Rambla : semmanari català, La (1867). Núm. 06 (3 març 1867)

              Any I . w-Nüm. 6. I. L Ó P E Z , E D I T O R . — B A R C E L O N A. Diumenje 3 Mars 1867.
csartos cada número
Surtira un cop cada
semmana.
Se ven en totas las
llibrerías. SEMMANARI CATALÀ.
2 cuartos cada número.
ADMINISTRACIÓ Y REDACCIÓ.
Carrer Ample, n." I«.
LLIBRERIA DE I. LCPEZ,
Barcelona.
CARNESTOLTAS.
Lo mòn, durant aquesta època, es ni mes ni
enos qu' una tendra criatura. Los petits s' es-orsan
en escarnir à las personas que tenen mes
rop, y si 'ls volea véurer contents, compreuloshi
~i vestit de conde ó de marqués, ó arregleuloshi
t sols un paper en forma de barret de tres
ichs.
Donchs lo mateix es lo mòn durant 1' època de
nestoltas; se complau en escarnir y en dis-essarse.
Ja es tradicionalment popular allò de
Carnestoltas — quinze voltas;
y Nadal — de mes en mes;
cada dia — fossen festas,
la Quaresma — may vingués.
Lo mòn es ni mes ni menos que '1 home: no
1 ser vell, y en una temporada del any vol fer
urer que 's jove.
Y no 's cregui que això de disfrassarse y fer
ma y gatzara siga cosa de quatre dias, no; ja
Je mòlt antich que 's vè observant.
major part dels vasos egipcis representan
nas y bacanals, que no son altra cosa que las
tras disfressas.
i grechs foren los inventors de la careta, 6
•t menos los primers en usaria en las repre-cions
teatrals, imitant la fisonomia dels per-tjes
que volian imitar.
ero ahont trobem claras y bèn esplicadas las
^ de Carnestoltas, es entre 'ls romans,
as festas Saturnals, que, com indica sa deno-ació,
'sfeyan en honor de Saturno, se cele-an
cada any à últims de Desembre y foren
tuidas ja avans de la fundació de Roma. Se
cèlebres pe '1 desenfré que reynaba en ellas,
e tot en los últims anys de sa celebració. Va-mstituirse
aquestas festas en memòria de la
rtat de que 1' home gosaba en aquella edat
enada d' or pels poetas.
principi duraban sols un dia; August las
prorogà fins à tres; Caligula va anyadirhi un altre
dia, que 'n digué Jiivenalis; y per fi duraban una
semmana,
Suetoni 'ns dóna una clara descripció de lo que
eran aquestas festas en Roma. En tots los carrers,
plassas, jardins y casas, sols se sentian cantars de
gresca y crits atronadors; los negocis se deixavan
en un cantó; desertas quedavan las escolas; y casi
tots los ciutadans arreplega ban lo que podian per
gastarho durant las Saturnals. Los esclaus se fe-yan
servir pe 'ls seus amos, los hi deyan lo que 'ls
venia à la boca, 's burlavan d' ells, los ridiculisa-van,
se posaban los [seus vestits y en fi, s' apode-ravan
de la direcció de la casa.
Sèneca diu que moltas vegadas los esclaus ne
feyan unas, que no podian passar, als seus due-nyos,
y ab tot, aquestos no tenian dret pera cre-marse.
Anyadeixis à tot això 'ls balls estravagants que
's feyan y las cansons jocosas y estridentment dis­cordants
que per tot se sentian, y no estranprem
que Horaci 's veges obligat à abandonar la ciutat
durant aquells dias.
Vingueren à confòndrerse las Saturnals ab las
Sigilars, ditas aixis perquè en ellas se presenta-van
sellos, grabats, etc., y que en quant al bulli­ci
y desenfré res tenian que envejar à las festas
anteriorment descritas.
jAfigúrintse fins ahont havia d' arribar 1' es­càndol
que -s promovia en tals festas, quant los
romans las citan com estraordinarias, essent gent
al últim tant y tant escandalosa, que, gracias à la
seva depravació de costums, lograren fer dissipar
com una columna de fum lo gran imperi senyor
del mon!
No deixa de ser notable, que sempre trobem
aquesta classe de festas enllassadas ab los ritos y
ceremonias de las religions totas, tendint casi
sempre à convertir los santuaris en teatros [d' es-cenas
burlescas, y aixó no sols en los temps del
paganisme, sino també entre 'ls cristians.
Tal vegada 1' única esplicació d' aixó, es que
pera destruir en los pobles 1' últim ressabi del pa­ganisme,
necessari fòu contem por isar fins à cert
punt, ab sos gustos é inclinacions.
