am l'auri escut sense
una macula. Però la despedida era trista: ell havia
donat vida i esperança a 'a terra, ell la deixava altra
volta en les tenebres d'on l'havia deslliurada. I men­tre
s'esfumava la terra i es confonia, ell va començar
a endinsar el seu disc hermós darrera les negroses
serres de ponent, entre l cel tenyit de sang. La seva
perfeta rodona s va encetar per sota, i un cop escap-sada,
sc va anar submergint, submergint am pressa,
fins que va endreçar l'adéu últim a la terra amb una
ullada brillant, fins que va desaparèixer perfilant d'or
les serres, deixant imprès en el cel el rastre fogós de
la sideral batalla. Lla vores, quin comiat! Les fonda-lades
s'amaraven de foscor, els pins se vestien de dol,
algun xaragall plorava, i en mig de la solitud, acom-passadament,
pausadament, la puput entonava I seu
fúnebre cant.
En Bruguera i en Martí s varen quedar per allí
fins a negra nit. A l'aixecar-se s trobaven capolats de
seny com després de fatigós pensar, llassats de no
trobar cn la llur petitesa 1 gran remei pera aixecar a
Catalunva de l'actual postracio.
Entre les ombres baixaven cap a Barcelona,
però al tombar la carena va ésser una altra sorpresa,
un espectacle nou pera n Bruguera, si bé molt cone­gut
per l'altre. En lloc de les cases blanques hi havia
una munió de llum, a milers i milers, senyalant
grans carrers o bé espargits per tot arreu que 1 pla n
semblava rublert; rivalisaven am les estrelles del cel;
i com l'obscuritat amagava les dimensions, apareixia
Barcelona com un camp ple d'aixams de lluernes en
una nit xardorosa de Juliol.
Tots dos caminaven montanya avall am fred al
coll i foc a la pensa. A lo millor s'endinsaven en la
quieta vall de Betlem, i els llurs passos ressonaven
misteriosament; s'aclofaven sota Is pins, i per algu­nes
clarianes veien sempre bi illejar els llums de Bar­celona;
sortien a flor de camí i tornaven a veure tot
l'ambit de l'esplendida lluminària.
I varen atravessar Gracia i varen tocar a Barce­lona.
Desde l'entrada a poblat no paraven davant
d'ells les xavacanades darreres del diumenge de Car­nestoltes.
Els dos companys, mig apesares encara,
miraven am certa sorpresa aquella bellugadiça dis-forme
i escoltaven estranvats aquella discordancia de
sons, timbals, trompetes i caceroles, que anava crei­xent
a mida que s'acostaven a la plaç i de Catalun\a.
Era una bojeria a l'aire lliure: rialles desenfrenades,
crits estridents, veus estrafetes, mamarratxos, homes
vestits de dóna i dones disfreçades d'home regan>ant
desvergonyidament les anques.
A la Rambla varen trobar una colla de disfreces,
joves i noies que devien anar a sorpendre la gent
d'alguna casa coneguda. Un dels joves, un mig amic
potser, cobert amb un dominó i am careta de dóna
encantada, eis va dir per tot esbronc, fent veu de
falset:
«—Hola, cebelluts!»
(Seguirà)
Sumari del número preliminar
Programa polític general. — Tasca. — L'individua­lisme
català. Pere Corominas. — L a qüestió cata­lana:
I. Campanya dels Gremis en favor del
Concert Econòmic —II. El Foment, els cii
Presidents i els Mitings. —III. Miting de Reu
Joaquim Cises-Cai bó. — Catalanistes incon
cients: En Silvela. C.-C.—Massa xirraires.
Amo. ós—La ílor del fajol. Clmuli Planas i Fen
— La Sembra. Ignasi Iglesias. — Les ob.es nev
de l'lgle:ias: L'AIoca, La Resclosa. Jo.in Pa
Jorba.—Exterior: Els Estats üuits Sud-african:
W. I.ilé.—Crònica teatral: Novetats. La Réjan
La Sarah Bernardth. / . P. J.
Sumari del número 1
Programa polític general. — 0 tot o res? C.-C. — ]
Qüestió Catalana: El Concert Econòmic. / . L
ses-Carbó.—El profeta Clavé. Pere Corominas.-
El Comte Arnau. Joan Maragall.—Eclipses
l'any 1900. E. F.—l·l Super-home. Jaume Bros,
—Exterior: Dates principals de la guerra angl
boer. — Crònica Musical: Catalunya Nova, Orí
Català. / . — Noves.—Desil·lusió (novela).
Massó Torrents.
Tip. L ' A V E N Ç , Roni
A v í s a l s S u s c r i p t o r s
Als suscriptors del CATALONIA sels fa present que per cada
suscripció d'un trimestre s té dret a una cançó popular catalana
de les harmonisades per en Morera, publicades per «L'Avenç»,
que s poden triar de la següent llista:
Sant Ramon, P l a n y , El comte Arnau, Els Segadors,
El Rossinyol, L a mala nova i Montanyes de Canigó
0 bé a un volum de la « Bibliothèque Nationale» francesa.
OBRES SENSE TALLAR
QUE S TROBEN DE VERDA A MEITAT DE PREU EN LA
L l i b r e r i a « L ' A V E N Ç » , Ronda de l'Universitat, 2 0
CÜVERVILLE, Jules.
CHAPERON, P. . . .
CHÉNIER, André . .
CHENEVIÈRE, A. . .
CHESNEAÜ, Ernest .
CHÜQUET, Arthur. .
DARGENE, Jean. . .
'Continuació)
Pauvre Nina (dessius d'E. C. Belvi!
Misères de Cceur
Poesies „
Double faute
La Cliimèrc
La Gtterrc (1870-71) . . . . .
Le Ecu à Forniosc (roman dc l'esca-
Volums Francs
J 3
1 3'jo
1 3'3o
1 3'jo
1 3^0
2 50
1 3'jo » 2')0
DAUDET, Alphonse . Lcttres de Mon Moulin 1 3')0 » 2'SO
» » Les Femmes d'Artistes 1 3'so » 2'SO
9 » Contes du lundi 1 350 » 2)0
» »• Souvcnirs d'un Honime de Lettres . 1 3^0 » 2'50
» » Tbéàtrc 1 3'so » 2'50
Sapho i 3 5^ * 2')0
» » Trentè ans de Paris 2*50
1» » Les Anioureuses 1 3'jo » 2'50
D » Le Petit chose 1 3'jo » 2')0
» » #La Guerre d'Italie (1859) . . . . 1 3'5o a 2'jO
» » Numa Roumestan 2'50
DAUDET, Léon A. . Gernie et Poussiére 2'50
DELPIT, Edouard PItin Cceur 2 50
DEPRET, Louis . . . Théitre Intitru 1 3^0 » 2 )0
DIDEROT . . . . Jacoues le Fatalisie et son Maitre . . 2 SO
GOTS
DE MIG CRISTALL
HFEÜR-A. B E U R E "VI
A M B EL S E G Ü E N T ESCUT I I N S C R I P C IÓ
^ e v e u pev C a t a l u n v a í
Un de sol, 6 0 cèntims Una dotzena, 6 ' S O ptes.
Dc venda a « L'AVENÇ,» Ronda de l'Universitat, 20
C A T A L O N I A
P R I M E R A S È R IE
On volum de 288 planes, am gravats ±Q ntc
Portada i index solament O'S 5 »
J a u m e B r o s sa
E l s S e p u l c r e s B l a n cs
Drama en tres actes
2 pessetes