Monitor : gaseta nacional de política, d'art i de literatura. Any 1, Núm. 2 (1 feb. 1921)

              GASETA NACIONAL DE POLIT CA, D'ART l DE LITERATURA
Redacció i Administració: Angels, 22 i 24 - Barcelona
ANY I. N.O 2 Febrer de 1921
MONITOR
Tal com era el nostre propòsit, l'aparició
de l\10NITO~ no representà en el chor de la
premsa patriota de Catalunya una veu
estrident. Enllaçant la nostra concepció de
la política peninsular amb les tradicionals
aspiracions del nacionalisme federalista i
imperial, no havem fet sinó que les nostres
veus jovení vols recordessin allò que ha
estat el comú denominador de tots els
matisos del catalanisme inteUigent. Així,
havem vist com el mot Imperi tornava en
aquests dies a prendre el seu valor de
mi te im pulsador i com la grandesa esde­venidora
de la Península era obirada altra
vegada ambla generosa idealitat que fa
potent i invencible el catalanisme nacio­nalista.
Els mots d'Imperi i d'Ibèria als
quals nosaltres donàvem culte altra vegada,
han circulat d'ací d'allà renovellats i esti­mulants.
Les hores tràgiques de la secessió
han fet pas a les claredats de l'expansió.
El programa general del nostre moviment
patriòtic roman altra vegada fixat sense
equívocs: Catalunya-nació, Federació i
Imperi.
dos casos l'amor a la veritat i a Catalunya
ha estat el motor central de la nostra acció
diversa?
Un bell nom i un bell esperit de la jo­ventut
\:ontemporània. Carle Soldevila,
indicava fa poc la possibilitat de demostrar
el fet nacional de Catalunya pel camí futu­rista.
Podem desinteressar-nos de si Cata­lunya
fou en temps nació diferenciada i
reivindicar en canvi el seu dret d'erigir­s'hi
amb el temps. ¿Haveu considerat ei
vast horitzó que aq uest concepte de la nacio­nalitat
extén als nostres ulls? o us crema
l'ànima, no us sentiu renovats com si la
vostra vida es trasmudés, com si una sang
nova circulés pel vostre cos, com si els
vostres muscle s'articulessin novament?
Així una verge en decantar a la nubili­tat,
una nació formant-se obira el món al
seu davant com una prada fadèrica on so­jornen
i solacen inlassablement la Follia i
la Immortalitat. Exalta la ,imaginaci6 jo­venil,
tempta totes les nostres activitats,
nodreix vivament el nostre lirisme. impul­sa
el nostre gest creador l'imaginar una
pàtria nova, tot just nada, posseïnt tots els
atributs de vitalitat. Al davant d'aquesta
pàtria ¿qui si oposarà? Al sí d'aquesta pà­tria
¿quina injustícia serà permesa? Mireu:
són dos, tres, quatre millions d'hòmens,
en el present cas catalans. que en un chor
unànime de voluntats proclamen llur desig
de constituir-se en nació. Res no volen
saber de llur passat; ¿què és per a ells la
història?; res no volen saber tampoc dels
règims a què fins en aquest moment han
estat sotmesos: nets d'atavismes, nats per
dir- ho així, amb llur pàtria, es concorden
mútuament per _a considerar-se iguals da­vant
la ídola sagrada i per a constituir un
I
exèrcit compacte de cara al futur. AJh
en una hora de diví embriagament abolei­xen
tota jerarquia i accepten per a la seva
constitucio inicial els estatuts extrems de
les més avançades teories socials i estèti-
Aquests dies, un diari madrileny, orgue
d'un cap de govern lliberal, remarcava el '
fet que Espanya era absent de la reunió
internacional on se resolia el problema
mediterrani. Cap de les consideracions
que feia aquest diari no donava una expli­cació
satisfactòria d'aquest rol miseriós del
nostre país. ¿Tan difícil és de comprendre
de la capital de les Espanyes estant, que la
única nació peninsular que pot defensar els
drets de la nostra comunitat per la mar
eterna és Catalunya? Mentre la llibertat de
Catalunya no sigui considerada pels actuals
directors polítics d'Espanya com el punt de
partida per a la reconstitució de la Penín­sula
i per a la seVa estructuració natural, la
Mediterrània serà per a nosaltres la Mar
Morta. Només la bandera gloriosa que du­rant
tres segles virolà les seves aigües de les
colors que més directament ens parlen al
cor, pot retornar-nos el domini perd ut.
Només ella pot constituir un imperi i és
per la seva glòria que temps a venir les
gents iberes podran reivindicar llurs drets
a l'Africa i a l'Amèrica i alliberar-se de
les mediatitzacions insolents dels països
que ens mantenen a tots en tutela. La
llibertat de Catalunya ha de significar
la independència i la dignitat imperial
d'Ibèria.
LITERATURA
PER
J. V. FOIX
L'avantguardisme
Senyalàvem en el número passat l'avant­guardisme
com a un dels factors que per­torben
l'elevació estilística de la nostra
llengua; en el present article procurarem
d'esclarir fins allà on ens serà possible què
Cosa és oferta sota aquesta nominació al
lector àvid i el perill que, segons nosaltres,
d'una excessiva freqüentació dels autors
que hi són compresos pot derivar-se per a
la nostra literatura renaixent.
Abans que tot ens cal de fer públic un
particular decantament nostre, una curiosa
simpatia i una ardent afecció en certs ca­sos,
per les diverses manifestacions, opo­sades,
de les tendències avantguardistes
estrangeres. És més: nosaltres hi havem
aportat una mesquina coUaboració i àdhuc
entre els camarades indecisos n'havem fet
l'apologia vehement. ¿Caldrà, doncs, remar­car
~ue el mateix esperit de rec~rca q.ue en
la rop expansió de la nostra mwyoma ens
duia al vagabundatge exòtic i a l'expressió
e.xtravagant ens porti avui a fer-nos múl­tiples
cvnsideracions retrògrades? ¿Caldrà
a la vegada sincerar-nos i redir que en tots
ques en boga a tot lo món . . ació nova, la
van a constituir perfecta: la bandera ver­mella
i la bandera de la Pàtria són, a la fi,
una mateixa cosa. Camí de l'esdevenidor,
l'avenç de Catalunya serà d'una irresistible
beltat. L'exemple i el nom de la nostra
Pàtria davant el món caduc i dels imperis
en descomposicio esdevindrà immortal.
¿No és aquesta la imatge que dóna una
conèepció futurista del nacionalisme? I en
art i en literatura on l'efusió lírica seria
completa ¿!l'O té també un equivalent
aquesta evocació futurista amb les procla­mes
llançades a l'interès cosmopolita per
les novelles generacions de tradició va­cillant?
Situant-nos davant l'estat actual de les
literatures europees en llur expressió ex­trema
constatem, en efecte, un afany, una
voluntat de renaixença, una ardida activi­tat
d'exploració vers les més oposades
direccions: avantguardistes i classicitzants
es debaten entre boires per heure la reno­vació
que ha de dur-los a un rejoveniment
original. U ns i altres, però, en llur garigall
de proclames, de partits, de tendències, de
doctrines i d'escoles, descobreixen ~ verí-'
tat als nostres ulls: llur causa ha passat,
llur situació és mortal. * Aquest daler de
renaixença, aq uesta febre de recerca són
símptomes de decrepitud. Cal tenir totho­present
que són els esperits lúcids d'aques­tes
civilitzacions decadents, d'aquestes lite­ratures
agonitzants aquells qui s'expressen
amb més franca claredat quan conside­ren
llur exhauriment fatal. Per a ells
els segles de civilització transcorreguts ha
portat al llanguiment d'avui i constaten
l'existència del talent però no del geni,
l'anarquia en les idees i una lassitud deses­perada.
Tots coneixem la situació de Fran­ça
en aquest sentit. I ¿què direm d'Itàlia?
La literatura italiana no reeixirà potser mai
més de la crisi actual. No fa molt que algú
feia notar com aquesta literatura no juga
cap rol actiu ni fecundant: s'ha convertit en
una trista sucursal de les literatures fran-
~
• A la eRevue critique. (10 gener) Andro!e Thérive es
preguntava amb Inquietud sl ¿el francès és una llengua
morta? I, a propò~lt d'això, Abel Farges a eLa Mlnerve
françalse. (març 1920), va escriure que l'evol .. cí6 del frattcès
traçava .. na corba mortal . .ambdues publicacions estan
situades a ¡'extrema dreta patriòtica.
cesa, anglesa i russa. Però la literatura
francesa els dóna només allò que els tra­ductors
consideren exportable (<<hom pas­sa
de Rolland a Claudel, de Claudel a
pol.J.inaire d'aquest a Tzarà» .. . J, i els
editors italians, ai. í com s'esdevé a Madrid
amb els editors d'espanyol, només curen
de publicar la darrera novetat d'una altra
literatura decantada a la ruïna. Cap esdeve­nidor
no cal esperar, doncs , per a aq ue te
literatures i cap exemple no poden donar:­nos
a nosaltres, pretenciosos de viure en
una veritable renaixença.
No gens menys, aquest comú denomi­nadoI:
d'afany òe renaixença en avant­guardistes
i classicitzants és observat con­tínuament
en les revistes líders d'aqueixes
literatures. En uns i altres la visió d'una
nova edat clàssica els fa usar ben sovint
un lèxic comú. I per bé que entre uns i
altres un abís pregon en separa la finalitat
ètica i estètica, encJ.ra u n mateix resultat
és ofert a la nostra atenció imparcial: el
pastitx. Pastitx neo-clàssic en els primers,
exsangüe; pastitx evocador. en els segons,
d'una civilitzaci6 futura que no és sinó. la
de la Ciutat del Record on vaguen le ~m­bres
de les civilitzacions esvanides.
És explicable que en una nació i en una
literatura resurgents com les nostres, la
falsa renaixença de les literatures domi­nants
pugui aparèixer com una bella
aurora i que l'incaut procuri d'imitar-ne
les manifestacions extravagants. D'altra
part hi .ha en tot nacionalisme un arri­bisme
patriòtic molt semblant al de la
generalitat dels <ivantguardismes caracte­ritzats
per llur interès a fer-se remarcar
i a obtenir la glòria immediata. S'ha dit
I que poble jove escolleix filosofia· elemental
¡ faci!; verament que algunes manifesta­cions
locals d'avantguardisme i de pseudo­avantguardisme
corresponen a ~q uesta
Qbservació.
Certs aspectes del futurisme italià, certes
manifestacions internacionals del sub-cu-bisme
literari es deuen precisament a una
romàntica explosió d'arribisme. Fixem-nos
en certs noms tipografiats exageradament ,
sota la capçalera d'algunes publicacions.
Hom diria que el nom es menja l'autor i
la seva obra; l'exhibició desproporcionada
dels cognoms fa suposar que és encertada
la interpretació donada a determides ma­nifestacions
literàries d'avui, com a resultat
d'una por del treball. Tal publicista que
esgaripa per impotència de sillabejar co­rrectament
o que usa de l'acròstic o del
grafisme per ignorància de la llengua
escrita, veuria atès el seu ideal si a damunt
la negror de les mansardes d'una plaça
ciutadana o competint una nit amb els
estels, el seu nom figurés inscrit en un
d'aquests anuncis elèctrics de propaganda
industrial. Adhuc els seus poemes, exigus,
voldria veure escampar-se en súbit parpa­lleig
damunt la nocturna fosquedat celeste.
És més: hom ha observat per part d'alguns
avantguardistes-que no són pas tots, natu­ralment,-
un exaltament de la ignorància,
una negació del valor del treball, una repug­nància
a l'esforç. a l'estudi i sobretot, a la
útil erudició. perj udicial només als inca­paços.
Aquesta febra de fer-se remarcar és
tanmateix similar a la de la plebs dels rics
de nou, vulgars i incultes. El joiell estra­falari
i inadecuat, el llibertinatge desme­surat
són d'una presumpció equivalent a
la de l'avantguardisme escarafallós. Entre
tots dos trobaríem un mateix nivell d'in­cultura,
una mateixa insolència.
