Catalunya : revista setmanal. Núm. 311 (18 oct. 1913)

              Montaner, nám. 22.
Any Vil
(5.>
Z1M-TMANAL
bli,-mero son-, 25 cts; any 1:0) giceso; t22m. 3 piles,- Estranger,
rECLALJOTEr
Barcelona 18 Octubre de 191 0ELcESJ.j'•14'=7,O 13 . 311
SUMAR."
L'hozne gol frenétíc.
La Mancomuniltat.--IPer l'As-san-2.-
blea. del día 24.. - Convocatoria.
Els Presiden.ts de les Diputacions catala
nes als diputats provincials, diputats a
Corts i senadors de Catalunya.
La erisl de l'E,.stat. - Des 11Ibres
de Ciencia notlifti.ca, per Jossp M.
alca,
Deries.-II. = D'antros coni el se=
nyer Gae,,set, per J. BOFILL.
Veus de tardar, per JOSEP LLEOXART.
L'esperit ano reriaix. = Reeords
d'un viatgo a Ezre-násit d'-an al=
tre, per J. IsloRATó.
En la badia de PIlensa, per Jo_,a
ALcoVER.
El eatalanisme I el 2.,..Tunel, per F.
El Revisor. - Comedia en .cinc acies de
..1Vicolai V. Gogol. (Trad. C. R. B.)
setraana
Per la gran.§:E.-e,71r..i.Tglea Catalana.
j)e la premsa
Cortesesi sIn 1/listones, por RAMIB-0
DE MAEZTU.
Epílogo, por LUIS DE ZULITETA_.
Sobre urla
irriforn,PacIón.
La Me=
ratura 1 eluatrintlemo, por Mi
GUEL S. OLIVER.
Cátedra de -la nilenm-za
La rrnort d'Su. 17<aTT9 1 Enanas
Anabb7,di artire
1>Z"'
Clara moya.
Qiiestions Givils, estudia.des sego-ns
nostre Dret pe, Unís de Pegu_era,
extractados per
Francesc itlaspons 1 Anglasell.
Extracte de la doctrina civil de Pe
guera an.otat amb la Jurisprudencia
catalana.
Fóra incomprensible que el rnaurisme
pogués comptar an_lb un sol intel-lectual
en terres catalanes— el partit que posa
un Rodríguez San Pedro a Instrucció
Públical—si no es suposava en cert es
perits generosos un poder envejable de
convertir en mites de gloria, els majos
valors que fan monótona la vida. Pobre
AIaura, se li han penjat totes les lloances
que's poguessin inventar Gracián i el
més ca.ndorós deis hagiógrafs mig-evals,
i no res menys la realita,t segueix essent
la mateixa: en Alaura és, com a polític,
un valor parcialíssim i es caracteritza
per perdre, cada veg-ada que planteja un
problema de govern.
Ningú no desment que en Maura sigui
una persona honesta, ni que tingui ga
nes d'encertar, ni fins i tot que hagués
tingut la fe. Pero arnb tot aixo ha fra
cassat, i sobretot ha fracassat dés que la
seva fe és perduda, dés que scha posat
a fer de Nocedal apocalíptic (en Noce
dal, al menys; era. humorista). En Mau
ra ha fracassat" no per cap conjunció de
la masonería internacional, ni per cap
conspiració dirigida per en Rucleric So
riano o algún titella pel istil, ni per les
manyes corrornpudes deis pobres i esté
rils lliberals, sense cap forga positiva. Ha
fracassat perque, sense haver estat mai
una absoluta .meravella, scha anat tor
nant cada dia més incornprensiu, mes
tancat, més toçut, més malcarat, Inés có
micament antropocéntric. Ha fracassat
per aquesttemperament que l'ha fet sem
blar recader de la desesperació amb les
seues anades i tornades, que li ha fet exi
gir al Rei operacions anti-constitucionals
i al séu partit el mes inexpressiu deis
-plebiscits de pura cortesía i compassió.
1 go que scha oposat fins ara al retorn
den Maura és el sentit de panic davant
d'aquest estrany asceta desbocat: pánic
pels interessos de la nació, que interes -
sen a en Alaura força menys que Hm-1
posició del séu Korán. Que en Maura
tornará al poder? Tot és possible en un
país corn Espanya, paró si en Maura
torna, co que esdevindrá será, no cap
re-volució quimérica, no l'apoteosi d'un
triomf oriental ni les emocions úniques
sobrenaturals del rnartiri, sine la.xor
quia, la pobresa, el descrédit, la disper
sió deis mauristes, la rápida dissociació
d'aquestes tribus messiániques. Al mau
risme, com a tots els partits conserva
dors, el matará el poder.
Als mes convencuts den Maura, als
que encara romanguin mauristes per
qué siguin catolics, propietaris o ma
llorquins, els direm, sense proposar-los
discussió: — Aviat ho veurern, qué cosa
és en Maura. A_viat ho veurem co que
resta de qualitats polítiques en aquest
home exacerbat. En un lloc on eh l gover
na., el Senat, ha d'aprovar-se el projecte
de Ilei de les Mancomu.nitats, que dóna
un moderat començ: de satisfacció a la
conciencia catalana. Ara veurém si
aquest home tant sant té la humilitat de
rectificar la seua-conducta de malfianca,
i, per usar una expressió popular, de
bót- Ara veurém si aquest gran -polític
és partidari de una guerra civil,
I nosaltres, catalans, que fins ara hem
sentit parlar ufanosament de implaca
bles hostilitats, ensenyarérn, si convé,
quína diferencia va de l'implacable hos
tilitat d'un orador quiescent a la d'una
raga que exigeix el pa.c d'un deute.
546 CATALUNYA
LA MANCOMUNITAT
Per a l'Assamblea del dia 24
CONVOCATORIA
Els Presidents de les Diputacions catalanes als díputats provinclals,
diputats a Corts senadors de Catalunya
Reunits els presidents de les Diputacions
provincials catalanes en el vell Casal de la
Diputació de Catalunya, per a tractar de la
situació que ha anat fent-se a Madrid al
nrojecte de Mancomunitats, devem a la con
fiança de les corporacions que representen'
'de la opinió catalana que no'ns ha fallat
mai fins ara, la declaraCió clara del perill
que arnena.ça aquesta uná,nim aspiraci6 de
la nostra terra.
Lo que passa amb aqueix projecte és
inaudit.
Se tracta d'una reforma preparada i dis
cutida anys i anys, reclamada unánimernent
pels renresentants de totes les Diputacions
espanyoles constituits en Assamblea, accep
tada pel Govern conservador, recullida des
prés pel Govern lliberal, votada per la Cam
-bra popular en dues renovacions successi
ves. Quasi totes les forces polítiques cata
lanes i espanyoles hi han col-Iaborat, quasi
totes unas hora o altra hi han donat la seva
adhesió partits turnants, partits d'oposició
tradicionalista, partits d'oposició republica
na, diputacions espanyoles, diputacions i
ajuntaments de Catalunya, governs i parla
ments. Per?) sempre quan el projecte está a
punt de ser aprovat, sárgeixen dificultats
veritablernent incomprensibles que 'I detu
ren.
Podíem i deviem creare que no havía de
passar aixís aquesta vegada. Podiern i de
víem creure que després de la rectificació
'del partit iliberal, feta noblement per en
Canalejas i consagrada per la unanimitat
'deis vots lliberals del Congrés, el Projecte
'de Mancomunitats no havía de trobar ja cap
obstacle.
I está passant tot lo contrari. Quan Ca
talunya, després d'una trarnitació intermi
nable durant la qual ha mostrat la seva ple
na maduresa mantenint la tensió de volun
tat serenament sense convulsions ni violen
ties, veu pre¦xima la, darrera prova : la vo
tació del Senat, venen les conspiracions sor
els canvis de criteri, ve el posar-se en
front de -les Mancomunitats els que abans
les defensaven, ve l'entrebancar-les els que
Més activam.ent allá dalt les havíen impulsa
'des,senyals totes precursores d'un nou apla
çament.
Trista cosa
18 Octubre 1913
trar una vegada més i amb més solemnitat
que mai, que al costat de les Man.comunitats
hi há la voluntat de Catalunya entera.
Per aixe) havem decidit cridar a tots els
diputats provincials de Catalunya, als que
representen totes les comarques catalanes i
tots els matiços d'opinió de nostra terra ; a
tots els que, d'aprovar-se el projecte, hau
ríen d' integrar la Mancomunitat, a una
Magna Assamblea en l'antic Palau de la
Generalitat de Catalunya, on tantes voltes
s'hi reuní, en altres terrips, la representació
de Catalunya entera.
Reunits en Assamblea tots els diputats
provincials de Catalunya i refermant tots
junts la seva adhesió al projecte de Manco
munitats, tindrá aquest una nova consagra
ció que li donará major virtualitat i força
demostrará a tots els polítics espanyols
que, al donar-1i el seu vot i convertir-la amb
llei, no s'intentará crear un organisme ca
pritxós i artificial, sine) que's consagrará el
fet viu de l'unitat de Catalunya i la voluntat
de tots nosaltres d'actuar dintre d'aquesta
unitat.
Hem acordat també cridar als senadors
diputats a Cots per Catalunya, per a de
manar-los-hi, novament, a tots junts, el seu
concurs, que esperen' obtenir-lo tant entu
siasta i decidit com fins ara.
A tots us cridern per al vinent día 24,
tant als que deveu als ciutadans la vostra
investidura, com als que l'haveu rebuda de
les nostre,s viles i ciutats, tant als que la pos
seiu a manera d'accessió de la possessió
la terra com als que la teniu del Rei; que
catalans són els electors, catalanes les Mu
nicipalitats, catalans aqueixa terra i els.pas
sats que uš l'han llegada, en el poder del
Reí., concreció constitucional la més alta de
la força de l' Estat que tots els catalans in
teg-rem, catalana és la part que ha irradiat
cap a nosalfres.
Del vostre patriotisme, de la conciencia
que teniu deis .devers que us imposa la vostra
investidura, esperem que sabreu ser al vostre
lloc en aqueixa gran Assarnblea representa
tiva de la nostra Catalunya.
Barcelona, Palau de la Generalitat, 6 de
octubre de 1913.
Enric Prat de la Riba, President de la
Diputació de Barcelona.—Josep M.a Espa
na, President de la Diputació de Lleida.—
Agustí Riera, President de la Diputació de
Girona.—Josep Mestres, President de la Di
putació de Tarragona.
lans, a l'arribar a Madrid i caure en el clbs
de la política general, sigui convertida en
joguina de rivalitats personals, en arma es
grimida ara pels uns, ara pels altres, en les
lluites bisantines per la possessió del poder.
Perb la repugnancia davant d'aquesta pro
fanació d'un sentiment i d'una idealitat col
lectives, no és res comparada amb el des
engany d'un nou aplaçament.
La decepció de Catalunya será fonda i
immensa. Si aquesta solució de les Man
comunitats, que és una solució d'un sentit
descentralitzador suau, incinient, circunscrit
serveis de carácter social durant segles
f.c.:5ra de l'Estat i estranys al conjunt de fun
cions que li són característioues ; gestat, for
mulat i defensat arnb un guvernamentalis
me remarcable ; que no descentralitza, -sinó
que's limita a preparar la descentralització
d'uns quants serveis, a ratificar pel Parla
ment ; que ha reunit a Catalunya lo que no
hi há dret a exigir de cap projecte Per deve
nir Ilei, porque no hi hauríacap llei possible :
la unanimitat ; que ha estat acceptat, incor
porat als programes deis dos partits gover
nants i als de tots els partits d'oposició ; si
un projecte aixís no pot salvar els obstacles
parlamentaris, tothom a la nostra terra, treu
rá, deis fets la mateixa conseqüencia, una
conseqüencia fatal per l'obra de la n.ostra
normal actuació política : que Catalunya PO
pot ni deu esperar del Parlament satisfacció
'de cap mena.
I no oblidin els hornes eminents que a
Madrid tenen lligat el seu nom an aquesta
reforma, due l'hora de la Mancomunitat és
aquesta. O ara o mai. Si aixó succeeix, si
aquest desengany s'aplana sobre Catalunya,
l'hora de la Mancornunitat haurá passat,
com en tots els conflictes semblants han pas
sat esterilment per Espanya, sense aprofitar
les, les hores de transacció i d'harmonía.
Podrá després d'una febre d'exaltació, d'una
Iluita de mutues estridencies, tornar a venir
una treva favorable a la pacificació deis es
perits, per-5 tingui's ben en compte que la
fórmula que allavors podrá restablir l'har
monía, ja no será pas la de les Mancomuni
tat : caldrán concessions més altes.
Dever de patriotisme és per a nosaltres
fer arribar als honres deis nuclis governants,
distrets per- altres preocupacions i proble
mes, aquestes ptevisions ara que poden tenir
plena eficacia encara les nostres adverten.-
cies ; com dever de patriotisme és demos
és i de pernicioses
qiiencies que una aspiració feta centre de
idealitats i d'esperances a la nostra terra,
que aquí té la virtut d'unir a tots els cata
conse
7
C. Riba Bracons
Les Bucóliques de Virgili
Se troben de venda a la Llibrería d'Alvar
Verdaguer i a la nostra Administració.
Preu: 2 pessetes
is Octubre 1913 CATALUNYA
La eral de l'Estat
Dos Ilibres de Ci
Fa uns quants anys que dins la cien
cia política s'hi nota una fonda inquie
tut. En els llibres deis pensadors, en les
orientacions que'is governs imprimei
xen, en tota la literatura que s'ocupa de
z-l'Estat, hi há quelcóm ocult, quelcóm
que Iluita per sortir a la llum, així com
un batec de vida nova; emperó ningú
sab dir qué és, ningú sab donar-ne la
definició, ningú s'atreveix a pronosticar
d'on vé i on va aquesta alenada revolu
cionaria. Tant sois se sab que'l dret po
lític modem camina per viaranys moit
distints del vell, i que, si per un costat
arrenca materials a les escoles dels da
rrers positivistes (Gurnplowicz, p. e.),
per l'altre vá desvetllant un sá espiri
tualisme, aplicat a totes les manifesta
cions del dret públic.
