Nou ambient. Núm. 3 (ag. 1924)

              1,^/I//^';1í^
11
. . - , J 1.	 €.
EI" •	'.
1
1
R . t 'S.16 0
JcI
411TISTES! PINTORS,
Aviat es posarán a la venda
els tubs de color a l'oli
ATLÁNTIDA, de qualitat
extra i qualitat extra-supe-rior,
única marca que po-drá
competir amb les mi-llors
estrangeres
DEMANEU-NE 1 PROPAGUEU -LOS
PIANOS 1
ARMONIUMS
Lloguers desde 10 ptes. mesals
Ex• operari i afinador de
la case ERARD de París
Bruch, 78, entl.	BARCELONA
IIIIIIIIIIUIIIIIIIIIIIIUIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII
R. Ventosa
J1 RIGOL GINEBRA
IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIiIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIiIiIIIIIIIIIIIII
	 Petritxol, 17 - Barcelona
Teléfon 3470 A
■
Pintura decorativa
ARTICLES PER A DIBUIX
i decoracio general
PINTURA 1 ESCRIPTORI
u
■
Plateria, 65
Agent exclusiu par a la venda en
Espanye dols COLORS A L'OLI
SELVAS
N°17 REVISTA D'ART
ET T Redacció i administració: Banys Nous, 22, tenda
N.° 3
Barcelona, Agost de 1924
Any 1
NOSTRA PORTADA
ISIDRE NONELL
Nonell, el befat per la genteta dei seu
temps, el criticat estúpidament pels re-ventaires
d'ofici, el que va haver de so-frir
les ganyotes dels panxacontents de
1'art i les burles de les patums, avui
reneix estimat i reconegut, al mateix
temps que cauen en l'oblit cada día més
profond, tots aquells que ajudaren a
fer que la vida d'un dels nostres artis-tes
més gloriosos, fos un sens fi d'ad-versitats.
.......................................
En oferir aquest petit record al mes-tre
Nonell, ho fem també devotament
a la senyora Angeleta, la mare del glo-riós
artista. Cal pensar lo que hauria
estat d'en Noneil, sense una mare com
la que Déu li donà—tota bondat—que
s'emmirallava en els ulls del seu fill.
Cal, doncs, cedir justament la part de
glòria que li correspon a la mare del
pintor. La fe que degué posar en l'obra
d'°n Nonell, que als ulls de les patums
tan poques garanties oferia. Quin so-frir
el d'aquell pobre cor, el veure tan-ta
illusió combatuda, tanta fe escarni-da,
tanta lluita menyspreada. El sacrifici
de la vida d'un fill a canvi de befes,
l'excés de treball i d' estudi per gua-nyar-
se el titol de gandul.
Sortosament la mare, la bona mare
d'En Nonell, a la fi de la seva vida, va
veurer com son fill triomfava sorollosa
com les obres riques, extraordi--ment,
nàriament fastuoses, passaven a ornar i
a enriquir les bones colleccions i amb un
amarg somriure degué pensar moltes
vegades que ella abans que ningú, ja
va preveure que tanta fe, tant d'entu-siasme,
tant sacrifici, en un fill tot cor
i generositat, havia a la fi de donar
aquest excel.lent i saborós fruit.
.......................................
Nonell mori jove, i als darrers anys
de la seva vid=, treballá febrosament,
deixant-nos una quantitat de teles i di-buixos
que són una benedicció del cel,
i deixà encara a més en nosaltres aquest
optimisme que tant li estimem, aquesta
convicció de què a la fi, pesi a qui
pesi, el temps sols escull allò que té un
valor—que passant per damunt I'es-tultícia
i la mala fe—és l'únic que té
el dret de quedar etern.
PALLARÉS.
AUTO-CARICATURA, per Nonell
3
El cubisme a Catalunya
El cubisme a Catalunya ha tingut
pocs seguidors. Lo d'aquell pagès que
es fa el viu, quan baixa a ciutat, per
por de què l'engariyin, han fet els pin-tors
catalans.
Aquests s'han dit : A nosaltres no
ens enganyaràn pas, i han tancat els
ulls per a no enlluernar-s'hi.
No obstant, alguns, s'han aprofitat
qualques ensenyaments, però, això sí ;
d' amagat, com aquell que fa una acció
que no està pas bé, però que en sent
una necessitat.
Uns pocs, poquíssims, han tingut
l'atreviment de llençar-s'hi, i a fe, que
han deixat en bon lloc al cubisme.