És curiós d'observar que aquestes
vel.J.eïtats d'innovació que en els països de
vella cultura nacional troben una resistèn­cia
raonable, són acceptades totseguit en
els països sense tradició o de falsa cultura
indígena. I és en aquests casos quan la
deformació espiritual que suposa aquella
innovació en la coUectivitat que l'ha gene­rada
es palt!sa am b totes les seves tares. Si
posats a Itàlia trobaríem per al Futurisme
dinàmic i optimista (gairebé diríem na­cional
i militarista); a França per al
Cubisme estàtic i intellectualista i a Ale­manya
per a l'Expressionisme pessimista i
derrotista una explicació, un procés, àdhuc
un tràgic moviment de reacció contra
Sitges, dia 20
alguna cosa morta que els cohibeix tota
expansió original, en canvi, a .les n~cions
receptores de les darreres creaCiOns alIenes,
hom confon les diverses tendències i les
aplica barroerament. D'ací aquesta pro­fusió
de publicacions bigarrades i aquesta
guisa d'esperantisme avantguardista les
manifestacions del qual ens arriben amb
tanta de freqüència. La plàstica cubista i
futuri ta bellament realitzada en determi­nades
ocasions a França i a Itàlia, en des­païsar-
se s'ha desviat fins a l'oposició de la
seva direcció original. Els avantguardismes
nacionals esdevenen aleshores revol ucio­naris,
místics, humanitaristes i àdhuc co­muniste
. En bell nombre de publicacions
suïsses o similars, aquests extremismes són
acceptats en bloc com si existís entre ells
comunitat ideològica.
Cal reconèixer que a Catalunya, on l'es­perit
de construcció és similar a aquest
esperit de construcció que mou els més
seriosos avantguardistes occidentals, els
efectes produïts per aquestes fermentacions
han estat lleus. Més aviat una joia ingènua,
un idealisme patriòtic, una cura d'apor­tació
per a contribuir a la reconstitució
cultural de la Pàtria, ha donat a la litera­tura
contemporània alguns exemples su­perficials
d'avantguardisme. Els resultats
directes són actualment insignificants i
innoïbles; però no així les derivacions que
mancades d'un control i tendint direc­tament
a la mutilació de la llengua en el
moment de la seva rehabilitació, podrien
exercir una influència perillosa.
Hom ve dient que l'enemic de tots en
els nostres temps és la facilitat. Aquest
enemic és reconegut, sobretot. en els països
de tradició i de cultura seculars. ¿Què s'es­devindrà
a Ca!alun la on el "Ccu1ar és la
interrupció d'aquesta tradició i d'aquesta
cultura? Tinguem present que aquest
mancament ens ha dut gairebé a tots a
cercar aquests elements de ci viJització a
d'altres països i que nombre de les nostres
produccions s'equivalen amb les d'aquestes
cultur'es adoptades, amb r única variant
d'ésser expressades en la nostra llengua
víctima d'una insensatesa que cal evitar.
¿Haurem de portar, doncs , el nostre re­trocés
fins a negar-nos per a la nostra prÒ­pia
salut tota lectura moderna?
POLÍTICA
OCCIDENTAL
PER
JOSEP CA.RBONELL
II
La pau de Versalles
Fa quasi dos anys, els delegats d'Ale­manya
a la Confer.ència de Versalles, sig­naven,
s?ta.I~ mlra~a àvida d'uns espec­tadors,
Justiciera d altres, indiferent ' o
propícia ja, ~'algú, el tractat de Pau que
els mandatarIS de les potències aliades i
associades els presentaven. Jurídicament
l'acte cloïa la tràgica olimpiada, durant l~
qual, tot el món s'havia sentit colpit. Però
el protocolarI esdeveni~ent no es transllul
en els pobles amb aquella joia espontània
dels dies de l'armistici, que restaran entre
els records de qualsevol vivent d'aleshores
com un dels estats d'esperit que són ino~
blidables en la vida.
. Heu's ací un petit esdeveniment, incons­cient
potser, de forçada observació, però
no mancat çle representació. ¡La joia càli­da
d'aquell onze de novembre! ¡La fredor
protocolària del vint-i~vuit de juny següent!
l, ¿per què? ¿ o mereixia la pau signada
aquell mateix emportament de les multi":
tuds darrera el triomf de la victòria assoli­da
i de la pau advinguda?
L'armistici militar significava el positiu
a~abament de la querra: la primera apari­CiÓ
de la pau, d una pau que hom podia
20 ·cènts.
8
creure la definitiva. L'acte de Versalles,
el tractat tan penosament elaborat, subjec­te
abans de la signatura a la critica acerba,
diversa, a la disconformitat del connacio­nals
i aliat de la vetlla, amb el seus mil
i un p us forçats, tenia l'aire d'una mena
de repartiment de fortuna del desaparegut
entre gents que, elles amb elles pledejaren
fortament llur drets, tots junts els de la
més legítima hereva i que resten, malgrat
tots els formulismes, sota l'amenaça de, o
que el repartiment sigui fet a ba e imagi­nària,
o que retorni el fals traspas at a
reclamar la possessió dels eus bén .
Que hem ens perdoni aquesta compara­ció.
Però el fet és que, en els dos anys o
poc menys que han passat de llavors ençà,
aquelles-vagues discrepàncie , aquelles no­ses
entre els copartícips s'han c rporitzat,
i avui, són tan sòlide , que ja una nova
unitat d'acció és cosa problemàtica i hom
se sent indult pels e deveniments a aven­turar
que, si un nou conflicte e plantejava
al món, hi hauria mé d'una cabdal sor­pre
a en veure les posicions que adapten
les potències pel nou litigi.
Hi havia (i hi continua havent, encara, a
Europa) abans de la guerra, un lloc comú
de discòrdia que amenaçava constantment
la bona pau del poble : l'Ori nt. L'Orient
era l'objectiu, per arribar al qual, e cerca­ven
i contreien les mé ferme ami tats i
d'on els amics n'han tornat qua i sempre
renyit. Ara, de pré de la guerra, hi ha a
més una cau a altrament activa i violent:
el tractat de Versalles que hom aprecia
com el mon tr més gros que podia inven­tar-
s, el suplici màxim, danaic, que un
poder maligne hauria congriat, la xarxa
mé subtil que es podia tei ' ir per a tenir­hi
en turment constant l'Europa, i ~n con­tinua
di còrdia els aliats. Tan en turment,
tan en discòrdia, tan en sotsobre, que tam­poc
eria arriscar- e gai re, pensar que per
ell la Pau pot ésser novament tor ada i
àdhuc els aliats d'ahir veure's, més aviat
o més tard , enfront.
L'Europa de després de l'armistici po­dia
ésser, hi havia dret d'esperar-ho, en
pac de tan violents sacrificis, un paradís ..
sinó a perpetuïtat, al menys per un llarg
repòs i, sempre, un avenç formal vers
l'assoliment d'una convivència assenyada
dels pobles, ver el regne de l'esperit. Ho
hauria pogut ésser si el tractat de Versalles
no s'hagués plantat al mig com un nou
arbre del mal.
Hom dirà: ¿i per què fou així i no altra­ment
el pacte? ¿Perquè una solució tan
dissortada?
Cal explicar-se. El pacte és així perq uè
donats els components que l'elaboraren,
no podia ésser altrament; i nosaltres ens
ho creguérem perquè partírem d'una pre­missa
falsa de l'abstracció, «aliats» i de la
superioritat moral que l'acompanyava.
ME:ntre durà la guerra, existí per damunt
tots els particularismes, una soLa finalitat:
vèncer, vèncer militarment aviat i bé. La
collaboració en mar i terra, esdevenia per­fecta,-
malgrat · tots els dubtes i recels,
malgrat la tardança a conferir l'únic co­mandament,-
davant d'aquest imperatiu
categòric. No hi havia més que aliats, llui­tadors
pel dret, per la llibertat dels pobles
amenaçats d'una tirania, per les nacions
opreses. La durada del conflicte eos acos-
. tumà a aquella solidaritat davant l'enemic,
i a aquella altesa de mires predicada per a
l'esdevenidor.
Vingué la pau. Ja abans de l'armistici,
en la formulació de la resposta aliada a la
darrera nota alemanya adreçada a Wilson,
quelcom havia trencat l'encant en què vi­víem.
Els aliats no eren un, ans tres o qua­tre
en un, i cada part açnb mires diverses,
que es manifestarien impietosament de se­guida
que l'objectiu variés; és a dir, de
seguida que el perill desaparegut ja no
es tractés de vèncer sinó de preparar el
viure egoista de demà. Cada aliat tenia
la seva política, una política històrica, una
causa que aquella solidaritat per l'alta
comesa Hi beradora, que aq ueU idealisme
comú no havia esborrat, per la qual es
batia i sagnava; i, ço que agreujava
l'afer, és que les mires d'un aliat eren
contràries, oposades a les de l'altre, no
sols en projectar-se damunt una matei­xa
zona sinó, àdhuc, en la concepció gene­ral;
llurs interessos eren diversos, i l'acció
immediata dispar. En aquestes condicions
s'obrí el període de la pau. Fou un període
llarg, durant el qual, els debats entre
aliats es prolongaren i agreujaren, les sen­zilles
aspreses s'afirmaren amb tal violèn­cia,
que, més d'una vegada, fou imminent
la ruptura. I, àdhuc una ruptura arribà.
~o~ recordarà la retIrada dels delegats
Italians, en debatre's l'afer de t'Adriàtic.
Sota aquestes condicions la pau que es
feia no podia ésser la pau desitjada. Encara
que sembli paradoxa, la pau ja no era tant
amb Alemanya com entre els aliats. Ale­manya
comparegué lligada només per a
donar fe del resultat del plet que, damunt
la seva submissió militar, havien menat
~o ITOR - FEBRER DE 1921
entre elle le antigues potèncie aliades. seva hegemonia naval una vegada més
La pau fou feta. l les cr1tiqu s més for- salvada,-la ce sió d'excolònies alemanyes
mals aparegueren tot eguit, d'ací d'allà, i els aventatges i la fermença del seu esde­dis
emblants segons llur procedència, però venidor que per altres tractats podia ad­d'acord
en una precisa conclusió: el pacte quirir a l'Orient.
de Ver aUes no és un tractat de pau,- I Amèrica, ¿quina pau millor per a ella
diuen.-La pau de ersalles és una com- que aquella que assegurés la immediata
pilació de deixalles, un imbroglio de con- revifalla, la capacitat de transaccions i la
cessions que mútuament toleraren al marge liquidació dels deutes de tota l'Europa?
de llurs mires, de llurs ideologies, hòmens Altrament, ella s'havia llançat a la guerra
d'un criteri i repre entants d'un interès per principis idealistes, segons els quals,
tan divers com els principals que curaren una victòria no crea drets, no justifica
de la seva elaboració. «anexions, contribucions i penyores».
El camins pel quals aquell crítics, L'altíssima glòria nordamericana hauria
arriben a llur afirmació, ón, ja ho havem estat l'aplicació, per ella sola, d'aquests
dit, ben diferents i més que diferents, principis. ( o s'oblidi que la pau de Ver­oposat;
irreductiblement oposats. Però sailles no ha estat encara ratificada pel
són també fortament repre entatius. Al- Senat nordamericà). El seu predicat,
gún d'ells repre entatiu d'aquelles causes posat d'acord amb la pau francesa, hauria
que havien fet poc menys que infructuosa infós el pànic a més d'una potència l'esde­la
guerra, que havien fet impossible la pau venidor de la qual des de llavors seria
que calia. Demostracions econòmiq ues de • filIat.
