Rambla : semmanari català, La (1867). Núm. 08 (17 març 1867)

              Any I.e r—Núm. 8. I . L Ó P E Z , E D I T O R . — B A R C E L O N A . Diumenje 17 Mars 1867.
·rtvnkf*M·
^52
2 cnartos cada número. 2 cuartos cada numero
X^sAt jB 3 j^ Surtira un cop cada
semmana.
Se ven en totas las'
llibrerías. SEMMANARI CATALÀ.
ADMINISTRACIÓ T REDACCIÓ,
Carrer Ample, n . ' Ï 6 .
LLISF.SRÍA SE ".:?•:.
Barcelona.
iNO ESTIGAN MASSA BONS!
Encara que mòlta es la gent que coneixia al
senyor Badó, pe 'ls que no 's trobin en aquest
cas, que seran mòlts mes, procurarem retratarlo.
Lo senyor Badó era home de seixanta anys; alt,
corpulent y roig de cara. En lo sèu cap y en las
sevas patillas hi alternavan fraternalment los
blanchs y los negres.
Havia tractat en grans y granejava que era un
gust. Se havia procurat la seva rendeta, y vivia
com lo peix en 1' aigua, en la seva caseta del car­rer
de 'n Ripoll.
Era mòlt felis; 1' única cosa que li donava mal
temps era 1' estar massa bo.
Lo senyor Badó havia arrivat als quaranta anys
sense haver fet un dia de llit per malalt. Cum-plerts
los quaranta, li sortí un floronco al colso;
encara aquet no estava curat del tot, ni sortí un
llre à la cadera; y acabat aquet, un altre al ge-oll.
Tots li obligaren à fer llit.
Lo bon senyor envià à buscar lo metje.
Aquet, desprès de rnirarli lo caràcter dels gra-nots,
li digué:
—Aixó no li fassi por; aixó es salut. ; Vostè està
massa bo!
Pero à un gra seguia 1' altre de tal manera,
que si los que li sortian fossen objecte de negoci,
othom hauria dit que '1 senyor Badó havia tornat
à establirse.
Lo metje, sempre lo mateix:
—[Massa bo, massa bo!
—jDitxosòs los que estan malalts! esclamà al
últim lo pobre pacient, cansat de cataplasmarse y
sangonerajarse. (Aquets verbs son invenció del
nostre héroe.)
Los grans se despediren per fí del senyor Badó
'esprès de haverli deixat la pell, que ni per ser-ir
de cedàs la haurian foradada mes, ni tant.
l'n dia, de la-noche à la mariana, se moca lo
senyor Badó y li queda lo mocador plé de sanch.
'n va fer cas; pero veyent que li repetia la
majoria de lis vegadas que 's mocava, se 'n anà
à trobar lo metje.
—Sempre li he dit, contestà lo metje, que vostè
està massa bo. Prengui aquets y aquells refres­cants,
que aixó es massa salut.
—jPero, 6cnyor doctor, digué '1 pobre, es dir
que may podré sortir d' aquesta exuberància de
salut!
—iQué vol feihi! Vostè tè una naturalesa mas­sa
bona.
Al fí, desprès d' una porció de temps, en lo que
prengué tots los refrescos haguts y per haver, la
sanch del senyor Badi tingué à l)è no sortirsc
del lloch que li pertocava.
Passà P hivern, yal arribaria primavera I' an-tich
graner se senti un fort mal de cap, que li re­petia
la major part dels dias. JVifaga '1 metje al­tra
vegada! s>
—;No sè pas què 'n farem de vostè! digué lo
metje. Vostè tè salut de sobras, y serà precís san-grarlo;
d' altre modo no 's treurà aquestos mals
de cap.
—Que 'm sangi in, donchs, perquè no puch pas
aguantar. ;Scmbla que '1 cap se m' obra!
De '1 dit al fet; va un sangrador, y tot dient
pestes dels horneópatas, cumplia ab la seva obli­gació.
Una sangria ni dos bastaren; à la tercera
cedí '1 mal de cap.
V cada primavera la mateixa canso.
—iN' hi ha per tirar lo barret al foch! escla-mava
lo senyor Badó. [Ditxosa salut!
Al cap de alguns anys, no sols en la primavera,
sino també en la tardor, tenia que sangrarse i
pobre, perquè la massa salut li donava una tos
que no li deixava aclucar los ulls.
1/ any passat, per fi, passà à miUor vida lo
senyor Badó. Mori d' una apoplegía.
—i,De què ha mort? preguntava un conegut
sèu.
—^Vosté ho pregunta? contestava un altre, bè
prou que 's veya encara que '1 metje no ho ha­gués
dit. jLo senyor Badó estava massa bo!
Y aquet es un exemple dels mòlts casos iguals
que 's veuhen.
No estranyin, donchs, los lectors que, volguént-loshi
mòlts anys de vida, desitjà que no estigan
massa bons, perquè pòt ser no hi ba malaltia mes
incòmoda ni que dongui mes mals que lo estar
matsa bo.
FnANCESCH Pots.
LA P A P A L L O N E T A.
