Rambla : semmanari català, La (1867). Núm. 02 (3 febr. 1867)

              A n y I . e r—Nom. 2. I. LÓPEZ, E D I T O R . - BARCELONA. Diumenje 3 Febrer 1867.
12 coartos cada número.
Surtirà un cop cada
semmana.
Se ven en totas las
llíbrerías.
*» Í(lf3fl*i (>f fit*
LA RAMBLA
SEMMANARI CATALÀ.
L coartos cada número.
ADMINISTRACIÓ T REDACCIÓ,
Carrer Ample, n.* 16.
LLI5F.2EÍA DE l. LOPSZ,
Barcelona.
aroxil
LO PRÍNCEP QUAL-SE-YOL.
Cuento indio.
D j r í a ,
Una vegada hi havia en un punt de la índia
no sé quin , y que tarapoch fa pèl cas , un prín­cep
que 's deya no sé cóm: un nom mes estram
y mes llarch que '1 de mòlts carrers de Barce­lona.
Aquet príncep, dos, era mòlt bromista y tenia si
Icort plena de homes de totas classes, y sobre tot,
de uns que 's deyan sabis y que 's creyan que
fora d' ells ningú sabia rés, y encara entre sí se
tractaban d' ases, que també en la índia tenen la
flaca de comparar los tontos y los ignorants ah la
bèstia mes pacílíca y mes útil que han coifegut
certas gents.
Sucsehia bastant sovint que arrivavan à la
cort personatges importants d' altres paisscs, y
tot seguit aquells sabis los traclavan de ignorants,
de tontos y fins de bestias.
Lo príncep se 'ls escoltava y à voltas í' en re-ya,
fins que un dia li va dir un , que no hltamay
qui s' entretinga à posar mal, que també deyan
d' ell que era un tanoca, paraula pròpiament Ín­dia
, y que indica no tant sols ignorància 7 ton-tería,
sino falta fins de sentits corporals.
Lo príncep s' en va cremar; pero com li sabia
mòlt llarga, dissimulà fentlos mòlt bona cara.
Los altres, creyentse tenirlo content y enganxat,
estavan mes alegres que un no,y lo dia dos Reys.
Y lo príncep los tractaba ab carinyo, y ells ;si
'n somiavatí de cosas!
Lo qui menos se figurava Pero que s' fi­gurés
lo que volgués poch s' ens en dóna.
S' acostava lo dia de la festa, que en aquell
pafs, lo mateix que en los Jochs floral:, sols n' hi
ha un cada any, que aixis se anomeni» En aquell
dia surten tots los elefans cuberts de comassos, y
altras cosas mòlt vistosas, hi ha sortij* y fins cos
de sachs.
Avans de tant gran diada, lo prínfep sentat en
son trono esposà que desitjós de demostrar sen
^| apreci à los sabis que '1 rodejabau, tractava de
formar un consistori de tots ells, presidit per lo
de mes ciència.
Aquesta proposició agradà à tots aquells pous
de ciència infusa. y esperaren lo gran dia, lo dia
de la festa, creyentse tots, ab tota modèstia, dig­nes
de la presidència y mes encara.
Arrivà la vigília, y lo príncep convocantlos à
sots, los feu baixar al jardí de son palau, y en­senyant
à tots ells un siti al qui feya sombra una
figuera, arbre mòlt poétich en la índia, descrigué
un círcol bastant gran ab son mateix cetro , y
'ls digué:
«La proba de sabiduria que vos demano pera
poder determinar qui es de vosaltres lo mes sabi,
es que 'm digàn quinti es la millor cosa que hi
ha sobre aquet terreno. Teniu una hora de temps,
busqueu, mireu, estudieu, aquell que ho diga tin­drà
lo títol.»
Tots los sabis se miraren los uns als altres,
perquè la terra estaba llisa, cuberta de arena fina,
no hi havia ni una herba, res; mes dispensaren,
tal volta haurà amagat algo entre la arena. Y
aquells homes tant sabis comensàren à regirar la
terra omplitse de pòls y barellantse perquè cada
hu ho volia mirar tot y aixó no podia ser.
Passada 1' hora , '1 príncep se presentà acom­panyat
de tota sa cort, damas, cavallers, guardias,
ministres y fins allò que allí 'n diuhen bayaderas
y poble.
