Meridià. Núm. 34 (2 set. 1938). p. 5-p. 8

              El tren corria velogment. Transport de
soldats. Era urgent d'arribar a un punt de
terminat prop de la segona línia de foc.
L'enemic la nit passada havia realitzat un
cap de ma fulminant. L'Estat Mejor de la
Divisió havia emes un missatge demanant
tropes de refresc. Era impossible la nos
tra resistencia per més de quaranta vuit
hores.
El tren corria. Darrera d'ell en venien
d'altres.
L'enemic atacava durament amb profu
sió de grosso artifleria, carros d'assalt,
tancs, metralladores, morters, granades i
aviació de gran potencia. Feia una setma
no que les bogues d'acer no cessaven de
vomitar metralla i més metralla. Les nits
—Ilástima que ocasionava tantes desgra
cies i segava milers de vides! — sembla
ven jocs d'artifici fantástics. Veies com les
granades, les bombes, les canonades, etc.
(en topar contra ferro o contra les trinxe
res fortificades) un segon després de per
forar, explotaven, aixecant munts de ter
ra o de fang; desfent trinxeres; produint
víctimes: morts, ferits... Agombolament de
terra, de filferros, de fusells, de carn hu
mana... Horrible sacrifici i extermini...
Homicidi de la Humanitat. Bogeria.
El tren ara ha minvot la seva marxa.
Uns senyals Morse avisen que és perales
passar en aquests moments pel pont que
hi ha quatre quilómetres més enllá. S'ha
parat. No es veu res. La boira ho tapa tot
i encara fa més basarda... Aquells senyals
mig apagats que de tant en tant hi ha al
Ilarg de tota línia ferrada — que posa
contacte amb tots els trens militars i avisa
quelsevol contratemps —, han estat ben
explícits. El pont de... perilla; no s'hi pot
passar!
No obstant, el coronel de les forces, pre
veient la desfeta del nostre Exércit, si les
seves unitats i les que seguien no arriba
ven a temps per a contenir l'enemic, va
posar-se en comunicació amb l'Estació
Transmissora Central de l'Exércit.
En un vagó, vora el centre, una serie
d'aparells rádio-receptors i un transmis
sor funcionaren a l'instant.
—E. T. C.? E. T. C.? E. T. C....? Sí...?
Escolteu. ESCOLTEU! Ací Coronel Roda,
Cap de les forces 4.a en situació 160 apro
ximadament. Segons les Ilums d'avis ens
trobem que no podem passar el pont de...
Diu que hi ha perill. ?Creieu que és del tot
impossible? Necessito ern digueu exacta
ment qué és el que h? ha. Connecteu amb
la C. A. S. núm. 3. Estic a la vostra veu!
—De l'Oltra banda sentí com Ii donaven
conformitat a tot. Ja era estrany, ja. No
Ii havien donat cap noticia en concret.
Espera que sonés el timbre de la C. A.
S. núm. 3 especial. Mentre, els minuts
passaven i el tren restava aturat. A 140
quilómetres la Iluita devia fer-se més vio
lenta. Cada segon era un día. Una Iluita
a mort, era. El sentit humb s'havia deixat
de banda! Els bornes eren máquines que
queien vençuts, plens de sang, de dolor...
La Mort passava cada vegada més répida
per darnunt de tota una munió d'homes,
que el que rnenys desitjaven era matar-se
ells amb ells!
—C. A. S. núm. 3...? — sentí de sobte
el coronel Rodo. —Sí. Es ací — contestó.
—Es pot passar o no? —No, és del tot im
possible! Mig pont i les línies farrovibries
estan fetes malbé. Acte de sabotatge. Es
inaudita la manera com ha han realitzat.
El Quarter General ha donat ordre termi
nant que espereu fins que estigui re
parat. Quatre brigades hi treballen fa dues
hores. Amb tres hores més possiblement
podré reemprendre's la circulació! Tingueu
paciencia i no deixeu de comunicar amb
E. T. C....
La veu es fongué en dir aquestes dar
reres paraules. Qué sec i aspre era el co
municat! Mai no havio estat tan poc
atent! Potser era degut al malestar reg
nant per les notícies poc satisfactbries de
la batalla decisiva. Qui sap! murmura
Roda—. Pero no, no és possible que per
culpa d'un contratemps tan greu, les for
ces no puguin arribar en ajut de l'Exercia
en perill!
lnterromperen les seves cavillacions les
notícies que el tren acabava d'ésser
encalçat pel segon tren militar. Segons
més tard, el cap d'aquest, capa?: Vicens,
entreve tot alarmat a posar-se a les seves
ordres. Eren molt amics aix6 féu que
encetessin una discussió sobre el cas.
—Mira, Vicens, jo no sé que fer; de
la C. A. S. núm. 3 meya m'han comuni
cat que el pont... — I li comunica les
seves implessions respecte a la E. T. C.
—Home, si tan mala impressió t'ha
produ'it l'ordre... Escolta: Has reconegut la
veu de qui et parlava? pregunta Vi
cens.
—Sí. D'aixb n'estic ben cert. Era la
veu del sergent Roig, el de sempre...
parlava d'una manera estranya!
No sé... milla semblat com si estigués es
pantat.
—I de qué havia d'estar espantat...?
—Ah!... Tu comprendrés, perb, que
ells saben com va la situació punt per
punt i potser l'enemic ha trencat ja el
front! I aixb fa tenir nerviosisme, Vicens.
A més, aixb del pont pot reportar-nos la
derrota.
—Sí... és clan.. Perb... no tila sem
blat si passava quelcom d'anormal dins de
la Central...?
—Homo, no. Només el que t'he dit,
que pot ésser degut ben bé a la meya
impaciencia...
—Estic no sé com, Vicens. Tinc la mar
de pensaments i tot ern sembla fosc.
Mentre, ja ho veus, la tropa immobilit
zada.
—Escolta. Per qué no tires endavant?
Prova fins que vegem el pont. Llavors so
brem el qué, home!
—Dubtar de les ordres de la E. T. C....?
—A la teva ma estb. Jo, si en tingués
la responsobilitat, m'arriscaria. L'únic que
pot possar és que t'arrestin. I encara no
he ferien si exposaves els mbbils d'arribar
a ternos. La pena de mort no la somas;
amic meu!
UN CONTE INEDIT
NIT EN
—No, si la mort no cm fa por. Peró...
—Mon Coronel, a les vostres ordres
digué Vicens, quadrant-se militarment.
—Estiga't, home, i escolta. Es que no
saps quo la Central porta un control ab
solut do tot, que ho sap tot al moment i
que no és possible escapar-se'n...?
Silenci per part de l'altre.
Roda se'l mirava sostenint-li amb els
ulls la pregunta-resposta. Els dos sabien
qué pensaven, perb... per primera vegada
en la histbria militar del Coronel Roda,
aná cedint interiorment a les insinuacions
d'un subordinat, que era un amic de ve
ritat. I de cop i volta, en la seva mirada
s'hi veié un Ilampec ardent, que s'apaga
de seguida, per a després prendre for
ma i...
—Sí. Fem-ho. La responsabilitat és
meya. No hi ha dubte, pera, que tant si
resulta bé com malament, el General es
liara carrec de les meves intencions! I si no
és així, qué hi farem! Ana, som-hi, Vi
cens, que t'has sortit amb la tova! — I
el capita, alt i cepat com un roure, sentí
un cop sec a la seva espatlla i pagué
veure com dos ulls furgaven l'espai, un
cos atlétic es posava en pla de combat i
que una boca es premia.
—I mans a l'obra. El tren arrencb.
L'emoció deis soldots era enorme. Sabien
més o menys de qué es tractava i a al
guns els embriagava l'aventura. Perb al
tres pensaven molt prudentment que si el
coronel rebia ordres deis seus superiors,
havia d'acatar-les passés el que passés.
Bé. Tot marxava. El primer quilbmetre
era passat amb pocs minuts; el segon,
el tercer tumbé passaren sense novetat.
En comengar el quart, altra vegada els
Ilums Morse a poca distancia ordenaven
insistentment que el comboi purés. La nit,
tan fosca, feia paüra.
Al coronel Roda, per(?), ja tan se li'n
donava tot i l'ordre de la E. T. C. no li
va fer fer ni un rnoviment. Eh l mana se
seguís endavant. El maquinista i el fogai
ner no les tenien totes. El tren anava a
una velocitat de 90 quilárnetres per hora.
C. A. S., núm. 3 sonó. El capita Vi
cens anava a posar-s'hi, més Roda el de
turá.
—No. Deixal, fins que se'n cansin.
D'ací a moments sabrem qué hi ha de
cert. Té, veus? El tren ja para. A veure.
Anem... — I sortiren del vagó, mentre el
timbre del C. A. S. núm. 3, feia ring,
ring, ring, desesperadament.
En baixar del tren, corregueren a si
tuar-se en un lloc ben visible, a uns cm
quanta metres del pont de..., formidable
construcció d'enginyeria. Va costar a l'e
rari públic uns trenta cine.„ milions de pes
setes. Era eran, ample., Ilarguíssim. El co
ronel ordenó que s'enfoqués immediata
ment un reflector per tal de veure alguna
cosa, ja que la boira—més intensa allí a
causa de la humitat del riu — no dei
xava veure sinó formes confuses. I amb
MERIDIA - Pág. 5
TREN MILITAR •BES°S•
el general astorament, constataren que al
pont ningú no hl treballava i que les vies
estaven intactos!!!
—Com és possible...?!
Sort n'havien tingut de tirar endavant.
L'alegria i la satisfacció inundava els ros
tres deis soldats i la veu de la Patria en
perill cridava "A les armes!", amb un es
d'homes que s'anaven a jugar la vida —
vida preada; malaguanyada en una Ilui
ta imbécil, com és la de la guerra — omb
el cor ferm i la mirada d'acer. Ah, aquells
hornos! Joventut potent i atlética! Ells
eren els que havien de guanyar la bata
lla! A ells hom confiava la salvació de
la l'Urja!! El pont cruixia alegrement, i
tat de passió... El capita Vicens, borne
enérgic i decidit, abraçava el seu coro
nel, amb mostres de vera simpatia. Aquest,
en justa correspondencia, l'estrenyia for
tament contra el pit, mentre el tren ini
ciava una cursa frenética... seguit ja d'u
na serie de combois, illuminats i plens
• 1
les rodes feien un tric-trac semblant a
La-Mort La-Mart...