Aixís es que trobem en la Edat mitjos las festas
del Ase, que no son mes qu' una imitació de las
Saturnals romanas, y pót ser mes estravagants y
ridiculas que aquestos, si no tant llicenciosa?.
Per las festas del Aset dels locos ó dels subdià-cas,
escullian un ase dels mes dòcils, y li posaban
ornaments eclesiàslichs ab tota la sei ietat possi­ble.
Aixis adornat lo portavan al cor de la lglesia,
cantavan un himne en tó discordant, ruixavan ab
aigua freda tots los presents y ó cada versícul del
himne que acabava ab la tornada: «;Ilola, senyor
ase, hola!» feyan menjar y béurer à la pobre bès­tia.
Los que celebravan aquell estrany ofici 's de­yan
locos, y tenian lo dret d' anar tota la nit re­corrent
pèl carrers cridant, cuberts de pells d' ani­mals
y ab manyochs de teya encesa à las mans.
Moltas vegadas era perillós trobar aquella turba
pe '1 carrer, pus acostumavan à estar bastant ca­lents
de cascos.
D' entre ells se 'n escullia un que en mitj d4
una plassa havia dedeixarse afeitar, y mentres es-taba
en mans del barber tenia la obligació de fer
riurer als presents contant disbarats y historia?
estravagants.
Aquesta festa 's conservà fins passada la Edat
mitjana.
En una carta del sigle XVII, escrita desde Aix,
s' esplica minuciosament una festa del ase cele­brada
en un monastír. tTotas las dignitats ecle-siàsticas,
diu, 's troban trastocadas y desconegu-das;
la comunitat entera queda abandonada als
vagabundos, cuiners y músichs; los últims criats
ocupan en la iglesia '1 lloch dels diacas, vicari y
prelat; celebran ofici, can tan 1' Evangeli y pujan
à la trona. Se posan tots los ornaments sacerdo­tals
y 'n fan lo que 'n volen; portan unas grossos
ulleras ab pells de taronja en lloch de vidres; se
pintan los rostres ab tots colors y s' enmascaran
los brassos y las mans.
Per formarse una idea de las sevas estravagan-cias,
continua, es precis véurels vestits estranys,
fent contorsions y corrent ab l'incensari, ab V in-censer,
fentlí donar voltas al aire, omplintse tots
ells de cendra.
* Sos canis, anyadeix, son discordants y selvà-lichs.
Algunas de las frasses que cantan tenen la
mida de versos llatins, però del tot faltats de sen­tit.
He retingut en h memòria aquets dos ver
sos, que repeteixen en sos cants com una tor­nada:
iSs\m
Ilíec est clara dies, claranim clara dierum:
Haec est festa dies, festarum festa dierum.»
Vegin vostús, si mulalis mutandis, no es aixó
una Satnrnal ó Similar.
Avansan los temps y abells la civilisació, y tro­bem
íestas semblants, pero de mòlt no tant desor-denadas.
La festa del Noy bisbe ja es una cosa mes arre­glada.
Se celebrava aquesta festa '1 dia de S. Nico­lau,
patró dels noys. Kseullian un noy de sis óset
anys, li posaban una petita mitra (mitra parva),
lo gayato y totas las demés insignias episcopal*.
Lo clero 's componia dels altres uovs de 11 e-mla
à que anava apetit bisbe, als q u e vestian ile dia-cas,
presbiteri \ canonjes, pero tots mòlt hèn arre-glats
y ris-ada- l a s cahelteras.
Lo arreglat é innocent d4 aquesta festa contras­ta
ab lo desaiTcglo de las anteriors.
De. la mateixa naturalesa que aquestas cran las
festas anliguas de Nadal, que a causa dels sun-tuosos
menjars que 's donavan en tal diada, ba
quedat entre Ms italians lo dir: «ila piu di íare
che i forn i di Natale.» Per aquesta festa 's nom-brava
també un cap, al que anomenavan príncep
de Nadal, iiue era '1 director de las diversions
durant aquesta època. ^ ,
Las mes distingidas familias tenian que cedir
sas habitacions al príncep durant la festivitat, si
aquet las c?cnllía per centro d' alguna bufonada.
Lo príncep cobrava imports, fixava drets y nom-biava
ministres y subalterns pe Ms vuit dias que
durava son regnat. Mòlt sovint pei-sonas de reco­neguda
gravetat aspiravan à ser príncep de Na­dal.
En la Nornian lia 's jugava à la pilota durant
lo Carnestoltas, uispütantséta d e tal modo, que
sempre hi havia alguna mort, y aquesta sigué la
causa perquè tingué que prïvarse aquet joch.
