2_Núm. 35 i 36 (nov. i des. 1904), p. 61-120 |
Anterior | 2 de 2 | Següent |
|
Aquesta pàgina
Tot
Subconjunt |
D. Estanislao Voureda u Vila
Al preclaro patricio, segado en la flor de su edad, pretendo dedicar
estas líneas, en recuerdo de la familiaridad que nos unió; gracias á ella,
yo había sido varias veces companero de sus excursiones y saboreado
con él las dulces emociones de la próvida Naturaleza.
Hijo Vayreda de una ilustre y antigua familia de esta villa de Olot y
emparentado con los principales de la alta montana, al pasar á Barcelo
na á seguir sus estudios en la facultad de Farmacia que escogió según
sus inspiraciones, al entrever en las lecciones profundas de Farmacología
natural del Dr. Plans y en las prácticas del maestro y reputado botánico
Dr. Costa la sublimidad de la obra inmensa de divina Creación que co
nocemos por Naturaleza, á ella se rindió y se entregó por entero, dedi
cándole en adelante todas sus energías.
Ya durante los últimos cursos de su carrera, relacionados con los
profesores y con los amigos aficionados, asistió á provechosas excursio
nes alrededor de la capital, comenzando aquí el núcleo de sus coleccio
nes de Historia Natural.
Concluída con aprovechamiento su tarea literaria, licenciándose en la
Facultad ya citada, ante la impresión que le dejaron los notables herba
rios de Costa y Trémols y las variadas colecciones de los amigos Saura,
Bofill, Rdo. Almera y otros, volvió á su país para lanzarse al campo de
las excursiones y. disfrutar de los seres á cuyo estudio había decidido
consagrarse, aprovechando las casas solariegas de sus parientes para re
correr situaciones varias y no siéndole obstáciflo á su empresa la guerra
civil que por aquellos arios estalló, pues ofrecidos sus servicios profesio
- LXI
nales al campo carlista, destinósele á varios puntos que ofrecieron ancho
campo á sus investigaciones, principalmente el Montseny y las Guille
rías, el Llusanés y la frontera franco-catalana.
A poco de pasado .esta etapa contrajo matrimonio con D.a Josefa
Olivas de Noguer, primogénita de la antigua familia Noguer de Sagaró
y aunque desgraciadamente pudo convivir pocos anos con su virtuosa
esposa, el tal enlace le *proporcionó una posición independiente que le
permitió dedicarse con todo deshago á sus aficiones favoritas.
Y aquí en la soledad de su familia, comienza la vida pública de
Vayreda, pues reunidos ya muchos elementos y con corresponsales en
todas partes empieza á dar á la publicidad sus observaciones, habiendo
ya Costa en su suplemento á la Flora de Cataluna empleado más de 400
citas debidas á su investigación.
Y así en la Crónica Científica, revista importante que su publicaba en
Barcelona, nos da á conocer una serie de observaciones climatológicas
obtenidas en Sagaró y en el pico de Ntra. Sra. del Mont_(altura 1200
metros); además un trabajo de investigación propia sobre Plantas insectí
voras, cuya data no hemos tenido á mano, y los siguientes é interesantes
trabajos: Excursión botánica al lago de _Espolia (T. V. número fI9,—No
viembre 1882); Fisonomía propia de la vegetación del valle de 21Turia (Piri
neos catalanes), (T. VI, n.° i 22.—Enero 1883); Excursión botánica autumnal
á Empurias, (T. VI, n.o 142.—Noviembre 1883); Excursión botánica á
Tossa, (T. XIII, n.o 300.—Mayo 1890); Ensayo de jardín botánico de acli
mataczón en Llació, provincia de Gerona, (tomo XII, n.° 272.—Marzo 1889),
y Estación botánica de Lladó en Octubre de 1891, (T. XIV, n.° 338. —Di
ciembre 1891).
Sobre estos dos últimos trabajos debo llamar la atención, pues que
el planteamiento de esta instalación representa el SUMMUM de amor á la
Botánica; sin duda que Vayreda inspirándose en las frases del malogra
do y eminente Losco, cuando al tratar del jardín botánico de Zaragoza,
frases aplicables á la mayor parte de los jardines botánicos de Espana,
al hacer referencia á las especies exóticas, dice deberlas sustituir con
«todas las especies más ó menos raras que crecen espontáneamente en
montanas y campos y con exquisita preferencia sin faltar ninguna á
fuerza de gastos y de inteligencia las que han sido descubiertas reciente -
mente, nuevas por lo general y desconocidas por los sabios de todos los
— LXII —
países...» se propuse nuestro malogrado amigo formar el jardín botánico
catalán, contribuyendo así á hacer prácticas sus observaciones y en prue
ba de su importancia transcribo á continuación los datos que resultan
de las listas contenidas en las dos publicaciones mencionadas.
En la primera ó sea en el Ensayo de jardín botánico de aclimata
ción etc., después de la descripción del terreno, circunstancias que le ro
dean y sus condiciones climatológicas, expone eLobjeto que se propone
con su planteamiento de favorecer á la botánica, á la agricultura, á la
farmacia y á la floricultura y seguidamenie enumera las 240 especies ya
en él situadas y de entre ellas anotamos las 53 más notables por su rare
za ó por ser especies ó variedades nuevas ó por ser de localidades úni
cas y hasta ahora desconocidas:
Thalictrum augustifolium L.—Del bajo Ampurdán.
Isopyrum thalictroides L.—De Olot.
Poonia peregrina Mil.—Montana del Mont.
Nymphcea alba L.—Aguas del bajo Ampurdán, r.
Papaver setzk-erum D. C.—Llansá.
Sinápis alba L.—Castellfullit.
Brasicafruticulosa Cyr.—Marina de Cadaqués.
Isatis tinctoria L.—Cerdena.
Silene crassicualis Wk et Csta.—Montserrat.
» viridiflora L.—Requesens.
Dianthus catalaunicus Pour.—Marina de Gerona.
Malva fastigiata Cav.—Olot.
Lavatera marítima Gon var inicana Wk.—S. Aniol d'Auija.
Rhamnus cathartica L. Olot.
frangula L. Olot.
Anag,-y?-is fcetida L. Baleares.
Genista cinerea DC.—Olot.
S.pirea ulmaria L.—Olot.
Potentilla fragariastrum Ehr.—Olot.
» splendens Ram.—Ntra.. Sra. de Lourdes (Francia).
Rosa Pou,ziniTrat.—Montana del Mont.
Ribes Rubrum L.—Olot.
Opoponax Chironium Koch.—Montafia del Mont.
LXIII —
Ligusticum pyrenceum Gon.—Tragurá.
Viburnum Opulus L.—Olot.
Ceniaurea Isernii Wk.—Sant Pere de Roda.
Yacobi Duf.—Albufera (Valencia).
Scorzonera hispanica L. var. crispatula Bss.—Torroella de Montgrí.
Campanula speciosa Pourr.—Montana del Mont.
Cerinthe aspera Roth.—Ampurdán.
Lythospermum olcefolium Lap. —Sant Aniol d'Auija.
Pulmonaria tuberosa Schr. — Olot.
Echinospermurn pyrenaicum Wk. et Vayr.—Cerdana.
Cynoglossum DioscoridisVill.—Olot.
Gratiola officinalis L. —Vilarnadal.
Digitalis obscura L.—Almenara (Valencia).
Preslia cervina Fres.—Aguas de Cabanes.
Salvia verticillata L. v. integrifolia Vayr.—Hostalrich.
Brunella lyssopifolia Lam.—S. Martín Sasserra.
Salix aurita L.—Corp de Olot.
Lilium Martagon L. —Olot.
Scilla autumnalis L.—Vilardanal.
» Lillo-Hyacinthus L.—Olot.
Alliunz pyrenaicum Costa et Vayr. —Pirineos orientales.
Álliunz ursiyzum L.—Olot.
» fallax Don.—Montana del Mont.
Asphodelus albus
Convallaria multifiora L.—Olot.
Iris pumila L.—Bajo .Am purdán.
Galanthus nivalis L.—Olot.
Narcissus pseudo•Narcissus L.—Montana del Mont.
•
poeticus L. Montserrat.
biflorus Curt.—Montserrat.
En la segunda ó sea Estación botánica de Lladó en Octubre de 1891;
después de indicar algunas variaciones observadas en las especies, nos,
expresa las 523 á que ha aumentado el jardín y de entre ellas débese
mentar 30 de verdadera importancia:
-
LXIV —
Ranunculus ling-ua L.—Armentera.
.Brassica Robertiana. —Sta. Catalina de Torruella.
fieris Timeroy Jord.—Ntra. Sra. del Mont.
» linifolia L.—Costa de Sta. Catalina.
•hamcebuxus Vayrede Wk.—Val! del Bach.
Polygala rúpestris Pourr.—Montserrat.
Dianthus longicaulis Ten. —Montserrat.
Linum campanulatunz L.—Torruellá. •
Erodium supracanum L'Her.—Montserrat.
Dictanzus albus L.—Olot.
Cneorzzm tricoccum L.—Cabo de Creus.
-Genista linifolia L.— Marina Tossa. •
isea hz:pericifolia L.—San Pere de Casseras.
Rosa spi2zosissima L.—Sta. Catalina de Torruella.
Rzbes petaceum Wulf.—Olot.
Saxifraga catalaunica Boiss.—Montserrat.
Peucedanum officinale L.—Montserrat.
Aster Wilíkommii Schultz. —Olot.
Serratula tinctoria L.—Olot.
Canzpanula Bolosii Vayr.—Montserrat.
Utricularia vulgaris L.—Aguas de Armentera.
Globularia spinosa L.--Montserrat.
.Euporbia dendsoides.—Ca_daqu.és.
Mercurialis perennis L.—Olot.
Pinus pyrenczica Lap.—De (Italia).
Chanzesops humilis L.—Castelldefels.
Fritillaria Poissieri Csta.—Montserrat.
Iris fcetidissima L.—Dosquers.
Pancratium maritimum L.—Playas de Barcelona.
1-1:ydrocharis morsus-rane L.—Bajo Ampurdán.
Anteriormente á estos trabajos había publicado en los Anales de la
Sociedad de Historia Natural de Madrid, en 188o, Plantas notablespor su
utilidad ó rareza que crecen espontáneamente en Cataluna ósea Apuntespara
la Flora Catalana, acompanando seis hermosas láminas, y en 1882 con
otras cuatro láminas _Nuevos apuntespara la Flora Catalana.
— LXV —
En ambos trabajos, fruto de los primeros anos de sus vastas corre_
rías, nos acopia una infinidad de datos sobre las especies de nuestra Flo
ra, dándonos cuenta en el primero de 1901 especies y de 1047 en el se
gundo, acompanando una profusión de datos geográfico-botánicos que
demuestran el trabajo ímprobo de su autor, sobre todo en los géneros
más difíciles como, los Hieraciunz, Carex, Rosa, Rubus, etc., etc.
Para comprobar la importancia que para la Flora Catalana resulta
de estos Apuntes, transcríbense á continuación las especies más salientes,
que por sí solas darían materia sobrada para un similar trabajo, siendo
varias de ellas especies ó variedades nuevas y algunas dedicadas á su
personalidad como á mérito de su descubrimiento.
sp. nov.
Isopirunz thalictroi des L. —Olot.
Peonia peregrina Mill.—Ntra. Sra.. del Mont.
Arylizpkoa alba L. —Lagunas de Castelló de Ampurias.
Delhinium Loscossii Cost. Vich.
Brasica nzontana Pour.—S. Martín de Ossor.
Polygala Vayreda Csta. —Bracteolata L. in Bolós hb.—P. cha
mcebuxus L. var. Pour; in litt. ad Bolós.—De Vall del Bach.
Suene crassicauli Wk. et Csta.— Monserratensis Pour; in Bolós
hb.—Montserrat.
_Dicirmus albus L.—Olot.
fraxinella Pers..—Monsant.
Viburnum opzzlus L.—La Pina.
sp. nov. Campanula Bolosü Vayr.—Montserrat y Pirineos orientales.
SpeCiOSa Pour.—Pirineos orientales.
van nov, Salvia verticillata L. v. integrifolia Vayr.—Hostalrich y Tor
dera.
Brunella hysopifolia Lam.—S. Martí Sasserra.
Sagittaria sagittefolia L.—Aguas de Castelló y S. Pere Pes
cador.
Butomus umbellatus L.—Aguas del bajo Ampurdán.
Allium pyrenaicunz Cst. et Vayr.—Pirineos orientales. sp. nov.
sp. Ochis ecalcarata Csta. et
sp. nov. Opyrys asilifera Vayr.—Monorchis L. hb. Bolós.—Sta. Marga
rida Sacot.
— LXVI —
sp. nov.
var. nov.
var. nov.
sp. nov.
var. nov.
sp. nov.
sp. nov.
_Hidrocharis morsus-rance L.—Aguas del bajo Ampurdán.
Spergella Nuriensis Vayr.—Nuria.
Lavatera 'marítima Gou,—var incana Vayr.—S. Aniol
Rosa catalaunica Csta.— virpyrenaica Vayr.—La Molina.
Rosa Vayredo Csta.—Cerdana.
Sedunz alpestreVill.—var Nuriense Vayr.—Nuria.
Hieracium Vyredanum Arvet.—S. Hilario.
Echinosperunz pyrenaycum Wk. et Vayr.—Cerdana.
Najas nzajor Roth.—Laguna Amazona de Castelló.
En este mismo ario publicó en catalán el Catákch de la Flora de la
Vall de Nuria, obra que figura al lado de otras de la Historia Natural
de aquella región y que propaga el renombrado santuario pirenaico, es
tación predilecta de los amateurs. En la misma se estudian bien delinea
das las distintas zonas vegetales de aquella rica cordillera, y al tratar de
sus plantas se fija con preferencia en las virtudes medicinales de las mis
mas, así como de sus otras utilidades.
En 1883 dió á la estampa la Fauna ornitológica de la provincia de Ge
rona, obrita que mereció ser premiada y recomendada por la Sociedad
Económica Gerundense de Amigos del País, siendo sin duda ésta una
de las más completas que se han publicado en Espana. En ella se deta
llan 384 especies de aves, constando en la misma muchas observaciones
propias aprendidas en sus variadas excursiones y aficiones cinegéticas
que le valieron una honrosa y especial distinción de uso de arma conce
dida por el entonces Gobernador civil de la provincia. Además se pro
paga en la misma la utilidad de las aves á la agricultura, habiendo com
puesto á este . intento un hábil Nomenclator en que se especifican sus
nombres científicos y vulgares y su grado de utilidad para con el hom
bre. Para comprobar las distinciones entre las especies ornitológicas
formó una numerosa colección que ha quedado en la casa de Lladó, en
donde pueden admirarse ejemplares raros y expresivamente disecados.
.Varios arios transcurren en que quebrantada su salud apenas puede
ocuparse en sus favoritos estudios, pero siempre que una mejora le favo
rece continúa en sus tareas y otra vez en este propio ano de 19o1 apa
recen en los Anales de Historia Natural la primera parte de Notas
geográficas botánicas, de las que deberase publicar póstumamente su
— LXVII —
conclusión. En ellas nos da á conocer Vayreda interesantes datos sobre
la Flora central espanola, que adquirió en las excursiones que verificó
en Valencia, Aragón y Castilla y de los que le suministraron sus relacio
nes con los botánicos espanoles y extranjeros que de ella se ocuparon.
Tenemos entendido que sobre la Flora Catalana tiene recibido la Co
misión de publicaciones de la Sociedad de Historia Natural de Madrid
otro trabajo.
Y constante en sus estudios, ahora que de las Fanerógamas creía
suficientemente conocido el campo, había decidido abordar la rica y
espinosa mina de la Criptogamía. Recordando el legado que de su Shon
rna criptog-cbnica hizo á los aficionados amigos antes de partir al Brasil
el laborioso médico y botánico D. Juan J. Puiggarí, estaba reuniendo
los materiales para emprender tan útil empresa. Un mes antes de su fa
llecimiento aclaraba Con el suscrito la distribución de los paquetes que
componían esta colección y ya en situación de trabajo se estaban dispo
niendo algunos de ellos.
A este mismo fin había adquirido varias obras de esta sección y so
bre todo algunas de Hongos con láminas perfectísimas que completaban
la selecta Biblioteca de su uso, que abarca cuanto se necesita para la
clasificación, inclusive los Icones de Reichembach.
Esta es la principal labor que en treinta arios de constantes estudios
ha aportado al campo de la ciencia nuestro malogrado compatricio,
compendiada en el Herbario sin duda el más numeroso de Cataluna:
más de 5o tomos en forma de libro-caja, lujosamente dispuestos, lo com
ponen, y en el que se encierran científicamente clasificadas unas zo mi
especies, haciendo de él una rica joya para la Botánica patria. Interesa
ría sobremanera conocer el Catálogo del mismo, pero hay que confesar
que su confección requeriría un minucioso y especial trabajo.
Pero no es esta su única labor; además de botánico, fué Vayreda na
turalista completo, y así en todas sus excursiones recogió de la naturale
za cuantos seres invitan al hombre á su estudio, formando con ellos co
lecciones; y en su casa de Lladó, al lado de la ya mencionada colección
de Aves, pueden verse reunidos los principales minerales de la provin
cia y entre ellos los interesantes de la región volcánica de la misma: así
también reunió las especies malacológicas del país otras adquiridas de
los corresponsales, y en la casa de Olot restan una porción de cuadros
— LXVIII —
de insectos en su mayoría clasificados, siendo notable el grupo de los Lepi
dópteros por su perfecta preparación en su sección de larvas y crisálidas.
No es pues de extranar que la fama de su nombre traspasara los lí
mites de su país y que figurara como individuo de la Sociedad de His
toria Natural de Madrid, de la Sociedad Botánica de Barcelona, de la
Linneaca matritense, de la Sociedad Helvética, corresponsal de la Aca
demia de Ciencias y Artes de Barcelona, de la de Amigos del País de
Gerona, de los Centres excursionistes de Catalunya, etc. etc., y que su
correspondencia interesara á Willkom, Boissier, Tambal-Lagrave, Cre
pin, Arvet, Leresch, Debeaux, Rouy, Geheb, Venturí entre los extranje
ros, y á Colmeiro, Loscos, Campanó, Almera, Laguna, Puiggarí, Tré
mols, Teixidor, Costa, Masferrer, Torrepando, Landerer, Pardo, Selvaná,
Pau, Bolival, Cadevall, Bofill, Boscá y á muchos otros entre los espanoles.
Si bien como farmacéutico no ejerció la profesión públicamente, no
puede pasarse en olvido el ejercicio de la facultad durante la guerra
civil pasada, y como Primer Ayudante de Sanidad militar del Ejército
Real carlista estuvo al cuidado de las oficinas de los Hospitales de Prats
de Llusanés y de Soler de Monsolí. Su escrupulosidad en el servicio
era reconocida por los profesores médicos, de modo que una vez para
subvenir á la provisión del Extracto de Belladona emprendió una larga
y arriesgada excursión hacia Collsacabra en busca de la planta silvestre,
cuya localidad ya conocía. y con ella preparó el extracto necesario para
las demás dependencias con él relacionadas. Como ya se indicó en otro
lugar, la luctuosa vida de campana no le entibió en sus excursiones, que
fueron numerosas y productivas, llamando tanto la atención su abstrac
ción científica que entre los amigos se comentaba hasta con salsa el
desenlace de Prats de Llusanés, en el que al zumbido de las balas tuvo
que abandonar su plaza, y emprendiendo con los suyos la retirada, lle
vaba consigo una fuerte impedimenta de paquetes de plantas, que no
pudiendo ya arrastrar más tuvo que abandonarlos entre unos sembrados
junto á algunos preparados de los más escogidos de la oficina, todo lo
cual felizmente pudo recuperarse después; asimismo al llegar el mo
mento de desalojar el Hospital de Monsolí, el jefe de la columna encar
gada de la disolución, amigo y compatricio, tuvo que prestarle varios
bagajes para trasladar á Santa Coloma los numerosos bultos de plantas
procedentes de sus ricas investigaciones en las Guillerías y en el Montseny
— LXIX —
En el resto de sus anos tampoco olvide su profesión de farmacéutico;
siempre que se le presentó ocasión encareció las virtudes medicinales
de las plantas; alguna vez escribió algo pertinente á la carrera, recor
dando un artículo sobre la Aplicación externa del ácido arsenioso á las en
fernzedades cancerosas, llamando sobre ella la atención de los médicos,
por la curación que acababa de observar en un individuo de su familia.
Se complacía de compartir con los amigos comprofesores de los asuntos
profesionales, planéndose algunas veces de lo descuidada que está la
Herboristería farmacéutica y aplaudiendo los proyectos que para real
zarla se han ideado. Tenía manifestado ensayos que estaba practicando
para lograr unos Polvos estornutatorios que sustituyeran al narcótico ta
baco, así como la confección de unos Polvos insecticidas para proteger
las colecciones.
Además, sus vastos conocimientos los aplicó á la agricultura, y en el
cuidado de sus fincas; mejoró las variedades de sus plantíos y procuró
que los abonos y el agua contribuyeran á dar mayor riqueza á su pro
ducción.
Y como á final débese recordar de Vayreda su sencillez de carác
ter y sobre todo su religiosidad. Esta le ha merecido por el Men
sajero Seráfico un cumplido elogio, senalándole como á modelo de
Terciarios, ya que á ésta V. O. T. pertenecía de:tiempo. En los prólogos
de sus obras se ve retratada la firmeza de sus creencias, ya ensalzando
á la Virgen que en las altas cumbres prodiga sus gracias á los que visi
tan sus Santuarios, presidiendo la maravillosa obra de la Creación, ya ,
en otros combatiendo á la escuela transformista ó doliéndose de la es
cuela jordaniana que tan poco respetan la unidad de la especie.