Potser, en compte de ddoldrense'n de
FIGURI DE <PARADEa per Picasso
LA TAQUI-MECANÓGRAFA, per F. Camps
què no hagués apassionat més i de no
haver assolit una gran massa de con-readors
i com a conseqüència d'admi•
radors, ens en tindriem d'alegrar, doncs
lo que ha perdut en quantitat ho ha
guanyat en qualitat.
Però, l'ensenyament que podria ha-ver
tingut el cubisme sobre la pintura,
s'ha quedat per uns quants inici' ts,
malgrat les campanyes fetes a les ((Ga-leries
Dalmau» de la Portaferrissa, on
hi passaren els Gleizes, Metzinger, e!
català Miró, Barradas (que encara que
estranger, es formà a Catalunya),
Bracque, Léger, Gris i tants altres.
D'aquest ensenyament solament se
n'aprofitaren alguns dels joves que
figuren en grups d'avançada, i algunf,
d'ells l'han practicat i amb bastanta
fortuna.
Citarem a En Sisquella---el pintor
ple de sensibilitat i força—de qui re-cordem
admirables dibuixos cubistes i
que no desmereixerien entre els mi
llors. En Francesc Camps, també s'ha
manifestat com un dels cubistes més in-teressants
de Catalunya, de qui men-cionarem
teles verament magnífi ques,
4
entre elles <<Modes», potser la millor,
((Palco als toros)) i «Manicura)) ; demés
recordem entre els que més s'han sig-nificat
com a cubistes a Catalunya,
l'Antoni Roca, Joan Cortès, seguint En
Ventosa, 1'Store... i potser algun altre.
D'En Joan Miró, el formidable cu-bista
català, actualment a París, pot
conceptuar-se'l com deis de primera
fila, i En Barradas, actualment a Ma-drid,
va fent una notable campanya.
I aquests són els fruits del cubisme
a casa nostra, a part de les diferents
influències que ha pogut tenir en els
pintors d'ai angarde, i certament és
molt poc.
Hom creu que el cubisme és molt in-teressant
i que fins és necessari el seu
coneixement i com deia molt bé En
Pallarés, en nostre darrer número i
parlant de Picasso, que hauria d'ésser
obligatori en les Escoles Oficials d'Art,
l'ensenyament del cubisme.
Els teoritzadors d'ell, A. Gleizes i
J. Metzinger, ens diuen : N'est pas
un art d'imitation, inais un art de
conception qui tend a s'elever jusqu' á
la création.
<<Els cubistes volen ésser els pintors
de la quarta dimensió, que és la dimen-sió
espiritual, metafísica.»
Maurice Raynal, •diu : ((L'objecte de
l'art no ha d'ésser ni ço Real ni ça
Ideal, sinó ÇO VERITABLE.»
Cuillaume Apollinaire, divideix el
cubisme en quatre espècies, a saber :
)(Cubisme científic : Es l'art de pin-tar
nous conjunts amb elements man-
Ilevats no pas a la realitat ,de visió, sinó
a la realitat de coneixement.»
((Cubisme òrfic : Es l'art de pintar
nous conjunts amb elements manlle-vats
no pas a la realitat visual, sinó en-terament
creats per l'artista i dotats per
ell d'una poderosa realitat.»
)(Cubisme fisic : L'art de pintar nous
conjunts manllevats en majoria a la
realitat de visió.»
«Cubisme instintiu : L'art de pintar
nous conjunts manllevats, no pas a la
realitat visual, sinó a la que suggerei-xen
a ;'artista l'instint i la int;'ició.»
Maurice Ravnal, resumeix la teoria
concluent dels teorizadors, d'aquesta
manera :
((Concebir un objecte vol dir repre-sentar-
se'l en l'esperit, això és, el més
purament possible, en la seva absoluta
totalitat, i deslliurat de tots els detalls
que el situen en l'espai o en el temps,
que li donen una raó final, en un mot,
que desflore sa puresa per la conside-ració
de qualque accident noïble a sa
qualitat pura.
Quan l'artista pinti aquest objecte tal
com l'hagi concebut, el pintarà en sa
essència, pintarà la idea mateixa de
l'objecte en la seva més pura accepció
i, com Hegel, farà de la Bellesa la ma-nifestació
sensible de la idea.))
CAFÉ APOLO, per F. Camps (colecció A. Roca)
—5
Lis claustres del Monestir
EL VIOLONCELLISTA, per Ventosa
El cubisme, •dintre l'art, és com la
cultura física dintre la vida, que si bé
no és un fi, és un medi importantíssim
per arrivar-hi sa i bo a la fi.