Adcmés de lo pesats que 'ns fariam donant mes
proporcions d aquest article, que ja 's va fent
massa llarch, n u s (ora impassible anar seguint to-tas
las variants que 'ls Carnestoltas anlichs y mo­derns
han sufert en los diferents paisos. En Itàlia
solament tindriam tela tallada per llarch temps,
pus lo Carnestoltas ha s e g u i t constantment las mo­dificacions
inlroduidas cn las costums dels seus
diversos estats. Lo Carnestoltas de Venècia cn res
se sembla al de Nàpols, y distint dels dos es lo de
Roma, que, durant aquells dias de diversió, t è lo
carrer del Corso plé de disfressas mes ó menos
brillants segons los temps.
En la capital de Rússia es mòlt celebrada també
la semmana de la mantega, que es lo Carnestol­tas.
En Alemanya, y principalment en Fransa, tro­bem
aquesta festivitat barrejada ab los assumptos
mes sérios, fins ab intrigas de còrt.
No podent, donchs, ni en lo possible recórrer
lo Carnestoltas en sas mil modificacions, creyem
que lo esplical ja es prou per donar una idea de
la cronologia d' aquesta alegre diada.
En nostra nació, precís es confessar que sempre
s' ha conservat mòlta sensates, mès y més fent un
paralelo entre Espanya y la generalitat dels de­més
paisos.
Cèlebre s' havia fet en Espanya y fora d1 ella
i Carnestoltas de Barcelona. LaSocietat del Born,
formant un palacio pe '1 héroe de la festa, portant
lo maniquí pe 'ls principals teatros, acompanyantlo
per tot ab atxas encesas y música, donantli sere­nata
», nombrantli generalíssims, fentlo visitar en
sa malaltia per metjcs grotescos, vestint de dol la
seva família quant ell moria y fentli un enterro
suntuós que en son curs passava per los quatre
cantons de la ciutat; de tots los círculs surtint her-mosas
cabalgatas; mòlts particulars, gent de gres­ca,
ja à peu, ja à caball ab trajos luxosos; la Ram­bla
plena de gom à gom, de gent lo passeig y de
carrnatjes la carretera; sentintse roúsicas per tots
costats; veyentse pendons aqui y allí; per tot anant
à dojo los confits y rams de flors; unit a las cap-tas
per las classes mene-terosas, feya que Barce­lona
ab rahó fòs considerada com una de las ciu­tats
en (jue millor se celebrava '1 Carnestoltas lli­gant
ah fraternals Uassos lo bon humor v la bene-ii.
eocia.
Dos ó tres anys fa (jue '] QarriéfctoUa? en Barce­lona
no es lo que era, v qual altre Trovador pút
cantar: Un tiempo ftté...
Ara no falta concurrència à la Rúa, no faltan
hoi as ile animació cn la Rambla y carrers princi­pal?,
pero sols ?c veuhe'n estudiantinas y alguna
que altra cabalgata captant pe Ms pobres. Es dir:
avans 's gastava y s' arreplegava pe Ms menestero-sos,
y de las dugas cosas, sols la segona 'n queda.
FRANCESCH POUS.
P E N S A M E N T S .
Sa tomba es marbre que tanca
Sa hrrmusura feta pòls; .
Mon cor es la urna que guarda
Lo séu dulcíssim recort.
Quant jo tinrh «na alegria
Mitja alegria sols tinrh;
Si no hi ets, per què t'anyoro;
Si tu hi ets, nos la partim,
MARÍA BELLVER.
SALUDO AL CARNESTOLTAS.
S O N E T O .
;Salut, 1' héroe inmortal de la gatzara,
Lo pendonista grat de la alegria.
Que la careta treus a la falsia
Posant una careta tu cn ta cara!
A las jicnas nc fas la gara para;
No *s posa devant teu, si una se 'n cria,
Y si la veus, col-locas cn sa via.
De broma y francatxcla, una mampara.
[Batut, donchs, ja que véns a Barcelona.
Deia grata alegria a cnccndrcr 1' esca;
Del mur del hon humor, a v e n t a rT ona!
jPermet que mon salodo t' oferesca
Ja que ta vida gresca proporciona,
Y te d' ésser ta mort, motiu de gresca!
FRANCESCII POUS.
i Q U É HI H A ?
Los balls, cstiín fent las últimas badalladas.
jCosa estranya ! Los balls, que pc'I CarnestoH.is v i u -
hen, al arribar aquel, los mata. Aqui si que 's veu bèn
desmentit alló de «amor ab amor se paga.»
Lo Liceo, distret ab los balls no pensa en las óperas.
