Mirador. Núm. 046 (12 des. 1929)

              Ift UN TOC D'ALARMA:
Quatre milions de nacionalistes
alemanys han votat contra la pau.
Any I. Núm. 41.- Barcelona, dijous 7 de novembre 19 29
Pret.': 2 u cénts. Pelai, 62. ieléf. 15 auo. - hubscripció: 250 ptes. trimestre
__10.1.111.1=11~^
COSES D'EUROPA
Les de la
En el nostre darrer número déiem que la
cris' ministerial a França, fossin les que
fossin les exigéncies d'ordre interior, s'hau
ria de resoldre tenint en compte pel damunt
de tot la pressió de Popinió mundial que,
d'acord amb la majoria de Popinió france
sa, vol veure cima d'una vegada per sem
pre l'actual interinitat de ;la difícil liquida
ció de la guerra. La conseqiiéncia natural
d'aquest fet indiscutible, era la constitució
<l'un nou govern Briand, desitjat i gairebé
reclarnat per tots els altres governs euro
peus interessats en aquest
gran problema. Tan natural
ens semblava, que várern es
tar •a punt de donar per fet
el nou rninisteri Briand des
prés del iracas de la combina
ció Daladier, sabotejada pel
Consell nacional del paritit so
cialista. Les noticies d'ultima
hora, rebudes quan el nostie
número anava a entrar en
máquina, ens obligaren a rec
tificar perqué no confirrnaven
la nostra previsla i adjudica-.
ven a Bnand la cartera deis
Afers estrangers en un govern
Clémentel.
Aquest desmentiment, perb,
no era més que aparent. Si la
crisi no es va resoldre la set
mana passada en la forma
que esperávem i ha durat tmés
del compte fins arribar a la
soluci6 Tardieu, és perqué
Briand no ha volgut , acceptar
altre cop la presidencia del
Consell. Ja en té prou de veu
re exposada la seva obra,
d'un interés nacional innega
ble, a la son vacillant deis
problemes de partits ; i és
evident que des del cap del
Govern u fóra impossible sos
traure's a les Iluites actuals
d'aquesta mena de qüestions.
Perb peraquest mateix mo
tiu, la característica de Púlti
ena orisi ha estat la novetat de
traspassar a Briand la fundó
d'arbitre deis partits que cor
resten de dret al President de la República.
Daladier, Clémentel i Tardieu, !'un des prés de l'altre, han estat cridats a formar
govern pel President Doumergue després
d'una consulta amb Briand, í els tres han
anat, abans d'acceptar, a assegurar-se del
seu concurs personal. No es podia 'definir
d'una manera més clara el tema principal
d'aquesta crisi que era el d'assegurar la
continuaci6 de la política del ministre d'A fers estrangers. I Briand no posava altra
condició als futurs caps de govern que la
de donar-11 dintre l'actual Parlament una Majoria que no el tornés a entrebancar. La composició política del Ministeri li era in
diferent si aconseguia aquesta majoria: Mi
llo,- que estigués fonmat per homes <Pes
quema, que són els seus ; .per6 si aquests
no volien o no podien fer el bloc de maja'
ria que necessitava, governaria igual al/lb
bornes de centre o de dreta. Amb sociáis
tes, si acceptaven ; sense socialistes, si re
firsaven ; amb una ooncentraci6 republica
na dirigida pels radicals si aquests s'hi
avenien ; amb una altra mena de coalieió
sense radicals si aquests desertaven. L'ú
nica soluci6 que no acceptava era la de go
vernar • amb un comité de partit. Perque
els problemés actuals de política interior.
no Pinteressen. La sort de tots els partits,
com la sort de Fran9a, depen de les possi
bilitats de reconciliado europea que confin
gin els acords que estan en estudi, pen
dents de próxima execuci6. Quan tot el
mecanisme d'aquests acords internacionals
e,stigui muntat i en condicions de funcio
nar, els partits podran fer el que millor
els sembli. Seran probablement distints dels
d'ara, i tarnbe probablement Briand, do
nant per acabada la seva tasca, els deixara
lliure el carni.
blica formada fora deis •artits. El famós
ministeri Waldeck Rousseau, un dels mes heterogenis i de feblesa més aparent que
ha conegut la República, constituir en un
deis periodes més agitats de la vida pública
francesa i rebut a la Cambra arnb les pro
testes més sorolloses, va ésser un deis mi
nisteris de més' llarga durada, el qui va
marcan el canvi Inés transcendental en l'o
rientació política de Franca i va revelar
hctmes nous com Caillaux i Millerand a la
vegada que en fa formar d'altres, alesho
*
Així ha nascut el ministeri Tardieu. L'ho
Me del Tractat .de Versalles, que és també.
borne de realitzacions, que no s'atura da
vant la rigidesa d'un dogma ni s'entesta
en fórmules marcides pel temps era segu
rament el candidat preferit de Biliand. D'a
questa crisi que ha fet caure un ministeri
Briand - Tardieu —deia un periodista emi
nent—en sortirá a la llarga un ministeri
Tardieu - Briand. Els dos haurien volgut
un altre govern que el que ?ha fet,. amb
una mejor participació d'homes d'esquerra,
que mitra els més indicats per a donar to a
l'actual política exterior de França. Perb
no hi havia més temps per perdre. El ple
biscit deis nacionalishes alemanys, que es
donava per fracassat, ha recollit prou nom
bre de, vots per a fer ,sotmetre a un refe
réndum popular Paprovació del pla Young,
aix6 vol dir Murar a les disputes apassm
nades del carrer tota l'obra de la pau. Si
‘gui de qui es vulgui, la responsabifitat d'a
quest perill, podria ésser catastrbfic el dei
xar sense govem a França en una hora
tan decisiva, i Popini6 francesa hauria re
but malament un nou ajornament de la
crisi pel sol motiu d'esperar que els Manes
de partit trobessin la manera d'acoblar • les
seves ambicions.
Potser cert —c,om es diu — que la
formaci6 precipitada d'un govern no és re
soldre una crisi política, i que aquesta es
tornara a obrir ami que el nou ministeri
entri en contacte amb el' Parlament. Perb
la histbria política de Franca té sorpreses
que desconcerten a tots els qui obliden el
que representa la força d'una opinió pú
ANDRE TARDIE1.1
tres joves secretaris, com Paul Boncour i
Tardieu.
* * *
No es poden fer semblances massa exac
tes entre situacions polítiques d'ara i altres
que ja són histbriques. Per-6 el procés de
la darrera crisi fa pensar que, aun en
temps del ministeri Waldeck-Rousseau, sor
git del fam6s afer Dreyfus, Inés que una
crisi de govern, estem presenciant una crisi
de partits. Ningú no hauria pogut endevi
nar que aquell célebre ministre, d'un matís
tan semblant per molts conceptes a Briand,
havia de cloure el periode d'agitació polí
tica que va presidir, deixant el camí des
embarassat deis obstacles de l'hora en pro
fit del partit radical que no era el seu.
1 ara ningú no pot endevinar, en rnig de
Pesmicolament de grups i de clienteles en
qué es dissolen els vells partits, quina for
ça de govern es formará un cop estigui
.closa, amb l'execució dels tractes interna
cionals en preparació, la interinitat oberta
,per la guerra.
Si els indicis d'ara fossin l'anunci del
futur, es podria .preveure la formació a
França d'un gran partit de govern d'es
guerra, amb desprenditments deis actuals
partits radical i socialista. Per algun motiu
el mateix Tardieu, que ég l'home en qui
tenen posades avui mes esperances les for
cés conservadores, s'allunva tant com poe
•de' les velles formacions de drem, cercant
el nucli central d'un nou partit entre els
rnoderats del radicalisme i de les esquer
res histbriques. Sembla que vulgui desem
barassar la futura esquerra del last que la
priva d'aixecar-se a Palta •representació
d'una force essenciá de la República. Ni
reacció ni revolució-- han dit imoltes ve
gades els homes de la França d'ara. I si
aquestes paraules volen ésser una guia, com
ho ha estat per la sort de tots en la vida in
ternacional el sentit constructiu de la pau
que és l'honor de la França de Briand, no
tindrá la política francesa altre caín( a se
guir que el que sembla dibuixar-se en el
pensament de Tardieu, de deixar arrecona
des per sempre les velles forces de reaccié,
i crear al costat deis nous .partits conserva
dors altres forces que mansformin en acció
de govern l'actual incoherincia de les'aspi
racions revolucionarles.
* * *
Com déiem l'altre dia, aquesta crisi hau-•
rá servit per a donar categoria de cap de
govern a alguns homes nous. Entre ells,
perb, no creiem que s'hi pugui cornptar Da
ladier com semblava, perqué el seu prestigi
personal és una de les víctimes de la crisi.
Daladier ha fracassat perqué no ha sabut
emancipar-se de l'esperit de partit a l'hora
decisiva en qué havia de sentir-se borne
d'Estat.
Potser els radicals i els socialistes, ini
rant de cara a la seva gent, han fet bé de
voler mantenir la independéncia partidista
de refusar el poder si no era tot per ells.
Perb la massa que viu fora deis partits
que ela accepta com instruments d'aceité po
pular, no entén prou hé que per una ambició
del partit, l'instrurnent falli en el enoment
precís en qué ha de servir. Resulta parado
xal que Briand tingui d'arrencar ara als
hotmes de dreta una adhesió forçada a la se
va obra per a salvar-la, perqué els homes
d'esquema, que la consideren prbpia, l'a
bandonen per voler ésser sols a governar.
De tota manera, a la seva hora no li falta
ran a França els homes que necessita.
Els dijous blancs
FEMINISME
I DRET DE VOTAR
Vistos amb ulls d'«amateur» l'autorndbil
era tan perfecte com la dona que el con
duict. Tots dos eren de bona marca, de
bona.raca, nous i de luxe, i es complemen
taven. Ilaurieu dit que la floja i el cotxe
havien sortit d'una mateixa fabrica, ella,
duna fabrica de ruines, una, industria com
plementaria d'una gran firma d'automdbils,
la mateixa que fa les nines-mascota que
bailen i fan ganyotes davant d cristall de
la finestra posterior. El més exigent no hau
ria trobat detall al discutir, encara que la
floja i el cotxe poguessin ésser fets en sarie.
L'auto era un cabriolet allargassat, finís
sim de línies. — Perqua hi ha cabriolets d'es
talvi, feixucs com gripaus, dels quals només
al moment d'estimbar-se poden descobrir .el
mdbil secret de llur construcció. -- Color
Nanquín imperial enquadrat amb negre, no
heu vist mai cap joguina mecanica tan ben
acabada. S'havia aturat•a una parada obli
gatbria, davant meu, i jo vaig renunciar a
travessar la Rambla.
La floja anava sola al cotxe. Semblava
una persona molt conscient, malgrat la cara'
de labra, lá boca de poncella, i, sota unes
celles fetes amb una pirtzellada molt segu
ra, uns ulls fets amb seda negra i emmar
cats amb negre, com les nines de preu. El
barret negra era tan adient al rostre tan
ben posat que podríeu dubtar si el. fabri
cant s'havia estalviat de pesar cabell a
la nina. La. figureta vestida amb un es
tampat de seda verrnella i florejada s'en
mollava tan bé al seient que aquest detall
era potser l'únic que donava idea que la
fina no era un ninot, sino una dona de
carn i ossos, i gairebé n'haurieu endevinat
el pes, un pes femeni, i el grau de tebior
de persona viva.
A l'altre seient,— a qui pertocava de dret
aquest seient? —hi havia un renard que
només demanava que hi enfonséssiu les
mans, dos paquets lligats amb cintes i un
libre nou amb un Mol vermell sobre blanc.