Lo meu cor un a r b r e n' es
qse ta esperansa ha criat,
a las branca» d' aquest arbre
una papallona hi ba.
No feu remor, penas mevas,
que la fariau volar.
De Castella n' es vinguda,
un vent d' amor la porta,
ab la pòls que anar deixava
anava las flors daurant.
No feu remor, penas mevas,
que la fariau volar.
Los hostals en los rosers
ne trobava a cada pas,
y las rosas ahont (' ageya
d' enveja íeya scear.
No feu remor, penas mevas,
que la fariau volar.
Aiii may mes se recordi
del camí ahont va passar,
fòu camf pera venir...
pera anar no ho sigui may...
No feu remor, penas mevas,
que la fariau volar.
LO SENYOR FRANCESCH.
i n .
f„,T> - x / > m > . u - ••!:» '.«8 • - •' *
Dias passats, encara no eran las set del matí, entrà
en mon quarto lo Sr. Francesch. Lo extraordinari de
1' hora 'm feu preguntarli tot alarmat:
—iQué es aixó, senyor Francesch? que tè alguna no­vetat?
eipliquis.
—Calmis, me respongué; vinch sols d eonsultarli on
assumpte.
—Parli, que ja 'm tè impacient.
—En tota 11 nit no he pogut dormir pensant cn nu
consell que vaig ilonar alií, dnptant si va s e r a e e r t a t ó si
p o | tenir resultats fatals. jVosté coneix i mou amich
Geroni, aquell botiguer que T Í U . ..
—Si, senyor, si.
—Donchs li.-, aquest araich tè dos noyas, la una. vostè
j a la coneix, es la gra». Aquest» sempre ha viscut ab
sos parcs y es una goapa minyona. En quanta I' altra
es diferent; sa mare volgué que s» eduqués d la moder­na,
y la enviaren d Fransa; alli ha estat tres anys en uu
eol-legi. gastant lo que Dèu sap. perquè lo mateix Ge­roni
no ha volgut rontarho por no esgarrifarien. Jo ja
li raig fer Has oras totas las observacions possibles; vostè
no ignora com jo penso en aquet punt; pero era em­penyo
de ta senyora, y com 1» pobre Gerani •* com Dèu
lo ha fet, la noyn marxà d Fransa.
Ara ha tornat, y, com era de esperar, plena de ideas
i Ja francesa, ab una educació que no correspon d la
posició que ocupa, y així es que troba tots los seus or­dinaris
y no hi ha medi de que surti d vèarcr .-i cap pa­rent,
perquè diu que no tenen modoi; vesteix d' una
manera estravagant, de manera que pe i carrer orl·la li
atenció d' un mudo que no deuria halagnrla, y en quant
i menjar cada dia es una comèdia, per no dime t r a g è ­dia,
que fora més apropiat. Per ella la escudella es una
porqueria; I' olla fa f istich, los platillos son cmplastos;
tot es dolent, y sols sap parlar de menjars estranys que
ningú sap lo que son, de manera que cada dia hi ha un
desori, y la casa, avans tant tranquila, es avuy un in­fern,
gracias d la educació francesa.
—Y aixó es consecuent.
—Encara no es aixó lo pitjor, sino que se ha enamo­rat,
y, com era natural, de un perdut, perquè parla fran­cès
y vesteix a la IÍllima moda, d' un home sens ofici
ni benefici, y que viu de lo que li deixan los seus
amichs. Aixó es lo que ha acabat de desesperar d son
pare, y ahi va venir a demanarme consell dc'Io que faria
en tant estranyas eireunstanrias. .
—No era mòlt fàcil.
—Y no obstant j o , ab una lleugeresa que deploro, li
vaig d o n a r . . 0 J J A C I A * - . A J
—Espliquis.
—Tu t e u s . li vaig dir, una hisenda en la muntanya,
pórtala allí, que hi passi un any no veyent raès qne pa­gesos,
y d la tornada pot ser os trobard fins a tots y bo
lo de casa teva.
—Bon consell si no fossin los amors.
—Aixó nr amohina, y aquesta es la rahó de haverlo
vingut d trobar ara. Vostè en lo meu cas^qué faria?
—No m' es fàcil dirho, perquè no conech lo génit de
la noya.
—Si la vol véurer.
—Com tinga gust.
—Donchs allí d la una '1 cridaré.
Y 'm deixa. A la una segons haviam convingut, anà­rem
d rasa '1 senyor Geroni.
Arrivats allí, lo bon senyor s e ' n s presentà ab una ale­gria
que per cert no m' esperaba. «
Ha tingut un gran pensament, senyor Francesrh y
cregui que li estaré agrehit tota la vida: fòu lo primer
que digué. Entrin, veurà la noya qne contenta s' ha po­sat
al saber lo plan. Lo senydr Francesch me mira com
dient no n' entench res, mentres lo Sr. Geroni obria la
porta de la sala.