Aixís sols s' esplica que no sàpiga escullir las que m i ­llor
s' adoptarian al conjunt de la companyia, y que no
pensi cn decorarlas sisquera d' un modo digne.
Lo Principal, ba tingut algunas bonàs entradetas ab
las funcions del clastich Mr. Petrópolis, y ba posat cn
escena las dugas zarzuclas novas Las mujeres del tiglo
y La pnlitico-mania, que tenen mòlt mès de zarzuclas
que de nor<u.
Lo drama La jota aragonesa, que 's posi en escena
en lo teatro del Odeon, lo millor que tè es la jota. En
Aragó assegurem I' èxit del drama, perquè allí, la jota
sempre 'Is ès nova; aquí, en véurer tal novedat en ona
cosa vella, no hi entenem jota. Es precís confessarho.
Si surtin» dels teatros y anem pe Mcarrer de Fernan­do,
'ns trobarem ab una sastreria que te esposadas
unas acabadissimas maquinas de cusir, eonstruidas per
Don Miquel Escuder y que tenen d' anar à la esposieia
de Paris. Mes amunt nos trobem esposat lo basto en
guix del prestidigitador senyor Canonje, obra recome-nable
del jove escultor senyor Tusquellas.
Anem cap al carrer dels Escudellers y en la tenda
Las bellatartes hi trobem un quadro al oli representant
la professo que desprès del ofici s' acostuma i fer en
los poblets de nostras montanyas en lo dia de la festa
major. ; No hi ba pas poca gent que se i miran ! T lo
que es mes particular, i tothora agrada. ; Saben per­què?
Perquè té lo mèrit de ser irritat, y aixó es o b ­jecte
d' elogi pè 'ls intel-ligents en 1' art y p e ' ls que na
ho ton.
VALENTÍ BOSCH.
TENTACIO.
Sldi-Mohammot-?l SaVdi
que no desmenteix sa rassa,
ab la mes melosa trassa
perquè sempre aqui m' estès;
me ponderaha eixa terra,
de sas vegas la hermosura
y la infinita ventura
que '1 Profeta 'ls ha promès.—
—Vés, vès!
Lo temps fa suau la vida,
sempre es aquí primavera,
que ahont hi creix la palmera
y. naixen los taronjers
no hi ha perill de inclemència
y es dolsura la trisfesa,
y si ' t complau la peresa
no hauràs de treballar mès.—
—Vès, vès!
Aqui tindràs moltas donas
si no ' t contentas ab una,
qu' es Uey de la Mitja-Lluna
tenirne duas ó tres;
doísas Ihtrís cn la terra
que miman aquí amorosas,
y renaixen mes hermosas
al cel q' aniràs desprès.—
—Ves, vèsl
Posat turbant y xilaba,
afàytat ras tot lo cap.
y abrigat ab aqueix drap
com jo duch demunt estès;
no vullas menjar j a / ú,
pren tabaco y fuma kiff,
que per plaurer al Xeriff
has dc fer lo que 'ls demés.—
—Yès, vès!
No mudes may de costums,
mata qui no ' t vulla creurer,
y ja may iptentes béurcr
lo xarabb, que no es permès;
rentat los peus cada dia
ans de entrar a la Mesquita,
y ta memòria exercita
• i dir los salms al revés.—
—Yès, vès!
Bcnega en fi dc ton Deu
y no tornes mès ,'. Espanya,
vina nb mi per la montanya,
que porta camí de Fcz;
alli sabràs lo q u ' es ditxa;
y desd' avuy en avant
creu solament en Dèu gran
com Mahoma ho ha profés.—
—Vès, ?ès!I
Tetuan 16 de Novembre dc 18C1.
ASTOX SALA.
XIU XIU.
líosè si Tostés hauran sentit parlar d' una màquina,
venci" dels senyors MONTÜRIOL T BOIBAS.
Es una màquina que, en meno» d' un ters de minut,
e posa '1 tabaco, 's posa '1 paper, lo talla, cargola '1
igarret, doblega las puntas y llensa catorze ó quinse
igarrets tant plens é iguals, com solsament pot ob-enirse
d' una màquina.
Desprès de vuit anys de trencarsbi '1 cap los inven­tors,
combinant nada menos que vint y dòs moviments
secundaris que produeixen vuit moviments generals,
han obtingut privilegi per dita màquina y '1 dilluns
assat se fèu la proba oficial, deixant à tothom, desde
'1 senyor jefe de Foment, fins à la Rambla, ab un pam
de boca oberta, al véurer la senzilles ab que obraba
quella complicació.
;No es estrany que tant lo senyor Monturiol com lo
-yor Borràs tingan lo cap blanchl ;No es poch lo qué
'ls haurà fet barrinar aquest invent!