Sois p-o(lém afirmar que'l dret polític,
l'Estat, passa per un període de crisi
profonda, agudíssima, que amenaça finir
amb els motlios vells sense portar-ne de
nous amb les condicions degudes.
Es ciar que l'Estat i la ciencia política
ja mai han deixat d'estar en criSi, ja
que's transformen continuarnent, i tota
transformació és una crisi, és a dir, des
composició i recon.stitució d'elements.
En les institucions (institucions en el
sentit deMr. Hanrion) no hi cab distin
gir períodes de quietut, d'equilibri ab
solut, d'estabilitat raonable, resultat de
una conformació perfecta; la vida de
Pacció com la del pensarnent es desen
rotIlen en un fluir constant, en una re
hovació continuada.
Emperó no és aquesta crisi permanent
a la quens referirn ara. Amb tot i ésser
aquesta fondíssima, no ho és prou per a
caracteritzar l'estat actual de la ciencia
política. Perqué no és un problema d'o
rigen de l'Estat determinat per les Es
coles del Dret natural. o del contracte
ço que are's discuteix; és, sisquera,
la missió de l'Estat que pot concretar-se
en aquell con.cepte jurklic, clássic, de les
velles escoles, o en l'ideal de cultura i
civilització que prodiguen aquests grans
teórics rnoderns com Wilson, Willou
ghby, Burgess, etc., el que provoca la
crisi actual; és el fet mateix de l'Estat,
_de la necessitat de l'Estat, que és avui
objecte d'atacs continuats.
Hi ha dos autors que han fet un bon
servei a la ciencia cercant el fet d'aques
ta crisi. L'un és l'america Merriam,
Paltre el francés Deslandres. El primer, L publicat un llibre rotulat A history
t'ia, °laica
of American political theories. El segón,
una obra monográfica sobre La crise de
la science politique et le probléme de la
rnéthode.
En Merriam com.ença fent lamentació
d,e la petitesa de la doctrina política que
nodreix la cultura americana. En efecte,
seguint les petjades dels anglesds varen
acudir els arnerican.s més a 1' acció que a
la reflexió. Merriarn recorda a Hobbes,
el gran teóric de l'absolutisme, a Burke
i sobretot, a Locke que elqaborá els
principis fonarnentals de les revolucions
anglesa, americana i francesa deis segies
XVII i XVIII. Tot aixó és el que forma la
substancia espiritual política americana.
Más tard, vé l'influencia d'En Lieber,
que treballa amb rnétodes moderns, que
investiga en els camps de la ciencia po
lítica mundial. 1, darrerament, se dón al
cós de doctrina política americana la re
novació profunda que demanen l'estudi
deis llíbres d'En Gueist , Jellineck
Stein, etc. Pot ben dir-se que la nova
escola no ha sigut infecunda a América.
Les obres d'En Goodnow (Politica and
administration), Willoughby (The natu
ra ofthe state), Burgess (Political scien
ce and comparative Constitutional Law),
ho demostren plenament.
A pesar d'aixó, el rnateix Merriam
en la susdita obra (com Burgess en l'es
mentat llibre) segueix atenent-se a les
modificacion.s experimentades en 1aili
bertat individual, donant així a aquesta
un regust de cosa vella, talment rous
seauniana. D'aquí que'l Ilibre d'En Mer
riam no penetri fins al fons tota la reali
tat de la crisi estatal d'avui ni dongui
una idea completa d'ella.
Després d'haver llegit l'obra del autor
america pot seguir imperant el criteri
d'En Lieber, que l'Estat déu fer: «go
que Phome no pot fer isolat; ço que no
déu fer isolat, i y) que no vol fer isolat».
Tampoc Deslandres satisfá l'exigencia
científica a la qual venim referint-nos:
L'Estat és en una crisi total, corn idea i
com Jet, crisi que pot condensar-se en
aquestes dues preguntes : donat que
l'Estat és, ?qué és?,- donat que l'Estat
existeix, ?Per a qué existeix?
L'ésser de l'Estat és d'una difícil de
terminació, tant en l'aspecte intrínsec,
intim, corn en Paspecte extrínsec, de
fóra.
Intrínsecament, l'Estat ?és una insti
tució de dominació o és millor una ins
titució d'armonía? El primer concepte
sembla que ha passat ja a la historia,
547
encara que (com en totes les coses) pot
ser hi há entre algunes tendencies mo
der.nes algún toc de reacció. En canvi,
el segón aspecte vé patrocinat per tots
els autors moderns, especialment per
En Jellinek, el patriarca de les orienta
cions noves fá cinc anys (avui ja un tant
discutides per certa escola).
Extrínsecament, l'Estat, ?exigeix la
soberanía o bécn té prou amb la sub
jecció a la norma objectiva d'En Duguit?
?Per a qué existeix? 1---Iern de fer cap a
la doctrina de la lluita de races del mal
aguanyat Gumplowicz; hem d'aturar
nos en la concepció d'Engels afirmant
el poder social deis propietaris deis ins
truments de producció; o bé hem d'a
tendre an aquells simpatics principis
que fan de l'Estat l'expressió d'un ideal
de justicia, una aspiració ética, una or
ganització que ponderi les forçes socials
fins a lligar eis interessos individuals a
l'interés collectiu, segóns aquella tradi
ció idealista d En Krause, Rbder i
Giner?
Veusaquí el problema íntim de l'Es
tat; el que encarna aquesta crisi total,
absoluta de l'Estat i, per tant, de la
ciencia política.
Recullir totes les palpitacions d'ella
és tasca impossible. En tots els princi
pis de les coses s'hi nota quelcom que
afecta al fons d'elles; emperó és quasi
bé impossible determinar-ho. Nosaltres
sois hem apuntat notes, sois hem anun
ciat temes, sois hem constatat la crisi
fonda, total, de l'Estat.
I aixó apropósit d'un llibre, millor,
d'uns llibres d'un horne, d'un professor
francés que sembla recullir-hi el proble
ma sencer; és el professor Duguit. Les
obres d'En Duguit aquí es comencen a
conéixer; peró convé extendre'n més
coneixement. No perqué puguin fer bé
o puguin fer mal. Tant sols perqué sig
nifiquen orientacions científiques noves
que condueixen a conclusions molt prac
tiques.
I per a compendre tot el problema de
la fonda crisi de l'Estat no hi há llibres
com els d'En Duguit. En primer iloc,
perqué en ells s'hi condensa la doctrina
que en altres autors es fragmentaria. En
segón terme, perqué per a conéixer una
nova escola és sempre més útil una obra
directa que un llibre de crítica. Així,
sempre será millor acudir, pel nostre
objecte, a En Duguit que a En Deslan
dres, com a América será millor l'estu
di d'En Wilson que'l d'En Merriam.
JOSEP M. G1CH
RON BAC R DI
548
CcL
Imagineu un lloro rnolt divertit aui repe
tís un petit discurs en les més diferents cir
cumstancies. Podría ser tol-lerable, avesant
s'hi. Per-6 irnagineu una plaga de lloros,
tots molt divertits i que repetís cada -ún un
respectiu petit discurs, tant si encaixava com
no. Sería horrible cosa. Acabaríeu suici
dant-vos o mantant lloros.
Dones, una cosa semblant passa ainb el
Sr. Gasset que no és tot sol, que n'hi han
molts com éll, qué son legió com els pobres
diables de la garrinada que esmenta l'Evan
geli.
Al dir que n'hi ha molts com el Sr. Gas
set, vull dir d'aquella idiosincrasia políti
ca; per() no m'enfondo en les diferencies de
nivel', perque de tant baixos com el del mi
nistre de la política hidráulica no se'n solen
trobar gaires.
L'un agafa els latifundis per únic blanc ;
l'altre s'enfutisma cada dos per tres amb la
pena de rnort deis seus amics ; l'altre les em
pren contra els foros; l'altre té punt en mo
ralitzar mecánicament ; qui, l'ensenyança ;
aui, els consums ; qui, els estalvis i l'hisen
da ; auí, el clericalisme mots, per teo
ritzar i justificar la seua missió, treuen un
estirabot o altre. I amb l'estirabot elaboren
=.4
_
CATALUNYA
asset
una panacea, dient, com el Sr. Gasset : «El
problema deis regadíus no és quelcom, és
tot La labor principal es obtindre fon
dos. » No cal citar norns. Basta dir que en
aquesta llista d'alusions hi van compresos,
amb més o menys raó, els polítics més hono
rables i eminents de l'Espanya centralista.
Cada un d'ells engega una cantarella i
vol fer-nos bailar la sev.a dança. Cada un de
ells ens estira del seu cantó. Cada un vol
fer rodar la política al entorn d'un eix di
ferent, i la descentra i entre tots la malme
ten perque mai, d'un conjunt d'unilateralis
mes, n'és sorg-ida l'integralitat.
Es_ evident, que un horne genial, o fins un
home vulgár en circumstancies favorables,
pot aixecar una qüestió Concreta a qüestió
central, a problema n'acional únic durant una
temporada. Alesh.ores són tolerables les ex
centricitats d'un Lloid George.
Malhauradament no ens trobem en aauest
cas. Aquestes obsessions individuals deis
nostres polítics no responen a cap realitat,
ni a cap finalitat trascendental. Per aixó,
encara •que versin sobre temes- diferents, la
llur natura es idéntica. Tots son uns, í, el
conjunt, una org-a de boigs.
J. BOFILL.
eus de tar
En el món de les gratis agrupacions
polítiques, socials, reHigioses, sembla
que al decaure l'istiu siga la época se
nyalada per a un febróS aixecament de
veus. Sense cornptar les obertures deis
parlaments, els congressos socialistes a
Londres, a Berna, a Jena, l'aplec deis
católics alemanys a Metz, les inaugura
cions arreu, omplen el món de clamors;
fins sembla que les commemoracions s'
hi anleguin mes espesses, com si ja de
centuries fós el tombant cap a la tardor
l'hora propicia als aconteixements que
donen marcada fé de vida de les masses.
Tots per una o altra raó ens sentim pre
sos dins de les ones d'aqueix chor de
veus, sóm un objecte de la seva influen
cia. I elles són al ensernps els crits de
tots nosaltres hornes trebailadors, ho -
mes lligats amb els afers d'altres homes.
Dugues s'en aixequen, veus en corn
bat, més entenedores que cap. Els ho
mes que les escampen pel món fan l'e
fecte d'una mena d'inspirats del paorós
panteig de les multituts.
or
Veus esclaves del sornni, veus mana
des per l'Inevitable, el resultat del seu
replicar-se quí sab en quina ...lunyana
tardor del món arribará. a veure's ciar
en el repós, quí sab si hi arribará mai!
Una ven que sembla voler-se aturdir
de la remor sorda que fan els pobles
per a aixarnplar-se, per a igualar-se a
d'altres, per a defensar-se, vé de la ban
da de Montreal on se celebra el Congrés
de Juristes americá-canadienc. Lord Hal
dane, el jurista anglés de fama, abans
ministre de la guerra, ara gran canci
ller, és el qui, enviat del reí d'Anglate
rra, enraona davant del 1-non qu'escolta
sota el cel de tardor. I l'esperit de la se
va veu és aquest: «lis anuncio el regnat
de la moralitat internacional. Les rela
cions entre'ls pobles s'aguantarán sobre
raons morals. Els ideals serán m.és forts
que no`ls interessos, car Pedifici conjunt
dels pobles s•aguanta i está unit per la
filosofía. Mireu com les ententes esdeve
nen avui agrupacions de pobles que
-coincideixen en la manera de sentir cer
18 Octubre 1913
tes coses de la vida comuna, i la signifi
cació guerrera desapareix en elles. La
entente anglo francesa n'es un patró Es
ja un fet: hi ha entrels pobles motius
étics comuns que tenen més força que
l'egoísme fret. No somnío; el mateix que
us dic está contingut en el programa de
la política anglesa que accepta Sir
Eduard Grey».
1 un altra veu germana d'aquesta, la
porta el propi Andreu Carnegie des de
la seva Fundació de la Pau; com un tro
vador inspirat que s'alga al volt de la
gran taula dels pobles, endreça el seu
cant al Emperador: «A tu, Imperánt
qu'ets l'arbitre del món, que la guerra
és un valer ten, i que també es faría la
pau universal no més que tu ho volgues
sis, a tu vá el meu cant, car ets tu a qui
pertoca convocar les gratis potencies per
a la constitució d'una organització pací
fica entre'IS pobles de la terra!»
An aquestes veus inflamades de lli
bertat, que valen deslliurar-se deis fets,
quina altra hi replicaría sino la del gran
Imperi, poderosa, p-eró pantejanta amb
la inspiració de lo Inevitable. I vé a dir
la veu:
«O Lord Haldane, O, Carnegie, quí
na canç,ó tant hermosa, mes, quína im
paciencia! Sorprén que els qui tenen
una mida tant justa per altres coses s'ex
pressin aixís en aquesta. No ho vejen
que el valer passar les gratis families
deis pobles pel mateix raser de la vida
privada, no pot ésser? Ele interessos són
correntment més poderosos que'ls ideals.
Avui, els pressupostos de guerra esve
ren un poc, peró convé aixís. I, a Inés
cultura, més armes. Quí ha riega que hi
há una gran fretura de pau? peró el va
ler saltar d'un estat positiu de les coses
a un estat desomni és temps perdut. El
pacifisme positiu és el que de concert
amb la realitat vá pas a pas al terrne, fo
mentant i enlairant les institucions de
dret internacional, i ja ens podrém do
nar per contents si per aquest camí
rriba a assolir lo que els pacifistes desit
gen».
Veus de la Llibertat, veus de l'Inevita
ble; pero, per ventura ni luna ni l'altra
són lliures? Manades són per Palé cálid
que s'aixeca de les masses en moviment,
expressió d'aquella força desconcertant
que no surt de cap home per sí sol, i que
resulta del moure's per la vida de tots
plegats, del comerç amb el món. Força
misteriosa que fá que el més gran Impe
perant siga eh l mateix manat més que
ningú pels fets.