Keynes, h'eu's ací el llibre d'Anglaterra. juda i renunciament, heu's ací el pas
la pau que li convenia a la Gran Bretanya; més ferm fet vers la constitució d'una so­llibre
de Bainville, heu's ací la pau que cietat de pobles lliures. Nosaltres, els
calia a França; Catorze Punts de Wilson, continentals, estem avesats, sí, a rebre
aquella era la pau d'Amèric~. p¡juda, però, immediatament després, a la
Hi havia, doncs, tres menes de pau rapacitat profitosa de l'insular protector.
per fer. Si els hòmens que representaven Aventurem una afirmació: aquesta pau
França haguessin estat els més purs repre- rancesa era la pau més wilsoniana que
sentants de la intel'ligència francesa i de la I eodia fer-se. Wilsoniana i americana.
continuïtat de la Història de França, si, D'interèseconòrnic iideològic nordamericà.
moralment més forts, (com ja ho eren ma- Si no organitzava tot seguit el món segons
terialment), haguessin sapigut lligar llur els designis del President, posava la pedra
conveniència a l'ideal wilsonià1 im material angular de la seva concepció.
i àvid d'encarnar-se, i a l'interès d'Amè- Però, una pau així no fou feta, i avui
rica la pau francesa s'hauria imposat. Si ens trobem enfrontaquest sarcastic dilema:
Wilson , sol, fallant França, hagués pogut ¿Qui ha guanyat la guerra? ¿França? ¿AIe­mantenir
amb la dialèctica i la força el seu manya? L'interrogant és dificiJ de respon­predicat,
la pau s'hauria fet segons els seus dre'l sense tenir, abans, la clau de l'enigma
designis idealistes. Però, ni Wilson fou fort, que ens pot obrir l'examen de les altres
ni els francesos raonaren bé. i el criteri an- paus que hi havia per ier. U n home, tot
glès de la pau dominà els altres, cobricdat just arribat d'un altre planeta, que no
amb.draps d'idealisme wilsonià i de política lilagués presencial: la lluita, que no estés
france a. La pau fou ço que ja havem dit: enterat dels esdev;ments que s'han escolat
aiguabarreig desordenat de toleràncies al món nostre en els deu darrers anys,
mútues sense finalitat pràctica; un gran erraria, ben segur, en les seves apre­edifici
amb sortides ocultes; la transviger- ciacions.
sació , l'aplicació arbitrària de prinCIpis; El tractat de Versalles, passà sense con­l'afirmació
contínua de causa i la negació firmar l'acabament de l'estat de coses con­contínua
dels seus naturals efectes. Un tinental que havia produït la guerra, un
lligam d'impossibles o contraproduents estat de coses que havia pugnat secularment
possibles, un seguit d'exageracions. fantàs- per a produir-se. L'unitat imperial alema­tiques
assegudes damunt d'hipòtesis que nya no fou dissolta ni els pobles germànics
poc se sap on menaran. per bé de França, salvats de Prússia i tor-
Hom ho presum, no gens menys, i a nats a llur normal estat, com fou ensorrada,
nosaltres ens cal esbrinar-ho per a fixar Her bé d'Itàlia-¡oh dúctils principis wilso­més
endavant la nostra posició. Caldrà, nians!-la doble monarquia austro-hon­per
això. estudiar separadament aquelles garesa damunt la decrepitud de la qual
forces gestores del tractat, Caldrà definir avui refloreix tota la saba dels antics po­i
examinar les tres paus que hi havia per a bles sotmesos.
fer, la pau política o la que convenia a ¿La pau polí~ica francesa no convenia,
França, la pau econòmica o anglesa i la pau doncs. a la resta del món? ¿L'interès de
idealista i americana; conceptes que entren França, no era el dels altres pobles vence­en
dosis diverses en la Pau de Versalles. dors i la millor sort dels vençuts? ¿Era
Després, evocarem el bé perdut i els ma- inhumana aquesta solució, i no s'ajustava
lestrucs que la pau mixtificada ens pot als nous principis de dret pels quals J'orde­portar.
I. finalment, polsarem la realitat nació i comportament de l'Humanitat
per a veure en quins principis objectius esdevindria perfecte?
haurà de basar-se qui vulgui articular les No podem respondre sense examinar
normes pacífiques de l'esdevenidor. • I abans els criteris anglès i wilsonià de la
pau. Després, totes aquestes preguntes
La pau política o la que convenIa trobaran contesta quan parlarem de les
conseqüències del tractat i de ço que hau-a
França ria pogut ésser Europa i el món si s'hagués
La pau que convenia a França-i a tot el
continent, potser,-era la més justa, la
menys cruel, la més definitiva, racional,
lògica i positiva pau que podia fer-se.
Destruïa una construcció asseguda damunt
una hipòtesi punible.-Ia quimera germà­nica
d'hegemonia,-colpida de mort en els
camps de guerra; però no destruïa ni con­demnava
a un massa prolongat patiment
als pobles germànics (no privava la possibi­litat
de llur ressurrecció a una vida Jilròpia,
lleial, plena de les virtuts ràciques), en els
quals França hi hauria vist i trobat aviat
upa amistat predispositiva de la mútua
entesa pei comú rev·iscolament. Aquesta
pau no hauria estat un ferment creixent
d'odi , ans un pas vers l'oblit d'antigues
rivalitats. El perill de la frontera de l'Est
liaurla desaparegut i leS - conseqTIències
econòmiques de la guerra haurien estat a
Europa, altrament senzilles que ara,
A la pau Francesa,-a la pau d'Europa,
-la destorbava la primacia de les qüestions
econòmiques elaborant amb una infinitat
de clàusules la ruina general del continent.
Un tractat fet a base de seny francès, hau­ria
contingut en el seu primer capítol la
dissolució del Reich alemany i l'enumera­ció
i el reconeixement de les nacionalitats
que sorgien de la fallida carcassa. Després, .
tants de capítols com nacionalitats. Sèrbia,
França, Bèlgica, Itàlia i els altres aliats
continentals resoldrien amb cada una
d'elles la part de responsabilitat i de repa­ració
(mida prudent hauria estat d'exi­gir-
la diversa a cada una), que els perto­cava
per la guerra passada i les bases
econòmiques recíproques en què els pobles
victoriosos i les nacions nounades fiaven
llur reviscolament. En aquesta pau, An­glaterra
restava ben pagada amb l'anul'la-
I ció del poder naval del fallit imperi,-la
fet una pau francesa.
La pau econòmica o la pau anglesa
En designar la pau econòmica com el
producte de la política anglesa,-per la
qual raó econòmica pot ésser suprema raó
política ,-esmentarem el famós llibre de
Mr. Keynes com a representatiu d'aquell
gènere de pau. ¿Ens podíem permetre
aq uesta generalització?
El llibre aUudit és tota una creuada, sota
l'advocació dels principis wilsoniansj
d'individual bon intent,-volem creure-ho
-per a assolir una pau justa, equitativa,
que salvi l'economia i les finances d'Europa
en les quals, deu creure l'autor, que s'hi
clou tot el paclfic esdevenidor del
continent.
Nobilíssim és el propòsit, bella l'empre­sa
tant com infructuosa perquè cavalca
damunt el punt de mira insular anglès,­del
qual Keynes ve a representar-ne un
'criteri moderat, àdhuc altruista,-des del
qual no pot cercar-se per Europa el for­mal
adveniment d'unes millors diades.
rerò no seria això, encara, un tan gran
mal, (de les mires angleses hom ne pot
ésser adversari, però res més natural que
un anglès les sostingui}, si l'especial
agermanament que en llibre es fa d'aquell
punt de vista i dels principis wilsonians no
¡sustentés un dualisme i induís a un
quívoc.
Heu's-el ací:
«Les Conseqüències econòmiques de la
Pau» són un lament constant per la mix­tificaci6
dels principis, sota els quals, Ale­p1anya
s'avingué a signar l'armistici; una
reivindicació dels principis wilsoruans i la
justificació, tan sols per ells, d'una pau
econòmicament, financierament, justa.
Aquest és el motiu principal que dumina;
tant, que hom acaba per preguntar-se:
¿La pau wilsoniana, era, doncs, només
una pau econòmica? Es a dir: ¿Wilson,
venia a Europa solament per a reorganit­zar
l'economia i les finances continentals
que la guerra havia trasbalsat?
r 'hi ha prou amb llegir els Catorze
Punts del President, per a convence's que
no. Tal cosa hauria sem blat a tothom',
més que una pau, més que la ferma garan­tia
d'un pacífic esdevenidor, l'organització
d'un salvament d'Alemanya, de tot el siste­ma
imperial causant de la tragèdia.
I, passant de Wilson a Keynes, l'interro­gant
continua: ¿pot hom doldre's del fra­càs
wilsonià tot pugnant, res més, que per
una més prudent, per una més lliberal
interpretació, per una rectificació' de les
estipulacions econòmiques que els aliats
feren als alemanys? No, tampoc, si el tal
no vol sentir-se que estrafà la pau wilso­niana
en profit només d'Alemanya.
Els principis wilsonians resten, perquè
tothom pugui veure que es tractava de
quelcom més que de la recerca d'una re­creació
i estabilització, d'un salvament dels
components de la vella Europa. Una pau
basada en les mires presidencials, no seria
ben qualificada, si se la denominava «Pau
econòmica»; un qualificatiu més ampli l'hi
escau. Una pau que, com la de y\'ilson,
estatuïa la llibertat de les mars i el principi
de les nacionalitats, no pot ésser la pau
anglesa de Keynes, quan afirma que els
més importants problemes que havien
d'ocupar als hòmens de la pau, no eren
polítics ni territorials, sinó financiers i eco­nòmics,
i que els perills que amenaçaven
no eren qüestions de fronteres i de sobera­Qia,
sinó de proveïments de carbó i de
transports'). Aquest és un criteri anglès,
moderat, econòmico-financier del tractat.
~oncepció econòmico-financiera de la pau,
Imputable als anglesos, però mai, en prin­cipi,
a vVilson.
La pau wilsoniana pugnava, en primer
terme, p~r a establir un nou ordre polític;
er~ una pau idealista. Wilson volia, a gran
CUlta, afermar la pau del món, en un nou
ordre de coses, i articular-lo després amb
una equitativa organització econòmica ade­cuada
al nou estat. Les relaciòns econò­~
iques passaven a segon terme, en llur
Just terme, per a adaptar-les a l'l:!.uropa
nounada. No restaven, com ara, testa vivent
i amenaçadora, encara, d'un monstre bi­cèfal
semidegollat.
. Cal, doncs, desglossar aq uests dos crite­~
IS d~ la pau: pau econòmica pura i pau
Idealtsta de Wilson, si no es vot fer al
President un tort més i un escarni dels
se,u~, no per fracassats, menys nobles pro­pOSltS.
Seguint per aquells viaranys d'amor als
wilsonians principis i d'interpretació eco­nòmica
puta de la pau, arriba Keynes a
un de~enllaç, en el qual, l'afany anglès
se'ns mostra com és dissemblant dels
afanys wilsonians. Mr. Keynes ens parla,
sí, com el President, d'Humanitat de Ci­vilització,
d'unes esperances fallid~s d'uns
hòmens sense esperances (o amb esperan­ces
qu~ no. eren precisament les dels angle­sos)
. El llibre va dolent-~e de la interpre­tació
sofísti ca que a Versalles es féu dels
principis wilsonians i, més lluny, de les
b.ases.ecol??miques redactades <,amb espe­r~
t mll~u.clOS» per a atènyer «la destrucció
sIstematlCa» de l'Alemanya com a «nació
industrial».
Però, ¡oh paradoxa!, tant i tant parlar,
tant acceptar els principis wilsonians i
prendre'ls com a premissa bona ve el
mor;nen,t d'anomenar-los i Keynes' repro­dueiX,
es c1~r, només aquells que afecten
la .~eva tesI: salvament de l'Alemanya,
deIxant el~ ~ltres que, com el Segon Punt,
eren els baslCs d'una vera pau universaL
Mr. Keynes l'aUudeix; però, en una nota,
al peu de la plana que diu, textualment:
«El segon dels Catorze Punts tracta de la
Jli~ertat d.e les mars. No en parlem, per­que
els ahat~ no l'han acceptat». Aquest
fou el punt que els aliats corregiren a
Wilson en respondre la demanda de pau
del~ ~lemanys. Oh!, principis wilsonians i
pohtlca anglesa. I la llibertat de les pàtries
op~eses, ¿perquè no al'ludir-la? ¿Què diria
WtlSOl'l de la política menada a Irlanda, a
la India i a l'Egipte?
La interpretació econòmica de la pau i
l'exageració d'aquesta teoria, és, doncs,
anglesa i anglès, d'iniciativa anglesa, resta
tot l'entrellat de la pau de Versalles i les
lamentables conseqüències que en puguin
advenir. Ni WiJson, ni França, són respon­sables,
en principi, d'aquest aspecte que
prengué Ja pau. Tota la responsabilitat
d'ella cau damunt Lloyd George, que obrà
impulsat per l'opinió britànica, que res­pongué
al clam venjatiu, i a l'interès . únic
de la majoria del poble anglès.
No són aquestes unes afirmacions gratui­tes.
Veus autoritzades i no per cert enemi­gues
ni derrotistes ans simplement críti­t!
ques, asseguren que el procedir anglès
-c
no ~s tnl!s que la necessitat que l'hi impo­sa
el seu fatal ade"edida; altres, reduint la
visió, presenten l'entrada d'Anglaterra en
la lluita com el desenllaç lògic de la pug­na
comercial qlle entre ella i Alemanya
s'havia establert els anys abans de la gue­rra;
els mateixos anglesos confessen que
si arribaren a batre's fou perquè així ho
comanava la pura conveniència de llur
imperi i no cap altra pretext sentimental. o
incidents com el Dret dels pobles, la l' lO­lacib
de la sobirania belga ... Si tals foren
els motius, que les empreses i procedir de
després de la pau confirmen, ¿què més
natural que la pau d'Anglaterra fos la que
per damunt tota altra mira respongués o
satisfés la seva hegemonia econòmica,­la
seva màxima raó política,-la única
divisa que la 'guiava? Però, el mateix llibre
de Mr. Keynes. àdhuc no representar una
opinió contrària a la tesi anglesa, econò­mica,
financiera de la pau, sinó un criteri
més just i moderat d'ella,-és definitiu per
a la comprovació de ço que venim dient.