La utilitat de la privilegiada màquina no pot ésser
mes notòria. Afigúrintse qne no ocupa encara cinch
pams quadrats de lloch, y que un sol maquinista y dos
noys es lo que basta per fer anar deu màquinas, que
cada una vindrà à fer un cigarret per segon. De manera
u' es inconsiderable 1' estalbi de temps, 1' estalbi de
e n t y l ' estalbi d e paper.
Lo senyor Borràs te determinat anàrsen n Amèrica à
réurer profit de las màquinas, que, per mòlt que siga,
ay arribarà à lo que ' s mereix ell y '1 senyor Mon-
*ífV»*ilfia !frtlíi*l nu fllíiiJ í ««'«h T$floJ 'lOlilW 'I
Pè '1 bon èxit de tant notable invent, la RAMBLA no
ot menos de felicitar als inventors, congratulantse de
ue uns catalans posin en tant bon lloch la seva terra,
roporcionant al mòn enter, adelantos de tanta utilitat
om es la màquina de fer cigarrets.
La societat del Centro Artistico và donar lo sisè
oncert clàsich lo dissaple 23 del passat. En e l l se invi-à
lo bell sexo, y no foren pocas las bcllas que anaren
i admirar las melodías de Baydn, Bee'thocen, Beriot.
Rostint. Kueken y altres mestres de mestres.
Totas las pessas que i ' executaren foren aplaudida;,
pus foren, à la vegada que bèn executadas, bèn eseu-llidas,
essent ademés, de clàsicas, agradables al oido.
Lo senyor Petit, invitat à assistir al concert, tingué la
galantería de cantar duas romansas, aeompanyadas en
lo piano pel senyor Cuyàs, que varen ser dos ovacions
pera lo aplaudidíssim baix del Gran Tea tro del Liceo.
Tots los assistents al sisè concert del Centro Artis-tieo,
que omplian lo local de gòm à gòm, surtiren sa­tisfets
de haver passat cuatre horas deliciosas, cele­brant
mes y mes la bona idea dels joves que componen
la Societat.
Segons sembla, la empresa del Teatro Català, desit-xosa
de demostrar son apreci als autors dramàtichs
catalans, ha disposat donar '1 dilluns 11 de mars una
funció à benefici del aplaudit autor de la Virtut y la
Conciencia, D. Eduardo Vidal Valenciano.
('.re; em que tots los.autors y 'Is que estiman de cor
lo teatro català, aplaudiran aquesta determinació de la
empresa de dit teatro, pus ningú negarà que D. Eduar­do
Vidal Valenciano es un dels que ab sas produccions
ha donat mes vida à la literatura dramàtica catalana,
tenint en compte que si algun altre pót tenir iguals ó
majors drets qu' ell à aquesta glòria, no ha pogut ser
esiullit per la empresa per 'presentar sas produccions
ab noms suposats.
Las nostras ocupacions nos privaren lo dimecres
passat d ' a s s i s t i r à'la representació de lo drama del
senyor Vaucells y Marqués. Misteris del mar.
Per ara sols podem dir que los actors s' esmeraren
mòlt en lo desempenyoy que 1' autor fòu cridat à la e s ­cena.
AQARAX
En lo núníero que vè que lo haurem llegit y vist,
emitirém lo nostre judici crítich.
E P Í G R A M A S . J3Jf
—iT *m podrà dir amor meu
perquè 'm trova tant lletxàs?
—Sí; perquè parla ab lo nas:
—iQue pot ser vostè se '1 treu?
E. D.
—iQué t' eitimasmes, nineta,
un marit tonto ó mòlt rich?
—Ha de ser totas dos cosas
en lo siglc én que vivim.
Volent tm retrato gran
lo pobre den Ignocent,
demanava al retratista
—Fàssimel de cos present.
LO GANDUL QUE J O CONECH.
S O N E T O .
Conech jo i un gandul, home com cal.
Que os j u ro que de tonto no tè pel,
Puig trova lo vagar dò!s com la mel,
Y lo seu ventre n' umple com timbal.
Se lleva à quarts de dotze com malalt.
Rendeix à lo esmorsar tribut fidel,
Prenent cafè desprès, ne trova 'I cel,
Y fuma, si pot ser, puro de ral.
Ab lo dinà y sopà fa igual si vol.
Si viatja và à primeras en carril,
Ne passa tot lo temps prenent lo sol,
Aixis es mes ditxós que mes de mil.
Y tot aixó ho pot fer pobre y gandul
Deixantse la vergonya cn lo bagul.
PASQUAL FIDEL.
22 10 COLLARET DE PERLAS.