La Providencia permitió que á los 51 anos de actividad tanta tras
pasara los umbrales de la vida, y su separación que forzosamente tuvo
lugar el zo del pasado Septiembre ha llenado de duelo á su distinguida• familia, habiéndose comunicado éste á la ciencia y á su natal villa, y
siendo esto motivo para que este Semanario, que se complace en digni
ficar á los hijos esclarecidos de su tierra, haya dedicado al humilde
sabio Vayreda, por manos tan incorrectas, este débil elogio.
Olot, Diciembre de r9or.
RAMÓN BOLOS.
(De EL DEBER, —marzo 1902.)
— LXX —
Pecorts de la derrera carlinada
D'en Molan Vaureda
Olot 1ö9o
Per més que so tan blitiri en l'ofici de crítich que ni sé com mane
jarmhi y que la ploma se'm posa malament als dits de pura temensa,
no'm puch pas estar d'escriure lo que penso de la fresca obra que En
Vayreda nos acaba de baixar de montanya: de tal manera la emoció,
que m'ha inspirat, demana expansionarse y comunicarse. Benevolensa,
donchs, y vaig á la tasca.
Veig que ja instintivament he calificat de fresca la obra que m'ocu
pa; mes no'm pesa aquesta afirmació, primer que per mí donada pel
mestre Riera y Bertrán, ans bé insisteixo en ella ab la convicció més
ferma y ab coneixement de que constituheix una de les més grans lloan
ses, quan no s'aplica d'esma a un docurnent artístich, sino en significa
ció de que aquest aporta percepcions verament novas. Y en aquest punt
no hi tinch pas cap dupte los Recorts de la derrera. carlinada son un
conjunt de percepcions fresques, obtingudes del natural per un testimo
ni -actiu de la derrera campanya carlina y que per eh l se'ns donan im
pregnadas de la essencia del seu esperit refiexiu, observador y pie sem
pre d'amor a la veritat y a la justicia.
L'assumpto es nou com a estudi estétich, les condicions históriques
de son autor les més apropiades pera tractarlo y'ls talents y la 2,:finació
artística d'aquest los més aptes pera desenrotllarlo ab acert. Fins la cir
cunstancia de que's plany l'autor, com faré notar més avall, de no haver
— I,XXI —
portat a son temps un diari de la guerra, en que hagués apuntat fetxas,
noms y detalls, que lo rebech de sa retentiva no Ji ha permés recordar, es
en mon concepte favorable a la composició.
Efectivament, si en Vayréda hagués possehit aquell diari es de pen
sar que hauría entatxonat los seus escrits de números árits y de detalls,
que per massa somorts no quedaren marcats en la seva pensa, y aix6
hauría debilitat la intensitat de la nota de colory de sentiment, que es la
que plau al artista. Are no; lo que recorda, després de temps de la ob
servació, es lo verament intens, lo que l'impresioná de debó, lo -genuina
ment artístich; de manera que la tria estética se li dona gayre be feta
d'un modo natural é inconscient y ehl ab relativa facilitat pot perfeccio
narla. Es en mon concepte una equivocació, que pateixen molts, la de
creure que'ls literats han de confeccionar los seus estudis del na'rural en
presencia de la naturalesa mateixa. Lo literat necessita recullir les im
presions del natural, deixarles dormir en sa pensa y després retrobarles
ja convertides en propia substancia anímica y acrisolades pel temps.
Una poesía d'en Alexis Tolstoi, que admirablement traduhida per en
J. Sardá vaig llegir en La Val de Catalunya, indica aquesta idea quan
aconsella al poeta que's volti de silenci y de fosca y que allavores re
membri. Donchs be, en aquestes condicions de silenci y de fosca s'ha
trobat en Vayreda al remembrar los seus «Recorts» y no li ha de pesar,
perque aixó es una veritable ventatja.
Se'm dirá tal volta que les notes que l'autor hauría pogut pendre
durant la guerra haurían enriquit lo llibre baix lo punt de vista histó
rich, mes ni aixó'm sembla haver de concedir, perque les fetxes y'ls
noms ab facilitat podrá trobarlos l'historiador en periódichs y altres do
cuments de la época. Lo que no trobaría enlloch es la noticia exacta
que en Vayreda dona d'aquell exércit móntanyench y estrany, del seu
modo de vestir y de parlar, de la seva táctica, del seu armament, de les
vicissituts del seu estat económich, de les fesomíes de alguns dels seus
personatjes y, en fi, de totes aquelles coses que tant solía apreciar en
Macaulay pera pintar y valuar un temps determinat. Y aquestes coses
no manquen pas en lo llibre, que sense haverse proposat ser directament
histórich, resulta un document inapreciable pera'ls historiayres, com ho
han resultat les comedies d'en Terenci y la major part de les obres de
costums escrites de bona fe. No crech que, ab notes ni sense notes, en
— LXXII —
Vayreda hagués aspirat a fer historia en altre sentit més fonamental.
Eh l proposat l'art com a punt de mira; lo demés ho agafa acci
dentalment. Pero, sigui com vulgui, los carácters dominants de la seva
obra son un respecte relligiós a la veritat y una ingenuitat encantadora.
No's permet cap fugida de imaginació; aquesta facultat la dirigeix ex
clussivament a donar color y relleu als fets y a les coses, de quina reali
tat está plenament segur. Per aixó, al llegirlo, un sent que no s'aparta un
moment del contacte ab la naturalesa. Altrament, les reflexions que ell
intercala en la narració venen sempre tan a tom que sembla que cauhen
espontaniament d'ella com deis arbres la fruyta sahonada. Y d'aquestes
reflexions admirables y de la ingenuitat ab que'l narrador esmenta fins
los seus defectes personals, ne resulta la percepció d'una figura inte
ressantíssima, simpática y altament humana, que es la del mateix autor,
héroe veritable de tot lo llibre. Perque, encare quels articles de que
aquest se compón no tenen la cohessió que solen oferir les parts d'una
novela o d'un poema, están lligats tots ells per una unitat fonamental.
Un comensa per trobar al jovenet de disset anys, que, rodejat d'una at
mósfera especial, s'exalta y's llansa a la campanya, y després lo va se
guint sempre en les seves ilusions, en los seus dols, en los seus entussias
mes y defallions fins a acompanyarlo, en lo moment de la gran desfeta.,
ferit al hospital y curat a la emigració. Tal es l'estudi psicológich que
resulta de tota la obra y que li dona una veritable unitat.
En quant al detall, no m'atreveixo a devallarhi d'una manera particu
lar, per por d'allargar massa la meya tasca. Pero sí diré que es d'una
varietat inesplicable y que te efectes d'una intensitat de primer ordre.
L'atitor sab fondre en lo seu estil la nota cómica y la trágica y armoni
sar la épica ab la familiar sense que's repari may cap aspresa ni desafi
nació; habilitat digne del major elogi, la qual li dona cert esguart d'en
Walter-Scott, pero d'un Walter-Scott a la moderna y molt emparentat
ab los novelistes russos. Aquesta habilitat es una de les que'l fan més
apte pera desenrotllar lo tema d'aquella guerra, en que lo grotesch y lo
sublim hi campejan continuament agafats del bras. D'altre manera no
hauria sigut possible pintarnos la mort del «Noy del Alou» tan cómica
y al ensemps tan estéticament impresionadora, ni escriure la épica des
feta de Prats de Llussanés des prés d'havernos posat a la vista lo cuadro
grotesch de la «Xacolatera»; ni hauria sigut possible agermanar les fine
- LXXIII —
ses de «Lo Valencianet» ab.les tintes intensas de la dantesca fageda de
Roca-corba, lo realisme fantástich del «Escuadró de la Sang» ab lo del
familiar «Parentessis_» y'l detall cómich d'aquell bon senyor que vota no
tallarse cabells ni barba fins al día del triomf de D. Carlos ab lo detall
altam.ent trágich «Tireu bombas» del article «Desesperació», toch ma
gistral, que a no sorpéndrel a la naturalesa mateixa no seria capás d'en
devinarlo sino un Shakespeare.
Y héus aquí que per la enumeració, que incidentalment acabo de
fer, se pot mitj compendre quanta es la varietat de la obra y quant inte
ressant. Lo que no's pot compendre, sense assaborirho directament, es
l'estil, que ho lliga tot, un estil senzill, espontani, que corre fiuyt y
transparent com l'aygua gemada d'Olot, un estil .que entona les percep
cions més diverses y que no ha estat aprés de cap llibre, sino que es fill
genuí d'un temperament artístich especialíssim, que no's confón ab cap
altre.
• Si a totes aqu.estes qualitats hi afegím la d'un llenguatje castís, rich
de termes y modismes vius y no usats encare fins avuy pels literats, ?hauré
d'esforsarme en recomanar la obra a tots los que han tingut la bondat
de llegirme?
Una nota pera conclusió. Lo llibre d'en Vayreda no pertany á cap
cl'aqueixes escoles llunátiqu-es y passatgeres que les exageracions mor
bases de cada época solen determinar y que després son tan aburrides,
especialment pels escoliastes nous, que s'adonan del mals passats y'ls
repugnan tant més quant menys s'adonan deis de la nova moda, que'ls
porta atarantats. La obra d'en Vayreda es sana y catalana y pertany á la
escola eterna del art.
JOAQUIM RUYRA.
LXXIV —
Un casori
L'Agustí, ab pantalons y americana de vellut negre y garibaldina
vermella ab franjes verdes y blaves, tot estrenat aquell día, m'ho dema
nava ab tanta insistencia, que no poguí menys de prométrelhi que l'en
demá assistiría al seu casament. El celebravan una mica massa aviat: a
les sis del matí d'un día deis darrers de Novembre, se sent molt fret aquí
a la Montanya.
Desde que trevallava en una fábrica de Sant Joan que no l'havía vist.
La seva mare m'havía esplicat algunes vegades'Is motíus de queixa
que tenía del seu fill, qui dominat per la passió del joch l'hi havía trencat
moltes vegades el respecte, fins obligarla a tréurel de casa seva.
---Malgrat la flema que té'l seu pare, arrivá a enmalaltirse pels con
tinuats disgustos que'ns donava el noy, em digué.
Tamb.é ella vingu.é a convidarme; car al anárloshi a notificar el de
termini que tenía fet de casarse, feren les paus l'Agnstí y'ls seus pares.
—.1Quína edat té are'l vostre noy vaig preguntar a la María.
—Si, miri; per Nadal fará vinticuatre anys.
—Axís, donchs, no es pas fora de temps aquest casori.
—Ah, no; respongué ab vivesa, y creguim que m'ha donat una ale
gría; la seva dona potsé logrará lo que jo no he pogut. Axís 's posará.
—Les dones sempre adoben.
—Ay, Deu ho vulga! Vejárn que será. Bé: demá l'esperém ho sent?
—Ja faré'Is possibles.
Axís vaig despedir la María, que passava la porta fent remoure les
faldilles de percala de gran vol.
L'endemá se celebrá'l casament. Al acabar la ceremonia vaig tornar
— LXXV —
a casa, ahont vingueren tots 'ls del seguici a ferme prometre que no
faltaría al dinar aue farían- al Hostal d'en Fuxell, overt de poch al costat
de la carretera de Segura.
A la una m'en hi anava. Desde mitj camí ja divisava'Is de la festa
formant varios grupos: El nuvi ab sabates de xarol, trajo negre de llana
y ab un barret tou inclinat al devant, estava sol al mitj de la carretera.
Afeytat de nou, era ben escayent aquell xicot d'ulls negres y cara
prima; '1 llavi inferior sortit; l'estatura més que regular.
Quant 'm vegé, cridá a la seva dona que s'apartá d'un grupo de sota
un roure. Aleshores 'm puguí fixar en ella; anava vestida de blau; tenía
els ulls foscos y el nas xato, que prenía al final grans proporcions.
Seguidament sortiren els pares del Agustí. En Quelich ab molta cal
ma y ab la Halla als llavís, s'acostá. La satisfacció que tenía semblava
fer desaparéixer moltes arrugues de sa cara vermella.
M'acompanyaren a dins perque m'assegués a la vora del foch, mal
grat el sol qu'entrava a la cuyna per un balcó del costat de la llar.
Aquí ja hi havían altres convidats. Ens asseguerem al se-u costat.
Tots menos la nuvia, qu'anyorant ses companyes desaparegué corrent.
—Ja ho veu, 'm digué l'Agustí, ja som casats.
—Sí, home, sí, ja ho veus, ja ets casat, home.
—Oh, replicá; ja fa més de cinch díes que ho som pe/ Civil, pero jo
no m'he volgut donar per casat, sab? vaig dir: no; més val qu'esperém
qu'en passi'l capellá.
—Ah, sí; afegí ab veu ronca un home prim, qu'aguantant en l'ayre
un jonoll ab les dos m.ans, estava en un recó del escon: civilment eran
ben casats.
—Nipez Civil ni per l'Iglesia no s'han casat fins avuy, cridá un jove
de mirada brillant, vestit de vellut.
—Y donchs qu'era aquell paper que'l jutje'ns feu portar fa cinch
díes pera que hi posessim els noms nosaltres y'ls testimonis? replicá'I
nuvi.
—No era més que pera fer constar que'l capellá vos havía casat.
—Que sabs tú, digué'l de la veu ronca..
• —Més que vos.
—Y que has de venir a donar llissons- d'aquestes coses a un borne
com jo que s'ha casat tres vegades!
— LXXVI —
—Y ab tot aixó no haveu aprés res.
—Calla, desvergonyit.
—Y sí, home, calla!
—No vull callar.
es ciar, que no callil
• —Vaja, ja ni ha prou, cridá la María desde'l fons de la cuyna. Ves
si vos haveu d'enfadar per aquestes tonteríes.
—Oh, es qu'aquest borne
—Prou, Jepich. Cap a dalt falta gent, que'l dinar ja está a punt.
S'aixecá tothom pera pujar a la sala, ahont hi havía la taula parada,
ben iluminada per dos balcons, deis quals un donava a una galería, y
l'altre dominava una era del mateix hostal.
Mentres espera.vam als de sota'l roure, vaig sortir a la galería. Coloca
da la casa en un collet elevat, divisava tota la plana d'Olot vetllada pels
guardians qu'empesos pel foch eixiren un día de la terra. Mes endarrera
qu'ells quedá la serralada que surt de St. Joan pera envoltar nostra co
marca, presidida pel Puigsacalm qu'altívol aixecantse sobre les _altres
montanyes las hi conta en nits serenes'ls somnis oraquest recó de Cata
lunya. Fa aVensar montanyetes enfora que's comunican ab fondalades
tristes y valls rioleres. Als vents que passant per sobre d'elles'Is hi donan
missatjes que fan estremir de goig nostre encontrada, guaytada desde
lluny pel vell Pirineu blanch y seré. Qu'era hermós aleshores tot nevati
Jo haguera volgut fruhir aquella bellesa;em volía delectar ab santa mag
nificencia pero'ls crits de la María y dels nuvis y deis convidats acom
panyats de confits que refregant'ls vidres saltavan á fora, m'obligaren á
entrar al menjador.
Tingué d'asseurem al costat del Agusti, qu'ocupaval cap de taula. A
sa dreta_ hi havía'l de la veu ronca cuydant com á tesrimoni de la nuvia
fins que's retires cada hu á casa llur.
En Quelich rioler's colocá al altre costat meu desd'ahont contempla
va la María asseguda al extrém de la taula. 'S parlavan á crits y reyan.
'Ls altres, que farían una vintena, corejavan les rialles boytirantse confits.
—Non tiréu encare deya la María, que podríau tenir algún disgust.
A vegades van malament aquestes bromes.
—Miri, 'm digué aleshores l'Agustí. Avans de venir vosté, d'un poch
mes que no'm passa una de crespa. Hem ainat al Hostal de la Terrasa á
— LXXVII —
fer el vermouth, y vetaiuí que baixava un carro cap á Olot. Jo per broma,
he tocat ab el bastó'l matxo,... només una mica refregat, no's pensi pas
molt, no. Desseguida que'l carreter se n'ha adonat, s'ha enxerinat tirantme
una mala espresió. Com que soch molt sentit, sab? desseguida m'he cua
drat dientli: Aba, home que sou tan llengut: torneuho á dir aixó; au, que
vos espero.—Vaya si hi tornaré, contestá: té...., .y repetí la mateixa espre
síó. Aleshoresja no m'hi he vist; faig un bot y ja soch adalt de las branas
y vaja, que si'ls companys no son promptes aquell home's recordava
de mí.
—'N fas massa també, l'hi vaig dir, ab la mirada ingenua.
—Es que m'enfurismo quan sento una mala espresió, replicó.
El de la veu ronca, mentrestant tirava grapats de confits ab tota la
furia als demés de la taula, que s'escampavan per terray pels plata.
La María, 'ns preguntava que'ns semblavan els seus guisats, qu'eran
del gust de tothom.
Y en Quelich, 'ns ponderava les seves cualitats de cuynera.
—Ah, sí; deya l'Agustí al de la veu ronca: Per aquella festa que
ferem á la fábrica, si no haguessim estáts renyits l'haguera fet venir; pero
estavam de punta, sabs?.... pero lo qu'es de cuynar sí que'n sab.
Tots s'animavan mentres avensava'l dinar. De fora també venía brugit.
'Ls confits continuavón creuhantse entre'ls d'un costat y l'altre.
—Ya t'he vist, ja t'he vist, de prompte cridá en Quelich. Al girarme
'm digué: fixis, fixis quin paper hiprOcrit fa la María, que realment sem
blava tenir el pensament ben lluny de totas aquellas cosas.
Tot rient s'escusava, fent esforsos pera ferse sentir, car la cridoria era
gran.
Les notes llensades per una tenora la calmaren per un moment. Sor
irem al baleó y vejerem qu'assota en la espayosa era del Hostal s'hi
bellugava ja molta gent. Eran'ls furters que celebravan'ls desposoris.
Comensaren una sardana y quedarent ben pochs á la sala. Gayrebé
tots anaren á engroixir el rotllo, fins l'Agustí ab el toballó al coll.
Ay quant la nuvia se n'adonál Comensa á fer mala cara y agafar
confits y tirarlos sobre'l seu home y clóurer las dents barbotejant parau
les que jo no entenía bé y llagrimejarlhi'ls ulls.
Avans d'acabar la sardana desaparegué y ab en _Quelich y la
María tornarem á seure cornentant l'enfado de la dona del Ag-ustí.
— LXXVIII —
'L sol s'havía ja posat y era per tant hora de retornar á Olot. 'M
possava l'abrich quant sentirern grans crits, barallas fortas, destacantse
entre totes les veus la del Agustí.
Alarm.ats correguérem á baix, veyent á n'aquest agafat ab un home de
mitja edat, pegantse entre xiscles horrorosos. Estavan voltats de gent
que% volía despartir; pero era inútil; fou necessari quel Pare del Agust
y un home fornit s'hi interposessin pera qu'acabés aquella baralla.
Estant separats encare's miravan rancuniosos, fins qu'en Quelich
s'emportá l'Agustí á dins del Hostal qu'encare refiinfunyava:—m'enfuris
man les males espressións.—Efectivament, l'enfurismavan.
'M despedí de tots y vaig venir cap á Olot.
L'ayre. era fret; sobre'l Puigsacalm hi havía una estrella, y la neu del
Pirineu era ben rosada: '1 darrer bés del Sol l'havía enrogida.
ESTEVE CARDELÚS CARRERA
— LXXIX —
Platraver
rracment
BARTOMEU
Sí que voldría xerrarte quelcom, y... ja fa teMps d'aixó pro
!que no se pas com dirhol
MERCE
!Y arel ?que xarnegas? no t'hi pensis pas gens y mica.
BARTOMEU
Qué... si fóre parlar am las vacas y las oellas y'ls gossos... prou que'n
sabría... perque las bestias m'entenen, pro am renechs... !Fins he cresegut
amb altres domas!.., si amb ellas no'm passés lo que am tu'm passa quan
de lluny t'oviro.
Digas, digas,... !No t'aturisl
MERcÉ
BARTOMEU
Llóres,... me caldría fere com are Iveusl ja tinch la taparadal...
Que jo...
— LXXX —
MERCÉ
Qué vols dirme?
BARTOMEU
Tant xica cosa que'm pensi que no vol lley el dirho !ves! perque
s'hauría de véurer per fora del home.
?Com?
MERCÉ
BARTOMEU
?Com, diues? !Si ho sabés com, també t'ho diría aixó... !es din...
iBatúa! !ves! que no se discórrer, que no se explicarme,... empró... jo, ho
senti aixó !ves!
MERCE
Domas lo que sentís has dir;... que jo...
BARTOMEU
!Qué! ?que tu...? tu també?... ?tu?
MERCÉ
, 1;41 4
lk#1.41131k 14111111
Jo, si lempró que'n trauré d'escarrassarme, si potser ho endevin.as
com... jo ho he endevinat de tu!
BARTOMEU
!Qué ho has endevinat ?diues? !ves! don.cas, ja ho sabs tu lo meu1
Donças, no cal parlarne mes si tú ho sabs?
MERCÉ
No, no; que'm plau sentirte. Y... digas lo que sents a dintre. Esplá
yamho aixó... que... ve d'assí (pez cor). Jo, cada vegada que te veig, tota
LXXXI
VI
tremolo... y es un tremolor que'm ve encomanat de la fressa que'm fa
assó que'n diuen el cor... !d'aquí!
BARTOMEU
!Ah! Mercé,... que no ho se pas jo aixó.
Qué jo só un rucás y ho seré sempre; pro, !ves! me pareix que tot jc
ho dech sére un cor, perque no mes de pensar am tu sembla que hagi
tingut un espant.
MERGÉ
Y escolta! ?Com te parla aqueixa veu de dins que te fa pensar am
Donhi una empenta, Bartomeu, y parla com te surti.
BARTOMEU
No, no; que no ho se... !no! Es una cosa que me sembla que tot
diu. !Fins las hervas! !y la neu del Canigól
Sí, mira... que avans no's fa día allá en la partió del mar y cel ja la
nit m'ho diu; quan pujo serra amont ab las oellas, el vent m'ho diu; a
dalt de tot, el murri del sol ho escampa a tot lo que s'ovira, y a la tarda
q-uan torno, m'encaparrino, y itinch una rabia al sol! que al pondres
darrera Cubells sembla que rigui perque jo no ho se dir.