Si pogués disposar del espay necessari m' entretindria
en descríurer las tres personas, incitis lo senyor Geroni
que en ella trovarém, pero 'm limitaré d dir que la no­ya
tenia disset ó divuit anys, que vestia estreraada y
estaba groga y feya móltas ulleras. Tant la mare, que
també estaba cn la sala. com ella nos reberen ab mòlt
carinyo; lo Sr. Francesch era amich de mòlts anys de
la familia. habia vist nàixer, com se sol dir, d las dos
noyas, y era ben volgut, jo anava ab ell y estd dit tot-
Mes en lo parlar de la noya 'm'sembla* reparar certa
ironia que 'm sorprengué bastant, y 'm va f e r d u p t a r de
si presencial;» ona escena real, 6 bè si estaba mirant
una comèdia.
—;Y vostè s' en va dc gust d fora, scnyorela? Ii d i ­gui
j o.
—Sí, senyor, ab gust y fins entussiasme.'y no crega
que la raootanya m' agrad>; pero '1 papa ho vol. y crech
que lè rahons poderosas per ferho.
—i Vostè coneix, aquestaa rahons?
—Sí, senyor.
—jY las creu bonàs?
—Poderosas. Jo conech que sò estat mòlt imperti-rtenta,
que m' havia aficionat massa ab las eosas de
Fransa; pero vostè compendrà que la costum de tres
anys seguits no s' olvida en un dia.
—Es cert.
—Per altra part jo havia pensat que quant ur educa-ban
d' una manera, havia de ser perquè aquella educació
•in servis de alguna cosa; mes, soposat que no e s a i i í s,
olrido di'sde ara tot lo que he après y torno d las cos­tums
patriarcals de la familia.
Aquet llenguatge omplia de satisfaccions al senzill
>euyor Geroni y i sa esposa, mentres que d mi no se per
que in feya mal.
Per últim lo Sr. Franreech s' aixeca y ' D S despedirem.
En lo carrer to 3r. Francesh no pregunti què na' ha­via
semblat.
Lo consell no tè cap consecuencia. li digni, estiga
t r a n q u i l mes lo mal me sembla qne no tè cura. Aques­ta
noya ha vist un mòn que la ha il-lusionada y res li
treurd de la memòria.
Havian ja passat alguns dias, y ja no 'm recordaba
jo del Sr. Geroni ui de la seva til·la, quant ahi, lo senyor
Francesch me digué:
—No 's |>ot pensar lo disgust que estich passant. ;Po-bre
Geroni!
—iQué'.' ;ha tingut alguna desgracia?
—La que era de esperar. Vostè recordarà que sa filla
' I demostra mòlt contenta de anarsen i (ora.
—Sí senyor. ' '
—Dos efectivament^marxaren; mes 1' endemà de a r -
rivar d la hisenda , la noya no comparexia. Busca
d' aquí, busca d' alia, res, fins que '1 dijous reberen una
carta, en la que la noya manifestaba que no sen compa­tibles
las educacions de d i a ab las del resto de la familia
l' cn anaba a víurer en la societat que necessitaba, que
S' havia casat ab N. de qui li inclohia una carta, y que
reflexionessin que. si ealillcaban son fet de imprudent,
ells ne tenian la culpa. Una carta del marit deya que ha-ventse
rasat ab la noya li envihessen lo dot d' ella.
Pot figurarse lo trastorn que aquet fet ha causat i
tota la familia del Sr. Geroni. La senyora, va tenir al
rébrer le noticia un accident, que fa tres dias que li du­ra,
y ' l s metjcs desconfian de salvarli la vida. Lo Sr. Ge­roni
estd que no sap lo que li passa, sembla un benheit
y no estranyaria que 's ressentís del cap. L' altra noya,
que tè mòlt bon cor, plora tot lo dia considerant lo des-acert
de sa germana y benhcheix a Deu perquè no la
han educada a la francesa.
Ja veu si i r ha portat de mils lo voler seguir una
moda que no 'I compren més que com una veritat ab­surda,
moda que es mòlt fàcil que cada dia vagi pre­nent
més peu, perquè ja no es necsesari enviar las noyas
d Fransa. ja vénen aquí a il-lustramos, com deuhen dir
los francesos, ja avuy perjtot veu col·legis de noyas, hont
s' ensenya d la francesa, 's parla en francès y 's resa
en aqnet mateix idioma, de aquet modo se van perdent
aqucllas costums dels nostres pares que feyan la felici­tat
de las casas, de aquet modo desapareixen, ó a lo rae-nos
s' afluixan los llassos de la familia, y com la noyas no
s' educan al costat de las mares, aprenen a ser dissimu-ladas
y, en lloch de aquell candor, que es lo principal
adorno de una noya jove, no trobard més qoe hipocresia
y lo pitjor que si arrivan à ser mares, edncardn també
sos ulls a la francesa. La filla del Sr. Geroni no es mès
que un exemple tret de entre mòlts mils, y 'm sembla
que val la pena dc mirar un poch detingudament lo que
es aixó. Tanta educació francesa, de segú no té res de
autonómich, pero los que hem vist 1' any vuit y vivim
encara 'ns preguntem veycnlho: ;hónt nos volen portar?
ANDREC SALA.