D- aixó provingué que 'ls papers se cambiaren. y Pere, fent lo
que sempre havia fet sa esposa al tractarse de fer una caritat.
—[Àngela! li digué, ^podrem permétrcr que aquesta pobre cria­tura
pnssia misèria, tenint nosaltres tantas riquesas?
—;Ah! ;no! cridí Àngela, possehida de un horror que arrivàà des­colorir
sos llabis y que féu que al instant entregués lo nin à la Llú­cia
per no càurer ab ell com esglayada, en la cadira que li acostà
Pere al véureuho.
Com generalment aquest era '1 efecte que fcya sempre en a q u e ­lla
naturalesa sensible, la idea de una desgracia, nihgú pensà en res
més que cn tréurerli de la imaginació, fins la sombra de que fós
possible que a l ló suchschis, y Pcic fòu lo primer que digué:
—No tiiigas pòr. Àngela, nosaltres .serem los seus pares.
—Ci, ci, cridaren en G,uillemct y cn Joanet, que poch savian lo
que feyan.
—Sí, sí. contestaren tots los nins, saltant al ntorn y agafats
per las manetas com quant jugavan.
—Jo, digué la Llúcia, mentres li queyan dos llàgrimns com
dos sigrons. encara que ' ls tractes varen ser que no 'm cuydaria
sino de la cuyna. prometo vcstirlo arreglarlo y brcssarlo com si
fòs fill meu.
—A poch. à poch, Llúcia, cridà en Geroni, lo que es brcssarlo
'1 bressaré jo, y si no vos agrada, ja saveu per hont se và à la
porta.
—iQnant vos hi voleu jugar que si vos acosteu vos vento una
bofetada? •
—Bé; donchs. ja veureu... Ventcnla un rato perquè sia fresca y
desprès veniumela à d a r , que si no vos arrenco aquest monjo de
truch que porteu... no 'm vull dir Geroni.
—No te 'n vols dir, pero te'n dir;'.s sempre, perquè ets lienehit
y es un nom que Nostre Senyor, que al cel siga, ja lo và fer per
ximples.
—[Mcsiressa! ^Dc quant cnsà havem menjat en un plat que ja
'm tracteu de tu?
—[Densa que tu deurias menjar sagó y garrofas!
Y qui sap ahont baurian arrivat, si P e r e , que fins ara havia
reanimat à Àngela ab caricias y promesas de que lo nin ja no ' s
mouria del costat d' ells, no ' ls hagués dit qne si no callavan ' ls
treya punt en blanch de casa.
Que calli tothom y ancmho à arreglar tot, repetí Pere, des­près
d' haver tornat à reflexionar un a l t re instant
LO COLLARET DE PERLAS. 23
Y dient aixó, prengué '1 cistell, 1' examinà, y aixis seguí dient
y fent lo que s ' indicava ó dcya.
—Primerament aquí teniu la robeta; vestiulo y jo aniré mirant
lo demés.
Àngela y Llúcia s' assentaren y se disposaren à ferho, quantia
segona, digué:
—[Ay quina cosa mesestranya! ;Miri! senyora Àngela, porta un
collaret de pcrlas!
—Deu ser alló de pinyons qne posan à las criaturas perquè ' ls
serhs del coll no' Is fassian mal, digué Pere.
—No, no, perlas, perlas, digué Llúcia escarnint al mosso y m i -
rantlo ab una ira que '1 fèu tremolar.
. —;.la hi tomem, cridà Pere que encara regirava '1 cistell b u s -
canthi cosas,
—No, no. miri, no 1' enganyo nostramo, tornà à repetir la cria­da,
porta un collaret de pcrlas y que 'm scmblan finas.
— Bé; digué Pere cxaminartlo atentament, aixó deu ser una
senya per quant los seus parcs vulgan venir à rccullirlo.
Com es natural, lo nin s ' havia ja despertat-, mes com si temés
molestar à sos protectors, ni una queixa s' havia escapat encara
de sos llabis; tant sols mirava à tots cantons, com aturdidet de lo
que passava y sonrient.
—;Y qué de bona pasta es, pobret! digué la Llúcia acabantlo
de vestir.
—;Tcta, dida! cridà en aquest moment lo pobre angelet.
Aquestas paraulas arrencaren una csclamació de goig à tols los
circunstants.
— [Ja enrahona! -Ja enrahona! digué la Llúcia patoncjantlo.
—[Pobret! anyadí Pere. ha cridat teta y dida y no ha dit m a ­ma...
si mòlt convé no 1' ha coneguda may.
Àngela que 's mirava lo nin extassiada, deixà càurer una l l à ­grima
de soshermosos ulls.