L'aire de la tardar, plé de melangía i
de pensaments de pervindre, s'estremeix
del chor turbulent de veus humanes.
S'hi aixequen també aquelles que la tar
dar passada havíem sentit corn un cant
de vida pacífica, de german..dat entre ho-,
18 Octubre 1913
wes de llunyes terres, i ara s'han tor
nat fosques i diuen: «El proletari no ha
de reconéixer patria». I les que dejen
pau i avui en nom del pacifisme clamen
a revolta i obstrucció, i les que una tar
dor propera fóren una sola ven, i ara,
trencat el seu unísson, són dugues veus
qu'es desconeixen i es combaten ?On és
el durable i en qué caldra posar la fé?
No sería tant va voler fer de la remor
de lo Inevitable que mou la veu deis uns
l'esperó de la meya acció individual,
com posar una fé illusionada en l'altra
veu que" traspassa la realitat d'aqueixa
rnassa palpitant de les multituts?
Des de la taula de treball que mira al
cel de tardor anyorívol, pensatiu, espec
tant, sota el llum del vetllador que cada
.111.¦•17.MIL¦
CATALUNYA
dia cal encendre més d'hora, parant la
orella a les veus, un pensa que també
ara és la bona época per baixar a la crip
ta o pujar als cims, per a preparar-se
cada ú a la acció en silenci. Les veus
'mateixes que omplen l'espai no són a la
fl altra cosa que preparació a Pacció;
guardem-nos de judicar-les. No inflem
més l'Inevitable, ni el somni qu'esdevé
furient de l'una a Paltra tardor. Baixém
a Ja cripta, pujém als ciins per a escol
tar-hi la veu de la conciencia on parla
Deu, i fém la nostra vía.
josEp LLEONART
El millor Café és el torrefaete de La es
trella.—Carme (Davant de Betlem).
L'espera que re ix
Records d'un víatge a propósít d'un altre
Amb ocasió d'unes festes franco-espanyo
les que a hores d'ara no hi arriba a haver
ningú que sápiga del cert a que veníen, en
trávem a Tolosa de França entre arcs triom
fals, lluminaries i aclamacions. Al pas de
les carretel-les el poble s'ag-lopava i s'en-i
penyía darrera el doble cordó de soldats
que posava un límit als seus entusiasmes...
«!Viva Esparza! » «!Vive la France!»...
«!Visca Cataluny,a. I »... Tot-hom desitjava
que visqués tot-hom. Alló era com una ba
talla imaginaria de flors internacional. Els
dos francesos que seien davant per davant
del meu company i de mí en el carruatge
que'ns havía tocat d'entre la trentena o la
quarentena que formaven el seguici, dona
ven mostres d'un goig immens.
—C'est merveilleux!
—C'est épatant!
—C'est féerique!
I, com a resum, constataven que, d'ençá,
de la visita que molts anys enrera els ha
vía fet en Carnot, no s'havía vist una cosa
igual. Aixb vol dir que no'ns havíem d'es
forçar massa els obsequiats extrangers per a
creuren's uns presidents de república en
viatge de sobirá i per a donar a les berreta
des amb que corresponíem a l'adhesió de la
multitut aquell aíre de magestuosa compla
cencia propi deis "ho.mes que ocupen en els
Estats constituits la més enlairada situació.
Peró el meu company de banqueta no
se'n contentava deis acataments, i de tant
en tant, com si obeís a un ressort mágic,
s'aixecava tot d'una peça, enlairava amb un
gran gest tremolós el negre berret de mit
ja copa i llensava a volar un crit que surava
per damunt de tots els demés :
—Vive le Languedoc! —
I mentres s'asseía, ja calmat, els dos fran
cesos se s9focaven un punt, se removíen an
:: guniosamént i procuraven desviar la vista
de nosaltres, fins que el meu company tor
nava a .vessar d'epica emoció i repetía el
moviment, l'actitut i el clam
—Vive le Languedoc!—
549
De sobte, un dels francesos no's va po
der contenir.
—Pardon... Ço que crideu no té cap va
lor per la multitut. Ces gens no saben ço que
sía el Llenguadoc. Solament ho saben les
gents lletradeS, i encara no pas totes.
—C' est dommage — vaig remarcar jo,
molt sincerament.
1, a impulsos de la santa deria que, gra
cies a Deu, no m'ha deixat d'eniça que va
sobtar-me en el tránsit de l'adolescencia a
la joventut, vaig sentir-me vagament inspi
rat i vaig Ilen-çar la conversa cap a les veri
tats del nacionalisme,—del nostre naciona
lisme—que eran escoltades amb la més po"-
lida i gran fredor pels dos francesos ; i aixó
que'l meu compatrici, professional de l'ora
toria, va pendre'm tot seguit la paraula i va
inflamar la seva en l'eloqüencia més vehe
ment.
*
L'esperit que denotaven amb llur actitut
llurs observacions els "nostres dos companys
de carretel-la, vaig tenir ocasió d'observar
lo sovint durant aquella per tants altres con
ceptes agradosa estada en terres del Llen
guadoc. I jo'm deia que tara mateix era ben
sensible l'oblit, per part deis bons tolosencs,
del més llegítim deis títols de noblesa quels
feien honor, amb tot 1 tenir-ne tants ; i jo'm
planyía de que semblant oblit fos auelcom
'de prerrieditat i obeís a un fals concepte de
patria. Perque, al cap d'avall, ?havía de ser
més gran la França perque els fills de les di
verses nacionalitats que s'en.clouen en el
seu territori adoptessin el llenguatge d'una
sola ? ?havía de ser -més rica si els 'lengua
docians prescindíen completament de llur
personalitat i oblidaven en absolut la sig
nificació de llur idioma en l'historia mon
dial de la literatura ? ; ?havía de constituir
un avenç l'immolació d'una Ilengua en.ares
d'una seva germana ? ; ?el significava el fet
de que algúns fills de Tolosa s'avergonyis:-:
sin de parlar la dels trovadors i procuressin
acostar-se durant aquelles festes, plens de
admiració, al nostre don Emili Vidal y Ri
bas, per veure si se n'encomanaven l'accent
Editorial Ibérica, Habites, 87.- BARCELONA
C¦bntas fac•rrtplhat..s
cha IGX1-1rrt.
eics.up vircn-.3r3u
WsInHa Ezt "11/4101-t
Vult granos volums de 400 a 500 planes cada un, amb paper luxós i refinadíssima impressió
Preu de l'obra;
Per suscripció, pagament a la bestreta
llástega
Tela: .
•
Ptes. 35
45
•
Acabat el temps de la suseripció l'obra valdrá
ildstega .
Tela. .
Ptes. 45
•
» 55
550
boulevardier? A totes aquestes preguntes jo
hi feia invariablement la mateixa resposta
que nó, que nó i que nó.
no obstant, fins entre les gents més hu
mils de la gloriosa capital llenguadociana
s'hi veia un esperit contrari al meu. Mireu :
un dia cert bailet de cambra de l'hotel cri
dava, per a mon servei, un cotxer de punt,
amb el qual bescanviá unes guantes fra
ses en la seva parla natural. Doncs a l'a
'donar-se de l'atenció que jo hi parava, se
men'n va excusar ple de- confusió... I altre
'cas per l'istil va succeir-me a Banyeres de
Luchon, on no vaig•conseguir d'un guía que
em dig-ués com anomenava el poble la va
llée du Lys.
No obstant, va haver-hi en aquelles fes
tes algunes notes que indicaven un sentit
contrari a l'esmentat. I la primera vingué
cabalment d'un home que, boj sent una glo
ria tolosana, era i és a la vegada una ce
lebritat parisina i, per tant francesa. Parlo
de monsieur Artur Gailhard, director i em
presari encara aleshores del teatre de l'Ope
ra, 'del qual feia anys que presidía els des
tins i al qual havía deixat orfe per uns díes
d'algunes eminencies,—entre elles, la artista
coreográfica Mlle. Sandrini ; entre ells, el
tenor Muratore—a. fí de que amb llur con
curs avaloressin les festes franco-espanyoles
de la rosada capital del Llenguadoc. Doncs,
Monsieur Gailhard, en un dels doscents vins
d' honor amb que va obsequiar-se'ns, va
fer-se aplaudir ,entusiásticament un brindis
en llengua del país i les idees de germanor
occitano-catalana que hi vessá. No diré que
algún membre de PAcademie des Jeux flo
raux — aixís, en frances oficial — no sentís
com un cert rubor a l'eScoltar els accents
d'una de les llengues més glorioses que han
estat i segueixen essent, perb el cas es que,
entre la concorrencia, va córrer una esga
rrifanca d'emoció pura. Va ésser quelcom,
que venía d' un passat de gloria i era, a la
vegada, una promesa. Perque, contra lo que
podríen opinar els admiradors de l'accent
boulevaidier del nostre don Emili, hi havía
un fet viu que donava una conciencia nacio
nal llenguadociana justaníent a un home
que feia anys que vivía Iluny del Llengua
doc.
Mentres el menyspreu al propi idioma
arribava tot jiist a les baixes capes de la
societat; ressorgía en la conciencia dels elets
la necessitat d'honorar-lo ; meritres un bailet
de cambra demanava perdó d'haver-ne fet
ús, un home popular arreu de França, se
enorgullía de fer-ne. Una Vegada més se
confirmava la teoría, tant bellament i elo
qüenta exposada en La Nacionalitat cata
lana, de que les transformacions deis po
bles «comencen pels cercols superiors i des
prés irradien, en ondes concentriques, fins a
les capes socials més fondes» . No era es
trany, doncs, que mentres la corrent desna
cionalitzadora tocava a les inferiors, s'ini
ciés la r«estauració per 'les del cim.
CATALUNYA
Está ciar que d'un fet tant senzill com el
de que un senyor se sentís impulsat per l'en
tusiasme a usar una llengua que estava fet
a anyorar, no era lícit treure'n massa tras
cendentals conseqüencies. Per), al cap d'
avall, escoltant com la parlava aquell senyor,
hi havía algúns homes escullits dels que's
distingíen per conreuar-la literaiiarnent, hi
havía poetes i artistes impulsats pér un es
perit de conservació de les glories passades.
I aixe, ja era fermança de les futures. Com
ho fou, aquell dia rnateix, en un banquet ce
lebrat al vespre, una manifestació que tinc
a honor haver provocat.
* * *
Veureu que, en cada acte deis que's ce
lebraren amb acompanyament de músiques,
se tocaya la Marxa real, se tocaya la Marse
ilesa i tot-hom les escoltava a peu dret. Pe
ro es tocaya o's cantava La Tolosana i nin
gú's movía. Doncs, aquell vespre i en aquell
banquet, al res-sonar els primers compassos
de l'himne, jo vaig iniciar l'acció d'aixecar
me, tot invitant a fer-ho als company-s peno
distes deis quals seia a prop... ?Va ? !Va! ...
!La cosa era feta! Tot-seguit, boi remer
ciant-nos amb un somrís i un acatament,
ens imitaren els veíns de la taula del costat,
que eren en general artistes i poetes de la
terna; al moment s'anaren redreçant altres
concorrents en tots els ámbits de la sala,
sent el primer, a la presidencia, el que era
18 Octubre 1913
aleshores batlle de Barcelona, D. Domenech
Sanllehy; i al punt u feu costat el que ho
era de Tolosa, i en un instant els seguí tot
hom, sense que hi_ manqués el prefecte, sen
se que hi manquessin els dos, tres o quatre
generals que comanaven la guarnició.
D'ença d'aquell dia, cada cop que's toca
o cana La Tolosana, fou objecte de la ma
teixa respectuosa acullida. I ens semblá que
els tolosencs se'n sentíen orgullosos i que
recobraven sense adornar-se'n el sentit na
cional que semblaven tenir tant Iluny els pri
mers dies de les festes.
?Es obeint an aquest sentit que ara tot'"
just, al passar per Tolosa el president de la
República francesa en direcció a •Espanya,
fou saludat en Ilengua d'oc i als acords de
La Tolosana? Ho sigui o no ho sigui, m'ha
semblat curiós recordar, amb tal motiu, les
impressions d'aquell deliciós viatge, mal no
sigui per altra cosa que per a constatar la
revifalla de l'esperit nacional llenguadociá,
únic que podrá redimir de tot rastre de pro
vincialisme als nostres germans de l'altra
banda del Pirineu.
Revifalla que, al cap d'avall, respee al
moviment universal de restauració de les na
cionalitats histbriques, a base de les quals
amb tots els respectes pera cada una,—
haurán de ser constituits, si volen ser du
rables, els grans Estats de l'avenir.
j. MORATÓ
En la ba,clia
Sé una rústega badía
solitaria dia i nit ;
sembla'l sojorn escullit
de la pau i l'harrn.onía.
• Sois la barca pescadora
la solca, vinclant l'entena,
o s'ajau damunt l'arena
'de la cala protectora.
Mes de tant en tant, avança
familiarment una flota
qui du l'or i la poixança
de metropoli remota.
En branques 'de llum encesa,
brilla, com un troç de .món,
sobre l'abisme pregón
perfumat de rustiquesa.
Ulls vermells i esmaragdins
damunt l'aigua se dispersen,
ulls pipellejants conversen
des dels mástils gegantins.
de ollensa
I la flota sobirana
dins la solitut del freu,
com un magnat qui s'asseu
al portal d'una cabana,
fa pensar en la senzilla
vivenda del jornaler
on s'hi veu des de'l carrer,
feinejar la tendra filia.
I un gran senyor s'hi atura
sovint a passar l'estona,
és garrida la minyona,
i el veinatge murmura.
Així, la flota de guerra
?que festeja dintre l'aire
pagesívol de la serra ?
?Quina olor d'anyella flaira
el lleopard d'Anglaterra ?
JOAN ALCOVER.
18 Octubre 1913
LU
Vaja per endavant la declaració del nos
tre respecte a la persona del senyor Nun
ci Apostólic a Madrid i a la seva investi
dura. Peró aquesta consideració no ha
d'ésser obstacle, més tost ens hi empeny,
a
manifestar el disgust amb que veiern
l'actitut amb que Monsenyor es col-loca
enfront del Catalanisme, en una circular
que recentment ha dirigit als superiors
de les ordres rel.ligioses a Espanya.