Lo príncep feu part à la reunió de lo que pas­sava
y de com aquells sabis anavan à esplicar qué
era lo millor que havian vist sobre aquell tros de
terreno.
Los sabis estaban confosos y plens de pols, com
qualsevol burro de terraira, y anaren un per un
presentant lo que havian trovat. Era una professo
magna, ;quína col-lecció de caricaturas!
L' un presentà un gra de arena que deya estar
format de tres partículas; un altre una cabota de
clau que deya era molt simbòlica; un tercer una
formiga, que, segons ell, significava la gran pru­dència
del príncep; altres presentaren, qui un car­gol,
que deya representar la civilisació, qui un
gra de mill, indici de la fecunditat, y aixís tots,
fins à cent.
Lo príncep reya cada vegada que li presenta-ban
algun de aquells objectes y feya col-locar à son
costat, y en primera fila à aquells sabis. v
Lo poble estava sorprès perquè no comprenia
que de cap de aquellas cosas s' en pogués tréurer
profit. Y com tothom estaba cansat de aquells sa­bis
que miravan als demés ab despreci,ynovo!ian
que ningú pogués saber com ells, esperavan lo re­sultat
de aquella ceremonia ab interès vivíssim.
Quant tots los sabis hagueren passat, lo príncep
digué ab veu alta:
Vassalls meus, nobles y no nobles, homes y do-nas
de tota categoria: Veus aquí que havem con­vocat
à tots los sabis del regne pera que 'ns digucs-sen
qué era lo millor que hi havia sobre aquet
bossí de terreno. Ja Ms heu vist y sentit y aquí te­niu
lo resultat de sas profundas observacions. Lo
millor que han trovat es un cargol. Ara que va­gin
lo capità de la guardià, un de mos nobles y un
del poble à buscar la primera criatura de cinch ó
sis anys que trovaràn pel carrer y que la portin.
Tot se feu com ordenà ' 1 príncep, y portaren
una criatura mes rossa que "un fil d' or. Lo prín­cep
la prengué en sos brassos, y la acaricià per­què
li passés la por que tenia, y luego posantla
en terra li digué: «Digas, noy, ^qué es !o millor que
hi ha sobre aquet terreno?» Lo noy mirà al prín­cep
y luego aixecant sa maneta y senyalant la fi­guera,
digué ab una veueta plena d « armonía:
«Las figas;» y luego tot confús amagà '1 cap entre
Ms jenolls del príncep. Tot lo públich aplaudí, y
'1 príncep digué: Donchs aquet noy ha endevinat lo
que 's volia, serà '1 sabi dels sabis. Y dirigintse
als qui estaban allí tots confosos, los digué: «Vosal­tres
que 'nfcdeyau à mi príncep Tanoca; mireu lo
qué sou. Aquet noy vos ha dat una llissó, aprofi­tada.
Ell de primer ha mirat al cel y ha vist lo
que havia de véurer; vosaltres vos haveu mirat de
primer à vosaltres mateixos, y no haveu vist res.
Aneusen en horabona, y Déu vos fasse bons.
Los sabiss' ert anaren, fugi ren lluny, mòlt lluny,
ningú 'ls va véurer mes, y diu que desde Uavoras
prosperà en aquell pais la sabiduría.
iQuc vos sembla de la historia que acabo de con-tarvos?
Tal volta 'm direu que es una cosa rebus-
cada. ;Ay fills meus! sabís com los del cuento no
s' han de anar à buscar à la índia; n' bi tia per
tot: abun-I in t.mt que es possible ques' en tro vi
un exemplar en cada àlbum de família.
AM.r.tü SALA.
P E N S A M E N T S -
Es tant licrrii.ii lo sèu llabi
quant » ' obra per darme un bes,
qne rrech que aixís han d' obririe
pe 'I j u » l las portasdel cel.
Tot plorant visqué la nina,
tot « n i r í f i í t se va morir.
Viva dt-ya: —;May hi arrivo!
Mocta ha dit: — J i hi sò per fi !
MI I i i BELLVEB.
T E A T R O S .
HONRA, PÀTRIA Y AMOR.
Nos plauconsignar lo nora d' un autor que 'n sa p r i ­mera
producció ha sabut col locarsecn un lloch desdc
ahont descubreix disposicions no ordinarias pera con­tribuir
a dar vida y robustes al teatro català.
