Renaixensa, La. Any 26, núm. 49-52 (1896)

              IDILIS NEGRES
LA
estació del passeig d' Isabel 1I de la companyía dels fe-rrocarrils
T. B. F. bul la plena de passatjers qu' espc-ra
yan 1' hora de marxa dels diferents trens qu' havían
de portarlos á casa seva.
Semblava alió una olla de grills. S' hi sentía una brunzi
veus, igual que la remor d' un aixam d' abel'as, y, á-dera de
més d' aixó, á estonas s' hi barrejava lo cop sech y anguniós
de las taquillas y las veus dels cotxeros que renyavan als ani-mals
pera ferlos arrencar ó parar.
Sotrechs dels baguls y maletas descarregadas, veus dels ca-málichs,
crits esquerdats dels venedors de diaris, tot barrejat
ab los xiulets de las máquinas, ab los tochs de campana y la
remor del trasbals de la ciutat, qual ressó se sentía confós y
llunsá com una tronada d' istiu.
En la cara dels viatjers en general s' hi veya la senyal de
la satisfacció y en la deis que 'Is despedían una alegría barre-jada
de tristesa que traduhida en paraulas volía dir: ¿quí sab
si 'ns tornarém á veure més?...
Aixó eran las notas generals; Més en un dels ánguls de la
LA KENAIXENSA.—:.ay XXVI. 49
o
770 La Renaixensa.
gran sala vestíbul s hi ve ga un rotllo de personas que con-versavan'animadament
ab la rialla als llavis y 'Is ulls parpe-llejant,
més ab certa tristesa al cor. Continuament s' anava
engroixint la garlanda ab 1' arrivada de nous senyors y senyo-ras.
Al mitj s' hi veya una parella de joves per tots obse- o
quiats. Ell era alt, moreno, ab barba negra, vestit ab la més
pulcra elegancia y cobert ab un guardapols, portant á la una
má una manta de viatje caragolada sobre un parayguas y bas-tó
y embolcallada y sostinguida per correixas. Eila era una
rossa, de bona estampa, ulls blaus, grossos, fesomía espresiva
y més viva qu' una mustela. Vestía á la més rigurosa moda
tourista y en sa má dreta portava una ombrel la de seda, ab
puny de marfil primorosament trevallat y un ram de ponse-llas
de camelia que Ii acabavan de regalar dos deis senyors
derrerament arribats.
Los nuvis estavan mitj vergonyosos. Se coneixía que 'Is
demés bromejavan ab ells una mica. Los pares no cabían á la
pell y las mares no paravan de férloshi encárrechs. Los on- y
eles, cosins y amichs los encomenavan que escriguessen sas
impresions. Per fí, cadascú hi deya la seva.
En aquestas tocá la campana y sortint un empleyat cridá,
mitj cantant. viajeros de la línea de Tarragona Valencia, al
tren! Llavors lo rotllo se concentrá, las encaixadas, petons y
abrassadas queyan com á pluja menuda sobre la ditjosa pa-rella,
despedintlos tots ab promesas de felicitat y desitjantlos
bon camí. Los pares entraren al anden per aprofitar 1' últim
minut.
Després d' aposentarse en un reservat del exprés de Va-lencia
sortiren abdos nuvis als finestrons del vagó á dir las
darreras paraulas als seus pares, tenint uns y altres los ulls
vermellosos de la emoció y lo cor estret. Torná á sonar la
campana, tancaren los empleyats las portellas y arrencá '1
tren. La máquina esbufegá com una mandrosa, llensé un es-grip
y poch á poch y ab tota magestat feu seguir la cadena de
cotxes derrera seu ab terratrémol de ferramenta y cadenám, y
la monstruosa serp sortí de son cu portant en sas entrdnyas
1' alegría de cent familias y 1' abrás de germanó á cent pobles.
Los mocadors voleyaren, los encárrechs se repetiren, y per
últim vegé 1' amorosa parella desapareixe las ombras dels seus
pares capbaixos y pensatius mirant lo tren com s' allunyava.
Idilis negres. 771
Llavors se retiraren dele finestrons asseguentse costat per cos-tat
muts y ensopits.
¿Hont van? A fer lo viatje de nuvis, á seguir nostra po -
bra Espanya d' avuy y 'Is recorts de son gran passat.
Lector aném ab ells... qu' es trist quedarse!...
II
Ja som fora!... Aquesta es 1' expressió que sortí mitj ver-gonyosa
deis llavis del Isidoro, tan bell punt lo tren hagué
sortit dels llarchs andens de 1' estació y abandoná la portella
del vagó, asseguentse al costat de sa novella muller que, re-
•eoncolida á un retó, los llavis muts, la mirada á terra y una
llégrima dolsa á cada gaita, pensava en la trista soletat en que,
casada ela, havía quedat sa bona mare y ab 1' insegura sort
que corra una dona al Ilensarse als brassos del borne triat per
tota la vida, encara que sigués plenament felis y satisfeta de
sa sort y estigués anemorada.
—cQu' estás tristoya Doda me ya?... ¿Qué no 't plau que
aném á fer aquesta passejada solets?... Ja 'Is tornarém á veure
després als pares!... Posat alegre, dona, no veus que som ben
bé 1' un del altre, per no separarnos may més!...
Aquestas y altres cosas li diu á cau d' aurella á sa angeli-cal
Doda son marit pera distréurela de sas meditacions.
Ella aixeca'l cap y, girantse al seu marit, deixa escapar una
rialleta de serafí en paga de las dolsesas prodigadas y des-prés,
distreta, mira com se pert allá d' allá 1' últim retort de
sa bella y estimada Barcelona, son tresbals bullidor, sas xe
llurs jardins, iglesias, palaus, ca-meneyas entre fumarel-la,-
serius y per últim Montjuich embolcallat per la boyrina que
s' alsa de la mar.
Lo tren va esbu'egant traspassant planas com si un mal
vent se 1' emportés, deixant derrera seu masías, pobles y vi-las
sembrats arreu, tot saludantlos á correcuyta tantsils ab un
xiulet. Tot sembla que al seu pas s' empayti sense poguerse
.aconseguir may ab frenéiich y tantástich desltj.
Lo ferreny Montserrat apareix al horitzó.
772 La Renaixensa.
Al véurel la Doda diu al seu marit...
—Allí á veure nostra Moreneta hauríam d' anar á nostra
tornada, per donarli gracias de tot!...
—Si que hi anirém; no faltaría més ¿Qué no sabs lo que
diuhen, Doda?
A Montserrat —veshi casat;
a Sant Magí—casat y fadrí!...
La conversa d' aquí endevant segueix essent més animada.
Lliures com coloms missatjers, amorosits sembla que volan
més á plaher. Es que s' han desfet y fos las boyrinas d' anyo-ransa
y vaga tristesa als raigs del amor, qual sol camina al
mitjdía.
Lo tren va atravessant Catalunya, parantse per cobrar alé
en ben pocas estacions. Ha corregut ja la comarca del Llobre-gat
y Panadés entrant á la provincia de Tarragona. Després
passa'l camp de Tarragona, la Pla del Perelló, trist com 1' hi-vernada.
per anar á veure la vella Tortosa, deixant poch des-prés
Catalunya. Y passa Castelló de la Plana y per fí arriba
á 1' horta frescal y florida que rega'l Túria, en mitj de la que
s' asseu la poética Valencia sobre una catifa de vert, embo-rratxada
de flayre de tarongers y somniant á t' ombra de sas
escabelladas palmeras que besan lo cel, en lo rey en Jaume
primer d' Aragó son llibertador.
Allí para'l tren, hi baixan nostres nuvis pera estarhi tres
ó quatre días y ferse cárrech de sas moltas bellesas.
Deixémloshi estar pera seguirlos després novament á vol.
d' aureneta.
Han vist ja Valencia, Córdoba, Sevilla, Cadiz, y'ls tenim
are en la mora Granada, la ciutat de las flors, la més ideal
d' Espanya. Allí han fet llarga estada.