TRISTOS REGORTS,
Qui en lo amor no creu es pobre,
me digueres ;desdilxat!
que dc massa cn ell confiarne
sols sò rich dc desenganys.
Si era cert que tant m' aymabas,
i p e r qué d lo cel vas volar?
,.IV; què, digas, d' ell no goso?
;Que tens poca caritat!
Lo plor que crema las galtas
es rosada del dolor
Dèu li dóna una gran forsa
y es I' ajuda de la mort.
D ella era glòria ser pura
com seràfïch angelet;
mes al desdenyar sa glòria
li nega la glòria Dèu.
Un jorn me digué hV aymia;
isaps qu' es nostre amor? Un cel;
mes 1- he perdut y ara ignoro
si entraré 'n lo terdader.
;Quí mes trist que aquell que prega
per un é»gel dc virtut!
;Quí ases trist, si vol juntarse
ab ell, y Dèu to deturi....
La esperansa es per nostre anima
com lo Sol es per la flor.
Lo cor que pert la esperansa
torna secb, cendra tant sols.
Ella morí; si s' apiada
Déu dels que mòlt han plorat,
salvada estd, donchs sas faltas
lo plor bè las va purgar.
;Oh! [Què bells son los xiprés
que s' alsan sobre una tomba!
Ells seran mos amichs únichs.
ells me donaran sa sombra.
R. V. y M.
LA VIGÍLIA DEL SANT.
, illan reparat may I* animació d' una casa q u a n t s'
acosta '1 dia del sant d' algun dels caps? Donchs ara sa­bran
lo que passa d cal senyor Joseph.
Ja fa tres ó quatre dias que la senyora Mònica no s4
entén de feina cn fregar los vidres, posar cortinas netas
y netejar los candeleros y altras cosas de plata ab cre—
mo-tdrtaro y aigua-ardent, perquè aixís, segons un ar­genter
li va dir: quedan com si fossen nous. La Quiteria,
frega de 1' un cantó, frega del altre; '1 noy empipant al
mestre ab las sevas décimas, y '1 senyor Joseph, qu'
es mòlt donela, fenllos nosa a tols, ajudantlos. com ell
sol dir.
Pero tot aixó son atmetllas y pa torrat en 'compara­ció
del moviment que 's nota arribant a la vigília.
La senyora Mònica, tot treyent las fundas de las ca-diras
de la sala.—Quiteria, ;ja has fregat 1' escala?
—No. senyora.
—i Ma re de Dèu! y aixó que t' ho he dit trenta ó qua­ranta
vegadas; donchs cuita, agafa una llimona per fre­gar
los poms y vèsho à fer...
Lo senyor Joseph se 'n va d la seva dona :—Ja 's fet
encomana '1 mató, allà '1 costat de can Capella?
—No...
—iY hónt es la Quiteria? perquè no va a plassa? des­près
no trobarà r e.
—L's que frega 1' escala.
—;Dilxòs fregar!...
—Si; com qne qui se 'n porta las culpat som las d o -
nas. |qué s' os endona d vosaltres!...
Lo xicot tot gansejant, ab las mans d la butxaca, s'
acosta a sa mare: iQué no 'm dóna quartes per com­prar
la dècima?
—Lo senyor Joseph que '1 veu; raja tu, cap a estudi,
que espera s?
—Bè home; déixal estar, si encara no ha vingut lo
mestre... i 'm vols c r é u r e r a m i Joseph? lo millor que
podrias fer es anar pe '1 mató, perquè ja veus que...
—Corrent: contesta ell tot posantse la capa, que no
trnia ganas de res mes.
—[Ah! mira. de camí podrias véurer si hi ha gaire
viram... ;ah! si trobesses unxich de peix, portal, ;sens?
perquè demà qui sap cóm anirà...
—Bè, dona, be, diu ell tot anantsen. y '1 xicot altra
vegada: ique no 'm dóna 'ls quartos per la...
En aqueix moment lo senyor Joseph obra la porta de
V escala y se sent d la Quiteria fent broma a h los assis­tents
de dalt y 'I mestre que truca a baix; la senyora
Mònica que ho sent:
—V.ija. ;que no s' ha d' anara plassa avuy? y üstede
J u dirigintse a 'n 'ls de dalt,—hagan el favor de no
lestorbar à la minyona, porque ella tiene mucha feyna
i usledes no 'n tienen...
—Noy, '1 mestre, diu '1 senyor Joscph tornant à en­trar,
pero '1 xicot, tot arrimantse ab sa mare.—;Que no
J'm dóna 'ls quartos per la dècima... fins que '1 senyor
[joseph, que no pót sufrír que ' 1 mestre s' esperi, se '1
endú escalas avall tot murmurant y fent lo bòt.
Rodant del un cantó al altre, arriba 1' mitj-dia y en-leara
no s' ha fet re; vè '1 xicot d' estudi y torna ab la
[mateixa canso;—Pero^qué n ' h a s fet. li diu sa mare, de
j las tres que vas comprar 1' altre dia?
—S' han esgarrat, diu ell ab tota frescura...