La coquetería d'aquesta automobilista con
sistia a dissimular-la. Sense fer l'home
guiava com un horne. La cama que pedale
java tenia una expressió molt justa del peu
al genoll, i només una lleugera vibrado la
rese'srs9ict 4ç:t. aw,traiT 1.7n1r
tadade gamusa, tan petita que semllava
un rudiment de ma com les de les fines,
tenia el volant, i quan el timbre regulador
del trafec féu la senyal va sortir per la
finestreta una altra ma diminuta. Assegu
raria que vaig poder-la tocar i sé la censa
ció que vaig tenir: le d'estrényer el peu
d'un gat.
Aquesta dona no és major d'eclat, peét
saya jo en desaparaix"er el cotxe, i sap ves
tir bé, portar un autombbil i un llibre.
Ouant al libre, no sé si el sap llegir, perd
bé el porta. Tampoc sé quin libre és, ni
com esta ella de cervell i de moral, perd
evidentment aixb tant és. Ella és una flor
de civilització i té unes idecs sobre el nos
tre temps. Donas que li donin el dret de sufragi! Si pot anar per les carreteres a vui
tanta, quildmetres per hora, també té dret
a votar.
ad. B.
MIRADOR INDISCRET
"L'Ennemie" a la F. B. M.
Elena Jordi, que és una senvora que té
grans pensades, va proposar a En Gambó
que li fes la traducci6 de L'Ennemie. •
— Diu que ara has tingut un éxit tan
gros amb aixb de Les Dictadures — va dir
la Jordi —, 1 estarle be d'aprofitar Poca
sió...
En ,Cambó, naturalment, no es va dei
xar convencer ri va contestar a la senyora
Elena :
—Envia'm l'original i ja el faré traduir
per algú d'aquí...
Resulta, doncs, que L'Ennemie ha estat
traduida al 30 de la Via Laietana. 'Ara bé:
,qui ha fet la traducció?
Misten ! Corren .diferents vei-sions, perb
la més aprofitable ens sembla que és la
que atribueix aquestes paraules a un deis
dirigents de la F. B. M.
Nosaltres, traduir un vodevilot! Si al
menys fos del grec o del Ilati...
— Si fos una obra d'Aristbfanes... —va
fer un de més atrevit.
Un brindis
Un deis nombrosos congressos que s'han
celebrat darrerament ha estat el Congrés
de Farmacéutics. Naturalment, hi va ha
ver un banquet i a l'hora deis brindis es
va aixecar un farmacéutic emocionat. Tan
emocionat estava, que va coménçar així
— Honorables dámes...
Els senyors farmacéutics no en van fer
gaire eas. Ella també estaven molt emo
çionats...
Enredapagesol
El cavaller Juan Chabás, que es' diu l'es
criptor més independent del món, parlant
a La Gaceta literam dé Les Dictadures del
senyor Combé, diu
«Es indudable que Cambó ha recibido 1be
neficiosamente la influencia de IDS escrito
res griegos y latinos cuya traducción ha pa
trocinado creando la fundación Bernat et
ge. Y de estas, escritores citaría.. yo.precisa
mente a Plutarco,• a •Julio César ''y a Tito
Livio.»
No sahem si a • Madrid, nialgrat el pres
tigi que hi té el signant de l'anide, algú
s'ha empassat una afirmació semblant. Els
d'El Debate, per exemple, no en creuen res.
A Barcelona, .en tots ens .coneixem, és
superfiu de dir que el parágraf que repro
duim ha fet :dure potser per sota el nas.
El senvor Josep Maria Omar i Gelpí té
una oraibria inefable, original, que crida
Patenció arreu i és esmentada sovint pels
qui han tingut el goig de sentir-lo. El pi
nyol maxim del seu personalíssim estil fou
una conferéncia donada a Sabadell, ja fa dies, sobre El concePte de Pacte jurldic.
Comer-lea el seu discurs dient :
— ...Perb...
Occitanisme
Mentre muntaven l'escena, Pempresari
senyor Canals sostenia una conversa, en
correcte francés, amb Henri Bosc, el ga
lan de la eampanyia que aquests dies actua
Novetats.
Entra un mosso i preguntá amb signes
on havia de posar uns objectes que dula.
Henri Bosc féu, en catalá
— Els coixins posi'ls aquí i les lampares
sobre la taula. — Veient la cara que posa
ven els presents, s'explica: — ls que mie
de Perpinyá i parlo com vosaltres.
— I dones, per qué no mi.ho deia abans
in'hauria estalviat de pm-lar-li en francés?
y
EL DESASTRE BURSÁTIL DE NOVA YORK
Fins amb aixb hem batut el récord!!
BPN.
La dansa del cáncer?
L'Ambrosi Carrion comeneat a l'altre dia
un anide a La Nau dient :
«Armb motiu de celebrar-se a nostra ciu
tat el Congrés monográfic del cáncer de la
pell, la bailarina Aurea de Sarrá .ha inter
pretat un ballet al teatre grec deo Mont
JUi dr sACquetes paraules ens recorden alié, tan
conegut :
Con tan plausible motivo
bailaremos un can-can.
El- nom fa la cosa
Una, vegada, a l'Ajuntament, havien de
nomenar Pordenança de la secció de Ce
mentiris.
Plovien sobre els membres de la Comis
sió les recomanacions corn marina celestial.
Tantos -"en van caure, que aquells, no sa
bent ja cap on girar-se, van escollir, per
qué el Su nom els va fer gracia, un aspi
rant que es deja Calavera. Encara está avui
dia en funcions.
Al Consell d'Adminisb-aci6 d'El Mail hau
rá passat quelcom semblant. No devien
acabar de posar-se d'acord per a nomenar
el gerent-delegat i, a darrera hora, han ele
git el senyor Cura.
Per companyonia, desitgean que -els re
dactors d'El Mati no hagin de veure's al
gun dia obligats a cobrar en indulgéncies.
Els insaciables
Ha baixat gent de tots els pobles de Ca
tálunya a veure l'Exposició. Entre aquests
póbles no. podia manear-hi Port de la Selva.
Marinen embrunits, minyons de vira
anys, alguns d'ells sense haver vist mai
Barcelona. En Sagartá, home gentil, cre
gué que no quedava bé si no els convidava
a veure La filla del Carmesí.
Els versos saltaven com una cascada. El
diáleg picat posava una lleu vibrado en,
deis espectadors.
Quan va caure el telb en el tercer ácte,
mentre els aplaudiments ressonaven en la
sala, un dels marinen digué:
— Quina }lástima que no tingui set o
vuit actes.
Una estranya invitacié
La febre deis Congressos en ocasió de
l'Exposici6 no minva. Amb la febre deis Congressos, la deis banquets. Els restauran
teurs estan que no hi veuen de cap ull. Al
guns deis periodistes que l'altre dia co
mentavem.ja no poden dir faya. Hi ha re pbrter que fa trenta i quaranta dies que no
ha dinat ni sopat a casa seva. L'altre dia
a La Publicitat quan va entrar l'Angel Fer
ran es trobá damunt la taula cinc tiquets
de dinars i sopars per a Pendemá. I ja ve
nia del Ritz, i l'esperaven a Miramar. I no
es pogué aguantar.
— Poseu-me un suplent — aná a .clir al
director --. Posett-me un supilent que vagi
a anenjar per mi a tots els banquets a qué
em convidin. Si treballo tant, acabaré víc
tima del surmenage.
Eh concisos
Si pregunteu a un ciclista qui és l'apds
tol, us dirá de seguida: — En Torres.
I és que l'home és popular de deba.
Aquesta popularitat se l'ha guanyada as
sistint -eom mfermer als ciclistes per aques
tes carreteres i escrivint anides.
Els articles d'En Torres tenen fama de Ilargs. Quan es va acabar la darrera Volta
ciclista a Catalunya, En Torres es va tan
car a casa seva á va estar-se divuit hores
escrivint. Quan va sortir, portava un feix
de 227 quartilles.
Alguna vegada ha trobat un admirador.
Aquest li ha fet :
— Ja us llegeixo els vostres anides a Deportes. Estan molt bé.
Fulu borne. Ls un peribdic on no hi
pots dir res. VSCliUS una mica i ja .l'has
omplert.
Els anides d'En Torres a Deportes acos
tumen a tenir aquelles 8o quartilles.
A.M. D. G.
Llegim a l'últim número de Perseveran
cia (revista deis exercitants) aquest anunci : «Germans malalts de Pestómac, de Gas
trocoloptosis, no sofriu més, no us vulgueu
tornar neurasténics ; Déu va deixar creats
uns aparells científics i [acf el nom de la
casa anunciant] els ha trobat ; Proveu-los i
lloareu a Déu i el jorn que váreu llegir
aquest anunci.»
Déu els faci bons!
Frases d'antologia
Hem trobat per casualitat un «drama his
tórico-contemporáneo» (any 1868) titulat El
cura Merino.
Tota l'obra és divertida. Per mostra, Mana
crivim un trosset de Púltima escena, quan
Merino está a punt d'ésser ajusticiat. Ja
se sap que abaris de morir se solen fer fra
ses célebres.
«VERDUGO(a Merino, aclelantátulose un
paso). — La hora.
MERINO. — j El verdugo! (Con horror.)
!Qué aleve
surge esta venganza extrema!
! El verdugo! Otro problema
para el siglo diez y nueve.»
Sort, dones, que som al segle vint.
2 M1RABDR
410
Documentació heráldica
El Treatre grec
• de l'Exposick era, al
menys que nosaltres sapiguetm, Púnica de
pendéncia del Certamen en la qual no s'ha
via installat mal cap bandera. Per?) com
que tot arriba en aquest món, també ha
vingut el. dia en qué algú ha trobat que
alié) no podia continuar i des de fa pocs
dies en flameja una d'alió més llampant
al bell mig de Phernicicle.
— Perb, quina bandera ha han posat?, es
demana tothom.
Dones, no menys que una flamant ban
dera grega amb unes ratlles blaves i blan
ques que sembla talment un establiment de
banys.
Una badada
A la redacci6 de La Ven l'altre dia hi ha
va qui es queixava que el repórter que
havia pres la conferencia del professor Paul
•Mazon havia confbs lamentablement, i no
una sola végada, dones (dad) per d'Orient
1, d'acord amb aquesta confusió, ho havia
tradult.
—Que•eloreparter sigui tan curt de gam
bals —deia el que es queixava —in'ho ex
plko perfectament. Perb el que no s'hi val
és que el redactor en cap no s'adoni de
badades d'aquesta categorta.
— Oh — va respondre un altre D'ai
xb plora la criatura. Es que és el mateix
redactor en cap que va anar a pendre la
conferéncia.
La ressenya Palludida conferencia
anava signada amb les inicials J. F. i M.
El "recordmann Cumelles .
El dia de Tots Sants, l'Enric Borrás va
enviar un recadet al Teatee Nou dient que
es trobava malament i que no podria tre
ballar. Per tant, l'actor Cumelles— el
vino • Cumelles, que li deja En F'ujols —es
va veure obligat a substituir-lo. En Cume
lles, per la seva banda,' ja feia El Nuevo
Tenorio, i, a més a més, tingué d'interpre
tar el Don Juan. •
•0 siguin catorze actes a la tarda i ca
torze actes a la nit.
Sembla que, a la matinada, l'actor Cu
melles • va sser tret del Teatre Nou en un
baiard.