En aquesta circular es trameten al
clero regular les prudents instruccions
de la Santa Séu sobre les intromissions
deis releligiosos en política, recornanant
los l'apartament deis partits i llurs dis
putes, per mantenir-se en una esfera es
piritual serena i elevada que'ls capti la
confiança de tots els fidels. El senyor
Nunci empero ha confós aquesta vegada
el sentirnent nacional deis bascs i deis
catalans amb una passioneta de partit.
«Vigilen,— diu, en la quinta i última
de les seves instruccions, el ,,bizcaita
rrismo» de algunos religiosos vasconga
dos, los cuales, con esa actitud separa
tista, no sólo pierden el espíritu de la
Orden, sinó que se hacen odiosos al Go
bierno y a la Nación. Conviene que vi
gilen también el «catalanismo», aunque
en este último parece notarse menos fal
ta de prudencia y moderación».
Aquestes paraules sernblen dictades
per l'esperit rnateix de prevenció i de
incomprensió que informava fá déu anys
les esferes oficials espanyoles en qué
avui viu per desgracia seva l'alta persoe
nalitat qui les ha escrítes. Si entre el
representant del Sa.nt Pare en terres
d' Espanya i els tres o q-uatre pobles
vius que integren la península no s'hi
interposés la oligarquía extranya a tots
ells qui en realitat sois en representa un
de sol i encara falsament, no haurfen
sortit de la seva ploma aquestes frases
segurament poc pensades, i, per el que
respecta al Catalanisme, enterament inú
tils i anacróniques: aixó ademes de mo
lestes per tot sacerdot qui estimi la nos
tra patria.
En aquesta circular se parla del sen
timent nacional de dos pobles, quasi com
de dues heretgíes,—del Catalanisrne en
segón terme, com d'una malaltía mes
C.P.,TALUNYA
benigne. —Es estrany que un italiá, per
qué italiá de cor és el clero d'allí, mal
gra.t el llevat anti-eclessiástic amb que sa
nova patria fou pastada, no capesca la
naturalesa i significació del nostre na
ciona.lisme millor que qualsevol net d'en
Montero Ríos.
Es estrany també que un representan.t
de l'Esglesia tracti d'ofegar l'amor a la
propia terra d'uns rel-ligiosos perqué
no disgustin un govern, (i quín go-vern!)
S 'esplicaría que se'ls recomanés fugir
de certes actituts i de certes violencies
poc avingudes arnb el carácter d'un mi
nistre de Den. Si es limites a condem
nar el «separatisme» basc, (i és aquesta
una paraula molt gruixuda qui ho din
tot i no diu res), solament com a con
trari al esperit del ordre, no mes queda
ríen per posar en ciar cines coses: si el
nacionalisme deis éuskars és o nó qual
que cosa mes que un pobre «separatis
me», i si aquest o cap altre nacionalis
me—o separatisme,—pot ésser en sí con
trari al esperit de cap ordre. Pero al
condemnar-lo ademes com a odios a un
govern determinat i a una nació deter
551
minada, Monsenyor prén partit i, el que
és pitjor, n'obliga a pendre, en materies
que no .afecten. per rés a n'alió que pel
seu ofici natural li está únicament enco
manat. Sots pretexte d'allunyar el clero
de les lluites polítiques, se fica eh l a jut
jar el plet entre dos pobles, o entre un
poble i un govern.
Ele rePligiosos—ni ele seglars—cata
lans, per la seva banda, no necessiten
en aquest pun.t avisos ni vigilancia de
ningú, i menys de qui ni'ls coneix ni'ls
estima clegudament: perqué si'ls cone
gués a n'aquests rel-ligiosos, sabría que
liur prudencia no és relativarnent major
que la deis biskaitarres, sino que clins
i fóra del temple és absoluta i esquisida,
no manifestaría respecte d'ells aquests
pobres rezels oficialescs; i si-ls estimes,
procuraría no ferir en. l'íntirn deis seus
més purs sentiments humans aquest cle
ro catalá qui a una virtut qui per sí sola
basta per alliberar-lo de tota violencia
d'esperit anticristiana, reuneix una cul
tura poc vista dins el clero espanyol;
cultura que basta també per la seva ban
da a fer que son llegítirn i reflexiu senti
ment de patria es manifesti tot`hora en
formes perfectament dignes i serenes,
gens ofensives per cap nació ni tant sois
per cap govern.
F.
Comedia en cine
ESCENA. II
evisor
Els mateixos i el Cap de correus
CAP pn CORREIIS.—Aciariu-me, senyors,
quina ména de relaeió té aixó amb el revi
sor qui ene ha d'arribar?
BATLLE.—Que n'heu sabut alguna cosa
Inés, per Ventura?
CAP DE coltintus.—El sen.yor Bobtxinski
me n'ha eontat. Totju.st era amb mi a co
rreus
B,5-TLLE.—I que en penseu de la cosa?
CAP DE cortazus.—Qué en penso? Que tin
drena guerra amb ele tures.
5ISTGE.—Eh, no us ho deja, no us ho deja?
13ATLLE.—Sí, tots dos heu encertat el cel
amb el dit.
CAP DE OORREUS --Sí, Sí, ele tures ne sor-tí -
rán amb les mans al col!. El francés en re
ventará de ira.
BATLLE.—PerO quina guerra? No els tures,
c Nieolai V. Gcgol
pere) nosaltres en sortirem amb les mans al
coll. No en dubteu pas més: aquí ho tine per
escrit.
.CAP DE CORR,EUS.—Ah, si és així, no tin
drem guerra amb ele tures.
BATLLE.—I alié en penseuVos, Ivaaa 'Caz
mitx?
CAP DE CORREUS.—Hm! —que en penseu
Vos, Anton Antonovitx?
BATLLE.—Hm!—quí, jo? De ternoree no en
SOC; peró em fa una mica de neguit. Sobre
tot el eomerg i la burgesía era posen intran
Diuen si jo ele he escorxat. Déu raeu,
si jo ele he -prés rés ho he fet cense cap
malicia. Fine í tot penso... (l'agafa del brac
i el porta a l'altre cantó). Fine i tot penso si
m_chaurán denunciat. Perque si no, jo us de
mano perquó en.s l'avíen pel coll aquest re
visor? Esc.-tolteu> Ivan Kuzmitx, Que no po
dríeu pel nostre bé comü, totes les eartes
qui us venen al vostres correus, totes les
1 Cada tarda Iconeert a la sortida deis leatres
r-42,5 m dasole 5 pessates .
Fj1
Rambla dela Estudig, núm.
és eiegant -de Barcelona per banoyets lilfchs
cartas qui entren i surten... saben, obrir-les
una mica í nom.és per assaben
tar-nos si aquí hi ha amagada alguna de
nuncia o alguna altra cosa greu...? Si no;
podem tornar-ho a cloure; pel demés no vol
dir res que és cursi la carta oberta.
CAP DE CORREUS.—Ja sé, ja sé . A veure
si vindreu a donar-me Iligons del meu oficio
No en fa pas poc de temps que m‘hi practico,
peró no pas per precaució sinó per tafane
ría,— no sé qué donaría per saber tot tot el
que hi ha de non pel món. Us asseguro que
no hi ha liegida raés interessant. In han car
tas qu.e's lleigeixenamb veritable regoeig...
diuen cada cosa... amb tant de pebre-..
tot tant edificante. millor que a la .«Gat
zeta de Moseou».
bé, així digueu-me si no
heu Ilegit res d'un cert ftincionari de Pe
tersburg?
CAP DE COBREIJS.—No, de Petersburg no;
peró es parla moll d'uns de Kostroma i de
Saratov. Quina Ilástima, que no lleglu cap
carta! III han indrets magnifies. Per exem
.-ple, no fa gaire,.un tinent qui descrivía a un
a,mic séu un ball... Us asseguro que feia
venir peeigolles i tot: «Caríssim — 11 deja
la meya vida s'eseola aquí entre fenómens
celestials: donzelles a betzef, la música sú
na, jo em nango al mig del foca.» Us die que
el noi eserivía a,rab un veritable sentiment.
Me l'he fieat expressame-nt dins la butxaea.
Voléu que us el Ileig-eixi tot el bitlletet?
BATLLE.—No, ara estem per coses més
greus. Així em taren_ aquest favor, veritat,
Ivan Kuzmitx? Si us encepegáven_ amb
cap queixa o cap denuncia, no vos hi pen
sea pas gens a rete,nir-la.
CAP DE CORIEUS,—Amb moltíssim de gust
JUIGE (el qual ha sentit alguna cosa).—
Teniu-hi - compte... Un dia o altre uspodría
amoinar aixó.
CAP DECORREIJS—Qu., és que creían que...
BATLLE.—No res, no rés. Fóra diferent
que aixó es tés en pi:11311c. Paró tot se fa en
familia, entre les qua,tre parets.
JUTGE.—SÍ, ja tenim bona cosa a l'olla!
Per dir-vos la veritat, Anton Antonovitx, jo
us volía regalar anal) una goceta. Es la ger
mana carnal d'aguan gag méu que ja coral
xeu... Ja heu sentit a dir que Txeptovitx i
Varchovinski, han coraençat un plet: 1 jo
faig de mitjancer. Vet-aqui que així 7313.0 ca
gar les meves llebretes igual a la terral de 1'
ún que a la terra de l'altre.
BATLLE.—Amie, ara per ara no as val per
mi l'esq-aer de les llebretes. Hl ha aquest
maleit revisor viatjant d'incógnit que no
se'rn móu de díns el cap. No paro d'escoltar
un momen_t, si s'obre la porta 1 ens ea..
ESCENA III
Els mateixos, Dobtxinski i Bobtxinski, els
quals se precipiten am,bd,ds acune cense po
der alenar.
BOBTXINSKI.—Un fet extraordinari!
DOBT'XINSKI.—Una nova inesperada!
TOTS•—Que pasea?
DOBTXINSKI.—Un negoei mal vist! Veta
qu_í que entrem a l'hostal. .
BOBTxISSKI, (interrompent-lo). — Vetaquí
que jo entro amb Plotr ivanovitx a l'hostal...
DOBTxINSKI, ( prenent-lo per la paraula).—
Permeteu-me, Piotr Ivanovitx. Ja ho conta
ré jo.
BOBTxINSKI.—No, permeteu-me, jo... per
meten- me, permeteu-me, Piotr Ivanoviava.
VO3 no posseiu tant bou istil...
DoBTxnizsma—Perb no m'interrompeu sera
CA TALUNYA
pre d'aquesta manera... De segur que faríeu
erradas 1 ni ho recordaríaa tot...
BOBTx.I.ESKI.—Ho recordo tot, as juro que
ho record° tot... No em destorbeu, deixeu -
me h.o contar tot, no em destorbeu. Dignen,.
senvors, us ho Drago de cor, que Dobtxinski
no m'interrumpí més
BATLLz.-- Peró conteu-ho d'una vegada,
en nona de Déu. Qué hi ha? El eor s'ern tren
ca d'ano-unía; fea el favor d'asseure'us,
senyors. Bobtxinski, preneu aqueixa eadira
(tots s'asseuen al'entorn dels dos .Piotrs Iva
novitxos) Ara eonteu — el que ha passat.
Bosmxixsru. — Permeteu, permeteu... una'
cosa darrera- l'altra. Tot seguit Que vaig
haver tingut el gu.st da sortir de casa vostra,
quan Vos VéCi. tenir l'amabilitat de amoinar
vos per la earteta que acabaveu de robra,
si — me'n vaig a.nar eorrents... us ho preg-o
de cor, no m'interrompeu, Piotr Ivanovitx!
Ja ho sé tot, ja ho sé tot veusaquí que,
cona us deja, me'n vaig armar corrents a casa
de Koróbkin, 1 no trobant Korobkin a casa
séva, m.e'n vaig a casa de Rastakovski, i no
trobant Rastakovski a casa séva.t, heusaquí
que me'n vaig a correas per assabentar a
Ivan Kuzmitx la nova que hem rabuda, 1 al
sortir d'allí, me`n trobo Piotr Ivanovitx...
DOBTXINSKI (inte,rrompent-lo). —A la para
da de les coques-.
BOBTXINSKI... a la parada de les coques:
al topar me amb Piotr Ivanovitx, jo que 11
die: <,Que ja sabeu la nova que Anton Auto
novitx té d'una carta que se'n pot fiar?» I
Piotr Ivanovitx ja havía tingut la bon.dat
de sentir-n.8 Parlar a la vostra m.ajordoma
Avdotia, que no sé per qué, era enviada a
casa de Filipp Antonovitx Potxatxuiev...
DOBTxINSKI (interrompent-lo). — Per una
garrafa d'aiguardent francés.
BOBTxrISKI (apartant-li les vzans):—Per
una garrafa d'aiguardent francés. . Ens en
anem -dones, Piotr Ivanovitx 1 jo, a casa de
Potxetxuiev... Per') tea-me el favor, Piotr
Ivanovitx, no m'interrompeu.... Ens en anem
dones a casa de Potxetxu.iev, i pel can:tí
Piotr Ivanovitx que'ra d_iu: «EntrE.,,m_ al res
taurant... Em sen.to una huidor días el ven
de bou dematí que no he menjat
tine uns retoreimeD.ts de ventrell». Sí, dins
el ventre,11 de Piotr Ivarlovitx... «I l'hosta
ler no fa gaíre que ha rebut moll fresa, i en
pendrem un mog.» Aixis que entrem a l'hos
tal, vetaquí de sobte un jove...
DOBTxINSKT. (interrompent-lo). —D'agrado
se, presencia., vestit rnolt eivilmen.t...