Vegi hom sinó.
Després d'assegurar en el seu llibre que
la merla de reivindicacions que es dema­naren
a l'Alemanya són de punt de vista
«de segur dels anglesos» «que els francesos
nO l'haurien adoptat», passa Keynes a ex­plicar
com Lloyd George vingué al ren un·
ciament dels pnncipis sota els quals s'ha via
signat l'armistici, per a fer cara a l'opini~
anglesa que comença va de mostrar-se-lI
adversa i recelosa com ho proven aq uelles
paraules del «Times» que Keynes raporta:
«Hom creu,-deia el diari londinenc,-que
certes influències es fan sentir interessades
en què Alem:lOya s'alliberi amb poques
despeses,» Lloyd George, adoptà aquesta
política «per a fer callar les critiques po­tents
que arreu s'alçaven» i que forçaria
que Alemanya «pagués el cost integral de
la guerra» i no precisament «amb medis
que ruinarien les nostres indústries.» Heu's
ací en canvi, ço que interessava a Angla­terra:
la ruina material d'Alemanya i la
submissió, una vegada més, tant política
com econòmica del continent.
Lloyd George callava, «els compromisos
contrets amb els Catorze Punts» perquè
sabia que la tesi que adopta va era anglesa,
purament anglesa, en contraposició amb
la pau de Wilson, cosa que no gens menys
la revelà en un discurs seu del sis de
desembre de l'any 18, en el qual, com diu
Keynes, «insisteix de manera significativa
en el mot europeus». Digué llavors Lloyd
George: «Tots els aliats europeus han ad­mès
que les potències çentrals han de pa­gar
la guerra fins al límit de llur capacitat.»
No tant sols és significatiu ací l'empleu
del mot europeus, per a marc1F, potser, la
desa-vinença amb la pau nordamerícana,
sinó que també ho és el mot anats; el qual
~ignifica, és clar, l'acord unànime, però
que, tal com fou escrit en la correcció de
la resposta a Wilson abans de l'armistici,
a propòsit del seu Punt segon,-llibertat
de les mars,-no representava res més que
la política, la conveniència anglesa a la
qual adherien els restants aliats.
Més avant en el seu llibre, després de ra­portar
aquelles paraules del discurs' de
Geddes a Carpbridge, on digué: «Treu rem
de l'Alemanya tot ço que hom pot espré-mer
d'una llimona, i, més, apretarem' fins
que els pinyols s'esclafin);); després de re­produir
el programa electoral de Lloyd
George, ple de bravata incompleta, i sota
el qual, moria tota esperança de «desarma­?
1ent, deSocietat de Nacions i de pau justa
1 duradora que havia d'assentar una nova
Europa», Keynes afirma que Lloyd George
anà a la Conferència <~obligat a defensar
un fonament econòmic impracticable de la
pau» en «oposició de Wilson i als interes­sos
de França i de Bèlgica.» Puix, prova
conc;loent, «com més evident esdevenia
que 1)0 es podria obtenir gran cosa d'Ale­manya,
més fou precís de recórrer a l'àvid
patriotisme, a l'egoisme sagrat.-anglès,-i
arr~bassar l'os a França o a Bèlgica que en
temen més de necessitat o l'esperaven amb
molta més de raó.» I acaba Keynes: «no
gens menys, aquella avidesa no podia re­s~
ldre els problemes financiers que s'adve­n~
en a Europa.» És cert: ni aquella pau.
~I cap altra més moderada econòmicament
1 fin.anciera; cap pau purament anglesa no
pc;>dla resoldre els problemes del Continent
mels financiers ni els a.1tres, que prevalen
per damunt les pujes i baixes de la fortuna
material dels pobles. Heu's ací proves de
la nostra afirmac;ió: la pau econòmica és
la pau anglesa, tretes cabalment d'entre
le.s que es donen per.a sostçnir un punt de
VIsta general de la pau, del qual" la crítica
més benigna que hom ne pot fer és dir-ne
un.a pau incomplerta. La pau Keynes po­d!"
Ia, potser, garantir la situació momentà­nIa
econòmica, financiera d'Europa, l'es­tabil!
tzació financiera i ' la reposició del
cont~ll:ent., ¿Però per qu.ant de temps el ga­rantma
d una nova agresió? ¿Pot accep­tar-
se que la situació 1914 era ta n excelJ.ent
que mereixi d'ésser recercada? És un er.!'or
l\1QNITOR· FE!JRER.DE 192i ..
) s e • e a fi!
dels eéOtlOmÍstes í financiers el considerar
llurs seus problemes com els capitals pels
pobles. És aquesta una transposició de va~
lors que duu al desordre. Si la riquesa, les'
finances, l'economia de les hores prósperes
dels pobles se subordina a les exigències
imperatives de la personalitat política de
l'Estat, ¿quina raó porta a reconèixe'n la
primacia, la inconsutilitat, llavors que
aq uella grandesa ha estat abatuda? ¡Com la
pau del continent setia assegurada per
temps si no s'hagués admès aquest principil
¡Com l'economia i les finances serien con­valescents
i renaixents en tot el continent i
per profít de tot el continent, no com ara,
en pugna d'una i altra part per a revifar-se
i abatre's altra vegada!
Després de les proves que per a la de­mostració
de la nostra tesi aportarem,
(proves que podrien augmentar-se en
altres plans), que no se'ns digui que la
malestrugança de la Conferència de Ver­salles
fou trobar-se enfront els principis
i de la inèpcia di plomàtica de Wilson i el
poder moral i la «pau púnica» de Clemen­ceau.
A tots dos, a Wilson i a Clemen­ceau,
se'ls emportà Lloyd George. M. Cle­menceau,
negat de patriotisme, convençut
que en la pau servia tan altament a la
pàtria corn l'havia servida en la guerra,
tirà més enllà d'on era situat el seu
blanc; i no encertà. Errà el blanc i va
fer politica anglesa. No interpretà l'il'lus- I
tre pare de la Victòria, l'alta conveniència
de la seva pàtria-i la de tot el continent,­que
hauria pogut inspirar-li l'esperit de
continuïtat de la Història de França. U na
diplomàcia francessa inspirada, àdhuc, en
aquelles Instruccions de 1814, redactades
per la França vençuda que anava al Con­grés
de Viena, hauria estat més profitosa
pels francesos que la que en 1919 defensà
els protocols victoriosos de Versalles.
Ni Amèrica, ni França, són-ho repe­tim,-
responsables, en principi, d'aquest
. -gènere de pau.
La pau francesa no fou feta; la de Wil­son
tampoc. L'anglesa , sí, i per a adquirir
una més formal certesa d'aquesta filiació
caldrà només que mirem sr aquest criteri
econòmic respon a l'interès polític del
passat, del prest!nt i de l'esdevenidor
d'Anglaterra.
No s'oblidi que, com assegura Keynes,
Lloyd George s'aferrà al seu programa
electoral de la pau., rendint-se a la veu dels
més potentats conservadors anglesos; doncs,
al nucli més representatiu de l'interès
purament lUlglès_
Per: poc clarivident que hom sigui, ves­llumarà
després de la guerra una veritat
que és històrica i pot generalitzar-se fins a
fer-la resultat fatal d'una certa causa. Això
és, que Anglaterra mira el continent com
quelcom que li convé de certa manera.
Els anglesos són anglesos i no europeus.
Mr. Keynes, precisament, ho assegura, en
la Introducció del seu llibre, quan el pre­senta
com escrit sota l'ambient de París
per «un home que malgrat ésser anglès se
sentia també europeu». En el cas de
Mr. Keynes, ésser europeu voldrà dir,
potser, mantenir-se equidistant a ultrança
entre Paris i Berlin; però, en el de
qualsevol governant anglès serà la política
que en començar aquest paragraf havem
. indicat.
Anglaterra és, més que una pàtria, o
abans que una pàtria, una «Companyia
d'Indies», per la qual el món es parteix en:
colònies o mercats.
La història ens mostra aquella política
de què parlàvem. Anglaterra mira el con­tinent,
n'observa les seves grandeses i dis­còrdies
i, l'hora de la baralla arribada,
presta aj uda al feble contra el fort, venç i
se'n torna a les illes amb tot el guany de la
victòria. Així fou retuda Espanya,-aixi
l'imperi colonial portuguès i holandès ... -,
aixf la mateixa Espanya rebia l'ajuda an­glesa
i es produïa la desfeta de Napoleó;
així ahir s'apoiava França i Alemanya
s'ensolcia! ¿Quines noves aliances angle­ses
veurà l'esdevenidor? ¿Serà encara, si
algun altre conflicte més universal no
s'esdevé abans, en el qualla sort d'Angla­terra
s'hi jugui d'altra manera, la col'labo­ració
d'anglesos i alemanys per a dispt:tar
junts a Rússia el domini o,-altra guisa de
parlar,-l'ajut a la llibertat de l'Assia?
Anglaterra pot haver-se dit: ¿acabar els
perills que amenacen la pau política del
continent? I mirant l'esdevenidor haver-se
respost: Alemanya no existia quan la
guerra dels set anys donà la llibertat als
Estats Units de Nordamèrica, poc després
d'haver jo"arruinat el primer imperi colo­nial
de França, ni quan Napoleó em
preparava l'abim. ¿Dissoldre l'unitat ale­.!
panya? Prudència anglesa pot ensenyar
que d'Alemanya una vegada se n'ha anul­Jat
la gran força i la rivalitat, convé de
mantenir-ne encara l'espaordidor espectre.
Submissió, submissió potitica d'Europa
aquest manteniment de discòrdies. Submis­sió,
submissió econòmica continental aquest
manten.jment de l'unitat alemanya per a
justificar la seva estrangula:ciÓ' irtd ustriaL
Submissió d'enemics i d'aliats, mutilació
de soberanies, veda de les mars i vassa­llatge
de tot el continent des de Lisboa a
Constantinoble.
Si el nostre continent arribava sense
l'amenaça de la quimèrica hegemonia
alemanya d'ahir i, per efecte del tractat
d'ara, encara a u9a voluntat uníssona; si
Amèrica s'aférrissava a la seva altlssima co­mesa
d'alliberar els pobles renascuts i sot­mesos;
-llibertat per la qual els propis
dominis d'Anglaterra glateixen,-Ia «Com- ,
panyia d'Indies~ sap prou bé com serien
comptats els seus dies, com la seva força no
duplicaria ja les forces majors que li po­drien
anar a l'encalç. Llavors Anglaterra
seria Etu'opa, un gran poble del continent
que és nomenat Europa.
Malgrat això, malgrat aquesta política
ofensiva contra tot el continent, malgrat
l'agonia de la Irlanda heroica, l'actitud
d'Anglaterra enfront la pau, és més admi­rada
que la de França a la qual se la titlla
d'absoluta i impietosa pels vençuts. Error,
error i poder encara d'un bell tòpic d'an:­tany,
que resta en l'ambient i emmena a
creure, encara, en la lliberalitat britànica.
'És cosa d'abans de la Revolució francesa.
Voltaire i Chateaubriand són dos represen­tants
dels encomia!;tes d'aquell poble de
llibertats constitucionals que havia tingut
el seu Crom \Vell abans que França trobés el
seu Robespierre. Aquella fou l'admiració
dels hòmens lliures d'altre temps que com­partiren,
més tard, els nous Estats Units
de Nordamèrica i la França revolucionària
, tan amada pels nostres lliberals penin­sulars.
L'estel'la d'aquella lloa encara perdura.
malgrat el canvi dels temps. Però alliberi­se'n
qui ami un judici dreturerj aquell qui
s'estimi per altra cosa que comparsa d'afec­tes,
deixi's d'aquests sentimentalismes
d'antany anul'ladors de la pròpia persona­.
litat. l, vegi tothom quins són els veritables
obstacles.
Pròximament: La pau idealista de Wil­son
i la pau americana.-L'error de Fran­ça.-
Conseqüències. ¿Inutilitat de l'esforç
1914-1918?-La nostra posició.-IV. Estat
actual i esdevenidor de les potències.­\'.