D. Franeetch Ubach, y Vinyeta ab son drama IIO.NRA,
i - í i iw v v AMOB, ha (abut trovar lo medi de fer sentir
al públich, prescntantli efectes encara que no d'entera
novetat, bastants pera conmóurer y arrancar aplausos.
Citarem per exemple la escena úllima del primer ac­te.
Ja primera del acte segon y la del somaten en lo ter­cer.
En ellas demostra 1' autor eompéudrer bè los
efectes de la escena y que endivina perfectament los
resultats que han de donar en los persopatges que crea
las situacions en que *ls col-loca. En carabi, y sentim
tenir que dirho, cn las eseenas de menos importància,
en aqucllas en que 1' autor ha cregut segurament que
no influian per 1' efecte total de la obra, esta làngoit,
distret, divagant de manera que sos persouatges no
semhlan los mateixos que los de las grans situacions.
Defecte que no duptera sabrà corretjir en sas obras
suceessivas, si • • convens de que la bellesa d'una obra
ea filla sempre de 1' armonía de totas sas parts.
Altre defecte que ereyem déurer fer notar, es la du­resa
del llenguatje en moltas de las eseenas. Crcyera
que 'n aquest punt 1' autor s* ha deixat portar per
aquells (jue diuhen que la bellesa de la llengua cata­lana
esta en sos monossflabos y que aquestos donan
energia à la frase. Aixó es un error: no negarem que
'n determinats casos 1' us oportú dels monossílabos si-ga
una bellesa; però cn absolut privan al llenguatge d'
aquella pastositat y aquella armonia que, si es conve­nient
en tota classe de obras, e'l indispensable cn las dra­ma
ticas.
També demostra la falta de pràctica del autor lo ineli-narse
sobradament al lirisme y lo col-locar inoportu-naraent
màximas y principis que allargan las eseenas,
destruheixen son efecte y debilitanl' acció; de modo que
dóna i conèixer que ha estat fluctuant al escriurer lo
drama entre dos escolas, inclinantse alternativament à
una y altra perjudicant a la unitat de la obra.
Fora d' aquets defectes que hem indicat per la simpa­tia
que 'ns inspira I' autor, defectes inherents à una pri­mera
obra y en lo que es mòlt fàcil caurer per bons
que sian los modelos que se estudien, lo drama tè tan-tas
bellesas, demostra tant bona disposició 1* autor, que
no duptem en dar à aquet la enhorabona y à excitarlo &
que segueixi lo camí que ha empres procurant evitar los
defectes en que ha caigut en sa primera obra.
Lo públich aplaudí al autor y lo crida, en lo que esti­gué
just, encara que no pogué apreciar tota la bondat
de la obra per lo mal posada que fòu en escena; pas era
mòlt de notar la falta de direcció cn 1* agrupament de
las Gguras y la facilitat ab que 's descomponianlos qua-dros,
lo cual segurament fòu efecte d' haber confiat al­guns
dels personatges del drama à actors d' escassas for-sas
pera poderlos representar. Lo toch de somaten, que
debia haver produit uu efecte d' entussiasme, fòu tant
mal donat que, .i no dirse en lo drama, ningú 1* hauria
conegut, sent causa de que, cn lloch de enardirlo, re­fredés
al públich.
En quant a la execució individual, lo Sr. Tu ta u estigué
bastant bè representant lo paper del venjatiu Falú. No
obstant debem advertir a eix estudiós actor, que mòlt
sovint acostuma à partir las frases finals, com si ab aixó
pretengués produir mes efecte, sent aixís que ab aquet
sistema lo debilita.
La Srta. Pi, encarregada dei paperdeMaria, agotà inú­tilment
totas sas forsas; alabem son bon desitj, però v o l -
driam que no se sortís may dels papers que li correspo­nen;
pus, del contrari la veyem inclinada a caurer en una
monotonia que mes endevant pot ab facilitat feria bai­xar
del lloch que ocupa cn lo teatro.
Lo Sr. Goula, que representà lo paper de Mateu, tin­gué
moments felissos, y hauria tal volta Uuit mes à ha-
.1U estat m*s benoiirigiCVjúrAJí,^ **^*-T^i*"^jB»g
Tant la Sra. Vidal com-lo 3r\ Virgili feren quant los
fòu possible per lo lluïment de la obra.
VENTCBA ROIG.