* * *
Qué havia passat a la E. T. C....? Ací
ho teniu:
La E. T. C. del nostre Exércit havia
estat assaltada pels espies de l'enemic, or
L'ESCOLA NOVA
Es diu Joon Vilalta i té
onze anys. Un enorme ull de
vellut el delata pertot on
vagi.
—I dás, kan?
—Qué ha "set", Joan?
Doncs ha "set" que el brau
minyó ha fet la gran tomba
rella daltabaix d'un camió en
nnarxa.
—Oida, Joan, si et des
cuides!...
Aquest hipotétic veinatge
amb la mort estarrufa una
mica l'heroi més recent de
Montesquiu. Perqué aixó ho
reporto de Montesquiu, el
del setge de vint hores.
Montesquiu té, per mi, to
tes les grácies; un paisatge
dolg i sense complicacions,
una ma oberta a cada casa.
—Poc heu de patir, pel
menjar; ja en "tinrem" comp
te nosaltres, de coure'l.
—A casa hi ha un !lit per
a vós. Veniu.
Adorable Montesquiu!
Sí, sí; adorable. Me l'hi fa
cada cosa que he mig dit, i
totes les que he dit i les que
no. I me l'hi fa, sobretot,
l'esforg enorme, ben orientat
i ben reeixit que ha fet Mon
tesquiu a profit deis infants.
D'aixá, me'n dona les pri
meres clarícies en Joan Vi
alta, el de l'un de vellut.
Vet-el ací com observa amb
tota la seva murrieria un xi
cot del "terrufiso" que s'esta
cisellant, la llengua malda
que malda, una carta a la
familia. La seva muda obser
vació es fa indiscreta.
—"?Tú sabes escribir?"
El noi, que no s'esperava la
pregunta, es sobta, i tot d'u
na reacciona amb una rialle
ta suficient.
—"Amos a ver si escribes
mi nombre en catalán."
—Com se diu? — accepta
el!, amb flema.
—"Julián".
—Doncs, ja esté: Ju-li-a.
Es treu la "n" final i es po
sa l'accent greu en lloc de
l'agut. Ves si costa gaire.
Se m'acut d'explotar-li el
catala, i II propaso que es
crigui "Esteban", així, en cas
tellá. Ho fa. Llavors l'invito
a la traducció. Ho fa bé:
"Esteve".
—Ara has fet alguna cosa
més que treure la "n" final...
—Ah, sí: "v" en lloc de
"b", i "e" en lloc de "a". En
cara que tant "Esteve" diu si
s'acaba amb "a" com si s'a
caba amb "e". Es aquell ro
manso de la "vocal neutra",
sap?
La sortida em fa malta
gracia. Tanmateix, és ben re
veladora. Aquest menut té
una preparació de catalá que
molts ciutadans envejarien.
"Aquest romanso de la vocal
neutra" el deu haver marejat
més d'una vegada. Provem
ho. Indiscutiblement, la cosa
marxa. Li faig fer quatre
exercicis improvisats i corre
gats de males intencions, i
el xicot se'n surt amb forga
aire. Hl ha un altre "roman
so" que el trovo forga més
que no pos la vocal neutra:
les combinacions deis pro
noms febles a seguit del
verb. Li dol de quedar mala
ment.
—Veurb, a mi doni'm geo
grafia, sap? Pregunti, pre
gunti.
La mustela d'en Joan Vi
alta es deleix per la geogra
fia, assignatura que ell vol
dria convertir en disciplina.
L'interessa molt més que la
gramática, 1 ben disposat que
esta a demostrar-msho. Le'n
faig franc. No em fa pos res
d'imaginar que tal vado es
tic davant del successor d'en
Pau Vila, i II atorgo lo meya
admiració. Peró el gebgraf,
que toca de peus a terra, es
desfá en elogis a la seva es
cola, els seus mestres i, so
bretot, a ['ánima de la vida
escolar de Montesquiu: Ra
mon Altés, avui convertit en
el competent Inspector de les
Milícies de la Cultura en el
sector Nord de Catalunya.
Puc conéixer Reman Altés
i parlar-hi bella estona. Per
ell, en el seu abrandament,
encara s'ha fet poc. I amb
tot, s'han fet meravelles.
L'escola, a Montesquiu, ho és
tot. Hl van dos-cents i tants
infants — nois i noies — i
hi van amb illusió. L'Ajunta
ment de Montesquiu, per la
seva escala, ha arribat a vo
tar d'un sol cap la quantitat
de quaranta-tres mil pesse
tes, xifra exorbitant, si no es
perd de vista que Montesquiu
només té mil i tants habi
tants... I ara, encara ara, ha
bastat que fas dit que seria
bonic de donar classes a l'ai
re lliure si hi hagués un lloc
a propásit, perqué el magní
fic Ajuntament de Montes
quiu s'hagi afanyat a conver
tir en jardí un espléndid bo
cí d'harta, i allá hi tingui els
seus paletes dregant marges,
delimitant el Ilac i creant les
mil delícies imaginables.
Tenim dret a creure que la
generado que es forma a
l'escala de Montesquiu no
s'assemblarei de res a la nos
tra ni a la que ens segueix.
Els homes i les dones de
Montesquiu de demel no tin
dran cap mal record de
('escala. L'haver d'escriure en
una mena de taüt, l'haver
de recitar en papagai textos
avorrits abans de conéi-xer-los,
la disciplina basada en la
integritat de la palmeta,
no informaran els seus re
cords; els seus records se
ron uns altres, pastats de
Ilum, vestits d'aire, ratllats
d'horitzons amples, amb tau
les alegres, amb textos assi
milats raonablement, a m b
una disciplina suau com una
carícia... Els homes i les do
nes de Montesquiu seran uns
perfectes ciutadans. Tot i Ilur
situació geográfica. El cam
perol seguirá essent el cam
perol, pero aquell concepte
pejoratiu del "pagés" haurel
de fer marxa enrera. El cam
perol de demb será idoni en
el seu ofici i tindrel, per afe
gidura — per base! — una
cultura general que el fará
doblement útil, doblement in
tel•ligent.
Es probable que acabi de
descobrir la Mediterránia.
Admetem-ho. Tanmateix, mai
fins ara no m'havia estat pos
sible de constatar tant de la
vara els formidables benifets
que una gestió intelligent i
una col.laboració abnegada
poden originar. I quan un
hom es trabo, sense prepara
ció previa, davant per davant
d'un exemple ten singular
d'amor a l'escola, davant
d'un sacrifici tan constant en
bé deis menuts, li és lícit
d'entusiasmar-se fins al punt
de descobrir la Mediterránia.
Al capdavall, la sorpresa
de l'escala nova. Nosaltres,
els qui hem patit l'escola ve
Ila, rutinaria, antipática, res
closida, tenim una sincera
enveja deis petits, perqué ara
sí que aniríem de gust a l'es
cola! Nosaltres mirem al da
munt i al voltant nostre,
ens sembla estrany que hagin
sortit notabilitats en qualse
vol ram, "a desgrat de l'esco
la"; raó suficient perqué ara
glatim pels valors que sorti
ran demá, "a causa de l'es
cola". Porqué aixá sembla que
ja és foro de dubte: els me
nuts d'avui tenen un dema
molt més obert que no el te
níem nosaltres. Es lógic que
surtin grans hamos de borde
gassos com en Joan Vilalta
a veure si fas la pols a en
Pau Vila, menut! sortits
d'une, escala tan bella i tan
amable com la de Montes
quiu, regentada per mestres
bondadosos i abnegats, acab
dillats per la flama nbran
dada d'en Reman Altés,
protegida amb quantitats que
ahir haurien semblat absur
des de tan fabuloses i que
avui potser encara són consi
derades insuficients per aquest
admirable Ajuntament q u e
regenta el present i el futur
del poblet de Montesquiu, el
del setge de vint hores...
Josep MIRACLE
Passo per les vostres morts innominades,
bascas de fills caiguts de la pátria meya!
M'agenollo a frec de la nit de la vostra
mirada clase,
i les flors de ma vida cálida poso da
munt de la vostra fredor de valents.
Besos i besos us donaré amb mos Ilavis
de col encés.
Besos per als vostres cabells esbullats de
vents de batalles.
Besos per a les vostres sangs arrelades,
arbres d'eterna vida verde!
Besos damunt de l'escut de silenci dels
vostres fronts.
Oh, ni un plany no s'escapara de mon
animal
Besos, només, ara. Només besos!
Besos per a les vostres bogues de pa
raules vengudes.
Besos per a les vostres mans forjados pel
martiri.
Oh, ni un plany no s'escapará de mon
ánima quan us besi el cor amb la paraula
de comiat.
Agustí BARTRA
ganitzats dissimuladament en forces coac
tives. Meravellosament passaren pel cos
tat de la guarnició de l'esmentada Esta
ció — nombrosa, per cert — i amb pocs
segons reduiren a la impoténcia el capita
técnic, el sergent a qué feia referIncia el
coronel Roda, i tot l'altre personal en
carregat d'exercir el control i transme
tre les Ordenances de l'Alt Comandament.
Era un pla atrevit i de gran volum, que
pos1 furiós el General en Cap de l'Exércit.
El coronel de la Divisió que demana
reforços immediats, havia donat ja l'ordre
de retirada, deixont pes a l'empenta bes
tial dels contraris. Les noves tropos al
cap del coronel Roda, després d'entrar en
combat i agafar pels flanes l'enemic,
coparen dos batallons, desarticularen l'ar
tilleria i feren diversos atacs que porta
ren la desfeta al camp contrari.
La E. T. C.... per unes bares en poder
de l'enemic, fou alliberadd de seguida,
en virtut de la comunicació urgent que el
coronel Roda emeté directament al Quar
ter General. Abans, pera, els elements
emboscats en ella enviaren un radio a les
forces aéries de la seva base comunicant
anessin a tallar el pos als combois, ja
que la combinació havia Wat.
Les ales enemigues s'aixecaren amb in
tenció de destruir-los, pera... ells no se
bien que l'Alta direcció del nostre Exércit
prengué precaucions hores abons i unes
esquadretes formaven ja una barrera in
franquejable. Es produí una batalla caria
de les serioses, que dona resultat favorable
a la nostra aviació, perqué eren molts més
i perque estaven preparats i més organit
zats que els oltres.
*
Ningú no es podré imaginar el patir
moral de l'heroic coronel Roda. Saber que
desobeia unes ordres que per a ell eren
sagrados, Ii causava un malestar immens.