H
N. de la R.—Alguns deis conceptes
que apareixen en aquest article han es-tat
extrets de] llibre d'En Joan Sacs,
«> : pintura moderna francesa fins al
cubisme».
de Sant Cugat del Vallés
Sant Cugat del Vallès és un poblet
pie 'de simpatia—potser l'haver-hi pas-sat
la meva infantesa me'l fa doblement
simpàtic— ; les noies són un deis seus
millors ornaments —gentils i boniques
—i el seu monestir, el veritable joiell,
li dóna tot el caràcter i l'omple d'encís.
En aquestes tardes xafogoses i dau-rades
d'istiu, és plaent passejar-se pels
claustres de] monestir, claustres que
guarden tants records, que han gaudit
de la benaurança, de la dolça calma mo-nacal,
quan aquells monjos buscaven
llur frescor en tardes tan xafogoses com
aquesta; claustres que aixoplugaren
reis, com foren envaits per les turbes
---les simpàtiques turbes—que profa-naren
aquells llocs de pau benaurada,
sembrant-hi l'incendi i la destrucció,
petjant les celles austeres deis monjos
i destruint els joiells d'art amb els quals
s'enriquia el monestir.
Claustres solitaris i desemparats,
oi a, que s'hi sent un hàlit -de tristesa,
de recança, i on s'hi troben a faltar el
cant -dels ocells i el remoreig de l'aigua
saltant pel brollador. El jardí és aban-donat;
solament alguns arbres centena
-se, en mig d'aquesta-is, com redreçant
desolació, s'aixequen representatius,
amb tota la noblesa rància, deis temps
que passaren.
Les parets dels claustres, emblan-quinades
grollerament, són embrutades
porcament per un sens fi de pocasoltes
estúpids i petulants, que hi han posat
llurs petjades de les seves quatre potes,
donant una nota de la incultura d'alguns
visitants d'aquestes runes glorioses i
meravelloses. Alguns pintors--segura-ment
melenitts i d' amples capells i
d'orelles ]largues—fins s'han atrevit a
fintar hi per les parets, profanant-les
iniquament, grans paletes, amb les se-ves
corresponents signatures — unes
d'elles i per vergonya del que ho em-
pastifa, diu-en entre altres : ((Gándara,
Estudio Baldomero Gili i Roig>>. Vaia,
vaia ! senyor Baldomero, tan mateix ja
és una mica massa ganàpia per a fer
semblants bestieses.
Entre totes aquestes porqueries, hi
han marques de grups excursionistes.
Aquestes són les úniques, si no recoma-nables,
al menys justificables marques,
doncs, ja no és la petulància ridícula
del que hi posa el seu nom, sinó per a
mostrar la visita cultural —així ho vo-lem
creure—de l'entitat.
De pintors, mare de Déu ! si n'hi
han anat i, mare de Déu ! qué mala-ment
ho han fet. No recordem ni un sol
que ho hagi interpretat mitjanament.
Tots ho han plasmat infamement. En
veritat, s'hauria de prohibir en aquets
claustres l'entrada de tots aquests pin-tors
ximples, que fins alguns d'ells han
tingut la poca vergonya d'eixugar llurs
pinzells en les magnífiques columnes
dels claustres !
O claustres venerables i simpàtics
que al vostre recés s'hi troba la peu
benaurada, quin dia será aquell que se-reu
respectats tal com vos mereixeu i
Lliures de tanta estultícia !
KIMET.
NATURA MORTA, per E. Store
De ¿'exposició de
Belles Arts de Madrid
Sembla tanmateix que a Madrid, en
la clausurada exposició de Belles Arts,
el repartiment -de premis ha si gut ben
bé a l'aranya estira cabells.
S'han fet coses que han resultat -°n-r'.
t i, cara niés lletges que l'immensa majoria
, d'obres que se hi varen exposar, que
ja es dir prou, perquè n'hi havien que
no sabriem pas com calificarles.
Ens dolem (-.e debó, dels contratemps
que alguns artistes catalans hi han tin-gut
i a pesar de creure en la superiori-tat
de Llurs obres, no ens be de nou res
de l'ocorregut.
—7
PAS A NIVELL, per R. Soler
LA JO VE PINTURA CATALANA
RAMON SOLER
En Ramon Soler fins ara ha estat un
pintor que no ha sabut ésser res més
que pintor. Naturalment en Soler amb
aqueix temperament viu isolat. Podriem
dir que fa vida d'ermità; és un anaco-reta
de l'art. Arreconat en el seu taller
senzill del carrer dels Argenters, va
produint sense cap pressa les seves co-ses
; sense cap pressa, però amb tanta
passió, que podríem dir que aquestes
coses per en Soler són el tot.