UN DIA DE GLÒRIA
Horas ne son de ventora
las horas de matinada,
lo< aucells cantan alegres
sas amorosa» albaitas, X * TVTTVTrTS
i l U - i l is41or«. olor* d**pedeí*et>
que perfumant van las auras,
las l'erlx'ta» hont se gronxan
las gotas de la rosada;
semblan riquíssims pigells
de diamants y esmeraldas.
Hermosus ne son las horas,
las horas de matinada.
Las tórtoras araorosas
saltant ne van per las brancas,
despedint suspirs d' amor,
que son tendre cor inflama,
nuvotets de plata y rosa
l o zafir del cel csmaltan,
y tot respira alegria,
tot amor, tot esperansa.
Hermosas ne son las horas,
las horas de matinada.
I.a brisa murmura tendra
una amorosa pregaria,
las canyas de prop del rin
se balandrcjan ufanas,
Í apar que tendres murmuran
imnesdeamor y alabansa,
l o cristall del riu que corra
ab son dols munim'l encanta,
y las fullas juganeras
besan ab amor las brancas.
Hermosas ne son las horas,
las horas de matinada.
Deserta la plana esta,
deserta està la montanya,
no *s veu ànima viventa
cn lot quant la vista alcansa,
de un poblet que hi ha allí prop,
ni un petit remor sealsa,
deserts estan los carrers,
desertas estan las casas,
y estan en lo campanar
sense brandar las campanas.
Tristesa inspira'1 poblet,
tristesa que fereix 1' ànima.
Dolorós contrast n forma
aquell grupo islat de casas
ab la tranquila alegria
que presenta la campanya,
y deixa glassat lo cor,
sens esplicarne la causa.
Prcssagi de mort ne sembla
aquella fúnebre calma,
calma tètrica que apa r
precursora de borrasea.
Tristesa inspira 'I poblet.
tristesa que fereix I ' ànima.
De prompte un remor confús
se sent devall de la plana,
y un núvol de negra pòls
' per la planura s' avansa,
y sembla que agita '1 vent
en la montanya las matas,
mentres lo núvol de pòls
per la planura s* avansa.
A ptifch temps se sent un tiro.
que ressona en la montanya,
despertant los dormits ecos,
que de despertar s* espantan,
y remors de veus se scnlan,
y '1 núvol dc pòls se para,
y 1* exèrcit que '1 promoa
vacila un moment, y avansa.
Las àligas altaneras
que reemplassan Vori/lama,
de trobar allí 's sorprenen
qui las deture en sa marxa,
y \s disposan à lluitar
ab sas acerada* garras.
Números lo exèrcit es,
vencedor de mil batallas,
fill mimat de la victorià,
qoe sempre 1' ac·jmpanyaba.
Del altra part ne son póchs,
de tres cents homes no passan,
mes multiplica l o número
lo amor encès de la pàtria.
Ja la batalla comensa
ab tcrretremol que espanta,
y las àligas francesas
emhesteixen ab audàcia;
mes lo foch del somaten
al mitj del camí las para,
y la victorià, sa aymía,
sembla que 'ls gira la espatlla.
Mt-s se refan valerosaa
y aracan altra vegada,
ptr entre las negra* roeas
ne van rebatent Ws bala*,
y entre I ' espantós remor
de las contínuas desc,a. rgas.
ays de dolor al eel pvjan,
últim crit del cor que 's glassa.
insultns que ningú escolta-,
veus de mando enragolladas,
en tant que 'ls cadàvers cubren
la falda dc la montanya.
Altra embestida ne donan
los fdls ardits de la Fransa,
y també son repel-lits
per las balas catalanas,
y la victorià per últim
per los nostres se declara.
;Ja romput està lo encant
que als francesos acompanya,
ja no son, ja no, invencibles,
ja son homes que s' espantan,
ja '1 poble que tè valor
pot humiliar à las àligas,
ja la pàtria n' es feJis,
ja tè esperansa La pàtria!
Ja 'ls atrevits invasors
à qui 1' orgull enganyaba,
coneixen que han de líuytar
ab ún poble que tè ànima,
y la Europa conmoguda,
per lo francès dominada,
se sorprèn, dupta y espera
fixos sos ulls en Espanya.
Lo brillo de esta victorià
per lot va estenent la fama,
y_ lo lleó que dormia
a combatir se prepara,
que son los tiros del Bruch
lo dispertar de la pàtria.