Ell no sofria solament per la seva persona,
sinó que la seva interna era manifestada
més aviat per dos corrents: es conduia bé?
es conduia mal?
Si resultava la primera, la guerra es
guanyaria; Si la segona, una catbstrofe de
les més grosses!
La seva consciencia pesava f sospesava
tots els pros i centres. Durant tot el tra
jecte fins que arribaren al seu destí, en
trant tot seguit en batalla, no respira
tranquil.
Amant deis soldats, pensava que cedas
cun d'ells devia sentir la tragedia d'a
quella nit fatídica. Ara, quan el foc era
fet gairebé en la seva totalitat pels ene
mics, una pluja de metralla els deturava.
I el coronel Roda es recordava que una
hora abans, ell recorria els vogons i to
pava ulls de tots colors que se'l miraven,
no gosant preguntar-li res. Ell, pera, amb
la ma els donava Inims. Aguditzava lo
seva fermesa i el seu mirar delatava la
seva gesta. Gesta heroica, gesta decisiva...
Li va sortir bé. La Nació li'n restava
reconeguda. Novia salvat la Patria.
Ah, peral... I si hagués resultat quo
el pont de... realment no s'hi podio pos
ser? Un Consell de Guerra sumaríssim i
condemnat a mort, per inobedilncia el
Comandament. En canvi o, paradoxa1
com que oil havia desobeit l'enemic,
encara que cregués rebre ordres dels veri
tables de la E. T. C., el general en cap el
felicitá per la seva pericia i el mateix
Govern de la República l'ascendia a gene
ral, condecorant-lo i qui sap quants ho
nors més!!!
L'interessant era que l'enemic havia es
tal vengut. A Roda li importava solament
haver salvat la seva Patria, Eh l sentía l'en
bel de desIliurar-nos dels contraris. Eh l vo
lia per a nosaltres solament, la victbria, i
sobretot la pau. Qué Ii feia la seva vida,
si podio salvar la Nació! Abnegat militar!
Bandeja del nostre territori totes les divi
sions enemigues. I, a més, els imposb
una pau ben segura • (com els aliats a
Alemanya, l'any -18-) per la fam i la
gran derrota que sels inflingí.
*
El país ja reneix. La Primavera ha obert
les seves finestres. Es una vista dolça, em
briagant... Cabello torna a fer mel i la
rosa desprén altra vegada el seu perfum...
L'heme tieballa. La Natura li dóna Vi
da...
Joaquim TORRES
(11.1ustractó de Mari( B A S).
MERID1A - Pág. 6 LES LLETRES
LES TENDENLIES DE LAFICINA ROMANICA»
La tendencia a l'anarquia del Ilenguatge
prenia una nova forma dins l'"Oficina ro
mánica" dirigida per Josep Calveres i An
toni Griera. Aquesta tendencia es maleo
bria amb l'excusa del "respecte históric",
com ne dejen. Així publicaven, per exem
ple, la correspondencia de Teodor Llorente,
mantenint escrupolosament l'ortografin de
cada corresponent catalá "per l'interés his
táric que pot tenir". Mes en les cortes cas
tellanos, al contrari, són curosament esme
nades "les errodes evidents o els descuits
d'ortografia". I, ?seria també per l'interés
históric que puguin tenir que no s'hi esme
nen els dialectalismes i faltes de gramática
del comentador?
No cal ésser gaire fi per descobrir tot
seguit en oqueixa actitud un grup enemic
de la gramática i de l'obra filológica de
d'Estudis" admeses a tetes les
terres de Ilengua catalana.
Era incomparablement més seriosa la
tendencia anárquica maragalliona fundada
en principis d'estética. Els qui la seguien
sostenien que l'expressió artística havia
d'ésser espontónia i les regles la cohibien.
Ja Pompeu Fabra hi responia dient que les
regles no cohibien sino a qui no les tenia
prou sabudes i assimilades. Pompeu Fabra
tenia tanta raó que en poc espai de temps
l'experiencia la hi confirmava. Poc abans
del Diccionari Ortografic í de la gramática
de l'"Institur, en una revista estudiantil,
Xenius podia dir que els joves incorrien en
el vici d'escriure "amb temor". I era així
L'escriptor es veia amb dubtes continus,
que no sabia resoldre. L'estil esdevenia de
més en més afectat, tot i seguint incorrec
te. Vingueren les normes, vingueren els
aclariments de la gramática, i encara no
hi havia temps d'una assimilació suficient,
ja l'estil esdevenia més !Hure. Trova més
l'estil una llibertat plena de dubtes que
unes normes raonables i ben assimiladés.
Encaro hi ha més. El bon escriptor Ilui
ta sempre. Peró en mig de l'anarquia gra
matical es troba inerme i desvalgut. La
gramática i el diccionari l'aiden inestima
blement en la seva Iluito artística. El bon
escriptor té en l'estil una inventiva contí
nua. No perqué doni un seguit de neologis
mes, sinó perqué dóna fins a les frases fe
tes un aire d'inventiva. Compareu una co
media d'Ignasi lglésies omb una de Pous i
Pagés, com és ara "L'endemó de bodes".
A la d'Iglésies trobeu un seguit de frases
tetes, insípides, sense vida, sense gust li
terari. En canvi, en l'"Endemó de bodes"
viu el millor Ilenguatge empordanés, hi
assoboriu el gust del ben dir, hi trobeu se
guida, sonso propósit exprés, la correntia
del catalonesc antic continuada en el més
modern 1 popular. Hi ha la ma d'un bon
artista. Els personatges de la seva comedia
tenen aquel! Ilenguatge desimbolt, elegant,
fresc i expressiu, tan negligit en molts in
drets de Catalunya, i que ben sovint ad
mirem a Castella. Jordi Borrow se n'ad
mirava a Portugal. "Res, diu, cm sorpre
nia com la manera !Hure i desimbolta amb
que la pagesia portuguesa sostenía una con
versa, i la puresa de Ilenguatge amb qué
expressava els seus pensaments, tot i que
la majoria no sabia de Ilegir i escriure."
Totes les fórmules esdevenen vives o
mortes segons qui les usa. La veritable elo
qüencia, deja Poscal, es burla de l'elo
qiiéncia. També la veritable moral es bur
la de la casuística, i la veritable cortesia
sap prescindir de l'etiqueta. Ben diferent
quan és el groller que es burla de l'etique
ta i l'immoral que es mofa de l'ética.
Alguna vegada he pensat que si el jo
vent europeu s'ajupia avui tan facilment al
feixisme, no era per amor a la disciplina
i a l'ordre. Era només per impotencia. No
vio vist trencadissa de fórmules de tata
mena: literáries, polítiques i étiques. I no
tenint vigor per a fer-ne de naves, les de
manava a qualsevol: a un dictador, a un
Estot, a un cobdill, i s'emparava desespe
radament, com d'un símbol, d'un crit idio
ta; d'una camisa, d'un uniforme. Es una
joventut que no sapo valer-se per ella ma
teixa. La guia que trobaria prenent cons
ciencia de les fórmules, la hi han treta.
Només ha aprés a rompre formulismes i no
té vigor per a una vida própia. Aquests jo
ves són com aquells esclaus que veient-se
en llibertat cridaven: Visquen les codened
Els ha dit Nietzche o Maurras que l'Evan
geli era la doctrina deis humils, deis po
bres, i deis febles, 1 que ells havien d'es
ser Ileons (com deia Nietzche), i ara com
ara són lleons de circ obedients al fuet del
domador.
Aquells que només saben fer trencadis
sa de fórmules són gairebé com aquells que
en tenen la idolatría. Són els mateixos en
dos moments diferents, i per oixó velem
que passen fócilment de la trencadissa a
la docilitat estúpida.
Un cas verament digne d'estudi és el de
l'estil de Frederic Chascar. Era un gran es
tilista sonso gramótica. El seu Ilenguatge
és viu, pie de sabe. A coda moment dóna
formes de ben dir. Endevina el geni de la
llengua. Pero vecina entre diversos formes
gramaticals i no sap quines escollir. Aspira
a una puresa de Ilenguatge i a una nitidesa
que només podien donar-li les normes de
la gramática. I no sap bé quinos són. Ha
de confiar en un instint que vecina. Les
glosses del seu "Evangeliari" mostren clara
ment aquest. conflicte de l'artista. Hi ha
una riquesa meravellosa de bon estil mes
ciado a faltes que avui eh l no .faria.
Aquest cas ens ensenya com les bonos
regles de la grafmótica s'adiuen amb el geni
de la Ilandua. N'hi ha una petita part d'ar
bitrarles, adoptades per • mera claredat ló
gica, vera una gran pant provinent del fons
constitutiu de l'idioma. Per aixó els bons
artistes no senten la necessitat d'infringir
les. Al contrari, si no les endevinen, les
cerquen penosament. La gramática i els
diccionaris els les darien. I aquells que no
podien tehir-ho de la gramática própia, ha
corcoven en gramátiques de Ilengües es
trongeres.
El "geni" no fa gaire trencadissa. Es des
fá de fórmules buides, accidentals, que cren
presentades com inviolables. Es desfá de la
idolatria. Avui ens semblen ridículos les
Hurgues disputes sobre les tres unitats dra
~litigues. ?Per qué aquesta idolatría a
unes formules de mera convenció? Es que
a la malaria — i fins s'inclouen dins ella
gent de talent — no sap distingir gaire en
tre l'essencia els accidents, entre la fi
nalitat i els mitjans diferents que poden
conduir-hi.
En la poesia catalana, Maruga no ad
metia trova de cap mena. Peró, gran poe
ta, no es movía del que era essencial en
poesia. I aro veiem que, tot i la seva ac
titud de llibertat absoluta, no se'n prenia
gaire. Era instintivament discret, com no
ha era, per exemple, un Balaguer.
La gramática no s'ha de prendre com un
Formulan i rígid que s'aplica mecánicament.
