Futurisme. Núm. 1 (1 juny 1907)

              , .
ReVIJtñCàté\l&na "
•
•
,
20 CÈNTIMS
'.
..
. .,
'-:to
ANY I * * NOMBRE 1
1.ER DE JUNY DE 1901
~~ MALL~A
ENTR2 257 Y 259 .
BARCELONA
•
(¡rans magatztms dt Sastrtrla
PantaltOni fitrmans·
€scudellers, 66 • Rambla eanaldas. 11 (5astrel'la 1Rodtl)
.. • ." Gran assortit de , 1
,,"
pera C!amises d'istiu *.
[J
r
FUTURISME A Y l '!{J NOMBRE
BARCELONA
l. ER DE JUNY DE 1907
ReVIJta Catalana
SUMARI:
ESCLAT , per LA REDAC C iÓ. - EXR IC C ASA:-IOYAS, pel'
C . j UÑER VIDAL.- T oII"E" A LA VIIH PLE"A, per D. MARTí
Y j ULlÀ.- ELS "'SE R' OSOS, per JOSEP M." F O LCH Y TORRES.
- AMOR Y MORT, per JOAQUIM RUYRA. - S ALUTACIÓ, pe.·
LLUís JOU. - À"G EL G UDl1m,i, per I.Luís VIA.- I.AS CUATRE
V' UDAS , per ÀNGEL GUIMERÀ. - S .\I .O.\I ':: , per M. KlI FFE­RATH
('raducciò de R. F.) - C E'I A'" CA C.\ TAL.\"". - LUCE"
"AG"A VID.T ... , per P . PI~ AT GABALLi. COXCE RTS. - E 1.S
BORD.ns, per GABRIE l. VINYAS. - T EATRES. - NOVES.
GRAVATS:
ESCU 1.PTU RES, d 'ENRIC CASANOVAS.- RET RAT D'A"GEL G UI ­.\
lE'I ,i, per RAMON CASAS. - RETRAT DE R' CARD STRAUSS . ­PLAFÓ
DECORATIU, per BRANGWIN. - DlIJu ,x, per LLUís JOU.
C ER.ÜlI QUES C .\T .\L .\ "ES.
ESCLAT. PER LA REDACCI6
. El mot que encapsala aqueixes planes
ja diu ben clar qui som. Som els hòmens
del demà; SOI11 l'avenir, la joventut que's re­dressa
plena de vida, desitjosa d'enlairar l'ànin"a
catalana, nostre patria, per damunt de les baixe­ses
en que fan caure les passions.
El nostre esperit, pressent una nova vida,
mes no la podèm definir; car no li es dat al home
esser sabedor del pervindre. DefinirIa, per què?
Si avui la definíssim, demà la nostra definició ja
fóra vella, ja que' 1 temps continuament evolu­ciona,
y nosaltres sempre volem esser joves.
Nosaltres posèm al servei de l'art català
totes les nostres energies, tota nostra jovenesa.
Inútil dir que som nacionalistes, ja que fent
art se fa patria. Nosaltres volem que' I nostre art
tingui el sagell de la nostra terra catalana, que
posseeixi el seu caràcter, que quan un vegi una
obra nostra pugui veurer en ella reflexada l'am­bient
que respirèm. Jamai tenim de permetre que
les arts forasteres influeixin en les nostres obres;
no podèm soportar per inés temps que aqueixa
malaltia, que pateixen molts intelectuals del cos­mopolitisme,
malmeti la personalitat del nostre
art. Quina es la raó de que siguem nosaltres
els que anem a assahonarnos de l'art extranger?
Es que no'n sabèm prou? Si es així, 10 que
tenim de procurar es que les nostres obres
puguin posarse al costat de les seves, però que
s'hi vegi bé el sagell del terrer ont ha sigut
l'obra engendrada y parida; y després, que si
per dò de la naturalesa ells són privilegiats en
esser el seu art superior al nostre, volguentlos
imitar, tampoc arribarem a superarlos.
Tots els catalans tenim de sentir y de pensar
catalanescament; hem de viure a la catalana, ja
que es ·la terra ont havem nascut y la que'ns
dona vida.
Sí, catalans, enrera tot aquest pilot d'objec­tes,
tota aqueixa infinitat d'obres que'ns destrien
nostra personalitat; desterrem de nostra terra
aqueixa decoració extrangera; les nostres ll ars
han d'esser ben catalanes; els mobles, els orna­ments,
es a dir, tot, fins 10 més insignificant, el
més petit detall. No tenim un teatre català,
una literatura, una musica catalana?, doncs
també hem de tindre una arquitectura y una
decoració ben catalana. Quan tinguem això, no
hi ha cap dubte que'l nacionalisme haurà assolit
tota la seva personalitat. Ab això a tots dema­nèm
ajuda, a tots; es necessari que' ns apleguem
en aquest esforç de la joventut. Nosa1tr,;s al
nostre entorn acullirèm a tots els que treballin
en bé de l'art de la nostra terra, sigui el qui
sigui.
L'art ha de demostrar que la vida es hermosa
y que s'ha d'estimar, y això procurarem fer ho.
Per lo tant, nostres cors y nostres mans s'han
aplegat per començar la tasca.
ENRIC _ CASANOVAS.
C. ]DNER VIDAL
PER
Heusaquí l'obra d'un artista simpàtic. Les
reproduccions que avuy se publiquen donen una
idea de lo que fa y fins de lo que farà en l'ave­nir
aquest novell artista. Y això ho dic perquè
l'art d'en Casanovas es un art que no es resolt
es un art embrionari, ple de falaguers press I I
timents. Ell ho sent y ho Veu. En tot demostra
portar en 10 seu sí una gran forsa natural, de la
qual ha lograt don arne una bona idea. Ell ha
2 FUTURISME
E SCULPTURA, D'ENR IC CASANO ~,'AS
exteriori sat molt aquestes qualitats que pos­seeix,
però, per mí, darrera de tot això que'ns ha
mostrat hi veig tancat encara 10 millor. Lo que
m'agrada y m'interessa l'obra d'aquest artista
m'ha f et veure totes les qualitats que posseeix,
que són moltes, y els def ectes, que, per sort
seva , són ben pocs. En Casanovas es un ena­morat
de la materia forta ; en les seves obres hi
r esplandeix una sinceritat punyenta.
Ell deu imaginarse que una de les finalitats
del seu art es expli car les coses que altres
formes de l'intelectua1itat no poden fer com­pendre.
Y an això 's dirigeix el seu esfors y el seu
temperament, un temperament f erreny y domi­nador
que fa produir una esculptura, sinó ben
personal , d'una sinceritat tant absoluta, que
contrasta d'una manera notable ab moltes de les
coses que's produeixen, que, mancades en abso­lut
d'un fonament tant sòlid com el d'ell , s'enru­nen
per sí soles.
L es impressions que l'omplenen son fortes
J oon xic r esoltes, y refl exen en l'ànim de l 'es­pectador
aquella sensació de pl aer que l'artista
ha sentit al crear l 'obra.
Per això té, an el meu sentir, importancia
l 'obra d'en Casan ovas. Ell fa l'obra , y sense
. dilacions ni reti cencies, fa art , y art serio: no
s'hi veu may aquell perill en que incorren molts
artistes, y fins molts artistes notabl es : l 'afany de
la produ cció per l' spo!'t de f er art, la t elidell cia
marcada a la feblesa de la concepció artísti ca .
El seu art, despullat d'atavismes y errors, cap­tiva
per sobre de t ot , perquè es humà. Y es
perquè treballa y lluita ab fe y ab entusiasme :
per això es més aimant de la sanció rahonada
dels inteligents y dels honrats, ql1e de l'a plauso
estúpit de les multituts.
El defecte que's més de notar en la seVa
obra , es que, tot contemplantla, r ecorda a vega­des
la seVa f orma, y a vegades els seus t ipos,
l 'obra d'un gran esculptor extranger.
Mes això, que en ell apareix com una tara
insignificant, f et per un arti sta de menys talent
sería un defecte que absorbiría l 'obra.
El t emps,. l ' estl1di constant, y, sobre tot ,
les impressions f ortes de 10 viscut en la r ealitat
experimental, podran fer desaparèixer en abso ­lut
aquesta dosis d' impersonalitat que fins avuy
l'ha preocupat poc o molt.
A JJ avors, t ota vegada que de condi cions no
n'hi manquen, sorgirà la seVa personalitat en
concepte de la malaia d'art, junt ab l'obra,
armonisantla, embellintla y fentla extensiva com
l'obra que serà d'un dels pochs - per no dir
l'únic - dels nostres esculptors.
TORNEM A LA ,VIDA PL~ NA.
PER D. MAR TI Y ]DLIA
Renàix er es tornar a la vida, a la vida plena.
De cara a la vida s'han desenrotllat les civilisa­cions
poderoses, aquelles que han deixat quel­com
definitiu al esser de l'humanitat. La gran­desa
y la perdurabilitat de la civilisació grega
són degudes al culte dels grecs per la vida
plena de la naturalesa. Després de Grecia , les
societats influides per apriorismes dogmàtics,
despreciaren les ensenyan-ces
esbategantes de l'es­ser,
y la decadensa afeblí
y desvià la vida d'e l'indivi­du
y de les colectivitats.
El Renaixement es la recu­lada,
avençant, cap a Gre­cia,
es el retornar dels pe­bles
a la vida pl ena. Els
refinam ents del sigle X VIIl
són conseqüencia de l'enci­clopedisme
escéptic y la
R e volució un inte nt de
r einstauració de l'optimis­me
grec.
La r enaixensa de Cata­lunya
es el tornar del nos­tre
poble a la vida pl ena , es
el tornar a Catalunya. Tor­nar
a la vida pl ena es anar
endavant, es anar de dret
a ocupar un lloc a la civil i­sació
mondial, a la que sols
s'hi es posse int la plenitut
de l'esse r.