Arriva '1 senyor Joseph, que li agrada ser sempre Imòlt puntual: ^Encara no està llest? ^no sabeu à quina
hora 's dina?
—Pero, home... contesta ella tota amohinada...
—Mare, 'm deixa anar à fer volar 1' estel?
—Sí, ves... ihónt vas ara? ^no saps qu' es hora de
dinar? no vull qu' hi vagis... y crida per un cantó, crida
per 1' altre, per fí acaban de dinar, lo noy tè 'ls quartos
perla dècima y s e ' n va tot content cap a estudi. Pero
tornarian à ser à la mateixa, si '1 senyor Joseph, que
tot ho arregla, no s' hi poses.—A veurer, diu à la seva
dona, mentres tu arreglas aixó ab la Quiteria, je m' en
aniré al carré de 'n Pctritxol per las natas y de camí al
| forn de sant Jaume...
—Bèn fet...
—jAh! mira, treu un cubert perquè he convidat la
iTona. _j •
—;Ah! sí...
—Si; ah! y veyeu qu' alló no s' os cremi...
—Bueno; tu, si al carré den Petritxol no n' hi ha. ves
al carrer de sant Pau... ;Ati! tu, ves si n' hi ha d' aque-
I Has de punxa... ;ah! ab los melindros festhi posà alguna
sabatilla... y bescuits...
—Bè dona, aixó ja se sap.
Y aquí tenen al senyor Joseph, que se 'n và tot content
abun plat sota la capa, à buscar las natas y 'ls melin­dros.
Fs un gust un home aixís, tant previsor; que pe '1
camí se 'n recorda que no tè vi ranci; s e 'n va al carrer de
Paradís à comprarne una empolla, y si '1 volen tastà ja
ho saben; lo trobaran al recibidor com ead' any, tot r o ­dejat
de copas y melindros, que sembla qu* estan dient
à tothom: «iSon servits?»
E. T. N.
XIU XIU.
En Otra casa con dos puerlas, lo senyor Romea arren­cà
mòlts aplausos de dos mans, y en totas las obrasque
va fent tots los aplausos que vol.
Lo felicitem tant de cor com los serenos quant s' acos­ta
Nadal.
Si '1 temps continua tant bo com d' uns quants dias
à aquesta part, la Sra. Soler se veurà obligada à ram-biar
lo títol del drama que estrena pe 41 sèu benefici, que
tindrà Iloch en 1' Odeon lo dia de sant Joseph. Està
clar: ;cóm s' h« farà ab aquesta calor per presentar
una Flor d1 Tvern"? Las altras dos pessas que fa, ja son
produccions que no necessitan estació especial, perquè
No '$ pot dir blat... en cap temps del any, ;entencmnos?
mentres lo blat no siga al sacht y l'n inglés en Mataró,
pót estarhi sempre que li passi per las patillas.
Ple de gom à gom estigué lo Teatro català en la nit
del benefici de ea Eduart Vidal. Aptaudidas foren las
principals escenas de La Virtut y la Conciencia, y 1'
autor sigué rrreratà las taula* varias vegadas. Al final
del drama, lo senyor president del Casino de la Unió
de Vilafranca, y un individuo del mateix casino, don
Agustí Urgellés dc Tovar, en nom d' aquella corpora­ció,
entregaren al beneficiat ona hermosa eorona dc pla­ta,
que 1' aplaudit poeta se negà à cenyir.
Las sis composicions de diferents antors, que 'ls ac­tors
llegiren, foren totas aplaudidas.
La pessa Contents y enganyat», original també del
beneficiat, sigué mòlt bèn rebuda, pues està plena de
xistes, y de segtí agradarà més «acara lo dia que no 's
fasse en hora tant avansada de la nit. Los actors la des-empenyaren
mòlt bè, tenint en compte que en la p r i ­mera
representació d' una obra, may surt aquesta tant
lligada com en las succesivas.
Felicitem al llorejat poeta de Tal faràs, tal trobaràs,
y felicitem als Vilafranquins, per haver honrat com se
mereixia tant aplaudit fill de la seva terra.
•
;Alsa amigo! Ara sí que nos queixaran los aficionats
à la bona música! Escoltin; esòcltin: à mès del gran
concert del Liceo, comensaràn diumenge en JEI Prado
catalan los disposats per D. Juan Casamitjana. 80 pro­fessors
dc lo mès triat cunstituheixen la orquesta. con­tant
à mès ab un cos de coros y la corresponent banda
per sempre que convinga. En lo primer concert, que
tindrà efecte lo diumenge com queda dit, figuran pro­duccions
de Weber, Gounod, Meyerbeer, Nuolai, Che-lard
y Mozard, entre ellas la /MIUnció al tcalz de We­ber
instrumentada per Berlioz. 1/ Uimne à santa
Cecília de Gounod, La Marcha húngara, de Chelard,
instrumentada pe '1 director y altras pessas, totas
mòlt notables.