Héroes del Biuch, si à vostre oido arriva
un eco de mos cants, portat per 1' aura,
n' es un saludo que mon cor envia
pis qui à despit del temps viviu encara,
v es pèls que jauhen en la freda tomba,
le fé, de pau, de amor una pregaria.
Ío vos saludo, héroes montanyesos,
lis estimats de ma estimada pàtria,
glòria de Catalunya, qne os admira,
glòria y assombro de la noble Espanya.
Quant del hivern cn las vetHadas tristas
testiajo contar vostras hassanyas.
un» impressió profunda 'm conmovia,
que fcya de mos ulls saltar las llàgrimas.
De rostre noble exemple en la memòria
aprmguí mes y mes à amar la pàtria ?• nia encara, com à noble ciemple,
os catalans del Bruch me proposaba.
Jo ja sè que en lo lloch hont tanta gleria
)• tant d' honor donareu à la Espanya,
ni una senzilla làpida recorda
al cansat caminant vostras hassanyas;
ptro ^qné valen monuments de pedra,
ptls que tenen un temple dins sas ànimas?
rms iqué 'ls importa, si à ira vers dels sigles
llirs menti noms publicarà la fama?
Mts iqué 'ls importa que la pàtria sia
abqui per ella mor tal volta ingrata,
si lo premi se '1 porta '1 sacrifici
y àqui tè bon amor, amaria basta?
A>DBÉU SALA.
LA RITA EN LO BALL
-AJèu, Pep. i,Te diverteixes mòlt?
-Una mica de tot.
-Vaja, Adeu.
-Ja 't canech.
-fcN, màscara?
ITe dius Paco, £no es veritat?
Veritat.
Vaja, Adéu. E^Que ja no vas pel carrer de Fernando, Lluis?
Si: £<nie ra' hi veus, noya?
Molta- vegadas. Vaja, Adéu.
(,Que encara no t' has casat, tu?
-No encara. t- y donchs, iqaè persas?
-Per so no m' he casat encara, perquè m' hi
so. _ ...Tri
-Vaja, Adéu.
. H o n i J e ' o a 3 D ÉMàscara, no '1 creguis à 'n aquet, que es un
illa.
iQui t' ho ha dit, nova?
Jo que ho sé. Vaja, Aden.
j—j;Quó m' he divertit eo lo ball!!
F R A N C E S C I I Pous.
EPÍGRAMAS.
—La Ifosa tè 'tajcabells negres,
la cara de blanccír fina;-
los ulls, sí, lletjtos, mòlt lletxos.
—Jo li diré; 'ls ulls no 's pintan.
—Quant va ab careta 1' Ignés
;qué desvergonyida 's torna!
—Es que, anant sense cuntíf. .3
dú la careta de hipòcrita.
FHANCESCH POCS.
MENTIDAS DE CASSADOR.
(•.Creurias que una vegada vaig tirar à un
cervo, y ab una sola hala lo vaig ferir de la pota
y de 1' aurella?
—i,Y cóm pót ser, de la pota y de 1' aurella?
—Perquè en aquell moment se la gratava.
—éQuànt t' hi jugas que tu may has mort, com
j o , al mateix temps que una tórtora volant alta^
una Uebra que corria, ab un sol tiro?
—Aixó sí que no ho crech.
Jo m' estava à baix d' un marge, la tórtora vo­lava
à 1' altura d' ell quant hi passava la llebraper
la bora, tiro v pom: la llebray la tórtora van càu-rer
à los meus peus.
c b c i c X fe! c Mniiletü
V U I T S Y N O U S.
Un pagès va trovar mòlt car lo preu del carril
de quan va venir de Girona à Barcelona.
Quant và tenir qu^turn^rsen va anar à la rei-xeta,
y va veurer que n' hi volian lo mateix.
Va regatejar, no 's van avenir, y al últim diu:—
jQue 's pensa que es com al meu poble, que no
mes hi ha un carril! Ja trovaré un altre que m'
ho farà mes barato; y dient aixú reculli los diners,
se 'n anà cremat, y prengué un billet del carril
de Sarrià perquè havia sentit dir que era mes
acomodo.
!»)'visl·i uoiq i' aus • JL«
•Home, may te veig al ball
^A quin ball?
—Al del Liceo. Hi và molta gent, y tu per qué
no..