MERCÉ
Empró... fes un esfors, trenca las cledas de la boca, esbotza d'una
vegada y digas lo que diuen aquestas cosas.
BARTOMEU
Lo que diuen! lo que diuen!... molt diuent... que... ets bonica, molt
bonica... imolt! qu'ets per meréixer, que... que sempre me parlan de
tu !ves!
Y res mes!
MERCÉ
LXXXII
BARTOMEU
Diuen... que sembla que jo't porti voluntat, !Mercé! !ves! y m'ho he
arribat a créurer que te la porto; pro voluntat de la bona, tossuda. Una
voluntat que no's blinca perque es mes forta que'ls faits arrelats al ro
cám; mes arrelada ane mí que'ls bets a la terra y la tinch mes enganxada
que'l Puigsacalm a la crosta del mon.
De bó de b&
MERCÉ
BARTOMEU
Una voluntat que no's mareix, y, miros; ni me la prodrán arrencar
els llamps, si un día'm creman dalt de la montanyal...
!Jesús!
M_ERCÉ
BARTOMEU
-Perque pensi que'm ve de l'ánima... y quan l'home mor que diuen
que l'anima fuig, també am la meua fugiría la voluntat que't porti !ves!
!Ah! quina alegría!
MERCÉ
BARTOIVLEU
!De bó, Mercél ?Me vols tu a mi?
MERCÉ
Sí, sí, sí; de bó: te vuy... pro...
J.BERGA Y BOADA,
— LXXXIII —
NDIX
Cansons de pandero
Al Sr. D. Valeri Serra y Boldú
Estimat amich y senyor:
Ab aquesta carta vull complir la promesa que li fiu de dirli la im
presió que'm feren les «Cansons de pandero» que vosté publicá en la
revista CATALuxv-A, y que'm diu que vol aplegar en un ilibre, desitjant
capsarlo ab aquesta impresió meya. Grans mercés per l'honor que'm fá
y per la bella ocasió que'm dona de parlar de lo que tant estimo.
Pera mí la poesía popular es la poesía per excelencia, per la espon
taneitat ab que naix y lo posada a proba qu'es.
Lo poble no més canta quan ha de cantar, per sagrada necessitat
d'espansió, y may per aquella vanitat o aquell compromís que son tara
mortal de tantes obres deis més alts poetes professionals (mala rassa
qu'anirá desapareixent del mon a mesura que% homes vajin cobrantbon
sentit de la vida). Després, com que la poesía popular viu sois en la me
moria y en la ven del poble, se esdevé que lo insignificant d'ella, es dir,
lo no poétich, troba en l'oblit la mort que li pertoca, y lo viu se purifica
y transforma indefinidament en la ignoscenta boca popular, qual instint
crítich es lo més sabi y segur perque no té altra preceptiva literaria que
la com-unicació directa ab el ritme universal de les coses. Per axó la
poesía popular naix tant bella y's multé sempre tant fresca y pura.
Ab axó succeheix cóm ab les criatures petites camperoles. Un diu
—iQué sanes y belles son en el camp les criatures!—Y es perque sols en
— LXXXVII —
sanitat solen esser concebudes; y les que nó, o les que després no han sigut prou fortes pera resistir sense contemplacions la duresa del aire
lliure, s'están recloses a casa llur o bé ja son al cementiri. !Ja ho crech
que les que corren pel terrós son totes fortes y guapes1 Donchs, per mí,
aquet meteix es el secret de la bellesa deis cants populars, sobre tots
els de la avior que han tingut temps d'esser garbellats en la memoria
y l'instint del poble; perque deis nous apresos, per populars que sernblin
avuy, qui sab lo qu'en restará a en que haurán tornat d'aquí a una
centuria.
Ab lo qu'he dit fins are ja pot haver imaginat l'encís qu'han obrat
en mi les «Cansons de pandero» per vosté aplegades, y fins les tares que -
han restat fora de l'encís.
L'esser improvisacions imposades en cert modo per la tradició en
(líes y a persones determinades fá que moltes d'elles no tinguen aquella
arrencada de inspirada espontaneitat que dictá per exemple les «Mon
tanyes del Canigó» y la «Matinet m'en lleví jo»; de modo que algunes
d'elles, ben segur que de no haver sigut per vosté tant aviat aplegades (talment semblen modernes per les coses que termejen) haurien mort
oblidades justament o sigut purificades pel gust de les generacions.
Mes, les tares que d'aquestes causes pervenen, !com desapareixen
foses en la llum que llensan sempre els llabis del poble cuan cantal
«Jovenet, no'm llanseu tant
que algú o altre'm plegará;
les gotes del cel cuan cauhen
totes saben ahont anar.»
• Qué ho fá qu'axó no hi há cap poeta de nonz que sía capás de dirho?
Per mí ho fá que lí manca la gracia; y en axó está tot.
!Lo met_ix qu'alió altre de:
«Si la criatura es guapa,
donzella, no us admireu,
que sa mare s'está al Hit
com una Mare de Deul»
!Quina maravellosa forsa d'evocaciól !Bé n'hi há de Ilum de vida en
aquestes poques paraules1 La dona que les deya, quan les deya,_era més
sabia que Plató.
LXXXVIII
?Y aquella de:
«Totes les gracies del mon,
donzella, Deu voshá dat:
bailadora, cantadora,
y amor y humilitat?»
Ja's podía escarmenar a fer sonets el Petrarcal Tant Ii valgué, que a
n'aquesta donzella no arrivá may Laura.
«!Ohl que linda cabellera
que pel cap l'hi vá volant»
diuen d'un jove. Y per mí la bella figura d'aquest fadrí ja es inmortal
com una estatua grega. D'un altre diuen:
«Fá la cara com un ángel;
fá que viu enamorat.»
iDeu meu, Deu meu, prou! M'emborratxan de Ilum aquestes coses.
Tot jo tremolo no més que de copiarles ab la meya lletra. Pero, tant se
val, no'm puch estar de posarhi aquesta elegía més for4a que tots els
classicismes y tots els romanticismes plegats:
«Germá meu, fulleta d'alba,
alseus, que darém un tom;
mirarém qui falta a taula,
que'm sembla que tots no hi som.
Les persones que assí falten
son persones de gros preu:
falten el pare y-la mare,
son a la gloria del cel.»
pArrenquém el plor y colguéu el cap a terra, fabricants de frases
vuydes!
«IMirarém qui falta a taula,
que'm sembla que tots no hi soml»
!Oh! ?no la sentiu fins al moll deis ossos la gran ausencia? !Faltan el•
pare y la mare! !son a la gloria del ce]...!
— LXXXIX —
Perdoni, amich Boldú, pero a mí aquestes coses de tant bé que'm
fan, me fan mal; o potser aquet mal es el major bé. No ho sé. Lo certes
que m'oblido de tot, y després me trobo havent escrit unes coses molt
estranyes. Ab axó si u sembla qu'aquestes últimes ratlles nofán per anar
al 'libre, tréguiles... Y are parlém d'un altra cosa.
Les aplechs de cants populars fan sempre olor de mort: son com els
herbaris y com les col-leccions dels entomólechs. Cada flor del camp es
un encís del camp, y cada papellona que vola, una alegría. Mes, disse
cades. planxades en la vitrina a centes, les més belles, quina tristesa fán..
!Adeu camp! jadeu encís! Lavista hi llisca indiferenta: n'hi hán masses..
y son mortes.
!Quina diferencia també de una cansó sentida al bon atzar, a una
cansó !eta cantar pera apuntarla, y a una cansó llegida entre cent tot
girant full, d'un llibre molt ben fet y ab sabia classificació per géneros,
époques, territoris, ab variants, notes erudites eta., etz.1 Jo crech que tals
Ilibres sois hán d'esser llegits pels sabis y pels poetes, per apendre... y
sobretot pera estímul d'anar a ohir els cants de viu en viu; més a la
bona gent no professionaljo crech que li fán més mal que bé aquets lli
bres, perque l'avesan a sentir com literatura el verb sagrat d'un poble.
Pero del llibre de vosté no's podrá dir tal cosa, perque vosté há fet
bé les coses, ab un gran sentit artístich. Vosté ha comengat per fer re
viure ab el seu amor el terrer, las costurns, els tipos populars d'hont
brollen. les «Cansons de pandero», y axís surten de vives que a un li
sembla sentirles cantar a les majorales del Roser, que un les té al davant .
aquestes majorales, que's mouen y miren, y riuen en l'ambent de les
festes urgelleses. Y axó li alabo molt. Lo seu llibre no fá olor de mort
ni es possible péndrel per literatura. Es bell, veliaquí; y axó vol dir qu'es
viu, y qu'há de donar vida a tothom qui'l llegexi. Si la costum de les
«Cansons de pandero» se pert, com vosté se dol, no's podrá dir que
n'hagi mort la poesía si el seu llibre resta.
Altrament, jo no soch dels que s'entristeixen massa per les coses que's
perden, perque pressento una forsa de renovació eterna. Quan passen les
violes, venen les roses y després els clavells y després els lliris; la tardor
també té les seves flors y fins en la neu alpina s'obren coroles maravello
ses, mentres en les valls més tebies les violetes tornen a pitjar per treure
el cap enfora. No'n cregui res d'axó que diuen are, com devíen dir els
— Xe —
llamentadors de mil anys enrera, que la poesía s'en vá: los quins s'en van
son certs poetes, certs géneros, certes modes; pero !que la poesía s'en vál
Justement jo crech qu'are en vé'l bó.
Ben segur que les «Cansons de pandero» devían venir darrera de
altres cansons que's perderen, y darrera d'elles altres cansons vindrán,
si Deu ho vol, igualment belles, o més, que també's perdrán davant
d'unes de nbves, y axís sempre. J\To veu que'l poble no s'en pot estar de
cantar al seu modo, baldament l'invadexin totes les males foresteries
que's vulla? Ja s'en desempellegará, quedantsen sols lo que li convinga.
Déxil fer al poble... y ajúdil tan bellament com ho há fet are áb aquet
llibre a servar conciencia de la seva personalitat.inagotable.
Que Den u donga tnolts anys de vida pera fer semblants obres li
desitja son amich y admirador,
JoAN MARAGALL.
Barcelona, 1.er de Desembre de 1903.
— XCI
La idea de Patria
segons les autoritals castellanes
Un deis amos ab qui va estar el célebre Scipion fill de la Coscolina
avans de que entrés a servir a aquell célebre personatje que ab el temps
se va anomenar el molt ilustre senyor D. Gil Blas de Santillana, va esser
ab un tal D. Ignacio de Ipiria, pedante madrileny que tenía per ofici y
benefici compondre llibres que revenía després; y que escrivía ab tan
única y maravellosa trassa que en lloch de pluma y tinta com per es
criure solen usar el comú deis mortals, no se servía mes que de unes es
tisores y un filferro que entregava al seu patje o secretan. Anava 'ell
liegint y fullejant tans llibres com a la ma u veníen y axís com anava
llegint, retallant ab ses implacables estisores els trosos que d'ells li sem
blaven be, y que per sa part anava el secretani enfilant ab un filferro: a
cada filferro ple, donava un llibre per acabat.
Aquest sistema y modo d'escriure extés considerablement després del
.senyor Ipifia, escam.bell socorregudíssim d'aquells savis a la violeta que
tant admirablement va satirisar Cadalso, no dexá de tenir en certs mo
ments les seves ventatjes y especialment serveix, quan en la polémica se
pot usar d'entre tots els argu.ments que'ns ensenya la filosofía, aquell in
destructible que consistex In probar la proposició discutida aduhint
.unicament lo afirmat per la mateixa autoritat contraria.
Aquesta ventatja resulta mes gran, si la argumentació s'ha d'aplicar
a materies o enunciats que en determinades circunstancies, o mirats
— XCII —
baix un punt de vista que encara que pot ser que no sigui l'verdader es
bastant comú, semblan pecaminosos, agraviadors y punibles. Perque cer
tament sino vivím avuy en aquells temps en que Beaumarchais com
-,
padía els espanyols perque tota la seva expansió política y literaria
quedava reduída als caustichs humorismes de Figaró, no deixá de tant
en tant d'haverhi moments en que ab tot y haber passat un sigle de
muertes, asolamientos, fieros males,
sembrats arreu pera conseguir una llibertat desde fa cent anys tan cam
panejada, casi be es precís pera tractar les materies avans aludides recor
re al sistema de D. J. M. de Larra, qui cansat de llapis roig, retalls, cen
sures y denuncies se va reduhir a tallar els seus articles pel patró d'aquell
que con-ipendía en el títul tot un sistema y que va batejar ab el nom de
La alabanza ó que me prohiban éste.
Aquestes refiexions ocupan instintivament el pensament, al veur.e re
produhits de tant en tant en les discussions parlamentaries y sobre tot en
les polémiques de la prempsa de Madrit, aquella pila d'esclamacions, dic
teris y arguments efectistes que tenen per base la ingratitut, el desamor
y mes qu'aixó el terrorífich separatisme deis catalans, quan algú de nos
altres diu o dona a entendre que segons el seu criteri la patria se-va es
Catalunya.
Perque es el cas que llegint els clássichs, els. clássichs genuinament
castellans, els mestres indiscutibles de la puresa y de la propietat del
llenguatje castellá, trenca la delectació que al esperit ofereix son pulcrís
sim llenguatje una frase reproduíday tornada a reproduhir en tots els seus
escrits, de la que resulta que ells, les autoritats per excelencia usan la
paraula Patria en el mateix sentit y ab el mateix valor en que la usem
els catalans; ?per qué donchs, nosaltres, combatuts y cliscutits, no ens hem
d'amparar en l'autoritat que mes indiscutiblement acatan els mateixos
que'ns combaten a nosaltres?
Heus aquí lo que es aquet estudi (si estudi se'n pot dir de lo escrit ab
el sistema del Doctor 'pifia) que be podría calificarse d'inventari y mes
propiadament d'enfilande retalls dintre un filferro: una demostració d'una
de les tessis mes combatuda entre nosaltres, sense argumentació de cap
mena; una senzilla anotació d'autoritats, y una defetisa en que l'advocat
deixa'l seu sitial para deixar el lloch als mestres fiscals de mes anomenada.
XCIII
Sense altre pretenció donchs, per sí algun, día en qualsevol de les
polémiques que vindrán, a algú li es útil tenir a la ma lo que dihuen les
autoritats castellanes sobre aquesta materia, aquí van tres filferros sepa
rats: un de poetes clássichs, un de prosistes clássichs y un d'escriptors
mes moderns, prosistes y poetes igualment respectats com a autoritats.
Si altre utilitat no tenen, d'una cosa servirán que no deixa de tenir la
seva importancia y es pera demostrar que castellans y catalans pensen›
en una de les cuestions que mes semblan allunyarnos, exactament de la
mateixa manera: es a dir que ells, o a lo menos de entre ells els mestres,.
pensan com nosaltres.
Y que te en realitat de estrany, si els nostres comuns pares els Ila
tins, aplicaban la paraula y la idea com la apliquem el catalans?
Així per exemple, Tácit en el llibre tercer de les seves histories diu
qu.e'l capitá Paulinus defensava ab especial punt el forunz Yulii (el pre
sidi Frejúli) quod Paulino patria Porunz ulii, (i) perque era la seva
patria; y mes avall pera anatematisar a una Ilegió que va assaltar en una
revolta civil les muralles de la mateixa Roma, diu que era de funest
exemple véurer la guerra entre germans ante ipsa patrice mcenia; mznia
muralles, que certament no tenia la gran república Romana sino preci
sament la ciutat.
Y Corneli Nepos, pera fer el mes gran elogi del famós Timoleum (2)
esplicant com va lliurar a la ciutat de Corinto d'ahont era fill, diu pat
lant de ella (3) lit et patri" in quo erat natus opressam a tyranno libera
ret...
Els Podes clássichs
Qui millor pot abrir la llista que'l mateix Calderón de la Barca?
Les seves, ab rahó, famoses comedies están plenes de demostracions.
En la Comedia per exemple No siempre lo peor es cierto, un dels per
sonatjes, Dona Leonor, essent a Valencia, ahont passa la comedia, diu:
En la corte, PATRIA mía (acte ner escena 2.a)
(1) L1íbre 3, párraf. 43.
(2) Llibre3, párraf. 80.
(3) Timoleum, cap. I.
— XCIV —
ahont sembla que s'di-u ben ciar que Madrid es la patria de la persona;
y un altre personatje, Don Diego, que es de Valencia, ahont arriva desde
Madrit al entrar en escena pera demostrar que es a Valencia precisament
diu al seuindispensable escudero:
Gran gusto es el volver un hombre
á ver la PATRIA, Ginés (acte I.er escena 8.a),
frase que repeteix dues o tres vegades mes en tota la obra.
En J'altra donosíssima comedia Fuego de Dios en .el querer bien, Don
Yuan de Toledo, caballer de Sevilla, arriva de Madrid y diu sencillament
an el seu amich Don Alvaro:
Tras mifortuna me vengo,
á ver si encuentro en la ajena
el bien que en mi PATRIA piardo (acte I.er escena 9.a)
Lo mateix succeeix a l'altra comedia E _postrer duelo deEspana,- cada
ciutat, o mes ben dit cada regio espanyola, envía un representant seu a
Fuenterrabía a rébrer al Emperador Carlos V qu'artivá per primera ve
gada al nostre país. Don Pere de Torrellas, que es el representant d'Ara
gó, al arrivar a Zaragoza de tornada de la recepció explicant lo que en
ella había passat, díu:
Todos me honraron de suerte
que de mil honores lleno
vuelvo a mi PATRIA... (a.cte r.er escena r.a)
y consti que's fa notar ben ciar que no había passat ni un pam la fron
tera francesa.
A la Comedia La Cruz en la Sepultura, diu Alberto:
Sena es mi PATRIA, mi nombre Alberto. (Acte 2.n escena 3.a)
La única variació que's trova en el teatre de Calderón en aquesta
materia, es que hi ha vegades que expressant mes ampliament la idea
s'enten per Patria la regio d'hont es fill el personatje en lloch del poble -
o ciutat. Aixis succeeix per exemple a la comedia Guárdate de agua man
sa en la que l'Hidalgo asturiá
— XCV —
Don Toribio Quadradillos,
hijo mayory heredero
de mi hermanoy mayorazgo
del solar ck mi hermano
arriva a Madrit, y fa que Don Alonso, el seu futur sogre que es d'Astu
ries igualment, al veure la seva verdadel-ament extremada simplicitat
digui:
Oh sencillez de mi PATRIA,
cuanto de hallarte me huelgo. (Acte r•er escena ri.a)
Exactament lo mateix passa a l'altra comedia La devoción de la misa
en la que el graciós Pernil diu:
perdona, quepensé que eras
un amo que allá en León,-
asturiana PATRIA nuestra,
dió la muerte á cierto hidalgo,
dato per cert que dona una comprobació mes, si'l testimoni de Calderón
no fos de sí prou bo, de com la paraula Patria es usada en el seu verda
der. sentit; perque precisament el fet de que, en altre vers de la obra se
citi'l poble a que's refereix en els avans citats el personatje Pernil fa que
Don N. Fernández de Moratín en el seu estudi crítich del teatre calde
roniá citi com a un dels defectes del seu autor el que escribís sense saver
prou geografía, perque segons Moratín el poble citat no perteneix a As
turies sino a León; cárrech de que'l defensa el senyor HartZenbusch en
l'estudi que feu també eh l del mateix teatre. De lo que resulta que'ls
dos savis literats, fixantse y ocupantse especialment de dos o tres versos
en els que precisament se suscita la cuestió, la discuteixen sense que a
cap dels dos se li ocorri ni remotament el dir que'l disbarat está en l'us
inadecuat de la paraula Patria.
Lo mateix que trovem a Calderón succeeix ab les obres d'altres autors,
deis que per no fer massa llarga y árida la 'lista sembla que n'hi haurá
prou retreyentne una cita. Aixís, per exemple, en la comedia del no me
nos eximi Moreto La ocasión hace el ladrón, el personatje Don Pedro de
Mendoza desde San Lúcar va a Sevilla. d'anont deseos de Castilla el
— XCVI —
fan anar a Madrit passant avants per les serres de Cuenca per veure un
parent seu, y explicant el viatje després diu:
con dos mulas enfin y dos criados,
cargado de papeles y esperanzas
llegué de Cuenca á lafamosa Sierra
antigua PATRIA de mipadrey tierra. (Acte 1.er, escena VIII),
d'ahont resulta que la Patria d'aquest senyor es la Tierra yfamosa sierra
de Cuenca.
D. Francisco de Rojas Zorrilla, l'autor del inimitable Entre bobos
anda eljuego. Don Lucas del Cigarral en l'altre comedia seva Donde hay
agravios no hay celosy anzo y criado posa en boca del seu personatje Don
Juan:
Enfin que á Burgos llegamos,
• PATRIA en que los dos nacimos,
donde apenas conocimos
los mismos que antes tratamos (acte I•er, escena La)
De Tirso de Molina n'hi haurá prou ab dir que en el Don Gil de las
'Calzas verdes, aplaudit no fa molt pel públich de la Comedia de Madrit
en tres actes, repeteix la idea quatre veg-ades (r). Yen La Villana de la
Sagra se val precisament d'aquest concepte pera posar en boca d.els
seus personatjes el galán y el graciós dos sonets que per tots istils resul
tan de lo més típich del teatre d'aquella época. Heus aquí el diálech o
els versos que recitan:
Don Luis.—Despedirme de Galicia.
quiero.
(1) Valladolid es mi PATRIA. (D. Martín. Acte 1, escena 10).
Trae sospechas D. Martín.
De que quien su amor ofusca
Soy yo que en su seguimiento
Desde mí PATRIA he venido (o sía de Valladolid a Madrid). (D.a Juana. Acte 2, escena 1.
D. Miguel de Cisneros es su nombre.
Con una D. Elvira desposada.
Su PATRIA es Burgos. (D.a Inés. Acte 2, escena 13).