Per això els qui no inter­preten
bé els fenòmens so­cials
han vist una reculada
an el re nàixer del nostre
pobl e. Retrèureli a un po­ble
les seVes gestes socials
glorioses no es una acció
retrògrada , es em p è n y e I
cap al esser; amarar una
"
FUTURISME 5
nacionalitat de ruralisme indígena no es infe­riorisarlo
, sinó vigorisarlo pera anar endavant
empeltantli la fortalesa que's conté a la vida
de la naturalesa. E ls efectes ho proven: des­prés
de remembrances històriques, apologies
ruralistes y tot seguit el futurisme com afirmació
nacionalista, Fins quan s'ha dit «to rnem an en
Llull » s'ha volgut dir « torn em altre cop a la
vida». L'anarsen cap a la vida es sempre futu­risme;
per això s'ha d'afirmar que futurista y no
missoneísta ha s igut l'acció dels períodes histò­ric
y ruralista del nostre r e naix eme nt. El futu­ri
sme no es pas un concepte que, en senti t abs­tracte,
signifiqui progressivitat; el fu turisme es
l'afirmació previa de esser ab tota pleni tut,
essent la vida plena la qlli determina l'avens, la
llibertat y la civilisació.
El futurisme comprès d'altra mane ra , o sia
rompent ab el fet històric , ab l'instintivitat rura-
E:'CULPTUH,A, O'El'ilUC CASANOVAS
I
(
4 FUTURISME
lista y fins ab la positivitat actualista, es un salt
en el buid , es un concepte de filiació neurósica,
es una manifestació de vida incompl erta y ade­més
imperfecta , un retrocés, per tant.
Per nosaltres els cata lans, futurisme significa
rena cionalisarnos del tot. Cercar fòra del nostre
esser l'acció futuri sta , es decandir la nostra
vida y per tant inferiorisarnos. El bon futurista
s'enforteix com a català y nacionalisa l'acció
universalista. El nacionalisme, que es sempre,
y per força, futurisme, no vol dir vida closa
y estacionaria de la naci onalitat, sinó vida pl ena
de relació y d'evoluciò. Mes no girant may la
cara al propri esser, a Catalunya, que la vida
pl ena dels homes y dels pobles vol dir esser
d'una manera complerta ells mateixos.
Per això jo no considero futuristes certes
fórmules socials que's preten concretin les aspi­racions
nacionali stes. Se parla d'imperialismes
y de dictadures espiri tuals, que no són altres
que conceptes socio lògics, brillants si's vol, que
amaguen aspiracions dominadores y utilitaries
de calitat purament burgesa. No ho són pas fór­mules
d'acció primordial pera la vida plena d'un
poble. L'objectiu nacio nalista, futuri sta, no pot
pas esser parcial; ha d'esser sint èt ic de totes
les activitats de la vida plena de la nació.
Tant a la centuria passada, com ara, com
a l'esdevenir, el principi sociològic, sínt esi del
nostre renaixement, ha sigut, es y serà sempre
la fórmula naci onalista (futurista): tornem
a la vida, tornem a Catalunya. A la vida
pl ena de Catalunya , an el seu passat, a la
seVa natural esa, an el seu present, an el seu
esdevenir.
La vida plena, tant a l'home com a les
nacions, se'n Va sempre de dret a esser ele­ment
de la civilisació mondial. Els homes y
els pobles que viue n fòra de l'efectivitat de
la civilisació, són els homes y els pobles
que no són ells mateixos, són que tenen el
llur esser desnaturalisat, imperfecte, deca­dent.
Tornem a la vida, tornem a Catalunya.
Finalitat: esser elements de la sobirania
espiritual del món. Aquesta es la f0rmula
verament futuri sta.
El qui tinga ulls que miri y el qui pos­seeixi
percepció que se'n adoni. El nostre
renaixement exerceix l'acció determinista que
es propria de les grans renaixenses bio-so­cials.
El pensar, el sentir y el voler indivi­duals
y colectius, totes les activitats socials,
tot l'esser del nostre poble torna a la vida, tornà
a Catalunya.
El nostre dever: el culte a la fortalesa del
nostre esser individual y social; la reca talanisa­ció
compl erta de Catalunya; i viure de cara a la
natural esa!
E LS MISERIOSOS(I). PER
JOSEP MARIA FOLCH
Y TORRES
A mitja montanya de Montjuic hi ha 'l Tir
de coloms. Es un tancat sense malicia pintat
de franges blaves y blanques: puresa y ignos­cencia...
Els homes s'hi diverteixen matant
coloms. Bé poden di vertirse ells que tenen al
seu demunt la càrrega de la Vida .
Aquesta diversió es beneficiosa als miserio­sos:
El guarda del Tir guanya sis rals cada di1;l
y té . casa franca. Es ell el qui dona menjar als
coloms, el qui 'ls engreixa pera que' ls tiradors
s'hi engr esquin. TA.mbé es ell qui'ls dona la
llibertat, ell qui'ls obre la porta de la gabia
y diu: «Vesten, ets lliure, que tu no 'ls veuràs
els vint canons d'escopeta que t'apuntaràn en el
( I) Capítol d'una no vela que està escrivint l'au to,·.
ESCULPTURA, D'ENRIC CASA":;OVAS
mateix mom~nt en que començaràs a compen­dreu
que ets lliure».
... Y el colom fuig, tot extranyat de no trobar
al davant dels seus ulls els fil-ferros de la gabia,
perquè 'Is coloms, com els homes, s'avesen
a tot. El seu cor petit bat ab violencia. Es una
joya que de tant fonda no li deixa temps de
fruirIa.
S'enfila, s'enfila, y veu dessota seu tota la
terra y tot el mar. Ses ales se plauen a batre,
a extendre's planes, bressant el seu cos palpi­tant
de joia l remontantlo ab una mena de
ESC 0 LPTUR.\, D'ENRIC CASANO\' AS
FUTURISME 5
voluptat que'ls homes honrats no coneixen, per­què
may han estat presoners.
Quaranta ulls els segueixen calculant els
metres de distancia que 'I separa de la terra,
càlcul honorable que fa entrar en les ignoscen­tes
diversions dels homes l'amor a les ciencies
exactes.
Un tret ressona y tot seguit una descàrrega
que omple la montanya de vida. La vida's mani­festa
fins pel tret d'una escopeta.
El colom vacila y cau a plomb. Però quan ja
gairebé es a terra, quan el guardià y una collada
de xicots corren per
atraparlo, el colom
sent la farum de la
t erra y sap que es a la
terra ont habiten els
seus enemics. Des­sangnantse
y tot, fa
un esfors s u p rem;
torna a enlairarse,
s u f rin t crudelment,
sentint que les forces
li mancaran y com
més alt .s'aixequi més
dolorosa serà la cai­guda
... però això què
hi fa? Ell vol fugir .
Sent que la Vida es
més amunt, molt més
amunt, allí ont els
seus ulls no veurànni
teulades ni cúpoles,
ni campanars, ni mo­numents!
Y vola, vola
penosament, sorte­jant
l'aire ab l'espe­rança
a l'esperit y la
mort a I cos.
En el Tir hi ha
gran ansietat.
- Encara'ns esca­parà!
Un tret torna a
petar y una altra des­càrrega
omple l'es­pay
de ressons.
El colom cau.
El guardià corre
y els xicots el se­gueixen.
El guardià
va darrera del seu
pever, els xicots dar-
6 FUTURISME
rera del ral de propina. Tota la humanitat se
mou per aquestes mateixes mise ri es.
Ho regiren tot, ho miren tot, y el colom no's
troba. Ont s'haurà ficat el bona-peça?
Els tiradors estan indignats.
Un d'e lls exclama:
- Siga com vulga, 10 que es d'aquesta no se
n'a ix ecarà .
Aquesta reflexió els calma a tots.
En un sot, que la terra ha volgut deixar
tocant a les parets del Cementiri, hi jeia un
xicotàs, magre, vestit d'estrips y calçat d'una
espa rdenya esf ilagarsada y d'una sabata sense
cordons y gairebé sense sola ni cuiro.
Ni dormia ni pensava: jeia. Hi han homes
que sols poden fer una cosa a la vegada. Pensar
y jeure tot alhora es qualitat dels homes estu­diosos
y sa pi ents. Ell no era sapient, puig ni
sabia que no sabés res, ben al revés d'aquell
sabi que ho sabía sense creureho.
Jeia an aquell sot y no's preocupava gens de
10 que '1 voltava, ni de si el cel blau que s'aguan­tava
al seu demunt era bl au, ni de si era cel, ni
de totes aquestes petites coses ab qu e' ls homes
omplenen llibres, converses y existenci es.
Aquell home no sabia com se deia. Se podria
dir Món, que vol dir tot 10 miserable y tot 10 bo
que existe ix. En Món no era infelís , perquè
no sabia lo qu e era la felicitat. Menjava quan
tenia gana, si tenia menjar, y badallava si no'n
tenia. Ni feia mal a ningú ni sabia lo que
era' I Mal.
Fou un gran esfors pera ell alçar el cap pera
veure que era allò que acabava de caure als
seus peus. Quan Va veure que era un colom
s'alçà amatent, però sense esserne sorprès.
Quan va veure que estava ferit Va acullirlo ab
germanor. Era una víctima. El colom tenia
una ala trencada, ell , en Món, tenia l'ànima
atuhida.
Va agafar al colom y li bufà les plomes pera
descobrirli les fer ides . Quan les hagué recone­gudes
va baixar montanya avall : traversà la
carretera y la línia del tren, y saltant de roc en
roc arribà a la mar; s'ajupí en un clot ple
d'aigua verda, ont forses cops hi havia trobat
nodriment pera'l seu cos arrencant les petxines
dels sota-roques. Va rentar les ferides; després
les cobrí ab terra pera estroncar la sang y
caminà a la ventura ab el ferit a les mans.
Encara no havia fet cinquanta passes que's
trobà de mans a cara ab un home seguit d'una
munió de quitxalla.
- Ey, mest re, porteu aquest colom!
En Món va seguir endavant.
- Us dic que'm dongueu el colom!
En Món se'l mirà, però seguí' I seu camÍ.
Llavores l'home l'agafà pel bras y en Món se
deturà. Va girar els seus ulls cap a la cara
d'aquell home pacificament, sense por y sense
atreviment.
- Qué vols?