—Jo m' entenen v ballo sol.
—Noy, pquín esbronch vaig donar à la Marga-rideta!
—iSi? iQué li vas dir?
—Li vaig dir no mes que «jhola, Margarideta!
^que ja no enrahonas ab en Ramon?» y ella 's va
cremar dè tal modo, que 'm va dir calavera, que
j o havia enrahonat ab sis y set à la vegada, que
era un jugador... En f i , com que me las sap to­tas,
no se 'n va callar ni tina.
—jSi que li vas donar un bon esbronch!
l.IJilJ I II» III' M JoIJKUH *>* *' 1 - • • 1 i »• J . t ' • i i f •*>*
—iSap que la Rambla de nit es mòlt fosca? Ho­me,
jaquell gas! jaqueU gas!
—No diga, que ahí era mèlt clara. La lluna
feya '1 pic.
—Un inglés ha inventat fer gas dels cossos hu­mans.
—Si may sap (pic vinya per Barcelona, ja 'm
farà '1 favord^avisarmef PèrVèS' del' mòn voldria
convertirme en gas. jDesprés diuhcn dels salvatjes
perquè 's menjan uns als altres.
La Acadèmia de la llengua, de París, conté en­tre
'ls seus iadividuos al autor del poema Mireio,
al poeta provensal D. Frederic!! Mistral.
6 LO COLLARET DE PEELAS.
Somera bonica,
si 'm donas favons;
Somera Uctxota
si 'n tensy no 'n dons.
;Res mes hermós que Àngela! Ab lo m»cadoret de pila tirat
fins «1 devantdels ulls, per lo ressol, teixia distretament los tron-quets
de duas cireras, germanas de las qo; entre bonichs aberco-quets
tenia damunt la taula, y ab aquell cols sonrís que obria los
corals de sos Uabis per ensenyar las peras de sa boca, era una
d* aquestas creacions que lo pintor ni intmta trasportarlas a la te­la,
ben convensut de que tot lo diví es» massa alt perquè puga
alcansarho la mà del home.
Lo jardí ahonts' estava, pareixia q i e jiyós de que ella trapil-xés
sas arenas, mostrava tanta hermoiuri com 'pót mostrar la
senzillesa, quant unida ab la riquesa y io too. gust travada.
Rengleras de tarongers exhalant un perfum dolcíssim y mos­trant
los preciosos poms de sa daurada fruits, cirerers, abarcoquers,
presseguers, y tot quant pót haverhi en la irritarà mes estens, s'
oferia à la vista, pler de vida, d' hermosuia, y salpicat dcjgotas d'
una pluja d' estiu que lo cel havia regalat una hora abans, y que
en aquell moment brillava com una muní» de Jiamants esbarriats,
à los raigs esparpilladors del sol que mofia.
Lo ventijol, joganer sempre ab los irbre; y las plantas, ho
gronxava tot dolsament, y bè semblava illavos que lo jardí orgu­llós
de poder oferir à Àngela Hochs omirWoIs, fruits y perfums,
ho espressava ab lo balanseig magestuis ab q j « *s recreava, im­pulsat
per las auras.
Ab tot Àngela seguia en sa abstració de seupre.
Aquell sonris no s' apartava de sa Ilabis, y aixó, que sembla
un signe tranquilisador, no ho era enfila.
Tots savem que 1' alegria tè Uàgrmas com savem que tè lo seu
sonrís I* amargura.
D' amargura era lo d' Àngela, s#s dupte.
Era aquell sonrís ab que lo cor qie '1 llansa espressa ;í voltas lo
plaher de que hauria gosat, à no bver la so;t destruhit la seva
felicitat ab las penas que amargament plora.
Los aucells amagats en lo fullagc dels arbres, semblava que 's
planyian d' aquella tristesa, y m « de quatre loltas, sinó que un
LO COLLABIT DE PElt.ii. , 1
sap que pobrets no tenen coneixement, ab refilet mes pronuncia-dament
amorós que 'ls altres, hauriau dit que 11 deyan:
— iüué tens, Angeleta?
—íDc qué estàs trista?
—; Alegrat, tonta!
Pero ella te; l o mateix sonrís; mirant sempre fixament i nn
punt. ab aquell mirar que res veu, y teixint encara los tronchs de
las eireretas que entre las mans tenia.