En quant à los nins l' un li patonejava la maneta, 1' altre li
passava -1 ditet allisantli 'Is cabelletscom perferli una onda, y t o ts
estavan enrantadets com si ab lo nin, los hagués arribat una nina
grossa de Fransa.
Al últim Pere vegé per casualitat que cn la plana de darrera do
la carta, hi havia un tros manuscrit que baix lo títol de Instruc­cions-,
deya:
«Lo nin tè dos anys.»
«Se diu Àngel.»
LO RELOTJE OE SOL Y X OE PARET.
F A B U L A .
J o no t è com seria,
qu' un relotje de sol
y un de paret, que per 'lli prop bi habta,
de tal mudo enrahonaban,
que casi be ' s pot dir que disputaban.
Si mal no vaig sentir,
eixas son las paraulas que van dir:
—i Qué fas mal encarat,
relotje vil de sol, aquí p a r a t?
iQué hi fas, digas , aqui,
qne si ' t preguntan 1' hora, no ho saps d i t
1 De qué t serveix est ferro llargarut,
si sempre qu' esta núvol fas lo mot?
Assò deya '1 relotje de paret,
pegintselas de sabi y de d i s c r et
Al sentirse insult tal,
respongué to de sol aixis formal.
— E s cert qne jo sens sol,
no puch dir I' hora qu' es à qualsevol.
Per ço, si com avuy núvol esta,
no tinch altre remey que quiet calli,
mes no tant aviat cantis victorià,
qne de x a r r i i r e r s no es sempre la glòria.
—Digué 1' altre:—Ab nn cop cada semmana
que corda 'm dongui alguna ma cristiana,
vaig trempat y aixerit
com polla, quant paisseja ab u n mosquit,
y corren», sens parar ni un sol instant,
las mevas minuteras van v o l t a nt
Perquè, indiscret, t' en puguis cerciorar
luego las bor as sentiràs tocar.
Una, dugas, tres, quatre, cinq, sis, set,
toca ab pansa '1 relotje de paret;
mes de prompta trencant la nuvolada,
brillant los raigs del sol una vegada,
7 dant sobre '1 relotje qne no 's mon,
senyala ab veritat que son l a s non.
— Vaja, vaja, digué à ne '1 de paret.
me pensaba que sols eran Us set;
val mes, ximple, que ' t fassis adobar
y no tornis may mes à disputar,
quant brilla lo sol, senyalo bè,
de lo contrari, callo y no dich r e,
y t u orgullós, que tant has enrahonat,
al últim has surtit equivocat....
Aixó 't proba, Uctor,
que si has de parlar mal, callar es millor.
• A M1 LlL TCk»
Sol-lució à la Endevinalla.
La Ratera.
Sol-lució à la Xarada.
Sa-ra-gos-sa.
Sol-lució al Geroglifich.
Las societats estan dintre un circul viciós.
E N D E V I N A L L A .
Vida i sol m' ha de donar,
7 sens sombra no seria;
me consultan cada dia,
7 responch sense parlar.
Diuhen que vaig, y no 'm moeh.
y d' aquells à qui interessa. : ; n
uns diuhen q u e vaig depressa,
y altres que vaig poch i poch.
X A R A D A .
Ha primera y ma tercera.
Son de ovella, calitat,
T ma segona y primera.
Fan los marins en la mar;
Lo tot es Ciutat de Espanya,
No mòlt lluny del Llobregat,
Que en la guerra del any vuit
Lo paper sellat cremà.
G E R O G L Í F I C H ,
IMAN
REEEEEA
Las sol-lucions se donaran en lo número pròxim.
iCARNAVAL!
L' editor López dóna à llum nn llibret sobre '!
Carnaval, qne val un índia.
Treintados pàginas de impressió y setze grabata
d' en Napus, y no 'n fa pagar mes que dos rals.
jD' aixó se 'n diu bo y barato!
[Ja '1 compraran, ja!
E. R.—Ignocent López.
lareelooa 18«7.—Imprempta de Narcís Kamirez jr Companyia, pas­sat)*
de Bscudellen. número 4.
14 LO COLLANT DK FEILAS.
—;Lo mateix nom de la senyora Angelets! cridaren tots.
—Si que la saven llarga, diguen en Geroni.
—Han buscat tots los medis per assegurarse de qne '1 p r o t e -
gissen, anyadí la Llúcia, que era tant maliciosa com) compassiva.
•Porta part de un collaret de perlas, seguí llegint en Pere, y 1*
í a l t r e tros serà la senya que la seva desditxada mare presentarà,
»si may p o t tornar recollir lo fill de sas entranyas.»
—4Y no du firma? Preguntà en Geroni.