Este es el D. Gil fingido,
A quien conoce su PATRIA (Valladolid)
Por D. Martín de Guzmán. (Quintana. Acte 3, escena 19).
— XCVII —
VII
Carrasco.—lo de mi gallega.
Don Luis.—Reinofamoso, adiós, que alegre hago
ausencia de una célebre montana,
pues que siendo mi PATRIA, como extrano
diste á nzijoventud siempre malpago.
Adiós Ciudad, sepulcro de Santiago,
que das pastory das nobleza á Espana,
adiósfin de la tierra que el mar bana,
reino famoso, del inglés estrago.
Adiós hermana, que en tus brazos dejo
tu nobleza, tufama, tu hermosura,
porque eres de mujeres claro espejo.
Adiósjuegos, amores, travesura,
que aunque mozo, desde hoy he de ser viejo
si me ayudan el tiempo y la ventura.
Carrasco.—Adiós, ciudadgallega, noble y sabia,
asombro del alarbe y estorlinga,
estación delflamenco y del mandinga,
del scita y del que vive en el Arabia.
Adiós fregona, cuyo amor me agravia,
gallega. molletuda; adiós, Donziyzg-a,
que aunque lo graso de tu amor me pringa
siento más el dejar á Rivadavía. -
Adiósfondón., traspuesto en tantos cabos,
y conocido de los mismos ninos,
que aquí te dejo el alma con mil clavos.
Adiós barajas, de mi amor brinquinos,
adiós, redondos y tajados nabos,
adiós,:pescados, berzas, bacorinos. (Acte escena VI).
Aquets dos personatjes que aixís se despedeixen de la seva Patria
van a Toledo: es a dir, no surten de Espanya.
No menos interessant es l'autoritat deis germans Don Diego y Don
.7oseph de Córdoba y Figueroa, Caballeros de la Orden de Alcántaray Ca
latrava, que en la comedia Rendirse á la obligación posan en boca d'un
personatje:
— XCVIII —
Yo soy, Federico excelso,
Don Fernando de Mendoza,
noble rama que desciendo
del tronco del Infantado.
Madrid es mi PATRIA, centro
y Corte del León de Espana. (Acte i•er, escena II.)
Se li ha ocorregut may a ningú calificar de separatistes a tots aquets
aAurtaogrós, pVearlehnacviaerodliets qsuieerlraasPdaetriaCude'unncapoerlasomnaotnjetanesyaMasatdurriita, nAa?sturies,
Fins D. Ramón de la Cruz usa la paraula y la idea en el mateix sen tit. En el tros més patétich del seu Sainetepara reir y tragedia para llo rar, Manolo, el protagonista que torna de presiri, diu:
Ya estamos en Madridy en nuestro barrio
la PATRIA! que dulce espara aquel hijo
que vuelve sin camisa ni calceta. (Acte únich, escena VI.)
Torna de Ceuta.
Els prosistes clássichs
Será que'ls autors citats aplican al us del llenguatje la major ampli
tut o 'licencia concedida habitualment als poetes? En realitat cap deis
citats pot calificarse de afecte al gongorisme que disloca la fraseología en temps posteriors a la major part d'ells, ni molt menoS a aquesta mena tdiae sgionengqouraisnmoen adc'atulgaul nqsueesscermipbtolarselmn.uomdeernnspqouéeticpheroa caucaanblmarelonossd'caolgndui
na manera han sigut batejats ab el mon de modernistas, y que pera parlar
»cdaelilfaicvaindadepnazrolarantsdoe /v/eurmts, opegrraochpsarellasr sdoeroullns.literal parlan de un sant y
Y si faltés alguna proba, n'hi hauría prou ab rebuscar els escrits en fpilrfoesraroddeeisismpatreoisxiostsa,sclcáosspiicahnst cailtaFtés.niPxerdeailxoós InnogehniiohsaocosmiguicoFmraeynsLaorpeel de Vega y Carpio. Certament Lope de Vega es més conegut pel seu teatre que per la seva prosa, pero aixó no vol dir que no hagués escrit
— XCIX —
algunes noveles, a les quals pertanyen els paragrafs que copiem tot
seguit:
«No pudo Diana dejar de aceptar el cargo (Diana, disfressada d'home,
obté del Rey el cárrech de Gobernador d'un territori de las novament
descubertes Indies), y besando la mano al Rey, con sus despachos y la gente
necesaria partió de Valladolid á Sevilla... Pasó por Toledo, su PATRIA, y
como allí etc.»
—De la novela <Las Fortunas de Diana».
Y en l'altre « Guzmán el Bravo», diu:
«Estuvieron algunos días más en Cartagena.clesde donde escribió Don
Félix á su casa y en Murcia le alcanzó respuesta en que le daban cuenta
como era senor de su casa, porque su hermano mayor había muerto sin hijos...
_Fué muy bien recibido Don Félix en su PATRIA...
El final d'aquesta mateixa novela explica com el protagonista va esser
condemnat a mort y lliurat per l'Alrnirant de Castilla el Duch de Medina,
el qui el va salvar per medi de D. Joan d'Austria que «se le aficionó tanto
que pidió cí S. M. su vida; el cual no menos inclinado á su valory sabiendo
qzze nunca está sin enemigos se lo otorgó con condición de que no pudiese en
trar en aquella.Ciudad. Fuese á vivir á unos lugares que no estaban lejos
della aunque después con elfavor del mismo senor que tomó su -protección
por empresa digna de su grandeza le restituyeron la libertad de gozar su
PATRIA donde yo le conocí, etc.» •
Y pera no citar Inés d'aquest autor heus aquí la carta que escriu
Laura desesperada al saver que Lisardo ab qui tractava el seu casament
havía fugit de Sevilla, ciutat de la que segons la novela abdós eran fills.
«De suerte senor mío que en este interés sefundaba vuestro amory que me
queriades tan mal que sabiendo que vuestra ausencia me había de matar -os
fuisteis y cuando menos á la Corte; acertado remedio, como quien sabía que
estaba en ella el río del olvido donde dicen que se quedan tantos que no vuel
ven á, sus PATRIAS eternamente, etc.» (De la novela La más prudente
venganza.)
Sería inútil per lo molt coneguts que son ja, citar algúns trossos de
Cervantes quina autoritat incontestable li ha. conquiátat el nom yla cate
goría de prírnpcep y primer d'entre tots els prosistes castelláns. Conegu
dfssim es aquell trós en que D. Quijote uneix el nom de la seva Patria
la Mancha al propi seu per imitar rnés en tot a Amadís de Gaula y els
— C —
altres cinch o sis que repeteix la idea en tota l'obra que no es pa.s ne
cessari citar ni retallar.
Mes no sois es en el Quijote ahont Cervantes te ocasió de predicar ab
l'exemple y repetir la aplicació de la paraula. Les seves noveles exem
plars están plenes d'aplicacións. Aixís per exemple en Las dos doncellas
aquella en que diu de Barcelona que es «Flor de las bellas ciudades del
mundo y honra de Espana.» Teodosio pregunta a Leocadia d'ahont es y
de qui es fila; aquesta va contestar que «era de Andalucía y de un lugar
que en nombrándole, etc.» y declarantse un xich més avall diu referintse
a aquestes paraules «en lo que toca á mi PATRIA la verdad he dicho, en lo
que toca á mis padres, etc.» ahont se diu ben ciar que la Patria d'aquesta
noya andalusa es precisament Andalusía. En la mateixa novela Teodo
sio diu: «Mi nombre es Teodosio, mi PATRIA un principal lugar de esta
Andalucía.» Per sa part «Rinconetey Cortadillo», els _Reconet y Talladell
de nostre Bulbena, després de fer mil embuts pera no contestar -al Se
nyor Monipodio «el cual pregunto á los nuevos el ejercicio, la PATRIA y los
padres», digueren: «la PATRIA no me parece de mucha importancia decirla
ni los padres tampoco», y ben esbrinat resulta per declaració deis propis
interessats que la Patria de Rincón es el lugar de _Fuenfrío y la de Ta
lladell «El Pedroso, lugarpuesto entre Salamanca y Medina del Campo».
Y encare es precís fer notar que ni pels vestits, ni aire, ni llenguatje,
ni per res de lo que en el Rincón ni en el Cortado podían notar, el
senyor Monipodio ni cap deis seus venerables consocis podían duptar
un sol moment de que'ls presentats fossin espanyols y ben espanyols; a
qué venía donchs que Cervantes fes preguntar quina era la seva Patria
si s'hagués entés que sois per ser espanyols la seva Patria era Espanya?
Fins el célebre D. Diego Canizares, el renornbradíssim Celoso Extre
meno (novela d'aquest nom).s'estableix a Sevilla fent molt poch honor a
la seva terra «porque la estrecheza de su PATRIA era mucha y la gente muy
pobre».
Si deixém a Cervantes per estudiar autors més clássichs si es possible
ens trovém ab una cosa més grave encare. Llegégintse per exemple las
aventuras del pobre Llátzer de Tormes condempnat a patir fam y mise
ria tota sa vida, y quan arriba a recordar com a temps de las vacas grassas
el que va passar ab els dos primers amos perque cau en mans d'aquell
hidalgo incomparable y típich entre'ls típichs que va tenir la desgracia
— CI —
de trovar a Toledo «Desta .manera —diu. estuve con mi tercero y pobre
amo quefué escudero algunos días y en todos deseando saber la intención de
su veniday estada en esta tierra; porque desde elprimer día que con él asenté
le conocí POR SER EXTRANJERO, por elpoco conocimiento y trato que con los
naturales della tenía. Alfin se cumplió mi deseo... díjome ser de Castilla la
Vieja y que había dejado su Tierra, etc.» (Com a bon hidalgo per no
treures el sombrero quan pel carre'n trovava a un altre que era un xich
més qu'ell y no se'l treya primer) (1).
Qué succehiría si ara'Is cataláns imitant aquest istil y aquest llen
guatje que cap castellá pot deixar de trovar inimitable, comensessim a
tractar d'estranjers a tots. els que no son fills de Catalunya?
Aquell escriptor que va disfrassar ab sistemática constancia el seu
nom ab el de Por.un Ingenio de esta Corte en la seva novela No hay des
dicha que no acabe, paga també el tribut de tots els clássichs y explica
com el seu héroe després de quatre anys de guerra «volvía á Lisboa á
donde por premio de mis servicios me dieron una gineta; creció en mí el
deseo de ver mi PATRIA y el amor de fenisa, que pudiendo más en mí este
afecto me partí á ella y aunque no hay más que la distancia de seis leguas
lajuzgaba siete .mil, entré por la villa á las cuatro de la tarde, etc.» y més
avall diu: «Enfin por no cansaros con aigresiones yo supe de mipadre como
un fidalgo de esta Corte que en aquella ocasión era huésped en aquella PA
TRIA Ópor mejor decir pasajero, que visitando unos lugares suyos, etc.»
A hont tenim que ademés de ser la Patria un lloch determinat de tot un
regne, es estrany a ella el regnícola que d'ella no n'es fill.
A propósit de la Corte hi ha un llibre curiosíssim clássich també
que's titula « Guía y avisos deforasteros—que vienen á la Corte,—Historia
--de mucha diversión; gusto y apacible entretenimiento—donde verán lo que
le sucedió á unos recién venidos:—Se les ensena— á huir de lospeligros que
hay en la Corte, —y debajo de novelas morales y ejemplares escarmientos
se les avisa y advierte de cómo acudirán—á sus negocios cuerdamente—su
autor.—El 'Ldo. D. Antonio Lin án y Verdugo», en el cual llibre el set'
- autor posa en boca de un tal D. Diego lo següent: «Pero habeisme puesto
tanto miedo que ni me he de atrever á emprender lo primero ni aconsejar á
mis hermanos lo segundo, sino que acabados mis negocios volverme á mi PÁ
(1) Vida del Lazarillo de Tormes, por Diego Hurtado de Mendoza.—Tractat III.
CII —
TRIA, yo casarénze con mi igual, que ya sé las costumbres de mi tierra y la
hija de mi vecino» (vegis com la seva Patria es la seva Tierra). (Del «Aviso
Séptimo»). En un altre tros diu: «Pocos anos ha que vino á esta Corte á
ciertapretensión un hidalgo mozo, vecino mío, y regidor en mi PATRIA». (No
vela y escarmiento primero). Y afegeix en altre tros: «Pareciéndome más
conveniente que ella se criase entre los suyos encaminando uno á las letrasy
d' otro á la guerra, porque cada uno en su PATRIA en lugares cortos se cría
.con más obligaciones de proceder como hijo de quien es».
D.a María de Zayas y Sotomayor, senyalada com un deis primers no
velistas posteriors a Cervantes, en el seu donosíssim El Castigo de la Mi
seria diu: «Diciéndole haber sido su difunto consorte un caballero de lo mejor
de Andalucía que asimismo decía serio la senora dándolepor PATRIA la fa
.nzosa ciudad de Sevilla.»
També Sevilla es la Patria de D.a Clara de Monsalve, heroína de <El
Disfrazado» de Alonso del Castillo Solorzano. «Sevilla, metrópoli de An
dalucía, ciudad populosa y de las más ricas de Espana es mi PATRIA, nací
.en ella, etc.», y el mateix autor á la novela La Garduna de Sevilla y
Anzuelo de las bolsas, fa a Orduna PATRIA d'un dels personatjes (cap. XX).
La vida de D. Gregorio Guadana por D. Antonio Enrique Gómez,
clássich escriptor del sigle xvIr parangonat ab Montalbán, comensa
d'aquesta manera: « Capítulo I.—Cuenta D. Gregorio su PATRIAy genea
logía. Si está de Dios que he de ser el cronista de mi vida vaya de historia.
Yo senores míos nací en Triana, etc.»
Quevedo al esplicar en la seva Vida del Buscón ó Elgran tacano un
tros del viatge que fa l'héroe pera anar a Madrid, posa en boca de aquell
hidalgo que portals pantalons aguantats ab una agulla y va sense camisa
la següent esplicació: « Tras esto me dijo que iba á la Corte, porque un
.mayorazgo raído como él, en unpueblo corto olía mal á dos días; no se podía
sustentar y que por esto se iba á la PATRIA común, adonde caben todos y
adonde hay mesasfrancas para estómagos aventureros (cap. XII).
De qui podrían copiarse una pila de textos comprobats es del no
menos clássich P. Isla.
Cuantsevol que hagi llegit el conegudíssim Gil Blas de Santillana,
haurá vist com aplica la paraula Patria entre altres en els capítols VI y
VII del llibre séptim y en el XII del 'libre deu; y com el barber que tro
ba. Gil Blas en el cap. IX del segon llibre y que va de Valladolid al seu
— CIII
poble Senor Gil Blas—din—aquel es el lugar de minacimiento, (Olmedo).
No le puedo volver á ver sin llenarme de juvilo. Tan natural es en todos e!
amor d su PATRIA.
Deixant apart la prosa purament literaria convé fixarse en altres
autoritats que tenen baix cert punt de vista fins mes valor si's vol que les
citades: no perque els autors la tinguin mes gran com a castissos y
classichs literats, sino perque sentho de veres, conreuaren la prosa histó
rica y per tant les aplicacions que feren tenen molta mes importancia.
Aixís entre altres y deixant de banda la historia de guerra deis moriscos
per haber ja citat a son autor Hurtado de Mendoza, trobém que Solís
per exemple després de haber descrit en el cap. III del Ilibre segon de sa
Historia de la Conquista de Méjico els territoris y ciutats que formavan
aquest imperi, y de haberhi incluit entre ells a Trascala, esplicant
l'assalt de Cholula, altre ciutat mejicana, din: <Los trascaltecas se desman
daron con algún exceso en el pillag-e y costó su dificultad el rocogerlos: hicie
ron muchos prisioneros, cargaron con ropas y mercaderías de valory par
ticularmente se cebaron en los almacenes de la sal de cuyaprovisión remitieron
• luego algunas cargas á su ciudad: atendiendo á las necesidades de su PATRIA
en el mismo calor de su codicia», que es lo mateix que dir que sent meji
cans tragueren sal de una ciutat de Méjich pera portarla á. la seva patria
Trascala, que també era mexicana. (Historia de la Conquista de Méjico.
—11ibre 3 cap. VII.) Una cosa semblant succeeix al cap. VII del ma
teix llibre tercer referintse á Zempoala.
Mes n'hi ha una d'historia, de entre totes les que poden citar d'auto
ritat especial en aq-uesta materia, per son Ilenguatge com cap altres in
genua, per son criteri gens sospitosa y per son judici desapassionada,
historia que haurían de haber llegit cincuanta vegades tots els espanyols
y que haurían de saber de memoria tots els gobernants, la «Historia de.
los movimientos, 'separacióny guerra de Catalunya en tiempo de Felipe Ir»,.
que está rublerta de textos singularment avalorats per les dos circuns
tancies de ser castellá, y militar castellá que guerrejá contra Catalunya,
son clássich autor D. Francisco Manuel de Melo y de tractar precisament
de la questió que tracta.
En ella diu,"que declarada la guerra «Yuntos los catalanes en sus cor
les, entonces se comenzó á tratar generalmente del miserable estado de sic
PATRIA...», de Catalunya (llibre 3.er); y esplicant la sessió posa en boca
— CIV —
de aquell Bisbe de Urgell que nació másfelizmente de la virtud que de la
naturaleza, un discurs, en el que entre altres coses diu: « Véonze.... supe
rior á algunos en lafortuna y á mis méritos primero, á aquellas obligacio
nes antiguas de la sangre y de la PATRIA se anaden estas del premio que en
vosotros he hallado...» (Llibre 3.er)
Qui llegexi'l llibre veurá que no es solsament en aquets dos llochs
ahont s'usa en aquest sentit la paraula patria, sino que per el contrari
ab el desembrás propi de un horne que escribia imparcialment pera pin
tar la realitat de les coses, usa y repeteix la idea, y no solsament aques
ta, sino altra tant digne com ella de ser notada en el present enfilall, o
sia la de distingir l'Estat de la Nació definint las dos entitats tal com las
definim nosaltres seguint el criteri filosófich que predica ja en el seu
temps el mateix St. Tomás.
Y notis be, que Melo anticipantse a cuantsevol crítica que perals me
ticulosos pogués meréixer la seva ingenuitat de llenguatge, s'anticipa en
el prólech á disculparse.«Llamo á los soldados del rey D. Felipe—diu— al
gunas veces católicos como á su rey: no se quejen los más de esta separación;
sigo la voz de los historiadores. Otras veces les nombro espanoles, castellanos,
ó reales: siempre entiendo la misma gente...» ?Per que no s'escusa igualment
de lo que podría semblar molt mes grave, aixó es de dir patria catalana
y nació catalana, o estrang,-er pera'Is catalans al que sent espanyol no
era fill de Catalunya?
Perque tot aixó's llegeix á la seva Historia. D'en Santa Cilia diu que
era un caballero de NACIÓN rnallorquin (llibre I.er) y describint Catalunya
(en el mateix llibre) diu que'ls catalans entre las más NACIONES de Espana
son amantes de su libertad que es ni mes ni menos, y per dirho clarament
bastant mes de lo que en els temps presents.ha sigut títllat de separatista
y antiespanyol per aquells espanyolistas copia é imitació dels de aquells
temps, que mereixen del mateix Melo la llástima y el despreci del orgu
llós á qui la seva tossudería no deixa ni pensar; y contra'Is que'l conde
de Oriate en la Junta magna convocada pe'l Compte Duch pera justificar
la guerra pronunciá aquell per tots estils hermosíssim discurs en el que
repeteix una vegada Mes l'idea: «,7Sería buen ejemplarpara los otros reinos
cualquiera dicha de estos rebeldes? (els catalans) y con más peligro de esta co
rona, que se compone de NACIONES tan diversas...» (Llibre 2.°n )
Per si aixó no fos prou ciar, les dos vegades en que tracta de la sepa
CV
ració del gobern de Catalunya del Marqués de Spínola y del seu no
menament de general del exércit castellá, diu que's va tenir en compte
que eh l pera'Is catalans era estranger...
Entendían extraordinariamente, y no sin buenos fundamentos, que este
modo de gobierno, podría ser el más suave á la provincia porque elevando el
ejército á manosde su natural (el desditxat compte de Sta. Coloma), no
_podría haber la ocasión de queja que pudiera, trayendo el principado algo
bierno del EXTRANGERO (21 Marques de Spinola)„ (del llibre 1.er)
Y no hi ha dupte que'l Marqués de Spinora_era espanyol....
Lis escriptors rnoderns
En els temps mes moderns, de principis del passat sigle xix cap ensá,
els escriptors de mes prestigi, els que han escrit allunyats de aquest
ambent de apassionament e intransigencia ab que han envolcallat mitja
Espanya els polítichs d'ofici y els periodistes del perro chico, han seguit
usant com no podía ser menos, el mateix llenguatge, en el mateix sentit
quels seus mestres clássichs.
Y com a comprobant, he-us aqui'l filferro sense comentaris, sen.se
distincions-y sense justificacions que faría massa llarch, un copjunt ja
prou llarch de sí.
El Duch de Rivas en_E/paso honroso, cant segon, diu:
También, oh docto esclarecido Mena,
Honor del Betis, de mi PATRIA gloria.
El Duch era fill de Córdoba, com pot veures en el segiient tros de Don
ZTicomedes Pastor Díez:
...Córdoba, la PATRIA. de tantos ingenios y de tantos hombres grandes,
cuna de Sénecay de Lucano, de Averroesy Aviara, de .7-uan de Menay de
Góng-ora, Córdoba es también la ciudad donde nació D. Angel de Saave
dra y Córdoba debe ser una PATRIA muy bella y muy querida... (Vida del
Duque de Rivas D. Angel de Saavédra hasta el afib 1842.)
D. Pedro Antonio de Alarcón, l'autor de El sombrero de tres picos y del
Diario de un testigo de la guerra de Africa, a La Alpujarra din: «Era la
-persona cuyo nombre figura elprimero en la dedicatoria de estas páginas;
— CVI —
persona respetabilísima, á quien varias veces habréde mencionar,penetrado de
agradecimiento, cuando hable de nuestras reiteradas ideas á Múrtras su
PATRIA y habitual resiclencici—(3.a parte, II.)