Lo ebmodo de la hora, lo mòdich dels preus, y las
bonàs condicions del llocb. fan esperar que '1 públich
vagi à aplaudir los fruits dels grans mestres y los e s -
forsos del empresari que, sens mès ambició, dóna à
conèixer la bona música s- ha arriscat à semblant em­presa.
Nostre editor López, que ' s home que ho entent y
que sempre*cv/rra servir al públich. I* ha encarregat de!
despaix de localitats, sens aument de preus. Con que
ja ho saben, senyors, péndrer puesto, y al Prado falta
gent.
•
• •
Quant se'ns va dir que 1' autor del drama, no comèdia,
com diu lo mateix, La paz de la aldea, havia prohibit
que ' s representés en Barcelona fins à tant que vingués
la companyia que funciona en lo teatro Principal, c r e ­guérem
que la obra s' ho mereixia; pero nos han dat
un xasco; lo drama es dolent, de genero francès, no d i s ­simulat
per lo que ' • titula autor, y las pocas escenas
30 LO COLLARET DE PERLAS.
senlavan. y ell. que ab una mirada ja 'n tenia prou, 'ls deya q u e 'l
prenguessen ó que no '1 prenguessen, segons lo resultat que, fet lo
examen, donavan las líneas deia cara ó las midas y configuració
del cap del pobre mosso.
La major part dc las vegadas s' equivocava; pero allavoras ne
dava la culpa à qualsevol de las mil causas que influeixen sobre
1' organisme, y i poble que '1 tenia per sabi se I creya, y ell
quedava aixís tant content com si ho hagués endevinat.
A mès de totas aquestas gracias tenia la de ser col-lecciona-dor;
pero encara, en aixó, ho entenia.
No era com tots aquets que per un botó de la jupa de Was­hington,
ó per un tros de corbata d' en Aribau, darian la raeytat
de sa existència; ell era col-lcccionador; pero en passant de dos ó
tres quartos lo valor de la cosa desitjada, ja no hi volia saber res.
Nu era que per assó no hagués dat cent duros de la espasa de
Wifredo, si hagués pogut; pero '1 senyor Cinto tenia enteniment
y coneixent que ab aquells capritxos podia arruinar à sa família,
se dedicava, com havem dit, als objectes de poch valor, per mès
que de vegadas vegès; ab tot lo dol de la seva ànima, com per no
gastar vint ó trenta duros, se li escapava un casco romà, ó un'
arma goda, d' entre las mans.
D* aquí venia qu' una persona desapasionada no podia entrar
en casa dc lo nostre mestre, sens esqueixarse de ríurer.
Quadtos tots plens dc xavos de diferentas épocas; totas las au-cas
de redolins que han surtit desde que mòn es mòn; papallonas
de tntas classes; burinots, y tot lo que podeu figurarvos coneixent
sa mania.
D' en tant tant s' atrevia també à pulsar la lira; si bè en aixó
tenia tungadas, puig 1 0 mateix passava un mès sense pensarbi, que
mitj any seguit no pensant en altra cosa.
Per últim; lo senyor Cinto era 1' oracle del poble; per tot se '1
consultava, per qualsevol cosa s* anava à buscar lo sèu consell, y
no *s reunia 1' ajuntament qu' ell no hi fòs per dar son parer,
sens lo qual no 's decidia ni lo mès petit assumpto.
En quant à son físich, no hi ha pas cap dupte que ja prometia
lo que donava.
No era alt ni baix; una mica calvo, fisonomia simpàtica-, arru­gat
pe 'Is anys y portant patillelas com de capellà.
Lo vestir era '1 mes propi que vos podeu afigurar.
Una levita llarga d' una roba que semblava columbriana; pan-alons
de fil. sabatas de panyo, barretina d' estamp que no l s t r e -
LO COLLARET DR PER LAS. 31
ya ni per lo Juny, y barret de palla, qu' era lo que feya mes es­trany
quant, al descubrirse, se veya la barretina.
Lo mes rich que damunt d' ell duya, eran unas ulleras de pla­ta,
que las hi havia regalat lo senyor Pere, y que ell conservava
com un tresor, mes que per lo sèu valor material, per ser un r e -
cort de 1' home qu' èll estimava mes.
Ja teniu esplicat qui era '1 senyorCinto; ara, que ja 'I conei­xeu,
veureu com tractanthi s' os va fent simpàtich, y acabareu
per serhi tant amichs com nosaltres. Seguimlo.
Ab los nins sortí de casa d' Angola y Pere, y si à la llum ée
la lluna hagoesseu pogut véurer ab la complarencia ab que 'ls
acompanyava, vos hauríau «onveiwut dè que estimava tant à sos
dcixepbles, com i sos Alls propis.
Eran la seva alegria; s' extassiava contemplantlos, y sonreya
al pensar en lo dilxosos qs* eran; mès. com qne lo bon home t e ­nia
las sevas puntas de fitosoph. mes dc quatre voltas S* cnnnvo»-
lava 1' alegria de son semblant, pensant en qne aquella alegria,
aquella innocència, y totas aouellas ditxas tant propias de la edat
infantil, debian morir, com havian mort las sevas, lo dia en qne
entressen à conèixer, passant de nins à homens, lo qne era '1 nSòn.