- Porta'l colom.
- En Món Va restar indecís un instant. A la
fi respongué:
- No vuy.
Y's disposà a seguir el seu camí.
Però l'home no'l deixà anar.
- No te'n aniràs que no me'l donguis.
- Per qué'l vols?
-Es nostre.
- Vostre?-y passejà una mirada calma per
tota la colla de xicots.
- Sí, es del Tir.
- Doncs, no es vostre.
- Es del qui l'ha ferit.
En Món no sa pigué que respondre. Qui sap
si a dintre de tot d'aquella ànima enterrada s'hi
movia una raó. «Es del qui l'ha ferit? Doncs, no
es del qui l'ha curat?»
Se mirà'l colom que duya entre les mans.
Y com si ab aquesta mirada hagués cullit una
resolució, Va donar sobtadament una forta estre­bada
pera desferse de la mà que l'agarrota va
y digué, un cop desembrassat:
- o te '1 vuy donar!
- Perquè ets un lladre ! - cridà'l guardià.
Lladre? En Món se quedà reflexiós. Ell
havia recullit un ser ferit que havia anat a dema­narli
socors. L'havia curat.. . Això era ser
lladre? Però en Món no sapigué dir res de tot
'això ni tingué temps de pensarho, quan el guar­dià
allargà decidit el braç pera pèndreli 'l colom.
La quitxalla 's removia impacienta parlants e
a l'o rella.
El més atrevit ventà grapada a les mans d'en
Món. El colom Va caure per terra y el guardià'l
cullí quan en Món s'amania a la revenja. Els
xi cots Varen arrencar a corre y quan varen ser
un tros lluny el varen apedregar. Una pedra li
anà de dret a la cama y li va fer un esboranc.
De primer no'n feu cas, però al cap d'una estona ,
la sang que'n rajava, agafàntseli a les calces, li
produhí una viva dolor.
ï
Novament baixà a la vora de la mar y's rentà
la ferida.
Després, assegut en un l'OC, se quedà mirant
l'etern anar y venir de l'aigua.
Ja havia oblidat el mal, la causa del seu mal
y tot lo que havia fet aquella tarde. Com que no
se sorprenia de res, oblidava facilment. Sem­blava
que estigués convensut de que la gent
tenien el dret de ferli mal y ell el dever de
sufrirlo.
Qui sab si tenia raó. La gent, una mena de
gent que pobla la terra, té'l dret de fer mal,
y els altres, els innombrables Móns tenen el
dever de sufrir ...
Lo que havia passat an en Mon no passa
cada dia, en cada instant?
Un home li havia pres el colom y aqltest
home guanyava sis l'als diaris. Uns xicots havien
apoiat a l'home y l'havien apedregat an ell per­què's
resistia. Els xicots tenen un ral de propina
per cada colom trobat.
Tots cumplien un dever. Era en Món qui no
estava en el seu dret. El Dret era allà dalt, en el
Tir franjat de blau y blanc, assegut en una tau­leta
plena de bòcs de cervesa; era allí, en el
canó de les escopetes d'aquells senyors que
reien ab la dòna del guardià, fresca y arreman­gada
de braços, mentres el seu marit cercava'l
colom per la montanya.
Que'n sabia en Món de tot això? Doncs
qui'l feia embolicar! Si ell hagués deixat estar
el colom dessangnantse allí als seus peus en
Ilòc de curarlo, ni li haurien dit lladre ni l'hau­rien
apedregat... Perquè'l colom no era d'ell,
era del qui l'havia ferit!
Potser ara en Món era d'aquells xicots que
l'havien ferit, també. Oh, sí! Que'ls homes no
son may de sí mateixos, que son sempre dels
altres!
Se va alçar.
La ferida li feya mal y no'l deixava caminar.
Penosament se n'entornà al seu clot. Desd'allí,
assegut a terra, Va veure tota la mar roja. Els
raigs del sol que se'n anava, s'arrossegaven pel
damunt de les ones. La escuma blanca bullia
entre les roques negres. Pel' la carretera un
aixam de treballadors, ab les pales y C'ls picots
a l'espatlla, se n'anaven cap a la ciutat.
En Món va riure y es Va adormir.
Moissellós (França), Maig, I!107.
La gloria lla consistei.¿- pas ell eternisar
el seu llom) silló les seves virtuts. - TOLSTOY.
FUTURISME 7
A MOR Y MORT. PER
QUIM RUYRA
L'amor a voltes es brutal, ruhí,
té del llop famolenc l'hòrrit mirar
y aporta obscures ansies d'assessí,
impulsos de ferir y de matar.
A voltes, pur y gran com un cel clar,
es un 'anhel sublim, quasi diví,
y'Iqui'l té sent desitjos de cantar
y una set fonda, fonda de mor'i.
Matar, morir ... y amar, extranya fosa!
L'ull trist de l'assessí o del suicida
en la faç de l'amor potent y fort!
No es cosa ben arcana y pahorosa
que'l sembrador esplèndit de la vida
tingui aquestes caiences de la mort?
JOA-S
ALUTACIÓ. PER LLUÍS JOU
Salut! joves ja envellits; a vosaltres
joves del temps de nostra infantesa, del
temps aquell en que ja nostre cor ignoscent vos
admirava com heroicament lIuytavau per l'ideal
aristocràtic de nostre modern sentiment de be­llesa,
per nostre nacionalisme. Vosaltres que
pressentiau el dolç florir de la generació nova
y plens d'entusiasme, d'aquell entusias~e que
sols porta en sí la jovenalla ardida, sembravau
a gratcient, a mans plenes, les idees sanes que
en nostre terrer, tan poc conreuat, arrelaren
escassament y en homes ben diferents, per cert,
els uns dels altres.
Qui com jo, vos hagi vist altius y majestuo­sos
per entre els rotllos dels inteleduals abur­gessats,
d'els vividors oficials de la bellesa, que
arrapapats en flonges butaques escoltaven les
vostres paraules apostòliques d'una relligió mo­derna,
ab la rialla despreciativa a flor de llavi,
no pot pas deixar de sentir la bellesa del vos­tre
esfors, ni vosaltres podreu oblidar may la
bellesa de vostre geste. Oh! vosaltres no les
sentiau aquelles mofetes despectives, la vos­tra
fe era molt més gran que totes aqueixes
mesquineses, la vostra tasca era molt més noble,
viviau la espiritualisació de la joventut pera la
joventut mateixa, y aixó vos feia passar per
sobre de tot el convencionalisme de que es
nodreix la nostra societat burgesa ment artística,
sensa deixarhi, desde'l primer moment, tota la
8 FUTURISME
voluntat enterrada entre aquell desert inmens
de indiferencia.
AI fi vos haveu enfeblit, haveu plantat casa,
haveu tingut d'ajupirvos y mercadeijar com tots
els altres; però per aixó vos admirem, tenim el
record de vostre esfors que bat dintre la nostra
ànima y per això venim a rependre la tasca ini­ciada
per vosaltres, armats de tota la forsa
impulsiva de la llibertat que'ns dona nostra
joventut ardida, y Iluytar magestuosament ab
tanta forsa com vosaltres Iluytavau, perquè nos­altres
tindrem, n'estem segurs, vostres mans
ossoses que, com pares respectables, donaran
al triomfador el llorer de la victoria.
A GE~ GUIMERA.
LLurs VIA
PER
Amics: M'anuncieu vostre propòsit de fun­dar
una revista catalana; una revista més, de
lletres y arts, com una nOVa aspiració entre
les moltes aspiracions que omplenen l'ànima de
DIBUIX, D'EN RAMO.'\ CASAS
la nostra Catalunya, ja ben desvetllada'. Me
diheu que aqueixa revista's titularà FUTURISME.
No cal dubtar si ens ha de resultar escaient
aquest nom als qui durant una pila d'anys ferem
la joventut. Joventut, futurisme ... Dues parau­les
que s'agermanen y's completen.
Y, al fundar aqueixa revista, voleu esser lò­gics.
Vosaltres que feu «futurisme», vosaltres
que aspireu, voleu demostrar que podeu aspi­rar,
voleu evidenciar lo que es el nostre poble,
pera infondre confiança en lo que serà; voleu
en primer lloc fer veure lo que ja tenim, pera
que's posi fe en lo que sens dubte tindrem. Y en
el nou periòdic hi obriu una secció, en la que
s'honori als homes ilustres del present que han
sembrat y sembren la lIevor d'ont han d'eixir­ne'ls
homes de l'avenir.
Y comenceu per un poeta. Com se veu que
sòu amants de la vera vida! Els esperits tan­cats
- taujans o egoistes - vos diran romàntics
y omniadors, mes ells acabaran per seguirvos.
Hi havia molts estoics, moltes ànimes fredes
entre'ls espartans, però tots creien a Tirteu quan
aquest cantava. Els espartans no eren sinó sol-dats;
Tirteu era més que'l
capità: era l'ànima de la
terra, era l'esperit de
les batalles, era'l Poeta.
VeusaquÍ lo que ha
sigut En Guimerà entre
nosaltres. Ab son halède
foc ha desfet el gel ab
que cent hivernades ha­vien
cobert montanyes
y planures; ab sos pul­mons
d'acer ha fet re­trunyir
sa veu inspirada
y profètica; y monts y
valls s'han curullat de
legions, que avui se dis­posen
a lluitar per la cau­sa
santa, per l'idea nova.
Desgraciats els pobles
que, mancats d'un gran
passional com nostre
Guimerà, vegeten ador­mitsenlasòn
dels sigles!
Quan tot just renaixien
l'esperit y la musa de
nostra terra y's restaura­ven
els Jocs Florals, els
accents dels bards cata­lanseren
febles. Corran-
des melangioses, ilusions gaies, anyorances tris­tes:
veusaquí tot lo que' ns donaven llurs incerts
y vagarosos clams -de deixondiment. Llur veu era
com la del malalt que per molt temps ha restat
ensopit, perduda la consciencia y la volició. Un
del primers accents sans y forts , fou el d'en Gui­merà.