Els homes conseqüents •
Un novell settnanari, que es diu Carte
les, ha publicat un interviu .antb En Ramon
Vinyes. L'autor de Peter's Be? fa una sé
rie de eonsideracions sobre el teatre catalá,
la crítica, el públic... En parlar del que
ell creu el deure deis autors, diu, textual
,
ment :
— Creo es el más grave error querer ha
cer obras que agraden al público.
P.erfectament, senyor Vinyes. Vós al
menys, sou un heme fidel a les vostres teo
ries....
Literatura selecta
«Todos sabemos que, cuando nació el Me
sías, se oyeron sobre Belén celestiales mú
sicas: ?No serian del maestro Martínez
Valls? No importa que el hombre no vivie
ra aún entonces: !El arte es eterno!»
Aquest tras escollit pertany a l'hortet li
terari del senyor Alfonso Vidal i Planas.
Es un tros d'aquells que es porten l'oli
per tant, ens estarem cona d'escaldar-nos
de posar-hi les nostres mans pecadores.
"Ramonismo"
Gómez de la Serna —prosista imodélic
de tots els ximplets brillants de les redac
cions provincianes — ha • publica recent
ment un llibre, Efigies, que sembla fet per
a confirmar les teories del célebre nebot
de Rameau, qui lela dimanar totes les ac
tivitats'humanes d'un sol motiu : la masti
cad& ts una obreta feta de retalls de die
cionaris i d'histbries de la literatura ; un
escrit evidentment «masticatorio»).
Per aix6 no ens estranya que • hi hagi una
certa negligéncia • d'estil. Tot i aixb, no li
sabríem perdonar que tradueixi la paraula
francesa «rousse» per «rusa». Diu, refe
rint-se a un célebre poema de Baudelaire:
«los versos dedicados a una pequena men
diga rusa». Vet aquí un canvi de nadona,-
litat que no ens Pesperávem.
Documental
No volem treure ni afegir-hi ni un punt
ni una coma. Heus aquí la Ilista dels co
frets que figuren en la • darrera exposició
d'Adolf Fargnoli' destinats, • segons diu, a
l'Exposici6 de Nordamérica
« 1. Una capseta de l'aristocrácia deis
humils. —2. Capseta de l'amor heroic. --
3. Capseta de Púnica dona-, la que jo es
timo. — 4. Capseta en negre i yermen (Ne
guit i Amor). — 5. Cubisme-capseta i quina
broma que farem. —6. No més per tú, i
per mi... (capseta). —7. Cofret de ta dolça
feminitat.»
Sort • que els nordamericans no entenen el
catalá.
Espiritisme
Hi havia un • tito' nobiliari catalá, tras
passat fa pocs anys, que tenia una afició
tan extraordinária al bon beure, que l'ano
menaven •correntanent Veni, viro, rancié. Ara
sembla que un deis seus familiars, de vel
leitats espiritistes, assegura que pot parlar
amb eh tantes vegades com vol, parqué el
té tancat dins un rellotge d'or de butxaca
sent la seva veu, barrejada, és ciar, amb
el tic-tac de la maquinária.
Per?) l'abre dia un que havia estat com
pany de penes i fatigues del difunt, al qual
el varen assabentar la nova residéncia• d'a
quest en la vida ultraterrena, en va protes
tar indignat.
— I ara, home. Dintre un rellotge • de
butxaca! No an'enredareu pas! Em digués
siu que el teniu dintre una ampolla de
Gran Marnier, encara m'ho creuria.
?Es omega a solucionar a Barcelona
el problema de les piscines municipals?
Els barcelonins que, cosa ja ,,airebé era
proverbial, sernblaven girats definitivament
d'esquena a la mar, sembla que per fi s'han
decidit a obrir els ulls i adonar-se de la de
feréncia que amb ells ha tingut la Natura
proporcionant-los tan sinapátic veinatge. No
caldrá •pas que apellem al testianoni deis
milers de Intllets que s'han despatxat a
l'estad() de França aquests estius darrers,
per a convéncer el lector de •l'aflrmack sen
tada en iniciar la present informada. Tot
Que s'hagi fet públic no n'hi ha cap més,
ni tan sois en projecte.
- • -
Segons una nota facilitada a la premsa
local deu fer uns tres mesos, mentre s'es
pera Paprovació d'un pla de construcció de
piscines municipals, es construiran les ano
menades Termes. Aquestes Termes consis
teixen en uns establiments palies de banys
en els quals el públic, per un preu absolu
tament módic, podrá pendre
banys' deis anomenats vulgar
ment llimpiesa. No creiern
que eta iniciadors de la idea
es proposin gran cosa 'Inés.
La primera d'aquestes ter
mes, i ens fa l'efecte que pot
ser será l'última, porqué
ereiem que amb les mateixes
despeses poden construir-se
piscines magnifiques, ja está
del tot enllestida als sótans de
l'Hotel núm. 2 de la Plaga
d'Espanya. Hem tingut oca
sió de visitar-la. De l'obra en
si, de top el detalls de pre
sentació, higiene i bon gust,
no poden fer-se'n més que
elogis. Es veritablement una
cosa magnífica. AquesM és la
impressió que en treurá el
més exigent un cop la visiti.
Unes 'cambres per a vestir
se i despullar-se espeterrants,
cambres de banys espaíoses i
espléndidas, amb tots els re
quisits imaginables, dutxes,
barbar, cirabotes, manicura,
fins Agéncia de Canvi i Sor
sa i de Viatges hi han posat I
Ah! i unes ..installacions per
a rentar la roba i per asse
car-la perfectament reeixides.
Un aspecte de les Termes
* * *
Naturalment, com que en
acplest inón tot té el seu pro
i el • seu contra, les mateixes municipa/s qualitats que acabem de 'des
criure contribueixen a fer di
fa créure que, en aquest punt, tothom hi
estem absolutarnent d'acord. I bé, cal ale
grar-se d'aquesta recent inclinada deis nos
tres crutadans? Evidentment, cal alegrar
se'n. • Pero) .cal tenir present, al mateix
temps, que aix6 no representa ni de bon
tros allb que, en aquest sentit, pot i deu
desitjar-se. Ens exphcarem.
Ara com ara, mirant les coses simple
inent, no s'ha aconseguit altra cosa que la
gent es banyés a l'estiu durant tot el diu
menge. s'hi val pas a .fer el desmenjat
davant el boa( de victbria obtinguda. Aixb
equival pesr a dir-ho en termes ben gráfics,
a trancar el gel. Ara el que manca és que
tota aquesta gentada que, a l'estiu, ha des
eobert el piar innegable del bany, trobi-a
Phivern en plena vida ciutadana, els mit
jans per a Iliurar-se a la continuáció de
l'higiénic divertiment. Aixér és el que poden
solucionar les piscinas anunicipals. Aixt) i
molt més encara. Perqué aquell mateix pú
bijc. que durant els mesas d'estiu atapeeix
un diumenge sí l'altre també els trens
que van a la costa, és integrat en la seva
majada, per no .dir en la seva totalitat, per
públic que treballa i que no disposa en tot
el dia de Pespal de temps 'Hure que li cal
dria per a arribar-se ni que fos a la Bar
celoneta a pendre el bany quotidiá que tant
Ii reca haver de deixar c6rrer.
Aquest problema de les piscines munici
pals constitueix una preocupado!) a tots els
Estats d'Europa que tenen cara i ulls. Ge
neralanent els paisos centrals i els nbrdies
ho tenen perfectament solucionat. A París,
que en qüesti6 d'higiene ciutadana no ocu
pen ni de bon tras el primer lloc de la clas
sificació europea, no tenen en Pactualitat
Inés que dues piscines en funcionament, la
de Butte-aux-Cailles i la d'Hebert (aquesta
recentment transformada). Ara, perb, sem
bla que s'han desvetllat i n'hi ha tres en
vies de construcció, la de Blomet, la de
Rouvet i la de Ledru-Rollin. Hl ha, final
ment, aprovat el projecte de construcd6 de
la «des Amiraux».
I a Barcelona, qué? A Barcelona s'ha
construit la primera piscina que es din mu
nicipal, per bé que no serveixi per cap de
les finalitats essencials d'aquesta mena de
piscinas. Es la de Montjuk. A la Ilarga,
potser • no, caldrá esperar tant aquesta
magnífica a tot ser-ho, haurá d'ésser
destinada a piscina d'espectacle i encara tan
sois en determinats mesos de l'any. La seva
situació i el fet de no ésser coberta, a part
de. les dificultats naturals de portar Paigua
tan arrtunt; no donen dret a esperar altra
cosa.
fiellíssim 1 éxit de les noves Termes.
En primer lloc, Pinconvenient principal
éš la manca de piscina. I diem aircb parqué
no pot ésser considerada com a tal una
extensió d'aigua que deu tenir de quinze
a vint metres de llarg per uns tres d'ample
que hi ha a la part reservada als honres i
una altra un xic més petita que hi ha al
departament femení. Aquestes Termes sem
a les cabines, no hl ha manera de tirar-hl
aigua, és totalment impossible. I és per
aixb que ja des d'ara ens les hern de mirar
amb recanca, tot preveient el seu éxit pro
blemátic.'
A més, el fet d'haver-hi instaHat tot aquell
seguit de dependéncies que hem esmentat
més amunt, dana carácter d'impossibilitat
al seu funcionarnent, parqué no hi ha pas
manera de trabar qui ho vulgui arrendar
tot plegat i es cocnprometi a sostenir aque
lla varietat de serveis.
I voldriem saber encara, pura curiositat
particular, quin papar pot representar-hl a
Saca, en plena barriada obrera, una Agén
cia de Viatges i una Agéncia de Canvi i
Borsa.
* *
Els intervius se solen amenitzar amb una
anécdota. Cree que no deu haver-hi res que
prohibeixi fer el mateix amb les altres in
formacions. I corn que en sabem una de
molt bona referent al terna de la present
inforrnació, no ens sabem estar d'interea
lar-la.
Sembla que els materials que s'havien
d'emprar en la construcció deis Termes de
que parlem, varen sser objectes de discus
si ns ben acaloradas. Una d'aquestes dis
cussions tenia per tema les preferénoies del
Rocalla damunt •'Uralita o vice-versa (no
és propaganda de l'un ni de l'altre). Final
ment va guanyar el primer. I tenim entés
que el vot definitiu va donar-lo un deis que
tenien dret a decidir la qüestiéo, amb la se
güent argumentado que gairebé té el te
d'una senténcia :
— Que voten que els digui. Trobo que
sana millar. Fixin-s'hi bé. Termes de Ro
calla.
L'home havia sénit parlar indubtable
ment de les Tenmes de Caracalla.
1 mot de la fin. Aixob també és de rúbri
ca. No ens resta per a dir altra cosa, a
més de repetir que el pressupost de la re
cent installació de la Plaga d'Espanya ens,
sembla més que suficient per construir una
espléndida piscina municipal tan grossa com
la de Montjurc, sino que desitgem que la
anunificéncia i el bon gust (quaRtats que
no sempre van acompanyades per?) que sem
bla que el Municipi de la ciutat els ha sabut
fer fer les paus definitivament), que la mu
11111111M1111111 ionu 10,1'11110110i i !ifiat /iiii .
Una piscina popular parisenca
bien lnstallades per a un país en el qual
la gent senti la pruija de la higiene. I a
casa nostra, malauradament, no es dóna
aquest cas. Si els establiments particulars
de banys que hi ha a Barcelona resultessin
insuficients, es compendria la construcció
d'aquesta dependéncia municipal, perb copan
que és el cas que no passa res d'aix2), cos
ta una mica d'imaginar-se els anatius alle
gats per a declarar la seva utilitat.