—;Lo mòn! csclamava sempre ab amargura Irv pobre mestre,
formiguer inmens ahont cada hu per ell procura sens cuydarse de
la ditxa ó desdrtxa de lo sèu germà; esposieiò de feras que fan
deixar lo cor à la porta per entraria à véurer, aixís com, se deix»
lo baító per entrar à véurer las depinturas.
Ab aquest fel sc n' esclamava, y encar q u e , com la ritruia.
totas sas comparacions acabavan ab cert toch ridícul, no per aixó
eran menos amargós.
Per assó era que quant li deyan qne un dels nins tjue ell nsrvi*
tingut per deixepble, cumplia los disset anys. ó los divuit, ó qual­sevol
d' aquestas edats en que se suposa que lo nin comensa i ser
home, se posava trist, y recordant lo cèlebre vers de la divina co­mèdia
del Danle. deya sentenciosament:
—[Lasciate ogni speransa oh voi ch' intrate?
Mes deixemnos dè reflexions filosòfica?, que pron ne farà '1
senyor Cinto, y acompanyemlo à tornar los nins à sas respectWaís
casas, qu'ell nos ho agrehirà y nos servirà à nosaltres per anar se­guint
lo fil de nostra historia.
En arrivant à la casa ahont devia deixar un nin , trucava 'ls
altres dias, y dient: Fulano ó Sutano, aquí teniu lo vostre fill, se
n' anava à la casa que seguia à n* aquella, pera deixarnhi un a l t r e.
<le efecte no tenen cap novetat. Sembla impossible que
s' hagi pogut representar La pa: de la aldea allí hont
s' ha aplaudit. A Madrid me vueho.
•
Lo concert sacro, donat en la nit del dimars en lo tea­t
ro del Liceo, va ser notable en tots sentits. Concurrèn­cia
nnmerosa y escullida, una orquesta com pot ser j a -
may s- ha vist. Las pessas totas foren aplaudidissimas,
ienintsen de repetir dugas de cllas.
Bèn presentada estava la escena: mòlt bèn col·lo­cada
la orquesta y la banda.
En una paraula: lo senyor Yiancsi s' ha lluït, y à ell
foren donats mòlts dels aplausos generals que se senti­ren
en lo gran teatro. .
E P Í G R A M A S .
—Jo sò mòlt sabi pe '1 joch,
•m digué un dia 1- Arturo
quant per sort lo veig jugar,
y al primer cop, lo fan burro.
J. C. B.
—Vaig dd una tunda à la Paula,
que la vaig deixar baldada,
y encara 'm vaig quedar curt.
—Prou que 's veu q u ' ets baix de talla.
V U I T S Y N O U S .
—iQué t' estimarias mès, ser caball ó burro?
—Home, si hagués de triar, mal per mal, mès iir e s -
imaria ser caball.
—Donchs j o , burro. »
—jPer qué?
—Perquè 'Is caballs may son mès qne caballs, y Is
burros poden ser mil cosas. Aixís es que hi ha metjes
burros, advocats burros, arquitectos burros y no n' hi
ba may cap que siga caball.
•
Una mestressa, senyora mòlt vella, despatxa d una
criada perquè tots los dias presentava '1 menja plè dc
cabells.
La criada se *n anà à nna altra casa per llogarse, y
al preguntarli per que 1' babian despatxada, contestà:
—Per res; per enveja de la senyora.
Al anar à pèndrer informes, la vella contà *1 per qué
1* havian despatxada.
Al endemà la nova senyora digué à la minyona:
—,,<:. ui es que m' havia dit que i' havian despatxa­da
per enveja de la senyora, si va ser perquè ella t r o -
vaba cabells en la vianda?
—Per sò mateix: com ella es calva; 'm tenia enveja,
sino, per una cosa tant llaugera no m' hauria des-atxat.
Sol-lució al salt del caball.
iOvireu eixa montanya. Que s' aixeca ab magestat
amagada ab un blanch vel, y ab orgull, sabeu per que?
que casi bè toca al cel Es que en sas entranyas tè,
y sos peus un riu li banya? la Verge de Montserrat.
A. RlMtiLIVTV.
Sol-lució à la Endevinalla.
La Cuaresma.
Sol-lució à la Xarada.
Ba-oa-llà.
E N D E V I N A L L A .
Tinch ca mas y no tinch peus,
Tinch brassos y no tinch mans.
Tracto ab damas y galans
Y en salons y teatro 'm veus;
Generalment vaig de seda,
De cuiro, ó bè de vellut.
Si no dius qué es, ú ets tossut,
O t' asseguro que ets bleda.
XARADA.
Ficante en primera
se ' t muda '1 color,
pronuncias segona
quant algo à algú dons.
Segona, no es vano,
ni es cap mocador,
ni es plat, ni catifa,
pero es chino ab tot.
No es ploma, y escríurer
sense '1 tot no pots.
G E R O G L Í F I C H .
E E E T A T T A T 1 I T I T
E E E T A T T A T 1 I T I T
Las sol-lucions se donaran en lo número pròxim.