BoBrxnqsxr. D'agradosa presencia, ves
tit molt civilment, QUi es passejava amunt i
avall de la sala, amb una cara talment abs
treta... una fisonomía... uns gestes... i aquí
(es passa la nzet per sobre 'I fron,t)reolt d'aixó,
molt d'aixó. Jo eom si ho pressentís i sí que
die a Plotr Ivanovitx: «Vetaquí ún que no
ha vin.gut pas per venir.» Sí. 1 el nostre
18 Octubre 1913
Piotr Ivanovitx que fa un senya..1 arab el dit
i críela l'hostaler, — Vlas, Phostaler, que la
seva dóna fa tres setmanes que ha desiliu
rat un menut tant aixerit, que será un bou
hereu del sea pare per l'hostal. Piotr Ivano
vitx que crida l'hostaler i u demana baixet
baixet: «Quí és aquel' jove?» I Vlas que 11
contesta: «Es...» He, no in'interrompeu, Piotr
Ivan.ovitx, feu-me el favor de no interrom
pre`m, que no ho podreu contar, us juro que
no ho podreu contar; a cada lletra us ennue
e-uen i x-Iuleu de la den.t que us manea...
«Es — din -- un jove, un funcionan», sí, sí,
«qui és arribat de Petersburg, i el séa nora
és-diu—Ivan Alexa,ndrovitx Chlestakov,
viatja — pel govern_ament de Saratov
i — din — es presenta d'una manera molt
estranya: ja fa dugues setro_anes que posa
aquí, no surt per res de l'hostal, ho prén tot
COMpte 1 no vol sentir parlar de pagar
un kopek». Jo aixi que santo aixó, sí que
era bufa una inspiració: «Eh!» 11 die a Piotr
Iva.novitx...
DoBrxiNsKr.—Oi no, Piotr Ivanovitx, que
soe jo que vaig eridar «Eh!»
BOBTXIESKI.— Primer és veritat que véu.
dir «Eh!», paró jo tarabé vaig dir: «Eh!» —
Jo que li die a Plotr Ivanovitx: «I parqué
posa aquí si el séu viatge és pel governa
ment de Saratov?» — Sí, si, és el funcionani
de Petersburg, dl mateix,
13,1_:Tnrege — Quin funcionan, Calín fundo
nari?
• -BOBTXIIISKI. — El funcionani que as ban
fet saber per la earteta,— el revisor.
BATLLE (ana.b astorament).— Qué dieu ara,
Déu_ méu? Es impossible.
DOBTXINSKI. Que és irapossible? Es ell,
elt Ni paga ni se'n va. Qaí pot ser, dones,
sinó ell? 1 el sén passaport din que va a Sa
ratov.
BOBTXINSKI.— Es dl, és eh, as ho juro...
Tant observador, tot ho vigilava, tot ho
gu.aitava, res se 11 eseapava... fas va veure
1 tot, que jo í Piotr Ivanovitx menjávem
molls... i més parque Piotr Iva..novitx, gra
cias al séa ventrell... sí, sí, no ens traía l'ull
deis plats Jo É.,,stava penetrat d'angunia.
BATLLE.—Déu men, teniu misericordia de
nosaltres peeadors! A ón posa?
DOBTXINSKI. — Número 5, sóta rescala, a
la drete
BOBTxLISKI. — En el m.ateix número on
l'istiu passat hi va haver aquella 'patina de
oficials que estaven de pas.
BATLLE. — I fa gaire temps que és aquí?
DOBTxINSKI. — Ja fa eatorze dies. Va arri
bar per Sant Basili Egipcia
BATLLE.— Catorze días! (apart) O avis, afa
voriu-me! Sants del cal, ajudeu me!. En
aquests catorze dice han agotat la viuda del
sub-oficial! 1 ele presos no han. rebu_t la rae
ció! I els carrers eón com una taverna, de
"Fu
z
P.,1--?.Csallso da Goma 1 de Candoide
-r-rArBra-o 42.: Fenal', honrada, 13.
Botigues i Mago.tzems
CENTRAL: Fontanella, 20
SUCURSAL: Ronda Sant Pera, 12
SUCURSAL: Vila Vilá, 89.
18 Octubre 1913
bruticia! Vergonya! Deshonor! (s'aya& el
cap amb les dugues 771a71S)
CURADOR DE L'HOSPITAL. — 1 qu'e, Anton
Antonovitx, que ens en ane,m de tota gala a
l'hostal?
JUTGT.—No, no! De primer enviar-'nil'ins
pector de policía, el clero i el comerg; en el
libre de «la Vida de Joan Meó...»
BATLLE No, no, deixeu-m`ho arranjar
a mí. Altres moments difícils he tingut, a la
vida... I. amb la misericordia del cel, tOt ha
reeixit, fine i tot me n•han donat les gra,-
ejes... Si Nostre Senyor no ens aba,ndóna...
Bobtxinski). Dieu que era un jove?
BOBTXINSKI. — Un jove de vintitres o Vill
tiquatre anys — no més.
BATLLE. — Millor, millor! Els joves es dei
xen pendre millor el pele. Si és un vell, ja
es pot engegar tot al diable; per?) i és jove
sempre sura... Vosaltres, sen.yors, que ca
dascú s'apresti per la seva banda i jo hi ani
ré tot sol, o bé amb Piotr Ivanovitx.- fent
com qui no sab res, tot passejant cona Per
veure si els viatgers eón ben aconduíts. Ei,
Svistunov.
SVISTUNOV. — Senyor Batlle?
BATLLE. — Feu venir totseguit l'inspector
de policía; no, no, que 't neeessito a tu. Di_
gues a algú. altre que faci venir tant aviat
Pee eikag--D
CATALUNYA
com pugui l'inspector de policía, i torna
aquí dessegida. (El polic?a se`91 va COrrent.9).
CURADOR inc L'HOSPITAL.—Anem-hi, anem
hí, Aramos Fiodorovitx. Ene en pot venir
desgracia.
JUTGK. ID,I,ró de quí teniu por? Donant
estrenye-caps nets ale rnalalts ja ho teniu
tot llest.
CURADOR DE L'ITOSPIT.,,s-L. — Sí, eStrer.:57-e
caps! Jo tina ordre de donar ale malalts sopa
de civada i ele corredors fan tots una olor de
col, que ún se tapa el nas tant Si vol com
si no.
JUTG-E.—Jo, aquest n.egoci si que'm té ben
trancluil. Parqué, quí s'hi deixa caure de fi
car el nas dintre'l Jutjat? Si algú arriba a
mirar un paper, es maleirá tot seguir. Ja fa
ouinze anys que m'assec a la cadira judi
cial, i només que DOSt eis uns sobre un in
form, ja totseguit pico de péus El rnateix
Salomó no esbrinaría qué hi ha de veritat
qué hi ha de m.entida.
(El Jutge, el curador de ?hospital, ?'ins
pector de les escales i el cap de COrreUS sur
ten, i a la porta .0encontren amb el policía
que torna.)
(Seguirá)
Trad C. B. R.
La
La convocatoria signada pels Presi
dents de les quatre Diputacions catala
nes, invitant a tots els dip-utats provin
cials qui les integren i a tota la repre
sentació parlamentaria de Catalunya a
la reunió del dia 24, será un docurnent
memorable. Pot ésser, incl-Us, el princi
pi duna nova era en les relacions entre
Catalunya i el govern central d'Espa
nya
' Les coses han arribat, efectivament, a
un punt, que's tener' de resoldre en 11 fl
sentit o en l'altre concreta, inmediata,
inajornablement. Mai un_poble conscient
del que vol, el que li convé i el que de
mana, s'es dirigit a un govern amb rnés
respecte, amb més dignitat i arnb més
prudencia. I mai es estat desatés en una
forma més desconsiderada pels homes
crida.ts a compartir les responsabilitats
d'aquest govern.
La franca oposició, la guerra declara
da a les aspiracions de la nostra terra,
sería menys agraviosa per Catalunya
que aquest sisternatic postergar-les a to
tes les n'esquines lluites personals deis
nostres oligarques, a tots els don-fula
nismes de la política espanyola.
Els polítiCs de Madrid se son acostu
rnats a no comptar per rés amb el po i:de, a fer cas ornís de la seva existencia,
a pendre solarnent en consideració els ficts estats d'opinió fabricats per ells
Inateixos des de llurs periódics; i no se
•
a,511
en son adonats encara, o fan Com si no
s'haguessin adonat, que aquest cap és un
poble viu que tenen enfront i no tres o
quatre rotatives. Han cregut, des de el
mes alt al més baix, que aquí espera
rern eternament que tots llurs misera
bles plets entre ells sigLin resolts, per
obtenir la satisfacció de les nostres
més fondes aspiracions nacionals; que
tenim obligació de fer-ho; que poden
abusar impunement i indefinida de Pac
titut conciliadora que per una pruden
cia i un respecte, del qual són indignes,
havíem acloptat fins ara.
Des de'l monolític Sr. Maura al anti
diluvia Montero Ríos, desde el correcte
García Prieto a aquest Cornte de Roma
:nones, en. -qui l'a.cceptació del projecte
de Mancomunitats no és més que una
de tantes artirnanyes per anar sostenint
se en el poder, lliberals i conservadors,
professionals de l'honradesa i disbaui
xats cense cap -principi d'ética política,
tots s'han arribat a creure allí dalt que
e fa
la qüestió espanyola és una qüestió per
sonal entre ells, que ells són els únics
actors del drama nacional, que la nació
está pendent del resultat de llurs habi
litats, de llurs discursos, de llurs poses
estétiques i de llurs frases arrogants;
que'l deseállaç d'aquest drama amb as
pectes de baixa comedia, qu'ells repre
senten per ells sois, és l‘únic que inte
ressa al pervindre de la nació.
Peró si és cert que en gran part d'Es
panya la gent, qui tot he espera de fóra,
que sois té fe en l'adveniment rnessiá
nic d'un home, — l'home qu' Espanya
necessita, — s'apa.ssiona més o menys,
o seguei3„: amb cert interés les peripecies
d'aquesta lluita, Catalunya, qui la fe la
té en sí mateixa i que treballa há temps,
no amb Pauxili sinó sovint apesar deis
obstacles anal que l'entrebanquen a.quells
qui hauríen de prestar-Phi, en l'obra
corn.plexa d'una vera restauració i orga
nització nacional, — Catalunya no'n vol
saber rés en aquest moment d'aquestes
disputes. Sab que '1s governants- són
pels poli!es i no els pobles peis gover
nants, i dernana ja, per última vegada
a aquests senyors, que se l'atengui.
!In altre lloc d'aqu.est número veurán
els nostres lectors l'admirable text de la
'convocatoria mencionada. No cal subrat
llar-ne una sola frase. La raó més aca
paradora vessa de cadascuna d'elles, pe
sades i mesurades com tot lo que surt
.de la ploma d'En Enric Prat de la Riba.
Es en aquesta enérgica mesura que rau
la seVa força i la seva gravetat.
Si Pacte del dia 24 no fá obrir ben bé
els ulls als oligarques de Madrid, si des
prés d'una labor pacificadora qui ha
durat anys, duna dispesa de prudencia,
de disereció, de serenitat, qui ha arribat
ja als darrers lírnits, aquesta gent s'obs
tina en qué donem per estérils i fracas
sats els nostres esforços per en.téndrecns
bonament amb aquest Madrid oficial en
el qual-rés viu del poble espanyol pot
sentir-se representat,—que ningú temi
que tornem a les antigues estridencies,
(qué més voldríen ells!) perqué ens sen
tirn -prou forts per no torna-hi, -pero que
meclitin els bornes de govern qui no ba
jen perd-ut del tot el sentit de la respon
sabilitat tot go que s'arrisca: que midin
bé les conseqüencies d'un segón divorci
amb Catalunya,—i amb la Catalunya
d'ara!
PA. JL, P-17 NovnPrP, 7' S
Plac1aSta. loma 24
-
1 Capellans, 17.
e e
e e
d‘entretempou. eotizz Le 1eR! Tn-rz.é.,s1 impartaints fá.larlemes
_.:RFEcc[10- E C FOMPA P RE:U ll• E
554 CATALUNYA
De la Premsa
Corteses i sin ilusiones
Debiéramos, a mi juicio, recibir al se
nor Poincaré, presidente de la República
francesa, con toda suerte de cortesías y sin
ninguna clase de ilusiones.
Mals que peut-on, hélas! un btre pour l'au
. [tre are,
En dehors de la volupté?
( ?Pero qué puede hacer; ay I , un ser
por otro ser—a parte de la voluptuosidad ? ) -
pregunta, con su cinismo cándido, en su úl
timo libro, la condesa de Noailles. Yo creo,
por el contrario, que un sér puede hacer
mucho por otro sér, aparte de la voluptuo
sidad, pero es lo normal, en cambio, que
ningún pueblo pueda hacer nada por otro
pueblo, aparte del comercio espiritual.
Eso es lo normal. Hay ocasiones excep
cionales. Cuando Bismarck impuso a Fran
cia el pago de 5.000 millones de francos
y la pérdida de dos provincias, Renan, ado
lorido, escribía a su colega de ultra-Rhin,
Strauss, anunciándole que Francia consa
graría su dinero y su técnica, a armar el
viejo odio de los pueblos contra la raza ger
mánica. Francia ha realizado el pensamiento
de Renan. El dinero y la técnica de Fran
cia se han empleado en dar a la mole del
imperio ruso, las herramientas de un Estado
moderno. Como Francia necesitaba de Ru
•ia, la ha servido, como ha servido, aunque
en menores proporciones, a los pueblos es
lavos del Sur.
Pero Francia no necesita de Espana, sino
en un grado mínimo. «Francia tiene razo
nes particulares para buscar la amistad es
panola», escribe el senor Angel Marvaud en
su libro L'Espagne au XXe slécle publi
cado sobre todo para excitar entre los espa
noles el amor de Francia, y entre los fran
ceses el conocimiento de Espana. «Le es
útil, (esa amistad), sino necesaria, para ase
gurar en tiempo de guerra la seguridad mi
litar de su frontera sud, así como la de
Argelia, y anado que nuestra gran colonia,
(y verosímilmente sucederá lo propio en
Marruecos), encuentra en la Península la
mano de obra que necesita para su desarro
llo. Esta amistad nos es preciosa también,
en el terreno comercial, si no querernos de
jarnos excluir de la Península por nuestros
rivales habituales y, por último, desde el
punto de vista moral, a fin de mantener sin
obstáculos la supremacía de nuestras ideas
y 'de nuestra civilización.»