A casa nostra el que interessa ara com
ara és fer tots els possibles perqué la gent
es banyi, i aixb no s'aconseguirá ofe
rint-li el banv per si sol, sin6 que será de
resultats molí més práctics presentar-li per
davant la Ilaminadura d'una estona de na
tació. Aix6, en les naves Termes de la
Placa d'Espanya, que si es posa a la pseu
do-piscina construida tata la gent que cap
I.eIIot,ies
rallibLa 4141_ Centre 33.
ras SatG e 1, al: ara L
o.
nificéncia i el bon gust, repetim, demos
trats en la construcció que cornentem no
s'estronqui i ben aviat puguean donar a co
néixer al públic, des d'aquest mateix lloe,
les característiques de la piscina o les pis
cines prérximes a inaugurar-se, resoltes com
pletament d'aoord amb aquelles qualitats.
Monina REGAS
Cultura clássica
A lp Fundaci6 Bernat Metge, com en
tantes altres cases editorials, tenen corre
dor deis Ilibres que s'hi editen.
Un corredor de la F. B. M., dones, de
cidit a collocar clássics per subscripció, va
anar a trabar el director d'un centre par
ticular d'ensenyament. Potser d'haver es
tat més psicbleg, el corredor ja no hauria
pujat l'escala de l'académia el nom de la
qual callem per no fer-li propaganda, en
veure'n la decorad() (de l'escala, no de la
propaganda).
El corredor comencé els discursos de rú
brica. El director se'ls escoltava amb un
aire tal, que el corredor sospitá que si no
plantejava una qüestió prévia, no arriba
rien pas a entendre's, i féu aquest incís:
—...els clássics... ja deu saber qué s6n
els clássics grecs i llatins.
—No, no sé pas -de qué am parla. No
els he sentit anomenar mal.
— Vosté no ha sentit parlar de Plató,
de Xenofont, de Lucrad, de Séneca?...
—Mal de la vida.
No cal que continuem. El corredor baixá
l'escala decorada sense haver caçat un subs
criptor nou.
• En explicar-ho, algú II féu observar :
— Deu haver estat una excusa. Per no
subscriure's, aquest heme, vencent els res
pectes humans, ha preferit passar per ig
norant.
— 1 ca, heme ; parlava arrnb un aire de
sinceritat que no enganyava. M'ha pres per
un corredor de novelles per entregues.
L'APERITIU
catire
s
_
Ara
el
teruPs «cl eal unes formigues
us
dones i deis vestits deis
relativa
calor.
perfum de les pells humanes b '
s
el perfum deis motors composava aquel anill
olor especial que fan les ciutats a les
del vespre.. Perqué es produeixi és necessá.
Ara han deixat anar les aixete del
ria una temperatura amable, una
fred, i el perfum de la pell humana unpeluian,
damunt del pit o damunt l'esquena aml una
criatura d'on- massfs a les entranyes.
Ilunvá acompanyats del gin,
de dos litres de gin. Hi ha dones que p
aquestes pells de béstia
satisfacció especial, -com si portessin una
de I anilort i
processó de Corpus al llarg de Pespinadi. Es
per aixó que seure a l'aire lliure de cara
us lleneen de la terrasa, tant aviat les
a la punta del nas com us fan una mena de
Les formigues del fred i de la
d'un altre planeta. Les persones humanes en
la nit amb una copa al llavis us c161 a la
condick d'animal antártic o de fisiclogia
e o
ii
el paisatge, o es creen un paisatge d
teol ts sentits estimen el bar dos. Es limiten
ri°Er'n el bar les paraules pugen de o mpe.
ratura, el glaç és més fred i les mirades de
les dones eón més hospitaláries, els t
hores es -fan més manses 'de passar i la
ges perden impertinéneta, vull dir qu
voluntat perd tot l'impuls per
cadaiarau. uriós
que en Pantinaturalitat del bar,
les coses naturals es fan roents en la fan
tasia mig aducada. Penseu amb les p uges
lentes damunt d'una pinassa vibrant, i en
lt fe;Veieu
aquel] coloret de rovelló celestial que a
les muntanyes. Hl ha un moment que sen
tiu tots els trets deis cagadors amb ordi
na a dintre el caragol de
-
les ales d'un becadell
espo
t un
céreo( misteriós en l'aire com aquelles
re
de canya que Ilencen en el circ els acróba
tes xinessos.
Ara és el temps que les becades engi guen
les pinces del bec dintre la arroba negra i
cacen uns cuquets que semblen lletres infla
des de tinta vermella.
La becada és la princesa de la cuina hi
Terna]. Un d'aquests ocells rostit, amb les
ales esteses davades a banda i banda, fa
Pefecte d'un case de Walkyria ensorr t en
un coixf de boll. ts ini plat wagneriá, perd
que té un gust especial, que fa pensar en
els bragos de Madama Bovary quan es aven
[Inés carregats de febre. No sé per qué em
sembla que Flaubert es perfumava e s dé.
gotis amb abécasse sur canapé».
Aquests dies de novembre, a més a mis
de les imatges.suculents, en el bar el des
pena una afinada melodia dels nervis. El
jazz se sent a tot arreu amb una bruialitat
.de máquina. Aquesta brutalitat se'ns ha fet
tara de la nostra Tnell que la portera engan
xanda a Porella com portem la corbata da
munt de la camisa. Només en el bar sense
música sentim ala violins solitaris de la. pas
sió, uns violins nets sense humor ni ii onia,
que són el preludi de la história sentimen
tal d'aquesta temporada.
Potser mis endavant, quan apreti el fi-el,
el bar s'haurtt tornat colora i descamisat
com la terrassa a l'estiu, i tindrá to t un
aire de locomotora amb xiulets 1 bai dere
tes i fum. La idea normal del bar és zques
ta, per?) els primers dies de novembre, quan
tot just s'enceta la seva part ácida, él bar
suggereix tricromies manses i pensaments
pintats de grisalla.
Les dames del bar eán les mateixes, amb
variants Ileugeres, els ulls han reprás el
seu carbó natural, les dents porten una mica
mis de nimia, i en el prestatge del cor
les roses han perdut quatre .fulles de bo
geria. Tot aixb vol dir que el perill s'l a fet
menys cridaner, per6 rnés íntim i més cm
rosiu. Ara és com si les coneguéssiin de
nou, parqué les ,pells, els barrets i les mit
ges son una sorpresa.
Hl ha per6 una desconeguda que
premsat el nas i les gaitas en forma de
ta Garbo. Aix6 aviat passará de mol
r6 avul dia encara té una supremac
ganivet esmolat. 'Es possible que ac
figura tartárica d'ulls niquelats sigui el
..dolg del bar, el mis impregnat de mil
i de poesia.
La paraula poesia en el bar fa 1' f ecte
d'un aperitiu més, posat a la llista porque
sí, pero que no demana mal ningú. Maal_-
grat amó sempre hi ha un persontge
an
enlode, vestit per anar a les carren sdae
cavalls, que se'n beu una copa girat
d,a
quena a tothorn. Aquest personatge s rutinat
del bar de vegades es forada el cap ami n
bala i de vegades se'n va a visitar una se
nvora que canta fragmenta de La Favorita. eliss puunntpesdrseisonvattg: respectable des de tots
con
La grácia més fina del bar és poderr en
viure amb ,la banalitat, sense, pensa
aventures oceániques ni en gent
tenvica
pel
quitra deis ports.. La grácia més
fina del
bar és prescindir de la literatura del bar, 1
descobrIr que un imateix és tan banal
em
les coses mis banals del món.
Potser el contacte amb la púrria ber
tida, exactament igual que l'altra púrrb
rá passada per les botigues d'aparell
nitaris i per les botigues que venen e
dedors automátics, és una hora de <
per les pi-tiples miséries, per tota la r
impoténcia moral, i en el bar no sent
vergonya d'ésser sincers..
. Hl ha algú que es pensa que el b
un estri per injectar alcohol i per <
lorir matrirnonis ;.aix6 és un pensamen
sembla enraonat, pen6 és inlust.
En el món que vivirn hi ha poquís
coses que valgurn la pena de veure de
i
coses.
Un
puguin veure a terpoeisi
d'aquets llocs pot ésser la dent
d'una noia de vint anys, pot ésser Is
d'un préssec madur o l'ala d'una oro
pot ésser un hospital o un concurs d
tació, pot ésser encara si voleu dues r
coses rnés, i pot ésser un bar normal
sense truculéneles, en aquests primens
de novembre, a Phota que es desini
careta professional i els ulls atribueixei
forma amable a les copes de vidre.
JOSRP MARIA DE SAGARRA
s'ha
Gre
, pe
a de
uesta
punt
robis
ves
, pe
s sa
ncen
onsol
ostra
in la
ar és
esco
t que
imes
debb,
ves
dura
pell
neta,
na
tres
ssirn,
dios
a la
una
GRAVAIl
i" u LK r A r Diur ALw k "" T
3
a 201. Teléfon 7 r 71
VIATGES S. A.
Rambla Canaletes, 2 I 4 - BARCELONA
o Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Estrangers
Passatges marítims i aéris - Víatges a «Forfait»
Excursions acompanyades Peregrinacions, etc.
INFORMES
I PRESSUPOSTOS GRATIS
MIRADDR
Els nostres jardins
Entre les Arts valentes,• és a elir, que planten cara al públic, el desafien i aca
ben per irnposar-di els propia produeres,
agradin o no agradin, no s'hi poden comp
tar les Arts del Jara Una casa, posem
per cas, pot viure i viu al mig de la indi
ferencia i de l'hostilitat, contra els sentí
menta del propietari i deis estadants i els
epnretvearrlacoant•rtoatselsplesgeautss,eniemelilcas, diureas fia dvuerlala,
sense arreconar la supérbia. Els jardins te
nen l'animeta menys ferina, més estovade
ta i vaga, com digué al seu temps Marc
Aureli, parlant d'hornea Inés que de jar
cens. No poden suportar da indiferencia,
ni molt menys la fredor. jardí privat
demana l'atenció diária i •benevolent del seu propietari ; els jardins pública voten la sim paen popular. Sense aquesta simpatia a la
base, els diners curtegen per sostenir els jardins, la gent trepitja els prats, els pa
pers i les pella ?e cacauet omplen les coses
de flors ; en fi, els jardins es posen ma
dalts, i qualsevol exigencia del tráfec o de
l'edificació els fará passar a millor vida.
Em sembla que MIRADOR ha estat un
deis portaveus mes amables i constants de
la simpatía del públic per alguna deis nos
tres jardins ; els de Montjuic, per exemple.