E. R.—Ignocent López.
Barcelona 18Í7.—Imprempta de Narcís Ramirer y Companyia, p u -
s»t]edeBscndeller». número i.
LO COLLARET DE PRRLAS.
Mès aquell dia no arrivà à una sola casa, ahont j a 'ls pares no
1' esperessen à la porta pera demanarli à n' ell, qu' era entrant
de la casa, si era cert lo que 's contava que havia passat en casa
d' Àngela.
£11 responia que sí; 'ls esplicava pnnt per punt lo cas tal com
havia suchsehit, y anava à la casa demés avall, pera fer lo mateix,
al deixar un altre nin.
Com que en un poble de pochs vehins tot se sap, y qualsevol
incident fa gran sensació, no es estrany que tot B. desitjes ab àn­sia
saber la veritat de lo fet.
D' aixó provingut, com ja havem dit, que lo senyor Cinto no
arrivà à una casa pera deixar lo nin, que ja no trobés los pares d'
aquest en la porta, pera ferli contar la historia de tot lo such­sehit.
Aixís ho anà fent, y ab mòlta alegria, perquè tothom rebia ab
satisfacció la nova de haverse fet una obra de caritat, y ell gosa­va,
afegint à lo sèu goig, lo que tothom sentia.
Al fí no *s quedà mès que ab en Guillemet y en Joanet portant-los
un dc cada mà.
La casa del pescador, pare dels dos nins, se trobava al extrem
del poble, y sempre eran ells los últims que acompanyava lo s e ­nyor
Cinto.
Al distingirse de lluny la casa, lo mestre se parà y quedà un
xich sorprès.
—,;C.om pót ser que la Tomasa y 1' Isidro, que son tant batxi­llers,
no m' esperin ja per ferme esplicar tota la historia?
Al últim arrivà à la porta; era tancada; per lo furatdel pany se
veya llum, y se sentian uns crits fondos y confosos; si bè per aixó
s e coneixia que eran acalorats.
Lo senyor Cinto trucà per dos vegadas.
No '1 sentiren.
A la tercera s' obrí la porta ab fúria, sorti nn bras que agafà
bruscament als dos nins, y la porta se tornà à tancar ab una r e b o -
lada y fent un terratrèmol que commogué tota la casa.
Lo senyor Cinto, sens poder dir una paraula, quedà com glassat
devant dc la porta.
Tot bo havia comprés.
LO COLLARET DE PERLAS. !9
la paga que li donava 'I gobern, y ab aixó y un tros de terra que
la seva esposa li havia dut per dot, se la passavan com uns reys.
Dos de las tareas que havia adquirit ab sos Uarchs estudis
eran:
La una, la de alabarse de ser català y aficionat à la literatura
pàtria, ab tot 1' entussiasme de que es capas un vell de Manresa
parlant de 1' acció del Bruch.
Y 1' altre, la de estar persuadit de que ell tenia algun punt de
frenólech, y mòlts de fisonomista pera conèixer las personas.
La primera la portava tant al extrem, que una. de las cosas que
l'ofenian mès, era sentir una paraula esquerdada, que aixís es com
anomenava ell totas las paraulas castcllanas ó procedents d ' a q u e s ­ta
llengua.
D' aixó venia que 'ls llibres mès estimats per ell, eran los ca­talans,
y, fora dels que tenian verdader mèrit escrits en altres idio-mas,
catalans eran tots los que 's veyan en los prcstatjes de sa
llibreria.
La crònica de Montaner; las obras d' Ausias March: las poesías
del Rector de Vallfogona; los escrits de Pere Serafí, de Ramon
Llull y de tots los autors antichs y moderns, coneguts y per conèi­xer,
ell los tenia, y si alguna vegada havia tingut la satisfacció
d' una glòria, havia estat la de poder deixar à tal ó qual erudit dc
ciutat, una obra que no 's coneixia à ningú que ' n tingués, fora
d' ell, un altre exemplar.
Lo que al principi era un pur entreteniment, se và anar fent una
passió abla costum, y al conéixel nosaltres, era tal son entussias­me
per lo cultiu de la filologia, que, fora del amor dels seus fills
y de la seva esposa, res I' ocupava tant.
Si alguna vegada passant pe'l carrer havia sentit qu' una ma­r
e per fer adormir à son fill cantava una canso, fins allavoras des­coneguda
per ell, no parava fins que se la fcya cantar, y escribintla
en un paper, la guardava ab tant cuydado, com si hagués sigut un
tresor de la major importància.
Fentho sempre aixís, arrivà à recullir un caudal tant gran de
paraulas y coneixements de tot lo que pertanyia à la historia de
Catalunya, qu' ell era sens dupte 1' erudit de nostra terra que
mès rahó podia darne.
En quant à lo de frenólech y fisonomista, sa fama era gran;
sostenia ab totas sas forsas que la cara era lo mirall de 1' ànima, y
quant algú del poble prenia un mosso que hi anava de fora, per
estalvia/se '1 t e n i r que anar à pendrer informes tant lluny, li pre—