Ha de posar-s'hi, com en tot, intelligencia;
cal saber-hi distingir el que és essencial
del que és de convenció o que fins és !hu
re. No podem admetre, doncs, l'anarquia
de les "Oficines romániques" que dirigien
Griera i Calveros; ni tampoc podem adme
tre el formulisme estret que fins aboliría
Formes vives del Ilenguatge, que de dues
Formes admissibles en suprimiría una, que
reduiria l'estil deis escriptors als models de
quatre exercicis de gramática. Als que te
non aquesta último tendencia aconsellaríem,
com antídot, l'estudi més aprofundit de
les obres de Pompeu Fabra. Hi trobarien la
part essencial ben distingida de la part
convencional; veurien com deixa a l'escrip
tor l'ample marge de Ilibertat que li dei
xa el geni de la !lengua. Es l'única llibertat
que l'escriptor demana; aquesta la neces
PONIFEU FABRA
sita teta. Peró no és pos la que li donen els
Grieres i Calveres; aquests el durien o la
indecisió de la ignorancia, als dubtes inne
cessoris, que són per a l'escriptor una ver
tedera trova a la seva espontaneitat artís
tica. Josep Mario CAPDEVILA
Registre d'entrada irttSi TOLLED
Ernst Tóller, renovador del teatre mo
dem i un deis autars dramatics més famo
sos del nostre ternps, es troba aquests dies a
Barcelona. Ttiller és conegut a 'casa nostra
per les traduccians castellanes que Rodolf
Halfter ha jet d'alguna de les seves obres i
per la representació de «Hinlzemman»,
deis seus drames socials más importants, que
tingué lloc a Barcelona, poc abans del co
mengament de la guerra, per una companyia
amateur.
La primera obra d'Ernst Tóller, escrita a
les presons alemanyes, bu el «Llibre de les
orenetes», d'un lirisme expressionista, allu
cinat i patItic, inspirada en els missatges
sentimentals de les orenetes que el visiten
a la seva cela de reclús. El seguiren, «L'ha
me de la massa», «Els destructors de ma
quines» i «Hinhemann», drames escrits tam
bé a la presó, en els quals es reflecteixen
amb un realisme angoixós, els canflictes so
cials, la guerra, els sofriments del proletariat
i els neguits del sexe que el dugueren, de
cop, a la celebritat. Amb el seu projecte de
drama, «Que bé vivim1», fou inaugurat,
l'any 1927, el Teatre-Piscator de Berlín. La
idea principal d'aquesta obra, la representa'
ció de la qual fou un Iza i un escandol a
la vegacla, era el xoc espiritual d'un revolu
cionari, tancat durant vuit anys en un ma
nicomi en enfrontar-se omb el mem exterior.
«Que bé viviml» és l'esbog, en un llenguat
ge condensat i en forma potser excessiva
ment esquematica, de l'estudi deis aspectes
socials i polítics de tota una época.
La darrera obra de teatre d'Ernst
la més madura i reeixida de les que ha es
crit fins ara, és un drama líric «Apagueu els
focs de les calderes», inspirat en un episodi
de la revolta deis mariners alemanys, una
de les primeres explosions populars amb quI
fou iniciada la gran revolució del seu país.
T011er estava absent d'Alemanya quan el
El llibre de Pelee Calders M'In§ DE NOC»
PERE CALDERS
El vigor i la importancia d'aquest libre
estreben en /a profunda discreció del seu
autor. Es un gran libre de la guerra, que
fa estimar més la pau. L'autor no s'ha dei
xat imposar pel tema. V ult dir que en un
libre del seu glnere, és facil caure del cos
tat de la provocació, del to criclaner. 1 Pere
Calders ho ha superat. Adhuc els pees mo
ments que podríem anomenar doctrinaris,
de proselitisme, són circumstancials. 1 cree
que ha d'ésser així. Un libre de guerra que
no enclogui en en i inviti a les vtrtuts que
serveixen en tot temps, és poca cosa. No
són pas tan planers tampoc els dies de la
pau perquI ens puguem passar d'unes con
ductes esforgades. En le libre de Pere Cal
ders tot hi és expressat amb un bon to de
l'esperit i aInly una humanitat que ens gua
nyen el car. Fa oblidar la mica d.'afectació de
l'estil que — escriptars al capdavall — és
potser 14 nosa més difícil de vIncer.
Es tracta en el libre de la ruta de cinc
companys dibuixants cap a la base de Re
clutan3ent i Concentració del Cos de Car
rabiners a Castelló, i d'allí a un deis ,fronts.
Aquesta ruta, dificultosa en el fet del. trans
port, entremig d'inclemIncies i d'alts. i bai
xos de l'espera, en lluita amb renyarament
i sota el compliment dele deures d'una vida
nova, sarprenent, hi és seguida amb una
absIncia de vanitat i una ironía sense fel.
Ele -moments de reflexió, de presIncia d'es
perit hi alternen amb les anlcdotes i les
evocacions domIstiques emockynants. ron
tímutment, deis sentiments Mis
sanament• humans YOMP el motlle amb l'es
clat calid de la seva ?esplendor, que fa abli
dar /a 4iteratura. De les periaiitzls . de la
campanya, Pere Calders no n'amaga cap re
có, perb: és dit tan simplement i sense ran
ear que a moments, en els espais de 14 nos
tra emoció, un vel de lagrimes i la. claror
d'un somriure es combinen en un meteor
inefable. L'autar, amb una veracitat docu
mental conta penes o illusions i passa d'un
estat d'anim a un altre, tal com es van pro
duint dins el nou ordre de vida. L'a,ssaig
d'aquesta nova vida és difícil; perb .hi ha
virtuts. •
En esferes menys importants i tot, a ve
gades gairebé püerils, sabem tots per prb
pia- experilncia com és costós d'adaptar-se a
un trast diferent de vida: venciment de la
rutina, .de inclemIncies, sorpreses,
petitsdetalls dificultosos que es fan
menso.s. Pere Calders* ens fa evident com
la vo/untat i l'estionació es 'van ccmfar,
mant a la vida de campanya, amb una vi
talitat deliciosa i no gens sistematica; hi ha
verctcitat en les accidentales reaccions. Aque
la band.at i aquel samriure, ramor fami
liar, Vamistat, el mcrifici,, broten de la
descripció a cada pas i amaren escenes i
paisatges. Danem una mostra d'aquest estil
d'ironia bondadosa: «Quan teníem fred a coa
sa i no trobavem petroli o el que fos per a
escalfar el pis, ens sentiern uns martirs i es
tavem convenguts que tentem dret a rondi
nar una mica. A cada cosa que s'acabava
pensavem: Aixb és la fi! No pot exigir-se de
la naturalesa humana que aguanti gaire en
aquestes condicions.
»Pobres de nosaltres! Havíem de saber-ho
forga bé allo que pot exigir-se de la natura/
lesa humana. Ara, una pastilla de xocolata
és la nostra felicitat i la maxima expressió de
l'abundancia. 1-4 fem durar, ens la mengem
a petites mossegades i ens produeix una me
na d'Ixtasi.» .
En el mateix capítol, «La primera línia»,
tenim una mostra de les disposicions emoti
DUES tiEUS
Una veu des del fons de l'anima
em crida: "Marxa endavant!
No ouscultis el pit de l'amada,
fuig de les rialles d'infant.
Fes-te tot nu deis vels amorosos
del dolg sentiment palpitant.
Endavant per les vies estrenues
del risc i del perill arborats1
Seguint les senderes punxoses
travessa els comps i les ciutats.
Furga el neguit més enllá de l'angoixa
fins a la fúria deis combats.
Qui romongui a la casa quieta
mentre es Iluita en camp descobert,
qui dormiti a la cambra tranquilla
mentre foro el dolor és despert,
no trobará quan els ulls se li obrin
cap conhort per al seu neguit,
no clouról mal sota parpelles
el reialme amorós de l'oblit."
Una altra veu inquieta furga,
furga que furga: "Foil, -on vas?
?Renegues el sojorn estalvi
per l'honor de Iliurar-te a l'atzar?
Aturatt, si la vida t'es • dolga,
vora el foc encisat de .1a llar.
Per crear-te una ánima vana
deixaries la casa i l'esplet?"
Perb l'alta veu poderosa
omple a dolls el pit inquiet.
Oh terrible i dolga amenaga
que cm salvara del n;eu destret1
"Qui romangui a la casa quieta
mentre es lluita en camp descobert,
qui dormiti a la cambra tranquilla
mentre foro el dolor és despert,
no trobara quan els ulls se li obrin
cap conhort per al seu neguit,
no clouró mai sota parpelles
el reialme amorós de l'oblit."
He algat la balda recangoso
i els estels han lluit per a mi.
Per travessar l'alta rnuntanya,
el sol m'ha mostrat el comí.
Per fer-me pos en el cau de l'angoixa,
m'han fet Ilum tots els focs de la nit.
L'una veu, venguda, rondina
des del fons d'un pregon abissal.
L'altra exulta en un turment de jala
que s'adelfa del cim més alt.
Les furors del combat M'assetgen,
m'empelten el goig triomfal.
No he romas a la casa quieta.
Mireu: Iluito en camp descobert.
No dormito a la cambra tranquilla;
fibla el dolor que em té despert.
Quan obro els ulis tot el món se'm torna
bell conhort per al meu neguit.
Si els cloc, ja em ressona a les passes,
el reialme amorós de l'oblit.
C. A. JORDANA
1 r ¦•••
ENRIC CLUSELLES
ves de Pere Calders, quan, dolent-se de no
rebre la piemsa, diu: «Hi ha vega-les que
ens sentim abandonctts, que ens sembla que
no hi ha ningt't que comparteixi les nostres
inquietuds, ni ningú que es recordi de nos
altres. Es corn si darrera nastre pressentís
sim l'existIncia d'un gran mur que ens se
pavés del món pel qual lluitem i Pe/ qual
trobem que val la pena de lluitar. Es com
si sentíssim que a l'altra banda del mur hom
no pensés més que en els propis dolors i
en la satisfacc-ió de les prIpies necessitats.
En aquests maments ens ve una gran tris
tesa; voldríem alargar els braaos cap a la
nostra gent i demanar-los que no ens deixin
sois, que no ens ob/idin, que tinguin una
mica de lastima i una mica d'admiració per
la riostra joventut torturada.»
S'ha de llegir tot el libre; a través dels
seus dotze capítols, l'autor ens va fent girar
al volt d'un panorama de guerra: ara un
episodi, ara un altre, aquí una escena vis
cuda, més enita:unes reflexions o el procés
d'ctquelles conductas que el jet nou exigeix
a l'individu, í sempre •la simplicitat i
ció, picada d'una ironia sana, que en són
l'espera. Es un llibre que mobilitza unes
virtuts, per sobre de les literaries, i !'autor
sap fer-nos-les vivament visibles i sentides.