L'antiga musa de la terra revivia pl ena­men
t; conserVaVa tot el caràcter d'ahir, però
vibrava ab una força desconeguda, perquè la
inflamaven alhora ansies de salut, altes indigna­cions,
anhels suprems de regeneració. La patria,
l'amor y la fe ja no eren sempre cantats segons
patró de ben dir y de gentilesa: ho eren com
cosa viva, carn de nostra carn y sang de nostra
sang. Ningú com En Guimerà sapigué barrejar la
joia ab el dolor, la tendresa ab la rabia, la queixa
ab l'amenaça, el fervor ab la flastomia. El cap
d) Ell josep Moragues) Poblet) /Ildibil p Mall­dalli)
la Morf d) Ell joall / /) la Mort del comte
d) Urgell) semblaren gravarse en nostra poesia
patriòtica ab emprempta dolorosa y tendra al­hora,
com la del mascle poderós en les carns de
la verge esculli da y ab sos amors sublimada.
En Guimerà, enamorat de la vida, ho ha
sigut també de la historia y la llegenda, que sa
imaginació ha vestit ab noves gales; y aqueixes
gales y aqueixes pompes són tals, que ab elles ses
admirables estrofes líriques no sonen mai a buid.
Aquella versificació harmoniosa y exuberant no
revela habilitat) sinó plenitut. Aquelles visions
poemàtiques, aquells quadros bíblics tant fonda­ment
poètics y humans, totes aquelles soperbes
evocacions d'èpoques remotes, a la vegada
que' ns descobreixen un artista culte, evidencien
la riquesa mental y les sobiranes facultats del
poeta creador, tant diferent de l'erudit pacien­çós
que elabora po emes segons patró, coleccio­nant
imatges poètiques com podria coleccionar
estampes. D anp mil) eleopatra) jael) La dònCl
adúltera) Maria de Magdala) jesús al cel) El
callt del Diable) La mort del joglar, El cant
de la Mort, etc., no'm deixarien pas mentir. Tal
vegada un sol poeta s'acostà an En Guimerà
y en certs moments fins Va igualarlo; fou En
Pagès de Puig, de qui ja he dit en altre lloc
que ses estrofes eren magestuoses y elegants
com àmfores cisellades, que tenien la solemnitat
bíblica y la clàssica senzillesa grega.
Aqueixa rotunditat de la forma ja feia ende­vinar
el dramaturg insigne que En Guimerà havia
d'esser. Mes ell 110'S deixava pas portar pel
culte a la forma solament, y ses poesies amoro­ses
y de costums, ses notes intimes, tots sos
FUTURISME O'
cants populars (vegi-s Rec()rts, La dida ' de
Nn/ant) Del mell àlbum) Tristes) La escala de
la pomera, etc.) atresoren en llur senzillesa un
sentiment que encisa. L'express ió es humana
y es sincera, sense rebuscaments, ni poses, ni
elegancies afemellades. Les alegries y les quei­xes
surten del cor, les rialles alegren l'espai, els
sanglots ennueguen, les lIagrimes escalden els
ull s, els besos de passió deixen la pell sagnanta
y dolorida. No es allò de riure y de plorar liri­cament)
per lo que hi hagi d'estètic en aitals
manifestacions psiquiques. L'art de bibelot té
una especial tendresa que no es pas la tendresa
de l'art d'En Guimerà. Aquell ja fa prou si enmitj
de ses complicacions arriba a esser sincer;
aquest, ademés de sincer, es sencer.
En Guimerà ha produit molt, ha escrit molt,
y alguns cops ha semblat que s'amanerava. Aque­lla
plasticitat, aquella fermesa de trets, aquella
concisió en ell tant característiques, han vingut
a menys qualques vegades. Me referesc espe­cialment
al Guimerà dramaturg, al qui escriu
pel públic, y, entenentse ab ell directament, li
fa sovint concessions que no deuria ferli. Mes
quantes jornades de gloria no ha donat el dra­maturg
Guimerà a la nostra terra? Quin autor
pot comparar-se-li en la volada de les concep­cions,
en la intensitat dramàtica , en la força
tràgica? Qui ha escrit un altre lJ1ar p cel) una
altra Antina morta) una altra Terra bai.m) un
altre jesús de Nazareth? Qui ha sabut con­densar
com ell en una escena, en una pinzellada,
en una frase, tot un quadro ple de matisos?
Qui ha agermanat millor la força a la tendresa?
Per això l'admiren propris i extranys; per això
es traduit y celebrat a França, a Italia, a Ale­manya,
a Bo,hemia, a Nort-Amèrica ... En Gui­merà
no ha 'fet sols obra de poeta català, sinò
de poeta universal. Es la tasca dels genis.
Aquest gran romàntic del nostre actual
renaixement, si cantà a la patria morta himnes
y elegies, ha sabut desde '1 teatre apoderar-se
de la patria viva, y li ha obert els ulls y li ha
deixondit el cor. Això ho sab tot Catalunya; tot
Catalunya coneix y admira al dramaturg; mes
les exquisitats del poeta, de l'artista íntim, el
poble no les ha penetrades pas del tot; sols els
que llegeixen les tenen conegudes; mes uns
y altres, escullits y poble, tots els catalans
d'avui, faran arribar el ressò de llurs aplaudi­ments
als catalans de l'avenir, y el geni del pre­sent
serà estimul de futurs genis en la nova
Catalunya que tots somniem.
10 .FUTURISM2:
LAS CUATRE VIU,DAS.
ANGEL GUIMERA
Ay nit del Divendres Sant,
quina tristor que'm deixavas
ab aquell seguit de llums
y de caras apenadas,
y murmuri d'oracions
com de pluja assossegada,
que al cloure' ls ulls en mon llit
la professó comensava!
Cuatre viudas, cuat re son
que duhen la Santa Imatge:
la més vella vuytanta anys,
la més jove' n té setanta.
Caminan poch a poquet;
si plora l'una més l'altre:
més plora la Soletat
al dem unt de sas espatllas.
RICARD STR.-\USS
PER Miran en terra' ls seus ulls
com si cerquessin hont caure,
y ensopegan gemegant,
'l's sostenen totas cuatre.
La viuda del pescador
té als ulls la blavor de l'aygua;
la del moliner de vent
lo cap tot farina blanca!. ..
La viuda del terrassa
com 1 i terrejan las galtas!. ..
La del ferrer dintre'l pit
sent la remor de la far$la !. ..
Y avuy, després de tants anys ,
pels peus de mon llit encara
va passant la professó
l'hivern que las nits són llargas.
Mes ara hi veig tot un món
que de passar may acaba
duyent en triomf la Dolor
al demunt de sas espatllas.
Maig de 1997.
SALOMÉ. PER M. KUF­FERATH.
TRADUC­CIÓ
DE R. F . .
El conegut crític belga M. Mau­rice
Kufferath ha consagrat a l'òpe­ra
novella den Ricard Strauss un
estudi interessantíssim, ab motiu de
la primera execució, efectuada re­centment
al Teatre de la Moneda
de Bruxell es. La veritable compe­tencia
den Kufferath, avalorada en­cara
aquest cop per un coneixement
profond de l'obra del mestre ale­many
(en Kufferath es un dels direc­tors
del Teatre de la Moneda), fa
que considerem oportuna la tra­ducció
del esmentat estudi, ja que
aqueixa obra ha portat tantes dis­cussions
entre' ls intelectúals y ar­tistes:
Representada per primera vegada
el 9 de Desembre de 1905 a l'Òpera
Reial de Dresde, després a Stutt­gart,
a Colonia, a Hambourg, a Mu-nich,
a Berlin, a Turin, a Milàn,
a Nova York, · a Francfort, etc., l'obra den
Ricard Strauss ha promogut per tot arreu una
sensació grandíssima, una admiració entusiasta
y apassionada tant pel poema com per la musica.
La partitura es, ab el Pelléas de Claudi
Debussy, - però ab una tendencia del tot opo­sada
- lo que la musica contemporània ha pro­duit
de més novetat y força per l'escena lírica.
Y lo mateix pot dirse del drama d'Oscar Wilde,
que queda certament com una de les creacions
més vibrant es y originals de la poesia dramàtica,
comparable al teatre d' Ibsen y Maeterlinck.
El gran poeta anglès escrigué aquest drama
en prosa francesa en 1893 (I). Curt, ràpid, es
(I) Oscar Wilde componl1;ué Salomé expressament pera la
Sar,h Bernhardt, que havia acceptat interpretaria. Mes el drama
fou estrenat per primera volta al teatre de l'CEu\'re de Paris el 12
de Febrer 1895. Després ha sigut traduit en atemany y ha passat
per totes les grans escenes al emanyes, molt ben acceptat. Actual­ment,
esta encara anunciat en el «Schauspielhau s») de Berlin, en
t l nt que << l'Opern1taus >> representa'! drama líric den R. Str.uss.
FUTURISME 11
una composició ubriagadora ont les superiors
belleses d'expressió, les poètiques imatges d'un
esclat meravellós s'enllassen a un estudi de
can:ícters profond y d'un relleu extraordinari.
Els personatges de la llegenda bíblica hi són
evocats ab una justesa d'expressió y una poten­cia
imaginativa incomparable en el seu medi
profondament boirós - brutal, sensual, pervers,
covard, crudel y fanàtic, - com totes les èpo­ques
històriqu ~s de traspàs, ont una societat
corrompuda's desfà pera fer lloc a un nou món.
Aquesta evocació ja abans havia temptat a Gus­tau
Flaubert, y son Herodias es inoblidable en
la memori a de tots els literats. El Salomé de
l'Oscar Wilde se pot dir que es inseparable del
conte del mestre francès. L'un ha sortit de l'al­tre;
les dues obres, baix una forma diferenta,
se complementen: el drama acaba'l conte.