El nostre ideul imperial i França.­VI.
Lliga de confederacions.-VIl. Cata­lunya
o de les nacionalitats.-Epiles.­Etapes.
-
PER
H. A.. CASSANYES
Exposició d'art belga
No hi ha pas dubte que d'ençà de la ino­blidable
Exposició d'art francesa celebrada
l'any 1917, no s'havia reunit en el nostre
Palau de Belles Arts un conjunt artístic
,comparable¡ ni de lluny, amb la d 'art
belga que actualment s'hi celebra. Proves
d'això són els judicis que ha merescut
d'aquells que confonen l'3.rt d'avantguarda
amb l'obra d'aficionats indotats i el tempe­rament
artístic amb la manca completa
dels coneixements' indispensables. Efecti­vament,
els artistes belgues amb llur
coneixement i amor de l'ofici , amb llurs
plenes realitzacions, han passat (àdhuc
Georges Creten, Strebelle, Brusselmans i
Dekat) per poc interessants i per poc avan­çats;
preferim no parlar del nostre miseriós
art d'avantguarda que es pot dir inexistent,
a no ésser que hom tingui per tal un
pseude-sub-cezanisme de tercera o quarta
mà, o un pobret fauvisme obligat. Aquests
belgues, en canvi, són atrevits, alguns
atrevidissims, però com que coneixen l'ofi­ci,
com que dominen el dibuix i la COns­trucció
del cos humà, llurs obres són pin­tures
atrevides, sí, però completes, veres
obres de pintor, no com s'esdev' entre
nombre de nosaltres, obres d'aficionats
indotats que àdhuc llur pròpia nuUitat
ignoren. Els belgues no tenen necessitat
per a dissimular llurs errors de, com fan '
alguns entre nosaltres, emplear el truc de
la prehistòria.
Rememorem sinó, el penós espectacle
anyal dels nostres salons, rememorem les
obres i les impressions produïdes - insufi­ciència,
buidor, desconeixement-excepció
feta d'algunes tan rares obres, com «Cala­forn
» d'En Sunyer, les obres de Picasso,
alguns Torres-Garcia i pocs, ben pocs més.
Això, en pintura. L'escultura, encara que
els escultors belgues no desmereixin dels
pintors en el complet coneixement de
l'ofici, i en això superen incontestablement
els d'ací, els nostres, en canvi, en conjunt
van,. per ventura, estèticament més ben
orientats; són més conscients del que és i
ha d'ésser l'escultura. Això observat, a
l'Exposició hi ha bell nombre d'escultures
interessants. Esmentarem, primerement
Jes obres del gran Meunier, a la glòria del
qual, tan gran com merescuda, poc afegi­rien
les nostres lloances. Dintre la tendèn­cia
d'aquest mestre, figuren les de Jef,
Lambeaux i Herain. Després la forta ele­gància
de Victor Rousseau, que hi té dues
obres exquisides, com ho són també les de
l'Huygelen, dels Dubois, Lalaing, Dupont,
Geleyn, Samuel, Puttemans. La tramesa de
Rombaux, és poc important, i hom recor­darà,
també, les expressives i fortes de
Witterwu!ghe, Marcel \Volfers i Winants.
La secció de pintura és, naturalment,
més nombrosa i de no ésser la manca d'es­pai
ens plauria d'examinar sala per sala ,
i tela per tela. En la impossibilitat de fer­ho,
remarcarem de nou els ferms coneixe­ments
i solidesa pictòriques que són les
qualitats comuns pot dir-se a totes les
obres i a totes les escoles, de Leveque a
Ol e ffe, de Blieck a Baertsoen, del qual cal
esmentar la gran tela i l'esplèndida sèrie
d'aiguaforts, de Van Rysselberghe, amb el
seu sòlid divisionisme, a les etèries i pon­derades
com posicions de Ciam berIani tan
plàstiq ues i espiritualsj Sterckmans i Ver­haeren,
potent pintor d'interiors i objec­tes;
Laermans, curiosíssim artista tan flro­fund
com original. i Lambert, enlluernador
colorista, sòlid dibuixant, amb les seves
joioses composicions plenes de vida i mo­viment.
Els retrats de Clusenayer, les fer­mes
pintures de Cambier, el lluminisme
d'E. Claus i l'un poc equivoc misticisme
de Collon , l'interior d'Església de Crespin,
l'especial, un poc cafíieresca visió de
Daeye, els originals aiguaforts de De Bruy­cker,
personal descendent dels Bosch i
Brueghel; Dekat, ferm post· im pressio­nista,
els sòlids dibuixos de Delstanche;
Albert Lemaitre i P. de Vaucleroy amb
els seus estructurats paisatges; el fort fau­visme
de Brusselmans; el decoratiu japo­nesisme
de Valerius de Saedeler; el místic
refinament d'A. Donnay i d'E: Fabry,
de Paul Artot i de la senyoreta Calais. Els
paisatgistes Gilsoul i el vell Heymans,
aquest darrer evolucionant vers un clar,
diàfan divisionisme. Londot i Michà, Berg­mans,
Charlet i Celos, Merckaert i la
senyoreta Montigny, artistes tots originals.
Les magistrals marines de Michaux, els
Qocturns de Franz Hens; el «Pijama» tan
expressiu de Coksj les dues divergents
testes d'E. Motte; l'original lluminisme de
Reckelbus; e~ tràgic, punyent misticisme
de Servaes; les sòlides' lluminoses pintu­res
de Paerels; l'equívoc Rassenfosse; la
forta execu-ció de Wiefhase; e1s c1ars i
matisats interiors de Tytgat; el precís inte­rior
de restaurant de Thevenet; lo Strebe­lle,
especialment la seva natura morta
d'una força sorprenent; els gravats al boix,
admirables, de Peelens i, per fi, els tràgics
quadres de Paulus , pintor dels obrers, dels
miners, del país del carbó, d'una tècnica
forta, original i expressiva , i les obres de
Fernand Knopff en l'hermètic misticisme
del qua) reviu i en un esperit dels més
elevats dels nostres dies, l'ànima dels Mem­ling
i els Van der Weiden.
N'havem deixat, i de ben importants;
però, per qui sabrà ço que aquests noms
signifiquen ens apar que SÓn prou per a
justificar la importància que donem a la
present exibició, en la qual és de doldre que
manquin, entre altres, obres de mestres
tan importants com Jean Delville, James
Ensor i Leon Frederic. Però, àdhuc amb
aq uests mancaments, resta ben palès allò
que tothom per poc enterat que estigui de
les coses d'art, sap; és a, dir, que l'es.:ola
belga és, potser, després de l'escola fran­cesa,
la més important dels nostres dies, i
que els seus artistes hereus dels Van Eyck
i els Rubens, dels Memling i els Van Dyck,
mantenen encara ben alt el penó de l'esco­la
que llurs darrers antepassats, els Leys i
els Wiertz, els De Groux, els Rops i els
Meunier havien creat.
Acabem desitjant que no se li acudeixi
a ningú influent la pensada d'organitzar
una Exposició de Catalans a Bèlgica, i ho
desitgem per l'amor que tenim a Cata­lunya,
puix sabem bé prou ço que n'esde­vindria:
una repetició del darrer «Salon
d/Automne}> de Paris, el mateix trist paper
global, excepció feta d'En Sunyer que ja
coneixien i celebraven a Bèlgica com a
França, quan a Catalunya encara el des­coneixien.
Vagin els nostres regraciaments al Co- ,
mité organitzador, al «Círcol Artístic» i al
Consell municipal, puix és així com es
protegeix l'Art: fent conèixer mestres i
obres.
Saló d'Hivern
Un bell afany de contribució a la cuItu­ra
artística ciutadana ha aconsellat la di­recció
de les «Galeries Laietanes» la
reforma i ampliació dels seus salons d'ex­hibició.
A la vegada ha inaugurat la sèrie
d'exposicions de la temporada amb el
lÒ a
«I Saló d'Hi em» al qual cor1corregueren
assenyalades personalitats de la nostra art.
Totes les obres ap legades ón dignes del
renom obtingut per llurs autor : no n'inten­tar
m. doncs, ací, una crítica de cada cuna.
Remarquem nomé l'e forç de le «Gale­rie
Laietanes» i la sagaç orientació donada
en esco llir autors con olidats i obre mes­trívoles.
Celebrem així mateL , la reapa­rició
entre els me tre de l'illustre iniciador
d'inquietudsartístique ,En Miquel trillo.
Aquesta rehabilitació tan deguda, mereix
la nostra fèrvida aprovació.
El catà leg, digne, com pleta "a la noblesa
d'aque t «I aló d 'Hivern».
Expo i~ió Graee BavlJng
Aquesta pintora nordamericana ha ex­posat
recentment a le «Galerie Laieta­ne
» una selecció de le seves pintures:
pai atoes i escene del Marroc i nombre de
natures morte ,Mi Grace Ravling pos­seeix
un dibuix òlid i un colorit fi. tot
matisat i lluminós, e ' pres ió de la delica­desa
espiritual d'aquesta distingida pin­t
ra. Malgrat el seu volgut bjectivisme,
precís, els aspres e pectacles són expressats
per l'expo itora amb una dolça, sintètica
pinzellada. La preocupació de l'arabesc i
dI! la disposició de les mas e decolo:' i de
les formals e tructure donen a la tela de
Mi Ravling un alt entit decoratiu , accen­tuat
per una tècnica simple i complerta.
No detallarem perquè únicament volem
donar una sinte i de lïmpre ió produïda
per aquestes pintures: complexitat, solide­sa
de dibui . i matisació delicada i força i
gràcia conjunte. Però encara que totes
les obres es sostenien en un mateix nivell,
cal e mentar obretot el trí ptic «exacte»,
decoratiu, d'enlluernadora solitud del pati
de la Ka ba i la natura mortà , bellament
composta, de l'espill i de les porcellanes.
Tramesa a )'anal~ Josep Dalmau
Es sabut que Leonardo recomanava als
pintors d'inspitar-se per a llur composi­cions
en els arabescos que fan le taques
d'humitat en una pared rònega. Es sabut,
així mateix, que una o diverses taques de
tinta o d'altre colorant esclafides entre dos
paper , hi deixen impreses configuracions,
tot sovint d'aspecte decoratiu. Constatat
això gosem de demanar al senyor Dalmau:
¿Per què no organitzen una «Exposició de
Configuracions que una o diverses taques
de tinta o altres colorants estampen entre
dos papers»?
Vista una anterior experiència no cal
dubtar que els expositors hi acudirien
també atrafagats i en bell nombre. ¿I no
us sembla que, àdhuc estèticament, podria
resultar d un cert interès, inesperat?
J~es · Idees
i les Imatges
Propor~ions i dimensions
en nua obra d'art
(A Esteve Monegal)
Què contenen aqueixes mides:
1400 metres de llarg per 560 d'ample?:
-El temple de Karnak, del segon im-peri
tebà egipci.
I aqueixes altres mides:
70 metres de llarg per 36 d'ample i 21
d'altura?:
-El Partenon.
Heu's ad posat el problema de les pro­porcions
i de les dimensions en una obra
d 'art.
Brodem-hi , al marge, algunes conside·
racions teorètiques. _
Els factors qualitat i quantitat en una
producció estètica no es poden considerar
sota un punt de vista d'independència
absoluta.
La quantitat sense la qualitat, estètica­ment
parlant, és un valor nul.
La qualitat sense l'addició de la quantitat
és un valor abstracte, nuJ.lament plàstic.
Una 9bra- d'art interessa tan sols quan
els seus dos factors quantitat i qualitat pre­nen
coneixement i contacte.
Aqueix fenomen determina un tercer
factor cabdal: el de les proporcions i de
les dimensions.
Tot seguit que la quantitat ha estat'con­frontada
amb la qualitat, roman aquella
avalorada per im posició. U na llei es for­mula.
Un nombre es precisa.
La qualitat, gairebé simultàniament, es
veu obligada, per la seva banda, a subjec­tar-
se a la mesuració que la quantitat li
exigeix. No pot refugir la coJ.laboració
agrimensora d'aqueixa. a de pactar.
Els dos factors quantitat i qualitat són els
que veiem gravats, en la història universal
de les arts, formarH dues . trajectòries pa­raneles
que en el cu l'S de les diferentes
èpoq ues i al través de les di verses nacions,
1\1 NlTOR :,FEBRER.1?E: 1921
races i- individus 'apropen o s'allunyen
respectivament.