Insistim en !'elevada decIncia que es mo.-
nifesta en les formes de reaccionar de Pere
Calders davant d'un tema sovint tan desba
'testador com és el que ell desplega dé Cap
a cap del libre «Unitats de xoc». La simpa
tia del !libre, la seva capacitat d'emoció són
tals dins la seva essencial siniplicitat, que
facilment se us imaginaria que és aquesta la
histinia de qualsevol jove en la guerra, i
que tothom. 'hauria pogut escriure-la. Es una
d'aquelles illusions de la imaginació que tots
haurem ressentit a vegades clavant les obres
ben reeixides i simples. Pera no cal dei
xar-s'hi enganyar. Aixb que tan simple re
sulta, requereix un talent, unes disposicions
adequades. No tothom és !'artista. Creiem
que difícilment s'escriura entre nosaltres un
millar 'libre de guerra i ensems tan sense
pretensions aparents. L'obra mereix l'lxit
del públic; crec que s'ha exhaurit o s'esta
exhaurint l'edició, i ha estat traduida al
castella. El contingut• és prou bo i difusiu
de mena per a aronseguir encara altres bo
nes ventures. El prefaci de Caries Riba i els
gravats d'Enric Cluselles, un dets- cinc com
panys de ruta, fan digna companyia al text
de Pere Calders.
Josep LLEONART
Poder caigué a les mans del.s nacional-socia
listes. Per aixb pegué allíberar-se d'una mort
abjecta o de les tortures deis camps de can
centraciá. I d'aleshoreS enga resideix als
Estats Units, d'on mena una activíssima
campanya contra el rIgim hitleria que te' es
clavitzada la seva patria.
L'objecte del seu viatge a l'Espanya re
publicana és el d'escriure un llibre sobre el
poble espanyol que en aquests maments,
diu, «esta.vivint el drama més patItic de la
histbria contemporania, i dóna la pauta al
món». Testimoni deis darrers bombardeigs
de Barcelona, ha manifestat la seva admi
racitS clavara la serenitat, l'espera de sacri
fici i La capacitat estoica de resisancia de la
nostra reraguarda. 1, després de les seves
visites als fronts, davant l'heroisme indome
nyable de l'exIrcit republica. L'una i l'altre
ti donen la seguretat de la nostra victbria
total i decisiva damunt el feixisme que de
bades intenta sotmetre la nostra patria.
Tóller ha manifestat que no vol escriure
ja Inés drames, que es proposa dedicar la
seva vida i la seva obra a la propaganda
deis ideals de justicia i de llibertat, a dejen
sar la causa de tots els pobles oprimits. La
seva tasca en aquest sentit és ja admirable.
Ernst Tóller ha desplegat als Estats Units
una gran activitat a favor de l'Espanya re
publicana, ha pres part en un centenar de
mítings, ha danat conferIncies a les Univer
sitats americanes i a la radio, ha escrit
opuscles i anides. La seva actuació inten
síssima ha tingut una gran eficacia i ha con.
tribuit poderosament a la creació de l'at
mosfera, absolutament favorable a la nostra
causa, que predomina als Estats Units. El
desig de Tóller és d'aconseguir un ajut de
gran envergadura al nostre poble, semblant
al que Nansen va organitzar, l'any 1921, a
favor de la Rússia soviltica.
M. A.
Prefaci liase
res a redició catalana
de l'«drbre del Ró, i
del lila!»
Sóc enemic dels prefacis i prólegs per
a les obres literáries de pura imaginació,
puix que aquesta mena d'obres s'hon d'ex
plicar per elles mateixes, sense necessitat
de comentaris previs. Crec, per altra
que aquesta obra tampoc no en. fretura.
Tanmateix vull acarar-me amb el lector
catalá al pórtic d'aquesta novella, per a
justificar, no pos el tema de l'obra, que
el lector judicará al seu gust, sino la sor
presa que podría tenir en remarcar el seu
exotisme.
En primer II« he de dir que vaig es
criure aquesta obra ara fa vint-i-cinc anys
1 que, per un caprici potser superior a les
meves (orces, peró explicable puix que
aleshores jo residia o París, la vaig es
criure en una !lengua postissa: en francés.
La universalitat d'oquesta 'lengua m'in
clinó naturalment a tractor un terna més
aviat poemátic que novellístic i a fugir,
per tant, deis camins tradicionals de la no
vellistica catalana. Jo no podía escriure,
en francés, una novena específicament ca
talana: l'instrument n m'hauria servit.
Pero tampoc no podio escriure una novena
francesa, ni d'esperit francés, puix que
aixó darrer em mancava totalment. (La
residencia a Franga no podio canviar el
meu esperit i he tingut sempre a molt
honor de sentir-me i d'ésser foraster foro
de les terres catalanes.) Per oltra p-art,
el simbolisme més o menys transparent
que volia infondre a l'obra — i que pot
ser vaig arribar a apuntar — exigia cortes
circumstáncies de lloc que ni a Catalu
nya ni a Franga no podía trobar. I com
que no volia de cap manera compondre
una novella de costums o una obra de
caire realista o naturalista, la imaginació
es va atribuir tots els drets. Jo no els hi
vaig negar. Una illa mediterrónia, entre
Sicília i ItIlia, la petita illa de Lipari, a
la mar Tirreno, m'oferio, en miniatura, la
imatge d'un món abreujat, d'ua tot har
mónic, on coincidien les circumstancies
més diversos i on fócilment podio situar lo
mena de paradís terrenal que els personat
ges de la meya obra reclamoven. I per a
no come en lo temptació de fer alló que
en Ilenguatge literari se'n diu "color lo
cal", vaig valer que els meus personatges
no fossin gent de l'illa, sinó gent forana.
Aixe, explica que si el quadre on es desen
valupa l'acció de l'obra és, com es veu,
un xic convencional, els personatges que
s'hi mouen són, allí mateix, exótics.
No cree, perb, que hi hagi cap altra
mena d'exotisme en aquesta novena. Si el
volcó que hi apareix i que la presideix tos
temps (os transportable a qualsevol illa
nostra, no fóra gens difícil de traslladar-la
tata, tal com és, en terres catalanes, sense
que perdés gens de sabor, si éš que en té
olgun. Peró l'obra foh con'cebuda i recia
soda així, 1 així la vull deixar en cataló.
Unica incursió nieva en les Iletres fran
ceses — tret d'algun °nicle o d'algun
poema esporadics — aquesta obra de
"L'Arbre del Bé•i del Mal" ha romas vint
i-cinc anys inedita per al públic cotufa,
puix que durant aquest quart. de segle he
resistit les reiterades insinuacions d'andes
benvolguts que en reclamaven la versió
catalana. Avui m'he blegat a aquestes fa
lagueres invitacions, no pos per creure
que l'obra s'ho mereixi, sinó simplement
per complaure aquests (mies massa be
nevolents i per no haver-hi de pensar més.
Obra de somni, més que d'experiencia
vital; obra de símbol, més que de realitat,
al cqp de vint-i-cinc anys d'ésser escrita
no goso jo mateix judicar-la, ni m'escau
ria de fer-ho. Només diré que no puc
deixar de mirar-la amb certa tendresa,
per ésser una obra de la nieva joventut.
1937.
V
ESPECTACLES
EL CINEMA AMERICA
1 EL CINEMA SOVIETIC
Els dos pobles que semblen tenir avui un
mejor sentit del cinema, més aptituds per
a reeixir-h, són, indubtablement, els Es
tats Units i la U. R. S. S. Potser, si bé ho
examinéssim, aquests dos grans pobles, tan
diferents de taranna, coincideixen en mol
tes altres coses. Coincideixen en llur op
timisme que es projecta vers el futur, en
Ilur fe en el treball, en la mateixa joven
tut de Ilurs cultures. Potser és °j'O) el que
avui estableix entre ells un cert corrent
de simpatia i que fa que es contemplin
amb mútua curiositat. Amb més curiositat
amb més confianga del que miren tots
dos la vello Europa.
Altrament potser és aquesta joventut de
Ilurs cultures el que ha fet que llur espe
ra trobés en el cinema Ilur més apropiada
encarnació. Fixem-nos que Italia, per
exemple, ha vist frustrot el seu somni de
crear un gran cinema, pel seu intent de
buidar-lo en els mateixos motIles de l'a
pera, amb grandiositats oparents i ciutats
de cartró pedra: intent superat pels matei
xos Estats Units, amb les grandiloqüéncies
emfatiques del "Ben-Hur". Franga resta li
mitada pel seu moteix geni que li ha fet
trobar la seva millor manera de represen
tar-se en la comédia, i que només reix
plenament en el cinema quan un René
Clair hi troba una derivació de la comédia
encara que sigui empeltada de ballet rus.
Quant a Alemanya, aviat sembla que es
gota totes les seves possibilitots en un ex
pressionisme més pictóric que, realment,
cinemotografic.
El cinema de la U. R. S. S. i el cinema
deis Estats Units són, pera, de mena ben
diferent. De vegodes han estat presentats
com els dos pols oposats. Hom ha volgut
veure en el dels Estats Units, la superficia
litat brillant, la lleugeresa, la sensualitat
epidérmica i, en el de la U. R. S. S., per
contraposició, lo passió i la profunditat.
Aix6 no és del tot exacte. Deixant de
banda que ni les corregudes i persecucions
deis Cow-boys, ni les carnes de les girls,
no són elements que hagin d'ésser sistema
ticoment menyspreats al cinema, el cert és
que, en el cinema nordamerica, hi ha so
vint un visible esforg de sinceritat, de pro
funditat i que el fuet de la satira hi es
petega sovint contra les miséries que afei
xuguen la vida d'aquell país. Es innegable,
no obstant, que el comercialisme de les
empreses el desvia d'aquests camins, i que
en el deisg d'imposar el que creuen el
gust del públic han espatllat molts direc
tors i molts artistes. El cinema soviétic, en
canvi, no ha hagut de sofrir aquest entre
banc, oquesta plaga, i per aixó directors,
artistes i fins técnics hi han pogut donar
tota la mesura del seu talent.
De vegades, el que més sembla diferen
ciar el cinema soviétic del cinema america,
és la técnica, la fotografia. El cinema so
viétic excelleix a crear una atmosfera, a
llevar als paisatges i a les perspectives el
convencionalisme d'un fons limitat. Les es
cenes a l'aire Iliure, les ciutats de nit, els
moments confusos de les revoltes, han es
tat sovint motius deis seus éxits esclatants.
El cinema deis Estats Units excelleix, en
canvi, en els interiors bells i confortables,
en les escenes de cabaret, en els carrers
plenament illuminats, en les avingudes de
línies precises. Pera compte, tanmateix!