Una tarde, ja cap al vespre, passejavan de brasset per la
Carrera del Genil passant frech á frech de las casas acerat
amunt, conversant amorosits de cosas del altre mon y ni peo-
Idilis negres. 773
sant de lluny que visquessin en aquest, quan al passar sota
d' una reixa sentiren eixir de derrera dels testos de flors que
1' adornavan un sospir mitj ofegat com si fus vergonyós, se-guit
d' aquestas paraulas...—Si no fos casa!!—La parella se
deturá un instant, cayent de son cel d' idealisme á la prossa
de la una realitat, y escorcollant lo fons d' aquella especie de
gelosia, pogueren distingir una dona ab la ri -.11a als llavis, de
correcte perfil de cara, lo cabell esbullat cayent sobre sas es-patllas,
los ulls negres com moras y un conjunt general de
magestat... Una dona d' aquellas que fan creure que !s án-gels
han caygut sobre la terra.
Los dos nuvis tornaren á fer brasset, no parlant ¡a de co-sas
sevas sinó d' aquella aparició sobtada, murmurant baia...
¡deu esser folla!.., no s esplica d' altra manera...
Al cap y á la fi abandonaren lo recort d' aquella aventura,
arribant á la fonda á 1' hora precisa de sopar, anant després
al teatro pera passar 1' última vetlla agradosa en la perla del
Darro y del Genil; puig 1' endemá volían sortir pera Toledo.
Aranjuez. Madrit, Escorial, Burgos, Sant Sebastián, Zara-goza,
y altre volta cap á casa, havent donat aixís una resse-guida
á tot lo principal de Espanya.
IV
Després de dos mesos de voltaria, estavan ja de retorn.
cumplint ab la promesa que havían fet de visijar la Moreneta
de nostre Montserrat avans de tornar altra volta á sa casa de
de Barcelona.
Se trobavan asseguts una vesprada sopant en la fonda de
dit monastir, més alegres que may de tornar á trepitjar terra
catalana, y com sempre agradats, quan per lo pensament del
Isidoro va passar lo recort d' aquella dona granadina que ha-vían
vist derrera d' aquella reixa y va dir...
—¿Te'n recordas Doda d' aquell jorn que passejavam per
Granada y sentirem aquell sospir que sortía d' aquella finestra
plena de flors ?...
774 - La Renaixensa.
—Prou que me'n recordo!... Es una cosa en la que he
pensat moltas vegadas sense esplicarmho may del tot.
—No té altra esplicació sinó la que llavors varem donarli,
puig una dona de cap una mica posat no las diu aquellas
cosas.
—¿No la coneixerías tu si ara la vegesis?
—Entre mil; prou la tinch ben presenta sa cara...
La Doda al veure que la conversa anava interessantli, la
feu girar cap á altre indret y Ii digué:
—Deixém estar la granadina.., y que Deu li dongui lo que
més Ii convinga. Parlém d' altre. ;A quina hora arribarém
demá á Barcelona?...
—A las sis de la tarde poch més ó menos...
—Ja m' anyoro de veure la mamá. Vull donarli tot lo que
li porto per ella y menjármela á petons...
—Ja ho crech! després de tan temps... Peró, per molt que
ho callis, m' estimas més á mi que á la manió!...
V
L' endemá á 1' hora precisa arribavan després d' haver
tingut un felis viatje á 1' Estació del Nort essent abrassats per
sos pares que no paravan de mirársela un instant y ferlos pre-guntas
plens de satisfacció y alegría.
Se trasladaren tots en dos cotxes á la casa del nuvi y allí
trová la nova parella sas habitacions ben disposadas y amo-bladas
ab lo gust y riquesa que corresponía á la posició social
dels nous esposos.
Al acosarse 1' hora de sopar anaren arribant oncles, tías,
cosins, cosinas, amichs y amigas de las duas familias, convi-dats
á la festa que davan los pares dels novells esposos á tota
la parentela.
Tots, al trucar al cansell, preguntavan si havían arribat
los sen'orets...—Sí, los hi deya '1 criat, un vellet de cabell
blanch que havía visi ja tres hereus á la casa y que pels seus
serveys era considerat com de familia.
—Passin!.. fassin lo favor!., si son servits d'entrar á la sali
Idilis negres. 775
yasséures, que desseguida sortirán... A la senyoreta li ha pro-vat
molt lo viatje!...-
La sala bullía de gent quant, obrintse las ricas mamparas,
aparegueren los núvis seguits de sos pares. Hi hagué allavors
un altre esclat d' enhorasbonas, asseguentse tocs després y
conversant á grupos fins que avisaren pera passar al menja-dor.
L' aspecte d' aquest era espléndit y'I sopar fou sesvit per
un deis millors restaurants de la capital. La conversa, anima-da
de moment, s' aná fent bulliciosa de mica en mica, arri -
bant á son últim grau al d:.staparse'1 champanv. Llavors hi
hagué brindis á la s,lut y prosperitat dels núvis de abduas
familias y de tots los concurrents. Se llegiren poesías y des-prés
del café s' organisá per la gent jove lo ba , l, mitj ball y
mitj concert en lo que abdos núvis romperen lo foch ab lo
primer avals y tocaren després una pessa de gran etec:e á qua-tre
mans en lo piano, que celebraren tots los concurrents.
Era ja bastant avansada la matinada quan anaren desfilant
los convidats, essent los últims los pares de la núvia.
La mare, al despedirse de sa fila, li va dir á cau d' orella,
pero no tant baix que no 's pogués sentir... A veure si vindrá
ab las rosas ó ab los lliris!... ¿Quan haurém de buscar dida ?...
L' Isidro esclafí una rialla y la Doda se torná com una
rosella, mormurant:—Quí sab!...
—Vaya, vaya anéusen á descansar dels fatichs del viatje...
Fins á demá si Deu ho vol! ..-
Las donas se f_-ren los últims petons, los homes se dona-ren
las darreras encaixa.;as y després, al cap d' un ratet, se
sentiren las rodas del cotxe que marxava Entraren llavors
dins del pis los de la venturosa familia á la que se li obría un
nou horitzó, conversant lo pare ab son fill y la mare-sogra
de brasset ab sa jove, tota cofoya y agradada, trayentse anys
de sobre.
VI
Ha passat un any del viatje de núvis y la Doda ha des-lliurat
un hereuhet que hauría omplert de goiz aquella casa
si la pobreta de sa mare no hagués pagat ab sa vida la ditxa
de posarlo al mon.
7, 6 La Renaixensa.
Lo metje tingué ja d' acudir á la casa desde 'Is primers
moments y continuá visitant á la partera cada dia fins que
vejent que la cosa s'agravava, cridá una junta de notabilitats.
Lo bateig se feu sense cap festa. La partera seguía mala-ment
segons lo parer de la consulta y donava molt cuydado.
Lo menut te ganas de viure. Tot lo servey de la casa ja 1' ha
vist y opinan que s' assembla al avi del tom de cara...
Sis dias després lo vehinat veya parar un cotxe de vuyt
caballs ricament aparellat devant la casa del banquer B...
Casi al mateix temps entrava una dona morena ab gipó,
mocador á 1' espatlla, grans arrecadas á las orellas y sense res
al cap. Era la dida. Era la dona que havía de ssutituhir á la
que surtía pera no tornar á entrar may més, deixant un fill
orfe al neixer, un jove viudo en desconsol, y duas familias
plenas de dol al marxar ella camí de la eternitat...
vil
Fa dos anys qu' es viudo 1' Isidoro y ja, segons lo dir de
la gent, se cansa de serho. Se muda molt, v,, molt engallat,
es concurrent constant de totas las festas y festetas que se li
presentan, soci de varis casinos de la capital, abonat al Liceo,
y s' ha tornat calavera y jugador de mala lley, abandonanise
en mans de sa dissort y com aburrit de la vida, puig en 1 es-pay
d' aquestos dos anys ha perdut los pares y á son fi llet, del
garrotillo, únich lías que li feya estimar la vida perque en ell
se concentra van tots sos passats retorts y á ratos Ii sonreyan
esdevenidoras esperansas, encara que molt llunyanas.
Una ni', estant assegut en sa butaca del Liceo llegint un
periódich pera esperar que alsesin lo teló, al segon acte de la
Favorita sentí una má á 1' espatlla que '1 tocaba suaument
y una veu de castellá andalusat que li deya:—¿Senyor, fará...