_Fernan Caballero a la seva Elia á Espana treinta anos ha, diu: «Es
preciso tener en Sevilla su PATRIA y sus amores para enag-enarsey gozar
como lo hacia Carlos en lafelicidadde su regreso (cap. XIII.)
Y la Tula Gómez, D.a Gertrudis Gómez de Avellaneda escribía al
venir a Espanya el següent conegudíssim sonet:
!Perla del mar! !Estrella de Occidente!
!Hermosa Cuba! Tu brillante cielo
la noche cubre con su opaco velo
como cubre el dolor mi tristefrente
!Voy á partir! La chusma deligente
Para arrancarme del nativo suelo
las velas izay pronta á su desvelo
la brisa acude de tu zona ardiente
!Adiós, PATRIA feliz! Edén querido,
Y era en un temps en que Cuba encara era espanyola...
Fins el P. Coloma en el seu terrorífich y misteriós El Salón Azul, es
plica que altament intrigat arriba a Deusto (Vizcaya) y sabent que un
coadjutor es de Zarauz (poble de Guipúzcoa) el crida y li diu—cry no
sucedió allí—en una casa de Zarauz—a/g-o estraordinario?
Iluminose su redondo 110.51710 con los reflejos del amor PATRIO y contestó
con grande énfasis etc. (Nuevas lecturas).
De qui citar la autoritat pera no ser inacabable aquesta llista, que
pugui ser de mes pes que la del crítich implacable, del estilista, del mes
temible deis escriptors castellans contemporanis, o sía d'en Valbuena?
En Valbuena a mes deis Ripios ha escrit uns Capullos de Novela y en
una d'ellas diu que lapatria de la verdadera Ilegítima y auténtica Tia
y-aviera es Fuenlabrada, un poblet de la conca del Tajo
Y heus aquí com d'unes notes escrites com les del pedante Ipiria ab
un filferro y unes estisores, resulta que'ls catalans, pera parlar com cal, .
hem dé dir que la nostra patria es Catalunya.
— Ovil —
Com s'ha dit sempre; desde que's van escriurer aquells versos que
diuhen:
Oh! serras desiguals que alla en la patria mía
Deis núvols e del cel de lluny vos distingía
Per lo repos etern, per lo color mes blau...
Fins a aquells que comensan:
Dolsa Catalunya,
Patria del meu cor
F. MASPONS Y ANGLASELL
cig
CVIII —
Invocació oj id Reina de Catalunua
En aqueix mes de Desembre, plaent a María Verge y a María Mare,
be'ns plau demanar a Aquella a qui aclamém com a Sedes Sapieniiae el
perdó de nostres errors y l'aclariment de nostres ignorancies. Ab aqueixa
fi invoquém a María, seguint docilment la veu forta y serena del Excm. e
hm. Sr. Bisbe de Vich, autor de la bellísima Visita Espiritual.
I. Verge prodigiosa, trono puríssim ahont reposá la Eter
na Sabiduría quan vingué al mon a ensenyar lo camí-de salva
ció, alcansáu als vostres catalans aquella Fé que enfonza les
montanyés, omple les valls y fa planer lo ca.mí de la vida.
II. Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges,
que portareu al mon lo bálsam d'incorrupció, Jesús Fill de Deu,
alcansaunos la honestitat de les costums públiques.
III. Profetissa admirable, que benehireuy alabareu al Etern
més que no pas totes les gerarquies angéliques plegades, feu
que sia desterrat d'aquest poble vostre l'esperit de maledicció
y de blasfemia.
IV. Rosa de caritat, foch que sens consumir escalfa, trayéu
de Catalunya l'esperit de discordia, y ajuntéu a tots sos Mis ab
cor de germans.
— CIX —
V. Santa Engendradora del Etern, Fila del vostre Fill,
feu que may se desfassa aquest poble catalá que Vos espiri
tualment engendrareu.
VI. Verge poderosa, més forta que un exércit en ordre de
batalla, desde vostre alt castell de Alontserrat defensáu de ene
michs espirituals y temporals a tota la terra catalana que teniu
encomenad.a.
Senyora de Montserrat, que teníu vostra santa mon
tanya voltada d'oliveres, signe de pau, alcansáu als pobles de
Catalunya una pau cristiana y perpetua.
Dr. D. JOSEPH TORRAS Y BAGES
actual Bisbe de Vich.
CX —
Cançó de Moho
Cantau !oh cors! Sonriu la primavera,
y ab son encís de germinal virtut,
fa rebrollar les fonts de joventut
pel món ja vell, e-om en sa edat primera.
Sembla que tot, en un suprem esforg,
tornar al temps del Paradís voldría;
y el preludi ne canta ab l'harmonía
d'aigues, celisties, aucellada y flors.
Sembla que tot l'aspiració pregona
a una bellesa intacta, virginal,
com a l'amor més tendra y maternal,
dins aqueix himne qu'are'l Maig entona.
Y be l'aclama sense mot precís,
l'himne suau que la natura eleva,
!oh reina dolga de les flo'rs, oh Eva,
lliri suprem y cor del Paradís!
Mes ay, si'l cor humá, com la natura,
demana -u.n'Eva—puretat y amor
també la vol que sapia de dolor,
qu'ab piar suau li calmi l'amargura.
— CXI —
Y veus-aquí dins la claror de Deu
la Verge-mare, l'única profeta,
suprema creació d'un Deu poeta,
qui fentse home volgué ser fill seu.
Vestint de sol, d'estrelles coronada
y ab la lluna a sos peus, fulgura en pau,
com a la mare del ver Deu escau,
trionfadora, sublim, inmaculada.
Peró sos ulls inclina compassius,
mártir un temps de llágrimes ungida,
qu'en sacrifici, de dolor tranzida,
se feu tots els humans fills adoptius.
Mare de Deu es tota santa y pura,
Mare nostre sufrí y tota es perdó:
tal respón a l'humana aspiració
lo qu'excedeix tota real criatura.
Ella, primera en el consell etern,
conjunta está ab la Trinitat divina,
y a sa triple corona tot s'inclina,
cels, móns, abismes y'l meteix infern,
Flor de la terra y de la sang humana,
domina'Is chors de celichs esperits,
qui tots la cantan, y a son nom rendits
la proclaman per Reina Sobirana.
Del univers portantli nous tributs,
arreu li fan de missatgers els Angels;
li forman cor esplendida'ls Arcangels;
la perfuman extátiques Virtu.ts.
CXII
Dominacions per patges u assisteixen,
y unintse Principats y Potestats,
armes de llum y ceptres may tnencats
allá a sos peus eternament rendeixen.
Son pensament esglayals Querubins,
Tronos remuntan sa trionfal cadira,
y de la flama que son cor respira
reben ardors més pura'ls Serafins.
Per Reina de cascun tots la proclaman
els ordes del humans glorificats:
Patriarq-ues y Profetes inspirats
ab l'astre bíblich d'Israel l'aclaman;
y'ls Apóstols de Crist reveladors
mestra Faxalgan, y per tot l'empiri
li fan ofrena de la palma o'l Iliri
Mártirs, Verges, Ascetes, Confessors...
Ella també en la vall de l'anyoranga
regna en les flames d'expiador torment:
son nom hi calma'l suspirar pacient
fenthi surar l'arch-iris de s'alianga.
!Oh! y en la terra dels viadors mortals
res com ta imatje nos atreu María,
estel d'amor qu'a l'auba y l'agonía
nos umple ab rou del cel los llagrimals.
Estrella ets tu de l'auba anunciadora
del Sol de la justicia, qu'es ton Fill,
y ton afecte sobre'l cor senzill
del amor de Jesús esja l'aurora.
— OXIII —
• VIII
L'angelich riure del infant es ten,
teu es el plor d'amarga penitencia.
Tu dones l'últim raig a la conciencia
del qu'en tenebres va fugint de Deu.
Per tu'l desesperat veu l'esperanga
loh refugi segur de pecadorsl,
y tot l'estol deis humanals dolors
!oh conhort d'afligitsl per tu s'amansa.
A tu del vell, la viuda y l'orfanet,
rebuig, del món, la súplica's llamenta:
a tu, de pena y goig per confidenta,
la vida aboca son més viu secret.
Ton nom escampa pregonant tes glories
també'l cor gegantí de les nacions,
y tremolant en los antichs penons
te saluda l'estol de les victories.
Per viles, puigs, riberes y tossals,
t'alga la terra beneíts santuaris;
y, poemes de pedra llegendaris;
cantan de tu les velles catedrals.
Oh Verge Marel com per temps enrera
encara avuy la nostra patria't sent.
!Oh estrella de la patria renaixent,
fesla florir en nova primaveral
miQuEL COSTA LLOBERA, PRE.
A la Marede Deu deis Temps Modems
Oh Vos qui sou un ritme y una claror molt pura,
oh la Madona clara ab el rosat Bambí,
ab una diadema d'or jove qui fulgura
la boca vellutada, les galtes de salí!
Apiadeuvos dels fills que topan y qu'udolan,
Lliri inclinat envers un mon axerrahit,
Vos qui regneu en mitj deis estels qui tremolan
quan nosaltres anem cayent entre la nit!
De tot arrea s'axecan brugits y fumerades,
son palides les bogues, sinistres les mirades
y llamps d'un vert malalt esglayan nostra vista.
A Vos clarném, Senyora, plorosos d'anyoransa.
Puig sou la nostra Vida, Dolcesa y Esperansa,
floriu en les tenebres com una lluna trista!
JOSEPH CARNER
-== CXV
Lombra de a More de Deu
Ja no n'he pogut esbrinar pas may el perque desde menut, la nit,
sempre m'ha suscitat una certa devoció a la Mare de Den.
Y encara n'experimento aytals efectes sens endevinarne les causes
secretes.
N'hi han tantes, en totes les coses, d'influencies maravelloses que,
per mes que l'home s'escarrassi per capirles, no n'arriva a treure may
Paygua prou clara, y les rnisterioses causes, continuant ignotes al savi es
corcollayre, van fent tranquilament el seu fetl...
Jo no puch dir més que, desde ben menut, l'espectacle de la nit
sempre m'ha fet sentir una cosa vaga, que no se dir ni descriure,
com una alucinació misteriosa que 'm desperta a la memoria el dolg
recort de la Mare de Den.
Y malgrat la fermentació de les humanes concupiscencies que crei
xen y 's desenrotllen ab la mateixa creixenga del home, y que 'n son
les aygues que més entorcan y amu.ssan sos delicats sentiments, jo he
continuat com sempre, experimentant gratament la mateixa sugestió
espiritual, devant l'espectacle de la nit.
-y precisament la vegada que més intensament vaig sentirla, va esser
una d'aquestes nits passades de primers de Desembre.
Y está dar que, no poch hi influiría, l'alegría que experimento al
veurer l'entussiasme ab que per tot arreu es festejada la Mare de Deu
ab motin de les Bodes d'or de la proclamació dogmática de sa Inma
culada Concepció.
— CXVI —
Donchs; vetaquí qu'aquelI vespre, al anar a tancar la finestra de ma
arcoba, la nit era serena y espléndidanient estrellada; y allavors me
vingué el desitj d'escorcollar detingudament la mágica influencia.
Y com que s'esqueya una nit tan abonansada, tan benigna y plácida,
vaig romandre llarga estona estintolat al empit de lá finestra, obser
vant, contemplant, y fruhint ab el deliqui del poeta les incomparables
maravelles de la nit.
Y verament la nit, era per mí, com una estampa blava, que a la po
tencia del esguart de la imaginació s'hi anaven esgrafiant, y transpa
rentant tots els perfils de l'esbelta silueta de la Mare de Deu.
Les maravelles de la nit enginyosamen,t conjuminades per la fan
tasía, eren els perfils ab que s'anava esbossetant la mística figura.
!Oh, sí; la nit no es més que l'estampa blava de la Mare de Deu!
Lanit, es certament l'ombra sagrada de l'Inmaculada qui passa silen
ciosament, a flor de nostra terra per endolcirne la salabror de la vidal...
Judit, es una de les moltes figures de la Mare de Deu. Y la nit, es el
simbol mes perfet d'aquella Judit hermosa y valenta. Car el Sol, es com
Holofernes, que aixís com aquest feya morir de set als pobres israelites
assetiats dins les ciclópees muralles de la Ciutat de Vetulia, un jorn,
quan ubriach dormia dins de sa tenda magnífica, fou occit de l'espasa
de la valenta y hermosaJudit, aixis també '1 Sol que es complau en
aixugar la sahor de la terra, y dempna a morir de set a totes ses plantes
y flors, quan ubriagat pel meteix perfum de sa propia reyalesa y sobi
rana magestat, s'acodorm dins sa magnífica tenda de blau atzur, es
també occit per una dona hermosa y valenta, la nit, que avansa resolu
da y a peu descals per no fer remor, y li lleva '1 cap ab la traidora es
pasa de la fosca.
Y '1 Sol, queyent a la posta tot roig y sagnós, es la testa llevada del
gegant vensut, qu'encara deixa dins sa tenda blava els nuvols flonjos
del seu jas tots emporprats ab sa sang reyal. Y si '1 Sol, s'acluca dintre
'1 mar, apar talment que 's posa demunt d'una inmensa assafata de me
tall brunyit, que tota s'ompla de riells de sang. Y si 's capbussa derrera
les montanyes, sembla que la testa llevada, es destimba daltabaix d'unes
superbes muralles...
Y esdevé llavors l'imperi de Judit, la nit hermosa y valenta, saturada
de dolcesa, de misericordia y vida.
— CXVII —
Y totes les flors, qu'ara suara .'s m'orlen assedegades, es revifen y re
dressen, copsant dins sos beyres la rosada vivicanta que plou del cel
seré y estrellat, que devalla ab la suavitat de la misericordia, y plou ab
la dolcesa d'un ruixim medicinal.
Y vétala aquí com passa, a flor de nostra terra la Verge- Immacula
da, ab son folgat mantell blau, ab la blavor intensa de les mars fondes;
y ab tota sa corona d'estrelles, xó es, les dotze constelacións del Zo
diach, y la mitja Iluna per escambell; y la serpent del orgull vensuda y
allargassada sota sos peus, la Via-láctea!
Y la Mare de Deu somriu, y vetaquí per que tota la terra s'aclara de
la celistia qu'escampa sa riallera mirada, y la Natura 's perfuma de la
poesía qu'esbandeixen sos llavis somrients...
Y l'olor de la nit, es com de roses místiques, y cinamóm, y mirra, y
vares de Jessé y lliris de les valls, y balsem de vida, y violes boscanes,
y rahim florit... Es que les robes de la Mare de Deu, encara fan aque
lles meteixes olors que hi sentía Salomó...
Y la mar que, ynentres es dia, va avalotantse y enmaranyantse, quan
es nit, devalla d'a montanya un ventijol suau que l'amoixa y amanya
ga... Es l'ale de la Mare de Deu, que l'abonansa; y que també apayba
ga la mar de les passións que 's revolten y regolfen dintre '1 cor del
home...
!Oh, sil Verament la nit serena y estrellada, es l'ombra de l'Im
maculada que passa, a flor de la terra suavisant les asprors de la vidal...
—!Salve, Reyna y Mare de Misericordia, Vida, Dolgura y Esperanga
n ostral...
Y va semblarme com si tota la Natura, agrahida volgués acompa
nyarme en el res de la Salve Regina.
Y allá al meu devant y molt aprop, s'hi ovirava retallada en lo cel
blau la magestubsa silueta del nostre angust Montserrat.
Y véusela aquí, l'Orga monumental de la nostra terral Y en mon en
tusiasme, talment va semblarme que n'apercibía les armoníes de tots sos
registres.
Les veus celestials, deis angels qu'hi glosen.., les veus humanes, dels
monjos qu'hi resen... els refllays dels aucells qu'hi nian... els arpegis
deis degotalls qu'hi ploren... el trémol del Llobregat que remorejant s'
escorra per sa falda... y les mils veus y variades modulacións de tota
OXVIII —
sa superba y gegantesca tronzpetería que, manxada pel vent de la nit,
ab els motius y ayres de la musica polifónica, m'acompanyaven al cant
de la Salve Regina...
R. GARRIGA, PBRE.
Sant Sadurní Noya, 3 Desembre 1904.
CXIX
1NDEX
PÁGS.
1. - Olot, per Francisco Albó. V
II. — A una donzelIa, per Joseph Carner VI
III. — L'ánima de la veya, rondalla popular tramesa per Sara Lloréns y Car
reras. IX
IV. — Pel Montseny: Cap al tart, per Jaume Bofill yMatas. XI
V. — Lletres delBeat Joseph Oriol á Dona María de Rajadell yVallgor
nera, d'Olot XIII
VI. — Perfils, Cant de Pasqua, per Mossen Joseph Paradeda ySala.. . . . XV
Lletra menuda, per Joseph Berga y Boix. . . .
.