Puc dir que ells han agraTt &tuesta acti
tud, com una pluja en mig de l'estiu? A la
simpatía escau la resposta de la confiden
cia ; per aixó els nostres jardins vénen,
aquí, davant de vosaltres, a fer un poc
d'examen del propi estat, i a dir guinea
són les .miseries que encara els afligeixen
i des esperances que els hallen i Iluen da
vant deis ulls. •
« * «
Es cert que, de quinze anys engá, els
nostres jardins han anat millorant de qua
litat i creixent d'extensió. Després del pe
ríode Oliva, • havien entrat en una agonia
que semblava fatal i inevitable ; l'esperit
públic adquirí un gest de desesperanga, tan
ben fixat, que totes les converses sobre jar
dins i pares estaven tocades de derrotisme,
i només se'n parlava en to amargant, •com
de cosa definitivament ratée, fracassada per
sempre a Barcelona. Deis jardins pública
passá la desillusió als privats, i tot Part
deis jardins semblá que fossin negats per
una inundado de pessimisme. Aleshores, fa
quinze anys, quan s'iniciaren els treballa
de l'Exposici6, un grup de persones de gust
i d'influencia política dona una orientació
per tal de comengar a refer la nostra tra
dició de jardineria. M. J. C. N. Forestier
va ésser cridat a Barcelona, i el pare de
Montjuic mostrá, des del primer moment,
que Porientaci6 donada obtenía un hxit, en
la práctica. Vaig ésser present a la naixen
ga d'aquesta orientaci6, i • amb presencia i
constancia, ja que l altres meras no podía
posar-hi, he procurat ajudar a aquella que,
en el govern de la ciutat, han volgut con
tinuar l'acoló cívica de restauració de la
riostra jardinería. Actualment, el pare de
Montjule, el de la Ciutadella ressuscitat,
els jardins de l'Avinguda d'Alfons XIII,
Incita d'aquests jardinets escampats per•
Barcelona, donen fe de l'eficacia contin
guda en potencia dins l'orientació donada
al problema dele nostres jardins. I, sobre
tot, la moral del públic ha estat aleada i
tonificada ; es comenga de creure que Bar
celona pot ésser una ciutat de jardins, i
fins 1 tot, molta de gent simple i optimista
es pensa que Barcelona és eiutat famosa
pela seus pares; 1, finalment, a l'espera de
les classes que han de dirigir el caminar de
la ciutat cap a un denla més gran i més
fort, •els jardins s'hi han fet un lloc i gus
tosament són respectats i tinguts en compte.
* * *
Ab Pare PrineiPio ; les plantes són el déu
máxim -que cal adorar en els jardins, i per
aquest Júpiter hem de comengar. Es essen
cial l'amor a les plantes en l'amor als jar
dins, i, així, és naturad que en Pacció re
novadora d'aquests s'hagi donat un gran
papar a •l'afició • ala vegetals, i que s'hagi
procurat desvetllar-la. M. Forestier, al punt
de comengar e' pare de Montjuic, ja va do
nar-me la fórmula : era necessari pendre
com a base les velles plantes del país 4, al
Ile~101~,
"LA
EL RESTAURANT DE MOD.A.
A L'EXPOSICIÓ
ha quedat convertit en
un estotx de cristall
Hi ha calefaccid
ORQUESTRINA VERDURA
Taladora 33924
mateix temps, introduir amb compte i seny,
a poc a poc, plantes encara no conegudes
ad, que anessin avivant la curiositat i l'in
terés del públic. Aquesta fórmula ha pro
duit efectes remarcables, encara que no de
finitius. Moltes persones comencen d'inte
ressar-se per les plantes, • i van als nostres
pares, a Montjuic sobretot, a examinar-les
1 a comentar-les. Els jardinera i horticul
tora reben comandes de vegetals que, pocs
anys endarrera, ningú no demanava a Bar
celona. Cert és que no sempre el volum de.
la comanda és•prou eonsiderable per deter
minar la fixació de la planta demanada al
nostre mercat. L'aficionat barceloní no és
encara obstinat i pesca, com un bon aficio
nat anglés, per exemple. Per2) aixt, anirá
venint, si continuem la nostra ace16.
Es possible que el lector • indulgent trobi
un cert gust a conéixer amb quin criteri
es fa la introducció de plantes noves as
nostres jardins pública. El principi que
apliquem és el de no valer fer entrar el
clau per la cabota; és a dir, que des Ila;
vors 1 plantes que anem rebent de diversos
paisos (plantes que un hom pensa que con
vindran al nostre clima) són cultivades amb
molt de compte, al comengament, fina que
n'hem ebtingut, per reproducei6, un cert
nombre. Llavors passen a des plantacions,
a partir d'aquest moment s'acaba la insis
tencia, i deixem els jardinera, a la terra,
el sol i altres elements que actuin sobre
d'elles. El resultat acostuma a ésser que
maltea de les plantes introdaides no pros
peren (encara que, extremant les atencions,
haurienpogut sostenir-se); peró un cert
nombre entre elles troben ad una conjun
ció de condiciona naturals tan
• favorables,
que s'aclimaten perfectament I veureu que
els jardinera, de própia iniciativa; les re
produeixen, i de fet, les converteixen en
plantes tan del país com ho pugui sser el
xiprer, que ve de Persia, i d'atzavara, que
és filia de Méxic, i que va venir per vaixell
de vela.
Aquesta acció desvetlladora de l'interés
per les plantes i flora está anca relacionada
atnb les exposicions periódiques que la ciu
tat ajuda a organitzar al Foment Nacional
de d'Horticultura. El nombre de persones
que les visiten, armades de llapis i llibreta,
4 que apunten les varietats que els interes
sen, éš cada cop més gran. Els amateurs
fan aixt obra útil, ja que encoratgen a es
timulen als nostres jardinera. L'exposició
de Tardor, ara oberta al Palau de !Selles
Arts, dóna ocasi6 a des persones que vul
guin sumar-se a aquest encoratjament.
Molt resta a fer en aquesta materia. En
cara que tirtguem una abundant flora als
nostres jardins, estem sense veritable jar
dí de colleccions hortícoles. A falta d'aquest
sembla que caldria, almenys, organitzar una
secció d'etiquetatge de plantes, dins el ser
vei de pares, de manera • que les persones
que s'interessen per la flora deis•nostres
jardins, ja que no la poden trobar metódi
cament reunida, n6 es vegin del tot des
emparades en Ilur bon desig.
NICOLAU M. RU•BIÚ I TUDUR1
Arquitecta
Coses de l'Ateneu
Un amic ens ha trames una classificaci6
deis criats de l'Ateneu basada en la forma
de tractament que usen quan algú demana
un soci. Partint d'aquesta base, en fa qua
tre grups.
Hl ha el que pregunta •
a dalt: «Que hi
ha el senyor Duran?», i en rebre la res
posta avisa : «Digueu-li que hi ha el se
nyor. Pujol».
La segona variant és : «Que hi ha el
senyor Duran? • Digueu-li que hi ha En
Pujol. (Quan la cosa va així, generalment,
Duran és soci i Pujol no n'és.)
La tercera fa : «Que hi ha En Duran?.
Aviseu-li que hi ha el senyor Pujol».
I finalment, es pot arribar a sentir, per6
és excepcional : ((Si hi ha En Duran, di
gueu-li que En Pujol pregunta per ell».
L'ame autor d'aquesta classificació sos
pitem que no és soci de l'Ateneu. Es ciar
que en la dependencia d'aquesta casa, pel
que fá a tractament, es poden trobar totes
les gradacions, des de la fairailiaritat del
Ramon del café a la cerimoniositat del ma
jordom, tito no anomena mal cap soci
d'abra manera que pel nom de fonts pre
cedit del tractament de Don.
Deu ésser ,pee fluir aqueata exquislida
correcció i servir-la en exemple als altres,
que tan bon punt arriba un soci a l'entre
sol i troba tres o quatre criats i el mejor
dom, aquest s'avanga i apartant imperiosa
rnent els altres diu :
-- Don Tal,.. ahí tiene una carta para
usted...
Per explicar-se aquesta servicialitat n'hi
ha prou ami) dir que la majoria de socis
acompanyen els cinc céntima lobfigatoris
per al carter, amb alguna alca peca de
moneda.
Una
Sessió necrológica a l'Academia Espanyo
la. Funerals de primera classe en rnemória
de Tamayo i Baus, autor de Un drama nue
vo i Locura de Amor i Secretari que fou
— perpetu — de l'Academia.
A través deis finestrals de vidres pluri
colora, com els de les Catedrals, la claror
d'un cap al tard d'octubre introdueix una
espuma de melangia que es va dipositant
damunt el veranell vellut deis sillons, com
una pols tenuíssima. De sobte, la ventada
de la illuminació eléctrica aixeca una den
sa .polseguera... I entren els senyors Acadé
mica, darrera del senyor Menéndez Pidal.
Moren les converses i la tos a qué el pú
blie s'havla Ilengat tot esperant.
S'ha aplegat en la sala una concurrencia heterogénia. Dames gentils i polides, dues
o tres actrius, hornea de lletres, encuriosits,
els amics de la casa, quatre despistats que aprofiten totes des ganguea, els habituals a a.questa mena de coses i fina hi ha un pe
riodista.
El senyor Menéndez Pidal s'ha assegut
darrera la taula presidencial entre el Bisbe
de Madrid i el senyor Rodríguez Marín.
Per cert que, atenent a éategoria de bar bes, la d'aquest darrer feria moka, més pat
xoca a la Presidencia. Malgrat el seu in cipient emblanquiment, la barba de Me
néndez Pidal no és encara, sortosament per
al seu propietari, del tot presidenciable.
A d'entorn s'asseuen els académica. Són
poca, peró ben avinguts. Es veu de segui
da que estan en el secret. I ben repapats
als sillons donen al públic una mirada ami
ocsaalPees!ir: anunciativa que arriba al rnoll deis
tal de palesar la caducitat efímera
de les coses humanes está enearregat del
panegíric del Secretan perpetuo l'actual se
cretad perpetuo. Aquesta carambola d'eter
nitats no pot abastar-la amb dignitat més
que una Academia.
I el senyor Cotarelo, que s'ha ves
tit un uniforme Ilampant, mig de major
dom i inigl de ministre, comenga a llegir un
discurs biográfic.
Té una veu sorda perillosíssima. Es una
dolga invitaci6 irresisti' le per a malta. En
Tamayo és bressolat amb cura en la seva
eterna son. Aviat, en imitació transitória,
aquesta comoditat d'homenatge s'escampa
per la sala.
El senyor Cotarelo va •eguint a grana
gambades la vida del drarnaturg en una
peca erudita que no deixa res per perdre.
Passa un quart, passa anitja hora. La
gent comerlo a tossir i algunes senyores
xluxiuegen. Algun académic ardit s'arrisca
a assajar la pose estatutaria.
Destacats del grup académic, darrera Ilurs
tauletes i Ilurs vasos d'aigua delatora i fa
tala, els senyos Sandoval 1 Alvarez Quintero
(Serafín) esperen que els arribi el torn d'u
sar de la paraula. De sobte— fa tres quarts
que está Ilegint el senyor Cotarelo— San
doval passeja la mirada pel palie i beu un
•ic d'aigua. El palie compren perfecta
ment el que aixt> vol dir i he agraeix.
Efectivament: als dos minuta ha 'acabat
el Secretad el seu discurs.
I coanenga el senyor Sandoval. (Serafín
Quintero s'estira els punys de la camisa,
carraspeja, es cargola el bigoti, mira al
sostre. Des del fons de tot el seu aquárium
els altres académica fan, amb prudencia, la
viu-viu.)
I comenga el senyor Sandoval, poeta ofi
cial de la Casa. Mare de Déu, tot seguit
se li veu Porella ! Quin devessall de póesia,
quin doll d'imatgena, entre Bécquer 1 Nú
nez de Arce. El senyor Sandoval fa Inés so
roll que el senyor Cotarelo. Sembla que
rebot les frases contra les parets. I les va
fora,gitant com en una batalla. Parla de
Taanayo perqué no sigui dit ; per?, és més
important el farciment que el gall. Com qui
posa el cobrellit a la finestra, el senyor San--
doval perla del «manto regio de la Sobe
rana de Castilla» i enyorant les églogues,
diu que «la palmera y el laurel ostentan su
perenne verdor y su pomposa lozanía». No
manca «la hojarasca Inútil, reseca y cru
jiente» ni «los dos términos de un dilema,
que sólo pugnan y combaten para que la
conclusión en que se unen sea innegable,
cierta y evidente». Quin poetas, aquest
home!