¡La seva vida és pintar 1 més pintar.
Pinta pel sol goig de fer-ho, pel plaer
de veurer com van sortint d'una manera
que ell creu gairebé per atzar, unes pin-tures
que son un conjunt de força i de
tendresa en un grau tan elevat, que
solament els naturalment dotats — els
elegits—són c ..paços de posseir,
Recordem ci'En Soler una época de
pintures al tremp. Paisatges assoleiats
de nostra terra que anava pintant amb
amor i amb tota la força de les illusions
del començ de l'espinós carp í de L'art.
Aquestes notes, que tenen un gran
valor, diríem oue són tot instint.
En Soler llavors, pintava com l'ocell
canta. Malauradament moltes d'aques-tes
notes han desaparegut estripades pel
mateix pintor en posteriors crisis, que
sembla forçós haver de passar.
lil
Recordem després en Soler dels pa
tis de veinat. L'artista des del seu taller
del popular carer dels Argenters, pïn-tava
amorosatuent el paisatge que veia
des -dels dos f•.Restrals.
8
ir
Aquesta barreja d'interior i ple aire
que tenen els patis de veïnat barcelo-nins,
ha quedat traslladada a les teles
d'En Soler, d'una manera sorprenent.
Les figuretes ;e hi barregen graciosa-ment.
El vell obrer que a l'eixida ]le-geix
el diari, 'a veïna de] tercer que xe
amb la del primer, la que ren--roteja
ta, les noies--les Maríes, les Tomases,
íes Rosetes—que de passada que han
posat de lluny per al pintor, somnien
romànticament amb la vida del taller,
del forn d'art que pot ser poden oferir
un artista i un promés a la vegada ; les
ties de les noies, les mares que veuen
en aquelles finestres els ulls d'un mons-tre
de corrupció; un cau d'orgia que
s'imaginen sempre ple de models i ar-tistes
eixelebrats.
IV
Més tard en Soler ens ofereix el pai-satje
suburbà—Sant Martí, el Clot, Can
Tunis—grisos i tristois a pesar del sol
que els omple, d'amples horitzons, de
recs, fàbriques i vies del tren.
Paisatges sentits i compresos, per un
temperament deliciosament delicat- In-olvidables
suburbis d'En Soler.
1V1
I finalment el Soler de les composi-cions.
El fadrí pintor. L'artista en ple-na
joventut i en possessió d'una força
envejable.
Petites pintures que són obres grane.
Meravelles de color. Roses i perles,
blaus i crems, violetes i verds que fu-guen
i omplen espais per fer-nos sen-tir.
Pintura catalana, ben nostra, forta i
delicada.
D'entre totes les obres del jove artis-ta
((La vergonyosa>> és la millor,
Sis noies nues volten a la companya
que no es decideix a mostrar la seva
nuditat ; és la vergonyosa.
Les altres noies totes alegres es
donen per complet a la natura i els ocres
REC, per R. Sefer
M
LA TAROTA, per R. Soler
i rosats de les carns, complementen les
finors del paisatge de verds tendríssims.
La vergonyosa, peró, tota vestida, vol
i dol, potser no costaría molt de con-véncer-
la, peró el pintor fa que quedi
vestida i amb els prejudicis, per donar
una nota fosca, un bell contrast que
ajuda a valorar en tó brillant les a,tres
notes de claror.
F. CAMPS
La moda dels cabells curts
Les nostres gentils dametes decidida-ment,
van tallant-se els cabells, i vera-ment
prenen un caire enciser i de gra-ciosa
bellesa, alhora que és més pràctic
i higiènic.
Vos haureu fixat en la gràcia picares-ca
d'aquests caps deliciosos, lliures
d'aquells postissos i anyadits d'aquell
crepé antipàtic i aquells reds pocasol-tes
?
Aquella carrincloneria antipática de
les ondes — l'ondulation Marc ?l
aquelles brillantors tr—aquels xavos i e-tes
amb pomades, que a sota hi amaga-ven
només que porquería.
Per estética, per higiene, per litber-tat
i per la vostra bellesa excelsa • ta-ileu-
vos els cabells.