•
...... XX
VIII. -- Descripció d'Olot per Pau Estorch ySiqués, Tamboriner del Fluviá. XXI
IX. — Una variant olotina de «La Cendrosa»tramesa per Gumersinda Mata. XXV
X. — Cansóns, per Celestí Devesa XXXIV
XI --- Historia d'Olot, segóns un olotí XXXVII
XII. — Oració que diuhen á Olot abans de combregar, tramesa per S. Lío ca XXXIX
XIII. — L'Incompa.rable Joseph Gassiot, per Joseph Carner.. . . . . . XL
XIV. — Sant Aleix, rondalla popular tramesa per Sara Llorens XLIII
XV. — A. la Verge del Tura, Els joves, A. una quí's casa, A una frévola
dona, Tes mans, Parlant del mar, Discretetj, A Santa Eularia, per
Jaume Bofill yMatas. XLVI
XVI. — Olot a.bsol utista LIV
XVII. — Sonet: A les garibaldines prodigiosament multicolors qu'expen mon
amich Esteve Dorca d'Olot. per Joseph Carner LVII
XVIII.— En Joaquirn Vayreda, per Joan Lliinona LVIII
XIX. — Estanislao Vayreda. per Ramón Bolós. LXI
XX.— Recorts de la darrera Carlinada, d'en Manan Vayreda, per Joaquim
• Ruyra. LXXI
XXI. — Un casori, perEsteve Cardelús Carrera. LXXV
XXII. — Platraver, per J. Berga yBoada. LXXX
Appéndix:
Cansons de Pandero, per Joan Maragall • LXXXVII -
La idea de Patria segons les autorítats castellanes, per F. Maspons yAnglasell. XC11
Invocació a la Reyna de CatalunYa, pel Dr. D. Joseph Torras yBaiges, "bisbe
de Vich. CIX
Cansó de Maig, per Mn. Miguel Costa yLlobera, Pbre. . CXI
A la Mare de Deu deis Temps Moderns. CXV
1,7ombra de la Mare de Deu, per Mn. R. Garriga, Pbre. CXVI
Descripció
| Puntuació | |
| Títol | Catalunya. Revista literària quinzenal. Núm. 35 i 36 (nov. i des. 1904) |
| Descripció | No apareix a la portada el número de la revista. |
| Matèria | Literatura catalana -- S. XX -- Reculls -- Revistes |
| Editor | Biblioteca de Catalunya |
| Data de publicació | 2008 |
| Contribuïdors | Carner, Josep |
| Data del document original | 1904 |
| Tipus de recurs | Text |
| Format | Imatge/jpeg |
| Font | Publicació original: Barcelona : Josep Cunill Sala, 1903-1905, Núm. 1 (15 gen. 1903)-any 3, núm. 46 (30 maig 1905) |
| Llengua | cat |
| Relació | http://cataleg.bnc.cat/record=b2316553~S10*cat |
| Gestió de drets | Còpia permesa amb finalitat d'estudi o recerca, citant la font "Ateneu Barcelonès". Per a qualsevol altre ús cal demanar autorització. |
| Productor | Docout |
| Resolució | 150 ppp |
| Compressió | JPEG, compressió baixa |
| Definició | 24 bits |
| Història de canvis | Imatge original TIFF, sense compressió, a 300 ppp |
Descripció de la pàgina
| Títol | 2_Núm. 35 i 36 (nov. i des. 1904), p. 61-120 |
| Transcript |
D. Estanislao Voureda u Vila Al preclaro patricio, segado en la flor de su edad, pretendo dedicar estas líneas, en recuerdo de la familiaridad que nos unió; gracias á ella, yo había sido varias veces companero de sus excursiones y saboreado con él las dulces emociones de la próvida Naturaleza. Hijo Vayreda de una ilustre y antigua familia de esta villa de Olot y emparentado con los principales de la alta montana, al pasar á Barcelo na á seguir sus estudios en la facultad de Farmacia que escogió según sus inspiraciones, al entrever en las lecciones profundas de Farmacología natural del Dr. Plans y en las prácticas del maestro y reputado botánico Dr. Costa la sublimidad de la obra inmensa de divina Creación que co nocemos por Naturaleza, á ella se rindió y se entregó por entero, dedi cándole en adelante todas sus energías. Ya durante los últimos cursos de su carrera, relacionados con los profesores y con los amigos aficionados, asistió á provechosas excursio nes alrededor de la capital, comenzando aquí el núcleo de sus coleccio nes de Historia Natural. Concluída con aprovechamiento su tarea literaria, licenciándose en la Facultad ya citada, ante la impresión que le dejaron los notables herba rios de Costa y Trémols y las variadas colecciones de los amigos Saura, Bofill, Rdo. Almera y otros, volvió á su país para lanzarse al campo de las excursiones y. disfrutar de los seres á cuyo estudio había decidido consagrarse, aprovechando las casas solariegas de sus parientes para re correr situaciones varias y no siéndole obstáciflo á su empresa la guerra civil que por aquellos arios estalló, pues ofrecidos sus servicios profesio - LXI nales al campo carlista, destinósele á varios puntos que ofrecieron ancho campo á sus investigaciones, principalmente el Montseny y las Guille rías, el Llusanés y la frontera franco-catalana. A poco de pasado .esta etapa contrajo matrimonio con D.a Josefa Olivas de Noguer, primogénita de la antigua familia Noguer de Sagaró y aunque desgraciadamente pudo convivir pocos anos con su virtuosa esposa, el tal enlace le *proporcionó una posición independiente que le permitió dedicarse con todo deshago á sus aficiones favoritas. Y aquí en la soledad de su familia, comienza la vida pública de Vayreda, pues reunidos ya muchos elementos y con corresponsales en todas partes empieza á dar á la publicidad sus observaciones, habiendo ya Costa en su suplemento á la Flora de Cataluna empleado más de 400 citas debidas á su investigación. Y así en la Crónica Científica, revista importante que su publicaba en Barcelona, nos da á conocer una serie de observaciones climatológicas obtenidas en Sagaró y en el pico de Ntra. Sra. del Mont_(altura 1200 metros); además un trabajo de investigación propia sobre Plantas insectí voras, cuya data no hemos tenido á mano, y los siguientes é interesantes trabajos: Excursión botánica al lago de _Espolia (T. V. número fI9,—No viembre 1882); Fisonomía propia de la vegetación del valle de 21Turia (Piri neos catalanes), (T. VI, n.° i 22.—Enero 1883); Excursión botánica autumnal á Empurias, (T. VI, n.o 142.—Noviembre 1883); Excursión botánica á Tossa, (T. XIII, n.o 300.—Mayo 1890); Ensayo de jardín botánico de acli mataczón en Llació, provincia de Gerona, (tomo XII, n.° 272.—Marzo 1889), y Estación botánica de Lladó en Octubre de 1891, (T. XIV, n.° 338. —Di ciembre 1891). Sobre estos dos últimos trabajos debo llamar la atención, pues que el planteamiento de esta instalación representa el SUMMUM de amor á la Botánica; sin duda que Vayreda inspirándose en las frases del malogra do y eminente Losco, cuando al tratar del jardín botánico de Zaragoza, frases aplicables á la mayor parte de los jardines botánicos de Espana, al hacer referencia á las especies exóticas, dice deberlas sustituir con «todas las especies más ó menos raras que crecen espontáneamente en montanas y campos y con exquisita preferencia sin faltar ninguna á fuerza de gastos y de inteligencia las que han sido descubiertas reciente - mente, nuevas por lo general y desconocidas por los sabios de todos los — LXII — países...» se propuse nuestro malogrado amigo formar el jardín botánico catalán, contribuyendo así á hacer prácticas sus observaciones y en prue ba de su importancia transcribo á continuación los datos que resultan de las listas contenidas en las dos publicaciones mencionadas. En la primera ó sea en el Ensayo de jardín botánico de aclimata ción etc., después de la descripción del terreno, circunstancias que le ro dean y sus condiciones climatológicas, expone eLobjeto que se propone con su planteamiento de favorecer á la botánica, á la agricultura, á la farmacia y á la floricultura y seguidamenie enumera las 240 especies ya en él situadas y de entre ellas anotamos las 53 más notables por su rare za ó por ser especies ó variedades nuevas ó por ser de localidades úni cas y hasta ahora desconocidas: Thalictrum augustifolium L.—Del bajo Ampurdán. Isopyrum thalictroides L.—De Olot. Poonia peregrina Mil.—Montana del Mont. Nymphcea alba L.—Aguas del bajo Ampurdán, r. Papaver setzk-erum D. C.—Llansá. Sinápis alba L.—Castellfullit. Brasicafruticulosa Cyr.—Marina de Cadaqués. Isatis tinctoria L.—Cerdena. Silene crassicualis Wk et Csta.—Montserrat. » viridiflora L.—Requesens. Dianthus catalaunicus Pour.—Marina de Gerona. Malva fastigiata Cav.—Olot. Lavatera marítima Gon var inicana Wk.—S. Aniol d'Auija. Rhamnus cathartica L. Olot. frangula L. Olot. Anag,-y?-is fcetida L. Baleares. Genista cinerea DC.—Olot. S.pirea ulmaria L.—Olot. Potentilla fragariastrum Ehr.—Olot. » splendens Ram.—Ntra.. Sra. de Lourdes (Francia). Rosa Pou,ziniTrat.—Montana del Mont. Ribes Rubrum L.—Olot. Opoponax Chironium Koch.—Montafia del Mont. LXIII — Ligusticum pyrenceum Gon.—Tragurá. Viburnum Opulus L.—Olot. Ceniaurea Isernii Wk.—Sant Pere de Roda. Yacobi Duf.—Albufera (Valencia). Scorzonera hispanica L. var. crispatula Bss.—Torroella de Montgrí. Campanula speciosa Pourr.—Montana del Mont. Cerinthe aspera Roth.—Ampurdán. Lythospermum olcefolium Lap. —Sant Aniol d'Auija. Pulmonaria tuberosa Schr. — Olot. Echinospermurn pyrenaicum Wk. et Vayr.—Cerdana. Cynoglossum DioscoridisVill.—Olot. Gratiola officinalis L. —Vilarnadal. Digitalis obscura L.—Almenara (Valencia). Preslia cervina Fres.—Aguas de Cabanes. Salvia verticillata L. v. integrifolia Vayr.—Hostalrich. Brunella lyssopifolia Lam.—S. Martín Sasserra. Salix aurita L.—Corp de Olot. Lilium Martagon L. —Olot. Scilla autumnalis L.—Vilardanal. » Lillo-Hyacinthus L.—Olot. Alliunz pyrenaicum Costa et Vayr. —Pirineos orientales. Álliunz ursiyzum L.—Olot. » fallax Don.—Montana del Mont. Asphodelus albus Convallaria multifiora L.—Olot. Iris pumila L.—Bajo .Am purdán. Galanthus nivalis L.—Olot. Narcissus pseudo•Narcissus L.—Montana del Mont. • poeticus L. Montserrat. biflorus Curt.—Montserrat. En la segunda ó sea Estación botánica de Lladó en Octubre de 1891; después de indicar algunas variaciones observadas en las especies, nos, expresa las 523 á que ha aumentado el jardín y de entre ellas débese mentar 30 de verdadera importancia: - LXIV — Ranunculus ling-ua L.—Armentera. .Brassica Robertiana. —Sta. Catalina de Torruella. fieris Timeroy Jord.—Ntra. Sra. del Mont. » linifolia L.—Costa de Sta. Catalina. •hamcebuxus Vayrede Wk.—Val! del Bach. Polygala rúpestris Pourr.—Montserrat. Dianthus longicaulis Ten. —Montserrat. Linum campanulatunz L.—Torruellá. • Erodium supracanum L'Her.—Montserrat. Dictanzus albus L.—Olot. Cneorzzm tricoccum L.—Cabo de Creus. -Genista linifolia L.— Marina Tossa. • isea hz:pericifolia L.—San Pere de Casseras. Rosa spi2zosissima L.—Sta. Catalina de Torruella. Rzbes petaceum Wulf.—Olot. Saxifraga catalaunica Boiss.—Montserrat. Peucedanum officinale L.—Montserrat. Aster Wilíkommii Schultz. —Olot. Serratula tinctoria L.—Olot. Canzpanula Bolosii Vayr.—Montserrat. Utricularia vulgaris L.—Aguas de Armentera. Globularia spinosa L.--Montserrat. .Euporbia dendsoides.—Ca_daqu.és. Mercurialis perennis L.—Olot. Pinus pyrenczica Lap.—De (Italia). Chanzesops humilis L.—Castelldefels. Fritillaria Poissieri Csta.—Montserrat. Iris fcetidissima L.—Dosquers. Pancratium maritimum L.—Playas de Barcelona. 1-1:ydrocharis morsus-rane L.—Bajo Ampurdán. Anteriormente á estos trabajos había publicado en los Anales de la Sociedad de Historia Natural de Madrid, en 188o, Plantas notablespor su utilidad ó rareza que crecen espontáneamente en Cataluna ósea Apuntespara la Flora Catalana, acompanando seis hermosas láminas, y en 1882 con otras cuatro láminas _Nuevos apuntespara la Flora Catalana. — LXV — En ambos trabajos, fruto de los primeros anos de sus vastas corre_ rías, nos acopia una infinidad de datos sobre las especies de nuestra Flo ra, dándonos cuenta en el primero de 1901 especies y de 1047 en el se gundo, acompanando una profusión de datos geográfico-botánicos que demuestran el trabajo ímprobo de su autor, sobre todo en los géneros más difíciles como, los Hieraciunz, Carex, Rosa, Rubus, etc., etc. Para comprobar la importancia que para la Flora Catalana resulta de estos Apuntes, transcríbense á continuación las especies más salientes, que por sí solas darían materia sobrada para un similar trabajo, siendo varias de ellas especies ó variedades nuevas y algunas dedicadas á su personalidad como á mérito de su descubrimiento. sp. nov. Isopirunz thalictroi des L. —Olot. Peonia peregrina Mill.—Ntra. Sra.. del Mont. Arylizpkoa alba L. —Lagunas de Castelló de Ampurias. Delhinium Loscossii Cost. Vich. Brasica nzontana Pour.—S. Martín de Ossor. Polygala Vayreda Csta. —Bracteolata L. in Bolós hb.—P. cha mcebuxus L. var. Pour; in litt. ad Bolós.—De Vall del Bach. Suene crassicauli Wk. et Csta.— Monserratensis Pour; in Bolós hb.—Montserrat. _Dicirmus albus L.—Olot. fraxinella Pers..—Monsant. Viburnum opzzlus L.—La Pina. sp. nov. Campanula Bolosü Vayr.—Montserrat y Pirineos orientales. SpeCiOSa Pour.—Pirineos orientales. van nov, Salvia verticillata L. v. integrifolia Vayr.—Hostalrich y Tor dera. Brunella hysopifolia Lam.—S. Martí Sasserra. Sagittaria sagittefolia L.—Aguas de Castelló y S. Pere Pes cador. Butomus umbellatus L.—Aguas del bajo Ampurdán. Allium pyrenaicunz Cst. et Vayr.—Pirineos orientales. sp. nov. sp. Ochis ecalcarata Csta. et sp. nov. Opyrys asilifera Vayr.—Monorchis L. hb. Bolós.—Sta. Marga rida Sacot. — LXVI — sp. nov. var. nov. var. nov. sp. nov. var. nov. sp. nov. sp. nov. _Hidrocharis morsus-rance L.—Aguas del bajo Ampurdán. Spergella Nuriensis Vayr.—Nuria. Lavatera 'marítima Gou,—var incana Vayr.—S. Aniol Rosa catalaunica Csta.— virpyrenaica Vayr.—La Molina. Rosa Vayredo Csta.—Cerdana. Sedunz alpestreVill.—var Nuriense Vayr.—Nuria. Hieracium Vyredanum Arvet.—S. Hilario. Echinosperunz pyrenaycum Wk. et Vayr.—Cerdana. Najas nzajor Roth.—Laguna Amazona de Castelló. En este mismo ario publicó en catalán el Catákch de la Flora de la Vall de Nuria, obra que figura al lado de otras de la Historia Natural de aquella región y que propaga el renombrado santuario pirenaico, es tación predilecta de los amateurs. En la misma se estudian bien delinea das las distintas zonas vegetales de aquella rica cordillera, y al tratar de sus plantas se fija con preferencia en las virtudes medicinales de las mis mas, así como de sus otras utilidades. En 1883 dió á la estampa la Fauna ornitológica de la provincia de Ge rona, obrita que mereció ser premiada y recomendada por la Sociedad Económica Gerundense de Amigos del País, siendo sin duda ésta una de las más completas que se han publicado en Espana. En ella se deta llan 384 especies de aves, constando en la misma muchas observaciones propias aprendidas en sus variadas excursiones y aficiones cinegéticas que le valieron una honrosa y especial distinción de uso de arma conce dida por el entonces Gobernador civil de la provincia. Además se pro paga en la misma la utilidad de las aves á la agricultura, habiendo com puesto á este . intento un hábil Nomenclator en que se especifican sus nombres científicos y vulgares y su grado de utilidad para con el hom bre. Para comprobar las distinciones entre las especies ornitológicas formó una numerosa colección que ha quedado en la casa de Lladó, en donde pueden admirarse ejemplares raros y expresivamente disecados. .Varios arios transcurren en que quebrantada su salud apenas puede ocuparse en sus favoritos estudios, pero siempre que una mejora le favo rece continúa en sus tareas y otra vez en este propio ano de 19o1 apa recen en los Anales de Historia Natural la primera parte de Notas geográficas botánicas, de las que deberase publicar póstumamente su — LXVII — conclusión. En ellas nos da á conocer Vayreda interesantes datos sobre la Flora central espanola, que adquirió en las excursiones que verificó en Valencia, Aragón y Castilla y de los que le suministraron sus relacio nes con los botánicos espanoles y extranjeros que de ella se ocuparon. Tenemos entendido que sobre la Flora Catalana tiene recibido la Co misión de publicaciones de la Sociedad de Historia Natural de Madrid otro trabajo. Y constante en sus estudios, ahora que de las Fanerógamas creía suficientemente conocido el campo, había decidido abordar la rica y espinosa mina de la Criptogamía. Recordando el legado que de su Shon rna criptog-cbnica hizo á los aficionados amigos antes de partir al Brasil el laborioso médico y botánico D. Juan J. Puiggarí, estaba reuniendo los materiales para emprender tan útil empresa. Un mes antes de su fa llecimiento aclaraba Con el suscrito la distribución de los paquetes que componían esta colección y ya en situación de trabajo se estaban dispo niendo algunos de ellos. A este mismo fin había adquirido varias obras de esta sección y so bre todo algunas de Hongos con láminas perfectísimas que completaban la selecta Biblioteca de su uso, que abarca cuanto se necesita para la clasificación, inclusive los Icones de Reichembach. Esta es la principal labor que en treinta arios de constantes estudios ha aportado al campo de la ciencia nuestro malogrado compatricio, compendiada en el Herbario sin duda el más numeroso de Cataluna: más de 5o tomos en forma de libro-caja, lujosamente dispuestos, lo com ponen, y en el que se encierran científicamente clasificadas unas zo mi especies, haciendo de él una rica joya para la Botánica patria. Interesa ría sobremanera conocer el Catálogo del mismo, pero hay que confesar que su confección requeriría un minucioso y especial trabajo. Pero no es esta su única labor; además de botánico, fué Vayreda na turalista completo, y así en todas sus excursiones recogió de la naturale za cuantos seres invitan al hombre á su estudio, formando con ellos co lecciones; y en su casa de Lladó, al lado de la ya mencionada colección de Aves, pueden verse reunidos los principales minerales de la provin cia y entre ellos los interesantes de la región volcánica de la misma: así también reunió las especies malacológicas del país otras adquiridas de los corresponsales, y en la casa de Olot restan una porción de cuadros — LXVIII — de insectos en su mayoría clasificados, siendo notable el grupo de los Lepi dópteros por su perfecta preparación en su sección de larvas y crisálidas. No es pues de extranar que la fama de su nombre traspasara los lí mites de su país y que figurara como individuo de la Sociedad de His toria Natural de Madrid, de la Sociedad Botánica de Barcelona, de la Linneaca matritense, de la Sociedad Helvética, corresponsal de la Aca demia de Ciencias y Artes de Barcelona, de la de Amigos del País de Gerona, de los Centres excursionistes de Catalunya, etc. etc., y que su correspondencia interesara á Willkom, Boissier, Tambal-Lagrave, Cre pin, Arvet, Leresch, Debeaux, Rouy, Geheb, Venturí entre los extranje ros, y á Colmeiro, Loscos, Campanó, Almera, Laguna, Puiggarí, Tré mols, Teixidor, Costa, Masferrer, Torrepando, Landerer, Pardo, Selvaná, Pau, Bolival, Cadevall, Bofill, Boscá y á muchos otros entre los espanoles. Si bien como farmacéutico no ejerció la profesión públicamente, no puede pasarse en olvido el ejercicio de la facultad durante la guerra civil pasada, y como Primer Ayudante de Sanidad militar del Ejército Real carlista estuvo al cuidado de las oficinas de los Hospitales de Prats de Llusanés y de Soler de Monsolí. Su escrupulosidad en el servicio era reconocida por los profesores médicos, de modo que una vez para subvenir á la provisión del Extracto de Belladona emprendió una larga y arriesgada excursión hacia Collsacabra en busca de la planta silvestre, cuya localidad ya conocía. y con ella preparó el extracto necesario para las demás dependencias con él relacionadas. Como ya se indicó en otro lugar, la luctuosa vida de campana no le entibió en sus excursiones, que fueron numerosas y productivas, llamando tanto la atención su abstrac ción científica que entre los amigos se comentaba hasta con salsa el desenlace de Prats de Llusanés, en el que al zumbido de las balas tuvo que abandonar su plaza, y emprendiendo con los suyos la retirada, lle vaba consigo una fuerte impedimenta de paquetes de plantas, que no pudiendo ya arrastrar más tuvo que abandonarlos entre unos sembrados junto á algunos preparados de los más escogidos de la oficina, todo lo cual felizmente pudo recuperarse después; asimismo al llegar el mo mento de desalojar el Hospital de Monsolí, el jefe de la columna encar gada de la disolución, amigo y compatricio, tuvo que prestarle varios bagajes para trasladar á Santa Coloma los numerosos bultos de plantas procedentes de sus ricas investigaciones en las Guillerías y en el Montseny — LXIX — En el resto de sus anos tampoco olvide su profesión de farmacéutico; siempre que se le presentó ocasión encareció las virtudes medicinales de las plantas; alguna vez escribió algo pertinente á la carrera, recor dando un artículo sobre la Aplicación externa del ácido arsenioso á las en fernzedades cancerosas, llamando sobre ella la atención de los médicos, por la curación que acababa de observar en un individuo de su familia. Se complacía de compartir con los amigos comprofesores de los asuntos profesionales, planéndose algunas veces de lo descuidada que está la Herboristería farmacéutica y aplaudiendo los proyectos que para real zarla se han ideado. Tenía manifestado ensayos que estaba practicando para lograr unos Polvos estornutatorios que sustituyeran al narcótico ta baco, así como la confección de unos Polvos insecticidas para proteger las colecciones. Además, sus vastos conocimientos los aplicó á la agricultura, y en el cuidado de sus fincas; mejoró las variedades de sus plantíos y procuró que los abonos y el agua contribuyeran á dar mayor riqueza á su pro ducción. Y como á final débese recordar de Vayreda su sencillez de carác ter y sobre todo su religiosidad. Esta le ha merecido por el Men sajero Seráfico un cumplido elogio, senalándole como á modelo de Terciarios, ya que á ésta V. O. T. pertenecía de:tiempo. En los prólogos de sus obras se ve retratada la firmeza de sus creencias, ya ensalzando á la Virgen que en las altas cumbres prodiga sus gracias á los que visi tan sus Santuarios, presidiendo la maravillosa obra de la Creación, ya , en otros combatiendo á la escuela transformista ó doliéndose de la es cuela jordaniana que tan poco respetan la unidad de la especie. La Providencia permitió que á los 51 anos de