1' obsequi .....— AAbb molt de gust!
Un senyor entrá en lo rengle de las butacas seguit d' una
senyoreta vestida elegantment, de blanca cara, ulls negres y
cabeil envellutat, y després de tréureli 1' abrich y tréuresel ell
IJilis ne gres. 777
á la vegada s' assegueren, ella al costat del Isidoro y '1 seu
acompanyant al altre. Aposentats qu' estigueren, alsaren los
ulls, reconeixent lo magestuós saló brillant de concurrencia
distingida y enlluhernador de riquesa y llum, y seguidament
se posaren á parlar á cau d' orella com dos coloms quan se
donan becada —¡La granadina!... feu 1' Isidoro. Y 's posá de
cua d' ull á contemplarla, f-nt veure com si continués la lec-tura.
S' alsá '1 teló y la funció continuá. Mes abdós forasters se-guiren
conversant á estonas entre rialla y rialla sens fer gran
cas de lo que 's representava. Lo mateix li passava al Isidoro.
Estava frenétich esperant que acabessin. Per fí caygué'1 teló.
L' Isidoro rompé '1 foch pera eixir de dubtes y, aprofitant
la ocasió, encarantse ab ells los hi digué:...
—Dispénsinme, senyors, ¿seguram: nt vostés deuhen esser
granadins?...
—Servidors de vosté. La senyora es granadina, feu lo que
1' acompanyava ab la franquesa andalusa; mes jo soch fill de
Guádix.
—¿Serán casats de fresch que han vingut á visitar Cata -
lunya?...
--Nixís es, realment.
—Donchs jo també he estat á sa terra fent lo viatje de nu-vis.
Y, ja que ve á tom, los hi diré que 'ns hi va passar una
aventura ab una senyora que Deu la tinga al cel, que 'ns va
impresionar de debó.
Llavors 1' Isidoro va referírloshi '1 fet y al acabar va afe-gírloshi...
y aquella dona de derrera la reixa me sembla que
era la que avuy miro seure al meu costat..:
Hi hagué cinch minuts de silenci, que interrompé la se-nyora
granadina llensant un llarch sospir..,
—Pobre Eloisa!... No era jo, no era una germana besso-na
que 's va tornar folla, abandonada per son promés, y dia
y nit no 's cansava de repetir aquell plany que vos:é sentí sor-tir
d' aquella reixa .. Era son cric de congoixa etern... Las
últimas paraulas al morir no van esser altras... Lo promés
que la burló, casantse ab un' altra, no te perdó de Deu ni dels
homes... Avuy es un miserable. Sa fortuna es tota gastada,
son orgull y vanitat se n'ha anat per terra, y avuy pels carrers
;+78 La Renarxensa.
de Sevilla va demanant caritat... ¡Deu ha fet justicia sobre-d'
ell!...-
Aixís s' explicá, concisa y gráficament aquella dona, y al
dir sas derreras paraulas los ulls se li amararen.
Al despedirse de la jove parella granadina 1' Isidoro va re-cordarse
que havía estat espós y pare, y van creuar per son
pensament tots los passats jorns felissos, aquellas ilusions es-fulladas
y aquellas esperansas avuy convertidas en desen-ganys
crudels.
Al arribar á casa seva buscá '1 bressol buyt de son fi llet y
no sabía abandonarlo. Obrí la porta de sa cambra y, deixant
la espelma á la taula de nit, se llensá sobre una marquesa y 's
posá á plorar á sang ots, puig lo cor li feya mal. No sabém lo
temps que aixís estigué, ni si va ficarse al llit aquella nit. Pero
1' endemá al matí se llensá als peus d' un confessor, alsantse
fet un altre home y per sempre més redimit del vici en que
anava cayent de dia en dia.
VIII
Avuy la parella granadina segueix en son estat y 1' Isidoro
ingressá poch després en una Cartuixa convensut del tot de lo
que diu Sant Agustí: Vila haec... »:ors vitalis.
¡Ditxós qui en aquesta vida fa tantsols mérits per 1' altra!...
Ell es qui entén bé la vera filosofía d' aquesta vall de llá-grimas!...
EMILI PASCUAL AMIGÓ
Torre-Blanca (Bruch) t8gb.
LO FUM
Sortit d' una xumaneva
de la més trista fornal,
un fum pujava, pujava
vers los núvols ab afany;
mes tant com més alt se veya
Inés s' anava desmayant
tant com més amunt pujava,
lo camí veya més llarch.
Heus aquí lo que á molis passa
quan ser sabis s' han pensat.
JOSEPH VERDÚ r FELIU
DEVANT DE PORT-VENDRES
Camina lo vapor. Una montanya
veig allá lluny que '1 sol amorós banya...
Ja la veig aprop meu. No es tan hermosa
com creya ma ilusió sempre ambiciosa...
Camina lo vapor. Sembla que aquella
al allunyarse 's va tornant més bella,
Qué bella es!... Vull gosar de sa hermosura:
y lo vapor camina y no 's detura.
Jo.Af,^t;I)t M. BARTRINA
LO SOMNI D' UNA MONJA
La fosca volta al convent;
per las parets va batent
la fressosa tramontana;
lo claustre resta desert,
y entre las ombras se pert
d' una llantia trista flama.
Devallan del alt cloquer
ab ayre tot llastimer
las darreras batalladas;
1' eco ab la calma retruny
y se senten lluny, molt lluny,
com los palets rossolayres.
Totas las monjas están
en llurs celdas reposant
per la calma enbolcalladas;
menys una de rostre hermós
qu' esguarda ab posat commós.
un mases dalt la montanya.
Sembla un ángel encarnat
que del cel ha devallat
al finestral recolzada;
X82 La Renaixensa.
quan 1' '"tltim ressó fineix,
son rostre tot s' entristeix
y ab veu dolorida exclama:
—Oreig dols que vas bressant
los arbres d' aquest voltant,
eina y mon rostre afalaga,
que mon cor tristet ne viu,
al mancar 1' encant joliu
del donzell que m' estimava.
¡Ay maset dels meus amors!;
ta vista m' aixuga 'Is plors
qu' escaldan las mevas paltas;
quan la lluna 't bat de ple,
er.car' sembla que mon be
com joya preuhada guardas.
¡Mes, ay, va arrivar la mort
á segar, per ma dissort,
aquella xamosa planta!;
com que al mon no estava á per,
ben prompte vareig volguer
dei fresseig d' ell retirarme.
Aures que del mas veniu,
portéu recorts y adormiu
la mey a ánima malalta;
y un somni dols y enciser,
á mon cor deixará pler
y alegría benhaurada.—
Recolzantse al fi nestral.
de cap al negre mural
adormida s' es quedada;
un somni dols y enciser
com d' ángel lo bes primer
á volar se 1' emportava.
Se la endú á un jardí florit
ab lo donzell aixerit
Lo somni d' una monja. 783
que hi cull flors de dolsa flayre;
corona gaya li 'n fa
ab que '1 front li'n enjoyá
mentres 1' ayret Ii besava.
Sent lo garler rossinyol
cantant a prop 1' estanyol
trova aixerida y galana;
en lo cel deis seus amors
no sap pas qué son dolors
que In pau de 1' ayma matan.
Se veu fora del convent
en son aymat amatent
la ditxa se 'n es posada;
ja no veu tant lluny lo mas,
puig ja viu en son regás
alegroya y venerada.
Així '1 somni va seguint,
las estrellas van morint...
¡sembla una estátua de marbre!;
¡qu' herrnós es lo seu semblant!;
los aucells que van passant
s' aturan á contemplarla.
Com onadas entre esculls
per las concas de sas ulls
solas dos ¡lágrimas passan;
y van lleugeras baixant
com dos perletas brillant
per sas galtonas gemadas.
La nit son curs va acabant;
á la donzella somniant
trova al deixondirse 1' aub3;
la campana del convent
va brandant ab só planyent
las primeras batalladas.
84 La Renatxensa.
Un roquerol que ha passat,
ab un cop d' ala ha tocat
á la xamosa claustrada;
tot d' un plegat s' estremeix.
puig ja sent 1' últim brandeix
de planyidora campana.