Els moments feliços de contacte entre
ambdues paralleles impliquen ço que en
nacional popular llenguatge en podríem
dir pintore cament el ~punt dolç». El punt
d'harmonia màxima assolit. La be ada del
maridatge de la quantitat i la qualitat.
o us sorprendrà pa , lectors no bàrbar
(en el entit greco-llatí de la paraula), que
e po i com a un dels mé alts exemples
d 'harmoniós just punt al Partenon, «cette
petite chose» com l'adjectivà. un dia, Mau­rice
Barrés , amb una mal dissimulada
recança,
Altres diverses «petites co es» caldria
esmentar fins a cert grau, pariones de pro­porcions
i de dimensions, de la «petite
chose» partenònica, que es conten, preci-ament,
entre les «més grans coses»
sortide de mà i de cervell d'home.
TO és la nostra intenció, emperò, de
menysprear les obres d'art en les quals la
quantitat ( empre dintre de la qualitat) és
més accentuada.
Poden és er aque tes també perfectes i
dignes d'admiració.
Per aquelles primeres ho són per par­tida
doble:
La gràcia, la inefable, la divina gràcia
hi somriu amb una més alada matemàtica.
Releguem a un estadi inferior, malgrat
els mèrits extraordinaris que puguin tenir,
le prod uccions artístiq ues en les quals el
factor quantitat és exces!>ivamentaccentuat,
ai xi com aquelles, excessivament preocu­padesde
qualitat, que acaben per miniatu­ritzar-
se.
Unes i altres despassen els Hmits i
s'allunyen de l'harmonia justa, per t<.:nt de
la perfecció precisa i per tant de la Bellesa.
Per po ar punt a aquestes ratlles d'assaig
repetim, avui amb més d'oportunitat que
mai, la frase d 'or didàctic de Jéan Moréas:
«Tout est dans la balance: il faut
chercher le nom bre
Qui règle les plateaux».
El problema de les proporcions i de les
dimensions.
JOSEP-MARIA JUNOY
REVIST DE LA PREMSA
I,er J .. FOIX
El NaelonaJisme eatalà I 1"'A.eilon françalse"
El «Butlletí de les Joventuts Nacionalis­tes
»; (n.o 4, gen. 1921), publica sota aquest
títol un article signat per Josep Pla. En
aq ue t article s'hi fan una sèrie de consi­deracion
entorn la situació equívoca en
què es troben els catalanistes vel'leïtosos
admiradors a ultrança del moviment polí­tic
d '«Action française». Amb perfet assa­bentament
del snobisme espiritual dels
seu amics, En Josep Pla ha escrit unes
paraules franques i justes. Per a nosaltres,
defensors de la política occidental con'tin­guda
en el pla polític que desenrotllen els
reialistes de la república veïna, aquest
article del «Butlletí de les J. N.» té un
valor doble de revelació i d'alliberament.
D'una part es fa pública l'existència d'un
grup d'amics «que no saben passar-se
d'un utòpic ordre de manual ni de la
comoditat del dubte»; d'altra part un
amic d'aquest grup ens estalvia a nosal­tres,
que pressentíem l'existència d'aquests
diletants de l'ordre, del catalanisme i del
reialisme francès, d'haver de revelar per
tranquil'litat nostra aquest estat, mólt re­duït,
d'opinió.
El dit article, però, conté una pregunta:
«¿fins a quin punt el conservador que grà­cies
a Maurràs ha esdevingut intel'ligent,
pot ésser nacionalista?»
Això vol suposar: l.er, l'existència d'un
ti pus conservador, cal creure català, admi­rador
de Maurràs; 2.°11., el fet d'un conser­vador,
en aquest cas conservador genèric,
que esdevé intel'ligent gràcies al polemista
francès ' 3. er, el dUbte que un maurrassià
no francès pugui ésser nacionalista, en
aq uest cas nacionalista català.
A nosaltres ens és difícil de creure en
un conservador que esdevé 'ntel'ligent;
més difícil encara de creure eA un conser­vador
català que esdevé intel'ligent gràcies
a Maurràs. Els casos de maurrassianisme
coneguts ací entre nosaltres, i àdhuc a
França, són més aviat de conversió.
Gairebé assegurarlem que la cosa s'esdevé
a la inversa de com la planteja Josep Pla:
l'intel'ligent, segons nosaltres, esdevé con­servador
gràcies a Maurràs. Amb la qual
cosa, a la vegada, signifiquem que els
lectors que recorren a Maurràs són intel­ligents
abans d'entrar en coneixença amb
la ideologia d'aquest filòsop. Per nosaltres,
doncs, no existeix el tipus conservador
admirador de Maurràs sinó el de l'intel­Ligent
admirador de Maurràs que pot
esdevenir conservador per la freqüentació
de les doctrines d'aquest escriptor.
El més interessant, però, és el dubte
contingut en la pregunta del senyor Pla,
això és, si un nacionalista, que en el pre­sent
cas cal suposar que's refereix a un
nacionalista català, pot ésser conservador
maurrassià, o, expressat a la seva manera,
si un conservador català admirador de
Mau,rràs pot ésser nacionalista. I és ací on,
al nostre ent~ndre, l'article del senyor Pla
planteja la totalitat de la qüestió i, indirec­tament,
l'aclareix. Nosaltres intentarem de
fer-ho directament.
Aquest, tal, és nacionalista català; a la
vegada és intel'ligent i, àdhuc, lliurepen­sador.
Curiós d'esperit, obert per la fre­qüentació
d' escri ptors estrangers a doctri­nes
diverses, oposades, un dia topa amb
Maurràs i el llegeix. De moment s'hi
interessa, després per ventura, s'hi apas­siona,
a la fi ¿per què no? n'accepta el
mestratge.
Aquest, tal, nacionalista català, ha vist
en Maurràs un escriptor fl',aocès, pensador
ii 'lustre, arn b tendència al vagabundatge
inteHectuàl, segons expressió pròpia, i, a
la vegada, patriota. Aquest pensador fran-cès
s'adonà al seu temps que un cert des­ordre
ambient l'impossibilitava de lliurar­se
amb plenitud a aq uest vagabundatge;
que aquest desordre mantenia el pals en
un defecte greu; que aquest defecte era un
vici de c,Qnstitució de la pàtria. En conse­qüència,
aquest escriptor, patriota, abans
de lliurar la seva intel'ligència al vaga­bundatge,
la lliura a la pàtria: la causa de
la seva pàtria, era, en nombre de situa­cions,
la causa de l'ordre; i aquest escriptor
lliura la seva intel'ligència a la causa de
l'ordre. En bella doctrina maurrassiana,
defensant l'ordre francès defensa la França;
defensant la França defensa l'esperit i
la intel'ligència d'aquest pals; i en defen­sant
aquest esperit i aquesta intel'ligència
nacionals que ell, patriota, considera més
digna de defensa que els altres esperits i
les altres intel'ligències nacionals estran­geres,
defensa el seu esperit i la seva
intel'ligència individual. La causa de la
pàtria esdevé, doncs, a la fi, la causa de la
pròpia intel'ligència.
Aquest, tal, nacionalista català, en con­siderar
el procés d'aquesta doctrina. la
troba bona i d'útil aplicació a totes les
pàtries, a totes les nacions. La freqüentació
de Maurràs acreix encara el seu patriotis­me
català, exalta el desig de grandesa i es­plendor
de la seva pàtria, Catalunya. 1 com
ell, el patriota italià o grec, admirador i
deixeble de Maurràs: la doctrina naciona­lista
integral francesa, pot esdevenir una
doctrina nacionalista integral italiana o
grega; l'italià o el grec mau rrassianista, si
per ventura existeix en, 'no deixaran d'és­ser
patriota és ans al contrari. I un dia
aquests nacionalismes es poden trobar en
pugna: la cosa és natural.
Fins ací la incompatibilitat entre el con­servadurisme
maurrassià del nostre com­patriota
i el seu nacionalisme integre no
existeix absolutament. ¿Què voldrà, doncs,
significar el col'laborador del «Butlletí de
les J, N.» amb aquella pregunta insoluble?
Podem provar: ¿serà per què, com diu
més avall, l'«Action française» desconeix
o nega el nostre problema nacional? Se­gurament
que no: l'acceptar una doctrina
estatal d'una nació veïna, l'acceptar-ne
una estètica, l'acceptar-ne àdhuc una ètica
o, si el cas es presentés, una disciplina re­ligiosa,
no és pas acceptar-ne l'imperi poU­tic.
Belles guerres tingueren els nostres reis
,amb els de França i, verament tots ells eren
monarquistes ¿no és així?, i catòlics i àdhuc
s'entenien en provençal o en. bell catala­nesc.
La cordialitat, l'efusió espiritual
existeix entre races diverses en l'esclavi­tud,
en la persecució o en estat respectiu
de minories nacionals; però bell tost obte­nen
llur soberania, la diversitat ràcica
s'expresa novament. El comunista francès
i l'alemany i el rus comunistes, per da­munt
l'interès de tribu posen llur interès
de classe i c m a proletaris tiranitzats per
la burgesia divideixen el món en dos
bans, això és, en dues nacions: la nació
burgesa i la nació proletària. I ells entre
ells es consideren ger mans i s'aj uden, en
el sofriment, els uns als altres; deixeu,
però, que hom proclami la república dels
sòyiets a Alemanya i a França i veureu
com el proletari internacionalista esdevé
patriota, patriota profund. La bandera
vermella del sòviet alemany esdevindrà la
bandera de combat contra la bandera
vermella del sòviet francès, la qual, fatal­ment,
serà d'un vermell tanmateix dis­tint.
.. El bell interès fratern haurà mort.
Un bell dia Catalunya i Irlan,da, na­cions
lliures, pugnaran cadascuna de llur
part per. llur expansió nacional. ¡Dóna
tants de tombs el planeta on sojornem! I
un bell dia encarat aquests dos Estats­entorn
dels quals girarà per ventura un
Imperi-al cor de l'Africa o damunt els
illots flotants de la Mediterrània, extendran
llurs forces en línia de combat i la santa
bandera catalana i la bandera irlandesa,
davant per davant, s'aparellaran a una
lluita magnífica de conquista. I, verament
que fou un temps que aquestes banderes
en l'humiliació, havien reposat l'una da:
munt l'altra com dues sines càlides fretu­roses
de pit'tat.
La simpatia, doncs, la comunitat ideo­lògica,
no exclou una diversitat d'interes­sos
ni, àdhuc, una probable oposició. Hom
pot ésser, per exemple, comunista a Ucrai­na
i lluitar a mort per la derrota del
comunista moscovita envaïdor. La pre­gunta
de Josep Pla romandria, doncs,
sense i nterpretació satisfactòria. Nosaltres
havem cregut, però, que, com aItres parà­grafs
del seu article, anava adreçada al
grup d'amics vel'leitosos que es fan fer
les camises a París i que són d'«Action
françai~e» feta també a París. El gros in­convenIent
és que llur maurrassianisme
és aiximateix com llur catalanitat, una
vel·leitat. La mateixa vel'leitat que deuen
posar en tots els afers de l'esperit. Josep
Pla ha estat oportú de revelar pública­ment
aq uestes falses situacions.
•
* *
En un dels paràgrafs d'aquest mateix
article el seu autor s'expressa, aiXí:
((A nosaltres els jóvens, que sentim el nacionalis­me
d'una manera vital i el romanticisme d'una ma­nera
vital-i així el romanticisme és la veritable
salut-i creiem que vida i cultura són una mateixa
cosa a dins d'una humana limitació, a nosaltres, els
jóvens, això no ens ha d'espantar».
Si Josep Pla és l'escriptor que signa José
Pla pels diaris de Barcelona, ens permetrà,
amigablement, que diguem amb tota fran~
quesa que no creiem en el seu nacionalisme
romàntic-si és que el seu nacionalisme i
el seu romanticisme, com és de suposar,
es completen.-A Catalunya li convé una
generació de patriotes romàntic~; és cosa
repetida quotidianament. Nosaltres dubtem
que n'hi hagi gaires centenars: del que no
dubt~m és que entre aquests estols bene­mèrits-
i no li en fem retret-no s'hi troba
En Josep Pla. Un nacionalista romàntic,
abans d'escriure en castellà, de signar en
castellà en un periòdic barceloní destinat
exclusivament a lectors catalans i gairebé
es pot dir pau-iotes, demanaria al Cel que
les mans se li escapcessin en rodó.