actividad tanta tras pasara los umbrales de la vida, y su separación que forzosamente tuvo lugar el zo del pasado Septiembre ha llenado de duelo á su distinguida• familia, habiéndose comunicado éste á la ciencia y á su natal villa, y siendo esto motivo para que este Semanario, que se complace en digni ficar á los hijos esclarecidos de su tierra, haya dedicado al humilde sabio Vayreda, por manos tan incorrectas, este débil elogio. Olot, Diciembre de r9or. RAMÓN BOLOS. (De EL DEBER, —marzo 1902.) — LXX — Pecorts de la derrera carlinada D'en Molan Vaureda Olot 1ö9o Per més que so tan blitiri en l'ofici de crítich que ni sé com mane jarmhi y que la ploma se'm posa malament als dits de pura temensa, no'm puch pas estar d'escriure lo que penso de la fresca obra que En Vayreda nos acaba de baixar de montanya: de tal manera la emoció, que m'ha inspirat, demana expansionarse y comunicarse. Benevolensa, donchs, y vaig á la tasca. Veig que ja instintivament he calificat de fresca la obra que m'ocu pa; mes no'm pesa aquesta afirmació, primer que per mí donada pel mestre Riera y Bertrán, ans bé insisteixo en ella ab la convicció més ferma y ab coneixement de que constituheix una de les més grans lloan ses, quan no s'aplica d'esma a un docurnent artístich, sino en significa ció de que aquest aporta percepcions verament novas. Y en aquest punt no hi tinch pas cap dupte los Recorts de la derrera. carlinada son un conjunt de percepcions fresques, obtingudes del natural per un testimo ni -actiu de la derrera campanya carlina y que per eh l se'ns donan im pregnadas de la essencia del seu esperit refiexiu, observador y pie sem pre d'amor a la veritat y a la justicia. L'assumpto es nou com a estudi estétich, les condicions históriques de son autor les més apropiades pera tractarlo y'ls talents y la 2,:finació artística d'aquest los més aptes pera desenrotllarlo ab acert. Fins la cir cunstancia de que's plany l'autor, com faré notar més avall, de no haver — I,XXI — portat a son temps un diari de la guerra, en que hagués apuntat fetxas, noms y detalls, que lo rebech de sa retentiva no Ji ha permés recordar, es en mon concepte favorable a la composició. Efectivament, si en Vayréda hagués possehit aquell diari es de pen sar que hauría entatxonat los seus escrits de números árits y de detalls, que per massa somorts no quedaren marcats en la seva pensa, y aix6 hauría debilitat la intensitat de la nota de colory de sentiment, que es la que plau al artista. Are no; lo que recorda, després de temps de la ob servació, es lo verament intens, lo que l'impresioná de debó, lo -genuina ment artístich; de manera que la tria estética se li dona gayre be feta d'un modo natural é inconscient y ehl ab relativa facilitat pot perfeccio narla. Es en mon concepte una equivocació, que pateixen molts, la de creure que'ls literats han de confeccionar los seus estudis del na'rural en presencia de la naturalesa mateixa. Lo literat necessita recullir les im presions del natural, deixarles dormir en sa pensa y després retrobarles ja convertides en propia substancia anímica y acrisolades pel temps. Una poesía d'en Alexis Tolstoi, que admirablement traduhida per en J. Sardá vaig llegir en La Val de Catalunya, indica aquesta idea quan aconsella al poeta que's volti de silenci y de fosca y que allavores re membri. Donchs be, en aquestes condicions de silenci y de fosca s'ha trobat en Vayreda al remembrar los seus «Recorts» y no li ha de pesar, perque aixó es una veritable ventatja. Se'm dirá tal volta que les notes que l'autor hauría pogut pendre durant la guerra haurían enriquit lo llibre baix lo punt de vista histó rich, mes ni aixó'm sembla haver de concedir, perque les fetxes y'ls noms ab facilitat podrá trobarlos l'historiador en periódichs y altres do cuments de la época. Lo que no trobaría enlloch es la noticia exacta que en Vayreda dona d'aquell exércit móntanyench y estrany, del seu modo de vestir y de parlar, de la seva táctica, del seu armament, de les vicissituts del seu estat económich, de les fesomíes de alguns dels seus personatjes y, en fi, de totes aquelles coses que tant solía apreciar en Macaulay pera pintar y valuar un temps determinat. Y aquestes coses no manquen pas en lo llibre, que sense haverse proposat ser directament histórich, resulta un document inapreciable pera'ls historiayres, com ho han resultat les comedies d'en Terenci y la major part de les obres de costums escrites de bona fe. No crech que, ab notes ni sense notes, en — LXXII — Vayreda hagués aspirat a fer historia en altre sentit més fonamental. Eh l proposat l'art com a punt de mira; lo demés ho agafa acci dentalment. Pero, sigui com vulgui, los carácters dominants de la seva obra son un respecte relligiós a la veritat y una ingenuitat encantadora. No's permet cap fugida de imaginació; aquesta facultat la dirigeix ex clussivament a donar color y relleu als fets y a les coses, de quina reali tat está plenament segur. Per aixó, al llegirlo, un sent que no s'aparta un moment del contacte ab la naturalesa. Altrament, les reflexions que ell intercala en la narració venen sempre tan a tom que sembla que cauhen espontaniament d'ella com deis arbres la fruyta sahonada. Y d'aquestes reflexions admirables y de la ingenuitat ab que'l narrador esmenta fins los seus defectes personals, ne resulta la percepció d'una figura inte ressantíssima, simpática y altament humana, que es la del mateix autor, héroe veritable de tot lo llibre. Perque, encare quels articles de que aquest se compón no tenen la cohessió que solen oferir les parts d'una novela o d'un poema, están lligats tots ells per una unitat fonamental. Un comensa per trobar al jovenet de disset anys, que, rodejat d'una at mósfera especial, s'exalta y's llansa a la campanya, y després lo va se guint sempre en les seves ilusions, en los seus dols, en los seus entussias mes y defallions fins a acompanyarlo, en lo moment de la gran desfeta., ferit al hospital y curat a la emigració. Tal es l'estudi psicológich que resulta de tota la obra y que li dona una veritable unitat. En quant al detall, no m'atreveixo a devallarhi d'una manera particu lar, per por d'allargar massa la meya tasca. Pero sí diré que es d'una varietat inesplicable y que te efectes d'una intensitat de primer ordre. L'atitor sab fondre en lo seu estil la nota cómica y la trágica y armoni sar la épica ab la familiar sense que's repari may cap aspresa ni desafi nació; habilitat digne del major elogi, la qual li dona cert esguart d'en Walter-Scott, pero d'un Walter-Scott a la moderna y molt emparentat ab los novelistes russos. Aquesta habilitat es una de les que'l fan més apte pera desenrotllar lo tema d'aquella guerra, en que lo grotesch y lo sublim hi campejan continuament agafats del bras. D'altre manera no hauria sigut possible pintarnos la mort del «Noy del Alou» tan cómica y al ensemps tan estéticament impresionadora, ni escriure la épica des feta de Prats de Llussanés des prés d'havernos posat a la vista lo cuadro grotesch de la «Xacolatera»; ni hauria sigut possible agermanar les fine - LXXIII — ses de «Lo Valencianet» ab.les tintes intensas de la dantesca fageda de Roca-corba, lo realisme fantástich del «Escuadró de la Sang» ab lo del familiar «Parentessis_» y'l detall cómich d'aquell bon senyor que vota no tallarse cabells ni barba fins al día del triomf de D. Carlos ab lo detall altam.ent trágich «Tireu bombas» del article «Desesperació», toch ma gistral, que a no sorpéndrel a la naturalesa mateixa no seria capás d'en devinarlo sino un Shakespeare. Y héus aquí que per la enumeració, que incidentalment acabo de fer, se pot mitj compendre quanta es la varietat de la obra y quant inte ressant. Lo que no's pot compendre, sense assaborirho directament, es l'estil, que ho lliga tot, un estil senzill, espontani, que corre fiuyt y transparent com l'aygua gemada d'Olot, un estil .que entona les percep cions més diverses y que no ha estat aprés de cap llibre, sino que es fill genuí d'un temperament artístich especialíssim, que no's confón ab cap altre. • Si a totes aqu.estes qualitats hi afegím la d'un llenguatje castís, rich de termes y modismes vius y no usats encare fins avuy pels literats, ?hauré d'esforsarme en recomanar la obra a tots los que han tingut la bondat de llegirme? Una nota pera conclusió. Lo llibre d'en Vayreda no pertany á cap cl'aqueixes escoles llunátiqu-es y passatgeres que les exageracions mor bases de cada época solen determinar y que després son tan aburrides, especialment pels escoliastes nous, que s'adonan del mals passats y'ls repugnan tant més quant menys s'adonan deis de la nova moda, que'ls porta atarantats. La obra d'en Vayreda es sana y catalana y pertany á la escola eterna del art. JOAQUIM RUYRA. LXXIV — Un casori L'Agustí, ab pantalons y americana de vellut negre y garibaldina vermella ab franjes verdes y blaves, tot estrenat aquell día, m'ho dema nava ab tanta insistencia, que no poguí menys de prométrelhi que l'en demá assistiría al seu casament. El celebravan una mica massa aviat: a les sis del matí d'un día deis darrers de Novembre, se sent molt fret aquí a la Montanya. Desde que trevallava en una fábrica de Sant Joan que no l'havía vist. La seva mare m'havía esplicat algunes vegades'Is motíus de queixa que tenía del seu fill, qui dominat per la passió del joch l'hi havía trencat moltes vegades el respecte, fins obligarla a tréurel de casa seva. ---Malgrat la flema que té'l seu pare, arrivá a enmalaltirse pels con tinuats disgustos que'ns donava el noy, em digué. Tamb.é ella vingu.é a convidarme; car al anárloshi a notificar el de termini que tenía fet de casarse, feren les paus l'Agnstí y'ls seus pares. —.1Quína edat té are'l vostre noy vaig preguntar a la María. —Si, miri; per Nadal fará vinticuatre anys. —Axís, donchs, no es pas fora de temps aquest casori. —Ah, no; respongué ab vivesa, y creguim que m'ha donat una ale gría; la seva dona potsé logrará lo que jo no he pogut. Axís 's posará. —Les dones sempre adoben. —Ay, Deu ho vulga! Vejárn que será. Bé: demá l'esperém ho sent? —Ja faré'Is possibles. Axís vaig despedir la María, que passava la porta fent remoure les faldilles de percala de gran vol. L'endemá se celebrá'l casament. Al acabar la ceremonia vaig tornar — LXXV — a casa, ahont vingueren tots 'ls del seguici a ferme prometre que no faltaría al dinar aue farían- al Hostal d'en Fuxell, overt de poch al costat de la carretera de Segura. A la una m'en hi anava. Desde mitj camí ja divisava'Is de la festa formant varios grupos: El nuvi ab sabates de xarol, trajo negre de llana y ab un barret tou inclinat al devant, estava sol al mitj de la carretera. Afeytat de nou, era ben escayent aquell xicot d'ulls negres y cara prima; '1 llavi inferior sortit; l'estatura més que regular. Quant 'm vegé, cridá a la seva dona que s'apartá d'un grupo de sota un roure. Aleshores 'm puguí fixar en ella; anava vestida de blau; tenía els ulls foscos y el nas xato, que prenía al final grans proporcions. Seguidament sortiren els pares del Agustí. En Quelich ab molta cal ma y ab la Halla als llavís, s'acostá. La satisfacció que tenía semblava fer desaparéixer moltes arrugues de sa cara vermella. M'acompanyaren a dins perque m'assegués a la vora del foch, mal grat el sol qu'entrava a la cuyna per un balcó del costat de la llar. Aquí ja hi havían altres convidats. Ens asseguerem al se-u costat. Tots menos la nuvia, qu'anyorant ses companyes desaparegué corrent. —Ja ho veu, 'm digué l'Agustí, ja som casats. —Sí, home, sí, ja ho veus, ja ets casat, home. —Oh, replicá; ja fa més de cinch díes que ho som pe/ Civil, pero jo no m'he volgut donar per casat, sab? vaig dir: no; més val qu'esperém qu'en passi'l capellá. —Ah, sí; afegí ab veu ronca un home prim, qu'aguantant en l'ayre un jonoll ab les dos m.ans, estava en un recó del escon: civilment eran ben casats. —Nipez Civil ni per l'Iglesia no s'han casat fins avuy, cridá un jove de mirada brillant, vestit de vellut. —Y donchs qu'era aquell paper que'l jutje'ns feu portar fa cinch díes pera que hi posessim els noms nosaltres y'ls testimonis? replicá'I nuvi. —No era més que pera fer constar que'l capellá vos havía casat. —Que sabs tú, digué'l de la veu ronca.. • —Més que vos. —Y que has de venir a donar llissons- d'aquestes coses a un borne com jo que s'ha casat tres vegades! — LXXVI — —Y ab tot aixó no haveu aprés res. —Calla, desvergonyit. —Y sí, home, calla! —No vull callar. es ciar, que no callil • —Vaja, ja ni ha prou, cridá la María desde'l fons de la cuyna. Ves si vos haveu d'enfadar per aquestes tonteríes. —Oh, es qu'aquest borne —Prou, Jepich. Cap a dalt falta gent, que'l dinar ja está a punt. S'aixecá tothom pera pujar a la sala, ahont hi havía la taula parada, ben iluminada per dos balcons, deis quals un donava a una galería, y l'altre dominava una era del mateix hostal. Mentres espera.vam als de sota'l roure, vaig sortir a la galería. Coloca da la casa en un collet elevat, divisava tota la plana d'Olot vetllada pels guardians qu'empesos pel foch eixiren un día de la terra. Mes endarrera qu'ells quedá la serralada que surt de St. Joan pera envoltar nostra co marca, presidida pel Puigsacalm qu'altívol aixecantse sobre les _altres montanyes las hi conta en nits serenes'ls somnis oraquest recó de Cata lunya. Fa aVensar montanyetes enfora que's comunican ab fondalades tristes y valls rioleres. Als vents que passant per sobre d'elles'Is hi donan missatjes que fan estremir de goig nostre encontrada, guaytada desde lluny pel vell Pirineu blanch y seré. Qu'era hermós aleshores tot nevati Jo haguera volgut fruhir aquella bellesa;em volía delectar ab santa mag nificencia pero'ls crits de la María y dels nuvis y deis convidats acom panyats de confits que refregant'ls vidres saltavan á fora, m'obligaren á entrar al menjador. Tingué d'asseurem al costat del Agusti, qu'ocupaval cap de taula. A sa dreta_ hi havía'l de la veu ronca cuydant com á tesrimoni de la nuvia fins que's retires cada hu á casa llur. En Quelich rioler's colocá al altre costat meu desd'ahont contempla va la María asseguda al extrém de la taula. 'S parlavan á crits y reyan. 'Ls altres, que farían una vintena, corejavan les rialles boytirantse confits. —Non tiréu encare deya la María, que podríau tenir algún disgust. A vegades van malament aquestes bromes. —Miri, 'm digué aleshores l'Agustí. Avans de venir vosté, d'un poch mes que no'm passa una de crespa. Hem ainat al Hostal de la Terrasa á — LXXVII — fer el vermouth, y vetaiuí que baixava un carro cap á Olot. Jo per broma, he tocat ab el bastó'l matxo,... només una mica refregat, no's pensi pas molt, no. Desseguida que'l carreter se n'ha adonat, s'ha enxerinat tirantme una mala espresió. Com que soch molt sentit, sab? desseguida m'he cua drat dientli: Aba, home que sou tan llengut: torneuho á dir aixó; au, que vos espero.—Vaya si hi tornaré, contestá: té...., .y repetí la mateixa espre síó. Aleshoresja no m'hi he vist; faig un bot y ja soch adalt de las branas y vaja, que si'ls companys no son promptes aquell home's recordava de mí. —'N fas massa també, l'hi vaig dir, ab la mirada ingenua. —Es que m'enfurismo quan sento una mala espresió, replicó. El de la veu ronca, mentrestant tirava grapats de confits ab tota la furia als demés de la taula, que s'escampavan per terray pels plata. La María, 'ns preguntava que'ns semblavan els seus guisats, qu'eran del gust de tothom. Y en Quelich, 'ns ponderava les seves cualitats de cuynera. —Ah, sí; deya l'Agustí al de la veu ronca: Per aquella festa que ferem á la fábrica, si no haguessim estáts renyits l'haguera fet venir; pero estavam de punta, sabs?.... pero lo qu'es de cuynar sí que'n sab. Tots s'animavan mentres avensava'l dinar. De fora també venía brugit. 'Ls confits continuavón creuhantse entre'ls d'un costat y l'altre. —Ya t'he vist, ja t'he vist, de prompte cridá en Quelich. Al girarme 'm digué: fixis, fixis quin paper hiprOcrit fa la María, que realment sem blava tenir el pensament ben lluny de totas aquellas cosas. Tot rient s'escusava, fent esforsos pera ferse sentir, car la cridoria era gran. Les notes llensades per una tenora la calmaren per un moment. Sor irem al baleó y vejerem qu'assota en la espayosa era del Hostal s'hi bellugava ja molta gent. Eran'ls furters que celebravan'ls desposoris. Comensaren una sardana y quedarent ben pochs á la sala. Gayrebé tots anaren á engroixir el rotllo, fins l'Agustí ab el toballó al coll. Ay quant la nuvia se n'adonál Comensa á fer mala cara y agafar confits y tirarlos sobre'l seu home y clóurer las dents barbotejant parau les que jo no entenía bé y llagrimejarlhi'ls ulls. Avans d'acabar la sardana desaparegué y ab en _Quelich y la María tornarem á seure cornentant l'enfado de la dona del Ag-ustí. — LXXVIII — 'L sol s'havía ja posat y era per tant hora de retornar á Olot. 'M possava l'abrich quant sentirern grans crits, barallas fortas, destacantse entre totes les veus la del Agustí. Alarm.ats correguérem á baix, veyent á n'aquest agafat ab un home de mitja edat, pegantse entre xiscles horrorosos. Estavan voltats de gent que% volía despartir; pero era inútil; fou necessari quel Pare del Agust y un home fornit s'hi interposessin pera qu'acabés aquella baralla. Estant separats encare's miravan rancuniosos, fins qu'en Quelich s'emportá l'Agustí á dins del Hostal qu'encare refiinfunyava:—m'enfuris man les males espressións.—Efectivament, l'enfurismavan. 'M despedí de tots y vaig venir cap á Olot. L'ayre. era fret; sobre'l Puigsacalm hi havía una estrella, y la neu del Pirineu era ben rosada: '1 darrer bés del Sol l'havía enrogida. ESTEVE CARDELÚS CARRERA — LXXIX — Platraver rracment BARTOMEU Sí que voldría xerrarte quelcom, y... ja fa teMps d'aixó pro !que no se pas com dirhol MERCE !Y arel ?que xarnegas? no t'hi pensis pas gens y mica. BARTOMEU Qué... si fóre parlar am las vacas y las oellas y'ls gossos... prou que'n sabría... perque las bestias m'entenen, pro am renechs... !Fins he cresegut amb altres domas!.., si amb ellas no'm passés lo que am tu'm passa quan de lluny t'oviro. Digas, digas,... !No t'aturisl MERcÉ BARTOMEU Llóres,... me caldría fere com are Iveusl ja tinch la taparadal... Que jo... — LXXX — MERCÉ Qué vols dirme? BARTOMEU Tant xica cosa que'm pensi que no vol lley el dirho !ves! perque s'hauría de véurer per fora del home. ?Com? MERCÉ BARTOMEU ?Com, diues? !Si ho sabés com, també t'ho diría aixó... !es din... iBatúa! !ves! que no se discórrer, que no se explicarme,... empró... jo, ho senti aixó !ves! MERCE Domas lo que sentís has dir;... que jo... BARTOMEU !Qué! ?que tu...? tu també?... ?tu? MERCÉ , 1;41 4 lk#1.41131k 14111111 Jo, si lempró que'n trauré d'escarrassarme, si potser ho endevin.as com... jo ho he endevinat de tu! BARTOMEU !Qué ho has endevinat ?diues? !ves! don.cas, ja ho sabs tu lo meu1 Donças, no cal parlarne mes si tú ho sabs? MERCÉ No, no; que'm plau sentirte. Y... digas lo que sents a dintre. Esplá yamho aixó... que... ve d'assí (pez cor). Jo, cada vegada que te veig, tota LXXXI VI tremolo... y es un tremolor que'm ve encomanat de la fressa que'm fa assó que'n diuen el cor... !d'aquí! BARTOMEU !Ah! Mercé,... que no ho se pas jo aixó. Qué jo só un rucás y ho seré sempre; pro, !ves! me pareix que tot jc ho dech sére un cor, perque no mes de pensar am tu sembla que hagi tingut un espant. MERGÉ Y escolta! ?Com te parla aqueixa veu de dins que te fa pensar am Donhi una empenta, Bartomeu, y parla com te surti. BARTOMEU No, no; que no ho se... !no! Es una cosa que me sembla que tot diu. !Fins las hervas! !y la neu del Canigól Sí, mira... que avans no's fa día allá en la partió del mar y cel ja la nit m'ho diu; quan pujo serra amont ab las oellas, el vent m'ho diu; a dalt de tot, el murri del sol ho escampa a tot lo que s'ovira, y a la tarda q-uan torno, m'encaparrino, y itinch una rabia al sol! que al pondres darrera Cubells sembla que rigui perque jo no ho se dir. MERCÉ Empró... fes un esfors, trenca las cledas de la boca, esbotza d'una vegada y digas lo que diuen aquestas cosas. BARTOMEU Lo que diuen! lo que diuen!... molt diuent... que... ets bonica, molt bonica... imolt! qu'ets per meréixer, que... que sempre me parlan de tu !ves! Y res mes! MERCÉ LXXXII BARTOMEU Diuen... que sembla que jo't porti voluntat, !Mercé! !ves! y m'ho he arribat a créurer que te la porto; pro voluntat de la bona, tossuda. Una voluntat que no's blinca perque es mes forta que'ls faits arrelats al ro cám; mes arrelada ane mí que'ls bets a la terra y la tinch mes enganxada que'l Puigsacalm a la crosta del mon. De bó de b& MERCÉ BARTOMEU Una voluntat que no's mareix, y, miros; ni me la prodrán arrencar els llamps, si un día'm creman dalt de la montanyal... !Jesús! M_ERCÉ BARTOMEU -Perque pensi que'm ve de l'ánima... y quan l'home mor que diuen que l'anima fuig, també am la meua fugiría la voluntat que't porti !ves! !Ah! quina alegría! MERCÉ BARTOIVLEU !De bó, Mercél ?Me vols tu a mi? MERCÉ Sí, sí, sí; de bó: te vuy... pro... J.BERGA Y BOADA, — LXXXIII — NDIX Cansons de pandero Al Sr. D. Valeri Serra y Boldú Estimat amich y senyor: Ab aquesta carta vull complir la promesa que li fiu de dirli la im presió que'm feren les «Cansons de pandero» que vosté publicá en la revista CATALuxv-A, y que'm diu que vol aplegar en un ilibre, desitjant capsarlo ab aquesta impresió meya. Grans mercés per l'honor que'm fá y per la bella ocasió que'm dona de parlar de lo que tant estimo. Pera mí la poesía popular es la poesía per excelencia, per la espon taneitat ab que naix y lo posada a proba qu'es. Lo poble no més canta quan ha de cantar, per sagrada necessitat d'espansió, y may per aquella vanitat o aquell compromís que son tara mortal de tantes obres deis més alts poetes professionals (mala rassa qu'anirá desapareixent del mon a mesura que% homes vajin cobrantbon sentit de la vida). Després, com que la poesía popular viu sois en la me moria y en la ven del poble, se esdevé que lo insignificant d'ella, es dir, lo no poétich, troba en l'oblit la mort que li pertoca, y lo viu se purifica y transforma indefinidament en la ignoscenta boca popular, qual instint crítich es lo més sabi y segur perque no té altra preceptiva literaria que la com-unicació directa ab el ritme universal de les coses. Per axó la poesía popular naix tant bella y's multé sempre tant fresca y pura. Ab axó succeheix cóm ab les criatures petites camperoles. Un diu —iQué sanes y belles son en el camp les criatures!