Malgrat que el seu discurs no arriba a
un quart d'hora de lectura, li dóna temps
per a citar Manzoni, Moratín, Ferrari, Duc
de Rivas, Zotrilla, Rojas, Lope, Calderón,
Sófocles, Shakespeare, Tirso, Diderot, Pi
randello, Navarro Ledesma, Víctor Hugo,
al «notable crítico don Luis Araujo Costa»
i al senyor Francos Rodríguez. Quin erudit
está fet aquest poeta!
I som arribats a la fi de festa. El dis
curs deis genmans Quintero, llegit no pas
a duo, sinó solament per Serafín, que és
un excellentíssim lector. El discurs és breu
i substanciós com una maduixa. Picant i
saltir6 e= un pinyol. Ultra comportar les
úniques observacions critiques assenyades
respecte a Tamayo que s'han dit en tota
la vetllada, conté certes estridéncies que re
botaren amb alegre soroll damunt Pensopi
ment general.
Amb més o menys boty gust,„amb més o
menys sentit de la vertedera realitat esté
tica que es porta arreu del món, peró amb
innegable sinceritat i amb una bona dosi
d'enginy, ele Quintero aldudeixen, refuiant
los, ala corrents innovadora. No hem pos
de seguir-los per aquest camí, tant més que
els seus estirabots ens han fet rime un mo
ment en la serietat encarcarada— de pa
eastegat i de carté; huanit -- de l'Acedé
ni:a. Con) en el Tienedicamus Domine, el
senvor Bisbe de Madrid ha donat el se
nval - un somriure— i tot el públic ha ri
gut a pleret.
Tot plegat, per6, el record de la sessió
no nerdrá mai el seu auténtic perfum ne
crológic ni 'a seva densa solemnitat Horda
i anacrónica
En sortir al carrer jo recordava uns certs
Jocs Florals, ;,ra fa, ai, vint anvs, a la bar
riada de Gráci t. El senyor Marinello, el
irneu vell i bon amic de sempre, Ilegia un
bell parlament de grades. Inoblidable :
Dames i cavallers, 'Madona la Regina,
la riostra !eta. acata, la, nostra fasta fina.
No sé per qué vaig pensar l'altra tarda
que no deixa d'ésser curiós 1 significatiu
Que una sessi6 solemne d'avui a l'Academia
Espanyola tingui, malgrat tantea diferen
cies, una tal semblanga amb una Jocs FM
rala d'ara fa vint anys a la barriada 'de
Gracia.
Ja es veu, ja, que el senyor Tamayo
Baus era un Secretad perpetuo!
RAFAEL M ARQUI NA
DEIS "POILUS" ALS ESNOBS
O LA DEL BUTWISME
Qui va ésser? Un gran escriptor, dolent
profeta : Eugeni d'Ora. La vida que s'a
propa será socialista i senzilla — assegura
va cap a l'any 1921, el mateix any que Ji
feia dir que la llibertat «padece, pero no
perece». Dolent profeta, ja he hem dit. No
trigaren gaire els cabarets a amplir-se de
tanguistes i de báquica bevedors de xam
pany, ola eseenaris a trepidar sota la ne
I es que la nostra época ho és de «butxa
risme», epidérmic i transcendental. Fina ho
mes d'intelligencia formidable com Bernard
Shaw fan apellació a cr, innecessari butxa
risme per a esclat i conservad() de la seva
fama. Van Dongen, pintor del gran món
i del demi-monde, s'exhibeix cobert per l'es
lip i les barbes, i Fujita l'imita, i Manan
Andreu imita Fujita. El hutxarisme esdevé
EDMONDE GUY VAN DUREN, amb els artistes del Palace de París, a la platja
de Biarritz.
grada afrodisíaca i coreográfica, l'Opera
a presenciar els més sumptuosos halls i se
guiois que París recorda, la literatura a
compondre defenses de l'amor socrátic i lés
bic, Deauville a consumir anilions i fins
Moscou a reproduir en les files del Neva el
llibertinatge de les nits tsaristes.
I és que les guerrea con) les revoluciona,
mal no han estat gaire prolífiques d'auste
ritats. Durant la guerra, en alguna sectors
del front francés, el dels Vosgues per exem
ple, els soldats alpina, després d'una ofen
siva o d'un gros atac rebutjat, prenien el
tren de París, per a fer «la bombe», sense
permis i amb escándol del Quarter General.
Aquell ?elit de fruició després del carnatge,
feia pressentir la postguerra sumptuosa i Ili
bertina. ?Qué va ésser el dia de l'anmistici,
sinó una bacanal? Potser sí que s'ompliren
les esglésies de fidels i de flora les tombes,
per() mai no varen acostar-se tantea pardea
humanes sense fer precedir la intimitat per
una elemental presentaeió.
Aquella hornea de la guerra s'apressaren
a treure's els capota /alca, i arribats els
esfluelgs mundana, anaren despullant-se fins
a convettir-se en «poilus» de platja, els.«poi
lus» de les trinxeres. Després, s'hi varen
sumar els esnobs amb renda, ala artistes
excéntrica, els aventurera i els estrangers
amb calendar recreatiu, .que han format la
Internacional del butxansme, que un dia
té assemblea al Lido o a Deauville i un el
tre, con) aquest mes passat a Cannes o
a Biarritz. Aquesta patita Internacional
torna a reproduir les mateixes atzagaia
des d'aquelles iumerveilleuses» i d'aquella
«incroyables» que es llenaren després de la
Revoluci6 i de les guerras de la Revolució,
a la moda de les «sense camisa», per a fer
burla dels «sana culottes», i al vals, impor-.
tat d'Alemanya que trencava el cerimonial
del minuet, per a confondre les carnes.
Moltes vegades hem pensat en l'extraor
dinária semblanga de la nostra época, amb
l'interval entre la caiguda del Terror i l'ad
veniment de Bonaparte. Teresa Cabarnis,
madame Hasselin o Josefina Beauharnais,
marquen la moda. No van amb faldilles
curtes, per6 sí amb la faldilla oberta per
un costat, mostrant la nuesa que als salons
es cobria amb una túnica de glasea cada ve
gada més transparent. No bailen el char
leston, mes sí el vals que escandalitza a les
ienyores, enyoradisses de les F>avanes 1 ga
votes. A París, com ara, hi ha més de sis
cents salona de ball. Com ara, també, cal
que una dama «á la paga» parli de política,
estimi les lletres i les arts. La senvora es
barreja amb la pecadora. Perqué, a Pranga,
la paritat resulti més forta, passen pels sa
lona el nobles arruinats per la Revolució,
com ara passen els nobles russos, 4 mentre
els rendistes que han patit els assignats
gairebé no cobren, els diputats es fan aug
mentar les dietes. Qué més? Fins el bailad
mundá apareix per primera vegada.
Les platges encara no estaven Ilen9ades.
Ni Deauville ni Biarritz existien. Aquella
neurosi 4aurá arribat a la neurosi d'en
guany? Possiblement no, alanenys, per part
deis hornea. Ni el pintor David, ni Raffet,
ni Appiani, hauri n mostrat la seva nuesa
a la platja corn Van Dongen, Fujita 4 el
nostre Marian Andreu... Nosaltres hern con
templat astorats l'anatomia de Manan An
dreu, no per ella mateixa, car no és cer
tament apollínea, sin6 parqué el pintor An
dreu tan mesurat, tan tocat i posat a Bar
celona, sofreix a Biarritz una inexplicable
transfigurad&
1111¦11~~~110/~1~
la técnica del reclam aplicada als artistes
mundana, i als financiera i prínceps exó
tica.
Sortosament, de vegades, aquest butxa
risme pren un aire salitrós 1 desvergonyit,
i entre el butxarisme del segle xix, hepátic,
i tristament decoratiu, i d'actual, impudic i
paga, preferim aquest. Edrnonde Guy cor
rent gairebé nua per la platja de Biarritz
i una dona «prerrafaelita» del fi de segle,
l'elecci6 se'n va cap a la dona nua. Els
pitjors són els mascles, els bútxares que
apareixen amb «cache-sexe» per a fer el re
clan) de la seva pintura o de la seva filo
sofia.
MÁRIUS AGUILAR
Un truco
que sembla d'En Montero
El senyor Bernalda de Quirós és un pin
tor argentí els lxits del qual han festejat
els seus mies barcelonins amb un banquet
a l'Ecitiestre.
Abans de comengar Pápat, el senyor Qui
rós reuní alguna periodistes i els entrega
•unes cópies a máquina.
tenen al petit discurs de grácies
que penso fer —els digué. Els el dono•ara
per estalviar-los feina.
Els periodistes es mostraren encantats.
A l'hora., deis brindis el senyor Quirós,
emocionadíssim, s'aixecá a parlar:
— Volia, senyors, llegir-los un discurs que
portava jyreparat. Per6, davant una festa
com aquesta, vull que parli el coy, vull que
les meves paraules siguin espontánies...
En dir aix6, agafá les quartilles del dis
curs i les estripá en mil bocina.
A continuació digué el discurs de me
mbria.
Els periodistes no van compendre el «tru
co» i van estripar també les cópies. Sorto
sament per al senyor Quirós, tres o quatre
se n'havien ja anat. Aixt pagué el seu dis
curs veure, encara, la llum pública.
Jaurne 1, vi -- Teléton 11655
RAMON BES & C
Maquinaria, Tipus, Filetatge
de bronze, Tintes i utillatge
per les Arts Gráfiques
A
1
Agullers,l, I Vía Laietana,4. BARCELONA
Teléfon 15524 - Apartat 896
Direcc16 telegrifIca: DANIBES
PASTI I.LA$
LLO Eacaliptol, Savia de Pino y Saltan°da TM
Mala TOS, CATARROS,
BRONQUITIS, ASMA, etc.
No contienen ningún narcótico
Reatadas por eminencias médicas
durante cata do SO sao.
4 MIRALOR
LES LLETRES052
EN MET
Conte ínédít de CARNE MONTORIOL
En Met tenia un carácter esquerp i sel
vatge.
Quan, els diumenges, Os seus companys
deixaven el port per anar a bailar a vila
i fer una estona de broma amb les mos
ses, ehl es passava les hores sol. •Si era a
l'estiu, corria a la vela: li •agradava anar
resseguint totes les cales, de les qúals co
neixia el més, petit recó; cada penya te
nia per en una particular significanga, puix
de noi era • molt fantasiós la silueta de
cada roca havia estat durant un temps
Pheroi d'un seu poema. Si era a l'hivern,
embolicat amb el tapa-boques, jeia dins la
barca, o en un reces mentre hi havia sol,
i allá s'oblidava de tot, embriac del blau
del ce!, bressolat per la caneó de la mar,
perduda tota noció de vida, orfe de tot
pensament i tot desig.
En Met, de molt menut, havia perdut els
pares. Recollit per un oncle vell i xacrós,
haviá pujat esquerp, sense companys, pas
sant-se dies sencers sense badar boca. Des
prés havia treballat de valent, no parant
fins a Unir ún llagut seu. D'aguan mornent
ja no desitjá res més. Sortia a la pesca
amb un company, perb sovint s'oblidava
de la saya presbicia, i cuan aquest li de
manava .quelcom tenia un surt semblant al•
d'aquell a, qui desparten sobtadament d'un
son profund. •
D'altra part, si En Met no era gaire bon
companyó, li perdonaven tots la seva sal
vatgeria, puix admiraven el seu coratge.