Esta es también la opinión del capitán
de artillería Sr. Ramos Izquierdo. Lo que
Francia puede necesitar de Espana es faci
lidades para el transpórte de sus tropas ar
gelinas en caso de guerra europea y de no
hallarse a cubierto esos transportes de una
sorpresa por la escuadra italiana.
Este servicio, considerable sin duda, no
es muy importante, en último término. Lo
que Francia quiere de nosotros no es tanto
un apoyo directo en caso de apuro, como
una especie de neutralidad benévola. Una
neutralidad benévola se paga también con
otra benévola neutralidad. En último térmi
no la entente con Francia e Inglaterra no
es otra cosa. Y si llegamos a entendernos
más estrechamente con Francia respecto de
Marruecos, no pasaría esa inteligencia de
otra mútua neutralidad benévola por la que
nos comprometeríamos recíprocamente a
perseguir el contrabando de armas y a no
prestar apoyo a los comunes enemigos de
ambos países. Y nada más.
Con ello no se quiere decir que saca
ríamos mayor provecho de una inteligencia
con Alemania. Los alemanes, como pueblo,
son tan egoístas como los franceses o como
los ingleses o como cualquier otro pueblo.
La política internacional 'de Espana está tra
zada por la entente franco-británica en tér
minos a Tos que no podemos sustraernos.
Mientras Francia e Inglaterra desarrolla
ban políticas antagónicas, Espana podía va
cilar entre las dos. Una vez unidas, Alema
nia está demasiado lejos para que pueda
protegernos contra los danos que segura
mente podrían inferirnos Francia e Ingla
terra.
18 Octubre 1913
Otra cosa sería, claro está, si tuvieran
los franceses fé profunda en los destinos es
panoles. Desgraciadamente, no la tienen.
No podemos echárselo en cara porque tam
poco la tienen los espanoles.
Fé profunda en el porvenir de Espana,
pero fé condicionada, como toda fé profun
da, no la tenemos más que unos cuantos pe
simistas respecto del pasado, conscientes de
lo que nos falta para ser un gran pueblo,
pero que creemos columbrar el camino por
'donde robó a los dioses Prometeo el fuego
del espíritu.
Si no se engana
condición se trueca
empieza a alcanzar
cultural y nuestras
artísticas, legislativas,, técnicas y adminis
trativas empiezan a imponer el respeto de
Europa, no tardarían las Cancillerías en
'darse cuenta de la necesidad de contar con
Espana y entonces se buscaría nuestra amis
tad, no con palabras sino con hechos posi
tivos.
Recibámos, pues, al senor Poincaré con
toda cortesía. Somos amigos de Francia,
en pequena medida somos también los con
socios de Franca, y está bien que lo sea
mos, pero, Por Dios !, nada de retóricas,
ni de desbordamientos. Tengamos al reci
bir al extranjero en nuestra casa el gesto
discreto de quien sabe que la humilde mo
rada hospitalaria es digna de huésped tan
ilustre, pero confía en mejorarla andando
el tiempo y no espera que la merced ajena
la convierta en palacio.
nuestra fe, si nuestra,
en método, si Espana
fecunda expontaneidad
invenciones científicas,
RAMIRO DE MAE ZTU.
(De el Nuevo Mundo).
EMLOG
No todo han de ser fiestas, colgaduras y
luminarias. Ya salió de Espana el primer
magistrado de la República francesa. Espí
ritu equilibrado, entendimiento ágil, palabra
precisa, buen sentido rápido sin prejuicios
ni limitaciones, encarna Poincaré el genio
de su raza, y ha conquistado, como ella,
las simpatías generales. ?Quién ignoraría
lo que a Francia deben, en el Mundo entero,
la civilización y la libertad ?
Pero nuestro papel, el de todos nosotros,
ciudadanos espanoles, no puede quedar re
ducido a engalanar los balcones de nuestras
casas. Los deberes cívicos son harto más
serios en la vida moderna. Ya terminaron
los festejos, apagáronse las luces, se levanta
ron los manteles. «Para todas las cosas hay
sazón...» dice el Eclesiastés. «Hay tiempo
de abrazar y tiempo de dejar de abrazar...»
Despedidos los huéspedes ilustres, ?no será
este ef momento de que, a solas con nosotros
mismos, reflexionemos un poco sobre el gra
ve problema internacional planteado ?
Todos convienen en que no debe resol
verse sin el concurso de la opinión pública.
Y ya lo sabes, lector amigo, la opinión pú
blica eres tú, sí, tú mismo, y es éste, y es
aquél, y el otro, y soy yo también, y somos
todos. Pero si todos nosotros, desertando
de la ciudadanía, nos abstenemos de pensar
y de hablar, entonces el primer politiquillo
que hable, aunque no piense, tiene derecho
a decir que él es la opinión pública.
Hablemos, pues, nosotros, de la relación
franco-espanola. Que a estas libres pláticas
de la calle el protocolo no se opone.
Acuerdo, solidaridad, colaboración, inti
midad, amistad, inteligencia cada vez. más
cordial, unión todavía más estrecha Y más
profunda. Todas estas palabras están en los
18 Octubre 1913
.discursos que D. Alfonso y Poincaré leye
ron al final del banquete de gala celebrado
en el Palacio de Madrid. Pero ni en Madrid
ni en Cartagena se ha pronunciado el voca
blo alianza.
Es posible, amigo lector, que al fijarte
en esto último, aún antes de razonar los
motivos de tu sentir, hayas experimentado
una instintiva satisfacción. ? Cómo negar
que nuestro pueblo mira con inquietud, con
recelo, con dudas, los tratos y contratos de
la diplomacia ? No es que no simpatice con
la nación vecina. Todo lo contrario : siente
espontáneo afecto hacia la democracia &al),
cesa. Lo que hay es que, en esas cuestiones
de política exterior, nuestro pueblo, temero
so de futuras complicaciones, desconfía de
sus gobernantes. Y como éstos, a su vez,
desconfían del pueblo, no ha llegado toda
vía a definirse en este punto, con orientación
clara, una verdadera opinión nacional.
Sin embargo, hay ya aspectos del proble
ma que no ofrecen duda. En el caso de que
!Espana se vea obligada por las circunstan
cias a optar entre una de las dos grandes
órbitas de atracción de la política europea,
debe decidirse por caer del lado franco-in
glés más bien que del lado alemán.
Este punto está ya resuelto en la concien
cia general del país. Justifican esa elección
mil razones, .sobradamente expuestas por
cuantos estudian los asuntos internacionales,
lo mismo con criterio conservador que con
espíritu liberal. Si hicieran falta mil, y una,
nos proporcionarían esta última los pueriles
desahogos con que el «requeté» jaimista ha
glosado la teoría de Mella.
Aparte de esa cuestión previa, también
parece cierto que nuestros sentimientos y
nuestros intereses nos llevan a una estrecha
amistad con Francia. Bien está, por lo tanto,
que nos pongamos de acuerdo para darnos
recíprocas facilidades en el presente y en el
porvenir. Y mejor estaría aún si, como se
'dice, en ese acuerdo fuese incluido el pro
pósito de poner término a la acción armada
en Marruecos, limitándonos a una obra de
colonización lenta, pacífica y en modestas
proporciones.
Mas esta inteligencia no debe llegar en
modo alguno a una alianza que nos irripon
ga, en, la eventualidad de la guerra euro
pea, el compromiso de una cooperación di
CATALUNYA
recta de carácter militar. Cabe que ofrezca
mos indirectamente ciertas garantías de
nuestra actitud. Pero el país no asentiría
seguramente a ningún convenio que no ex
presara sinceramente — lo diremos con las
palabras de Poincaré -- «nuestro común
amor a la paz universal».
En todo caso, conviene que la opinión
pública vaya manifestándose explícitamen
te sobre estas cuestiones. No se trata de
entibiar hacia un pueblo hermano, ni aún
siquiera de echar agua al vino de los ban
quetes oficiales. Los mismos periódicos
franceses, como toda la Prensa europea, se
han apresurado a puntualizar que no existe
una verdadera alianza franco-espanola.
Inteligencia, sí ; alianza. no. Y no se ol
vide sobre todo que una alianza como esta
de que hablamos sólo podría concertarse por
un tratado público ratificado por las Cortes.
Para algo está el artículo 55 de la Cons
titución.
En general, el espíritu de los tiempos es,
opuesto a los tratados secretos, aún en los
casos en que no resultan anticonstituciona
les. Precisamente en Francia, los más nota
bles profesores y especialistas del Derecho
internacional manifestaron no hace mucho
su opinión contraria a los tratados secretos,
555
secretos para los pueblos interesados, pero
no para la diplomacia de las potencias ri
vales que suele sabérselos de memoria.
Los «tratos» pueden ser secretos : no de
ben serlo los «tratados» . Todo lo renue
van los aires modernos, y ya empiezan a
penetrar por entre los viejos tapices de las
cancillerías europeas, desvaneciendo no po
cos vestigios de aquella diplomacia de ca
sacón y peluquín.
Por razones de alto patriotismo y hasta
por pequenos motivos de buen gusto hace
falta renunciar a esas supervivencias del
«anden régime» . Conviene que la opinión
pública espanola y los periódicos popula
res intervengan en la política internacional.
Imitemos a nuestros amigos los franceses.
Siendo Delcassé ministro de Negocios Ex
tranjeros, acostumbraba a deslumbrar a sus
colegas con los cigarros que le regaló el
zar y con. noticias confidenciales diplomáti
cas. rero es fama que alguna vez otro de los
ministros, hombre de gran popularidad, le
contestaba sonrie_ite Oh, si, M. Delcassé,
la noticia es muy interesante ! Me viene
preocupando desde que la leí en. «Le
Temps »
LUIS DE ZULUETA.
(De La Publicidad),
Sobre una información
1==1.1111=1
La literatura i el patriotis
Una publicación novel y tan seria como
agradable—la Revista de Libros—ha pues
to sobre el tapete, en sus últimos números,
cierto tema de mayor interés : ? existe un
ideal en la modernísima literatura castella
na? Y, si no existe y debiera existir, ? cuál
ha de ser ese ideal ? Hasta ahora han inter
venido en dicha información o debate el se
nor Bello, que la planteó, y el senor Díez
Canedo. Sus opiniones merecen ser cono
Cidas y podrá hallarlas el lector en la revis
ta expresada. El asunto no es simplemente
curioso o ameno : es trascendental. Toca a
la raiz del problema espanol y se enlaza con
todos sus aspectos y ramificaciones. Viene
o
a abrir algo así como una revisión de la «li
teratura del desastre», puesto que se pro
pone examinar y aquilatar la obra de La
generación de 1898 que, con su habitual
destreza, delimitó Azorín hace algunos me
ses.
Por modernísima literatura castellana
suele entenderse la que se inicia alrededor
de la pérdida de nuestras últimas colonias,
o un poco antes de ella, y se prolonga hasta
la hora presente. Como por generación de
1898 suele tomarse también la que se reveló
desde Ganivet y Unamuno y se completa con
las apariciones sucesivas, hasta la más ex
trema juventud de este momento. Trátase,
2,12.115. -.~5714,52.1poiji
556
pues, de indagar si dicha literatura y dicha
generación han producido, recogido o ex
presado un ideal y cual sea éste, en su caso,
con relación a la realidad espanola. Un ar
tículo de periódico no permite el análisis
ni la documentación terminante. Ha de re
ducirse a las conclusiones de un puro im
presionismo, dejando para el libro o la re
vista el cuidado de razonarlas y demostrar
las. Así, pues, yo no voy a consignar aquí
más que esa impresión personalísima : la im
presión de conjunto en que han llegado a
resolverse mis lecturas de todo ese período,
tal vez no tan completas corno el asunto
requiere.
Cuando, en términos absolutos, se ha
bla de «ideal» en una literatura, este ideal
suele entenderse como expresión y máxima
medida de nacionalidad. En tal sentido,
ideal equivale a patria sublimada : la pa
tria de nuestro anhelo, de nuestra volición,
de nuestra fe en lo futuro ; la patria de nues
tro espíritu, flotando entre la historia y lo
porvenir. Y, ? puede descubrirse alguna vi
sión, alguna ambición de patria futura, de
patria espanola ideal en todo ese conjunto
literario ? Me atrevo, a contestar que no.
Fuera de los apóstoles y propagandistas, del
tipo de Costa o de Picavea, que pertenecen
al campo de la política y de la literatura
aplicada mejor que al del arte puro, en lo
restante de las modernas letras castellanas :
poesía, novela, crítica, no se,dibuja ninguna
fuerte y definida aspiración de patriotismo
actual. Allí donde parece existir algún pa
triotismo, reviste formas puramente arqueo
lógicas y retrospectivas. Para sentirse pa
triotas, aun los poetas más exquisitos de la
nueva generación han de volverse de espal
das a nuestros tiempos y situarse de un mo
do imaginario en el siglo XVI o en el XVII;
han de revivir con artificio la hora imperia
lista de Carlos I o la hora decadente de Fe
lipe IV, entre las cuales discurre fugaz la
grandeza espanola ; han de ajustarse la ar
madura de Leiva o el jubón de Villame
diana.
Pero toda esa poesía y todo el sentido
nacional por ella expresado, no constituyen
más que una reconstitución erudita y de bi
blioteca, en la misma forma y siguiendo
idéntica propensión que buena parte de la
pintura contemporánea, empenada en pro
ducir obras de museo mejor que obras vivas,
directas y palpitantes. Poéticamente y pic
CATALUNYA
tóricamente esas escuelas jóvenes, viven de
la «falsificación de antigüedades», de imi
tar la patina y la herrumbre, de forjar habi
lidosos pasticcios o, a lo sumo, de destilar
-silenciosamente, a través de ellos, las lá
grimas de un'a interminable y muda elegía.