—Y es perque sols en — LXXXVII — sanitat solen esser concebudes; y les que nó, o les que després no han sigut prou fortes pera resistir sense contemplacions la duresa del aire lliure, s'están recloses a casa llur o bé ja son al cementiri. !Ja ho crech que les que corren pel terrós son totes fortes y guapes1 Donchs, per mí, aquet meteix es el secret de la bellesa deis cants populars, sobre tots els de la avior que han tingut temps d'esser garbellats en la memoria y l'instint del poble; perque deis nous apresos, per populars que sernblin avuy, qui sab lo qu'en restará a en que haurán tornat d'aquí a una centuria. Ab lo qu'he dit fins are ja pot haver imaginat l'encís qu'han obrat en mi les «Cansons de pandero» per vosté aplegades, y fins les tares que - han restat fora de l'encís. L'esser improvisacions imposades en cert modo per la tradició en (líes y a persones determinades fá que moltes d'elles no tinguen aquella arrencada de inspirada espontaneitat que dictá per exemple les «Mon tanyes del Canigó» y la «Matinet m'en lleví jo»; de modo que algunes d'elles, ben segur que de no haver sigut per vosté tant aviat aplegades (talment semblen modernes per les coses que termejen) haurien mort oblidades justament o sigut purificades pel gust de les generacions. Mes, les tares que d'aquestes causes pervenen, !com desapareixen foses en la llum que llensan sempre els llabis del poble cuan cantal «Jovenet, no'm llanseu tant que algú o altre'm plegará; les gotes del cel cuan cauhen totes saben ahont anar.» • Qué ho fá qu'axó no hi há cap poeta de nonz que sía capás de dirho? Per mí ho fá que lí manca la gracia; y en axó está tot. !Lo met_ix qu'alió altre de: «Si la criatura es guapa, donzella, no us admireu, que sa mare s'está al Hit com una Mare de Deul» !Quina maravellosa forsa d'evocaciól !Bé n'hi há de Ilum de vida en aquestes poques paraules1 La dona que les deya, quan les deya,_era més sabia que Plató. LXXXVIII ?Y aquella de: «Totes les gracies del mon, donzella, Deu voshá dat: bailadora, cantadora, y amor y humilitat?» Ja's podía escarmenar a fer sonets el Petrarcal Tant Ii valgué, que a n'aquesta donzella no arrivá may Laura. «!Ohl que linda cabellera que pel cap l'hi vá volant» diuen d'un jove. Y per mí la bella figura d'aquest fadrí ja es inmortal com una estatua grega. D'un altre diuen: «Fá la cara com un ángel; fá que viu enamorat.» iDeu meu, Deu meu, prou! M'emborratxan de Ilum aquestes coses. Tot jo tremolo no més que de copiarles ab la meya lletra. Pero, tant se val, no'm puch estar de posarhi aquesta elegía més for4a que tots els classicismes y tots els romanticismes plegats: «Germá meu, fulleta d'alba, alseus, que darém un tom; mirarém qui falta a taula, que'm sembla que tots no hi som. Les persones que assí falten son persones de gros preu: falten el pare y-la mare, son a la gloria del cel.» pArrenquém el plor y colguéu el cap a terra, fabricants de frases vuydes! «IMirarém qui falta a taula, que'm sembla que tots no hi soml» !Oh! ?no la sentiu fins al moll deis ossos la gran ausencia? !Faltan el• pare y la mare! !son a la gloria del ce]...! — LXXXIX — Perdoni, amich Boldú, pero a mí aquestes coses de tant bé que'm fan, me fan mal; o potser aquet mal es el major bé. No ho sé. Lo certes que m'oblido de tot, y després me trobo havent escrit unes coses molt estranyes. Ab axó si u sembla qu'aquestes últimes ratlles nofán per anar al 'libre, tréguiles... Y are parlém d'un altra cosa. Les aplechs de cants populars fan sempre olor de mort: son com els herbaris y com les col-leccions dels entomólechs. Cada flor del camp es un encís del camp, y cada papellona que vola, una alegría. Mes, disse cades. planxades en la vitrina a centes, les més belles, quina tristesa fán.. !Adeu camp! jadeu encís! Lavista hi llisca indiferenta: n'hi hán masses.. y son mortes. !Quina diferencia també de una cansó sentida al bon atzar, a una cansó !eta cantar pera apuntarla, y a una cansó llegida entre cent tot girant full, d'un llibre molt ben fet y ab sabia classificació per géneros, époques, territoris, ab variants, notes erudites eta., etz.1 Jo crech que tals Ilibres sois hán d'esser llegits pels sabis y pels poetes, per apendre... y sobretot pera estímul d'anar a ohir els cants de viu en viu; més a la bona gent no professionaljo crech que li fán més mal que bé aquets lli bres, perque l'avesan a sentir com literatura el verb sagrat d'un poble. Pero del llibre de vosté no's podrá dir tal cosa, perque vosté há fet bé les coses, ab un gran sentit artístich. Vosté ha comengat per fer re viure ab el seu amor el terrer, las costurns, els tipos populars d'hont brollen. les «Cansons de pandero», y axís surten de vives que a un li sembla sentirles cantar a les majorales del Roser, que un les té al davant . aquestes majorales, que's mouen y miren, y riuen en l'ambent de les festes urgelleses. Y axó li alabo molt. Lo seu llibre no fá olor de mort ni es possible péndrel per literatura. Es bell, veliaquí; y axó vol dir qu'es viu, y qu'há de donar vida a tothom qui'l llegexi. Si la costum de les «Cansons de pandero» se pert, com vosté se dol, no's podrá dir que n'hagi mort la poesía si el seu llibre resta. Altrament, jo no soch dels que s'entristeixen massa per les coses que's perden, perque pressento una forsa de renovació eterna. Quan passen les violes, venen les roses y després els clavells y després els lliris; la tardor també té les seves flors y fins en la neu alpina s'obren coroles maravello ses, mentres en les valls més tebies les violetes tornen a pitjar per treure el cap enfora. No'n cregui res d'axó que diuen are, com devíen dir els — Xe — llamentadors de mil anys enrera, que la poesía s'en vá: los quins s'en van son certs poetes, certs géneros, certes modes; pero !que la poesía s'en vál Justement jo crech qu'are en vé'l bó. Ben segur que les «Cansons de pandero» devían venir darrera de altres cansons que's perderen, y darrera d'elles altres cansons vindrán, si Deu ho vol, igualment belles, o més, que també's perdrán davant d'unes de nbves, y axís sempre. J\To veu que'l poble no s'en pot estar de cantar al seu modo, baldament l'invadexin totes les males foresteries que's vulla? Ja s'en desempellegará, quedantsen sols lo que li convinga. Déxil fer al poble... y ajúdil tan bellament com ho há fet are áb aquet llibre a servar conciencia de la seva personalitat.inagotable. Que Den u donga tnolts anys de vida pera fer semblants obres li desitja son amich y admirador, JoAN MARAGALL. Barcelona, 1.er de Desembre de 1903. — XCI La idea de Patria segons les autoritals castellanes Un deis amos ab qui va estar el célebre Scipion fill de la Coscolina avans de que entrés a servir a aquell célebre personatje que ab el temps se va anomenar el molt ilustre senyor D. Gil Blas de Santillana, va esser ab un tal D. Ignacio de Ipiria, pedante madrileny que tenía per ofici y benefici compondre llibres que revenía després; y que escrivía ab tan única y maravellosa trassa que en lloch de pluma y tinta com per es criure solen usar el comú deis mortals, no se servía mes que de unes es tisores y un filferro que entregava al seu patje o secretan. Anava 'ell liegint y fullejant tans llibres com a la ma u veníen y axís com anava llegint, retallant ab ses implacables estisores els trosos que d'ells li sem blaven be, y que per sa part anava el secretani enfilant ab un filferro: a cada filferro ple, donava un llibre per acabat. Aquest sistema y modo d'escriure extés considerablement després del .senyor Ipifia, escam.bell socorregudíssim d'aquells savis a la violeta que tant admirablement va satirisar Cadalso, no dexá de tenir en certs mo ments les seves ventatjes y especialment serveix, quan en la polémica se pot usar d'entre tots els argu.ments que'ns ensenya la filosofía, aquell in destructible que consistex In probar la proposició discutida aduhint .unicament lo afirmat per la mateixa autoritat contraria. Aquesta ventatja resulta mes gran, si la argumentació s'ha d'aplicar a materies o enunciats que en determinades circunstancies, o mirats — XCII — baix un punt de vista que encara que pot ser que no sigui l'verdader es bastant comú, semblan pecaminosos, agraviadors y punibles. Perque cer tament sino vivím avuy en aquells temps en que Beaumarchais com -, padía els espanyols perque tota la seva expansió política y literaria quedava reduída als caustichs humorismes de Figaró, no deixá de tant en tant d'haverhi moments en que ab tot y haber passat un sigle de muertes, asolamientos, fieros males, sembrats arreu pera conseguir una llibertat desde fa cent anys tan cam panejada, casi be es precís pera tractar les materies avans aludides recor re al sistema de D. J. M. de Larra, qui cansat de llapis roig, retalls, cen sures y denuncies se va reduhir a tallar els seus articles pel patró d'aquell que con-ipendía en el títul tot un sistema y que va batejar ab el nom de La alabanza ó que me prohiban éste. Aquestes refiexions ocupan instintivament el pensament, al veur.e re produhits de tant en tant en les discussions parlamentaries y sobre tot en les polémiques de la prempsa de Madrit, aquella pila d'esclamacions, dic teris y arguments efectistes que tenen per base la ingratitut, el desamor y mes qu'aixó el terrorífich separatisme deis catalans, quan algú de nos altres diu o dona a entendre que segons el seu criteri la patria se-va es Catalunya. Perque es el cas que llegint els clássichs, els. clássichs genuinament castellans, els mestres indiscutibles de la puresa y de la propietat del llenguatje castellá, trenca la delectació que al esperit ofereix son pulcrís sim llenguatje una frase reproduíday tornada a reproduhir en tots els seus escrits, de la que resulta que ells, les autoritats per excelencia usan la paraula Patria en el mateix sentit y ab el mateix valor en que la usem els catalans; ?per qué donchs, nosaltres, combatuts y cliscutits, no ens hem d'amparar en l'autoritat que mes indiscutiblement acatan els mateixos que'ns combaten a nosaltres? Heus aquí lo que es aquet estudi (si estudi se'n pot dir de lo escrit ab el sistema del Doctor 'pifia) que be podría calificarse d'inventari y mes propiadament d'enfilande retalls dintre un filferro: una demostració d'una de les tessis mes combatuda entre nosaltres, sense argumentació de cap mena; una senzilla anotació d'autoritats, y una defetisa en que l'advocat deixa'l seu sitial para deixar el lloch als mestres fiscals de mes anomenada. XCIII Sense altre pretenció donchs, per sí algun, día en qualsevol de les polémiques que vindrán, a algú li es útil tenir a la ma lo que dihuen les autoritats castellanes sobre aquesta materia, aquí van tres filferros sepa rats: un de poetes clássichs, un de prosistes clássichs y un d'escriptors mes moderns, prosistes y poetes igualment respectats com a autoritats. Si altre utilitat no tenen, d'una cosa servirán que no deixa de tenir la seva importancia y es pera demostrar que castellans y catalans pensen› en una de les cuestions que mes semblan allunyarnos, exactament de la mateixa manera: es a dir que ells, o a lo menos de entre ells els mestres,. pensan com nosaltres. Y que te en realitat de estrany, si els nostres comuns pares els Ila tins, aplicaban la paraula y la idea com la apliquem el catalans? Així per exemple, Tácit en el llibre tercer de les seves histories diu qu.e'l capitá Paulinus defensava ab especial punt el forunz Yulii (el pre sidi Frejúli) quod Paulino patria Porunz ulii, (i) perque era la seva patria; y mes avall pera anatematisar a una Ilegió que va assaltar en una revolta civil les muralles de la mateixa Roma, diu que era de funest exemple véurer la guerra entre germans ante ipsa patrice mcenia; mznia muralles, que certament no tenia la gran república Romana sino preci sament la ciutat. Y Corneli Nepos, pera fer el mes gran elogi del famós Timoleum (2) esplicant com va lliurar a la ciutat de Corinto d'ahont era fill, diu pat lant de ella (3) lit et patri" in quo erat natus opressam a tyranno libera ret... Els Podes clássichs Qui millor pot abrir la llista que'l mateix Calderón de la Barca? Les seves, ab rahó, famoses comedies están plenes de demostracions. En la Comedia per exemple No siempre lo peor es cierto, un dels per sonatjes, Dona Leonor, essent a Valencia, ahont passa la comedia, diu: En la corte, PATRIA mía (acte ner escena 2.a) (1) L1íbre 3, párraf. 43. (2) Llibre3, párraf. 80. (3) Timoleum, cap. I. — XCIV — ahont sembla que s'di-u ben ciar que Madrid es la patria de la persona; y un altre personatje, Don Diego, que es de Valencia, ahont arriva desde Madrit al entrar en escena pera demostrar que es a Valencia precisament diu al seuindispensable escudero: Gran gusto es el volver un hombre á ver la PATRIA, Ginés (acte I.er escena 8.a), frase que repeteix dues o tres vegades mes en tota la obra. En J'altra donosíssima comedia Fuego de Dios en .el querer bien, Don Yuan de Toledo, caballer de Sevilla, arriva de Madrid y diu sencillament an el seu amich Don Alvaro: Tras mifortuna me vengo, á ver si encuentro en la ajena el bien que en mi PATRIA piardo (acte I.er escena 9.a) Lo mateix succeeix a l'altra comedia E _postrer duelo deEspana,- cada ciutat, o mes ben dit cada regio espanyola, envía un representant seu a Fuenterrabía a rébrer al Emperador Carlos V qu'artivá per primera ve gada al nostre país. Don Pere de Torrellas, que es el representant d'Ara gó, al arrivar a Zaragoza de tornada de la recepció explicant lo que en ella había passat, díu: Todos me honraron de suerte que de mil honores lleno vuelvo a mi PATRIA... (a.cte r.er escena r.a) y consti que's fa notar ben ciar que no había passat ni un pam la fron tera francesa. A la Comedia La Cruz en la Sepultura, diu Alberto: Sena es mi PATRIA, mi nombre Alberto. (Acte 2.n escena 3.a) La única variació que's trova en el teatre de Calderón en aquesta materia, es que hi ha vegades que expressant mes ampliament la idea s'enten per Patria la regio d'hont es fill el personatje en lloch del poble - o ciutat. Aixis succeeix per exemple a la comedia Guárdate de agua man sa en la que l'Hidalgo asturiá — XCV — Don Toribio Quadradillos, hijo mayory heredero de mi hermanoy mayorazgo del solar ck mi hermano arriva a Madrit, y fa que Don Alonso, el seu futur sogre que es d'Astu ries igualment, al veure la seva verdadel-ament extremada simplicitat digui: Oh sencillez de mi PATRIA, cuanto de hallarte me huelgo. (Acte r•er escena ri.a) Exactament lo mateix passa a l'altra comedia La devoción de la misa en la que el graciós Pernil diu: perdona, quepensé que eras un amo que allá en León,- asturiana PATRIA nuestra, dió la muerte á cierto hidalgo, dato per cert que dona una comprobació mes, si'l testimoni de Calderón no fos de sí prou bo, de com la paraula Patria es usada en el seu verda der. sentit; perque precisament el fet de que, en altre vers de la obra se citi'l poble a que's refereix en els avans citats el personatje Pernil fa que Don N. Fernández de Moratín en el seu estudi crítich del teatre calde roniá citi com a un dels defectes del seu autor el que escribís sense saver prou geografía, perque segons Moratín el poble citat no perteneix a As turies sino a León; cárrech de que'l defensa el senyor HartZenbusch en l'estudi que feu també eh l del mateix teatre. De lo que resulta que'ls dos savis literats, fixantse y ocupantse especialment de dos o tres versos en els que precisament se suscita la cuestió, la discuteixen sense que a cap dels dos se li ocorri ni remotament el dir que'l disbarat está en l'us inadecuat de la paraula Patria. Lo mateix que trovem a Calderón succeeix ab les obres d'altres autors, deis que per no fer massa llarga y árida la 'lista sembla que n'hi haurá prou retreyentne una cita. Aixís, per exemple, en la comedia del no me nos eximi Moreto La ocasión hace el ladrón, el personatje Don Pedro de Mendoza desde San Lúcar va a Sevilla. d'anont deseos de Castilla el — XCVI — fan anar a Madrit passant avants per les serres de Cuenca per veure un parent seu, y explicant el viatje després diu: con dos mulas enfin y dos criados, cargado de papeles y esperanzas llegué de Cuenca á lafamosa Sierra antigua PATRIA de mipadrey tierra. (Acte 1.er, escena VIII), d'ahont resulta que la Patria d'aquest senyor es la Tierra yfamosa sierra de Cuenca. D. Francisco de Rojas Zorrilla, l'autor del inimitable Entre bobos anda eljuego. Don Lucas del Cigarral en l'altre comedia seva Donde hay agravios no hay celosy anzo y criado posa en boca del seu personatje Don Juan: Enfin que á Burgos llegamos, • PATRIA en que los dos nacimos, donde apenas conocimos los mismos que antes tratamos (acte I•er, escena La) De Tirso de Molina n'hi haurá prou ab dir que en el Don Gil de las 'Calzas verdes, aplaudit no fa molt pel públich de la Comedia de Madrit en tres actes, repeteix la idea quatre veg-ades (r). Yen La Villana de la Sagra se val precisament d'aquest concepte pera posar en boca d.els seus personatjes el galán y el graciós dos sonets que per tots istils resul tan de lo més típich del teatre d'aquella época. Heus aquí el diálech o els versos que recitan: Don Luis.—Despedirme de Galicia. quiero. (1) Valladolid es mi PATRIA. (D. Martín. Acte 1, escena 10). Trae sospechas D. Martín. De que quien su amor ofusca Soy yo que en su seguimiento Desde mí PATRIA he venido (o sía de Valladolid a Madrid). (D.a Juana. Acte 2, escena 1. D. Miguel de Cisneros es su nombre. Con una D. Elvira desposada. Su PATRIA es Burgos. (D.a Inés. Acte 2, escena 13). Este es el D. Gil fingido, A quien conoce su PATRIA (Valladolid) Por D. Martín de Guzmán. (Quintana. Acte 3, escena 19). — XCVII — VII Carrasco.—lo de mi gallega. Don Luis.—Reinofamoso, adiós, que alegre hago ausencia de una célebre montana, pues que siendo mi PATRIA, como extrano diste á nzijoventud siempre malpago. Adiós Ciudad, sepulcro de Santiago, que das pastory das nobleza á Espana, adiósfin de la tierra que el mar bana, reino famoso, del inglés estrago. Adiós hermana, que en tus brazos dejo tu nobleza, tufama, tu hermosura, porque eres de mujeres claro espejo. Adiósjuegos, amores, travesura, que aunque mozo, desde hoy he de ser viejo si me ayudan el tiempo y la ventura. Carrasco.—Adiós, ciudadgallega, noble y sabia, asombro del alarbe y estorlinga, estación delflamenco y del mandinga, del scita y del que vive en el Arabia. Adiós fregona, cuyo amor me agravia, gallega. molletuda; adiós, Donziyzg-a, que aunque lo graso de tu amor me pringa siento más el dejar á Rivadavía. - Adiósfondón., traspuesto en tantos cabos, y conocido de los mismos ninos, que aquí te dejo el alma con mil clavos. Adiós barajas, de mi amor brinquinos, adiós, redondos y tajados nabos, adiós,:pescados, berzas, bacorinos. (Acte escena VI). Aquets dos personatjes que aixís se despedeixen de la seva Patria van a Toledo: es a dir, no surten de Espanya. No menos interessant es l'autoritat deis germans Don Diego y Don .7oseph de Córdoba y Figueroa, Caballeros de la Orden de Alcántaray Ca latrava, que en la comedia Rendirse á la obligación posan en boca d'un personatje: — XCVIII — Yo soy, Federico excelso, Don Fernando de Mendoza, noble rama que desciendo del tronco del Infantado. Madrid es mi PATRIA, centro y Corte del León de Espana. (Acte i•er, escena II.) Se li ha ocorregut may a ningú calificar de separatistes a tots aquets aAurtaogrós, pVearlehnacviaerodliets qsuieerlraasPdaetriaCude'unncapoerlasomnaotnjetanesyaMasatdurriita, nAa?sturies, Fins D. Ramón de la Cruz usa la paraula y la idea en el mateix sen tit. En el tros més patétich del seu Sainetepara reir y tragedia para llo rar, Manolo, el protagonista que torna de presiri, diu: Ya estamos en Madridy en nuestro barrio la PATRIA! que dulce espara aquel hijo que vuelve sin camisa ni calceta. (Acte únich, escena VI.) Torna de Ceuta. Els prosistes clássichs Será que'ls autors citats aplican al us del llenguatje la major ampli tut o 'licencia concedida habitualment als poetes? En realitat cap deis citats pot calificarse de afecte al gongorisme que disloca la fraseología en temps posteriors a la major part d'ells, ni molt menoS a aquesta mena tdiae sgionengqouraisnmoen adc'atulgaul nqsueesscermipbtolarselmn.uomdeernnspqouéeticpheroa caucaanblmarelonossd'caolgndui na manera han sigut batejats ab el mon de modernistas, y que pera parlar »cdaelilfaicvaindadepnazrolarantsdoe /v/eurmts, opegrraochpsarellasr sdoeroullns.literal parlan de un sant y Y si faltés alguna proba, n'hi hauría prou ab rebuscar els escrits en fpilrfoesraroddeeisismpatreoisxiostsa,sclcáosspiicahnst cailtaFtés.niPxerdeailxoós InnogehniiohsaocosmiguicoFmraeynsLaorpeel de Vega y Carpio. Certament Lope de Vega es més conegut pel seu teatre que per la seva prosa, pero aixó no vol dir que no hagués escrit — XCIX — algunes noveles, a les quals pertanyen els paragrafs que copiem tot seguit: «No pudo Diana dejar de aceptar el cargo (Diana, disfressada d'home, obté del Rey el cárrech de Gobernador d'un territori de las novament descubertes Indies), y besando la mano al Rey, con sus despachos y la gente necesaria partió de Valladolid á Sevilla... Pasó por Toledo, su PATRIA, y como allí etc.» —De la novela |
Etiquetes
Afegir etiquetes per 2_Núm. 35 i 36 (nov. i des. 1904), p. 61-120
Comentaris
Afegir un comentari per 2_Núm. 35 i 36 (nov. i des. 1904), p. 61-120