Sempre que hi havia, hagut algun tempo
ral, havia estat el primer de córrer a l'a
juda deis: que estaven en perill, i molt so
vint havia salvat gent arriscant la seva
vida. Era el més gran nedador de tots els
voltants. Bon xic - imprudent, sortia a la
pesca cuan tots els altres no volien fer
ho. Fort, un xic agegantat, tossut, Ii agra
dava la Iluita, i mai no havia tingut un
moment de paüra davant la mar negrosa
i bramulant. Sempre E havia semblat que
podia dominar-la arnb al seva voluntat obs
tinada.
Era un dia calent dé julio!. En Met
dormia a Pombra del llagut, cuan es sentí
vora el rostre un alé tebi. Obrf els ulls...
Una nena d'uns.cine anys, vestida de blanc,
-era allá, mirant-lo amb ulls immensament
grossos i meravellats.
En Met volgué apartar-la, sorrut; paré*
la criatura s'entossudí i ,no volgué allu
nyar-se, ans al contrari, prengué una de
.ses manasses fortes i brunel entre les sa
yas petitones i grasses, i comengts a acaro
nar-lo suaument, mentre continuava fitant
, lo tranquilament i confiada.
' En Met se sentí, de cop, pres per áquell
infant, i una estranya passió abrusl la se
va ánima. Tota la forga del seus vint-i-cinc
anys vergas esclati en aquella primera
afecció, i aquella menuda arribé' a ésser el
seu sol pensament. Era, paró, una afecció
ben torresposta.
La nena no s'hauria mai lassat d'estar
en ele seus braeos; eh Phavia de banyar,
volia que li donés el -manjar, i passava
llargues horas fent-la saltar sobre els ge
nolls i escoltant el seu xerrotejar d'ocell.
Abans, cuan era a mar, En Met no sentia
,cap desig, • cap enyoranea... Ara, de cara
a la platja, el eor u batia fort cuan s'a
propava i podia distingir la gentil silueta,
que l'esperava amb els bralos oberts i els
peuets dintre l'aigua.
* * *
La Rosa havia arribat a estar gelosa
d'aguan marinér, que semblava volar pen
dre-li tot l'amor de la seea menuda. I no
la deixé mai. l'oren llavors llargues hores
que passaren tots tres junts. La nena, amb
el seu amor per ambdós, fou la qui desvet
Ilá en ells una forta simpatia. Sovint, amb
els seus bracets curts i grassOns, els abra
gaya juntament, besant-los ara l'un ara
l'altre... Menjava un préssec. La Rosa Pha
via d'encetar, i després el presentava a En
Met, tot sucós i sagnant lleugerament de
les dents d'ella. Volia que li passessin les
mans pels cabells estona i rnés estopa, i
llurs dits es fregaven sovint per entre els
rulls sedosos...
• Molteá vegades anayen a calar amb En
Met, i era llavors que aquest es sentia més
falle que mai. Sota el cel dar, sobre la
mar blava, les muntanyes finament mora
des al Iluny, el boa sol posant una boira
,d'or en totes les coses, i ell senyor de tot
•aixb, i encara de la dolcesa d'aemelles dues
siluetas blanques que destacaven sobre el
llagut fosa
En Met havia anat perdent aquel! posat
•sorrut que li era propi. Aixb no vol dir que
fos gaire parlador; ans al contrari, conti
nuava passant llargues estones sense dir
un mot; havia agafat solament una ex
pressió més dolga. I és que es sentia tan
falle! No havia pensat ni una sola vegada
en el canvi sofert, en la vida suau que
portava ara, i que alió no podia durar in=
definidament.
Passaria Pestiu, i qué?... En Met s'havia
anat avesant inconscientment a aquella
dolga companyia, a aquellas siluetas blan
ques: la menuda impacient i renouera, l'al
tra esvelta i recollida. I no sabia res d'e
lles. Mai no havia sentit la necessitat de
fer preguntes, de saber qui aren, d'on ve
nían. En tenia prou amb huy preséncia i
així hauria viscut temps i més temps si
quelcom.inesperat no hagués vingut a des
vetllar de nou en en la seva naturalesa
violenta i salvatge.
* * *
Un matí que En Met era, com de cos
tum a la piada, sotjant l'aparició de les
robes blanques, velé venir la menuda sola,
que, saltant-li als bralos i besant-lo manya
gament: —Ha vingut el papá, saps?—li
digué. —Vol que ens en anem, i jo no ho
vull... Jo vull quedar-me amb tu, saps?
Parqué t'estimo molt, molt... En Met sentí
quelcom desconegut encara. Un aclapara
ment estrany Penvaí, i de tant en tant una
esgarrifanea Pestremia tot. La &abre Par
borava. Passaren les hores i la Rosa no
venia. Les persianas verdes de la seva cam
bra eran curosament tancades.
En Met s'adoná, en aquell moment, de
les sayas manasses brunes, de la seva figu
ra de gegantás, de la cara cuita pels sols
d'estiu i els freds d'hivern, de la seva cur
tasa de mota..
Com devia ésser ell, Pespbs, que en
aquella moments potser la besava amorosa
ment? I comprengué llavors com estimava
la Rosa violentarnent, amb tota la passió
d'aquella seva naturalesa salvatge que ella
Ii havia amorosit a la superficie tan sois,
perd que ressorgia més potent que mai a
la sola idea de perdre la dona estimada...
La nena el mirava amb aquells seus ulls
Meravellats. Oh, sí! Ara tot era dar per
a ell!
Des del primer moment havia estimat la
mara en la nena. Aquell bes que ella li
feia sortint deis bragos de la Rosa, era per
ell infinitament més dok que cap altre, i
aquells mateixos ulls de mirar tan infan
tívol que l'havien captivat, aren encara els
ulls d'ella...
No podria resignar-se a rornandre, de
nou, sol. Qué faria, ara, cuán ella no seria
allá? Qua faria?...
Ni el mar, ni el ce!, ni les muntanyes, ni
la platja, res rnai mes no podria dar-li el
més petit goig... Tot s'havia animat de la •
sola preáncia d'ella, i ara tot seria pie del
seu record.
Allá, en aquelks roques, havien anat a
calar musclos, que després havien menjat
en amorosa cornpanyia; en aquella platja
s'havien clavat una espina, havia volgut
que tantes vegades la Rosa 1 ell Ii besessin
el petit peu rosat, per treure-li la pupaI...
Més lluny havien anat a pescar, i• a cada
peix les exclamacions i batements de mans
de la nena els havien fet riure de tan bon
cor!...
Pertot, el seu record. Seria un turment
superior a les seves brees.
I, en un espasme d'amor, prengué la pe
tita en els seus bralos i comeneá a besar-la
follammit, goludament. Ella, la carn encara
de la dona estimada...
Besos llargs, besos ardents sobre da ]la
vis Inolsuts, sobre ele ulls meravellats, les
mans olorosas, els peuets rosats, els cabells
sedosos...
I la menuda ploeava: —Met, que em fas!
Qué tens?...
I encara, encara continuaven els petons
ardents, fins que esclatá en un gran plor,
un plor amarg, desesperat, a sanglots tren
cats que tot el sacsejaven i gairebé l'ofe
gaven.
I també la nena comengá a plorar tris
tament, i, abralant-lo amorosa: —Si no
m'has fet mal, Met!... No ploris, no vull
que ploris!... Si t'estimo, Met, t'estimo!
* *
Hi havia lluna plena. En Met, com sem
pre, a l'estiu, jala embolicat amb una flas
sa.da. Mal no dormía a casa, a Pestiu. La
son el sobtava mentre tenia converses,ima
gináries amb els estels. Els estela aren tan
amics seus com el mar i les penyes. S'ador
mia bressat pel trena de l'onada, i pensava
que aixf dolgament devia cantar-li la seva
mara; la seva mare, de la qual guardava
un record tan Ilunyft, i, amb tot, tan viu
encara!
Aquella nit, pare', en Met no dormia. Pe
tava de dents i una ardentor estranya l'a
brusava tot. Solament la febre li feia com
panyia.
Hi havia lluna plena i bufava la tramun
tana. De sobte s'estremí. Una veu que co
neixia• prou bé, allá prop d'ell; un tendre
xiuxiueig, uns besos silenciosos, i la silueta
amada tan estretament abraeada a en! Ell,
Pavorrit, eh, a qui hauria volgut escanyar
entre ,les seves grosses i fortes mans bru-.
nes!
El sofriment u arranca una mena de
sord bramul, i la Rosa recula esfereida;
paró, reconeixent-lo, aná vers en. —Oh,
Met! — digne—. Ets tu? Ens agradaria
tant, poder barquejar amb acuesta 'luna!
No hi ha cap perill, eh? Ens voldrás por
tar una estona?
S'aixecá sense un mot. Silenciosament
apariá la barca, sempre amb els ulls fits
en la forma blanca tan estretament abra/a
da a Nitre.
'Sortiren, i En Met hissá la vela.
Al alar de lluna la vela era argentada i
es retallava lluminosa sobre el cel, perb la
nau feia sobre el mar una taca negra, una
gran taca sinistra.
Aquélla nit la Rosa era tan enjogassada,
tan diferent de com l'havia coneguda!
A cada bot de la barca una rialla fresca;
anava molla de ruixim, plena de salabror,
i reia... reia sempre.
En Met sentía una set terrible que l'es
canyava. No deja un sol mot. Les dents
serrades, les mans crispadas fent esforgos
per contenir uns bramuls sords que li mun
taven a la gola. Els ulls, peró, obstinada
ment fixats en la Rosa.
Ni cel, ni mar, ni lluna, res no existia
per a ell.
I la Rosa, aquella nit, com era, d'eixele
brada! Semblava talment una criatura.
De xic en xic els guanyá, perb, el misteni
de la nit, i esdevingueren silenciosos. Ella
més dolga, ell.més amorós, més insinuant...
ELS LLIERES
JOsEP PLA, Cartes meridionals (Llibreria Catalónia).
Com gairebé tots els 'libres més caracte
rístics d'En Pla, aquestes Cartes meridio
nals són un recull d'articles de diari. Si
és que, baldament sigui per raons de co
moditat, acceptem una divisió en géneres,
al d'article periodístic pertanyen no sois els
ingments de l'esmentat !libre ja anterior
ment publicats, sinó també els inédits, d'un
carácter exactament igual al d'aquells.
Aixó, en si, no pot servir de base a cap
judici apriorístic sobre la qualitat literána
d'un 'libre. De seguida, paró, és fácil de
copsa• que no tot el que és bo per ésser
publicat en diari, resisteix victoriosament
la prova del llibre. Els que poddem anome
nar desenrotllaments en profunditat no s6n
J OSEP PLA
ni exigits ni trobats a mancar en articles
el principal lyenefici deis quals és fer pas
sar agradablement l'estona. Perb llegits
l'un darrera l'altre reunits en volum, eta
que componen aquestes Captes meridionals,
si Ilurs qualitats romanen gairebé igual
ment vistents, les fallidas prenen unes al
tres proporcions.
Provarem d'explicar-ho.
* * *
•Encara que eh l es cregui amb aptituds
per a d'altres activitats, JOSOIY Pla té:so
bretot tempe>rament d'escriptor, i, si se'ns
permet la classificació, d'escriptor visual.
Almenys jutjant per la seva producció fins
ara, no podem figurar-nos-el d'altra manera
sino vagabundejant i escrivint les impres
sions del seu rodar pel onón.
1 encara, per ra6 del seu temperament,
el velem encarat amb un paisatge «enrao
nat» o davant els barris més bigarrats,
més carregats d'olors barrejades o de cri
arla, més pintorescos en una paraula, d'u
na ciutat
.
pot ésser marlima millor.