No la treyan d* aquell encantament dolorós, ni los passos dr P e ­re,
ni los cants dels aucells, ni lo cop sech de la taronja que ja prou
madura, se desprenia del arbre pera fer companyia à tsntas germa­nas
levasque enentifavam l k hort, y per f í . . . ni la veu de Geroni que
encara dalt de la figuera, y buicantlas panxonas, seguia cantant:
Si tu 'm donas palla
j o 't dorro favons;
si tu res me donas,
j o 't dono '1 que *m «fons.
De repent, Pere, en un de sos passeigs se parà devant d* Ànge­la,
fixà sa mirada en la mà d' ella y aeostinshi li digué:
—;Qué tètis?
Ella, com suchseeix quant un està abstret, s'espantà, mirà ahont
ell mirava y digne sorpresa:
—;Ày,ay!
Era una marieta que dels abarcochs que tenia à la bora li pu­java
à la rea.
Se la tregué, la tirí à terra, y ab lo temps ab que la beslio-leta
%' amagava per entre 'ls brins de la herba. Àngela ja havia
tornat à sa abstracció y Pere à sos passeigs amunt y avall de V
hort.
Damunt la mateixa taula ahonqni batia la fruita, Àngela, hi t e ­nia
un vas de cristall entelat per la frescor de 1' aigua; lo entcla-ment
s'anava convertint en regalims y los regalims en gotasque com
perlas liquida* enjoyavan la porcellana de lo plat ahont que-yan.
Desprès de la interrupció* al tornarse à fixar, cambià de d i ­recció
la mirada d' Àngela, y al trovarse ab las cristallinas gotas
del vas, son encant pujà al éxtassis.
Pero un éxtassis deliciós é imponderable per l o mateix que t e ­nia
la seva part dolorosa.
L ' altre dia passava un per la Karabla, y acos_
tantsc à saludar à una senyoreta, la trepitxa sens
adonarsen.y digué;, ^JJ^Í y tiamlau 'ui «>í—
—Als peus de vostè, senyoreta.
—Prou que me 'n be sentit, contestà aquesta.
Uem vist ah mòlt gust en casa del ortopedista
D. Joan Pi uns aparadors d' aparatós de cuiro
rigit, nomenats umovo-inamoi·iblnt, que 'ns sem­bla
que faran tropa en la L'sposiciú de Parí?,
ahont se remetan.
Lo drama del Sr. Vidal La virtut y la concien-
« o , representat devant de la lluida concurrència
que omplia V Odeon, obtingué nn èxit brillant.
1/ autor fòu cridat tres voltas à las taulas.
Lo dimars va la segona representació, y en lo
número pròxim nos ne ocuparem estensamtnt.
Los actors y la direcció, à gran altura.
• P O B R E NENAl
; A y , pobre nena min!
Tendra rosa de rica primavera,
bermosa com lo dia,
esbelta com del boach alta palmera.
Lo raig de la innocència
cent voltas en son pur front j o mirava
y «iva intol-ligancia,
dels àngels del Senyor atesórava.
Un jorn, (trista» memorias!
.i un jove corruptor cregué rendida,
mes prest foren sas glorias,
recorts borribles de virtut fugida.
Y sens conhort penava
y *| jove meutres tant d' amor planyia
y ella a lo cel volava,
y ell falt de il-lusions se sonsumia.
Prega à Dèu ;pobre nena! prega a Dèu,
per qui jau en lo mòn ab dolor greu.
I x i is Miu.n iv.
Solució à la Xarada.
p i j . Ho-lk»t-ge.
Solució al Gerogliflch.
Segons la gent, los encens.
XARADA.
Si parlas ab una prima
tindrí de sè en llengua inglesa,
a menos que ella entengués
altra llengua que la seva;
un número es la tegnna,
número que enclou la terta;
si ara vas à la Sonàmbula,
sentiràs mòlt la tercera;
la cuarta es arbre sens fullas.
;Me sembla que 's prou clareta!
Lo tot es un riu. j N o ho creus?
Te dich que es un riu, de veras.
ENDEVINALLA.
Se du al eap y BO es barret,
toca cabells y no es gorra,
mes s' està quiet, que no corra,
y agrada mes quant fa fret.
Veu mòlt mes la llum que ' I sol
veu mes fosca que clarú...
— ;Y no ho endevina!—No.
—;Bah! Donchs diga que uo vol.