Cuando cambian de posición, cuando dejan
de contemplar lo pasado y se vuelven a lo
de ahora, entonces o deprimen sin piedad lo
indígena y propio, o vagan por lo distante,
irreal y cosmopolita. Proscríbense como un
filisteísmo todo entusiasmo de patria y aún
afectan a veces cierto misantrópico y total
desprecio de cuanto les rodea, como. si qui
sieran romper con esa patria todo vínculo y
solidaridad, a guisa de emigrantes espiritua
les que reniegan de su terruno y sacuden el
polvo de su calzado al tornar el vapor, que
les conduce al otro hemisferio del alma.
Así, pues, en esas letras novísimas no se
advierte la sensación del patriotismo más
que en la forma indirecta de la evocación
arqueológica. De las dos direcciones prin
cipales que ofrece dicha literatura, los ar
caistas hablan de un patriotismo fósil e in
directo que esmera reconstitución cerebral y
de gabinete, y los actuales no hablan de
ninguno. Sin duda, esta doble actitud tiene
su origen en la misma causa. _El falso pa
triotismo—la patriotería—, que hizo de las
suyas durante las últimas décadas del siglo
pasado, que alentó tan enganosas esperanzas
y fué seguido de tan tremendas decepciones,
había de parar en una extinción o eclipse
del sentimiento nacional. A ese falso pa
triotismo debimos en parte la lección más
dura que nuestro país haya recibido en toda
su existencia ; y la generación que enton
ces surgió, conserva indeleble la memoria
de tal escarmiento y aún creyó, y cree toda
vía, que la enmienda de su raza se ha de
empezar aniquilándolo y aventándolo hasta
en sus más tenues vestigios.
En resumen : como reacción contra el pa
triotismo vacío y enfático hase acabado por
prescindir del verdadero, y a los motivos lo
cales que determinaron en Espana esa reac
ción unióse después la corriente intelectual
del internacionalismo pacifista. Como casi
siempre acontece, en los países productores
de esas ideas están ya de vuelta cuando
nosotros, pobres consumidores retrasados,
nos deleitamos fodavía con la esperanza de
la excursión y el ardor de la marcha y la
pretendida novedad. Y en esto radica lo
18 Octubre 1913
más grave del conflicto : la aneja forma del
patriotismo espanol nos llevó al desastre ;
para levantarnos de él tuvimos que imagi
nar y trazar infinitos proyectos de regenera
ción ; y todos esos proyectos, meramente in
telectuales, meramente cerebrales también,
no encontraron la pasión o entusiasmo de
que necesitan las ideas para ser fecundas,
si es que esas grandes ideas, como ha podi
do decirse de la filosofía en cada siglo, no
son ya nuestras propias pasiones y senti
mientos, razonados y teorizados a posteriorj
por los ideólogos.
Ahora bien : se ha matado el viejo, el
falso patriotismo fanfarrón y charanguista,
pero no ha surgido el nuevo, ni se ha esti
mulado su aparición, ni los más selectos cul
tivadores de las letras se atreven a provo
carlo y excitarlo, medrosos de pasar por an
ticuados y cursis o de que rebrote la raíz
antigua. Y esto les conduce al absurdo si
guiente : claman por una regeneración na
cional, irrítanse porque no se acelera ni ofre
ce síntomas de cumplirse y creen que esa re
generación puede lograrse fríamente, caute
losamente, a espaldas de todo patriotismo y
sin asistencia de un fuerte ycálido sentimien
to de nacionalidad. Hasta ahora no se con
cen en la historia más que dos instrumentos
de cohesión social y de cultura : la fe reli
giosa, el patriotismo. Y la experiencia de las
centurias ensena de un modo absoluto que
la civilización no es obra de la humanidad
abstracta, sino producto de pueblos deter
minados, concretos y tangibles.
No puede hablarse, en sentido histórico,
de cultura, sino de culturas, ni de civiliza
ción sino de civilizaciones. Pero para ese for
midable, lento yglorioso trabajo, no hay más
que un obrero : la nación, el espíritu nacio
nal, el patriotismo nacional. Fuera de esa
corriente nada se ha hecho en el mundo, y es
posible que nada se haga en lo sucesivo.
De todos modos, si el milagro viniera sería
cosa, no de anos ni de siglos, sino de mile
nios; y por lo tanto, si nuestra generación
quiere realmente elevarse y redimirse tendrá
que sujetarse para ello a la ley de su época
y promover o seguir su restauración, trátese
de Castilla, trátese de Cataluna, por el cauce
secular de su respectiva nacionalidad y fer
vor patriótico.
MIGUEL S. OLIVER.
(De La Vanguardia).
JOIERIA HATERI RE TGE
jGw.AmaEs][4.^r.ligkvai.i,PizIsnD., rize°tcoía absoluta en tots els objectes e Economía en els priecis
18 Octubre 1913 CATALUNYA
Espa.nya, i la política internacional
«El Liberal», de Madrid, se plany de
que la premsa espanyola resti en general
silenciosa davant els pactes internacionals
que en l'ombra están preparant-se i en els
quals té Espanya una intervenció impor
tant. Aquest silenci és, al nostre entendre,
una nova prova de l'estat d'atonía mortal en
que el poble hispánic ha caigut.
La qüestió de la política europea de l'Es
tat espanyol no interessa, malgrat les conse
qüencies encirmes que Dot tenir, de la ma
teixa manera que no interessa la qüestió del
Marroc, malgrat causar la ruína económi
ca del pais i l'aixafament de la joventut. Es
aqueixa l'indiferencia simptomática dels ma
lalts gravíssims. El fet és evident i no per
met gaire als hornes de sen.y el cercar un
refugi d'esperances enfortidores en l'opti
misme d' encárrec, artificial, inconsistent,
que algúns prediquen. Tal optimisme és una
mena de dolça beneitería.
Donada l'indiferencia de la gent espanyo
la envers el problema de les orientacions
internacionals, de poca cosa poden servir
els comentaris i els parers de la premsa,
que «El Liberal» troba en• falta. Més di
rem : al llegir els comntats articles que res
pecte a aquesta qüestió s' han publicat,
creiem molt preferible que no s'en Darli.
En efecte : fins ara quasi no hem trobat en
els esmentats articles altra cosa que igno
rancia i esbogerramen.t. Se parla de coses
internacionals sense cap preparació, i així
les afirmacions que's fan i les teoríes que's
sostenen són desbaratades i grotesques.
El periodisme espanyol és excessivament
«enciclopedic », i els cancellers improvitzats
que d'entre ehl han sortit ara són realment
espantables. No es deturen ni davant de les
consideracions degudes a la geografía. Un
diari de Barcelona publicá, dies enrera una
inforrnació cómica sobre política europea, on
se deja que Espanya se comprornet a enviar
300.000 soldats «al mediodía de Francia en
la frontera alemana:» en cas de guerra i que
l'esquadra franco-espanyola formará un car
dó de Tolón a Alger, amb punts d'apoia
ment a Mahó i a les Canaries (! ! ! ! ).
«El País.» de Madrid, diari tan just en
unes ocasions i tan desgavellat en altres,
ha defensat aquests dies una original po
lítica internacional. Segons el confrare ma
drileny, la solució del problema está en una
aliança entre Espanya i... Portugal! Costa
de creure que coses així s'escriguin serio
sament. A nosaltres ens sembla perfecta
ment bé l'aproximació a la nació germana
peninsular, l'establiment de relacions cor
dials i fraternals amb ella, l'intel-ligencia
económica, ádhuc el «zollverein» ibéric. Pe
ró una aliança militar ofensiva i defensiva,
com proposa «El País», ? de que serviría ?
? De quin mal curaría ? El poder militar de
Portugal és encara més petit que'l d'Es
panya. ?Quina força hauría adquirit aques
ta per a fer front, en cas necessari, a les
grans- potencies europees ? Ni separada
ment, poden lluitar amb elles ni Espanya ni
Portugal.
D'altra part, ? ja ha pensat l'articulista•
d'«El País» amb el problema de les colo
nies portugueses ? Es aquest un punt fosc
en l'avenir de la República lusitana. Cobe
Jades com són les susdites colonies per les
nacions poderoses d'Europa, qualsevol dia
podríen motivar complicacions. Espanya, si
estés aliada amb Portugal, se veuría arroce
gada .forçosa.ment per dites complicacions
temibles. ?Voldría potser «El País» que
després de perdre Espanya entre desastres
les propies colonies, ajudés a Portugal a
perdre les seves entre desastres nous ? Pre
cisament la qüestió de les colonies portu
gueses refredava una mica els entusiasmes
d'En Pi i ikilargall per la federació iberica,
com se pot veure en les seves admirables
« Cartes intimes» .
Són, potser, els diaris republicans espa
557
nyols els qui menys senten l'indiferencia ge
neral davant els actuals treballs per a do
nar una orientació internacional a l'Estat
espanyol. Per?) la • seva opinió ens sembla
larnentablement desviada. Alguns de ells no
es limiten a aixecar el crit d'alarma contra
determinats compromisos militaristes que
e
pot adquirir Espanya al tractar amb Fran
ça i amb Anglaterra, sinó que fan una cam
panya injuriosa contra aqueixes nacions
arriben a justificar l' actitut d' Alemanya.
Altres, com «El País», asseguren amb un in
comparable aplom que nols interessen gens
les querelles europees ni les conseqüencies
que tinguin. Heusaquí un cas de vera reco
sió espiritual. Els republicans, els homes de
llibertat i de civilitat que's declaren indi
ferents pel resultat d'una guerra entre la
República francesa i l'Imperi germánic, són
una estranyesa que solament en terra es
panyola se pot trobar.
Nosaltres creiem que Espanya no més té
dos camins per triar : o la neutralitat, o,
intel-ligencia amb Anglaterra i França.
Ara sembla completament abandonada la
bogería d' una aliança amb l'Alemanya. Es
necessari, emperó, que, en cas d'intel-lig-en
cia amb les dugues g-rans potencies occi
dentals d'Europa, no adquireixi el Govern
de Madrid compromisos que's tradueixin per
un augment de les despeses militars.
(De El Roble Catald).
Obres de josep Carner
Llibre deis Poetes
Primer /libre de sonets
Segón libre de sonets
Els Fruits Saborosos
La Malvestat d'Oriana
Les Monjoies
L'Idili deis Nyanyos
3 pessetes
5
4 »
1. »
2
5 »
0'75 eta.
Se troben de venda a la Casa Lluis Gili,
Editor i llibrer, Claris, 82, i a nostra Admi
áistració.
affic
ic9n 3E,tom1zz.»5 ==-19
IPCI
e) x3E ist xM"
La més important d4Espanya-20 sucursals amb telafon-Central: Pelayo, 44, telaf. 1,113 ‹+ Economía. Veritat en eis preus
L Importad. La Egipcia e er ria que posseeix Cambra de Desinfecció, servint cap arte facte que nolparelWa u acmefntdneasinfectat.— NOTA: Acurat rápid servei tant a la Capital
coma fóra.
'
558
-Cra"-2 17,7
MORFOLOGÍA. .
Catalanització deis norns llatins.
I. Es un fet importantíssim la perdua de
la fle.xió nominal del llatí. 'Les causes són
principairaent dues. Algun.s casos devingu.e
ren identics, per efecte de l'evolució fonéti
ca del llatí vulgar; per exemple: rosa i ro
sa,m, pronunciats ambdós rosa. Ultra airó al
costat deis casos comen.çaren a usar-se com.-
binacions de preposició 1 nora; 1 airí an.á
generalitzant-se la construcció arab prepo
sició. .Airí la frase: mitto epistulam amico,
tenía al costat la forma rnitto epistulam ad
amicum, amb significa,ció que no era exac
tam.ent la mateixa; mes, essent petita la di
ferencia, més tard es convertiren les dues
expressions en eq_uivaden.ts; i el poble aeabá
donant la preferencia a la segona forma per
ésser més explícita. Igualment una expres
sió com donumpatris, té al eostat clonum de
patre; s'atenúa gradualment la diferencia
entre'ls dos sentits de genitiu i de proceden
cia, i el poble es decanta per la segona for
maa
Entre l'estat deis sis casos de declinació 1
l'estat actual d'un sol cas, hi há un estat in
termig de dos casos (que presenten el fran
ces i el provenaal ;Infles):
Sing. ý N. rosa
( A. rosa(m)
( N. •rosce Pl.
A. rosas
TI
N. rnurus Sing.•
A. muru(m)
fr. aaat
rose
rose
ros
róses
fr. ant.
Murs
1011,19*
Pl.
N. 999.2tri 919.21,1'
1. A. muros inurs
Sing.
Pl.
5 N. pater
A. patre('a)
N. patres
A. pares
fr. ant.
pere
pere
p eres
peres
Ja. abans • del període literari ros cedí la
plaça a la forma roses, 1 més tard hl hagué
tendencia a assimilar la fiexió de pater a la
de 79-1,2L9'US, fent pere+s,pere, pere(s), peres,
es.tablin.t-se airí una diferencia entre mas
culins 1 fenaen.ins; finalment, el nominatiu
desapareix, no roman.ent sinó l'acusatiu.
També s'opera una reducció :de gé3.3.eres,
suprimintase el neutro, peró en queden res
tes, com certs plurals it., le braccia, i en sin
gulars com funa (folium dóna full, i el plu
ral folia dóna fuZ/a, 1 aquest plural prenent
per un sol objecte la significació del conjun.t
dóna falla com a singular, quedant ful/
amb un altre significat, forrnant-se des prés
el pl. de cada forma).
Tenirn, en resu_m, dos tipus de nonas cata
lans: mur, Di. 792,U9'S; i casa, pl. cases.
R,eduíts els casos do la deciinAció a dos
CATALUNYA
ßa ablana
únies un pel sing. i un pel pl., tenim el se
güent quadro del refieres catalans de les de
elinacions llatines:
1.a declinació
causa(m) cosa
causas coses
2.a deelinació
caballu cavall
caballos cava/U
medicu(m) me'4e
médicos metjes
En el cas de me* tenim terminació vocá
lica, peroné la vocal que cala no és la final,
sinó la intermitja.
3.a declinació
patre(m) pare flore(m) flor
patres pares flores flore
El cat., cona el fr., confón, dones, la segona
la tercera decIinació.
