Noy de la mare, Lo. Núm. 08 (29 jul. 1866)

              Any I.-Núm. 8.
PUNTS DE SUSCRIPCIÓ .
lllBRERíA ESPANYOLA
DE
I. LOPEZ, EDITOR,
Carrer Ample, 26,
y Rambla del Mitj, 20.
BARCELONA.
Lo Noy de la Mare se deixarà véurer
cada semmana.
I. LOPEZ, EDITOR. Diumenje 29 Juliol 1866
PREU DE S-CSCRIPCIÓ.
BARCELONA, PORTAT A CASA.
Trimestre . . . . . . . . 6 ralets.
FORA DE BARCELONA, FRANCH DE PORT.
Trimestre. . . . . 6 ralets.
Un numero suelto, 4 cuartos.
--
ADMINISTRACIÓ Y REDACCIÓ,
Garrer Ample, 26, llibreria.
LO NOY DE LA MARE.
LO TRAGICR ITALIA
1larcelona pót estar orgullosa per haber sigut
ella la primera capital d'Espanya que ha pogut
aplaudir al eminent tdgich italia Ernest Rossi.
En tots los periódichs francesos haviam vist grans
elogis d'aquest artista, com que esta vam desitxo­sos
de véurerlo per judicar si era ell lo que ver­daderament
se deya,-ó si 'ns volian fer véurcr gar­sas
per perdius. Dc vegadas se fa moda aquesta ó
aquella clase de espectades y la prempsa se fa eco
de la moda, pel'o havem vist que ab Rossi la fama
ha estat lo mes justa que ha pogut ser, ha arribat
;Í dir tot lo que es susceptible de manifestaeió.
tos periódichs francesos y 'ls italians han tingut
la gracia de no deixarnos res per dir, perque 'ns
han guanyat per ma en poder apreciar aquesta su­blimitat
del art.
Ja 's pót elevar tant com vulguia madame Poite­vin,
que per mòlta que siguia la altura a que arri­via,
sempre sera bona cosa mes baixa que ;Í la que
s'eleva en Rossi.
l' Otello, la sublime creació de Shakespeare, lo
moro de Venecia que per celos infundits per un
miserable arriba a matar a la seva Desdémona y a
malarse ell mateix quant veu lo infundat de la se-:­va
gelosía, es la primera obra en que s' ha fet
aplaudir frenétieament per lo públich del Prado
f:atalan l' artisla consumat que 'ns ocupa.
Ili han cosa s que no 's pOllell esplicar, es mc-
--- --
nester véurerles; y no 's poden esplicar pcrque vall
recta s al sentiment.
¿Quí pót donar una ídea d' aquellas tranquilas y
espressivas mir-adas que en los dos primers actes
del Otello dòna en llossi a la seva Desdémona?
¿Quí e.splica las investigadoras del tercér y las san­guinarias
rlel quart y quint? ¿Quí transporta so­bre
'I paper lo malestar que 'ns produheix aquest
Otcllo, quant Vago l' hi obra en son eor la can­grenosa
ferida de la gelosia? ¿Quina ploma pót es­plicar
lo terror que causa 'I gran tdgich al matar
a sa clesgraciada esposa, y l' horror al clavarse ell
la daga en lo coll?
Es dificilíssim sostenir aquell paper en que hi ju­gan
totas Jas passions mes sah7atxes d'un africa, y
c1ebcm dir, sense por d' equivocarnos, que no 's pót
fer millor de lo que ho fa aquet segon Talma, com
li diuhen los parisiens.
Lo públich no 's cansa d'aplaudir y cie fer aixe­ear
lo teló una porció de vegadas. Tothom surt del
tea tro impressionat.
Se créu per alguns que la tragedia no es género
d'aquesta época, pero que vaigin aquets al teatro
del Prado Catalan y 's convenceran que lo que fal­ta
en aquet temps, no es afició a la tragcdia, sino
tdgichs del talent den Rossi.
L' Orestes, d' Alfieri, ha sigut la segona obra po­sada
en escena. ,Perteneix al género de la tragedia
cIiísica y en ella va representar lo protagonista, en
llossi. Si alguna cosa faltava per convéncernos de
que aquest artista era un gran geni, va quedar sol­ventada
veyentli desempenyar un paper del tot di­ferent
al del sèu debut, y estarhi en ell a tanta al­tura
com en lo primer. En l ' Orestes, en Rossi no
tè un accionat igual a cap del Otello.
Abundants sòn las situacions en que Orestes ar­renca
estrepitosos aplausos del .públi ch.