La diversitat és una de les característiques
essencials del cinema nordamerica. Un
"Aleluya", per exemple, tant com als Es
tats Units, hauria pogut ésser realitzat a
lo U. R. S. S.
Aquesta diversitat és deguda a que els
Estats Units ?han nodrit de totes les in
fluIncies. Per a fer un gran cinema que
interessés a tot el món, ha cregut que no
n'hi havia prou amb posar-hi al seu servei
lotes les possibilitats del país. Amb un gest
de nou ric, pie croptimisme, va comprar
— el mot és exacte — els millors direc
tors, els millors técnics i les "vedettes"
més sensacionals, de tot el món.
En aixa es diferencia tumbé essencial
ment del cinema soviétic. El cinema sovié
tic no rep cap influéncia. Els seus direc
tors, els seus artistes, treballen en una ig
norancia gairebé absoluta del cinema es
tranger. El cinema soviétic es nodreix de
les prapies entranyes. I el que sobta és que
aquest nodriment mític, enlloc de portar
lo a l'esgotament, l'hagi. fet tan fort i tan
puixant.
Pera és que les seves entranyes són fe
cundades — no ho oblidem — per la Re
volució. Es de la substancia poderosa d'a
questa revolució que viu el cinema sovié
tic. El cinema soviétic crea tota una
gran epopeia cinematografica, de la qual,
en realitat, codo film, n'és un capítol mag
nífic. L'objecte essencial és fer perdurar,
davant dei poble, la lligó d'heroisme que
una tal revolució comporta.
Aixa, per a l'exportació, no deixa de
tenir una certa monotonía. Els anglesos,
desdenyosos amb tot alla que no sigui bri
tanic, s'han complagut a subratllar-ho.
Tonmateix, veiem com l'exemple ha esti
mulat els Estats Units. Es ja amb una re
lativa insisténcia que els Estats Units ens
expliquen amb forga color, amb forga gra
cia, episodis parcials de la naixenga i for
meció d'aquest gran poble.
Naturalment l'impuls és semblant, pera
les diferéncies ?obvies. Diferéncies que ra
diquen en el caracter i la matéria mateixa
que tracten d'explicar. la histaria del po
ble deis Estats Units no marxa certament
sense actes personals d'heroisme. Pera no
hi han estat produits els terribles esfondra
ments de la U. R. S. S., ni l'heroisme col
lectiu, l'heroisme de tot un poble hi és po
sat a prova. Per aixcl sovint, la histbria,
l'esforg, hi és individualitzat, mentre que
sovint el cinema soviétic l'heroi ho és la
massa. No hi ha tampoc en el cinema
nordamerica el misticismo de la U. R. S.
S. que, amb la revolució, que ha tingut
els seus precursors, els seus evangelistes i
els seus martirs, crea goirebé una nova
teogonia. D'ad que el que en un és épic
i enclou gestes gairebé mitigues com to
tes les epopeies, resti, en l'altre, entre el
drama i la comédia.
Perol), en un i altre cinema, hi ha una
mateixa Iligó d'optimisme: de fe en l'es
forg constant, en renergia desplegada,
quotidianament, en el treball, majá únic
pel gual l'home pot trabar la seva veri
table redempció, la seva felicitat indivi
dual o collectiva.
Doménec GUANSE
MERWIA - Pág. 7
TEVIPRE MEXICA REVOLUCIONARI
S'han fet homenatges.1 més homenat
ges a Méxic. Aquests homenatges no han
passat d'un espectacle. En veure que, en
plena febre de revolució, s'homenatjava
Méxic amb una representació d'"El cantar
del arriero", o cosa semblant, m'ho fet
somriure un xic, convengut que l'home
natge no passava de flor de pell.
Per qué aquest allunyament entre els
autors d'América i els autors d'Ibéria?
Un dia — abans de la nostra guerra—,
insinuava a un Director de diari barceloní,
abundós de fulls, la idea d'abrir una sec
ció on es fessin conéixer els autors ame
ricans de Ilengua espanyola. Em va con
testar que, en el seu Diari, no hi cabia
cap més secció. La idea no va interessar
li. Ai els que sabem que el 12 d'octubre,
Festa de la Raga, no passava, ni a Amé
rica ni a Espanya, d'ésser una festa més,
protocol pur, sense cap transcendéncia
practica.
Els homenatges a Méxic s'han assem
blat en molt a la Pesto de la Raga. Els
apropaments s han de • convertir en conei
xenga, en contacte, si es vol que tinguin
eficacia. No n'hi ha prou amb una festa
anyal o periódica, rubricada per un dis
curs i amenitzada per la "canción de la
espada triunfadora", de la primera sor
suela que es té a mal. En el cas de l'ho
menatge a Méxic, ?per qué no apropar el
nostre poble als problemes mexicans?
?Per qué no substituir la carrincloneria
burgesa de tanta i tanta sorsuela vello,
com ens ha servit la nostra revolució, per
una obra dels autors del Méxic d'ara?
Méxic té magnífics autors de Teatre
Revolucionan. Confesso que no els conec
pos com els voldria 1 els hauria de co
néixer. Les dificultats són moltes. El que
jo esperava, 'pera, d'aquests homenatges
mexicans, era un intercanvi que augmen
tés i generalitzés la coneixenga que es té
de la gran Nació que és Méxic, un in
tercanvi entre els autors d'allá i nosaltres,
intercanvi que ens posés en condicions de
caminar junts, malgrat la Ilunyania. 1
consti que ho reclama un catala, i en ca
tala.
Conec obres de tres autors de Teatre
Revolucionani mexica. Tinc la seguretat
que n'hi ‘ha d'altres. Sé que existeixen
Grups de Teatre d'Avantguarda, Sé que
les representacions d'alguna d'aquestes
anticipacions proletaries, o pamflets de
Iluita, han estat fetes per obrers de Ve
racruz i Jalapa i per barreges d'estudiants
i obrers en Michocan i Morelia, i potro
cinades per la Direcció Educativa Primaria
de l'Estat, fets que fixen un entusiasme i
una protecció, i que ens parlen d'un Méxic
revolucionan i més apuntalat que nosaltres.
Juan Bustillo Oro, és un autor drama
tic de gran intensitat. "Los que vuelven",
acredito un dramaturg. Obra de Iluita, i
d'un realisme punyent, ens fa conéixer la
vida dels terrassans de Méxic i deis emi
grats mexicans als E.E.U.U. El capitalisme
crema el blat per a sostenir l'alga. El po
ble es mor de fam. Son vigorosíssimes les
escenes de l'arribada del pare i la more,
emigrats mexicans, al país ianqui, a casa
AL MANE DELS D'UN
Fa poc, l'excelent compositor Georges Auric, que am' tanta cm
petIncia redacti la crítica musical a «Marianne», deja, després de
tractar amb una certa severitat la vetllada de gala que l'Opera de Pa,
rís va ofetir als reis d'Anglaterra: «Aquest «gala», peró, ha posat
singularment en valor una tropa de ballets que decidiclament no ala
barem mai prou. Com no ens en felicitaríem? Cap artista no s'atreveix
ja á negar importancia a alió que abans era massa sovint qualificat de
simple entreteniment. Durant massa temps, la dansa fou considerada
en la jerarquia convencional con: un art menor.»
Aquest elogi de la dansa contrasta enIrgicament amb la «teoria
de l'antidansa», exposada per l'ilustre loan Sacs en un assaig apa
regut a la «Revista de Cdtalunya» del mes de tnaig passat. Un as
saig molt bo, per cert. Pie d'idees genials i de pensaments sublims.
Lastima, peró, que l'ilustre crític confongui la Rítmica, art esclau
de la música, amb la clansa veritable, art independent, /a quctl cosa
pot ter córrer el risc a moltes de les seves afirma.cions d'esforidrar-se
per absIncia de base. Lastima, també, que !'ilustre crític confon
gui la mediocre Argentinita amb l'extraordinaria Argentina, la qual
cosa pot fer creure en una indocumentació que tots sabem que no
té. 1 lastima, encara, que un esteticista tan lúcid cam
crític pugui arribar a desorientar-se fins a rextrem d'afirmar que la
són funcionals perquI les cinc posicions deis peus, per exemple, la
cinquena sobretot, creen /'«enfora», el principi essencial de la dan
sa cló,ssica, que dóna a la dansarina una envergadura excepcional,
que no té altre sistema, i que h permet de desplaçar-se enclavant,
endarrera, lateralment, oblíquament, en tots els sentits, u permet
de saltar i de voltar, d'evolucionar lliurement en l'espai. La dansa
cassica té també les «puntes», que permeten a la dansarina d'eva
dir-se del sól i d'elevar-se vers les regions ideals. I té el «terra a
terra» i l'«elevació»... La dansa classica ho té tot.
Doncs bé: aquesta ckinsa és un art tan independent com el que
ho és més. Es bella en si. Es un art autbnom. La dansa classica
té la seva significació prbpia, la seva realitat prbpia, les seves ileis
prapies, que són d'un mateix ordre que un temple grec o una fuga
de Bach. Basta, en efecte, analitzar !'estructura de la dansa classica
per a adonar-se que les seves Ileis no tenen res a veure amb les de
les altres arts. Analitzem alguns mots del seu llenguatge. L'«acti
tud», per exemple. La vertical de l'aplom, passant per la cama a
terra, és barrada per l'horitzantal de la part baiza de la cama creua,
da. Joc d'angles i de línies trencades. 1 vegem dansarina a la
«gran segona posició». Una cama destaca /atera/ment tot i formant
angle recte amb la cama a terra. Verticai tallada en angle recte per
ESCOLA DE BALL
dansá és un art impur, un art decoratiu, un art inferior, un art
aplicat, que no pat viure sense l'ajut d'altres arts 'com la música,
la indumentaria, la posta en escena, etc.
«Durant massa temps, la dansa fou considerada com un art me
es lamenta Auric. «La dansa és un art impur, un ctrt de
Coratiu o inferior», afirma l'ilustre crític loan Sacs. Auric és deis
nostres. Ens posem decididament al seu costat. I anem a aposar a
la «teoría de l'antidansa» de l'ilustre crític la nostra teoría de la
dansa, art independent.