Es conserven formes corresnon.ents a altres
casos de declinació, en reduít nombre de pa
raules; airl, el genitiu en els (líes de la set
mana, el el datiu en algams adverbis, i el
nominada en les formes Deus (cat. ant.),
Dev,s (port ) i Dios (east). En fr., rnolts nonas
Dropis conserven la forma del nominatiu:
Charles-Caries, Georges, ete.Sceur vé també
del nominatiu. Aquest eas es conserva espe
eialment en els noms de la tercera declina
ció: pastor, pastre, pdtre; cantor, chantre.
També en cat. i en prov. derivats verbals
en ator: cantator, cantaire, al eostat del pro
vinent de l'acusatiu: cantatore(m), cantador.
En la majoría d'aquests casos es conserven
tots dos noms anab significats diferents.
Las que hi há, en el primer i tercer s'afegi
ja en llatí vulgar per a,malogía arab els al
tres tres. També per analogía l'accent se
desplaça en mercurii.
El cast. 1 el mm. formen aquests noms
preseindint del die.
II. Els plurals dele 12,oms.
a) La s del plural dóna origen a perturba
cions al trobar-se en contacte amb la conso
nant final. Airó és molt freqüent en fr. i bas
tant en cat.: cabailu, cheval; caballos, che
vals; peró d'anuesta darrera forma en ve
chevans (escrit chevaux), per llei de trans
form.ació de la 1 darrera vocal i davant de
consonara.
En els noro_s que tenen una n davant de la
vocal final, can aqu.e-sta n a l'esdevenir fi
pera no can en el pl.
pinu pm, pi
pinos pins
Airó fa que, peranalogía, s'introdueiri
una n en el pl. de certs noms que no n'hau
ríen de tenia-.
Ui há altres elasses de paraules, la última
vocal de les quals és tónica i va seguida
d'una, n en sing.. 1 de ns en pl.; d'altres no
ten_en la n en sing. í en pl. tenen ns; airís:
secundu segond segón
4. secundos segonds segons
mundu mond 971ó92,
Mundos monde mons
( e) La forma.ciá deis noma dele diez de la setwana és la se
giien.t: clie+Zunm;- 8, die+92bartis, clie-HrcercurEis+, die±jovis,
4i,e—Hvemris.
18 Octubre 1913
Igualment: pregón, pregons; gran, grane;
peró els singulars de g/an, glans;b/an,blans;
rodón,, rodons han sigut substituíts per gla,
bla, rodó, i així tenim., gla, glan,s, etc per
analogía amb pla, plans.
b) Sofá, mera &que fa el Pl. sofás, mer
có &. Peró, per analogía, és din també so
fans, &.
En els noms acabats en vocal átona, can
la u final en el sing., pero no en el pl.; així:
homine hognen home
homines homens
Aixó esdevé en paraules COin ase, freixe,
cove, marge, verge, terme, orfe, orgue; peró
éssent molt rnés nombrosa que a,questa clas
se la deis lenms acabats en e átona, no com
presos en aquest cas, tals COm inetge, pare,
ha infiuít en els primers la forma,ció del plu
ral d'aquests: rn,etges, pares; així, en lloc de
homens, es fa homes, forma que sembla pre
ferible.
Radieals en r.
Al trobar-se r±s, ja en llatí vulgar hi ha
vía tendencia a canviar aguesta combina
ció per un s sorda:
Ve9'SU
SU9'SU
deorsu
vessu ves
sussu sus
deossu jos jus
En cat.: ursu, os; burga, bossa; escar(p)su,
escas; corpus, Corps, CO9'3, COS; i airó té lloe
també en el pl. que fa !los (en lloe de r/ors).
Després s'iguala la radical deis dos nom
bres, adéS suprimint la r en el singular, adés
restablint-la en el plural.
Ui há una serie de consonaras que, en con
tacte amb la s, o la modifiquen o es modifi
quen elles. Airi, en algueres, cap fapl. cate,
cavall, pl. cava/s. En barceloní raig,
raits, forma que existeix al costat de
raig (pl. igual al sing.) 1 també de la més
rara, raigs. En alguns in.drets peix, fa plu
ral _peis, etc.
Paraules acabades en s o .9.
fttsuJw,) fas
.1. *rusos
22192.)se,(9n,', mes
me(re.)ces
groom gros f brachitt braç
grescas brachies
1.1781.4
seseos
08 Ç lecceu iba!)
luceos
Al desaparixer la o d'un pl. llatí com fu
sos, les dues s juntes donarien una s llarga,
-----L rg --,,--1.
NO SIEMPRE ES el tiempo
más frío que causa el mayor nú
mero de resfriados, catarros y
enfermedades de las vías respi
ratorias. Son los cambios rápi
dos y frecuentes de la tempera
tura que son más temibles y que
provocan estas epidemias de res
friados y catarros molestos. Al sentir los pri
meros síntomas del resfriado protégese contra
la enfermedad tomando los Pellets del Doctor
Mackenzy, en la completa seguridad de que su
resfriado no seguirá adelante. Los Pellets tie
nen la propiedad de matar los microbios cau
santes de esta enfermedad. A las primeras
tomas notará usted alivio; despejarán la cabeza
y correo-irán la febrilidad; cesará el estornudeo,
el flujo ›de la nriz, el lagrimeo de los ojos y a
las 24 horas estará curado su resfriado. Los
Pellets curan también la susceptibilidad cata
rral en los que siempre cogen resfriados. Caja:
1'5o en todas las farmacias.
18 Octubre 1913
que el cat. redueix a curta. La solució és,
aleshores, quedarun pl. igual al sing. o in
tercalar un so vocálic, que há d'ésser el de
Ja vocal neutre; així: fuses, meses, grosses,
°sus, bracee, lluces, éssent la s en uns casos
sonora 1 en altres sorda. Aquests piarais es
troben en el cat. mig eval, peró MéS tard es
troben els pis. en os, que SÓn analógics, for
mate en virtut d'un esfore per diferenciar
els dos géneres. Així el raot francés, que pri
mítivament tingué una sola terminació, for
máun femení an.alógic; els plurals havíen
d'ésser franceses, franceses, igual per areb
dós generes; mes híhagué tendencia a dife
renciar, donant el model l'article que té
masc. los, fem. les; i a les franceses se feu
correspondre un masc. los franceses. Hi há
ret parallel en prov, en l'article és u. i han
nascut formes raasculines en i.
també paraules de neutres ilatin.s,
on la s final prevé de tenir l'acusada igual
al nominada: tempus, temps; fundus, Pons;
pulvus, pols; corpus, co(r)s. Al revés del
cast , el cat. conserva moltes d'aquestes pa
raules amb ilurs terminacions, puix ja tenía
per altra part m.oltes paraules acabades amb
s radical, com pas, os. Aixl tenim paraules
que han quedat indeclinables, com temps,
fons, pols; nitres com as han format un plu
ral en os- En canvi, pectus, pits ha donat la
forma del pi , formant-se un sing. analógic,
pit.
Les paraules cena calc, falç, fan el plural
igual al sing , peró s'escriuen en pl. cal9s,
fal9s.
Ele nonas sa,vis acabats en x=cs s'han as
CATALUNVA
simila,t als acabats en s: crucifix fa crucifi,
xos; peró no els paroxitons: ápéndix, apén
dixs; larinx, larinxs.
Altres piarais en os.
Hi há paraules on afegint s esdevé confíe
te de pronunciació, compeix, raig, que, com
hem vist, fan un pl. amb difracció de la
consonant; paró scha tendit a fer sempre
plurals amb formes acostadas al sing., iaixí
scha aplicat la introducció d'un.a o, fent-se
peixos i rajos; en la primera paraula ha
triomfat aquest pl. a Barcelona, peró no ra
ios, que és rebutjable, per ésser encara vine
ele piarais tradicionals. En uns quants mote
pot considerar-se aceptable el pl. en os, com
en els acabats en ig (rn,ig, mitios)
S`lia in.lroduít també la terminació os en
les paraules acabades en sc,-st,- xt, puix
al costat de frescs s'ha format frescos; trists,
tristes; texts, textos; aquesta, desinencia és
acceptable al costat de les formes tradicio
nals. Hl. há qui per repugnancia a os fa tex
tes, peró aixó suposa un sing. texte, que no
és correcte.
nihá un mol popular que té dos piarais:
aquestos í aquests, pronunciat aque,ts, d'on
ha sortit un nitre sing., aquet.També tenim
post, pl. poste, pronunciat pote.
rnor1 d'En ralp E llana
Ha Mort aquest benemerit nacionalista i
literat. Es n.ecessari haver-lo conegut ínti
mament, haver-lo tractat per a coneíxer el
559
que valía com home i quant viu era el seu
amor a Catalunya. 11/lai faltá el seu concurs
a cap de les manifestacions del nostre es
perit nacional, i quan la Lliga Regionalista
organitzsa l'admirable cels de interventors,
fou deis primers en allistar-se, no reparant
en sacrificis per a contribuir al triomf deis
ideals que ens són comuns.
Metje, borne de ciencia, poeta i escrip
tor pulcre, demostrá tenir aptituts per a
tots els ranis de la literatura. La Reial Aca
demia de Medicina li premia una monogra
fía de Solsona, son poble nadiu, que'ls in
tel-ligents han alabat ; i des de fla, uns
quants anys havía esmerçat les seves acti
vitats en propagar el vegetarisme, havent
fundat la primera Associació naturista a Ca
talunya i nublicat nombrosos treballs ad
vocant per la implantació d'aquest sistema
de vida.
En prosa i en vers doná a llum algunos
obres, essent la més remarcable el poema
«El geni catara».
Descansi en pau el bon patrici.
Biblioteca "Wes Taz."
La mes selecta de les Bibiliteques literaries
J. pta. el veirmm.
Les illes d.,er.—de F. Mistral (trad. Ma
ría Antonia Salvá)
Vida al pa.-Per Joan Maragall.
Senrani.-per G-uerau de Líost.
Se troben de venda a. la Casa Lluis
Editor i llibrer, Clarís, 82, i a nostra Admi
nistra•ió.
e
1.0
uULtUIc
DAR.
Boquería- 32
y A
ESPECEMATII.T
en CAMISES a MIDA
GRAN BARATURA
de PREW
560 CATALUNYA 18 Octubre 1913
7.7
L.
_E4 fl
Lr2,
de la
°P-71
IT E 1" T FI (5 rq, ilryS
E
.Aigues hipertermals, de temperatura 600, alcalines, blearbo
n.atat-sódiques. Sense rival pel r..eumatIsnie, la diabetes
1 les afeccions del eStg.5.>anne, fetge, melsa. Aquestes aigues,
de reputació universal, no mes es venen embotellades 1 les bote
lies duen tots els distin_tius ab el nom de la SeeIetat Anó
nima Viehy Catalán. Cr.-1dem la-atenció deis consumidors,
1 molt particularment dels malalts, per tal Que no es deixin sor
pendre admitint com 1.4dnticlues a les nostres aigues d'altres
arytifieials que s'ofereixen en. aquest mercat amb n.oms de
fents • imaginarles que no mes son marques de fábrica 1
ne fonts de oricren.
DE VENTL_, A TOTASPARTR
Administrbzló: RAMBLA de les PLE'S = 18-ent:
5
Fábrica de AutornéhiPs Espanyolla
Obradors a Barcelona:
earretern de ibaa,279
(1.1.&.,G11ERA)
Teléf:* n 8.250
Telegramas I Telefenemes
latomóbiles - BARCELONA
Sucursal a França:
Levot Pervel
(10A.Z175)
Chassis de turisme de
12/15, 15/20, 30/40 y 45 HP.
Els mes rápits i els mes
económics de essenCia i
neumátics.
Chassis per ómnibus i
camiens, 15/20 y ,30/40 HP.
Pera transport de passat
gers, servei de coldegis i
• d'hotels 1 am_bulancies sa
nitaries.
Per transports de 1 7,
i de 3 tonelades i servel de
correus.
GruDes marins, de 6, 15
1 30 HP.
Per canots de recreu,
transports de passatgers,
serveis de práctics de ports
salva.ment de náufregs i au
xiliars de barco de pesca.
VIUDA DF
• IlOBILIARIS DE LUXE
EN ESTILS CLÁSSICS I MODERNS
ID-ZTERIORS COMPLETS
• SECCIÓ COMERCIAL
MOBILIARIS
EX TRAORDINARIAMENT BARATOS
METAL-LISTERTA LÁMPARAS
013JECTES D'ART
PARQUETS PLEGABLES (PATENTATS)
Des.z>atz.-: P1aa d Catalanya,, 7
Magats&ms Obradorsz Consell Ceçit, -1-2?",»rn. 327
-
Grara =ova
(Publicació de la Lliga Regionalista)
d
Pj17,1
st
v,v1
Ar..teeedents
Elanee=1.tat Catalana
rale.y de Pcmtrritat
Preu: C)- céntims
De venda en les llibreries y quioscs
(1)
cougsno cnarmemmu 9
111-ITUT-Z11.11 :PURGP44TE
Reomendada por las Academias de Me,dicina de París y Barcelona, etc., etc.
nrpLomns y mnpRr..r..T1.s DIEs ORO .
‹.1 PURGANTE SIN RIVAL EN EL MUNDO --11.
Combate eficazmente la constipación nertinaz del vientre, infartos crónicos
del hígado y bazo, obstrucciones viscerales. desórdenes funcionales del estó
mago é intestinos, calenturas, depósitos biliósos, calenturas tifoideas, conges
tiones cerebrales, afecciones heroéticas, fiebre amarilla, escrófulas, obesidap
(gordura); NO EXIGE REGIMEN NINGUNO.—Como garantía de legitimidad,
zigir siempre en cada frasco la firma yrúbrica del Dr., Lloraell, conel es
uno encarnado y etiqueta amarilla. Desconfiar de imitaciones y substituciones.
—VENDF.SE EN FARMACIAS, DROGUERÍAS Y DEPÓSITOS DE AGUASMINERALES ---
administración: OCIVIC COrneS.; 9 6-Mg le_IRROEL-ONA
Eladie debe estar en su Casa sin una botella de agua Eliálnat-Lioraoh
e
Tipográfie de J. VIVES-Correr de Muntoné, 22 BARCELONA