Com fumareda que '1 vent
per 1' espay va rebatent
lo seu somni s' esboyrava;
al convent torna á trovars.
y al claustre van á enterrars
sas més bellas esperansas.
Cau en terra de genolls;
plorant ¡lágrimas á dolls
á la creu s' es abrassada;
en ella trova consol,
en la tempesta es lo sol
que li retorna la calma.
Mira altre cop lo lluny mas,
y á 1' esg'esia ab trémol pas
se n envá ab la vista baixa;
al entrar dintre del chor,
1' orga sas notas d' amor
per los ayres ja n' escampa.
Llavors v;u 1' amor inmens
en 1' altar voltat d' intens
entre hermosa (luminaria;
y com rossinyol d' Abril,
barreja sa veu gentil
al reso de sas companyas.
ANTON BUSQUETS Y PUNSET
r °rom- '4 },^ t
LO DIVENDRES DE DOLORS
Consolatrix afHictorum.
Ora pro nobis.
r
LA
Cuaresma estava á las acavallas, al mateix temps que
la primavera comensava á anunciarse á Sevilla ab sos
dos nuncis obligats: Las flors dels taronjers y'1 sens fí
d' extrangers que la visitan en aquella época tant hermosa.
Los primers la cenyeixen com la corona d' una núvia; los se-gons
la invadeixen com un vol de pardals desvagats. Los pri-mers
la perfuman; los segons la calumnian ab monstruosas
relacions de viatjes per una Espanya fantástica que sois exis-teia
en la ignorancia ó en la malicia d' algun d aqueixos tou
deis dos sexes. -ristes
La Cuaresma s' anava acabant, deyam, y las numerosas
confraríds existents a Sevilla, celebravan en honor de sas res-pectivas
imatges aqueixos septenaris y novenas quin txplen-dor
y magnificencia han guanyat lo nom de católica per exce-lencia
a la bella sultana á qui '1 sant Rey Ferrán posá una
creu per demunt de son turbant.
Lo primer dia d' Abril havía comensal lo quinari del Sant
Crist de la Morr, y havía d' acabar lo mateix divendres de
Dolors La petita capella situada en la plassa del Museo obría
sas portas de bat á bat á la munió de fidels que anavan á age-
LA RPNAIXENSA.—:.RJ XXVI. 50
786 La Renaixensa.
nollarse devant de la famosa imatge que tant admirablement
representa la agonía del Salvador. Se destacava aquesta en lo
retaule del fons sobre un rich cortinatje de vellut negre tatxo -
nat d' estrellas. Sas mans estesas oferían protecció á tothom;
sos ulls, mitj apagats ja per la mort, encara miravan ab mise-ricordia;
sos llavis morats havían pronunciat ¡a lo Consum
est que obrí als homes las portas del cel y semblavan-malun:
exhalar llavors aquell últim suspir. barreja sublim d' amor y
de dolor, com ho fou toa la ,ida del Deu-home. 41 peu de
la creu hi havía la imatje de Ma ía, la mare deis desconsolats,
oferint com á modelo á aquestos fills predilect,s seus aquell
dolor tan reposat que á tot dolor enfrena, tan sans consol que
á tot dolor aventatja, tan inmens com la mar, velut mare, en
lo fondo, en lo amargant!...
De ' sota del presbiteri hi havía dotze ciris groixuts colocais
en pedestals de plata: al peu de cada un hi vetll •+a agenollat
un devot del Santíssim Sagrament. Un d' aquestos era un
home que representava més de seixanta anys, notantse en tota
sa persona aqueixa mena d' inercia física y morat que s' apo-dera
del home en los xrans dolors. Son front s' apoyava en
lo ciri, com si '1 doblegués lo pes d' un pensament; los bras-sos
li penjavan fins á tocar á terra ab las mans; sos ulls roma-nían
cluchs; de sos llavis n, sortían de tant en tant paraulas
confosas que semblavan demanar alguna cosa, ab aqueixa
convulsa energía que inspira al dolor la veritable fe, ab
aqueixa terrible angunia de 1' ánima quin únich consol en la
terra son llágrimas. Y, ab tot, sos ulls estavan aixuts, com
una deu estroncada; son cos seguía sense móures, com una
pena clavada en 1' ánima sens esperansa y sense remey!
Lo quinari s' anava acabant y'1 chor entoná la lletanía de
la Mare de Deu, Llavors semblá que '1 vellet sortís de son
ensopiment; clavá'ls ulls en la imatge de María y creuhá las
mans sobre '1 pit: Ora pro nobis! repetía ab lo poble. Poch á
poch comensaren a caure per sis gaitas ]lágrimas que '1 con-solavan
y de son pit s'escaparen alguns gemecs s que donavan
eixida a sa pena. Lo chor entona per ú , tim lo Consolatrix
afflictorum, y llavors brolla deis ulls del velles una mar de
llagrimas, mentres extenía 'Is brassos al altar, exclamant en
veu tan alta que tots la sentiren: Ora pro nobis! Ora pro
nobis/ ..
Lo divendres de Dolors. 787
Algunas personas se giraren sorpresas, mes ningú 's mo-gué.
Tantsols una senyora d' elat, que seya darrera d' ell,
s' aixecá, com obehint á un moviment instintiu, tornant á
seure totseguit en son tamburet d' estisora. Quan s' acabá'1
quinari ja era fosch. La sen y ora aná cap á la porta, sortint
poch després lo vellet. La senyora aná cap á ell com si no
s' atrevís, y s' aturá per últim, continguda per aqueix senti-ment
de delicadesa propi dels cors grans que, al compadir n
consolar lo dolor, comensan per respectarlo. Per altra banda,
res descubría en aquell home cap d' aqueixas necessitats im-periosas
que pot remediar un prompte aussili. Anava de dol;
y, encara que '1 vestit era molt vell. lo duya net y ab decen-cia;
tot son aspecte revelava una persona de la classe mitja.
La senyora, ab tot y sa agilitat, semblava d' edat molt
avansada. Era prima y baixeta, cubrint sa blanca cabellera
una d' aqueixas graves modestas y ayrosas mantellinas espa-nyolas
que '1 capritxo de nostras damas va substituhint ab lo
descarat sombrero extranger. Duya un p-ntinat molt senzill:
los cabells allisats, formanllj a cada costat de front un rinxo
conegut ab lo nom de nene, quina mo la s' ir troduhí en los
temps de las pintas de teula y'Is vestits de milj pas. No 's
vega cap adorno en son vestir, negre y modest á tot serho;
veyentse tanisols á sa má esquerra un rich arreli en que sota
una corona real hi havía grabar lo famós «no me ha dejado»
que en premi a sa llealtar afegí don Alfons lo Sabi al escut de
sa fidel ciutat de Sevilla (i ) En lo bras esquerra hi duya un
d' aqueixos tamburets d' estisora que usan las senyoras en las
iglesias; del dret li penjava una bossa de tafetá negre, per l' es-til
de las que vint anys enrera usavan las elegants ab lo ben
aplicat nom de ridículs.
Lo vellet se dirigí poques á poch cap al carrer de las Ar-mas
abaltit pel pes del seu dolor; la senyora 's quedá inmóvil
vejentio marxar com si lluytés entre la caritat, que la movía á
interrogarlo, y la discreció que la detenía, temerosa d'ofendre
.ab alguna pregunta indiscreta aquell greu dolor desconegut.
L' endemá á la tarde 'Is dos velleis se trobaren també en
.pqrueasn(a 1 1d1' 'a uLlsnaoar n rteernoytc ddaoe n ndu oaAndl aSfo aannbsc hllooo eSlle anmbraai,v xoeon a nfraeeeg eoí nrát adlaqesu l eaas rfteiadn efaolsir ,amdt' aqa:uq Heuo et is8 tg anu oca.ir uEdtAsa t $S ldeavi rei lmnlao- madexa do 6 nia no me ha dejado.
788 La Renarxensa.
lo quinari del Sant Crist; ell mut y quiet com la vigilia, pero
encara abatut: son dolor tenía vintiquatre horas més de pes!...