Es dar que, en parlar de dansa, ens referim a la dansa cas
sica, gran art llatí, dansa de la raó pura, que, esbossada pels mes
tres del Renaizemen italia, amplificada i codificada peIs acadómics
del gran segle, perfeccionada pels Vestris i els Noverre, els Marius
Petipa, els Perrot i els Saint-Léon, exaltada pel romanticisme i ví
vificacla pels russos, no cessa d'evolucionar. Es dar que, en parlar
de dansa, ens referim a) la dansa classica, la veritable cansa, que
és la més completa i la més variada de totes les danses que .es fan
i es desfan. La dansa classica, en efecte, ha té tot. Té le.s cinc po
sicions, dites fonamentals, deis peus i deis braços, que tenen una
importancia constructiva tan considerable com la .basticla dua casa.,
Aquestes cinc posicions són beles i funcionals.. Són beles perquI
el seu joc de línies i de volums és d'una harmonía impecable,
perquI el temps n'ha anat corregint el dibuix fins a fer-ne una cosa
d'una bellesa tan definitiva com la d'un poema o com—la deis con
traforts de la catedral gótica o de la columnata del Partenon. 1
una recta. Corbes que juguen entorn de les rectes, per a expressar
millor l'horitzantaIitat de la cama estirada. «La dansa és una ar,
matura rectilnia de relacions intercanviables i relligades per un sis
tema de corbes», va escriure el piorat crític Levinson. Ni més ni
menys. Bellesa prbpia, Harmonia de carbes i rectes bella en si. Art
independent. Arquitectura móbil, que no és determinada per la mú
sica, per la indumentaria o per /4 posta en escena, sinó que té les
lleis própies de tot art independent. El bailador no vol, com preté
crític Joan Sacs, «refer piasticament aquell comp/ex psico
agic de realitats corpóries i sentitnents del compositor». I no ho vol
perquI sap perfectament que la dansa, art independent, pot prescin
dir de la música. Sap que el moviment es basta a ehl mateix. Ho
ha demostrat Escudero amb els seus «Ritmes». 1 ho ha demostrat
Lijar amb les seves teories «...la dansa neix del moviment i no
del so... la coreografia pot existir pura, sense acompanyament mu
sical...» — i ho ha demostrat amb «Icar» i altres ballets per a mun
tar els quals ha prescinda brutalment deis músics.
Breu: la dansa és un art independent. Tan digna de considera
ció com les altres arts plastiques. Si la dansa organitza el moviment,
com l'arquitecte organitza l'espai i l'escultor els volums, i el pintor
les formes i 'els colors, per quI entossudir-se a dir i repetir, a dir
,i repetir mil i una vegades, durant quinze pagines de prosa atapei
. da d'idees genials i de pensaments sublims que la dansa és un art
decoratiu, 'un art de fer banic?
Sebastia GASCH
de Ilur filia, casada amb un "gringo". Tot
l'últim acte' de "Los que vuelven" voreja
el poema.
"Masas" i "Justicia, S. A.", altres dues
obres de Iluita de Joan Bustillo Oro, no
tenen pos la intensitat de: "Los que vuel
ven", peró són dues interessants produc
cions de "Teatre Polític". Un desig extern
de novetat les afeixuga. Hi treuen el
cap les realitzacions de Piscator, i el ci
nema es barreja amb l'acció. Algunes de
les escenes de "Masas" es claven a l'es
cenad amb grandesa. La idea de "Justicia,
S. A." és susceptible d'una més pregona
realització. Peró el teatre de Joan Bus
tillo Oro és un teatre de forte enverga
dura que—acte de preséncia en una Ilui
ta devia ésser recordat pels represen
tants de Méxic en les festes en que sels
homenatjava amb el plat de farinetes,
sense suc ni bruc, de les nostres sarsue
les d'aquests últims temps.
Mauricio Magdalena, no és poeta com
Bustillo. Les observacions dels seus tipus
són abundosament detallades. En: "%nu
ca 137" i "Trópico", la sátira es fa pu
nyent pel mexica renegat, mercenari de
les grans companyies nord-americanes.
L'intellectual "Juan de Dios Rodríguez"
de: "Trópico", al servei de l'"American
Tropical Gum", és ferogment assotat pel
dramaturg. "El Juez de Letras" de "%-
nuca 137", és altra variant deis tipus ve
nuts a les companyies poderoses.
"Emiliano Zapata" és la millor obra que
conec de Maurici Magdalena. La figura
del general mexica hi és precisada amb
cura i amb grandesa. El defensor del "Pla
d'Ayala" rep enfocs de Ilum de tots can
tons. En el contrast, ben mesurat, de la
figura. del Cabdill i la del traidor, general
Guajaro, radica la psicologia del militar
que Iluita per un ideal i la del militar que
empra la carrera de les armes per grim
par i bon viure: dues directives asprament
oposades. Una representació d'"Emiliano
Zapata" ens hauria pogut dir el que ca
ha que hagués estat el nostre teatre en
aquests moments de guerra.
Maurici Magdalena fa giravoltar la se
va obra entorn del problema de la terra.
"%nuca 137" i "Trópico", ens presenten
la difícil vida de l'indi, expoliat i befat
per les grans companyies i els grans ter
ratinents. "Emiliano Zapata" Iluita també
per implantar una justiciera Ilei agraria.
Germán List Arzubide, és l'autor de
"Las Sombras"; "El Nuevo Diluvio" i "El
último Juicio", tres obras de "Teatre Re
volucionari".
Germán List Arzúúbide se sent .més
internacional, menys mexicei, que Mau
rici Magdalena i a Joan Bustillo Oro. La
seva obra és més abstracta, adhuc quan
utilitza tipus mexicans, com en: "Las
Sombras". En el próleg que encapgala la
seva obra dramática de Multa, l'autor ens
assabenta que ell — i amb les tres obres
\que esmentem —, és el qui posa la pri
mera pedra o l'edifici de les "obres socials
universals" mexicanes. Suposem que és
cert. La sátira grotesca de: "El Nuevo Di
luvio" i la controvérsia dentada de: "El
último Juicio" no les hovíem pes trobades
en el teatre mexica precedent. Tampoc no
ens consta si Germán List Arzúbide, teo
ritzador de teatre, ha fet deixebles. Po
sem: "El último Juicio" davant de les al
tres dues obres d'aquest autor que con
fessa que la idea de fer un Judici a Déu,
com fa en: "El último Juicio", no és pos
d'el!, sinó que pertany a un grup de la U.
R. S. S. L'obra, pera, i sigui com sigui, és
una obra d'envergadura.
Tres autors són l'avangada que ens ha
arribat d'un teatre revolucioneni mexicet.
No en coneixem cap més, per6 estem con
venguts que el moviment teatral que s'ha
iniciat a la gran Nació que presideix el
gran Cárdenas, omb autors com Joan Bus
tillo Oro, Maurici Magdalena i Germán List
Arzúbide, per forga ha de tenir continua
dors.
Germán List Arzúbide, en el praleg de
les seves tres obres de "Teatre Revolucio
nari", publicades per les "Ediciones Inte
grales" de Méxic, ens assabenta que algun
senyor, en les planes intellectuals deis die
ris mexicans, constata cada dio, amb pro
sa ploranera, que no hi ha teatre mexica.
I que el que aixó afirma és deis que es
criuen teatro comercial a Méxic. En Ile
gir-ho, com ens recordem del nostre món
de teatrel Pels comerciants del vell tea
tre no hi ha teatre quan s'esgoten les obres
de patró vell, les deis éxits segurs, quan
ells troben entrebancs per a l'explotació de
les seves facécies cómiques o dramatiques.
Per sort, Méxic ha vengut les dificultats
deis subministradors de teatre ranci i de
les Corporacinos Oficials subvencionadores
de teatre estantís, malgrat s'amaguin les
pelleringues sota de bones presentacions.
I les obres dels tres autors mexicans que
esmentem, ens auguren que amb ells co
menga l'cuténtic teatre de Méxic, preci
sament quan els jeremies mexicans piaren
de no tenir teatre.
Homenatges a Méxic! Que millor home
natge que divulgar els seus valors polí
tics, els seus valors intellectuals, els seus
valors de Iluita? Sé que hi ha qui es pro
posa esmenar errades homenatjant Méxic
posant en escena una producció revolucio
naria deis seus autors de revolució. Com
semblaran descarnats els mots i crua la
prosa, per exemple, de "El último Juicio",
de Germán Líst Arzúbide aquí, on l'obra
més revolucionaria que hem estrenat en
tant temps de revolució és "Nuestra Na
tacha", éxit pre-revolucionari, i on hem
passat un temps de sang distraient els
"revolucionaris" amb la gamma que va de
"La Dolorosa" a "La educación de los 'hi
jos". Ramon VINYES
MERIDIA - Pág. 8 al1 /1 ¦IIMMY UNA PAGINA D'HUMOR
—Que ve
ESCAPAT DE LA GABIA, per MARTI BAS
el «racista»!
LA RESPOSTA DE FRANCO, per GUASP
N
••••• 0
Ct Ç
EL MORT I QUI EL VETLLA, per MARTI BAS
—Voleu dir que és per a mi aquesta í-actu,
ra? Jo només rebo perfumería.
CONTE ANGLES, per GUASP
—No fa gaire Chamberlain encara creia en
la victbria de Franco.
—Ara ja ni Franco creu en la victbria de
Chamberlain.
EL REPARTIMENT
El "Penques" i dos camarades seus re
quisaren, a l'época de les requises, una
vaca i tres moltons d'una casa de pagés.
En arribar l'hora de la distribució equi
tativa de la part que a cadascun els cor
responia, no hi havia acord. Fou després
d'una Ilarga, minuciosa i árdua deliberació
que el "Penques" traba la saludó:
—Ja esta! No sé com no se'ns ha acu
dit abans: a vosaltres us toca un moltó a
cadascú. I a mi i a la vaca, l'altre...
MIOPIA AGUDA
Un emboscat compareix davant el tribu
nal médic perqué el reconegui.
—Qué us passa a vós?
—Sóc miop.,.
—Malament, malament... — fa el met
ge, mentre l'acara a una pissarra monu
mental, on hi ha guixades les cinc vo
cals.
—Veiem, digueu: ?veieu les Iletres d'a
questa pissarra?
L'emboscpt, amb el paper estudiat, fa
el sorprés i respon:
—Quina pissarra?
ERRADA!
El "Sidra" i un grup de companys han
baixat del front, amb permís, a Barcelo
na. Ni eh l ni dos inseparables seus del ma
teix poble, no havien estat mai a la nos
tra ciutat. I d'entre la pila de coses que
els feia illusió de conéixer, de tant sentir
ne parlar, n'hi havia dues de preferides:
un passeig en tromvia i un altre en "go
londrina".