Herodes Antipas, tetrarca de Judea baix la
PLAFÓ DECORATIU, PER BRAi\"GWIN
12 FUTURISME
DIBUIX, DE LLUís JOU
dominació romana, que fou testimoni de la nai­xensa
de Crist y a qui els Evangelis, entre altres
crims, li atribueix la Degollació dels Ignocents
y la mort den Joan Baptista; Herodias, la
matrona viciosa que vituperen les Escriptures,
la dòna incestuosa que refusant son primer
espós, el propri germà d'Herodes, s'ajuntà an
aquest, pensant d'aquesta manera esdevindre
la sobirana d'un gran imperi; Salomé, sa filla ,
qual meravellosa bellesa afolla al tetrarca; en fi,
Iokanaan (I ), que's nodria de llagostes, el pro­feta
de la llengua de foc que aixeca'l poble de
Judea per ses invectives contra Herodias y'1
tetrarca, y anunciava' I Mesies en ses ardentes
prèdiques: veusaquí els actors del drama. Al
voltant d'ells se mouen algunes figures molt
característiques: soldats indígenes al servei de
Roma, indiferents o embrutits ; un patge jove
d'Herodias, agitat per extranys pressentiments
y commogut per la sort de Iokanaan ; jueus que
discuteixen sobre llur relligió y els profetes, com
si fossin casuistes del s igle XVI; nazarens,
enlluernats -pels miracles que han vist complirse
devant sos ulls y que confessen ingènuament
llur creencia ab el Mesies. Tots aquests perso­natges,
dibuixats ab traçat nèt y decissiu,
(I) Flaubert escriu laokanaan.
s'agrupen entorn dels personatges principals,
en un quadro d'una admirable veritat y força
de color que's destaca sobre'l cel esblaimat
d'aquesta nit d'Orient, ont a l'acabarse un festí
el cap de Iokanaan caurà en ofrena al peus de
Sa lomé.
No es pas aquest, segurament, un motiu
d'idili. No hi ha pas en els recitats bíblics un
epissodi més crudel que la dança de Salomé
finalisant entre sang. Desde fa prop de vint
s igles no ha acabat pas de preocupar l'imagina­ció
popular. La relació històrica es terrible en
sa concisió. Ens explica solzament que instigada
per Herodias, Salomé, després d'haver dançat
pel tetrarca, obté d'aquest que'l cap de Ioka­naan
li sigui portat en un plat d'argent; y aquest
quadro sinistre es el final d'una festa orgíaca
donada ab ocasió de l'aniversari d'Herodes.
Res més, però això es prou. Milers de'coses
s'han escrit remembrant aquesta ferotja aven­tura.
Seguint el lloc y el temps, cada hú ha
interpretat a sa manera les circumstancies que
precedeixen o segueixen al crim. L'etat mitjana
mística, molt particularment, se mostrà fèrtil en
invencions destinades a augmentar l'horror del
crim d'Herodes o la perversitat de Salomé y de
sa mare. Els uns conten que després de la dego­llació
den Joan, Salomé hauria volgut besar sos
llavis frets per un refinament de crudel tat '1 de
menyspreu pel jueu. Altres afirmen que Hero­dias
rigué al veure portar el cap den Joan '1 que
aquest cap li bufà la cara; d'allavors , Herodias
erra pels espai s, sens repós ni descans, davant
d'una colla de bruixes (I). O bé atribueixen
a Herodias la suprema venjansa d'haver punxat
ab una agulla d'or la ll engua que havia Il ensat
contra sa corrupció '1 sos vicis tant sangnants
improperis. Els uns fan de Salomé l'instrument
dòcil '1 inconscient d'Herodias; els altres fan
d'ella un abim de perversió , '1 que f ou per sa
passió insaciada pel Precursor, que ella pensa
aquesta satisfacció suprema de donar un bes
irònic als llavis del sacrificat.
En aquest terrer l 'im aginació de cada hú ha
tingut més llibertat que'l texte bíblic, sol t es ti­moni
de l 'historia, que deixa tota circul1lstancia
accessori a y's circumscriu a esmentar la bruta­litat
del fet.
Per altra banda, són molt nombroses les
representacions pictòriques o esculptóriques ins­pirades
per la llegenda. Tantost es Salomé dan­sant,
tantost es Salomé portant a Herodia s el
cap den Joan que's presenta a l'imagina ció dels
artistes. Quadros religiosos, quadros profans,
fragments, tríptics o d'esculptures votives, les
Salomés y'ls Joan-Baptista abunden en les igle­sies,
els palaus y' ls Museus d'ltalia o d'altres
bandes. El fresc den Ghirlandaj o, a Santa Maria
Novella de Florensa; el Ticia, de l 'Escorial; els
Veronés, els Tintoret, els Luini , els Andrea del
Sarto, escampats entre Paris, Londres, Sant
Petersburg, Berlin, Viena, demostren l'influen­cia
que aquest assumpte exercí sobre' ls mes tres
de la Renaixensa italiana ; '1 en el N ord , les
Salomé de Rubens, VanThulden, d'Amberger, &,
confirmen l'universalitat de l 'emoció provocada
per la sinistra ll egenda.
En nost res t emps mateixos ha sigut remem­brada
per G. Flaubert ab una penetra ció admi­rable
de l'època històri ca en que tingué lloc la
ll egenda de Salomé '1 ha preocupat no menys als
pintors, doncs basta sols recordar els Salomé
den Henner , den Baudy (a l'Ópera), den Reg­nault
'1'1 de Gustau Moreau, parlant tant sols de
les interpretacions de l'escola fran cesa.
Segons el temperament '1 la potencia cere­bral
de cada hú es tantost la perversitat de
Salomé, tantost sa gracia seductiva o la pompa
ornamental del festí ont tingué lloc el sagnant
(I) RieardW'agner record '! aque31a llegenda de l 'etat mitjana
alemanya sob re Herodias qu "n eomp03l la figu ra de Kun dry.
FUTURISME 13
epi ssodi de la t esta tall ada , que' ls pintors s'es­forcen
a expressar en llurs composicions. Mes
sempre la dança n'es un element essencial. Als
precs d'Herodes, Salomé mostra sos talents
davant de l'assamblea reunida del f estí.
No es pas purament una fanta sia , ja que' l
texte bíblic esmenta'l fet. Sembla això demos­trar
que la dança no era pas tinguda ab menys­preu
pels hebreus, com passava entr e' ls egipcis
'1 entre' ls grecs en els quins eren solzament els
professionals els que s'entregaven ab preferen­cia
a la coreografia . Sembla probable que les
noies de Judea s'adornaven ab l'art de la dança,
del quin elles n'havi en fet son divertiment pre­dil
ecte. L es fill es del s grans perso natges no's
rebaixaven pas, entrega ntse públi cament an
aquest joc; '1 en les grans festes no solzament
dançaven da vant els membres de llurs famili es,
sinó que tamb é en presencia dels extrangers. El
rei Davit no va predicar ab l'exemple dançant
davant de l'Arca? Es cert , en tot cas, que la
dança devia haver pres un gran desenrotllo
entre'ls hebreus, ja que diferentes vegades se
veu als prof etes al ça rse contra la disolució de
costums y'ls desordres que provocava.
Es un detall característic que' l poet a Oscar
Wilde no pogué deixar a les f osques. Així la
dança de Salomé es el punt culminant de son
drama, y aquest incident, ben segur, no podia
desplaure gens al simfonista Ri card Strauss.
Mes la part més personal y la més original
del poema es la concepció mateixa del perso­natge
de Salomé. En l'Herodias) de Flaubert,
l'hermosa dançanta reial es sols un personatge
secundari , no apareixent més que al tercer
capítol del conte. Discretament , el novelista
indi ca que sa mare Herodias l'havia feta instruir
lluny de Macareous (1), pensant que' l t etrarca
l'estimaria un jorn, y aqu esta «idea li semblà
bona», ens diu després que Herodias havia sentit
arluixarse entre ella '1 ell «els ll aços passionals
que ell abans havia senti t». Salomé es, doncs,
en el pensament de Flaubert , un instrument en
mans d'Herodias.
En el drama d'Oscar Wilde ella es al con­tra
ri la fi g llr~ central de la composició. Ella
obra per propri impuls y sense excitació exte­ri
or , el1cara que sense noció cla ra del bé y del
ma\. Sembla 1111 esser desviat, una inconscienta
que Va esmaperduda en la cri si de la passió
amorosa que li dona un excés d'odi y de crudel-
(I) Cil\tldela de Jeru3alem, reeo il 3truida p ~ t' Herodes.
J
14 FUTURISME
tat. Està mancada de voluntat. Es víctima de
son capritxo y de son temps. Fa'l mal se nse
saberho perquè sols té a la vista quadros de
luxuria y de baixa corrup ció, mes ella aspira
a una redempció sense compendre com s'ha de
cumplir. Que sigui a l'odi o a l'amor, es sempre
ab la mate ixa sinceritat impulsiva que ella
obeeix a sa passió.
Els que no han vist en aquesta figura, alta­ment
interessant, que la part perversa y crudel,
no han pas ll egit ab atenció la prosa de Wilde.
El poeta anglés ha graduat en delicades tonali­tat
s, que acusa encara més I a màgica de la
musica, les contradiccions aparents y l'unitat
fonamental de sa Salomé. Desde'l començ del
drama la presenta fugint de l'orgia bruta\. En el
medi vulgar en que's belluga Herod es, ella apa­reix
«com una coloma ex traviada». Quan ella's
precipita f òra de la sala del palau, ont Herodes
festeja llurs hostes, ses primeres paraules resso­nen
com un crit d'angunia y de deslliurança:
« o'm quedaré pas, no'm vull pas quedar». Ella
fui g, enca ra que no compren ben bé perquè
«el marit de sa mare» se la mira ab tanta insis­tencia.
Sobre la terrassa de Macareous respira
ab fruició l'aire pur de la nit 'l's banya ab deli­cia
en les c\aretats lIunars. Prop d'ella hi ha
un amant, un jove assiri, capità de la guarda.
Ab una dolçor altiva ella refusa sos obsequis
amorosos. Y tot d'un cop, del fons de la cis­terna
que's troba sota la terraça, una veu terri­ble
s'expandeix en la nit silenciosa. Es Iokanaan ,
tanca t allà t emps ha, que lI ensa ses impreca­cions
y ses profecies.
Qui es aquest Iokanaan? Salomé n'ha sen­tit
parlar. Ella sab que ell inve.ctiva diariament
a sa mare y que'l tetrarca li té por. Es un vell?
Es un jove? Ella ho ignora, però vol vèurel,
vol tan t sols mirarsel y insisteix perquè'l treguin
de la presó.
Llavors, lentament , del negre abim sorgeix
la figura pal ida y descarnada del profeta cobert
de pells de camell. Ella se' l mira de prop. La
fl ama de sos ulls terribles, la blancor de son
cos demacrat, l'eloqüencia ferèstega de sa pa­raula,
tot la torba profondament sens <¡aber lo
que li passa. No pot més que odiarlJ ja que
insulta als seus; ella vold ria estimarl o, tant bell
li sembla sota sos parracs, en sa subl imi tat
d'apósto \. Sa paraula l'ubriaga; y aquesta boca
que li diu tant altes y tant crudels veritats ella
voldria besarIa. Iokanaan la rebutja. Que ell li
digui al menys 10 que vol que ella fassi! El
profeta li respon : «No hi ha més que un home
que vos pugui salvar, aneu a busca rlo. Es aquell
que està en un baixell en el mar de Galilea y
parla a sos deixebles. Agenolleuvos vora' I mar
y crid eulo per son nom. Quan ell vindrà a vos ­va
a tots els qu e' l demanen - , prosterneuvos
a sos peus y demaneuli la remi ss ió de vostres
pecats. »
Que es aquesta redempció? Es l'amor? Es
una fe nova? Salomé no pot compèndreho.
Ella creu que es l'amor y repeteix an el prof eta
que ella l 'estima. Iokanaan li diu la paraula
fatídi ca: «Filla de Babilonia, tu ets malehida ,
malehida! »
Heusaquí el punt essencial , la clau de l'obra.
Davant d'aquesta maledicció, Salomé no té
més que un sentiment: l'odi. La dòna que aspira
a l'amor esdevé la dòna que odia, pera qui tota
venjança es poc crude\. Prop de la cisterna
negra, ont de nou Iokanaan ha desaparegut, res­ta
ella pensativa, ferida en lo més pregón de
son orgull y de son amor, no sabent que volguer
y l:avors li ve l'horrible pensada de demanar al
t etra rca aquesta testa y que serà seva y que
ningú li disputarà.
Vetaquí, justament, Herodes que apareix
a la porta de la sa la del f estí, seguit d'Herodias
y de sos hostes. «Ont es Salomé?» exclama' I
tetrarca. Es prop de la cisterna. Tambalejant
en sa ubriaguesa, ell vol córrer vers ella y
rellisca ab sang. Es la del jove y bell capità
assiri, enamorat de Salomé, que 'es matat de
desesper perquè la princesa l'ha menyspreuat.
Pressagi de desgracia , aques ta sang! El tetrarca
vol beure encara; vol a ~ urdirse. La lluna li
sembla extranya. Sent demunt d'ell un brugit
d'ales que no pot veure. Persegueix a Salomé
ab propòsits de seduiria. Ella no's dona per
entesa.
( Segltira en el proper n01llbre. )
L'art verdader no consistei.r so fzam ent ell
cambial' o pelfeccionl1r fa Naturalesa) sinó en
cercar a trav ers d'elfa fes coses que son
bones) les coses que son pures) F estimant/es)
ell posar tot lo que'l pintor té de força o de
sedl/cció per e.rpressar fa seva bellesa, a fi
de f er fes compendre afs demés. L'amor a fa
beflesa e.rpressada pera 'l pintor: vetaquí fa
que fa la grandesa de l 'arI, però ab fa condi­ció
de que aquest amor no sacnfiql/i el més
petit àtom de veritat. - RUSKIN.
e ERA MICA CATALANA
Ho es ben bé, per molts mo­tius
, de ceràmi ca catalana aques­tes
reproduccions d'en Serra. Y ens
plau molt a nosa I tres, inaugurar aques­ta
secció tan interessant ab obres d'una
importancia com las que reproduim.
Una de les missions més santes que'ns
hem imposat, es anar recullint y fent
conèixer, tot això que aquests artistes
anònims produeixen ab l'entu siasme de
la seVa fe. Aquestes porcellanes, aques­ta
ceràmica, que aqui reproduim , y que
en el Palau de Belles Arts, tot goi­tantla
, hi rebem les sensacions de lo
veritablement hermós, es producte del
talent y de l'orgull d'un home que man­cat
de medis y voltat d 'esperan ças, us
ho presenta pera mostrarvos lo que fem
y lo que pod em fer a casa nostra. Y tot
això que veyeu, es igual que aquelles
magnífiques porcellanes de Sèvres,
es igual que aquella ceràmica, que
sortint de la Reial fàbrica de Cope-nhague,
dona la volta al món interessant an
els inteligents y arribant fins als profans,
com a bellesa que arriban a estimarIa. Y an
aquestes sensacions que reb el públic hi con­tribueixen
el seus governs, donant medis y
CERÀMICA CATALANA
FUTURISME 15
CERÀmcA CATALAl'iA
facilitats pera que aquestes fàbriques conreuin
aquest art.
Y aquest art que fòra d'aq ui conta ab una
tradició y medis pera crearlo, solzament se
fabrica en dos naci ons; y nosaltres, a casa nos­tra,
tenim un entusiaste, tenim un home ardit , que
la seVa fe li ha permés crear tan belles obres.
Y un cop llestes, ab la satisfacció que produeix
el realisar un dels somnis més hermosos que's
puguin tindrer en la vida, us ho mostra y us ho
ensenya, pera que capi nt l'importancia de lo que
us presenta us tingueu per honrats de pertanyer
a un pa is ont l'esfors de bonas voluntats pro­dueixen
aquestes meravell es. Y nosaltres us ho
mostrem tambè, perque us acostumeu a est imar
les coses catalanes.
L)art no es l/na aleg ria) ni un pIu er) ni lI/UI
diversió)' l'art es una g ran cosa: se tracta
d'Ull membre Fital de l'humanitat qlle trans­porta
al domini del sentim ent les concepcions
de la raó. - TOLSTOY.
J11és desitjo conservar l/n sol ciutadd que
destrui,. mil enel7lic!zs. - MARC AURELI.
16 FUTURISME
CERÀMICA CATALA:'I"A
LUCEM M GNA VIDIT ...
P. PRAT GABALLf
El cansament de llargues caminades
troba repòs al peu de les onades,
davant del mar.
Les melangies de passats idil is
troben consol veient passa'ls navilis,
davant del mar.
El mar es ample per la vida. Oh, mar!
Oh, caminants d'ensomni , sense llar,
que aneu seguint l'eterna caravana!
Oh, els qui seguiu per la miseria humana
PER
y envers lo inconegut, sagnants els peus ...
Oh, caminants d'ulls folls y tris tes veus!
Detureuvos absorts davant del mar.
El cansament de llargues caminades
troba repòs al peu de les onades.
davant del mar.
Davant del mar, davant del mar s'acaba
y recomensa nostra vida brava ;
davant del mar es dolç l'isolament. ..
S'esguarda sense fi , serenament,
y e ls peus se cure:1 y el cervell reposa
y el sentiment, qui vol parlar, no $!osa.
Detureuvos absorts davant del mar.
Les melangies de passats idilis
troben consol veient passa' ls na vilis,
davant del mar.
Cal repòs y consol. Cal pendre alè
pera seguir les rutes de la fe.
Cal refrescar la pensa fadi gada
y el cor pera estima una altre vegada.
Oh, caminants d'ensomni, sense llar,
reedifiqueu la llar davant del 1llar!
T EATRE PRINCIPAL.- CON­CER
TS RISLER
Es molt difícil resumir aquí, en aquesta nota
purament informativa, tot lo molt que's podria
dir de l'Eduard Risler y de les seVes execucions
de les Sonates de Beethoven. Donarem, doncs,
solament alguna impressió general.
L'Eduard Risler es avuy, sense cap dubte,
de lo més seriós que corre. Pocs p'ianistes tro­bariem
actualment que fossin , en aquest sentit,
tant verament remarcables. En Risler no fa
jamay la més petita concessió al g~os públic. Es
presenta, saluda, s'asseu y, sense dedicarnos ­i
afortunadament. .. ! - el més insignificant pre­ludi)
comença la Sonata. Y tot seguit reb un
l'impressió de que's tracta d'un artista verament
extraordinari! ...
Les característiques principals de l'Eduard
Risl er són, doncs, aquestes: naturalitat, sinceri­tat,
respecte envers l'obra executada, envers
ell ma/ei.r ... y enVers els qui l'escolten. Y'l res­pecte
per l'obra executada es tal~t extraordinari
que, fixeushi , quan executa alguna d'aquelles
Sonates que tots els aficionats coneixen, ell,
l'Eduard Risl e r, desapareix per complet y es­devé
tant solzament (ben al revés de lo que suc­ceeix
ab l'immensa majoria de grans pianistes )
l'humil y respectuós intèrpre t de l'obra execu­tada.
Mes encara n' hi ha un'altra de qualitat que
cri da poderosament
l'atenció de l'aficio­nat
al trobarse en­front
d e l pianista
que' ns ocupa: y es el
seu esfors constant
pera crear bellesa.
E 1 s medis empleats
són ben senzills: con­sisteixen
e n de tallar,
en brodar, en dir
l'obra de tal manera
que tot lo que conté ,
tot, tot, surti a !òra.
En veritat, enfront
de les interpr e ta­cions
beethovenianes
del gran artista que'ns
ocupa hi podràn haver
descontents (com evi- CERÀMiCA CATALASA
[
tarho?), podrà algü no estarhi, devegades, del
tot conforme (y qui es capàs de provar qu's pre­cisament
en Risler el qui s'equivoca?), pero tot­hom,
vulgui o no vulgui, tindrà de confessar que
no es pas possible arribar a un més gran res­pecte
per les Sonates de Beethoven y qu'es
també impossible executarIes ab més claretat,
ab més riquesa de detalls y fins ab més segure­tat
de mecanisme.
Tradantse de l'Eduart Risler, es molt difícil
dir quines foren les Sonates que millor executà
durant les tres vetllades que'ns dedicà darrera­ment,
ja que totes foren dites ab la mateixa
serenitat, ab la mateixa seguretat, ab la mateixa
autoritat, y, sobre tot, ab el mateix amare. No
ob tant citarem la op. 26 (que sortí plena de
fineses); la op. 27, núm. 2 (una meravella!); la
op. 101 (que fou dita ab una c1aretat, ab una
precisió, per moments, y ab una seguretat vera­ment
admirables); la op. 81 (que pot recordarse
com un bell exemple d'una cosa dita) sent:'da,
compresa); la op. 57 (que sortí com may potser
l'haviem sentida a Barcelona), etc., etc. Molt
podriem dir, en fi, de la 106 (aquell monumen­tàs!)
que, ab tot y les seves dificultats, fou
tocada per l 'Eduard Risler sense cap esfors
aparent y ab una autoritat extraordinaria.
El públic, verament just aquesta vegada, feu
an en Risler la més entusiasta acullida.
En els dos primers recitals, consagrats tots
sencers al mestre de Bonn, tocà quelcom de
Beethoven fòra de programa, mes l'últim dia,
en que, després de les 3 Sonates ens donà
l'obertura dels Mestres (executada, per cert,
ben magistralment), tocà pàgines d'altres autors.
Y ara, pera acabar , repetim una vegada més
lo que hem ja dit al comensar aquesta nota: y es
que, al ensemps que un gran pianista, que un
gran artista, en Risler es, sobre tot, sempre, en
tots casos, deliciosament seriós y exquisidament
sincer.
x.
Veritablement hermosa es l'obra de cultura
musical que'l mestre Lasalle y l'orquestra Filar­mònica
s'han emprès.
Després de la serie de concerts qu'han donat
a Belles Arts, han organisat dues audicions al
Principal, en la primera de les quals tant Schu­bert
com Beethoven foren interpretats ab una
justesa y harmonia insuperables.
Cal solzament que'l nostre públic correspon­gui
degudament ilI generós esfors d'aquests ar-
FUTURISME 17
tistes, doncs omplí el cor de dol y de vergonya
veure l'ausencia absoluta de nostra gent adine­rada
qu'esmersa sos cabals en coses xavacanes
y no's cuida del perfeccionament moral del nos­tre
poble.
Se'ls hi ha de fer entendre an aquesta gent
que tenen obligació d'ajudar a tota obra que
tendeixi a alçar nostre nivell inteledual, y tant
el mestre Lassalle com la seVa orquestra són
ben dignes de que se'ls ajudi y encoratgi. Es fer
obra patriòtica. Deixem de parI arne extensa­ment,
com degudament se mereix de dits con­certs,
per falta d'espay, esperant ferho més
endavant quan tornem a poguer fruir un' altra
vegada escoltant la justa execució dels concerts
que'ns dona l'orquestra Filarmònica.
ELS BORDETS. PER
VINYAS
GABRIEL
Guaiteules aqueixes corrues de criatures
uniformades ab llurs trajos que pels passeigs
s'escorren un cop cada setmana; guaiteules bé,
mireu les seves esllanguides cares, sos posats,
sos moviments; ab tot s'hi veu reflectat el man­cament
de llibertat y d'amor en que viuen aquells
pobres infantons. Prims, esgrogueit ,y solcades
les seves galtes, miren temerosos tot lo que'ls
volta; acostumats a no veure res més que la
blancor de les parets llises que'ls empresonen,
sense res que'ls distregui la vista, quan deixen
aquelles tristes cambres y surten a passejar
queden embadalits al veure tantes coses desco­negudes
per ells y que jamai podien somniar en
posseirIes. Acostumats a veure la ciutat per
darrera'ls barrots de les reixes, quan surten
d'aquells casals sinistres, la llum, el sol, la vida
que a fòra's gaudeix els corprèn com al dèbil un
bon àpat. La llum els enlluerna; l'infinitat de
coses per ells ignorades els hi fa nàixer dins seu
desitjos d'una vida que pressenten.
Aqueixes pobres criaturetes, deixades per
les dònes que joiosament un dia les concebi ren,
no coneixen les tendres caricies, els besos d'una
mare; no senten mai les paraules carinyoses de
un home que per elles viu, per elles lluita y tre­balla
perquè no'ls hi manqui res. Elles sols
senten els mots frets y autoritaris dels seus
guardians; homes desposseits d'amor, homes
que no saben la missió delicada que porten entre
18 FUTURISME
mans; sols ab la seVa paga pensen; tot lo demés
que' ls importa!
Vetaquí com una casa de bords podria esser
el fonament d'una nOVa societat, d'una societat
lliure: ells que no posseeixen l'ego isme de la
fami lia , ja que no la coneixen, hi regna més
igualtat entre ells. La familia es la primera
tirania que l 'home coneix y la que augmenta la
desigualtat dels homes, la mare de tols els mals.
Una casa de bords, conduida per un home
que profondisés la vida, podria ferne d'aquelles
criatures manca des de llibertat una societat
lliure: lo que tant se lluita per fer ho en els
homes que's diuen lliures, que tenen llar, familia
y béns, s'obtindria dins aquell aplec d'animes
joves que no posseeixen res ni coneixen les con­vencions
de la soci eta t ; mes pera obtindre sem­blant
societat no se' ls hauria pas de tindre
restringits en aqueixes presons ont avui s'hos­tatgen,
sinó en un gran espai ont poguessin
esplaiar llurs cossos, llurs energies, f ent produir
a la terra els fruits qlle han de ser vir per llur
aliment; tots treballarien pera tots, sense pos­seir
res; no'ls mancaria cap cosa; cada hú lliu­rement
, després d'haver fet la quotidiana feina ,
podria esmersar el temps dedi cantse a lo que
més li plagués: qui ab una art, qui ab una ci encia.
V etaquí llna societat lliure, lo que ara es
una casa d'esclaus ; aqueixes pobres criatures
res posseeixen, ni la boca, ni la vista, ni la
voluntat. No poden moure un peu que un esbirro
no'ls castigui el seu atreviment, y les pobres
criatures, t emeroses, s'amaguen de tot, obli­gantlos
així a esser hipòcrites en lloc d'ens e­nyalshi
a esser francs y sincers.
Oh, si les parets poguessin parlar, quantes
coses ~a bri e m! Quantes morts per mancament
de llibertat, d'amor y de justicia! Y d'aitals
cases ne diuen albergs, cases de caritat! Quina
caritat! Si Crist un altre cop vingués a la terra,
al veure aqueixos casals, exclamaria: - V eniu,
infants, veniu ab mi al camp, a plena llibertat,
a plena vida. - Se'ls enduria dessota un arbre
gegantí y allí, voltat de tots aquells infantons
ri al lers, els hi daria les ca ri cies que'ls manquen,
els hi escamparia a tots ells una guspira d'amor
de la que' ls homes n'estan tant mancats.
Mentrestant, els sinistres casals solitaris
s'enrunari en, y tot enderrocant se, les ànimes
dels pobres bordets que allí dins havien mort
per mancament de llibertat, lliures aleshores de
lo que'ls empresonava, volarien a l'entorn del
bon Jesús.
TEATRES
ITALI VITALIANI
T enim un altre cop el plaer de reveurer
ent re nosa ltres l'a rtista !talia Vitaliani , actriu
italiana que honra bé la terra en que per primera
vegada vegé la llum. Ella es l'a rti sta que, ab l 'ab­negació
d'un missioner, sacrifica la seva vida
corrent pel món, escampant arreu, junt ab la
parla de la seva patri a, les obres dels millors
autors de la t erra .
A Catalunya ens en falten de missioners
de l'art català; en manquen d'artistes que posin
totes les seves energies, tota la seVa vida al
servei d'aquest art que's comunica a tots els
homes de la t erra.
Sí, aqueixes ànimes errants, aqueixos cors
que'ls llims no' ls deturan, s'han d'honorar, s'han
d'enlairar per damunt de tots, t enim de pagalshi
els moments que'ns fan fruir ab llur treball.
La Vitaliani es una artista ab tota l'ànima ,
es una conscienta de l'art, y si alguns cops ab la
tria d'obres no ho ha semblat, t enim de pensar
que la necessitat, el petit nombre d'entusiastes
devots de l'art veritable fa que s'hagi de refiar
d'aqueix públic ininteligent qlle sols va al teatre
per riure y passar l 'estona ab les xavacanades
d'obres desmoralisadores.
L'art d'aqueixa artista s' interna cor endins
fins a fer brotar d'ell l'espant , la por , o el goig
més dolç de la vida. Hi ha cops que la seva acció
tràgica es tanta que esvera y fa esglaiar al
públic; mes altres cops la seva dolcesa, la seva
suavitat de ll enguatge es tan plascèvola que fa
sentir dins d'un mateix el goig més intens.
osaltres cata lans, l'hem d'honorar més que
ningú, car aqueixa modesta actriu ha demostrat
de moltes maneres l'apreci que'ns porta ; ella té
en el seu repertori obres d'autors ca talans; ella
ha anat a dar represf.ntacions a Badalona, a Sa­badell,
cosa que cap d'aqueixes companyi es
extrangeres ho han fet; ella, ab tot y esser la
companyia que menys abono ha tingut sempre
an aquí, ha retornat a veurens, y lo primer que
feu al arribar fou enviar un saludo als sabade­llencs
en record de la seVa estada en aquella
pobla ció que tans admiradors hi té.
Rebi la notable actriu ltalia Vitaliani y la
seVa companyia, l 'homenatge de tots els que
f em FUTURISME.
L 'altre nit Va darnos una es trena den Màxim
Gorki; del drama poca cosa en podem dir, ja
que'n aqueix autor s'ha de profundi sar lo que' ls
personatges diuen més que lo que fan , y per
ferne un es tudi no's pot pas f erse veientne una
sola representació; en co njunt, el drama no es
pas una obra superi or, però per lo poc que un pot
f ersen cabal judi ci, hi han concepcions, idees,
pensaments, que demostren cla rament el talent
del autor d'E/s Tres y del Matrimoni Or/o!f.