** *
A El Día Grdfico, quotidià bigarrat i
anti pàtic de Barcelona, apareixen uns ecos
que per llur contingut ideològic, correspo­nen
al to tradicional del periodisme bri:..
llant.
En el número del 18 feb. 1921 d'aquest
quotidià, es glossa l'article que venim co­mentant
i tot fent la mateixa pregunta,
s'afirma:
«Un catalanista no puede ser de l'((Action fran-çaise
», '
¿Què vol dir això? ¿Qui és aquest rar
personatge, catalanista de l'<<A. F.»? Nos­altres
arribaríem a comprendre un francès
del grup de l'<<Action>>, catalanista; això és,
catalanòfil. ¿Però un català, nacionalista,
afiliat a un partit francès? Dubtem -de la
seva existència; ço que es pot significar
amb aquesta afirmació transcrita és que
un catalanista del Rosselló no pot ésser, a
la vegada, de 1'«A. F.». En aquest cas,
nosaltres hi convenim totalment.
D'aquest eco és de remarcar d'altra part,
seu ressò somort. Caldria entre tots ple­gats
de tenir en compte l'existència d'una
nova generació d'estudios03 perfectament
assàbentats dels més lleus matisos de
la política estrangera (i, naturalment, de
la filosofia, de l'art i de la literatura
estrangeres), que llegeixen el 'mateix,
que ho llegeixen tot i que, hen aviat~ se
situen. L'existència d'aquesta generació,
que àdhuc a nosaltres ens encalça, obliga
a què els cronistes curin de no donar in­formacions
endarrerides esdevi ngudes lloc
comú. No li calia, doncs, al redactor de El
Día Grdfico, de saber-li greu que Josep
Pla s'avancés a assabentar als catalans d'un
fe't fa alguns anys conegut per tots aquells
a qui aquestes coses preocupen: Que
l'«A. F.» no s'interessa-i és natural-pel
nostre moviment nacionalista!
¡Una dootrina o ana experlènelaY
A l'article «El nacionalisme català i
l'«Action française»» a què ens havem
referit abans s'hi conté una altra afirmació
que mereix comentaris de banda:
«'Hi ha catalans que van a l'((A. F.II cercant uoa
substància i una doctrina política». .
Nosaltres no coneixem aquests casos
isolats, respectables. En canvi sabem qUE;
hi ha i entre aquests, nosaltres, qui ha
cercat a l'«A. F.» una experiència. Al
n.o I de Mo. 'ITOR, amb bella extensió, in­dicàvem
tot un pla d'actuació conjunta en
l"ordre internacional i en ço que es refereix
a la política d'Occident, entre la Península
Ibèrica i França. I per a realitzar-la, ens
adreçàvem al nucli més afí: l'«Action
française». Això, va sense dir, no és cer­car
en aquest grup cap substància ni cap
doctrina; això, en bona pol:tica realista,
és cercar-hi una conveniència. ¿No som per
ventura conseqüents? Però ultra aquesta
conveniència, nosaltres opinem que, en tot
els ordres de l'esperit, a l'«A. F.» hom
pot trobar-hi una experiència. Malgrat de
la seva empenta reaccionària, el moviment
polític Creat per aquest grup és, essencial­ment,
crític. Pot ésser una renaixença
però ~iximateix una ? La. més fi~a per­cepcio
de les errors d una vIda és tinguda
a les hores agòniques. Les grans veritats,
menys conegudes en el transcurs d'una
existència, es presenten lúcides a l'hora de
la mort. Així, en una nació, en un Estat,
en una civilització (en una art, en una lite­ratura)
s'ha dit i repetit que neixen els
crítics més aguts a l'hora de la decrepitud
col' lectiva. No suposem que a França ni a
Itàlia l'hora de la descomposició sigui
imminent. Realment, però, sabem que
França i Itàlia han seguit una trajectòria i
que en el seu recorregut els han esdevin­guts
aconteixements mortals. Aquestes
dues nacions, aquests dos vells països,
posseeixen una experiència i oràculs mag­nífics
d'aquesta experiència. ¿I una nació
jove, una nació en estat constituient,
una Catalunya encarada a totes les possi­bilitats
d'expansió i de responsabilitat
directora, quina més bella actitud pot pren­dre
que la d'alliçonar-se a l'escola dels que
han viscut una existència, dels que han
creat una civilització?
El nacionalista ca talà que cerca u na
doctrina no és, com creu Josep Pla, a
1";<A. F.» on s'adreça, ans al mestre cabdal
del nostre renaixement, a En Prat de la
Riba. La idea nacionalista, el programa
nacional de Catalunya fou ell qui l'exposà
com si fos la veu immortal del Destí:
"Si l'ideal complex que encén en nova i intensa
vida totes les energies catalanes, si el nacionalisme
integral de Catalunya va endavant en aquesta em­presa
i aconsegueix despertar amb el seu impuls i el
seu exemple les forces adormides de tots els pobles
espanyols, si pot inspirar a aquests pobles fe en sí
mateixos i en llur esdevenidor, ens redreçarem de
l'actual decadència, i el nacionalisme català haurà
donat compliment a la seva primera acció imperia­lista.
«Llavors serà hora de treballar per a· reunir a
tots els altres pobles ibèrics, de Lúboa al Rhoda",
dintre d'un sol Estat, d'u" solI71Iperi ... ».
Al nacionalisme que li ha estat dictada
aquesta doctrina na li cal de cercar a
l'estranger una substància per a la seva
política.
De Lisboa al Rhodan passant
per Gibraltar
En un altre eco de El Día Gra fico, no
recordem el dia ni si hi havia signatura,
hom comentava la visita a un tafur d'in­tel'lectuals
d'una bella ment basca. Feia
uns dies que havia aparegut MONITOR
posant un programa, tradicional en el
nostre moviment patriòtic, d'Imperi, de
lliga de nacions i de federació. Doncs bé,
. redactor de l'eco, que suposem que no
Ignora la força expansiva, generosa i im-iaI
del nacionalisme català, atribuïa
basc foraster totes les virtuts que cons­tueixen
et poder ideològic del nostre
moviment patriòtic. Naturalment que hi
ha una diferència essencial: el nostre im­'
alisme, la nostra expansió és feta a
del reconeixement de Catalunya com
nació lliure, federadora, centre i motor
el futur Imperi. I l'imperialisme i l'ex­proposada
pel basc és feta a base ...
. la submissió a la Castella absorvent,
nltària i primitiva.
i al món hi ha. un nacionalisme ample,
rt, comprenslU, és el nacionalisme
10 'ITOR - FEBRER DE 1921
català. D'ací la diferència radical entre el
nostre moviment patriòtic i el moviment
patf1òtic basc; d'ací, en conseqüència. que
els bascs intel'ligents repugnin el naciona­lisme
de llurs compatriotes, per ventura
perquè el creuen de cara al fracàs. Estem,
per, convençuts que aque ts intel'ligent~
del nord, nats a Catalunya, figurarien a
l'avantguarda del nostre moviment que
té obertes al davant magnes perspectives
per a la seva grandesa esdevenidora. El
catalanisme nacionalista es bada com una
flor vermella amb mil tem ptacions per a
l'esguard cobejador: el biscaitarrisme es
clou entre quatre murs i s hi ofega. ¿És
lícit, però, que un diari barceloní publiqui
comentaris emblants i denigri tan injus­tament
el més bell moviment de renaixença
nacional del segle xx? ¿Fins i a quan
Barcelona, cor de la no tra Mare Pàtria.
haurà de mantenir en el seu sí aquesta
premsa inadaptada que pretén represen­tar-
la? I, diem-ho tot pa sant, ¿no és ja
avui dia qne a Barcelona li sobra gairebé
tota la premsa quotidiana?
a arribar a l'assoliment que hom cobdicia i trista
di puta massa prolongada que tot mantenint-nos a
tots en la més absoluta ineficàcia ens releg . ens re­lega
encara al miseriós paper de titelles d'altri i pot
abi mar-nos en el més definitiu exhauriment.
«¡¡\ONITOR» que en polltica s'ha fixat un programa
on se contenen aquella aspiració i aquella Reforma,
aquelhl Amèrica i aquella comesa internacional a què
a pira el senyor Orteg y G sset, no vol passar
aquesta avinentcsa que se li ofereix sense puntuar
només. per avui, com en ten l'arranjament.-que és
aquella Reforma,-del problema polític penin ular.
I aquest seran els primers mots que adreçarem a
Ca tella. consideracions preliminars d'altres més
àmplies que farem oportunament al poble castellà.
Puix és amb ell que volem entendre'ns; amb els pa­triotes,
amb els nacionali tes castellan que pugnen
i aspirin a la lleial unió i grandesa de la penín­sula.
Però recordem-ho encara al redactor de
El Dia Grcífico autor de l'eco al'ludit: de
Lisboa al Rhodan passant per Gibralta1'.
És, no ens can em de repetir-ho, un pro­grama
tradicional del nostre nacionalisme.
POLITICA
PENINSULAR
PER
JOSEP CA.RBONELL
Tramesa a Castella
En «El Soh) del dia 9 de febrer, José Ortega y
Gasset publicà el darrer dels seus articles titolats
«Particularisme i acció directa» en els quals ha trac­tat
«d'esbossar el diagnòstic» de la disgregació ètnica
i social de l'imperi castellà.
No pretenim nosaltre avui de referir-nos al contin­gut
total d'aquell assaig en el qual Jo é Ortega y
Gasset s'hi mostra el bell analitzador i estilista de
sempre. Interessen només als nostres fins i a la capa­citat
d'aquesta secció de la Gaseta, les conclusions
que, com a normes essencials pel reviscolament pe­ninsular,
posa al final del seu treball. Ha escrit el
senyor Ortega y Gasset:
«Acabo, doncs, aquests estudis de l'hora present
¡¡d'Espanya amb tres senzilles observacions: Primera: \
»Un poble viu del mateix que li dóna la vida: l'aspi­
»racÍó.-P-er a mantenir-lo unit cal mostrar-li sempre
»un projecte suggestiu de vida en comunitat. Sola­
»ment grans, arriscades empreses, desperten els pre­
»gons instints vitals de les masses humanes. o el
»passat, ans el futur; no la tradició, ans l'afany.-Se­
»gona: Aquestes grans empreses no poder. avui, de
»moment, consistir en res més que una gegantina,
»dinàmica reforma de la vida interior d'Espanya en­
»caminada vers una destinació internacional; l'unifi­
»cació espiritual dels pobles de parla hispana. Es­
»panya ha de tornar a la fornal d'una reforma omní­
»moda que fonent les seves parts, torni a unir-les.
»Reforma i Amèrica.-Tercera: Res d'això no podrà
»iniciar-se si no ens convencem que a Espanya avui
»com sempre són reduidíssims els homes ben dotats.
»Si no se'ls situa en el lloc on major rendiment pu­
»guin donar tot ço que hom farà, serà en va. Culte,
»doncs, a l'home selecte.»
Heu's ací el programa en què, pocs dies després
de l'aparició de «MONITOR» resumia el senyor Ortega
y Gasset la seva incursió per la història de la deca­dència
espanyola. Programa que s'adiu al nostre en
la finalitat, és a dir, en la recerca d'un gran esdeveni­dor
i comesa peninsulars, si bé no sabem si estem
d'acord en apreciar com cal fonamentar, quins són
els viaranys que han de seguir-se per al seu formal
assoliment. El contingut d'aquelles conclusions resta
obscur i el senyor Ortega y Gasset defuig d'entrar
clarament a assabentar-nos de com s'ha de remeiar
la fallida de l'estat de coses que vivim i patim. Més
aviat, però, si havem d'ésser francs i el col-legir no
ens enganya, creiem que el seu criteri i el nostre són
diversos. Perqué, ¿com s'han d'entendre aquells
mots: «unificació espiritual dels pobles de parla es­panyola
» i els de: «Espanya ha de tornar a la fornal
d'una reforma omnímoda que fonent les seves parts
torni a unir-les»? ¿Creu el senyor Ortega y Gasset
en el tòpic, al qual precisament s'aferra tota la poll­tica
decadent, de l'unitat espanyola com a uniformi­tat,
assimilació i subjecció de les diverses personali­tats
peninsulars a l'imperialisme,-flor d'un dia,-de
Castella? ¿Permaneix en aquesta posició tan falsa de
creure que l'esdevenidor marcarà un nou avassalla­ment
de les perifèries al centre? I si no és així, ¿com
resol els problemes peninsulars de Portugal i Cata­lunya?