Després de Ilarga espera i moltes em
pentes, el "Sidra" i els seus dos companys
aconseguiren pujar en un tramvia davant
de Llotja, al pla de Palau. Al costat d'ells,
a la plataforma, hi anava un home uni
format amb galons i botons daurats. El
"Sidra", que a l'hora de pagar vol anti
cipar-se als seus companys, fusta l'espat
Ila del cobrador, li allarga un certificat
de plata i Ii diu:
—Tres per a la plaga de Catalünya.
Peró aquell al qual el "Sidra" s'adreçá
no era el cobrojdor, sinó un oficial de Id
Marina mercant. El qual, una mica eixut,
respon:
—Suposo, camarada, que no plaguegeu,
sinó que us heu equivocat. Sóc capitá de
"barco"...
--Errada, nois! — digué el "Sidro" als
seus companys—.
drina"!
EL PLAT UNIC
Hem agafat la 1"Golon
Conten que en les processons de la Set
mana Santo de Sevilla, l'any passat no
sortí el tabernacle del "Sant Sopar". El fet
cricla l'atenció deis sevillans que presencia
ren el pas de les esmentades processons,
els quals feren tota mena de cábales i co
mentaris sobre els motius que podien ha
ver causat aquella abséncia que trencava
la vella trdaició.
I un ciutade traba l'aclariment, que de
seguida corregué de boca en boca i con
vence tothom:
—Es que el "Sant Sopar" esta en des
acord amb el plat únic...
111
ANTI-POLIGLÓTISME
En certa ocasió Milton fou interrogat so
bre quines Ilengües.estrangeres estudiova
la seva filla.
Heus ací la lacónica resposta de l'autor
d'"El Paradís Perdut".
—Una dona en té prou amb una sola
!lengua.
111
REGLAMENT FERROVIAR1
A primers d'any, les Companyies de
Ferrocarrils Japoneses posaren en vigor el
nou reglament de passatgers que avui
oferim a la curiositat deis lectqrs de ME
RIDIA:
"Primer: No és convenient ni recoma
noble que una sola persona tracti d'ocupar
un seient destinat a dues persones; espe
cialment si el tren transporta nombrosos
passatgers, collocant un paquet junt al
vostre seient, o consentint que un deis
seients sigui ocupat per un amic que us
acompanyi fins a la sortida del tren.
Segon: Es considerará una falta de cor
tesia simular que s'está dormint mentre
un empleat de Ferrocarril prega de fer lloc
per als altres passatgers.
Tercer: Els pares carregats de família us
agrairan infinitament la gentilesa de ce
dir-los el vostre seient. També sou pre
gats de prestar ajut als vells. Aixó no obs
tant, les persones d'edat avançada no han
d'obligar els altres que els ajudin.
Quart: No és agradable la companyia
d'una persona bruta.
Cinqué: Les senyores procuraran evitar
l'espectacle de canviar-se de roba en pie
vagó.
Sisé: No és gens divertit que els passat
gers, constitu'its en orfeó, cantin durant
tota la nit en els vagons de passatgers.
Seté: Els passatgers estan obligats a
guardar silenci dins els "vagons-llit". No
han de trasIladar-se als altres vagons—i
molt menys al "vagó-restaurant" — abi
ilats amb pijama."
DE
Ens sorprén el to ingenu, paternal i ca
solá d'aquestes ferrovibries disposicions ja
poneses. Tanmateix no sincronitzen pos
amb la jurisdicció a bastament amenaça
dra i violenta de Ilurs col.legues en velleV
tat anti-comunista, els furibunds totalita
ris engendradors de l'eix.
PER SI DE CAS...
Tothom sap que la majar part de Cam
bres Oficials de Comerç Espanyoles a l'es
tranger s'han distingit sempre per Ilur des
afecció al régim republica i que el nostre
Govern s'ha vist obligat a retirar a alguna
la subvenció de la qual gaudia.
La tendencia antidemocrática o de des
agraYment d'aquests organismes ja ve de
Iluny.
Al cap d'un any d'ésser implantada la
República a Espanya, el literat Ferran Ca
nameres acompanya Marcellí Domingo
—en el viatge que aquest fu a Bordeus
en qualitat de ministre —, a la visita
efectuada a la Cambra de Comerç Espa
nyola en aquella ciutat francesa.
El president els va fer resseguir el local
i, en passar per davant d'una porta, digué:
—Aquí hi ha l'arxiu.
Ferran Canyameres objectá:
—Que es vegi.
La comitiva s'aturá i el cap d'aquella
corporació es va veure obligat a abrir aque
llo porta.
Un bust d'Alfons XIII, enorme, apare
gué davant de tothom. Aleshores, el pre
sident, volent justificar aquella efigie en
conserva, s'afanyá a dir:
--Ens ha sabut greu destruir-lo perqué
és obra d'un gran escultor.
PRECAUCIO
La suggerencia no és nostra. La tra
duVm de les pagines del "Daily Express" de
Londres on va aparéixer darrerament:
"Jo obligaria tots els maritsi mullers
de portar tatuat un punt de l'arena es
guerra, el qual no signifiques un atemptat
a la bellesa, peró sí una clara evidencia de
l'existencia de l'estat matrimonial. La bi
gámia és la causa de nombrosos crims i
miséries. El punt tatuat protegiria la
dona confiada."
1 a la inversa afegim, equitativament,
nosaI tres.
ALLO QUE POT FER-SE
..Liszt humiliá severament un jove va
nitós que li mostra un manuscrit farcit
d'horribles dissonáncies. Assenyalant un
passatge amb el dit, Liszt advertí:
--Aix6 no pot fer-se en música.
—Doncs, jo ho he fet — replica, amb
presumida convicció l'inexpert i tendre
compositor.
Fent un somriure sarcástic, Liszt es di
rigí al seu ecsriptorii mullá la ploma i es
quitxei de tinta l'armilla blanca del jove:
—També es pot fer aixó — digué
peró tanmateix no ha de fer-se.
1 obsequiá, després, la víctima amb !no
armilla nova.
EC
ý.
—Aixó de la diplomácia secreta és un mal
vici.
—Sí; és un vici secret.
—L'any 36 el 19 de juliol; el 38 el 25 de
juliol. Aquest juliol és fatídic per a nosaltres.
—Sí; l'haurem de suprimir.
—?QuI deuria ésser ara, aquest? Mira
quines orelles més petites que té.
L'HUMOR SOTA EL FEIX
Ilistóries que corren a cau d'orella
A ROMA
Els diaris han donat la noticia: en tres
mesos, Mussolini ha sofert sis intents d'a
temptat. El fet d'ésser dictador, doncs, no
li lleva res del d'ésser home; és a dir, can
didat a la mort.
A Roma hi ha, fins i tot, qui el dóna per
enterrat. I el fa entrar al Paradís, on tra
ba nombre de notables, entre ells Napoleó,
que li diu: —Contentíssim de conéixer-te
personalment, camarada—. I a seguit, des
prés de consultar el rellotge: —D'ad a
cinc minuts entrara Déu. T'ho previnc per
qué no fiquis els peus o la galleda. Hi ha
el costum d'algar-se, quan entra.
algar-me? — diu el Duce —. Mai per mai!
Jo sóc Mussolini!
—Jo sóc César! — crida un altre del
rotlle, intervenint en la conversa i no
és obstacle perqué després del ternos que
fa que sóc ací m'hagi avingut als usos i
m'alci quan Déu ens honora amb la seva
visita...
—Peró vós només sou César! — respon
gué, altiu, aquell que un dio es féu afe
gir a aquest títol el qualificatiu de Car
naval.
Com tos que els dos ex-grans tirans del
món s'allunyaren del Duce per xiuxiuejar
llur inquietud, un quart personatge, Ma
quiavel, s'hi acosté': i els digué: —No te
meu, jo ho arreglaré.
En el moment que l'arcIngel-trompeter
obrí de bat a bat les portes del Paradís per
a anunciar Déu-Nostre Senyor, Maquiavel
s'esquitIlá rera Mussolini i II cridá a cau
d'ardía:
—Atenció... El fotágraf!
I en menys temps del que estem per a
contar-ho, el Duce es posa dempeus amb
el somriure de les grans jornades.
A BERLIN
Un jueu molt notable i deis més estimats
a Bucarest, sentí un pinic horrorós en el
moment del govern Goga: ?qué passaria a
Israel, als seus fervents, als seus adep
tes? I sense vacillar, el nostre personatge,
en el qual recolzaven totes les esperances
de la colónia jueva, mama a Berlín a con
sultar el gran rabí, la paraula del qual
passava per infallible entre els israelites
d'Europa.
—Oh, rabí! — invoca el jueu roma
nés Digues-me qué puc ter per a sal
var els meus germans en aquestes terri
bles circumstáncies.
—Ai, germa meu! Qué vals que t'acon
selli? — féu, tristament, el sant home
Els temps són tan durs per a nosaltres, que
no ens resta cap més recurs que el de
pregar a Déu.
Passades unes setmanes, el gran rabí de
Berlín troba en el diari la noticia de la
mort de Goga. Saltant els graons de qua
tre en quatre, aná, cuita-corrents a l'ofici
na telegráfica més propera i posá al seu
correligionari de Bucarest aquest telegra
ma:
"Comuniqueu immediatament text exac
te vostres oracions."
A VIENA
A Viena un católic troba un seu amic
jueu i s'adona, amb una enorme sorpresa,
que el segon porta a la butxaca un nú
mero del "Stürmer", el diari més antisemi
ta d'Alemanya.
—Com ha anat aixa Vós, un israelita,
Ilegiu aquesta porquería? Ja sé que els nos
tres diaris tampoc no són !a el que eren,
perol>, així i tot, la "Neue Freie Presse"
encara és forga Ilegible...
I respon el jueu:
—Veureu, amic, veureu... Quan Ilegei
xo la "Neue Freie Presse", trobo a la pri
mera página: "Són empresonats sis-ceRts
jueus"; a la tercera: "Són confiscats els
béns dels jueus austríacs"; a la cinquena:
"Quatre jueus executats amb la destral"...
Tot plegat, ben depriment! Mentre que en
el "Stürmer" la primera página proclama:
"Les finances jueves governen el món"; a
la tercera: "Els jueus xuclen la sang de la
raga aria"; a la cinquena: "Un jueu viola
una noia alemanya"... 1 qué voleu ter-hi?
Em santo ciara vegada un homo.