De tant en tant murmurava aquellas paraulas confosas
que, com las ratxas d' una tempesta, arrivavan á las orellas
de la senyora sens que pogués enténdrelas, pero fentli sentir
tot lo seu tel, perque, sens cap dubte, aquells esclats de dolor
eran al_un anguniós prech repetit més d' una vegada; prech
que ela, sens conéixei, teya seu en lo fons del peu cor, enfor-tía
ab sa oració y ajudava ab sas llágrimas. Perque la caritat
may es impotent; sempre pot pregar ab lo qui prega; sempre
pot plorar ab lo qui plora.
Al acabar lo quinari la senyora sortí decidida y s' aturá en
la porta. Al cap de poca estona aparegué '1 vellet, acosrántseli
llavors una nena de dotze anys, modestament vestida de dol,
que li preguntó:
—Avi: aném á casa de don Tomás?
—No, filla meva, —contestá aquell tot abatut. —Aném á
casa... No puch més... Tornémsen á casa.
Y apoyantse en la espatlla de la nena 's dirigí, com lo dia
avans, cap al carrer de las Armas. La senyora 'is seguí de
lluny.
Era 1' hora en que 'Is temples se tancan, s' obran los tea-tros
y s' iluminan los cafés: lo mal estén llavors ,lel tot sas en-ganyosas
xarxas; lo be sembla replegarse gemewant. Poblavan
los enconiorns de la Campana y la sortida del carter de las
Sierpes, aqueixos innumerables grupos de gent desvagada,
que, mirant fondres lo fum d' un cigarro ó entretinguis en
conversa inú,il y tal volta pecaminosa, deixan passar aqueix
temps preciós que anomenan los inglesas diner perdut, y que
es als ulls del cristiá que mira més al lluny, gracia de Deu
malbaratada. Se notava en aquell indret la fressa y '1 movi-ment
propi d' aquella hora en los centres de las grans capi-tans:
se creuhavan per tot arreu homes y donas, uns en cerca
de negocis incerts, altres de plers llunyans, molts de vicis re-finats,
y pochs, potser cap, en busca del Deu que s' anomena
Pare comú de tots. Ningú s'adonava d' aquell trist grupo que
anava solitari en mirj de la gentada, guiant lo vellet á la nina,
com guia la esperiencia á la ignocencia; sostenint la nena al
vellet, com sosté la joventut á la vellesa cansada. Ningú s'ado-nava
tampoch d' aquella altra senyora que 'Is seguía afadiStada
Lo divendres de Dolors. 789
sens altre objecte que la caritat, sens altra esperansa que la de
aixugar una llágrima. Tantsols 1' Angel de la Guarda anava
seguint sos passos!
Poch á poch anavan deixant enrera aquel a fressa y, atra-vessant
carrers miti deserts, arribaren per últim al apartat ba-rri
de la Fira. S' aturaren devant d' una modesta casa situada
al capdevall del carrer Z... y, entran'hi tots dos, tancava '1
vell per dintre la porta. La senyora examinó detingudament
la fatxad.. de la casa y escrigué casi d' esma en una cartea lo
número. Era'! 169. Després torná enrera y, caminant ab pena,
arribá á la plassa del Triunfo. Se destacavan en lo fons las en-marletadas
murallas del Alcazar, joya moresca sens altra rival
al mon que la Alhambra de Granada. La senyora 's dirigí ála
por ,a anomenada de Banderas y entró com á casa propia en
la histórica morada deis reys de Castella.
Lo rellotje de la Catedral toca y a las onze y en tot aquell
trajecte havía recorregut prop d' una llegua aquella débil
dona que tenía més de vuytanta anys.
II
La antecambra del senyor Gobernador estava plena d' un
sens fi d' aqueixos pretendents deis dos sexes, quin costat ri-dícul
han descrit tantas vegadas aque-xas plomas satíricas que
's diverteixen ab lo dolor, de la mateixa manera que podrían
colocar una careta de Carnaval demunt del rostre d' un cadá-ver.
La lleugeresa volteriana de la nostra época passa riallera
pet devant d' aqueixos tipos de viudas de coronels, no sempre
problemáticas; de fillas d' intendents desconeguts que potser
foren més honrats que 'Is que tothom coneix; de capitans re-tirats
que tal volta no arribaren á generals per no usar contra
son rey y sa patria la rovellada espasa que cenyeixen... Ah!
Aixequeu aqutixas caretas de Carnaval ridículas á tot serho y
descu bri réu dolors amagats, miserias ca l la'as, virtuts sense
premi y fins potser crims sense cástich .. Llavors comoendreu.
1' horror repugnant d' aqueixa sátira que penja d un cor ha
los cascabclls d' un pallasso; llavors s' estroncará la rialla-gat
790 La Renaixensa.
en vostres llabis y apendreu á ser observadors més formals,
crítichs menos bur'etas y cristians més caritatius.
Las oficinas del Gobern s' havían de tancar al cap de dos
días, fins després de passada la Setmana Santa, y tots aquells
desgraciats s' afanyavan á ser los primers en despatxar sas pre-tensions,
temerosos d' haverlas de suspendre fins passat aquest
temps. Lo capitá general havía arribat duas horas avans á
conferenciar ab lo gobernador, aumentant ab aixó la impa-ciencia
y'1 disgust de tots los que esperavan Un porter gras y
petitó, ves,it ab una casaca blava, galonejada d' or en las má-negas,
los disposava en torn, contestant á sas reclamacions ab
aaueds mals modos que demosiran tant al natural que la més
-insoportable de rotas las tiranías es la deisubaltzrns.
Aquell Júpiter Tonante 's passejava ab una gravetat cómi-ca,
etje^ant llamps per tots indrets y llegint un periódich qui-na
1_ctura sois interrom pía pera donar una resposta agre al
que arribava 6 fer una observació agressiva á qualsevol que,
cansat d' esperar, li dirigía la paraula.
Duas horas havían passat desde la arribada del capitá ge-neral,
quan aparegué en la antecambra la senyora que doná-rem
á coneixer en lo quinari del Sant Crist.
—Lo senyor gobernador?—preguntá ál porter.
—Ocupat, —contestá aquest sense alsar los ulls del perió-dich.
—Dónguili aquesta targeta,—digué la senyora, trayentne
una de sa inseparable bossa.
—Ocupat ab 1' excelentíssim senyor capitá general!—repetí
lo porter recalcant las paraulas.
—No hi fa res,—insistíla senyora; —dónguili aquesta tar-geta.
—Que no hi fa res?—cridá'1 porter girantse en rodó, sor-prés
per tant atreviment, Y mirant de cap á peus á la modesta
mortal que tal pretensió demostrava, afegí furiós: —S' ha cre-gut
que '1 senyor gobernador sortirá pera duria als brassos al
seu despatx?... Que no hi fa res!... Seguí en aquell retó, y
ja pot esperar una bona estona!
La senyora, en Iloch d' enfadarse, deixá veure en sa cara
una expressió d' agradable curiositat. Li devía agradar 1' es-tudi
de tipos originals, y aquell li hoví•t fet gracia.
—Entregui aquesta targeta,— repetí ab imperi.
Lo divendres de Dolors. 791
—Pero que es sorda ó no 'n1 voleu entendre?
—Entre,ui aquesta targeta, ó...
Aquí la senyora baixá tant la veu, que sois lo porter po-gué
sentir lo que digué. Una dona assegurava després que
1 havía amenassat ab la presó; una altra que II havía donat
una bossa. Lo cert es que '1 Júpiter de llureya baixá del Olim-po
y, agafant la targeta, entró en lo despatx del gobernador
sense b dar boca.
La sorpresa de tothom pujá de grau al veure que '1 mateix
gobernador se presentá en la antecambra seguit del capitá ge-neral.
Pero, senyora,—digué '1 primer dirigintse á la dama.—Per
qué no m' ha avisat y jo mateix hauría anat á posarme á las
levas ord res?...
La senyora allargá riallera una má al gobernador y una
altra al general, y 'Is tres desaparegueren darrera la pesada
cortina que capava la porta.