En quant a l'execució, per part de la Vita­liani
, admirable; aqueixa actriu es sublim , té
moments, gestos, actituts que conmouen inten­sament
el públic. El final del sego n acte feya
esborronar la pell ; la seva cara, les extremi tuts,
los seus crits esfereidors impresionaren fonda­ment
, encongint el cor del espectadors. Aqueixa
escena fou la més arrodonida en conjunt; tots
se mogueren molt bé. En Duse també Va dar
molt caràcter an el personatje d'aquell sav i que
tremola davant de mils perills; els demés se
portaren bastant bé, resultant un conjunt f orsa
interessant.
G. V .
NOVES
ART INDUSTRIAL. - Els que fem FUTU­RISME,
ai mants de tot lo ca tal à y desitjant
dar a conèixer tot lo que aquí's fa d'a rt, ja
sigui o no decora tiu, des tinarà una secció en
cada nombre, ademés dels extraordinari s, a l'art
indust ri al de Catalunya, pregant a tots els
moblistes, f orjadors, vidriers, fusters, esculp­tors,
es a dir, a tots els que'l seu treball
sigui un avenç en l'ar t decorat iu de la terra,
a que colaborin a tant necessa ri a obra de per­sonali
sar Cataluny a davant de les altres nacio ­nalitats,
perquè sà piguen y vègin que té vida
propria.
LA FESTA DEL BELL PARLAR. - En la
Festa del Bell Parl ar, donada en el Saló de
Cent per l'Associació de L ectura Catalana,
varem tenir el gust de sentir l 'hermós dis­curs
den Joan Alcover , en el que, ab eloqi.iencia,
lloà la tasca de l'esmentada enti tat, remar cant
de passada el migra t tr eball dels conser vatoris
de declamació. Esperàvem ab anhel poder aplau­dir
als ll egidors de la patri òtica Associació, mes
nostre desencant fou gros quan els sentírem.
Fugint de la naturalitat, única font de bon gust)
FUTURISME 19
declamaren, ampll/osamenl) hermose poesies
ab tò ploraner , all argassant les voca ls y ab una
arbi traria puntuació.
Es sol s ab el desitj de millorar que'ns perme­tem
senya lar aquests petits defectes, ja que la
llur obra es ben digna d'aplaudiment y té totes
les nostres simpa ties.
D E TEATRE CAT ALA. - En August Bar­bosa
publicà dies enrera una carta en
El Diluvio expli cant lo que ha passa t ab l'em­presa
del T eatre Català.
El senyor Barbosa té molta ra ó, y lo que
s'hauria de fer es treballar pera poguer cr ear
un verdader T eatre Català, un t ea tre que no
f os el modlls vivendi d'una empresa, sinó una
societat creada per tots els auto rs y que, sub­vencionada
per l'Ajuntament y per diferentes
personalitats de Barcelona, poguessin f er fun­cionar
un teatre genuinament català, ont els
autors y actors f ossin ben retribuits y els joves
hi trobessin en ell un apoi pe ra veure repre­sentades
les seves primeres obres, que t ant
cos ten avuy dia de vèureseles al cartell , a pesar
de que moltes d'elles són de veritable mèrit.
Creyem que ab uns quants homes de bona
voluntat se podria por tar a terme tant important
obra per l'art dramàtic ca ta là.
L 'Orfeó Català acaba ja de posseir un edi­fici
, ben hermós per cert, pera donarhi concerts;
a veure quin dia podrem veuren un altre pera
donarhi espectacles teatral s.
EN JOAN MANEN. - Per noves que'ns arri ­ben
d'Al emanya, sabem que en Joan Manen
ha donat a Planen, obtenint un èx it soroll ós,
un concert de sa f amosa simfonia Nova Cata­/
ollia) que in terpretà ad mirab lement l'o rques­tra
de concerts que dirigeix el mestre Max
Werner.
Es ben esperançador veure a nos tra joventut
ar tíst ica posarse al nivell ont sols arriven els
que porten dintre seu l'empenta d'una raça fo rta,
y ben coralment fe licitem al mes tre Manen per
saber fer es timar y r espectar de t othom el nom
glo riós de Catalunya.
EXP OSI C I ó D'A RT IST ES IN D EPEN­D
EN T S . - En el Cír col de Propr ietaris de
Gracia s'ha instalat una Exposició d'art istes
independents. A ll í hi estàn aplegades les obres
de nostra j oventut treball adora que sols desitja
ensenyar generosament ses produccions.
20 FUTURISME
Es aquesta Exposició molt visitada y discu­tida,
puix es innegable sa importancia, ja que es
la primera que ab aquest caràcter s'ha fet en
nostra ciutat y demostra un esperit lliure de
prejudicis, que fan esperansar un bell pervindre
pera l'art català.
FESTA NACIONAL CATALANA.­Gairebé
podem donar per celebrada la Festa
Nacional Catalana, y per l'entusiasme ab que'ls
catalans se preparaven pera concòrrehi, ens fa
presséntir que aquesta deu haver resultat her­mosíssima.
Y la nostre gent aplegada en el Parc, ab la
serietat que distingeixen aquests aplecs, que de
bastant temps ensà celebrem els catalans, hau­ran
remembrat un cop més nostres desgracies,
fentnos ovirar nous y benhaurats temps en que
l'entusiasme de tots indubtablement han de
portarnos.
Y aquesta Festa Nacional, ont tots hi hem
de serhi, anirà engrandintse cada any més y més,
fins que siguin aquets dies, que les celebrem,
jornades ont hi podrem presentar en tots sentits
lo passat, el present y'l futur de Catalunya.
O UI TA EXPOSICIÓ INTERNACIONAL
4./ D'ART. - Fa cosa d'un mes que s'inaugurà
aquesta important manifestació d'Art, y no pel
temps que ja està oberta s'ha perdut l'oportunitat
de remarcar la seva notable existencia. Y es una
existencia plena d'interés y d'ufana, que nosal­tres
ho esmentem ab veritable goig y que pensem
ocuparnosen ab tota l'importancia que's mereix.
Y de les tares que puguin tindrer y dels incon­venients
que hi puguin haver hagut en la seVa
organisació, no'ns complaurem en censurarlos,
y ferios apareixer cada cop que hem tinguem de
parlarne. Farem veurer solzament la part més
hermosa que ella té, y guardarem per mellor
temps y ocasió el treballar pera corretgir lo
que' ns pugui haver semblat desviat.
ARTISTES INDEPENDENTS DE PARIS.
- Acaben de tancar a París el Saló dels
!ndependents) del qu e' nJordi Desvallieresdigué,
en un article publicat en La Grande RevlIe, res­ponent
als atacs que dirigiren alguns crítics an
aquells artistes, acusantlos de violar les lIeys
de les proporcions: «tenen d'admetre, no obs­
»tant, que aquestes misterioses proporcions es
»troben en les deforma..:ions sublims de nostres
»artistes mitj-evals, quins donaven an els sants
»una llargada desmesurada, fòra de tota rahó,
»essent, emprò, y per aquest mateix motiu, més
»vivents que les modernes motllures del natural.
»En cambi les tant decantades proporcions que
»troven a faltar els crítics en les obres dels
»Independents, y que tant fàcil són de regonèi­
»xer, les trobareu sempre en totes les obres de
»decadencia .»
EXPOSICIONS D'ART. - A PARÍS: Salon
des Artis/es Français. - Salon de la Société
Nationale des Beau:r-Arts. - Erposition pos­t1wme
de l'(1!uvre d'Eugène Carrière. - Erpo­sition
Centrafe de la Gravu re originale. -­Ezposi/
ion Chardin et Fragonard. - Ezposi­tion
des Pastellistes. - Ezposi/ion de P. Waid­I7wnn)
de Lechat) de P. Prius) de M. Denis)
de Cross, de jacques Laprade. - E/position
!nternationale du Livre.
A BERLIN: Exposició centenal de l'Art ale­many.
- Exposició Roll y den Rivière.
A MANNHEIM: Exposició internacional de
Belles Arts.
A M UNI CH: Exposició dels artistes de
Munich.
A STUTTGART: Exposició d'Art francès.
A BADEN: Saló de Baden.
A LONDRES: Exposició contemporania y
retrospectiva de l'Art belga del sigle XIX.
A BRuxELLEs: Exposició den Alfred Stevens.
A BRUGES: Exposició del toisó d'or.
A NEw-YoRI<' - Exposició de la Societat
d'Aquarelistes americans.
ATuRIN. - 11. a Exposició quadranyal de la
Societat de Belles Arts.
A VENECIA: Exposició internacional de Be­lles
Arts.
I T ALIA. - El govern italià acaba d'adquirir,
per 450.000 francs, de la familia Aldobrandini
una hermosa estatua antiga. Es diu que era una
de les que ornaven el jardí del palau de Neró.
L'estatua es de marbre y representa una dama
embolicada ab un ample chi/Oll qlle deixa entre­veure
un cos de puríssimes línies. Molt d'a plau­dir
es el patriotisme d'aquells governants que,
preocupantse de l'Art, adquireixen pera son
país les obres mestres que la cobdicia dels
extrangers procuraria ferles seves.
Bussó pera. la correspolldencia: carrer de Alallorca,
entre 257 y 259, pa.ssatge.
5TAT. ANQN , L A NEOTrf-' A, f'A~tiEIG GRACIA , 77 , INT.
o
Fayans Català
Botica de la Corona, calle O.gtuís, 5
y Centro de Especialidades
.·Ramtbla de Ilts Flores, 4 - BARCELONA
~:~;~
f TALIJ:RS DE BTALIJmRIA ~
DERC,H GERMI\NS . ~
llana,. 1 o
TELEFOK 199a
r~NDICIO: DE TOTIl f\ENfi tE PESSES PERn
f\CfTIt. .. È •
Els
del . 1896
J>,!rt:tig4es - éJmhreles - Vanos
)
. . .
= Jjarc~/ona
Tallers de Fotogravat
lIuto pi, , Fotolitografia
X\ï. HOMAR
P .I
nOBLES C$ lnf1pnRflS $ ~E(ORn(IÓ •
cttRReR DE ltl CtJNUDtJ. ~UM. 4
=== Bt9~CELONf9 ===