•La mes desgraciada de las mares» contestà Pere acabant de
llegir tot lo que restava cn la carta.
—;Correns1 cridà la Llúcia dominada enterament per la eon-moció
que li produhiren las últimas paraulas del escrit, ;Geroni!
aneu à la Tona que vos deixi per ara lo seu bressol.
T Geroni que may havia cregut à la Llúcia, perquè lo seu gust
era contrariaria, no havia sentit encara 1' ordre, que ja havia d e s .
aparegut del jardí pera cumplirla.
Tothom se posà cn moviment.
Y seguits de la Llúcia, que duya la criatura à bras, 7 de tots
los nins que saltavan d' alegria, se n' anavan los dos esposos cap
i la casa, quant se sentí un saludo afectuós 7 aparegué en lo j a r ­dí
un nou personatje, que no deixa de ocupar un lloch distingit en
nostra novela.
—Que Déu los g u a r t d e mal y sant Antoni, senyor Pere, senyo­ra
Àngela, y companyia.
—;Lo senyor Cinto! ;Lo senyor Cinto!
Cridaren tots los nins besant la mà à lo bon senyor qne e n ­trava
xano xano, y qne no ' s necessitava sino darli un cop d' ull,
pera véurer que no podia ser ningú mes que lo mestre del estudi
del poble.
—iQue no ho sap senyor Cinto?... digne en Pere.
—iQue no ho sap senyor Cinto?... esclamà Àngela interrum-pint
à son m a r it
—;Sí sí... vaja... tot ho sé... m< ho h a dit la Tona, 7 à fé q ue
*ls díeh que m' ha dat una sorpresa!
—iDonchs que ja s' ha esbombat?
—;Si en lo poble no 's parla d' altra cosal
—iY aixó Llúcia?
— ;Qué 'Is diré j o ! com 1' h e vist tant bonich,.. no me n' he p o -
gnt estar y lo primer que he fet ha sigut ensenyarlo à las vehinas.
—iMírisel mírisel. senyor Cintol digué Àngela destapant lo nin
7 enscnyantlo al mestre.
LO COLLABET DK PERLAS. 21
var aquí:—Miren, digué conmogut, miren lo qne diu la carta que
à son costat tenia.
Geroni ja havia baixat de la figuera, los nins s* acostaren mes
à Pere, 7 formant tots una rodona se prepararen per escoltar ab
atenció la carta qne se posà à llegir lo bon home, 7 que aixis deya:
•Senyor Pere; tothom sap en lo poble que desitxa tenir un fill;
»uua mare desgraciada se veu presisada à abandonar aquest si vos-
»té l'ampara, li evitarà la deshonra, al mateix temps que farà una
•caritat que Dèu li premiarà, quant al cel vagi.»
Hi hagué nn moment de silenci.
Pere reflexionava quin partit s' havia de péndrer.y tots los al­tres,
mirantlo fixament y contenint quasi sa respiració, esperavan
las primeras paraulas que havian de sortir de los llabis del hisen­dat,
ab lo afany ba que s' espera una resposta que tè d' omplir '1
cor d' alegria.
Fins los nins, com si comprenguessen la importància de lo que
ell decidís, estavan tant quietòns 7 '1 miravan tant amorosament,
que si ho hagués reparat, ja no hauria tardat un instant mes en
decidirse.
Al fí i bon home alsà lo cap, y mirant à Àngela, queencara te­nia
'1 nin en sos brassos:
—Àngela, li digué. ;Qué farias?
Àngela, fòs que estava preocupada per lo que acabava de pas­sar,
ó que no gosés donar nn consell à son marit que pogués opo-sarse
à sos propòsits,
—Tn mateix, li contesti.
Aixó sorprengué à Pere.
No pogué compéndrer com sa esposa tantben disposada sempre
per exerzir lo bè, no 1' hi havia respost ab un c r i t surtit del
ànima:
—;Pere! Jo seré la mare d' aquest nin.
EU era bo per naturalesa; la compassió havia ja cridat à son cor
que aquell àngel necesitaba un pare; pero estimava à Àngela, y t e ­mia
qne si no era prou de son gust '1 ferse mare d' [un fill que no
era séu, aixó podria ocasionarli alguna molèstia, 7 ell no volia mo­lestar
per res à Àngela.
Pere era exajerat en totas sas passions; pero son sentiment, sa
compassió, son orgull, y fins sa rel-ligió, arribavan fins à Àngela,
mes en llà, no; devant d' ella se detenia tot, humil 7 amorós, com
•s deté '1 mar ab tot son poder, devant lo petit gra d' arena que
Dèu li ha posat per límit en las platxas.