Tots los presents quedaren sorpresos, comensant á fer ca-lendaris.
aQuí deu ser aqueixa dona?» 's preguntavan. Los
uns deyan que era una bruixa; altres asseguravan que era la
vella del candilejo, suposant la major part que era la regna
Cristina que havía anat á Sevilla pera veure las confrarías de
Setmana Santa. Aquesta versió fou la més acceptada, per la
esperansa que sentiren tots de que la ofesa reyna faría penjar
sense remissió al insolent porter al mitj de la plassa de Sant
Fra ncesch.
—Semblaría un meló,—digué una vella venjativa. Una al-tra,
molt previsora, afegí:
—Donchs si no '1 penjan ab un llivant de barco es casi se-gur
que trencará la corda.
Mentrestant lo desventurat porter, condempnat á la forca
pel crim de lesa majestat contra la viuda de Ferrón seté, cri-dava
desde una de las finestras de las cuadras:
—Lo cotxe del senyor gobernador!
Los negocis de la reyna Cristina devían ser de tramitació
molt f , cil, perque, al cap de deu minuts d' haver entrat, tor-nava
á sortir á la antecambra acompanyada de las duas auto-ri
t at s .
—Demá á primera hora, —li deya '1 gobernador,—tindrá
792 La Renaixensa.
Iotas las noticias que puga obtenir... Jo mateix las hi aniré
á dur.
—Gracias,— respongué la senyora ab interés.—L' esperaré
sens falta.
Lo gobernador li oferí llavors son cotxe que estava espe-rint
á la porta, no volguentlo ella acceptar de cap manera.
—Al menos,—li digué '1 capitá general,—permétim que la
acomp, nyi.
—Aixó m' honra tant que ho accepto,— respongué la
dama. Y apoyantse en lo bras que li ofería'1 genrral, baixá
poch á poch aquella magnífica escala del antich convent de
Sant Pau, que es lo local ocupat avuy per las oficinas del
gobern.
—Quinas novas me porta?—deya la senyora al gobernador.
—Mloltas en cantitat, dolentas en calitat, —feu aquest al
seure.
La dama apartá un fjristol que sostenía un llibre alemany,
y, deixant en la panera una mitja que anava fent mentres lle-
• pía, 's tragué las ulleras, creuhantse de brassos com pera es-coltar
més be.
—Vesám, veyám.—digué ab interés.
—D ahir ensá,—digué '1 gobernador,—he tingut en mo-viment
á tota la policía, y'1 resultat de sas investigacions es
lo següent.—Y treyentse de la butxaca un paper ple de notas,
comensá á llegir d' aquesta manera:
aL'estadant de la casa número 169 del carrer de Z... se diu
don Esteve Rodri2uez; té xeixanta dos anys y vio en la mise-ria
més gran. Sa familia 's compon de la dona, ferida fa set
anys; una filla idiota, y sis nets, fills d' una altra filla mora
fa tres mesos, deis quals lo més gran té doize anys y '1 més
petit quatre. No se sab hont es lo pare d' aquestos noys. Don
Esteve ha estat empleat vintitrés anys en las oficinas del Ajun-tament,
y 'n fa tres que quedá cessant quan lo cambi del mi -
nisteri. De llavors ensá ha anat cayent poch á poch á la mise-
Lo divendres de Dolo-s. 793
ría; deu 3.625 rals al amo de la casi y aquest 1' ha amenassat
ab embargarla 'is mobles y tréurel al carrer si'! dia 5 del cor-rent,
á las tres de la tarde, no li ha pagat lo deute...»
—Demá estém á 5!— interrompé esglayada la senyora.
Du meu!... Demá, divendres de Dolors!... -Demá,
—aDon Esteve no té ab qué pazar,—seguí llegint lo gober-nador,—
y se sab que '1 propietari ha avisat ja pera '1 embarg.
Lo senyor Esteve es persona honrada y de tota confiansa »
Lo gobernador deixá'1 paper demunt de la taula, y la se-nyora
exclamá abatuda:
—Are ho compreach tot!... Tenía rahó pera desconso-larse'...
Quan quedá sola torná á llegir eb detenció la nota de la
policía, quedant capficada durant molta estona.
—Impossible!—digué per últim com responent á sos pro-pis
pensarrients. Impossible que Deu no atengui tantas grega
Impossible que, en lo dia dels seus dolors, la Mare de-rias!.
Deu no 'n vulgui remediar un de tant gran!... Si jo fos rica!...
Si jo ho pogués fer en nom seul...-
Torná á quedar capficada, escapantse de sos ulls algunas
llágrimas que li rodolaren per las gaitas.
—A las tres de la tarde, Deu meu! —seguí dihent mirant
un Sant Crist que hi haví3 demunt d' un escriptori. A las tres
de la tarde, hora en que vares morir, se trobarán aqueixos
desgraciats al mitj del carrer sense amparo, sense abrich!...
Sis criataras Verge Santa, sis criaturas, ángels de Deu, án-gels
teus!... Sense pare, sense mare, sense cap més amparo
que la ombra d' aqueix vellet, que es la ombra d' un sepul-cre!...
Pobres fillets del meu cor!... Mare de Deu dels Dolors,
Mare dels desamparats!... Per aqueixa hora en que morí '1
teu Fill, per aqueix quinari en que un pobre home invoca sa
agonía, ajú sals ó permet que jo 'is ampari en nom teu!
La senyora amagá la cara entre sas mans y 's posá á plo-rar.
Després s' assegué á la taula y escrigué una carta, quin
sobre anava dirigit al Excm. Sr. Marqués de X..., alcalde pri-mer
de Sevilla, afegint al peu del sobrescrit la paraula Ur-gentissim.
Tres horas més fart rebía un ofici de la Alcaldía. La
dama '1 llegí, sortint de sos alabis una alegre exclamació. Ha-vía
trobat la credencial ja firmada d' un destí en las oficinas
794 La Renaixensa.
del Ajuntament, y una carinyosa carta del alcalde que li en-viava.
Lo nom del afavorit estava en blanch: la senyora hi es-crigué:
«á favor de don Esteve Rodriguez.»
Totseguit obrí un calaix del escriptori tancat ab clau: al
fons hi havía algunas monedas d' or y uns quants bitllets de
Banch. La dama 'Is contá: n' hi havía sis de mil rals cada un.
—Fins al Juny no puch cobrar res més, —barboteiá entre
dents.—Pero9qué hi fa?... A mi no m' han d' embargar...
Y, plegant los sis bitllets junt ab la credencial, ho ficá tot
en una carpeta, sense cap carta ni firma, posant lo sobrescrit
d' aquesta manera: «La Mare de Deu dels Dolors al seu de-vot,
» afegint més avall lo nom del cessant.
Després se'n aná al quinari, y per més que desde lluny
vejé al vellet inmóvil y desconsolat com cada dia, la senyora
ja no plorava: movía 'is llabis com si resés, y de tant en tant
somreya ..
IV
Lo divendres dels Dolors era, com ja hem dit. 1' últim dia
del quinari, y la dama arribá més dejorn de lo acostumat á la
capella del Sant Crist: lo lloch del vellet estava buyt.
—Ja vindrá,—pensá ella —Encare es aviat.
Pero passava '1 temps, lo quinari havía comensal, y '1 des-graciat
cess,nt no arrirava.
—Qué haurá passat?—pensava la senyora.—Sa desgracia
está ja remediada; son pervindre assegurat... Será un dels
tants que invocan á Deu en las penas y no li donan gracias en
las alegrías?-
Mentres pensava alxó la dama, vingué á distreure la seva
atenció aquella mena de remor que 's nota en las iglesias
quan hi ha alguna novetat. La curiositat la impulsá á girar
la cara: la reverencia la contingué. Al últim vejé dos homes
que passavan pel seu devant, portant en una cadira de brassos
á una dona tu ida, anant al darrera sis noys petits vestits de
dol. Los dos ho nes posaren la cadira de la tulida casi al peu
del presbiteri: un d' ells, que semblava un camálich, sortí de
Lo divendres de Dolors. 795
la iglesia; 1' altre, que era '1 velles, aná á agenollarse á son
lloch de costum, al peu del ciri. Semblava rejovenit, y encare
que de sos ulls ne brollavan llágrimas, eran d' agrahiment y
alegría. També aquesta té las sevas! Los noys s' haví,n age-nollat
al voltant de la tulida. Per casualitat, la més gran de
las nenas aná á agenollarse al mateix costat de la dama, que
las observava ab atenció.