¿Pensa en as imilar-nos, conquistant-nos per
la cultura uniformista del centre? Mals viaranys per
Quan se sol' licita àmpliament com ho fa el senyor
Ortega y Gasset, «una gegantina, dinàmica reforma
de la vida interior d'Espanya encaminada vers una
de tinació internacional», ¿què cosa es ol significar?
I nostre entendre, tota Reforma encaminada vers
a uella fi ha dc procurar, prèviament, la troballa de
la màxima eficiència peninsular, resultat d'un acaba­ment
de tota lluita interiur i base d'una unitat d'as­piració
i per tant d'una sola voluntat d'acció. Sense
una prèvia solució harmònica, és a dir, satisfactòria
igualment per totes les parts que ara són en pugna
o separades en la península no es pot pensar en cap
comesa a l'exterior; ans cal preveure la po sibilitat
d'lrlteriors, mutus esgarrips per obra i favor de cau·
e externes. En un mot: aquesta Reforma ha d'ésser
la realització real de l'uqitat peninsul r que entre
nosaltres, com amb altres pobles passa, no pot fer-se
m ' que a base d'una federació.
Estem convençuts que l'unitat inviolable de la
qual Castella s'erigeix en única defensora és cosa en­cara
quimèrica. irreal, futura, cosa que és per fer i els
seus fastes comesa. glòria a venir de tots els penin-ulars.
Estem convençuts que hi ha una raó primera,
fonamental C!1usa de tots els nostres mals presen~s i
de molts de passats; això és, no volguer reconèixer
que el «colós Espanya» ha tingut empre els peus de
fang. Afirma el senyor Ortega y Gasset que més
que els peus,-c\ue també reconeix que ho són.-hi
tin ué la testa. No asseguraríem nosaltres tant perqué
tot saben que l'intel'lecte de Castella fruità en el seu
temps copiosament i saborosa, i que la seva ment
fou ardida en ciències i arts. Creiem també que, per
superior que fos la dels actuals governants fracassa­ria,
(altres governs, altres imperis són amenaçats
perfets així). en tota comesa, si no corria abans a
ben plantar l'Estat damunt uns fonaments reals i una
vida orgànica. Espanya és mal plantada; perxò, mal,
grat tots els esforços individuals, cada any són més
raquítics els seus fruits i el seu brancam es corseca
més. La mort d'Espanya és la venjança de la realitat
que hom defugí i es defuig encara.
Si repassem el procés de les unitats assolides i de
les empreses acomeses per altres pobles, ¿què veiem?
¿ o se'ns presenta en primer terme aquella conformi­tat
i contentament de totes les parts com a prèvia
condició pel triomf de l'aspiració externa que ja co­bejaven?
Tota la glòria francesa, no respon a l'uni­tat
que de França feren els seus reis, la cultura del
segle xVlllè. , i que el foc i les escomeses de la Revolu-ció,
Napoleó, 1870 i 1914 consolidaven encarú Itàlia,
el poder actual d'Itàlia, que és sinó aquella voluntat
unànime de desfer-se del jou austriac, d'alliberar-se
i de viure poderosament la pròpia italianitat? I Ale­manya,
¿quina altra cosa fou més que la voluntat
dels pobles germànics d'assolir aquell gran esdeve­nidor
que els seus homes els havien predicat i Prús,
sia els mostrava rera la seva victòria assolida?
Però, entre nosaltres no fou així. L'aspiració que
podia unir a totes les parts peninsulars en una ma­teixa
empresa i un mateix esdevenidor, ens fou
vedada a nosaltres i la comesa immediata l'havia
acomplerta cada part amb el seu geni i esforç parti­cular.
Si per la ment de Ferran el Catòlic passà el
gran ideal d'una imperial grandesa, no és menys
·cert que ell no sapigué d'organitzar la península com
calía per a arribar a una unitat que avui, potser,
fóra ben indissoluble. Aquella unió no fou per nosal­tres
una col'laboració lleial en vistes a una comuna
aspiracio, sinó una submissió de la nostra sobirania
a la senyoria de Castella. L'única solució, la federa­tiva
dels diversos Estats peninsulars i repartiment
de les zones de colonització d'América entre nosal­tres,
que temps a venir s'haurien incorporat com
Individualitats del tot sobiranes al nucli imperial que
les porta a la vida, (i així assoliríem a .ui fa forma
imperial de més superior cultura,) no tou obirada. I
es perdé per nosaltres l'expansió pel Mediterrani
l'Africa, l'Orient, l' América.... '
l. que no podia ésser altre el camí de la nostra unitat
que el de la federació ens ho prova el fet de que el
gran lligam que és la Religió, poderós contribuient
d'unificació d'altres pobles, no ha arribat a fon­dre'ns
a nosaltres peninsulars tots catòlics.
Hom sap com continuà la Història. Un gran poder
estrany, personal, magnífic i arbitrari, una testa d'or
oprimí tota l'Espanya, la realitat peninsular i ofegà
amb sang la veu d'aquells que més alt la proclama­ren
... Veus de Castella, veus d'Aragó.,. Després, la
disgregació, la mutilació i l'agonia que encara conti­nua;
la submissió benèvola a les grans directrius dels
imperis eSlranys, el renunciament de la pròpia vo­luntat
com a mal menor, la neutralitat absoluta com
a demostració de llibertat, però en el fons resultes
de l'impossibilitat en qué ens trobem de moure'n a
n stre albir. Vivim un~ vida tolerada que un dia ens
p rta la invasió i l'altre una pau equívoca. Mentres­ta
t, els apartaments s'accentuen i els cataclismes
es preparen per qualsevol dia que a l'exterior li
plagui de congriar-los i repetir entre nosaltres fetes
11
passades. Cosa avui assats fàcil perquè el cos nacio­nal
que altre temps no fou atent s'ha deseixit ja de la
mortalla que tres segles de submissió li havien posat
a sobre. De vegades, apar que una claror s'inicia,­com
ara amb el corrent ibero-americanista;-però no
ens enganyem, que també és foc d'artifici la claror del
qual s'apagarà quan més viva sembli. Mai encara
una celis tia real no ha anunciat a la península una
alba certa.
¿ Per què? Perquè hom burla la realitat i ella es
venja de nosaltres. I és endebades l'esforçar-se a re­dactar
programes o el cercar un lloc d'honor a l'ex~
terior si abans no es resol completament la nostra
organització interior que ha d'ésser base i senyal de
tota ulterior comesa; aquella màxima eficiència per .
la qual tota empresa esdevindria possible. La prime­ra
etapa ha d'ésser la nova éonstitució peninsular.
Aquesta és la nostra fe i voldríem que fos la
dels castellans. Nosaltres, la generació catalana del
1920, a qui la guerra i les seves conseqüències ha
menat a una posició meditativa del passat, del
present i de l'esdevenidor de les nostres activitats,
ens adrecem en la persona del senyor Ortega y Gasset
als castellans d'oberta intel'ligència que, sota la de­nominació
de generació del <)8 6 successors d'ella han
mantingut sota les c ndres de mort de la política
espanyola una flameta d 'esperança. Per ells, Castella
encara pot interessar-nos. Per ells havem sapigut el
dolor i els sofriments de les ciutats i pobles castellans
exànimes sota els tentacles del caciquisme troglodi­ta.
Però, cal, que no sigui més un interés platònic,
un goig estètic, un melancònic plaer per una Castella
estàtica. Per la Castella tal com ens l'haveu mostrada,
tal com la deixeu amb el vos tre nihilisme analític
no pot capir- e cap e-devenidor de glòria, ans cal
lémer per ella una sort austriaca. Ciutats, camps i
pobles sota el sol aclaparador, bell escenari pel turis­me,
per a grans pintoresques tramoies, per a
emocionants poròdies en vells usatges nacionals,
atracció d'exòtics sentimental que anirien llegint a
les monjoies recordatrius: «Aci, allà fou . .. » Records
d'un Felip o d'un Carles, res tes civils o de la pietat
vetusta coberts d'herbei on la bouada indiferent
paRtura.
Es temps que cessin els planys jeremíacs i arribi a
Castella l'Esdras que reprengui la construcció del seu
temple nacional. Cal, castellans, que reviscoleu la
vostra personalitat, cal que no us adormiu en el mal
somni que és l'Espanya d 'ara. Catalunya, contra la
qual !Ueneu els vostres odis no per impuls directe i
~eflexlu, sinó per tòpic, per atàvic engany que us
Imposaren i us imposen encara, aquells que viuen
tant de la nostra opresió com de la vostra mort, us
dóna l'exemple; aquest embrió de propi govern
i reconstrucció d'una cultura que és la «1\\an­comunitat
» podria ésser per vosaltres el mot
d'ordre. ¿Per què intel'lectuals, patriotes castellans
no us llenceu a preparar l'esdevenidor general de la
península començant per refer la vostra casa? ¿Per
qué no haveu pensat encara en una «Mancomunitat
Ca tella», de de les ciutats , dels consells de Castella?
Cal dir-ho: si l'hora del vostre afany fos tan avançada
com la nostra, la primera etapa de la grandesa comú
fóra ja assolida.
Per avui aquests mots amb qué havem vol­gut
glòssar les conclusions del senyor Ortega i
Gas.set. osaltres creiem que un gran esdevenidor
oenmsular pot ésser assolit; i al nostre torn resumin
la nostra fe amb dos articles:
Prime~: que és endebades de cercar aquella Refor­ma
partint del tòpic unitari de l'Espanya actual,
fo~ament de la nostra ruïna i penyora d'ulteriors
abismes; de la disgregació i total mediatització de
totes les parts resultants. Solament la federació de
les diverses nacionalitats peninsulars pot ésser la
base d'u.n gran esdevenidor. L' unitat espanyola tal
com 'avUI és conceptuada és fermança de fracàs. En
canvi l'unió dels pobles peninsulars pot esdevenir
una realitat indissoluble. Perxò nosaltres demanem
la lli~~r~at de Catalunya com a iniciació del període
constltU1ent de la Lliga Imperial dels pobles penin­sulars
i sudamericans.
Segon : Tot ideal d'Imperi, tota aspiració d 'una
comes!! in~er.naci~nal ha de començar per aquella
organItzacIÓ In tenor. Altra cosa seria cercar la mort
definitiva: separatisme i vocació de fracàs .
Si. s'accepten aquests principis, les possibilitats
ulteriors seran il·limitades.
B. Carbonel
i Batlle
Cable "Carbat" - SITGES
EXPORTACIÓ DE VINS SELECTES
EMBOTALLATS
Malvasia de Sitges
Moscatell de Sitges
Mar'ques exl1'a-fines elabo7'ades
amb seleccions de velles cullites
Vermouth GRECO
Ea!clusiva per l'Amèrica-hispa"a dels vins
ae taula «LasteU dei Bosch» [?rans marques
«CORRENT» i «GRAN CRIANÇA»
Altc!s, lmpresor
Fàbrica de Paper de Tina VIDUA DE W. CUftRRD
FUNDADA EN EL SEGLE XVII
Proveidora del paper Sellat de les Repúbliques de Xile i Argentina. - Paper de fil de totes menes. - Paper
a mà. - Paper de barba. - Paper d'ofici. - Paper per a edicions. - Paper per a dibuix. - Paper-tela.­Cartrolines.-
Cartrolines de colors.-Cartrolines de fil per a cartes. - Targeteria .-Estoixeria. - Sobres, etc.
Magatzem i despatX: GRANVIA LAIE'TANA, 1,1. • Barcelona
12 MONITOR - RFEBRER DE 1921
BENAZET
Constr cció sòlida en abates (le Nen i DOBle
PròximalDent, gl~an s ccés ind strial en Sabat~s de Dona
(BA 8CELONA)
~I ,
frl B RICA
DE
(CASA FABRE6AT)
.u I Gabardines i
Imp erme a bles
CONFECCIO: A : "LA: MIDA
BALM~S, 50
BrlRC~LONA
L~C)A~'M>..~~J~
J
ELS
PERFUMS
DE
MYRIJRCIA
GALERIES AYETANES
GRANVIA, 611 - BAR e E LO N A - TELEFON 4q02-A
I
ANTIGUITATS - ' ART MODERNA
Brodats:Tapissos: CaDlJa'eus: Alcatifes perses II Mobles d'estil
:ExposiciollS constantlDent renovades d 'obres d'art dels lDés afalDats artistes lDoderns
Actualment: Exposicions Marquès-Puig i Les Arts i els Artistes
l
r~ev:~ ~:tu:u~ =.=====.==.===.==3:====.======.==.=..= ""=':==:===, =~W~