Després de haber ntmiral a aquet fill mimat del
art en las dugas tragedias que hem dit, varem que­dar
de pedra al véurer la naturalitat ab qne des­empenyava
'I Sullivan.
¡Tres gém;ros distints, y en tots a una mateixa
ratlla!
Tothom nota qne en llossi no es d'aquells que
perque 'Is hi diuhr!1 que póden anar tot sols, van
en efecte tot sols y la demés part de la eompanyia
es cosa de no poders e sentir. En llossi porta parts
mòlt recomenables, en particular los senyors Rosa
y Brizzi y la senyora Trevelli, que se sabel: fer apla u­dir
moltísimas vegadas. Creyem com l'artista italia,
que es millor anar ben acompanyat, que sol.
Després de lo que hem dit, inútil trobem reco­menar
als nostres lectors que no deixian d'anar
al Prado Catalan, perque notabilitats com aquesta
no 'n passan gayre sovint.
V italia es mòlt facil d' enténdrer pels espanyols
y sobre tot pels catalans, y 'Is hi fem una posta
que s' hi van, per compte de esclamar al sortir:
tórninlme 'ls diners que no yulI mes comedia, di­ran:
aquí van mes diners y vinga mes eomedia.
Estem esperant ab ansia l' Hamlet, lo Cid, lo
Coriolano y altras obras que 's van a posar en es­cena,
no precisament per judicar, sino mes bè per
atmirar y aplaudir al que, per lo vist, tè de estar
gran en quantas produccions se 'ns presentia.
No volem acabar sense donar las gracias al se­nyor
Jordan que 'ns ha proporcionat aquesla ver­dadera
notabilitat tr¿gica.
L'AVI.
PAN Y TOROS.
Pan y toros es la zarzuela que esta donant
entradas de padre y señol' 'mio als tealros dels
Camps EIíseos y de Varietats.
L'obra es bona y mereix lo ser vista y
aplaudida, mòlt en particular lo primer acte
que revela en son autor l'estudi que tè d' ha':
ber fet pel' presentar al públich ab tanla veri­lat
las costums de Madrit dmant lo reynat de
Cal'los quart.
A nosaltres, que som d'aquesta centuria, 'ns
va semblar trobarnos en aquella época tant ben
pintada per Jovellanos, que era un home mòlt
diferent del que '1 representa en los Camps.
A bon segur que si Jovellanos no s' hagués
espressat bona cosa millor que 'I que fa" I seu
paper, no hamia lingut la fama que tè de ser
mes bon orador, si caP, que bon escriptor.
Lo segon acte de Pan y toros lè de drama­tich
tot lo que 'I primer de cómich, y fins mòl­tas
sitnacions enmiralladas(jhey! si 's pót dir)
en lo género francés.
Lo tercer acte decau d ( una manera espan­tosa,
No sembla que fOl'mia part de l'obra en ,
que hi han los altres dos actes. ¡Ja es un acte .
ben zarzuela!
¡¡SANT JAUME Y A ELLS!!
¿Qué es tant soroll de trompetas
Que per la Rambla se sent?
¿Qué es tant soroll de timbals?
Aquet cridar ¿it. qué ve?
¿Cóm es que 's veuhen lluhir
Tants sabres 'j tants fusells?
Tantas llansas ¿a qué vènen?
Tanta bandera ¿per qué?
¿A qué ve tant de caball
Que a punt de marxar se veu?
¿Per qué son aquets canons?
¿Qué faran tants artillers?
¿Qué, tanta caballería?
¿Qué, tants cassadors, Dèu meu?
¡Quíns muns de balas y bombas!
¡Quant de casco que lluheix!
¡Quanta armadura que bl'illa!
¡Quanta espasa! ¡Qwíntas veus!
¡Quanta marina espanyola
Armada, per tot arreu!
¿S'arma una grossa batalla?
¿Correra sanch pels carrers?
¿Que vol entrar altra volta,
Dins nostres llars lo francés,
Y del Bruch y de Girona
Deurém recordarli 'ls fets?
¿Que hem de tornar a Marruecos
Y a la musulmana gent
Esténdrerli per mortalla,
De nostre pas los llorers?
¿Que 's tènen d'embarcar tropas
Per anar contra 'ls xilenys
Y mostrar que 'ls catalans
Sempre som alIa ahont anem?
¿A qué ve aquest aparato
De tants bélichs instruments?
. . . . . .
Es la fira de Sant Jaume.
Tot es ... joguinas pels nens.