Es clar que això semblarà un sazri-legi
a algunes senyores, d'aquestes tan
pocasoltes, que consideren un pecat
rentar-se més avall del coll i més amunt
dels genolls ; i que tota la vida—la san-ta
rutina—han anat a cá la pentinadora
—donya Tula—i que els deixa uns ca-bells
tots untosos i encarcarats.
Però aquestes damiselles qi.e oTfl .
plenen la nostra vida, que s'abillen gra-ciosament,
que prenen banys, que no
els espanta el sol, i que no tenen aquells
prejudicis -de les de] segle xix, donant
una nota simpática de modernitat i be-llesa,
no se senten espaordides de ta-llar-
se llurs cabelleres llargues—potser
per a desmentir a Schopenhauer que
deia que la dona era 'un animal d'idees
curtes i cabells llargs.»
Totes les èpoques han tingut el sets
costums, els seus prejudicis, les seves
modes i molt bé estaba en el segle
xviit—i allà ells—aquells Fenomenals
pentinats, disformes i enfarfegats, en
el xiv els pentinats a trenes—aquelles
llargues trenes de Julieta—i en el xix,
aquells pentinats amb tirabuixons, lla-ços,
i lo que Fou signe de bellesa : una
llarga cabellera, que tant enaltiren els
poetes ,de l'època. Però també tenim de
convenir que no es distingiren pas pel
seu amor a la higiene ni a la cultura físi-
1111—
ca. Imagineu-vos un senyor del 1840,
als banys i compareu-lo amb qualque de
nostres saltataulells d'avui, la figura es-cuàl
ida i malaltissa, groguenca, peluda,
marcant-seli les costelles i amb un petit
ventre abultat, d'aquell, i el cos bella-ment
musculat i duna morenor simpà-tica,
d'aquest.
Així mateix, el segle xx ha d'imposar
com a tipus els cabells tallats i arrissats,
que tan bellament enquadren a les nos-tres
dametes, i els donen una gràcia in-finitament
espetarrant de modernitat i
bellesa.
ADRIÁ REBEC.
HEROI
—Voldria casar-se amb un heroi? doncs, miri li tinc de dir que diariament pujo
dues vegades al 57, quatre a! 46, una al 50 i passo cinc vegades per les Ramhles'.
EL POETA
L'amnistia ha lliurat un artista de la
mort. La tràgica i angoixosa perspecti-va
d'una mort inexorable es cenyia for-tament,
punxosa, damunt sa vida joven-çana.
El tràgic viure d'aquest jove, era la
tragèdia sentida pregonament pel nostre
poble. I llur clam, abrandava flamejant,
la consciència civil de la terra nostrada.
La dolor d'un proscrit de la vida,
aixecava fins a ï'infinit les veus polifò-niques
que del cor -del poble sortien,
corn expressió del desig de consagració
a la vida.
No tenim el propòsit—tanmateix no
és el lloc més adequat per fer-ho—de
parlar de la sentència ni dels motius.
Volem dir quelcom referent a l'ar-tista.
Volem referir-nos exclusivament
de ço que representa la vida del senten-ciat.
No parlarem de 1'Acher ; ho farem
del Poeta.
E! Poeta com se L'anomena de mo-tiu.
Amh aquest motiu el nostre poble
vol simbolitzar l'expressió de l'home
artista.
Cal confessar l'encert. L'home artis-ta
ós sempre un Poeta.
L'art amb qualsevol modalitat, és
sempre producte d'urna sensibilitat es-piritual
i sense aquesta espiritualitat,
no pot haver-hi poesia.
1 ?peu's aquí el póbie, interpretant
1'arl, com a poesia; fent ingènuament,
la definició més justa de l'art.
Però, en parlar d'aquest artista, hem
de fer l'especifiieació del seu art. El
nostre Poeta no fa versos sonors ; el
nostre Poeta dibuixa, plasma la tortu-rant
dolor humana ; sap, gráhcament,
modelar les passions de la nostra vida;
expressa meravellosament la caòtica
psicologia del nostre poble.
El seu art no és morfologia, és aní
Hi ha en Llurs dibuixos la fortitud-mie.
del sentiment artístic, hi ha l'art al ser-vei
d'una sensibilitat fortament humana.
I la vida que aguanta aquesta sensi-bilitat
espiritual i dóna vida, vigoria i
esplendor a l'art, roman encara a l'er-gàstula,
esperant el moment suprem de
la llibertat.
Mentre esperem la llibertat del nos-tre
artista, celebrem amb joia l'amnis-tia
i, aquesta celebració, és per nosaI-tres
un fervid homenatge a la vida.