—Es la teva mama aquesta senyora ?—preguntá á la nena.
—Es la avia.
—Está malalta?
—Está tulida, pero la Mare de Deu ha fet avuy ab nosal-tres
un miracle, y ha volgut que vinguessim tots á donarnhi
las gracias.
La senyora no preguntá res més. Se tapá tant com pogué
ab lo vel de la mantellina, y sadollá á solas y en silenci aqueix
dols plaher que 'Is ángels troban sant; aqueix incentiu diví
que pera impulsarlos á la caritat senyala Deu als poderosos,
y que tants y tants no han sadollat may en sa vida: Lo goig
de fer ditxosos!
Y, ab tot, aquella dama no era rica; aquella dama, que
feya caritats de primpcep. devía sois al favor deis seus amichs,
una estada en 1' Alcássar. Aquella dama, opulenta en altres
temps, vivía llavo-s del producte de son privilegiat talent;
aquella dama era la que, sense saberho, s' havía retratat al es-criure
en un llibre preuhat: «Lo saber es alguna cosa; lo geni
es més; pero fer lo be es més que 'la dos y la única superiori-tat
que no fa envejosos.»
Aquella dama era la ilustre Marquesa de Arco Hermoso,
Cecilia Bdh1 de Faber, coneguda en tot lo mon literari ab lo
pseudónim de Fernan Caballero (i).
P. LLUIS COLOMA
t) L' autor d' aquesta verídica narració, que s' honré ah ta amistat íntima de
tan ilustre com piadosa acrvora obtingué la major part deis seu, detalla de las ma-teixas
personas que intervingueren en aquest hermós fet, lograntne arrencar alguns
d' ella d la mntcixa protagonista. Creyém per demés advertir que '1 nom y desti del
anomenat D. Esteve Rodriguez, aun dei tot suposats.
LAS DUAS MARES
PRE>fIADI EN LOS JOCHS FLORALS D ' ENGUANY
Cruel fou la lluyta, gran lo carnatje;
lo sol de véureho se 'n escruixí
y ab sanch tenyía ja son visatje
quan á la posta caygué y morí.
Sols alashoras tots dos cediren,
per pó' ó respecte, los con'rincants;
se 'n emportaren als que feriren,
los morts deixaren ab mal descans.
Més tart sens pena vé y 'is despulla
rapinya d' homes que avergonyeix;
sos brins fa creixer, dobla sa fulla
y, més humana, 1' herba 'Is vesteix.
Los astres minvan y es lluny 1' aurora:
trista una dona va ab un llantió:
li han dit que hi era lo fill que anyora
y vé per ferli 1' últim petó,
Las duas mares. 797
Y cerca y cerca... Feble esperansa
li queda en,ara que no hi será,
més prompte vola sa con fi ansa
veyent la testa que tan besá.
La mort no altera sa fesomía,
amable y dolsa com quan visqué;
pel pit va en rarli la bala impía
y del cor tota la sanch isqué.
La mare abrassa son cos immoble,
quan ab sorpresa de prompte ha vist
ven¡' una dama, severa y nob e,
de blanca tesa, d' aspecte trist.
Los moris comptava... Veyentla á n' ella.
—¿Quí su? ---pregunta: 1' altra sens mots,
lo fill li ensenya, mústia poncella...
—¿D' aquest sou mare? Jo ho só de tots.
—¿Quí sou ?—La PAtria.—¿Vos?... ¡Malehiia
1' hora negrosa que aixó m' heu dit!
Per vos me roban del 61l la vida,
per vos 1' angúnia lliga mon pit. ,
Per vos la terra sens fí s' amara
de sanch perduda de tant jovent;
¿y aixó ¡perversa! no us basta encara?
¿veniu a ríureus de mon tormenta
La Patria calla, veyent ab furia
sortir la queixa; més tari respón:
—Cada any dels vostres per mí es centuria;
midáu la pena que 'm correspon.
A est camp tristíssim de sanch malmesa
un cop y fora vos hi heu víngut;
jo ¡ni 'n sé'1 compte!... Donchs ¿per qué, ofesa,
me dau la culpa del fill perdut,
798 La Renaixensa.
si aquesta pérdua mon cor traspassa,
si es com lo vostre lo meu dolor?...—
La mare escolta, després 1' abrassa
y unidas quedan en un sol plor.
LLUÍS B NADAL
^:s ç Yï
TRISTA
POESÍA GUANYADORA DEL SEGON ACCÉSSIT Á LA FLOR N 4TURAL EN LO
SETÉ CERTÁMEN LITERARI DEL CINTRE CATALANISTA D OLOT
Tot es plé de llum, tot es plé de vida,
lo sol bat sos raigs per las altas cimas,
al lluny lo cloquer á festa repica.
Per los corriols de 1' aspra montanya
lo pobre soldat se'n torna a sa patria,
se 'n torna malalt.
¡Lo panteig lo mata!
Ovira allá al lluny los prats q,)e verdejan,
contempla á son pas las rossas garberas,
la natura veu vestida de festa.
Y sent que tritllant tritllant las campanas,
un himne de goig y alegría cantan
de notas sublims com may ha escoltadas.
Ja rera uns sembrats al seu poble ovira,
blancas com la neu sas casas bonicas
—son bell llogaret, sa patria nadihua.—
80o La Renatxensa.
Aixís que 1' ha vist sa fas se transmuda,
un riure de mort sos llavis dibuixan
y baix, molt baixet, un prech ne murmura.
Sent á cada pas lo seu panteig creixe,
y á poch á poquet sens forsas se queda
y un suhor molt frec amara sos membres.
Ja sent del poblet, de sa bella patria,
la fressa y brugit, qu' es dia de gala.
—iJa'us podré abrassar mareta y germana!—
Amarch glop de sanch lo respir li priva,
tremola son cos y cau, ert... sens vida.
Y's sent, allá al lluny, 1 alegre musica.
NARCIS DE FONTANILLES
^V ^^
w ti * ,tom _' ` "^:
UN FLAGELL
EPISSODI HISTORICH
ILAFRANCA fou en reculats temps centre d' una dilatada
encontrada.
Edificada sobre 'Is terrenos pertanyents á la antiga
Olér,iula y tal volta demunt sas mateizas runas, ha sigut ja
desde son ori.en modelo de pobles lliures, sens que las mol-las
vicisituts per que ha atravessat durant los segles, hagin
minvat en lo més mínim 1' e>perit eminentment catalá de sos
habitants.
En son passat s' ovira una co » siant y sagnanta lluyta con-tra
'Is enem chs de sa relligió y de sos furs, ensemps que una
fidelitat á tota prova envers sos legítims soberans.
Aixís lo rry en Jaume d' Aragó, com á penyora d' agrahi-ment
per los molts sacrificis que per ell feren sos naturals,
eximí del servey militar y de tot Tribut á tots los que anessen
á domiciLrse en son recinte.
Son 611, en Pere III, volgué distingirla concedintlhi lo
privilegi recognoverunt proceres y nombrantia en 1356 ca-
LA RENf11XENSA.—Any XXVI. 5
8 02 La Renaixensa.
pital de veguería. Morí aquest gran rey en mitj de sos habi-tanis,
que tingueren ocasió d- tributarli los derrers obsequis.
D' ella sortí la flo-y-nata d' aquells almogávers que ajuda
als reys d' Aragó, de catalana nissaga, á véncer lo miijdía-ren
d' Italia, á avassallar la Grecia, la Córcega y la Cerdenya, á
disputar lo domini del Mediterrani als genovesos, pisans y
venecians y á domenyar als francesos.
Lo primer deis mentals reys celebrá en ella Corts: sos gue-rrers
1' acompanyaren á las conquistas de Mallorca, Valencia
y Murcia.
Alfons lo Lliberal va donarli'1 privilegi de gobe , narse per
sí mateixa, poguentse elegir quatre jurats y cinquanta conce-llers
en atenció als molts serveys prestats á la corona
Jaume II lo Just la lliurá del paga de tota exacc , ó y con-tribució
rel, aixís de lleuda com de pes, mesuratge, herbatge,
peatge y passatge.