GEROGLÍFICH.
a s/ i
Las sol-lucions se donaran en lo número próxil
E. R.—Ignocent López.
Barcelona 18«7.—Imprempta de Narcís Hamirei j Companvla,
satje de Bscndelleri. número ^.
d «
ió coLLaarr na FIBLIS.
l'u.i- aquells extassis durant los quals sembla lo cor ja afadigat
«le pensaments dolorosos, s' adorm dolsament.
Poch sap lo mal que fa tothom qui, pensant darnos un consol»
desperta nostra ànima en moments com aquell.
Desprès que Àngela l ' hagué fixat en las gotas, hauriau dit v e -
yentla, que seguia ab la vista lo curs brillant que deixavan en lo
vas. y ul fi. com si necessités aquell exemple la tristesa del sèu cor,
espurnaren los seus ulls, y dos llàgrimas despresas d' ells humite­jareu
lo «éu ros tro patit... com las fullas que >s desprenen
una rosa ja marcida.
Justament eu aquell instant, Pere s' havia parat al devant d<
ella mil àntsela cumpassiu, y acostantshi, amorosament li digué :
—iQué tens. Àngela?
—Res.
Y al contestarho s' aixugà ràpidament las llàgrimas, y fins feu
•n esfors per semblar à los ulls de Pere tant ditxosa com fòs
possible.
—Àngela, tu no ets felís.
—Si, Pere, sí; ;no t' he dit cent vegadas que t' estimo y que sò
ditxosa ab tu? r%iv.isq " ' ab i'1 "
—Tu crcyas tal volta que desprès de casada aniria creixent ton
amor; pero al véurer m' vell, pensas en que tu jove y hermosa po­llins
trovar à mòlts mes dignes de ton amor, y no m' estimas. ; N o
m' estimas !... ; Quant jo per una mirada teva daria tota ma vida!
—Pere, no es aquesta la primera vegada que ab tanta amargura
t' has espressat devant de m í ; perquè may mes tornias à ferho,
recorda sempre que 1' amor que 't jurí en lo altar, jamay 1- hauria
jurat si no 1' hagués sentit dintre mon cor; que j o t- estimo ab tota
la ternura de que sò capàs, y que 'm fas una ferida dolorosa cada
volta que duptas de roí.
—,.1'er qué, donchs, sorprench (tant sovint en tos ulls aquestas
llàgrimas, que sento càurer com si fossen de plom fòs à dintre
IBOn cor? •• •r'.i·.v, MsJii. i >í; "-.v it.j fci.t
Qué 't diré!... j o . . . moments de tristesa... recorts doloro­sos...
la mort de mos pares. Pero j o 't juro que t' estimo, perquè
es impossible no eslimarte. y vull que tu 'ni juris que no ho dup-taràs
m.iy mes, perquè jo no podria viurer si sabés que tu seguei­xes
duptantho.
—;Angela! .-• ' I••<>
—;Per Deu, Pere; per lo mateix amor que to 'm demanas sem-p
r t ! . ..
I I .
L o jardí d e la
oh rtrapo: ,oh motlle! ;0h r i »!
jOh ««crelo «efuro y rieleitoio!
F«AT LlIS s> Lawt.
La casa d' en ïoun, si bè per la part que dava à dins del p o ­ble
venia à peu pli del carrer, per la que mirava à fora, s' eleva­va
uns trenta pam>sobo una platxade dauradas arenas que dolsa
y silenciosament besavai las onas.
En aquesta par: hi ha-ia un hort que Àngela acabava quasi de
convertir en jardí, y en el se trovavan al comensar nostra narra­ció,
ella, Pere y Geroní, nosso que aquell havia pres al arrivar al
poble y que ja estmava con à germà, atenent solsà los bons senti­ments
que havia cescubert-n ell. ja que la part intelectual del po­bre
home no estava de nòlt à 1' altura de la bondat del sèu
cor. •
Al descorrers, donchs, 1 cortina que cubria lo escenari ahont
deu representarse ta nostre «rama, apareixen: Àngela, sentada des­sota
una glorieta, jue forma un encanyissat, euras y un sens fí
de passioneras entrellassanée; Pere, passejantse pensatíu amunt
y avall per un caminal del bot, y Geroni.(enfilat à una figuera à la
qué ha pujat per nedi d' una e'tala que encara tè apoyada al troncb
del arbre y cantait: