Gent nova. Any 09, Núm. 299 (15 ag. 1907)

              ANY IX
PERIODICH CATALARISTA
BADALONA 15 D'AGOST 1907 Núm. 299
Redaccid y AdmInistració: Lluch, 51, 53 y 55 y Sant Francesa, 58 y60.-Badalona
NÚMERO EXTRAORDINARI 5 5 5 5 PREU: UN RAL
Essent nacionalista l'acció que en el nostre poble realisa la Unió, tenen el dret y el dever de cooperarldtots els catalans moguts
per les aspiracións del Nacionalisme, qualsevulga que sia llarpensar y sentir en materies religioses, polítiques y socials.
(DECLARACIÓ DE LA VII ASSAMBLEA DE LA UNIÓ CATALANISTA.
.1¦•¦••¦••¦¦•¦•¦•¦•••••••¦••¦¦•¦•~•"•••••¦•••¦•••••¦•••••¦¦•¦¦•¦•¦•¦¦•¦••¦¦••¦¦•¦•¦•¦•¦•••¦•¦•¦•••••••••¦•¦•¦•••••¦¦•
La nostra hlegria, perD. Martí yJuliá.—S'ha fet la Ilunt, perJoaqufm Tomasino.—Lluis Vía yPagés, verJoan'Maragall
Apuntació, per Llufs Vía. — Mitgeml, per Manel Folch y.Torres. - Octubre, perP. Prat Gaballl — Passional, perP. Salom
Morera. — María de Maydala, per Laureá Dalmau. —Egtpciaca, per Eugeni Xammar.— Escories, per Joseph M. Foleh y
Torres.,*,„ perVíctorCatalá. — Rosada, perFerrán Turné-Carbonell. — Platja, perCarme Karr. — ;„ perJaume Más._
Comiat, per-Antón Busquets yPunset.—Festa' per EduardVidal. — rossinyol, perA. Bori yFontestá. —Canró de besos,
perPera Farrés.—Erótica, perP. Badia.—Lo Tarongeret, perRafel Tud6 yDurán.— De les °remetes, per J. Comas Costa.—
Estival, perMme. De Haussy.—Lluyta, ver J. Monés.—Elogi de la lium, per J. F. Arnau.—Esbov, perJoana Vidal.— A una
nena.—per FranciscaTorrent.—Insomns, perMercé Padrós y Busquets.—Noces, per Pau Modolell.— A una romántica, per
Joaqufm Folch yTorres.—Cansó de Peste Major, perLl. Manan yAvellanet. — DelAmor, per Francisco X. Casals.— Jochs
Florals.—Verediete
GP7-WATs. Lluis Via yPagés.—Llassada de la Senyera del Centre <Gent Nova».—L'aplech d3 la Senyera á Sabadell. —Lo tarongeret.—Joan
HINININ--¦h•¦•A¦¦m¦•ig¦•ó¦¦y•B•a¦•rr¦i•g•a.•¦•••¦¦•¦••••••••••¦•¦••¦•¦••¦•••••¦••¦•¦•¦•¦¦•¦••••¦••¦•¦•¦•••¦••¦•¦•¦••¦•¦•••¦•¦••¦••¦•¦4
La nostra alegría
L'alegríaes necessaria á la vida; sense alegría
la vida es feble y esdevé impotenta pera tots
els afers individuals y soeials.
Es enfortidora l'alegría; es un estat del esser
humá en el que la vida esbatega ab plenitut, sense
opresió qui la deprimeixi, ni fré qui la deturi; es
la vida lliure normal en acció.
Per aixó l'home la cerca l'alegría, y fIns usa de
corta artificiositat pera determinarla, car unes ho
res de benestar y de joia son com un empelt de vi
talitat al nostre esser.
No totes les alegríes, peró, son alegria. Les baixes
alegríes fan tan mal, ó mes, que les penes. La vera
alegría esdevé, de la vida plena, de la llibertat del
esser, del acompliment del destí natural de la per
sonalitat. Per aixó els inconscients se diverteixen,
pero no coneixen l'alegría. Son excitats y no ale
gres. Fer bromes y tarambanades, aixalabrarse bai
xant cap á la bestia y convertirse en autómata im
pulsiu, no es sentirse l'esperit mogut per onades
d'alegría; es no adonarse de la propia inferioritat
y esser carn d'esclavatje social.
Les imperfeocions humanes y les anormalitats
socials ens tenen lluny de l'alegría veritable. Mes el
deure de tots els homes es realisar acció pera asso
lirla la vera alegría. Cal que sapiguém qui som,
com es la nostra vida, pera exigirne els drets y
y perfeccionarla. Aquest estat de gran consciencia
individual, es el que condueix á la vida plena, á
l'alegría del esser, á la llibertat de la personalitat,
á la justicia social. Sense la plena efectivitat de la
vida, sense la consagració social y política dels
drets naturals inerents al esser, no hi ha llibertat,
no hi ha justicia, no hi ha alegría.
Per sanguinitat, nosaltres, els catalans, hi som
donats á l'alegría. Ens brolla de les entranyes y ens
fá riallers y alegres, malgrat l'aparensa externa de
seriositat que's proba de que'l nostre esperit es
ben equilibrat. No'ns en adoném y ja eantém, y
flns parlant, cantém. Y aixó es cert, encare que'ns
creguém cantelluts y aspres, perque ens ho diuen
els qui de nosaltres sols han sentit les impreca
cions de la nostra alegría opresa y pugnant per
deslliurarse y esclatar en himnos de llibertat de la
vida.
Aquesta nostra alegría catalana es la nostra sal
vació. La proija intensíssima de la nostra vida per
cantar la llibertat, que's cantar la nostra vida, ens
ha'fet renaixer.
Per aixó á Catalunya sois s'hi manifesta vera
alegría á les accions y actos determinats per nos
tre renaixement.
Comparéu entre alegría y alegría. La veuréu
inconsciente, baixa, afadigadora, d'esclau, an els
triomfs deis profesionals de la política, an els balls
de cassino y embelat, á les festes imposades, á les
cerimonies encarquerades, á tota manifestació que
no ix del mateix esser del poble; mes observeula á
les jornades triomfantes de la nostra vifla catalana,
an els rodols de les sardanes, á les nostres festes
corals, en els eselats vibrants de la nostra literatu
ra, á tot lo que es una afirmació de la nostra cons
ciencia catalana, y vos adonaréu que's una alegría
2
eonscienta, imposanta, enfortidora, formadvora del
nostre esser, definitiva. Aquesta es alegría, alegría,
que'ns conmou dolsament, que s'ens fa seus, que'ns
agermana, que'ns dignifica, que'ns fa avensar vers
la consciencia del propri esser, vera l'afirmació de
lo propi, vers la llibertat de la nostra vida, vers un
estat social de progrés, civilisació y justicia social.
A les festes majors d'are, l'alegría, alegría, °o
mensa á manifestarshi. La nostra personalitat cata
lana hi va imposant els seus drets; els homes y les
viles se mostren mes eonscients. ?Per qué? Per
l'acció del nostre renaixer, per l'acció de la vida
catalana, de la nostra alegría catalana, que imposa
actuar en plena llibertat y ab complerta cons
ciencia.
El deure de tots es no parar flns aconseguir la
llibertat de la nostra alegría, que's dir de la nostra
vida, pera qua Catalunya, teta sencera, paga cele
brar la festa major de l'alegría catalana...
D. MARTÍ Y JuLd.
5 55
55'ha fet la llum
DELturó estant, jo vaig contemplar com Bada
lona, de nit, devenía fosforeseent.
Una claror suau, plascévola, quels núvols reflec
tien amorosament, encerelava la silueta de la ciutat
amb una auriota 'luminosa d'esblaymada transpa
rencia. Tenía quelcóm de rnisteriós encía, com el
nimbe resplandent en la testa de personatjes bl
blics.
Més que de foch, era Ilum de reverberació: hu
milment temerosa, mes no tremolenca; modesta,
mes no defallida.
Potser més que una claror semblava un símbol
lluminós que, al resplandir, volgués enllumenar lo
embolcallat encara en les foscors del avenir. Era
com un chor armoniós de llum, eom un himne 11u
njá entonat per acorts perfectes de veus blanques.
Del turó estant, jo contemplava com Badalona,
en la nit tranquila, descapdellava sos somnis, recol
zada sa testa en la boyrina resplandent d'aquella
elaror nova, dolsa, tébia que suaument l'acaro
nava
.
•**
Es que á Badalona s'havia fet la llum!
En el fons de les tenebres d'ahir, en el cor ma
teix del caos, havien sorgit sos primers raiga es
plendorosos que feren fugir atropelladament les
ftiries y malvestats que niaven en el misteni de la
fosca. La desenfrenada dilapidació, l'ambició vil y
xorca, el vici repugnant am sa cohort d'envejes y
tnalevolenses, no pogueren resistir les vibracions
Ilumíniques que, de sobte, eselataven enlluherna
dores.
Oh, hermosa llum, benehida Ilum! A ta claror
benfactora els boas badalonins pogueren rebrer la
bonanova. Elo cabals y'l nom de Badalona havien
GENT NOVA
trobat un sagrari: l'esbart de ciutadans honrats, ele
gits pel poble, els hteiden enlayrat afanyosament
fora tret de concupiscencies y eonxorxes; ells ha
vien fet donar á la eiutat el primer pas cap á la no
va vida de la claror: pas entrebancat y penós; pas
rnodest, més.segnr y ferm. La nova vía era empre
sa, y mes que aspre la tasca, l'empenta era potent
y resoluda.
L'esbart de ciutadans honrats, elegits pel poble,
havien fet la llum á Badalona!
* *
Boy contemplant aquella claror, la lley del con
trast me feya recordar aquella altra fosca.
En l'época deis dies térbols y les nits negres,
quan de Casa la Vila s'irradiaven les tenebres per
tot el poble, y'ls badalonins s'havien acostumat á
anar á les palpentes, la negació de la Ilum havía
produhit un altre símbol. Se'l veya abandonat,'pen
jim-penjam, pels murs de earrers y plasses; era
quelcóm d'esparracat y miserable: el fanal de lo que
devía esser l'enllumenat públich.
La contemplació d'un d'aquestos artefactos pró
duhia la desconhortadora irnpresió de lo incurable.
A la despreocupació absoluta de l'Administració y
á la acció devastadora del temps y'ls elements, s'hi
havien sumat les malifetes de les petites bandades
murriesques, quels feyen objeete de totes les vexa
cions que pot sugerir la dolentería inciplent. Sense
ni vestigi d'envidriat, desferragats, retorts, bote
ruts, aguantant ab l'encarearament de ses posittires
ridíeoles les irrespectuositats de la plebs y la nota
de tothom, aqu.ells pobres fanals, eren la imatje
plástica, el símbol de la autoritat municipal de tota
una época.
• •
La llurn es ja feta á Badalona! L'esfors coleetiu
d'un grapat de voluntats de bon tremp l'han feta
resplandir; empró la lluyta contra les tenebres ha
degut esser formidable.
De primer en Pombra, en el mateix cau miste
riós del enemich, el trevall intensíssim de cada mo
ment, cos á coa Tasca desapercebuda al defora,
inapreciada; tensió titánica. L'obscuritat amaga les
actituts violentes que la acoló ferrenya imposa: en
l'esfors suprém, no es dable á la condició humana
el noble gest mitológich. Mes de l'esfors n'esdevé
la llum, y aleshores el gest intern, sempre noble,
pot ja estéticament exteriorisarse.
L'esbart de ciutadans honrats, elegits pel poble,
al ocupar sos llochs de lluyta, sos setials d'honor,
borraren per sempre més l'horrible mot-concepte
de «concejal», tot ell fosquetat y ombres; foren, de
bou coméns, els «regidors» de la ciutat. Avuy son
ja sos «coneellers», nom resplandent qu'espargeix
á son entorn els brillants destells de la bona Ilum,
de la hermosa Ilum qu'ells han fet á Badalona!
JOAQUIM TOMASINO.
1907.
GENT NOVA
Lluís Vía
y Pagés
EN Lluis Vía es un somniador
travallador y amorós que
passa per la vida ab una gran hu
militat (ab tot y la corona de poe
ta que du al front), y una gran
prodigalitat de sí mateix. Lo que
li devém tots á n'en Lluis Vía no
ho sabém; perque ell—mes gran
que'ls reys--ha donat molt or pro
pi sense el seu encuny. Mes també
benhaurat ell que coneixerá més
la gloria que la fama, perque el
seu esperit viu ja en l'esperit de
molts que no ho saben, y que l'es
timen sense conéixel, y que tenen
d'ell encare molt mes de lo que's
pensen.
Parlo principalment per vos
altres que formaren la vostra jo
ventut en la lectura d'aquelles pla
nes encapsades ab aquest nom tant
poderós. Allí molts hi posárem de
nosaltres, pero en Vía hi era tant
que jo crech que fins lo nostre
era d'ell d'alguna manera; perque al pensar un
qu'escribía per Joventut semblava que l'ánima d'en
Vía se 11 aboqués demunt la taula y el dictés.Oh!
?quan entendrém la grandesa de la obra sense nom?
Ell la sent tant y hi está tant avesat que quan
dona alguna cosa ab el seu nom sembla que s'en
avergonyeixi com d'una petitesa. !Quina 1110 per
tanta vanitat nostra! Sí; eh seus llibres de prosa,
el seu llibre de poesía, ab tota la seva gran riquesa
sentimental é ideal, ab tota la seva força d'expres
sió, van segellats ab una entrada d'encongiment
adorable en un home qu'es mes fort que tants.
Per aixó jo vos dono enhorabona, Gent Nova de
Badalona, d'haverlo sabut coneixer pera posarlo al
cap de vostre tribunal. Ell ja hi está acostumat als
caps de taula; es la gent la que s'ha d'acostumar á
véureli á n'ell, á veure glorificada en eh l la prodi
galitat humil de tanta riquesa. Es un gran començ
de lliçó, Gent Nova. Grans mercés.
JOAN MARAGALL.
3
Caldetes, Agost de 1907.
A A A
LLUIS VÍA Y PAGÉS
President del Jurat del Jochs Florals d'enguany
APUNTACIÓ
Bé'n fade temps: pro encar dura
aquell boix que vaig culli
vagant ab tu á !'aventura
entorn del vell monastf.
Veyentlo en ta boca pura,
engelosit te'! prenguf.
Prop del mar s'alça la ermita
que besa l'oreig marf;
m'ha semblat, sent tan petita,
més bella que'l monastf;
no hi hem fet de boix milita,
pl.?) n'hem fet de romanf.
Ma cambra tinch embaumada
pels brots d'avuy y d'ahi;
units per gentil llaçada,
ells la encensen á desdf.
Y ella es iglesia tancada
hont ta image viu en mi
estretament abraçada
com pel boix el romanf,
eternament obligada
com la ermita al monasti,
y amorosa com la onada
que á la platja ve á mori.
Luis
4
Sonets
MITGEVAL
Els alicorns y gárgoles del gran castell feudal
brunyeix la llana plena de lluissors d'argent,
y mentres la contempla del miradó ogival,
madona la comtesa sospira dolsament.
Arredosantse en Pombra, á frech del vell mural
un cavaller s'atansa silenelosament;
una sibnca xiula, y desde'l flnestral
un c4p de corda baixa misterlosament.
La bélla s'es llensada als brassos del galán,
esbrava ell en sos Ilavis el foch de la passió...
En tant en la creuada el comte guerrejant,
d'aquella felonía suara sabidó,
va assaborint la joya de quan sos ulls veurán
dalt d'un marlet clavada la testa del traidó.
MANEL FOLCII Y TORRES.
5 5 5
Un vent de melangía ha devallat
quietament sobre la terra mare
y el ce!, color de plombi recorda encare
l'abundor dels prodigis qu'ha vessat.
Altra volta, companys,Tardó ha vensut!
De les hores passades d'alegría
no-més resta'l record. S'escursa'l día
y s'extén un gran deix de solitut.
No cal plorar. Pensbm que les cullites
se segueixen cada any, son infinites...
Natura també estima'l sant rep5s...
Al contemplar les tardorals despulles,
pensém que quan s'assequen flors y fullea,
elaboren les réls fullea y flós.
P. PRAT GABALLf.
5 5 5
PASSIONAL
!Oh, tu!, bella Eufrosina, que sospires
vejent lo sofriment de ton amant,
y vas llurs moviments sempre esguardant,
y enamorada, constantment lo mires.
!Oh, tu!, bella Eufrosina, que glatires
per aquel! Amor que resultá inconstant,
y aN111, un'altre volta vas cremant
ton cor, com els tions dintre les pires.
També tos ulls els secarán un dia
les Ilágrimes que plores, tristament;
l'amor d'aquest doncell, no es pas fervent;
es sois com passatjera melodía,
que flota en l'aire y apres s'esgarria,
somergintse en el trist recordament.
P. SALom Y MORERA
GENT NOVA
MAMA DE MAGDALA
María de Magdala té els ulls ubriaehs d'amor,
y deixa ab ses mirados, al pas, un lasciu rastre:
té un front seré y gentil, de nacre y alabastre,
y una llabis rojos, frescos, d'encis ubriagador.
Arréu la pecadora, passeja l'abondor
de ses culpes inmondes, com honoríflch lastre:
arréu, de sos pecats, brilleja el maldat astro,
que en fa, ab els cors opresos, son atribut millor.
Unjorn, un jora tot Ilum, vegé Pardent figura
del Heme virtuós, qu'ab mágica hermosura
eclipsa les belleses del mal y del pecat:
María de Magdala, en goigs humáns tant destre,
se sént un buyd al cor; y corre cap al Mestre, -
cayent als peus del Crist en flor d'humilitat.
11
María de Magdala, plorant tota contrita,
desfá sa cabellera y encercla els peas del Crist:
sesllágrimes rodolen ab amargó infinita,
y sent el pés del cástich de son pecar may vist.
Peró, Jesús Palenta; 11 parla ab sa mirada:
María de Magdala, corpresa, defalleix;
!ay cólica dolsura d'aquella ven sagrada
que dintre el cor devalla, y ab foch que s'hi esculpeix!
Y besa les petjades del Redemptor, y plora
de la alegría franca d'haver sentit tal ven:
per ella, el mon aixampla, molt més á cada aurora,
sos nous dolors y angojes, brotats arréu-arrhu:
y's sentl'horrible cástich d'haver de dú á tot'hora,
sa gran bellesa hebrea, qu'arrastra com á creu.
LAUREÁ DALMAII.
5 5 5
EGIPCIAGI
El poble s'agombola, s'agita y s'impacienta
dessota els raigs aurifics d'un sol abrusador
qui apar treure guspires de la terra roenta
qui cruix tot recremantse, bullenta d'escalfor.
Les mans s'aixequen totes, trementes d'entusiasme;
les testes qui s'acoten revelen sumissió;
el cor del poble vibra en un suprem espasme...
inmóvil, insensible, ho esguarda el Faraó.
Sola ola seus ulls qui vaguen vidrosos y esblaimats
se fixen en Tahoser, la púbera donsella
qui porta en ses entranyes de virginal poncella
promeses abundoses de fruits assahonats...
Y mentrestant Tahoser s'inonda d'un goig suau
veient les formes beles, robustos, d'un esclau.
EUGENI XAMMAR.
GENT NOVA
escóríes
A "1lns amichs" AME el títol de «Els Miseriosos», vareig publicar
en el primer número de la notable revista
literaria Futurisme un bocí de capítol d'una novela
qu'estich escribint.
Poch partidari de donar les coses á migues, yo
lía guardarme pera mí les demés págines escrites
fins á la terminaeió total de la novela. Pero gairebé
al mateix temps que me feya aquests propósits,
rebo dues lletres (que m'honoren massa abdues) la
una firmada per «Uns amichs» y Paltre pel que ho
es invariable pera mí en F. X. Casals.
En la primera me parlen del fragment publicat
á Futurisme, y gentliment me dónen pressa d'aca
bar la novela y de publicarla; en la segona en
Casals me demana un treball pera'l número extra
ordinari de GENT NOVA.
No puch donar encare la novela Resta, no tinch
temps pera fer un treball pera GENT NOVA, donehs
prenguin els primera la bona voluntat d'esperarse
acontentantse d'un altre bocí, y acontentis en Ca
sals amb aquest altre fragment, aquesta altra mica
de la meya novela en construcció, encapsalada amb
un altre títol que'm temo restará definitiu.
Va ser un vespre que* 'aren dirli á la presó que
ja se'n podía anar, que era lliure.
En Mon se vestí les seves calces foradades, el seu
geeh espellifat y la espardenya y la sabata,y sortí.
Quan fou al carrer sentí al seu demunt la cárre
ga feixuga de la llivertat. El cel plé d'ombres li
queya al demunt y'ls espais semblaven escongits y
estrets.
Es una extranya impressió aquesta de sentirse
enmurallat per l'espai y'l cell
En Mon feu camí á la ventura. Després de pas
sar per unes grans amplades aná entrant per uns
indrets ahont la gent hi passava adalerada y en
gran nombre. Totes les cases obrlen sea boguesllu
minoses y'l cel desapareixía als seus ulls.
Tingué una nova sensació.
Era pór.
Ell que may n'havía tíngut de pór, are se sentía
tot acocolit y esverat. A cada pas li semblava que
un d'aquells homes que passava distret, amb el cap
plé de negocis y de faeécies, l'agafés pel braç y'l
tJrnés á la cel-la trista. Li semblava que ell no te
nía dret á passar per allí hont els demés passaven.
Era tot massa non alló per ell y's trobava tot per
dut de no sentir la mar, de no veure les esteles, de
no trobar dessota'Is seus peus el dolç tacte de la
terra y les herbes de la montanya.
Vagá hores yhorca. De sobte tot devingué fosch
y la gent anava escassejant, de tal manera que á
estones sois se veya la seva ombra en mitg deisam
pies carrera deserts. Procurava caminar am compte
pera no deixar sentir el perlidiós taloneig de la
beva sabataga contra les lloses del curen
Fadigat y ensonyat pensá en el jag de lapresó y
ranyorá, L'homo es fet tot d'anyorarnents. S'anyo•
5
ra lo que no s'ha gosat y quan se gosa s'anyoral no
gosarho.
Quan clarejá, en Mon se trobava á la vora de la
mar. Els Seus ulls varen trovarhi una gran consola
cié á extendres cap á les blavors inmenses de la
mar amiga. Devant de la seva grandesa, qué petits
va veure als homes!
Y va seguir carretera amunt ávidament, om
plintse de tot lo que veya, d'aquelles elarors de tant
temps no gosades, d'aquelles dolces elarors que re
posen el mirar y l'esperit.
Y á mida que anava retrobant aquells llochs que
estimava d'ensá que no'ls veya, el seu cor s'obría á
uns sentiments fina llavores per ell inexperimen
tats. Y pensá en la mossa de la taberna, y sentí que
la desitjava y que unes ánsies de posessió el torba
ven com may l'havien torbat.
També era aixó un guany que se n'enduya de la
presó, ahont la inactivitat y les viandes ordenades
havien deixat al nú els instints que les miseries
de la seva primera existencia havien mantingut es
condits.
Desde la carretera va veure'l sot ahont havía
passat tantes nits, y amb uns alés nous en éll, gam
bá costa amunt y en essenthi s'hi llensá rihent, con
tent, amanyagant amb els ulls tot l'entorn, terre
jant, am leá mans ávides de palp de cosa estimada,
y s'hi ajassá llarch com era y s'hi revolcá am fruhi
ció de bestia contenta, y hi rigué y hi plorá com
un infant, eom un boig, com un home!
Y els de la justicia que li tiraven en cara que no
tenía casa!
Héusela aquí la casa! Héusel aquí Pamor á la
llar, al clot estimad Vosaltres que l'haveu perse
guit, que l'haveu empresonat, que l'haveu arrencat
de la seva vida, apreneu á estimar com en Mon es
tima! Ah, que no'n sabéu res vosaltres deis grans
amors! Ah, que quan tornéu al vostre de clot, á
n'aquell forat de món de les terres ermes, á n'aquell
indret miserable ahont heu nascut y del qual heu
anyoreu les terres extrangeres y aborriu la
nadiva!
?No hi és en les vostres lleis un cástich pels que
no saben anyorar el seu elot, pels que no senten, al
tornarhi, bátre'l seu cor d'un amor miraculós que
estima les pedres y les herbes, que fa ajassarse al
demunt de les espines sense pendre mal, d'un amor
que fa plorar yriure com un infant, com un boig,
com un homo?
Es que no'n sabéu de plorar ni de riure; es que
no'n sabéu d'estimar, es que no ho sabéu lo que és
una casa, la casa, alió que s'en diu »á casa»!
Heu condemnat á n'en Mon per indomieiliat...
Saben lo que era la casa d'aquella Víctima de la
Justicia deishomes que exposeu clavada en creu
al demunt de la vostra taula plena de papera? Ho
sabéu que era? Un portal, un estable enrunat á la
entrada de Beetlem.
Ah, si vosaltres haguessiu sigut jutges llavores,
!com U hauríau tirat á la cara al Fill de Deu, l'epítet
denigrant d'Indomiciliat!
JoszpH Mta FoLcu Y TORRIB4
Domable de **salda, 11)07,
Es fácil determinar lo tremp de les ánimos; les
febles se rendeixen al llagot, les fortes sois á la jus
ticia.
• .
Tots nos preocupém del viure y del morir, mes
de viure y morir be ?qui se'n preocupa?
***
A tothom espanta l'idea d'esser presidani d'un
presiri de gobern y á ningú la d'esserho de si ma
teix. !Quina tristesa!
Aquell qu'es veritablement superior, may fa
sentir als altres la presió de sa superioritat.
• •
En la vida íntima tan t sols pot controlarse degu
dament l'esquisitesa ó mesquinería de les ánimes.
Fent visita, lins los més ruhins se comporten co
rrectament, ja que pochs essers hipha que no sien
bons per comediants; mes en lo sí dos de la propia
llar, contats son los que escapen de la grollería
de la violencia, can la natura humana es bestial y'l
comediant acaba hont acaba'l públieh.
tse
Saber, es tenir, ignorar, es cleure: qui no vulga
parar á les caritats que aprengui. ?Qué? Lo que
vulga, mentres siga ab fi de be; que tots los camins
duhen á Roma, si no s'hi planyen passos.
***
Com los miners duhen una llantieta sobre'l front
pera aclarirse.en les tenebres que'ls envolten, aixis
mateix hauriem de dur tots la flama del juhí agé
ben ftxa en la memoria, pera destriar les tenebres,
plenes de riqueses explotables, de nostra propia
conciencia.
**
Qui pensa massa bé de tot, fa mal; qui pensa de
tot massa mal, fa pitjor.
S**
Jo á ningú diría:—!Estima forsal—sin&—!Esti
ma be!—Car lo bó de l'estimar, no está en l'esti
mar, sinó en la manera de ferho.
VICTOR CATALL
S S S
Rosada
UNA quietut solemnial regna á n'el menjador...
Els plats am vianda; y dos sers, home y
dona—matrimoni jove—fitant-los; mudes les bo
gues; el pensament avivat.
Ella exhala un sospir, y desvía la mirada del plat
pera posarla en l'espós.
Aquest deixa la forquilla y am veu apagada ex
clama:
—No ting gana.
Y enretiral plat.
L'esposa, amorosa y adolorida'l repta.
—Tens d'estorçar-te, home...
311 balandrejal cap togudament, ea tren la go.
GENT— NOVA''
rra, y malgrat y sentir-se un fret atuidor, s'aixugal
front que traspua engunia.
Y resta engrapant-sel, y llur pit inflat per la
pena panteja uns sospirs que li neguen eh ulls...
Y ella que s'el mira embazardida pregunta fre
turosa.
—Es morirá la nena?
L'espós s'extremeix y's redreça tot d'una:
—No parlis de morid—exclama. Per Deu no ho
diguis més aixó!...
—No desfalleixis, donchs...
—Si; cal animar-nos! Pensem en qu'encare som
joyes!
—Per qué la retreus nostra joventut?
—Podem tenir altres
—Peró, y la nena?
Y la bona mare abraça á llur espós, furgant en
llurs ulls am sa mirada, masegant-lo enfellonida
pera poguer-ne arrenear la veritat, esvair aquell
dubte que la martiritza despiatadament.
El bou pare prou que la recorda la sentencia
del metj e...
Y recordant-la sembla restar insensible...
Y braços y Ilavis tremolosos demanen, demanen
am nirviosisme creixent...
Llavors l'espós reacciona, y com eixit d'un
somni tot esperances, llur rostre esdevé irradiant,
un desitj fugit del con sura arrán de gola que á la
fi glapita en un elam vehement;
—!Té de viure! !Té de viure!...
Un era de !papa! separa dos eossos tot-just ju
nyits.
Y amdós á l'una, corren paçadís amunt fins á
endinzar-se á l'arcoba.
La nena, velleta de tres anys, els espera assegu
da en son llitet de ferro, rebent-los am somril plas
cent, que fa avivar aquell caparronet esburrifulat.
—Que vols fill meu?—pregunten á l'hora dos
cors tot amor.
—Fez el pallato—demana la nena á son pare.
Aquest no l'entén yam l'esguard ho pregunta á
l'esposa.
—Quan estiguis bona—respón ella á la nena.
—Fez el pallato—torna la malalta.
—?Qué vol?...
—Que fassis el pallasso.
—El papa no's troba bé, sents fila?
—Fez el pallato.
—Estás malalteta.
Yla nena's posa á plorar, entoçudida en llur
idea...
Un prec de la 'liare fa obehir á l'espós.
Y aquest, resignat, insinua mueca estrafalaria,
eneongeix el eos, blinea'ls genolls, y, ranquejant,
bol pleant-se cara, pit y eames, passa y traspassa
davant aquell ser que riu fina á enrajolar-se-li les
galones, en tant l'esposa's tapa'l rostro am les
mans per amagar unes llágrimes, que, amb el salti
ronar de les espatlles s'endavinen ruentes com
fOCIle•
FIARÁNTuug CÁBBONELL,
GENT NOVA
(A En Joon Ilarogall) E, sol de Juliol daura una de les tardes més
admirablement serenes de l'estiu. Un lleu
oreig mar fa voleyar els cabells entorn de les tes
tes de les dZines y les llaçades multicolors entre'ls
rulls de les noyetes; y a dalt de les casetes de banys
y als eims de les mirandes—qui guayten día y nit
l'hermosíssima platja grega,—s'agiten les alegres
banderes barrades de vermell y d'or.
Es un apléch panadesench. Es el tornaboda de la
festa d'una bonica vila qual eloquer rós se veu del
mar estant eom s'enfila derrera les comes qui's do
nen les mans tot lo llarch de la platja, y d'allá
guayta euríosament entre garrofers yoliveres, com
los fills de sa feconda plana han anat á vessar llurs
derreres alegríes de festa, en la blavor Intensa
de la mar.
Tartanes boniques ab sorollets y lluissors de
cosa nova, grogues com l'or ó negres com l'éban
polit, ab vibraras espurneitjs de sol en cada volt de
roda y picarols argentins, han arribat plenes de
dónes vestides de festa, de sans y hermosos plan
çons de la raça catalana del Panadés. Carros man
drosos;carrets trontolladors,abveles blanques ó gri
senques; vehícols de tota mena, tots han vingut de
jorn: per dotzenes, primer; per centenars, després;
y s'han eseampat =en: pela volts de l'estany petit
y per les riberes del rech qual transparencia habi
tual,laquitxalla—núa de cames—entorboleix a pler
perseguint els eranchs y les petites llisses que tant
abunden entre els jonchs y les algues.
Altres, enllá, lluny del cercol de la festa, arrán
d'onada, els animals desenganxats, els brancals en
terra, romanen ara buyds y quiets mentres la gen
tada que duyen s'ha llençat en la frescor de les
aygues blaves, 6 s'ha sembrat per arreu omplint de
gom á gom els hostalets y els jonears.
Aquella semblen talment ruschs d'abelles esbo
jarrades. Entre els mirambells y les truanes, sota
les veles que la marinada goufia bona txonament,
espateguen els tal:e de gaseoses y cerveses, drin
guen els plats, y les copes se buyden; mentrestant
els pianos de maneta fan ohir alegres tocados vul
gars, en altres díes odioses y assessines en la se
renor d'aquella admirable platja, avuy simpátiques,
indispensables, molt en carácter, en la colorida
festa popular.
No manca qui assegura que han arribat més de
set mil persones en aquella tarda, procedentes de
tetes les viles del Panadés, atretes per Pimán pa
triótich d'una tenora. Can avuy, per primeravegada
d'en9á qu'el món es món, se puntej en les sardanes
en la platja tarragonina.
La clanga catalana va fent sa vía santa degerma
nor; y avancen, ola fills de Catalunya, donantse les
mans, senyors y pagesos, amos yservents, desde les
faldes pirenenques hont l'Ampordá extén sos eamps
de roselles—arrán de les primores cales llevantines,
--fins á trobar les riberes de l'Ebre, floridos de
tarongers y atmetlleres, després d'haverse extés
tot lo llareh de les bolles platges gregues, hont
entorn de les runes milenaries canten les cigalesen
els oliverars.
Arrán d 'onada, demunt del fons d'un blau in
tens, sembla haver-hi fiorit una 'larga, llarguíssi•
ma garlanda de fiors pelicromades. Son les (limes
vestides de colors clara, ab les ombrel-les desplega
des com gegantin es eorretjoles japoneses.
La violó aquella es única, admirable, corprene.
dora.
En l'esplet de claror ni un núvol al col, lis y
blau com un velarium de seda.
Platja Y la gent garla y erida y riu;rnenge, bbu, canta
ó baila
Sobtadament tots els pianos de maneta han en
mudit devant de la eobla olotina qui envla les
armonies dels mestres de la Sardana als torna-veus
de les comes, estorades d'aquell bé de Deu d'ale
gría invasora.
Y entre tanta generació pláume no haver sen
tit encara un tumult, una renyina, ni vist la nota
desconhortadora d'un mendicant ni d'un lisiat.
Hisendats y treballadors, riehs y pobres, han vin
gut á portar una plaenta rialla de benestar á la
platja hospitalaria, enfront del grans horitzons.
Ni una miseria aparent rés. Tothom sembla bell
y bo iluminat per aquel sol generós y purificador.
.......... . . . . ......
Ha sonat Pespatech breu d'un tret, no gayre
lluuy de mi.
Vora'l mar hi ha dos bornes afrosament lletjos,
ab lletjesa de presidaris; duhen la roba bruta y es
queixada. Aixarrancats de carnes esperen ola pan-o
quians, guaytant les einq escopetes greixoses que
jeuhen á llurs peus. Enfront d'ells, á trenta passes,
demunt la sorra ab la quels homes aquells han
aixecat una petita montanya, espera la mort, Higa
des les potetes color de rosa ben enfonsades en la
sorra, un colorn, blanc com un grom d'eseuma de
les vehines ones.
Y en una gabiota fastigosa, prop del munt d'es
copetes, altres coloms y gallines y pollastres espe
ren tanda de mort.
—A ral cada tret.
Y á cada tret mancat, los bornes de cara de pre
sidari riuen embutxacantse en les calces de vellut
mitg caygudes el ral dels maltraçuts.
Altre tret Es un senyor de la vila que dú les
calces clares arreboçades demunt de les sabates
blanques. Al seu dit xieh, el sol fa espurnejar els
brillants, y sota els bigotis daurats les dents ben
blanques se mostren en un somriure de triomf.
Bravo!
Car el grom d'eseuma blanca s'es tornat un ela
vell en cés.
A un altral
No veig entorn meu cap miseria física, cap na
frat de cós, cap mendicant
El sol crema; la mar tota blava en son regi.ves
tit de moaré, murmura rienta y bressadora, mdi
ferenta á la vida y á la mort.
Y tot se m'Oil, s'agita yvibra.
Els infants juguen y riuhen, les &mes senten
danOr llur cor al ritme de la eterna cansó d'amor
que descapdellen els llabis del estimat.
Los homes qui no tenen amor pera dir, criden,
menjen, beuhen y maten.
Tot se mbu, s'agita y vibra; totmenys l'aygua
d'un solitari estany que's ven allá lluny brillar
plácidament entre'l joncar, eom un inmens espill
d'argent hont se reflecta el cel pur, eternament im
passible.
CARME KARR.
Juliol 1907.
En el verger, tot passejant,
t'he vist aquesta matinada;
duyes ala brassos un infant
que roya al escoltarte, aymada.
Y ene l'hem mirat ola dos somrlant,
y ha acotxat sa cara a la tova,
y tu l'has besat llargament
y has enrogir, aymada meya.
JAUnin MAS
8
Llassada-recordatori de la senyera de Gent Nota, ..ostejada perlee
aenyores Amigó de Martí y Barriga, Vda. de Paladas, quina tre
valls de brodat yfierre!! hanSigut eedits galantm 3nt per les so
nyores Sabater de Casas, Tort de Monés y la senyoreta Cuma
Guardiola, havent colaborat á ses ordres les senyoretes Botey,
Ventura y Lladd yTrullás,
COMIAT
diosa gutinyadora tel prérni de la tYnld
Catalanistaen elaJochs Florals de Rubl.
Laatare sempre'm sol di:
—Fillet, perque no t'alegres?
—Com tinch d'estar aleyroy
si han casada ?'amor méva...
?'han casada lluny d'aquí
per que'ls meus ulls no la vegin!
El día de Sant Joan
á vila feyen gran festa;
la festa era pels fadríns,
pele fadríns y les donzelles.
Dematinet me'n Ilevf
A toch de missa primera;
GENT NOVA
ja m'en poso ben mudat
tota la roba d'estrena:
barretina y corbatí
y Pampla faixa de se la.
Quan desbarrava'l portal
al cel brillaven estrelles.
—Estrelletes de la nit
feu quo'n trovi l'amoreta.
Amoreta deImeu cor
si d'ell volguessiu ser reyna!—
Bon punt he dit eixos mots,
al peu de la torrentera
la veig soleta vení,
ocells cantant la'n festegen.
Me li'n poso al bell costat:
—Bon día y molts, gojadeta,
si me'n donguessiu l'amor
ó bé me'l deixessiu pendre!
—Deu os guard, galant fadrí,
ay, trista de mí, soleta,
souna xica flor d'ubach
temps ha que no s'assoleya!
M'han promesa á un rich marxant
que'n té'l mar y les arenes,
y si guarda mon amor,
no li donguí, li van vendre!—
Ja n'arrenca un gran sospir
que'l coy m'omplfa de pena.
L'endemá que's va cas.1
va passarper casa meya.
Ja me'n diu:—Adeu, Joan!—
Jo li`n dich:—Adeu, Teresa!
tant meteix me n'heu deixat
pel marxant de Ilunyes torres,
pel marxant de part d'amunt
que'n te'l mar y les arenes.
—Joan, no me'n feu retrets
que la culpa no ha estat meya!
—Si ha estat vostra ó no ho ha estat,
com han volat les promeses!
Ja se me'n posa á plorá;
jo plorava molt més qu'ella;
lcs llagrimes deis seus ulls
formaven dugucs rieres,
?'una anavacap ó mar,
l'altra cap ei mar y lerra.
—No deixéu voláis sospirs,
ay no ploréu més, Teresa!
Jo osperdono/ que m'heu fet
si'n guardéu memoria meya.
—Com no l'haig de guardar jo
si heu estat l'amor primera?
—Benehit el primé amor
encare que'ns donga pena!
—Ay, adeusiau, Joan,
pobre de mí que'ns vegessin!—
Ella'm tira un mocador
tot brodat de seda verda;
jo li'n tiro ranelld'or
de set padrotes t'armellas.
Boy collintels richs presente
el día ja'n devall queya.
—Mentres osvisca'l marit
me'n vaig cap á llunyes terres;
si felissa sou amb éll
féumen quatre mote de Iletra.
Si no'n tinch noves de vos
el cor sempre'm dirá !espera!
• I 1
Quan l'endemá en alta mar
donava Padeu á terra,
al cim del pont de la una
relilava una vea fresca:
No hi ha lliri sena olor,
ni rosa sense poncella,
ni minyonasena galant,
ni barco sonso bandera.
ANTON 130341:111TO Y PüNszti
GENT NOVA
[Cesta
LA inmensa majoría deis pobles de la nostra te
rra tenen escullida una diada deis temps es
tiuencs pera enjoyarse celebrant la seva festa ma
jor baix els auspicis d'algun Sant Patró que nos
tres avant-passats triaren am mes ó menys bou
acert.
En aquestos temps en que la terra arriva á sa
plenitut de vida, mostrantnos sos fruits sanitosos y
reconfortadors; en aquestos dies en que les penes
y les tristeses que alguns poden passar queden inti
mament recloses pera no entelar la joya d'aquelles
diades, tot es alegría, músiques, coloraines, mani
festacions expansives á que tots solen entregarse
en abraçada mes ó menos germanívola.
Actualment es molt cert que la nostra Catalu
nya no té pas motius de festa, ni de manifestar ses
alegries. Mentres els raigs explendorosos de la des
lliurança no illuminin els indrets tots de la terra
catalana, no tindrém motiu justificat d'alegrarnos
y de riurer á pie sol. L'exclavitut es sols engendra
dora de tristeses.
Mes cal recordarnos també, que estém á l'auba
da de la nostra reintegral deslliuració y per lo tant,
lluny de nosaltres el.rpassarnos els dies am planys
irfeconds; no perdem el temps en plorar grandeses
9
passades; trevallern per reconquerir nostra vida
plena y allavors amb el cumpliment d'aquest deber
y am les esperanses falagueres que rublirán nostra
pensa, el somrís nos apareixerá á flor de llavi y
sois endoleirém nostres pesades tasques am cants
de festa y esclats de joya, saludant el jorn sag,rat de
la nostra resurrecció.
Aixó es lo que nos cal fer. Trevallém y alegrem
nos: fé en el pervindre, constancia en el trevall, y
alegries á tot'hora, que la tristesa decandeix y cor
seca y nosaltres volem viurer y enfortirnos.
Cantém tot trevallant; trevallém tot alegrantnos
y aixís prepararém la celebració de nostra gran
Festa Major, en un esclat de vida catalana, al cullir
els fruits de nostres trevallades y al realisar els
ideals de tota nostra existencia.
Y al arrivar aquel día, sia sois l'alegría la que
regni entre m'atares; tanquém les penes en nostres
cors; no cantém absoltes á lo que hagi mort 6 ha
gim tingut que enderrocar y riem ben alegrament
girantnos á nostres germans; ben sarcásticament al
veurer á nostres enemichs. Aquel jorn será jorn de
festa y tots plegats haurém d'entonar un cant de
joya á la terra catalana, acompanyant el rondinejar
de son mar y torrenteres, els relilets de les anee
Hades, els remors de ses montanyes, entonant tot
un himne d'amor á laPatria deslliurada.
EDUARD VIDAL.
L'APLECH Di; LA S:NVER,1 A SABADELL.--(Fot. d'A, Ailaz.)
10
EL ROSS1NYOL
Canta '1 rossinyol
fila que reflla,
fila una cangó
curta y aixerida.
La caneó qu'ell sab
quí no la diría!
la dicté l'amor
qu'es qui més ne dicta.
«Vols venirhi al camp
amoreta mía?
Un soley hl tinch
hont l'herbey s'enrinxa;
molsa encare hi ha
del hivern que fina;
hi grifola '1 blat
y 'le capolls hi frisen.
Vínalli; fa tant temps
que la terra es grisa!
T'hi sospira tot:
fonts, oncena y brises,
y molt més ele cors
qu'estimantse viuhen.
Vfnals a gronxar
Primavera, vina!»
Canta '1 rossinyol
fila que refila;
canta'l rossinyol
y '1 bon temps arriba.
A. BOR1 Y FONTESTÁ
5 5 5
CANÇÓ DE 13ESOS
El primer bes, febrós, poruch,
es de l'amor la vera esseneia;
si te tot l'ayre malestruch
porta á n'el cor dolga cadencia.
El primer bes, quan ha esclatat
tota la pór deixa esvahida;
es un preludi desitjat
qu'esdevé font amorosida.
—
Será un cap-tart del gay istiu
vessant dolgeses y alegría;
joyo parella molt joliu
romandrá en blanca galería.
Haurá desat ja '1 cosidor
la donzella hábil y xamosa;
els dite amoxa l'aymador
de ea ma blanca y joguinosa.
La mare, al fi 'le haurá deixat.
El!, temerós com nin, no gosa;
mirant sos ulls s'ha encoratjat
y alsant la ma, un beset hi posa.
Aquella pór ja s'ha esvahit;
llurs mana trovantse d'ella presa,
s'ha redressat enorgullit
y ele daurats rulls, febrós li besa.
Lanovensana sospirant,
eom tendre flor clou la parpella,
quan en son front dar, rutilant.
ja un altre bés s'hi descapdella.
Y en sea galtones de carmí
van eselatant bella florida;
GENT NOVA
tenen un bálsem tant divf
qu'ella hi frueix ja nova vida.
Y per la cara joguiners
com regor santa s'hi destrihen,
saltant la barba riolers
atrevits sempre, també hi nien.
Del sota barba posturer,
ardite 11 boten a n'els Ilavis;
com les abelles al roser
hi claven fondos els seus glavis.
Per fi, ja 'le d'ella s'han deselós,
ven oil sorgir una auba pura;
y en etern bes, els dos s'han clós
banyantse am dolls de suau dolgura.
Y els passos lente y acompassats
de la marona tant calmosa,
als dos aymants ha traslladats
de lo ideal a vana prosa.
L: Orgía.
5 5 5
PERE FERRÉ9
EROT1CA
Friné: no 'n• falle cas
si veus que mon cabell
comensa a blanquejar,
y arrugues en la pell
de mon dar rostro.
Qu'encara servo en mí,
Pimpuls a satisfer
de voluptuós desitj,
y assedegat de pler
mon cor batega.
Friné, bella Friné:
tenint-he al meu aprop
fruint ton grat alé,
me sento tot de cop
rejovenirme.
La forma esculptural
de ton cos esplenclent
goig dóna d'admirar:
ftt neixe un frisament
de sensualisme!...
Friné, dolga Friné;
inagotable dbu
oberta a tot sedent:
vina,seu a prop meu...
!plena es la copa!
Amani d'un sol glop
tos llavis ben ardents
el vi espumós y dole,
y per tos pite turgente
Ilisquin-ne gotes!...
Beu glop derrera glop,
flns que sentint l'esclat
d'erótica xardor,
ton grácil cos rosat
móstris, lascival...
Fins que, oh alegre Friné,
ton rostro resplandent
esclati rialler!...
jd'aquell riure estrident
d'esboierradat
P. Bala
GENT NOVA
LO TAPONGEPET (Cansó popular armonisada per En Leopold BoleU)
M¦." Y•1¦11¦11.
¦•¦174~01EM~111•1¦171~11~ ~1~111~111~1~¦~1111~~.~111~¦~1.
~~1111~111 ~MI V ~1•./ MIO WIMIE,~~11~1~1~11¦¦ MIRRA
11
A l'horta del meu pare,
baclabint, badabim, badabóm,
que bomba vcí...
A l'horta del men pare,
un tarongeret n'hi há
Si, si,
ya, ya,
un tarongeret n'hi há.
Qu'en fa taronges dolces,
badabint, baclabint,badabónt,
que bomba vá...
Qu'en fa taronges dolees
qu'altre fruyta no hi há.
S1, si,
ya, ya,
qu'altre fruyta no hi há.
També una clavellina—que regalada está.
La dama es matinera—sola l'en vá á regar.
Mentres que la regava—el seu galán passá.
—Den vos guard hortolana—?voleu llogá hortolá?—
—Hortolá llogarfa—si fós del meu maná.—
—?Em dariau una rosa—de tantes que n'hi há?—
—Trenquéusela, el jove,—anéusela á treneá.—
Y mentres la treneava—un gran suspir llensá.
—?Que suspiren, el jove,—que vos fa suspirar?—
—Lavostre amor do' nzella—si me la voleu dá.—
—Demanéula al meu pare—també á n'el méu germá,
y també al meu oncle,—al oncle capellá,
que si ells vos la donen—per ben dada será.
Aquesta cansó ha sigut recullida á viva veu,
proeedent de Capellades. Com que la lletra no'ns
la digueren complerta, l'havém completada am la
que am poca variació publica en Milá y Fontanals
en son Romancerillo.
Mon amich l'ilustrat folk-lorista N'Aureli Cap
many, m'en ha faeilitat un'altre am la mateixa He
tra procedent dele voltants de Mollet (Baix Vallés)
pro amb una tonada totalment diferenta, en quina
rescobla diu:
Qu'en fa taronjes dolces
petita bonica
qu'altre fruita no hi há,
petita com vá.
El mateix Milá, parla d'altres variants que la
rescobla diu, en una: Lira, larirá y un'altra que
diu: A la bomba, á la bomba, á la bombá.
Aquesta es deuría assemblar á la que avuy do
ném á coneixer, pro com que no'n publicá tonada,
ni n'havem trobat altres noticies, havém de creurer
qu'es avuy desconeguda per complert.
Eixa cansó, es de les qu'es fan servir mes per
bailar que per cantar.
En molts pobles deis qu'es troben mancats de
balls típichs, ni am lletra propia ni en sense per
adaptarhi corrandes, quan necessiten esbargirse ba
llant, fan servir cansons airoses com La Pepa, Mes
tre Joan, Les Ballacks y La Mona, mes ó menys
adaptades pel cás, sois per mourergresca, y un cops
fent la sardana sense punts, altres tantsols per co
rrer carrers avall ó carretera enllá, s'en serveixen
y bon favor quels fan. Aixís, per bailar la fadrina
Ha y després per joguinejar les mares, tombant
masegant en la falda lí Ilurs fillets, seguint el ritme
tan apropósit de la cansó, que tan teay tantes hores
de joya allavors els recorda, aixís es com major
ment es canta Lo tarongeret.
RAPEL TUDó Y DURÁN.
12
irle les creendes
rELSque creyéu que la Fe és font de tots nos
tres mals y prejudieis, veus-aquí que cap
gran home de l'antigüetat hauría fet res de gran ni
de bó. Ja sé que transigireu en el sentit de que un
Virglii, un Francesch d'Assis, un Dante, un Rafael...
representen en l'historia els portant-veus d'una
época artístie-relligiosa molt diferenta, yqu'entre
nosaltres obrarlen corresponent á les necessitats y
idees modernes; pro, aixls, pera esser eonseqüents,
també hauríau de negar tot valor actual á les pa
raules yfets d'aquells grans homes.
Y allavors, jo usposaria'l cas que tinguesseu de
triar entre una societat feta de santa y de poetes
glorificadora de la relligió y una altra d'analfabeta
«ateas», progressius» y «anarquistes». Yja tindrlem
que ni la fe és causa de cap mal, ni fa, tantsols, ho
mes ignorants; al contrari, en aquella exemples,
qu'ella els ha fet grans ybous.
Perque la Fe es essencia de Ciencia..F«Jis ima
ginatis generat .casum: heus-el &inri miracle de la
fe, que només una gota d'ella, remou les monta
nyes. Algú ho ha dit: «crear, n6 ereure, lo que no
veyém!»
Y no n'hi ha cap d'oposició entre la Ciencia y
ia,Creencia.—Si entre'ls «savis» ha estada sempre
opini6 que les relligións se nodreixen de l'insufi
ciencia deis coneixements positius, eientífichs, és
perque may encare s'han sapiguda sentar la propo
sició de qué la ciencia és la materialisació de la
creencia.
El Dante, després d'haver donat al mon la séva
obra, entre les dones y criatures de Florencia pas
saya opinió d'haver baixat al infern. Aixis rosal
tres, igualment ignoscents, pera satisfer rostro
migrat esperit, que devant d'un quadro de Rafael,
sumriu perque no pot creure en aquelles verges y
aagels, teniu necessitat de la grollera paraula po
sitiva 6 materialista.
«Deu va posar el sol, la lluna y les estrelles al
firmament pera que, brillant, alegressin la vista
deis homes».—Es ciar que no podeu de menys que
trovar-ho cándid y lins ridícoll Com qu'encare
may us heu adonat de vosaltres mateixos quan
diheu:—Rain día més bonichl,—quina nit més bo
nical
Del contrari veuríau que tot quan puga dir la
ciencia ja ho ha dit la relligió. Exemple: en elWbre
de Job ron ahont primer, pot-ser, se va transcendir
el prejudiei de la mort, y desd'allavores les ánimes
petites inventaren el cel. Donehs, quanta y guante
segles no ha necessitat després la ciencia pera arri
var á demostrar—demostrar tant sols1—que després
de la mort no hi ha res!
Y és que la fe es la paraula dele grans homes, y
la ciencia la paraula deis pobres d'esperit.
**S
Segona part: tant les multituts crédulos eom les
incrédulos han contribuhit per igual an aquest es.
GENT NOVA
túpid rebaixament de les grans idees artistic-re
lligioses. Lacontradicció entre unes y altres és sois
aparent, perque sois hi ha una gradació de la mate
rialisació d'una idea á sa negació per medi de la
ciencia; la mateixa petitesa d'ánima informa% dos
fets, perque tant crédula com incréduls están man
cats de la forsa d'emoció necessaries pera assolir
l'altura del creador.
Hi ha, donchs, tanta diferencia ereure en la re
Rigió qu'heu fet vosaltres 6 en la que feren els
santa, ola poetes y els fllosophs! Hl ha la mateixa
diferencia qu'entre Shakespeare y el que's mofa
d'ell porque en sea obres se serveix de sombres y
de bruixes.
Una cosa és aixamplar el cor donant vida á to
tes les coses, yaltra empetitir-les y emmotllar-lesá
la mida ycondicións d'un cor petit.
An aquests última perteneix la gran massa deis
creyents; pr6 vosaltres, els incrédula, no perxó del
xeu d'esser més pobres d'esperit quan, pera negar
les grans paraules de la fe, heu de rebaixar-les com
ella.
J. COMAS Y COSTA.
5 5 5
estival
lo meya voleada Madame Lluisa Torres, Vda. de rolch
del repás vareig sortir pel jardi, que
envolta la casa, pera pendre l'aire. Les flora,
tot el liara del camí formaren un bell tapia de ver
dor. Els matisos vistosos deis volubilis de tons vio
lacis, de leseampánules blanques d'argent, y de les
roges caputxines, apareixien maridats am les fullee
tendres de la vinya.
En rnitg d'aquest fullatje del xamós jardí, ahont
la natura's piaría en mostrar tota sa bellesa, vaig
cercar un indret pera reposarme un ínstant. Lis
meus ulls se dirigiren cap al llach, á l'ombra de
les moreres, yallá vareig anar á pendre plaga dei
xant mon ánima flotar al grat del vent.
De cop, una petits: piu! piu! varen atraure mon
atenció. Allí apropmeu á la fatxada lateral de la
casa, una gabia estava penjada y dintre d'ella ola
petits presoners miraren ab ele seus ulls vius y al
xerobits, oom móvils pedes negres, tota la estesa
que s'ofería á la sera mirada sorpresa. S'endavina
va que inacostumats á aital espectable manifesta
ren son estranyesa amb un significatiu batre d'ales.
Veyent volar al seu entorn d'altres aueells que sels
hi assemblaven, s'hauria dit que's preguntessin per
qué ella no tenien també la llibértat de poguer sal
tar de branca en branca.
Vingué un moment en que com sentíssin
sotmoguts perun frenétich desitj de llibertat, ele
aueellets se llençaren, potser per centéssima rega
da, contra'Is 111-ferros de la sera estreta col-la, mal»
metent-se bechs y potes y sembrant pel sol de la
gábia floquets de borrissol y algunos de sea neixena
tes plomes.
Fadigats d'aquesta feina inútil, se n'entornaren
GENT NOVA 1,
pera reprendre arrupits en les eanyes travesseres,
noves forees pera reeomensar després ses vadea
tentatives.
Al moment en que anaren á llenarse nova
ment, vareig sentir altres: piu! piu! piu!» molt més
vius y més sorollosos quels anteriors y dos aucells,
el pare y la mere, sense cap dupte, atrets cap aquest
recé per l'amor ala seus petits, anaven abdós á por
tar el menjar dintre de la gábia á llur jove proge
nitura.
Devant d'aquest espectacle encantador, vareig
sentir quelcóm de generós que's removía en mon
esperit, una mena de bondat egoísta del fer bé, y
no poguent resistir el desitj de donalshi la lliver
tat, segura de quels petits podien valerse de sea
ales, ben poch á poch m'ateneo á la gábia, obro la
porta mantenintla aixis amb un fll-ferro, y me n'en
torno al meu lloch.
El pare y la mere qul atenta saltironant per les
branques de la abrigada mimosa, presenciaven
aquesta petita escena, com si comprenguessin la
meya operació se posen tot de cop á eridar amb el
seu polit Ilenguatje als seus petits: «Piu! piu! piub
Y tots venen á treure llurs capa al forat llumi
nós del xalet de fll-ferro gneis guardava.
Elmés ardit de tots pren embranzida y fuig, les
ales desplegades y tot seguit, tots, un derrera l'altre
segueixen son exemple.
De totes bandes arriven altres aueells venint á
cantar sa gentil tornada d'alegría:
«Piu! piu! piu! piu!»
Y en aquest coneert, un lleuger crit, dols, un sé
d'argent disminuhit com la claror per la inmensitat
de l'espay, era arribat de l'altura, y com una res
posta se sentí, multiplicat, aquell crit dols, com di
hent:
«No tingueu pór, tots hi som!»
Desde'l petit recé, ahont amagada assistia
n'aquesta escena corprenadora, me vaig sentir /lit
xosa d'haver donat la llivertat á n'aquells patas
presoners, d'haver tornat els fllls á la mare y "a
yer calmat el mateix temps el dolor de la sepa
ració.
En aquell moment la natura me semblá encare
més bella.
Se sentía al lluny l'eco de tot un coneert armo
niós, el derrer trítlleig de la seva alegría, y s'enda
vinava que contents de la seva sort se n'anaren
tots plegats á reveure la estimada patria pera can
tarhi l'etern himno de la llivertat.
Y malgrat jo mateixa, dirigint una mirada al
fons de la meva ánima, jo'm dich que es aixís ma
teix en nosaltres, que nostra vida, no sería pas la
vida si les joyes no tinguessin llurs dolors; els
amors llurs odis; les passions Poblid; les injuries el
perdó.
meu pensament travessant l'espay, s'elevá
vera el Creador de tota cosa, en una amigable con
flança de Pesperit veyent als que'ns han deixat y
estirnant ben fort ala que encare ens resten.
MME. DE HAUSSY.
13
Itluíta
d'uns homes gneis han anomenat
estatistes, molts pobles sofreixen esclavatge
essent regits per lleys que no s'avenen á son modo
d'esser.
L'ánima d'aquests pobles es revela contra la vo
luntat que la priva del seu esser, seguint la lley de
Natura que es variada y no uniformista com prete
nen alguna estatistes; y creat per l'amor á llur terna
es formen en cada núcli natural 6 nacionalitat
agrupaments de lills d'ella para conquerir la séva
llivertat ó inillor dit la vida de son poble.
La lluyta que esdevé de l'acoló d'aquells agru
paments enfront del poder del estat, que am tot y
considerar contra rahó el retindres les prorrogati
vos que corresponen al madi natural ó nacionali
tat, segueix volguentles, es gran y noble, essent
avuy la que ocupa lloch preferent en tots ola estats,
que per dret de conquestes 6 per altres causes
semblantes, están formats per pobles diferents.
Es lluyta d'ahir, d'avuy, de demá y ho será de
sempre perqué es la de la veritat am lo artificiós,
de la vida am la mort. Els pobles que tenen perso
nalitat y deixen influenciar sa vida per l'estat am
quí van units, caminen cap á la mort y son crea
dora de nona organismos que may tindrán rahó
d'esser porqué en ella no hi bá una ánima nacional
veritat, y viuhen lligats solzament per convivencia
material, qu'es sempre circunstancial, porque no
dura més que la neeessítat que la ereá.
Contrariament, els nuclis naturals que velen tor
nará esser dintre la vida política—ja que si lluyten,
may penden llar personalitat en la mondial—no es
tán units per mires purament materials sinó
per les característiques del poble que fan tinguin
sempre tendencia á l'unió del mateix y van reinte
grant continuadament al poble costúms oblidades
y drets perduts, fina tornar á formar la vida del po
ble. Y no mor may, encara que la forsa deis estats
el privin de fruhir la llivertat á que té dret.
No poden contrariar la marxanatural del Pro
grés el que les nacionalitats rebin del estat més 6
menys beneficis materials, porqué aquests may
influenciarán totalment en la vida moral del poble;
pero sí creen dintre d'ell agrupaments indiferents
que sois se preocupen de son particular bé, y son
rémora de les societats,sense que per aixó al recon
querirselallivertat á que tenen dret elspoblesdeixin
de ser els primera que vulguin disfrutarla. Y tením
que'ls Iluytadors pera la llivertat Ilels pobles tenen
d'exercir acció en dugues direecións: l'una d'atrae
ció deis seus germans deseastats y masells d'ánima;
y l'altra de repulsió á lescostúms y lleys exótiques
am que Pestat ha volgut desnaturalisar llurs senti
ments y esclavitsar llar pensa y voluntat.
No temém pel acabament de la lluyta, car será
de victoria pera'Is lluytadors de la Vida y la 1.1i
vertat.
J. MorTÉs.
etlogi de la llum
AL DÍA DE LA rESTA MAJOR AYMOla llum qu'es corona re
gia am que enjoyella Den al
naixent día! Aymo la llum, bene
diceló sagrada, que apaybaga les
fúries de les coses! Aymo la llum
desvetlladora, alegre. Ella encén
en les testes enfosquides garlandes
ondulants d'ideyes-rosa y en els
cors fredolichs llames potentes.
Pro jo l'aymo la llum al Día
Festa!
Oh la Festa Major assadollada
de clarors perennals, vives, som
rientes! Sense llum les diades no
son bolles; sonsollum s'esllangueíx
la flor delgaudí; sense llum les pu
piles s'ennuvolen, els fronts s'apa- 44.7~Ilty
guen y'ls dolors sospiren.
Visa( la Ilum joyell del Día
Festa!
Jo celebro la Ilum quan banya'l
soli hout fulgura, inmortal,la Gaya
Ciencia simbolisada en esquisida
verge que'l Poéta cercá, pálid de ditxa.
Oh, la Ilum nimbadora de l'escuma qu'estén la
mantellina catalana demunt l'onatge juguinós, sua
víssim, de l'auria cabellera!
Oh, la Ilum guspirant en les pupiles que s'han
begut del cel les blavors castes y llençen voladores
fietxes igníes, dó carinyós del Fill de Venus, cego!
Gloria á la Ilum qu'estima á les hermoses!
Jo beneheixo la llum si cau sotmissa, devota
ment, sobre l'hermós sepulcro hont jan el cos de
la Donzella—Mare, sots les sagrados voltes de l'es
glesia—y si en ones profuses se dilata, rica de Ilu
hissors y esclats y tintes per les obertes víes de la
Gloria, quan deixant les tristeses de la terra, puja á
l'Empiri la Senyora Excelsa.
Honor á la llumínica tempesta qui bat demunt
del carro gloriosíssim hont triomfa la Dona Inma
culada.
GENT NOVA 1
JOAN AMIGÓ Y BARRIGA
Autor delprogeete de Senyera oferta per les dones badalonines á .Gent Nova» yque ha
obtingut el Primer premi en el Conettrs de Sen,yeres de Sabadell.
J. F. ARNAU.
Badalona y Agost de 1907.
5 5 5
Elsbó9
EL suau va y ve del aygua tranquila gronxal
vell Ilaut. Fa (líes y díes qu'espera la destral
qu'ha d'esmicolar-lo, abandonat en un recé del in
mens port natural retallat, en que la mar, perduda
sa bravesa, s'endinsa aquietat en la terra que li
obra sos brassos rocosos. El sol d'istiu reerema sa
fusta mitj podrida, que'l vent y'l temps han enne
grida, y qu'are cruix com si fiensés un gemech.
L'han apartat del trasbals y l'activitat. Fa temps
que ja massa vell, es inservible pera sortir á l'ence
sa; en la teyera de sa popa no hi llúu fa nits la re
hinosa foguera fiamejant.
Son amo te are un nou Ilaut fort y ben pintat
que surt á pescar en son lloch; pero que no porta
ja'l feix de teya, qu'arborava'l vent, deixant un ras
tre de fum espurnejat de foch; are en la popa hi
ha'l mes avansat fanal d'acetilé de fium blanca
inmovil que te una serietat inespressiva.
Y el vell llaut deis pares reposa, gronxant-se
tristement, com un cos mort, arreconat y solitari.
Es cada día á la mateixa hora qu'aquell estol de
xicotets li porta una nota d'alegror y de vida; el
vell Ilaut es ben be seu desde que l'han deixat els
pescadors. Desd'ell es capbussen aixecant esquit
xos de blanca escuma, á son entorn neden, s'aga
fen á ses bandes trayent entre cercols d'aygua sos
capeta mullats, y quan se cansen, dins el llaut que'ls
bressola suaument, reposen y deixen estorrellar
pel sol sos petits cossos morenos.
Es prop mitj día. El sol brillant desde un cel se
renissim, torna la mar d'or fos y fa ressaltar la
blancor del poble que s'acobla al peu de la serra;
y en el llaut se sent bona estona l'alegre xerroteig
deis xicotets que no paren de riure, cridar y cap
bussar-se.
Mes el día avansa y s'ha de tornar á estudi. Res
sona l'últim crit y s'apaga la darrera riallada en
aquell recó de port y el vell llaut d'encesa torna á
quedar solitari abandonat com un cos mort que
l'aygua gronxa.
JOANA VIDAL.
GENT NOVA
A UNA NENA
Xamosa nena, bellugadissa
com papellona joya del prat,
ta cabellera rinxoladissa,
apar espiga del juny daurat.
Tenen tes galtes frescor de rosa:
blancó gemada de llessami.
Tota m'enjoyes; ets tant hermosa
poncella gaya de bell jardi!
Ets airosenca com les rosolles
que petoneja l'oreig suau;
tos ulls brillegen cora les estrelles,
am que'l eel broda son doser blau.
Ta ven fresquivola y amorosida,
prou que Penvegen els ocellets;
copien tos l'avis, nena aixerida,
el dolc somriure deis angelets.
Bella ignoscencia, fés llarga estada
dintre'l eor verge del tendre infant;
del cel hi plogui fresca rosada
y virtuts santes hi floriran.
FRANCISCA TORRENT.
5 5 5
INSOMNI
?Qui'm deu recordar—en aquestes hores?
?Qui am mi comparteix—el mal que m'acora?
Mon esprit decau,—visch sempre conmosa;
vetllant á les nits—tots els joras m'angoixen.
En la soletat—ningú m'aconhorta,
y en tant el meu cor—va migrantse y brolla
llágrimes ardents—que tots els goigs fonen;
clams d'Intim dolor—van, venen y moren...
Deu meu, quinos nits—tant Ilargues s'escorren!
Oh! Déumel repós—que l'anima anyora.
Mes parpres cloéu—fins que l'alba hermosa
vinga á despertam—confortantme tota.
Deixeume gaudir—de la pau qu'engoija
y aprés pel treball—sentiré mes forsa.
Devallin suaus—les beneytes ombres
y al embolcallám—me portin son dolsa.
MERCÉ PADR6S Y BUSQUET&
5 5 5
NOCES
Al bes primaveral somriu placevolment
la poneellona blanca de albor immaculada;
pel flaire del Abril sentintse acaronada
sos pétals purs d'ivori se baden suaument.
Grata sentor finíssima perfuma arréu Pambient
portant ala cors l'encís de una novella aubada,
apar que la Natura, les flora y Paucellada,
á la gentil parella saluden gracilment.
Es d'Hymeneus l'arpegi qui vibra solempnial
brodant suáus armonies del himne nupcial
ajermanant els cors al peu de l'ara santa;
eIs qui, d'amor pressenten les grans diafanitats,
del goig del esperit tant llargament somniats,
gaudint al bel ressó de la sublim complanta.
PAU MODOLELL.
15
A UNA POMANTICA
Us plauhen deis desmais les branques ploraneres,
y de les blaves aigues els reposats miralls;
y els cígnes que hi passegen llurs corves blincadices
y els liquens que hi desgranen el cant dels degotalls.
Us plauhen els cap-vespres de místiques aromes
y el lliri que hi coll-torca son cálzer dollament.
Y entorn dels vostres ulls, vos plan que s'hi endavinin
Les senyes dolorosos d'un amorós torment.
Us plan mirar la llena entre'l fullam deis arbres
y us plan la verda molla deixant demunt deis marbres
la dolça melangía deis dios que han passat.
De vostra jovenesa la trista primavera,
no sab de l'alegria de l'horta riallera
que canta les dolceses de la feconditat.
JOAQUIM FOL'ill Y TORRES.
5 S 5
CANSÓ DE rESTA MAJOR
Tot es joya y alegria,
tot es riure y joventut;
es la festa d'aquest día
l'esperansa d'un tribut.
De bon mati les campanes
alegres han ressonat,
tot el poble al escoltarles
s'ha sentit trasfigurat.
Sota un sol de Primavera
el nostre cor ha florit;
l'aire suau de la festa
á tots ha rejovenit.
Els ulls de Vaestimada
tenen un bell parla,
avuy cada mirada
convida á enamora.
Son cor ple de tendresa,
cada gaita un roser,
llavis de rosa encesa,
desitj d'amor primer.
S**
Cantem conpanys. Els remors de la festa
d'alegries desborden el cor,
ha arrivat per nosaltres la gesta,
la gesta esperada de festa major.
Per'avuy desém les eynes honrados
que del sant trevall totl'any enlayrém,
per'un instant oblidem les suades,
omplimnos de goig; cantem y riém.
El remor de la festa anyorada,
pel jovent es un goig que somriu,
per'els vells, l'esperansatornada
que un instant del passat els reviu.
Oh, jorn d'alegria!
Oh, festa major!
Ton ambent es de santa armonía.
Entrém á la orgia
entrémhi, l'amor.
LL. MANAD' Y AVELLANET.
16
Del Amor
L,A...,lo que generalment y vulgarment s'en
tén per amor, es admés yreconegut com cosa
Ilógica, natural y inevitable. L'amor de parey mare
als fills, l'amor deis fills als pares, l'amor entre ger
mans, l'amor del marit á la muller y de la muller
al marit, l'amor entre aymants, son efectes tant
compresos, tant tinguts com indispensables, que
malgrat no existíssen ó no's manifestessen, serien
creguts.
L'amor á tot l'humá es tant comprés com á cosa
justa, que son tingudes per extralimitacións
d'aquest amor tant venerat els atentats comesos
per gelosía ó manea d'assentiment á una proposició
amorosa.
Els que cometen un crim en aquestes ó parescu
des circunstancies, un cop provades, son absolts.
Ho creyém just, perqué no podóm eapir l'assi
milament d'un criminal empedernit amb un obee
cat.
Se*
Empró, porqué si l'humanitat regoneix que'ls
homes tenen cor qui actúa y corven qui pensa, ha
de tolerar que uns homes, en nom d'unes lleys que
ells mateixos s'han fet á llur capritxo, pretenguen
acabar am l'amor que no es l'amor únicament á lo
humá, pero que es l'amor al poble ahont s'ha nas
cut y viscut, Pespiritualisació del amor á la Patria?
Se'ns dirá, tal volta, que l'amor humá es molt
diferent del.amor á la nacionalitat. Els que aytal
diguin, será perqué desconeixerán lo qu'es Amor.
L'Amor no's concebeix d'altra manera qu'esti
mant. Y encara que l'Amor sía Bellesa, també es
Sentinient que sobrepuja á totes les fórmules ridí
GENT NOVA
coles deis encarquerats doctors de la política. En
cambi, per la forsa, per la brutalitat de la forsa, es
fá impossible la normalisació d'aquell sentiment y
se'l posa á dieta, se'l mesura, se'l menassa y se'l
vigila. Y tenina que l'Amor, mágica paraula qu'en
determinats moments sotraqueja l'ánima sencera
de tot un poble, es barroerament tractat pels qui
fan escarni del Amor y burla del Sentiment.
* •
Tenim dos Amors. L'un acceptat per tothom
eom á cosa ilógica y natural. L'altre recriminat,
perseguit y menassat de mort pels oligarques. Tot
es amor, tot es sentiment, tot es vida, pero les lleys
deis homes que en quant se traeta del cós humá
dónen tota mena de facilitats, al tractarse del cós
social hi agombolen tota elasse d'obstáeles.
Heusaquí l'Amor acceptat y no acceptat, enaltit
y reerhninat, amparat y perseguit.
• •
Es endebades que s'esforcin en volguernos fer
creure en els dos Amors.
No hi podém ereure. Si bén disposats hi esti
guéssem á admétreho, ens en privaría l'interés de
mostrat pels opressors en tots temps pera que'ls
oprinnits sentissen amor á la Patria inventada amb
els drets naturals despullats á altres pobles.
D'amor n'hi ha sois un. Lo demés son conven
cionalismes dels tiráns á quí cap mal li fá Pamor
humá. Lo que sí'Is interessa es l'ofegament del
amor que tot poble oprimit sent per la llur deslliu
ransa. Opressió que acabará, preeisament per la
innegable influencia exereida per l'Amor, que fa
lluytar els homes y els pobles fins á obtenir la com
plerta deslliuransa.
FRANCISCO X. CASALS.
.<1>4.¦•¦•¦¦¦•••¦•••¦••¦•¦•¦•4111~I~I~1>III>•¦¦••¦•¦••¦•••••¦••¦•••••¦¦•¦•••¦••¦¦•••••¦•¦•¦•¦••¦••••¦•¦~11~•¦••¦¦¦¦
JOCHS rLORALS DE BADALONA
Organisats pel Cenlre CatalanIsta GENT NOVA
ANY IV
VEREDICTE
Flor Natural.—Núm. 37. Aixecant el vol.—Pri
mer accéssit.— Núm. 127. Horaciana.—Segón accés
sit.—Núm. 21. Esparces. Lema: Desgranant recorts.
—Tercer accéssit.—Núm. 132. Tribut al poeta...
Englantina.—Núm. 93. Les fogueres. Lema: Cla
ror de Patria.—Primer accéssit.—Núm. 9. La Mal
casada. Lema: Amor es vida.—Segón accéssit.—Nú
mero 103. !Victoria! Lema: Brindis.
Viola d'argent.—Núrn. 104. Paraules al amich.
Lema: «Sacerdos magnus».—Primer accéssit.—Nú
mero33. Triomfal. Lema. Tantum ergo.—Segón ac
céssit.--Núm. 14. El pecat. Lema: Ben lluny de
Jesús, ben lluny de María...
Premi de l'Unió Catalanista.—Núm. 123. Estéti
ca social del nacionalisme. Lema: idees.
Premi del Centre Nacionalista Republicá de
Barcelona.—Núm. 12. El gos perdut. Lema. Vani
tas.—Accéssit.—Núm. 111 Les irnposicions de la
Ciutat y En Ferrán d'Antequera.
Premi de la Secció de Propaganda de la Con
fraría del Puríssim Cor de María.—No s'adjudica.
Premi del Centre Badaloní.—No s'adjudica.
Premi de don Ignasi Girona y Vilanova.—Nú
mero 32. Cor de mare. Lema: *„.—Accéssit.—Nú
mero 55. Del saerifici á la feliedat.
Premi del Rvnt. doctor Joseph Bolet. Núm. 105.
Goigs. Lema: Fides.—Accéssit.—Núm. 69. Goigs en
llahor del gloriós mártir Sant Anastasi, patro de
Badalona. Lema: Bétulo fauces figulavit ante... etc.
Premi de don Joan Surroca.—Núm. 125. La pa
ga del envejós. Lema: pels meus fillets.—Accéssit.
—Núm. 86. El burro d'en Martinet. Lema: Rondalla.
Premi de D. J. F.—Núm. 121. Industries domés
tiques. Lema: Labor prima virtus.—Primer accés
sit.—Núm. 122. Importancia que te com á industria
doméstica de la dona'l mocador y les demés con
feccions de llana y floja. Lema: Una qúestió moral
y económica.— Segón accéssit.—Núm. 71. Importan
cia que te com á industria doméstica de la dona'l
mocador y les demés confeccions de llana y filoja.
Lema: Treball y Art.
Premi de diferents soeis de «Gent Nova».—Nú
mero 46. El 11111 del lliure. Lema: Cadenes.—Accés
sit.—Núm. 124. Miniatures. Lema: «... En todo en
contrarás una belleza original...»
Menció honorífica.—Núm. 28. Tardor-florida.
Lema: Retorn.
Badalona, 6 d'Agost de 1907.
Lluis Vía, president; Geroni Zanné, R. Miguel y
Planas, Manuel de Montoliu, Manuel Folch y To
rres, Antón Busquets y Punset.—Francisco X. Ca
sals, secretan.
Impremptade Francesch Badia Cantean. - Carrer del Doctor Don, 14.. Barcelona