Enemic del poble, Un. Núm. 07 (nov. 1917)

              Un enemic del poble NOM.7 NOVEMBRE 1917 (Iv DE LA ERA DEL CRIM) FULLA DE SUBVERSIO ESPIRITUAL REDACTOR EN CAP J.SALVAT PAPASEIT Mots-propis XL-Tot uniforme és vil.Tot home uniformat és esdevingut vil. XLI-Quelcom de literatura: Dòna que és fecundada en el braç priemr-en són tracte primer amb viril mascle,-són fill és fill de verge.Hi ha homes que, si o sabien, podrien nomenar-se fills de vereg. XLII-Heu dit Déu? Heu dit déus? Jo penso que és mentida; però a voltes hi crec.No més per a donar la culpa a algú. XLII-Una mare sempre és una germana de la caritat; una germana de la caritat mai no és una mare.Només que, a voltes, les mases són més egoïstes que no les germanes de la caritat.És perquè estimen més. XLIV-La Biblioa dels catòlics és un menjar salat.No pot passar, de tanta gràcia com han volgut posar-hi. XLV-Si en quelque cosa té raó En Marinetti, mé que perquè ha exaltat la joventut és perquè ha fet combat a l´esperit dels vells.Per a món el camini sense obstacle caldrà que´ls vells s´aprestin a obeïr:ALs infants si convé.I que no ens esparverin ni ens aixordin amb consells de prudència. Mal-aventurats siguien els pobres d´espeit, perquè per ells és la misèria en la terra. XLVI- No més és home bo aquell qui sab comprendre ço bell i ço grandiós que´s troba arreu del món.Estimar la bellesa ja és posseïr un dot.Comprendre la bellesa i viure per la bellesa, ja és acabar perfecte.Dèu, si acàs, és ço bell.Perxòels homes genials que no són bons sols fan obres mediocres. XLVII-Aquells qui són de casta de tirans sempre són perillossos; aquells qui són tirans devenint del no-res, sempre són repugnants.Adhuc en les casernes: La actació més baixa és la del sargentisme. XLVIII-En endevant, no parlaré més de Déi sinó en aquest sentit: Déu és el Tot.Jo mateix soc Déu. EL diable és l´absurde i Déu un mateix també. Ja no seré vençut per cap teòleg. XLIX- Els homes mai no actuarem per vera reflexió: més aviat per estatas d´ànima. Així ha sigut possible el sofrir de Leopardi i l´alegria dolça de Leibnitz.Perxò jo, que estic sèrio, a voltes he dit mal de Schopenhauer- que sols vèia negrons-i a voltes he rigut del bon Francesc d´Asís; a voltes he pensat que calia lluitar contra totes les coses, i a voltes per desig, m´he posat a cridar:Visca quelcom!Però segurament que els vidents veritables han copçat l´ironia: Voltaire, Rabelais, Heine, be eren uns grans vidents ----------------- En la Lluita No temis més al barbre l´escomesa furienta, que´t malfis prudent, del somrís del traidó.A un combat cara a cara, és l´espasa, valenta, i no´s del de la sang ni del foc: això, nó. Sota un aigua tranquil. la hi ha una mort violenta.Darrera del blau flonjo, vigila la foscó: i al repòs dels camins, és quan l´eina dolenta assassina a l´atzar, esmolada de pó. !Covardia en les mans i en el cor i en la testa! !Fora massa per tu congriar la tempesta! Gaudiries la flaire generosa del cims. I a l´odiarte amb passió, nostre amor refaria el punyal que sens dol ni alegria esvair-se deurà, enutjat, a l´abim. JOSEP Mº DE SUCRE. MORALITATS ANECDÒTIQUES L´home passiu i l´home impetuós sostenien una polèmica. L´home passiu parlava amb persistència i recalcava les raons que aduïa deixant las enyal crudel del taladre. L´home impetuós. cridava, repetía conceptes i esdevenia violent. L´Home passiu-amb els eu mètode estudiat-volía ésser convincent, amb tot i que la raó li mancava. L´home impetuós, en augment els eu estat descompost, arribà a l´ofensa. Apaersqué l´home neutre, i el primer que probà fou el fer desistir de las eva actitut a l´home impetuós- a l´home que cridava, ano al que raonava equivocadamnet. L´home cabal, que havia guardat fins aleshores una posició espectant, alçà la veu, i digué: -No val a dir tonteries en llenguatges savi: cal pensar que per a escoltar-se -les falta que´ls que escoltin siguin tontos. Devem ocupar-nos tot´hora de un eefctuós respecte a tothom: als infants i als cretins.PEnseu que de dintre les pedres en surten guspires radiants i que de la tenebra del carbó se n´extreuen els diamants meravellosos. Una vegada van preguntar a un noi: -Quina és la més bella cosa del món? Contestà l´infant: _Els ulls de la meva mare. Altra vegada objectaren a un que tenia fama de poc apurat d´enteniment: -Quants anys té una criatura, així que neix? Contestà l´hom: _Tota una eterniatat. La veritat arriba a ésser un absurde. La passió, l´interés i la temença són terribles elements destruidors de ço que constitueixi la puresa metafísica dels fets i de les coses. Lé stat moral, ordinari i morbós, ve imperant a travers de segles i civilizacions, mateix que la mentida o la alteració de la veritat fos un vel extès damunt la crua realitat.AIxí anem sofrint, desconfiats i sotmesos, l´absurde de la veritat i sonriem una mica irònicament quen sentim algun simplista ignoscent que diu: -Jo no més deixaria dir que les coses veritables.... Sense atinar que, com la moralitat, la veritat no té limits. J.SALLARÉS I CASTELLS