Lo DIDOT.
LO NOY DE LA MARE.
Al surtir de vémer l' Olello pel' en Rossi,
deya un senyor a un altre:
-¿Es Ce!'t que 'Is gelosos tenen pesi­goll
as?
-Bè ho diuhen, li contesta l'interrogat.
¿Per qué?
-Perque si es cert, me sembla que al Ote­lo
no mes hi havia que apunlarli '1 dit per
ferio ríurer.
"
* *
-¿Veus?deya un marit a la seva muller
sortint del atella. Va matarIa perque tenia
eelos d'un militar. .
-Ja póts estaI' ben segur, li contesta la
dona, qHe de tothorn te donaré celos, menos
d'un mililar. ¡No vull tragedias a casa!
" " "
-¿Sab que d' ensa que no l' havia vist se
li han tornat t1e~res los sèus cabells blanchs?
deya un a nn sèu company que 's tenyia 'I
pel.
-No 'n fassi cas, pet'que passan cosas
mòlt estranyas. Lo que fa l' Olello aquet malÍ
l' he vist que era mòlt ros yara es més negre
que 'I de la Riba.
= ;¡ =
EP1GRAMAS.
-Sè '1 francés mòlt bè.
-¡Com diastre!
Francament; no hanria dit
Que fos home tant instruit.
¡ Es cornrne il rautI
-No: sQ.§a..~J~e.
- Donchs nos probarém debatre.
-¡Ca! S'enganya, D. Benet.
-¿No diu que tita '1 floret?
-Sí: y més lluny que mes de quatre.
-¿Quí es aquet D. Ramon de la Cruz de
que 's parla? deya un panxut senyor a un al­tre
del sèu costat tot veyent lo segon acte del
Pan y toros.
-A la quenta, contesta l'altre, com diu­hen
que va morir a casa un fuster, devia ser
algun fadrí d'aquest ofici y li devian dj¡' de
la Cruz pet'que hauria fet alguna creu.
Lo estrany d'aixó es que aquets sapigan
que m'uz, vol dir cre~~.
¡Encara, encara hi ha públich de l' época
que representa Pan:y toros! ¡Ey, que 'I cas
es histól'ich!
* " *
-¿Qué es aixó tant gelat? pl'egunta Ull pa­gés
que per primera vegada en sa vida pl'e­nia
un mantecado.
-¿Qué voleu que siguia? li contesta '1
senyor que lo acompanyaba. Es refl'esch.
-¡Si aixó es re{resch, digué 'I bon home!
no sé qué deuhen donar per mòlt fresch.
'" '.I< *
Un cataU\' seguia Paris acompanyat d'un
francés. Al arribar devant de la columna de
Vendome, lo francés digué al altre:
-¿ Veyeu aquesta columna? donehs es feta
dels canons que varem péndrer als espanyols.
-¿Sí? contesta 'lcatah1. Si en Espanya, ¡qué
en Espanya! si solament en Catalunya vul-guessian
alsar una columna ab los craneos
dels francesos soterrats en lo Bruch y Girona,
fòra bona cosa més alta que aquesta que '111
ensenyeu.
SÍMILS TEATRALS.
¿En qué se sembla en Rossi a la orella?
- En que fa sentil·.
¿En qué se sembla en Rossi a un procurador?
-En que representa.
¿En qué se sembla l' Otello a la mala sort?
-En que es negre.
¿En qué se sembla Pan y toros al blat?
-En que 's fa en los Camps.
¿En qué se sembla lo Teatro de Varietats a
un mala llengua?
-En que divulga lo secret d'una dama.
¿En qué se sembla un actor a unas estoba-llas?
.
. -En que 's posa demunt las tanlas.
XARADETAS.
J.
Se menja pl'irnem,
Se menja segona; .
Una y altra '1 tot
Als noyeLs ne dòna.
Il.
Prirna toca com segona,
Y al revés, pescan las dos.
Sense '1 lol ¡pobre de-mí.
r\i coneixeria '1 mòn.
Sol-lució a las xaradelas del número anterior.
J. Ma-nat.-II. Sa-Ió.
Sol-Iució à la endevinalla.
Boigs fant billlas.
Sol-Iució al geroglí!ich.
No 's pót fer l'es devant de criaturas.
GEROGLIFlf;H.
En lo pl'óxim número donarem las sol-lu­cions.
E. R.-Ignocent Lopez.
Barcelona. 1866.-Jmp renta de Narcis Ramirez y Companyia, I PasatJe de Escudillers, número 4.