Davant l'espectacle del món cadascú re
acciona de la seva manera peculiar. Quan
un escriptor, com Josep Pla, no és triera
ment un descriptiu, sin6 que a la descrip
ci6 afegeix un accent propi, el seu tempe
rament el portará a una gradació personal
de les reac•ions. Manllevant l'expressió al
léxic esportiu, dirlem que En Pla es troba
en plena forma escrivint, per exemple, el
Fragment sobre NáPols, en el qual pot es
• plaiar,la seva adjectivació colorida i gráfica,
exercir la seva visió aguda , del grotesc
donar aquella sensació de bellugadissa i
olors meridionals.
Ni el paisatge grandiós ni els grans mo
numents li donen tant de rendirnent. Li
cal un panorama urbá d'uns límits a la
mida de l'home, com el que troba a Pisa ;
li cal un paisatge natural «enraonat». Elu
deix, posem per cas, de parlar del Parte
non i, en un Ilibre de qué Italia ocupa
més de la meitat, cap monument de Roma,
ni Roma mateix, no hi surt per res.
Aleshores és l'autor mateix que es limita,
no donant deis paisos que corre sino una
visió parcial, que no és el mateix que una
• visió personal. El lector ha llegit en les
Quatre paraules que encapçalen el llibre,
que l'autor ha volgut véncer o fer-se la
illusi6 que vencia una dificultat, i el lector
s'adona que aquesta li ha estat simplement
escamotejada _gran part de les vegades.
El mateix Pla anomena, en algurt indmt
del seu llibre, el president Des Brosses i
Stendhal. No exigirlem que s'igualés a .cap
d'aquests dos, per exemple ; amb que s'hi
acostés ja ens haudern dat per satisfetá.
I entenem aquest acostament no pas en
sentit d'igualar-los en jerarquia, saló en
complexitat. Estem Tnassa•ben avesats quant
a Ilibres de vlatges i trobem que donar no
més deis palsos visitats una visió pintores
ca, varejant la caricatura, éš massa eó
mode.
L'escriptor da viatges o és un moralista
— en el sentit que té aquesta paraula apli
cada a La Bruyére, per exemple —'• o es
limita a cultivar alió que ara,. en l'argot
literari, és anomenat documental. Sovint,
aquest •és el millar dels, casos, és una
combinació d'ambdues coses. Tafit,per l'una
com per Paltra, calen unes dots d'exacti
tud que Pla té temperamentalment defici
táries. Per ésser moralista, sent massa la
seducció de les formules cómodas, Ilam
pants, que ,fan bonic i estalvien de raonar.
El capítol D'Assisi d aquestes Cartes meri
dionals tantes altres sirnplificacions anris
cades fácils d'espigolar en la seva obra,
en són un' exemple. -Per ésser documental,
es limita massa el seu caer-, d'acció„, endut
per una tendéncia irreprimible a la carica
tura que té el seu origen en l'aguda visió
del grotesc que el nostre autor posseeix.cm
pees .escriptors. Trobeu, peró, , que la cari
caturització d'En Pla és feta massa a base
d'elenients samers. •
Dones bé, aquestcs. manques go son tan
aparents si els capítols d'aquest llibre són
Ilegits a dosi .fracta, él a dir, en anides
de diari separats .almenys per un dia d'in
terval, com Ilegits seguidament aplegats en
volurn.
Tambe en aquesta elárrera forma de pu
blicaoló fa onés de bon veure el procediment
adoptat per l'autor. Per dissort, aquest pro
cediment no éš d'un muntatge gaire com
plicat. Es sensiblement igual sempre i con
tribueix a donar al Ilibre un to monóton
que animen, per ci per Ha, unes guantes
troballes pertanyents al millor Pta.
Atribuim aquesta monotonia no sois a
1'6s d'una mena de trepes, sin6 també al
poe interés d'En Pla a esmerçar-se a fons,
content d'haver reeixit amb una fórmula i
explotant-la excessivament.
* * *
•
No se'ns ha acudit mal de negar la quan
titat d'escriptor que posseeix En Pla. Pre
cisament parqué el sabem dotat hem d'és
ser més exigents amb el!, i també parqué'
ha disposat d'un gran crédit literari —i en
gran part en disposa encara, descompte fet
de temporals desviacions del públic, a les
quals ell mateix no és del tot estrany.
Encara és aviar per formular d'una ma
nera decisiva és que els judicis literaris
són mai decisms) les limitaoions d'Eh Pla
literat. No ha donat tot el que, •otser sen
se prou modus, s'esperava d'ell ; ens fa
!'afecte i tot que no ha donat tot el que
pot donar.
Potser és la consoiéncia d'aquestes Ihni
tacions — sospitades per arnés d'una perso
na — que ha impedit a En Pla de Hangar
se a escriure alguna cosa més que artides
periodístics, a la novella o a l'assaig.
Wiés valdria un intent aeu en aquest sen
-tit, encara que no hi reeixfs plenament, que
seguir dintre un génere massa fácil, al
menys tal com l'explota.
En les Quatre paraules liminars, anteda
tades a Atenes, julio! 1929, per fer rodar el
cap dels erudits futurs si és que s'endinsen
en aquests detalls, l'autor declara que, te
•int una falta d'imaginado gairebé ridícula,
necessita per escriure excitants externs vi
víssims. Ha disposat d'aqueáts excitants més
que cap altre escriptor catalá contemporani.
Se'ns fa tard per veure amb Ilegria una
major proporció entre aquells excitants 1 el
rendiment que en treu.
JUST CABÓT
»Marniet
En Met estava lívid. Els ulls Ii fogueja
ven estranyarnent.
•Ell s'incliné lleugerament sobre la Rosa,
i la besé en els llavis, en el col!...
Un crit esgarrifós trencé la quietud de
la nit. La barca tombadá feia sobre les ai
giles una gran taca 'negra, una taca sinis
tra, mentre la vela argentada era l'ala pu
ríssima d'un gros ocell ferit de mort, que
es debatia, graciós en la mateixa agonia.
*
L'enderná, cuan els pescadors van conéi
xer la barca d'En Met, ningú no s'explica
qué podia haver passat. No hi havia hagyt'
cap cop de vent prou fort per a tombar el
llagut sense una falsa maniobra, i En llet
era el millor marinar de PencontraCa. Si
per un oblit o una imprudéncia Ii hagués
passat una cosa així, nedava prou i era
prou resistent per a hayan fet ,quatre ve
gades e camí fina a la platja
Sortiren amb les barques i resseguiren
tota la costa. En una cala p opera troba
ren un home que alguns recenegueren com
un foraster arribat el dia abans i que ha
vien dit ésser el marit de la Rosa. Era
mort de feia hores.
Continuaren les recargues; mes tot fou
inútil. El mar gua'rdá gelosament el secret
d'aquella nit, •i sois les aigiies verdes sabe
ren deis dos cossos estretament abracats i
les bogues fatalment unidas per a l'atar
nitat.
Cama MONTORIOL
Agencia exclusiva per a la venda de
MIRADOR
Societat General Espanyola
de Llibreria, S. A.
, Barbará, 16 Telefon 12781
BARCELONA
Aquest número ha estat
passat per la censura
TIFUS.
productes de la l'agenda fets• per ala v
Els traidors, els amants perfectes són u
tralls. En veritat, els drames i les comédies
que el mateix atregui el mateix per tal que
de la topada sorgeixi l'entesa o la di
cridar Patenció popular i, a
la recerca de l'éxit, escau de reprotxar 'eta
literatura
A 4a necessitat de simplificar, al desil de
de la simpatia
seva finalitat és la d'afaisonar, de proci
la
atmosferes. Un Ilibre és cssencialment so
litari i fa cos amb el seu lector. Tots dos
combreguen en la i cada un, al ma.
teix instant, no val siné, per i per a l'a tre.
S6n ensems un n'ion, es confonen. El tipus,
en canvi, és exterior, anirnat del seu ar.
'ánima. Atmosfera : l'heme.
Tot no és mes sino atmosfera que traves
san, illuminant-se, els temes.
Sota la Iltfissor d'aquests apareixen
protagonistas i llur carácter el rnanlh
a la posició en la qual foren sorpresos.
posició diferencia, ajunta o allunya,
temps d'un !lampee és prou per definir
éssers, Ilençar els uns al coll o als peus
altres, Higar-los o fer-los matar entre
Una dona passa, i ,perqué és dona entre
tes les dones (l'excepció és la marca co
na), parqué ella s6n igualment .homes,
rivals s acarnissen en la seva perseci
Si llurs .mitjans difereixen, és que u<
'quen• voluntáriament els uns a fi de pei
cm:lar els que posseeixen en el grau anés
Juga la fiel del menor esfore. La pe
nalitat és l'organització d'una peresa.
En tal 'cas, l'efecte de l'acció —per MO
vedissa i complexa que sigui —és d'acusar
aquesta similitud itant rnés sensible com
més s'acosta a l'excés.
I, si no ridícules, es demostren vanes les
novelles carregades de monstres.
No n'hi ha de monstres. Hi ha relacions.
El peix a l'aigua és peix ; fora de l'aigua,
és monstre.
Si el lloc canvia, la intriga evoluciona,
ádhue entre actors immóbils, muts, i ad
huc en l'abséncia d'actor& El tipus no. és
admissible — per tal com és necessar —
sin() en les arts que disposen de mit ans
reduits (la pintura i les sayas allegories, el
guignol i les sayas marionetes), o arnb fina
litats no artístiques (en política : Paprofita
dor «de ventre inflat d'usura»; el comt nis
ta amb «el punyal entre les dents», siluetes
destinadas a provocar la por o el fástic). Per
aixb no tenen cap valor literari les obres de
partidaris. No n'hi ha de literatura ptole
tária. Hl ha, sí, literatura, conjunt de mit
jans propis. Es literari tot el que no pot
ésser sinó literari. El tipus és atret pel tea
tre i s'hi desenrofila. El tipus no és lite
rari.
El que és propi de l'escriptor, la seva
joia, el seu orgull discret, és, creant uns
personatges, de prestar-loe la seva veu, per
fruir de llur silenct, és de canviar d'ombra
i d'aire. Tan evident és que l'Aventura
mença on s'aboleix el cos.
ANmeá CAYATTE
els
ven
La
el
els
deis
ells.
to
mu
dos
ció.
rifi
fec
ah.
rso
CO
KINODEION
Aquest nou procediment que ha entrat
en una nova ampliació de poemas selec tis
sims, es presentará prbximament en un dels
millors coliseus d'aquesta ciutat.
Donat el bon acolliment que Va tenir la
seva sessió oficiosa en el Círcol Artí.tic,
és de creure que el públic ho acceplará
amb plaer, si més no, tractant-se Clan
novell procediment de cinema sonar que
no ha tingut parió encara.
••¦¦¦•10~1
Pv Novetat Literária
Ha sortit el !libre
Pere Mialet presenta...
del qual no hayan de deixat
de liegir, entre altreS cantee
i narractons:
El iiII deis abres. Dos enamorats i un d'rdi
foubprat El suicida. listada trista d'una Hilito,
212 planes de text A
en paper ploma, preu k PteS.
Es ven a totes les llibreries
i quioscos.
DIp6sit Central:
Llibreria Verdaguer
Rambla del mtg,5.. Barcelona
AGUSTÍ ALTABA
MOBLES PER OFICINES
29, TALLERS, 29 Telefon 17445
Encara no us heu subscrit a la Collecció Popular de LES ALES 'ESTESES?