Recomença, com diu el nostre excels
poeta, el poeta per antonomàsia, el mai
prou plorat Joan Maragall, uen el ros-tre
del home l'alegria», l'íntima alegria
dels que estimem la vida tan religiosa-mem,
perquè sense ella no hi ha art i
art és l'ànima de la vida. I la vida sen-se
ànima és la mort.
1 amb cants de vida i art des de les
piares d'aquesta revista cantem per la
vida rediviva del Poeta, de l'artista.
JOSEP RICART.
12
PRATS VERDS, per D. Carles
Aquella taverna...
Nom per els seus afers, tots els ves-pres
tenia que anar al carrer de Pe-tritxol.
A 1'entrar per la Plaça del Pi,
mai descuidava de mirar dints la taver-na
oue hi ha.
Aquell tros de carrer, es el més es-tret
i fosc i la taverna, en l'hora que tot
e] reguitzell de tendes havien tancat,
era l'única nota de claror.
Una claror mcrta perxó, com de ta-verna
un xic antiquada, que s'aguanta
amb penes i treballs arrapada amb la
tradició, per resistir a l'impuls del mo-dernisme
que va acaparan totes les bo-tigues
i botiguetes del seu entorn.
Una restallera de bocois, un mostra-dor
ja gastat de tant colpejar-lo, unes
taules d'un marbre esgrogueit, i al fons
sobre la porta que mena segurament a
la cuina, una barana de fusta amb ba-lustres
retallats.
Potser mai, a pesar del seu tipisme,
la taverna hauria cridat la meva aten-ció
, a no ésser p er la venerable figura
de don An 'ei Cluimer, que gaire-bé
tots els vespres, en havent sopat, baixa
amb els demés parro--va conversar
quians. Era una visita curta que el
poeta, sols deixava de fer el dia d'una
audició de sardanes pel voltant o bé, el
dia d'una representació teatral. -
Don Angel, sempre assegut en el
mateix lloc, benévolament platicaba
— 13
di
NOTICIARI
El pròxim número de NOU AM-BIENT
sortirà arnb tr'.a puntualitt el
primer de setembre, vençudes ja au
ens inpediren sortir-nes dìflcubtats que
& més passat.
1.1
Pensar que el cel, els arbres, els
caìrers, els homes... tot es meu !
ENRIC ROUSSEAU.
Motius d'inspiració? Anar d'aci
d'allá.
MARTI i ALSINA.
Jo, pinto i fòra.
ISIDRE NONELL.
El que té un caràcter format, rebut-ja
l'ernbat en la fonamental, però hi
ha lo superficial (la moda?), que tam-bé
influeix.
MARTI i ALSINA.
RETRAT, per Sainz de la Maza
arnb els concurrents que oferien un
agradable contrast. Gent de gorra i es-pardenya,
cartes, vigilants, habituals
de la «manilla o del atuti que ja molt
acostumats a la companyia del excels
poeta, el traaven amb una reveren
companyonia.
ID'aqui en endavant al passar per la
taberna del carrer de Petritxol, h i tro-varem
a faltar en on lloc de costum la
venerable figura de nostre poeta nacio-nal
i aquelles taules, aquells bocois,
aquell taulell gasiat i les branes reta lla-des,
perdran segurament del tot la gb-rola,
de que la nostra fantasia eis havia
gL!arnt.
JORDI,
Dintre pocs dies marxarà a Paris on
pensa estar-hl una temporada, el ros-tre
amic l'esculptor Enric Quintana.
14 -
ANTONIETTI
FOTOGRAF
Fotos d'Art : Postals
Reproduccions de totes ;menes
Ampliacions : Diapositius
Fotos lluminoses
El mes nou. Darrera trovalla de la fotografia
Sala especial per exposicions d'art
Banys Nolls, 22, botiga
BARCELONA Galeria oberta de i o a i i de 4 a 8
GALERIES
Per anuncis i suscripcions a la Re-vista
NOU AMBIENT, dirigir-se a]
carrer dels Banys Nous, 22 ((Galeria
Fotogràfica Antonietti>>)
Suscripció anyal : 500 pies.
Estranger : 1000 >
IMPREMTA
V^1kYartlillillSA;
15
DALMA U
PASSEIG DE GRACIA, 62
TEL. /12 G
s
BELLES ARTS
EXPOSICIONS
SECCIONS DE:
.t1A7ERIAL PER ARTISTES
A ARCS MOTLLURES
OBIECTES D'ART
LLIBRERIA
ANTAGÜITATS
l
RETRAT, per Ricard Caas