En son present es Vilafranca la lluerna del Panadés.
D' allí surt tota la bona sa ya que sosté la vida dels pobles
de la comarca. A ella fan cap tots !os habitants deis encon-torns
pera deixar los fruyts de son iraball v portársen en cambi
lo diner guanyat ab la suhor de son front. En ella las ciencias,
las arts, las (letras la industria y comers s' hi desenrotl an,
en relativa proporció, com en los més floreixents centres de
nostra terra Per ella, per son nom, per sos liors, per lo espe-cial
flayre que s' hi respira de pau y benhauransa, viuhen sos
moradors di.posais á morir resignada y crislianament, sens
que deixin taca en sos cors ni 'ls sarcasmes dels poderosos ni
las incitants burlas dels que no estan fets á aquella atmósfera
de travall, franquesa y germanor.
Fervents idólatras de sas llars, amants fidels de la vila y sa
comarca, acérrims defensors dels usurpats drets de Catalunya,
son los vilafranquins d gnes nets de aquells intrépits almogá-vers
que enjegavan impávits en las ruentas timbas de Nápols
y Sicilia las férreas pilotas de sas bombardas.
Un flagell. 8o3
II
Finava 1' any 1462.
Lo rey d' Aragó en Joan II y sa muller la castellana Joana
Enriquez acabavan d' aixecar lo siti de Barcelona, rublerts
del despit de la impotencia per no haver pogut domenyar la
fermesa dels barcelonins que s' oposavan á sa voluntat sobe-rana
y despó ¡ca. Al arribará Vilafranca, de pas pera Tarra-gona,
al front d' un aguerrit estol de francesos y aragonesos,
se pararen á ella al objecte de donar algun dia de quitansa á
llurs tropas. S,bedors d' aixó los jurats y potentats de la vila
y conceptuant inetil tot intent de resistencia devant tan nom-brós
exércit, acordaren contra sa voluntat visitarlos y rendir-los
homenatge, fent lo propi las senyoras pera imitar la con-ducta
de sos marits.
4questas, dunchs, adornadas ab sos millors jovells, passa-ren
al lloch ahont estavan hostatja's los soberans, quan, al
sortir de sa real presencia, se toparen ab la oficialitat f,ancesa
que, sens tenir en compte la diferencia que hi havía entre las
costums senz llas y honestas de aquellas damas y las galanas
y fins provocadoras de las de Fransa, feren us de cercas lli
ofengueren son pudor y menyscabaren son bon-bertat, que
nom No tardaren en manifestar á sos marits la blasmor
rebuda.
Era allavors gobernador ó veguer de la vila misser Rufet,
home de gran energía, á qui duas passions dominavan: una
per la honra de sa casa; altra per la de Catalunya.
Indisposat Rufet com ja estava contra sos reys persa alian-sa
ab los francesos y, sobretot, per la injusta guerra que feya
á sos compatricis, fou la nova que li doná sa esposa com gus-pira
que calá foch al despit ama=at en lo fons de sas entra-nyas
contra aquells que s' atrevían á robarlos las llibertats
guan.adas á costa de cants anys de sacrificis. Y reunint á la
cal ad ,, als prohomes de la vila, juran ensemps donar mort al
general francés.
—No,—digué Rufet encoratjant als conjurats, —no devém
8 0 4 La Renaixensa.
permetre tal afront. Si 'Is reys y 1' exércit francés saben que
en los moments actuals som los vilafranquins impotents pera
batrens com nostres germans de Barcelona, sápiguen també
que d ns d' aquets pits hi niuha '1 valor may desmentit. Ai
veuran com los fills d' aquesta terra se venjan de las of-n--xís
sas rebudas, quan no hi ha rey ni justicia que castigui als
ofensors. Valor, donchs, amichs meus; que caygui '1 general
francés baix lo ferro de nostras armas y després los castells
de la encontrada donaran ab sas campanas y fogueras avis
als pobl,s y bordas de la veguería pera que acudin en soma-tent
a exterminar a aquesta mala nissaga.
—N.) devém oblidar—feu prtsent lo prudent Ferrant—
que la revenja pot esser terrible y '1 poble, ignoscent del fzt
que íntentém porfiar á cap, será tal volta víctima de la rabia
francesa. Cert que en Joan II no es sangu nari, cert també
que es catala de cor y, com á tal, juraría las lleys, privilegis y
costums de nostra terra; mes reco+déu que viu dominat per
sa esposa, per aqu sta vil s-rpent que, ab tai de alimentar sa
ambicio fol a, no duptaría en fer perdre á Catalunya entera.
Aquí pr,ngue la paraula en Castells.
—R-cor éni que 1' an+ passat (t) va firmar en Joan II en
aquesta nostra vila, un conveni en que 's comprometía a res-pectar
nostres furs, faltant ara obertament á lo pactat. No
oblidéu que de Barcelona tením ordre de aixecarii'1 soma-tent.
Que no vos fugi de la pensa 1' afront rebut en la dig-nitat
de nostras esposas. No p--nsém, donch^, en lo que puga
esdevenir... A ells y via fora. Tirérn la primera pedra y dei-xém
al etzar las consecuencias.
Y'Is conjurats digueren alauna:
—Sí. í; ¡via foral... ¡Mori '1 general francés!... Que Deu
siga ab nosaltres.
Aquest tan fatal determini causá la ruina de V,lafranca.
Sens ell, qui sab si aquesta vila sería avuy dia una de las pri-meras
ciutats catalanas. Mes sols á Deu li es dable formar
pressagis.
(1) sc de Juny de 1461.
Un flagell. 8o5
III
Un observador que hagués estat en lo secret del projecte
hauría notat, quan totjust la vila comensava á veures em-bolcallada
per las ombras de la nir, la presencia de certs ho-mes
vestits ab lo trajo deis boscaters de la comarca que, mitj
embolicats ab sas mantas de borell, passejavan muts per las
cantonadas deis principals carrers.
Un d' elis, apostat en lo baluart ó portal de la Mare de
Deu, llucava per tots indrets ab tal fix-sa, que de lluny se co-neixía
que alguna de grossa ne po'tava de cap.
De prompte sos ulls llensan guspiras contemplant com no
molt apartat de son aguayt s' anava acos , ant bald y blasona-dor
un gru p o d' oficials de la legió francesa, y coneixent en
un d' ells al quefe de la forsa, se treu 1' arma de dintre 'Is
piechs de la manta, apunta, guinva ab calma. enjega y, d' un
tret reixa estés sens vida al general en mitj de sa bada de
llancers.
Aquest home era misser Rufet.
Tenía executada una part de son propósit.
Aprofitant la confusió dels primers moments, camina Ru-fet
sens pr cipitarse envers lo castell deis carlans (t) traspas-sa
'1 portal, fossos, falsabragas y arriba á las clotar. Un cop
allí apreta '1 pas y, passant per viaranys per ell ben coneguts,
guanya barranchs, torrents, timbas y enierrochs y no para de
corre fins arribar esclafat al castell de S. Martí Sarroca. Vora'1
pont de balansa llambrega una creu de pedra picada que s'en-layra
sobre un sócol construhit demunt la roca viva, ab la
imatge de Crit esculpida en ella. Allí dirigeix anhelós sos
passos y, abrassant convuls ab son sinesrre bras la creu v di-rigint
la destra ab lo puny clos envers Vilafranca, quina si-luera
s' ovirava en part á benefici de la esblaymada claror de
la ¡luna, esclama ab ronca veu:
—Joana Enriquez, de fet reyna y senyora de ma aymada
(ii Corrupció de castefans. Era la primitiva residencia dais comtes del Panadés.
8o6 La Renatxensa.
patria, la que donares trista mort á tos fi lla tres, la que ab
sens igual fellonía has sapigut enredar á ton rea espós en la
xarxa de las més bordas concupi>cencias, infame r: yna. mala
mare, dona indigna.., podrás ara esbravarte ab s+ng ignocen-ta,
convertir á ma estimada Vilafranca en un munt (le ende-rrochs,
péndrens ah má alevosa los furs que llealment con-q
uis tats tením ab sang de las nostras venas; mzs lo corch del
remordiment rosegará tars ó aviat ta negra ánima y no haurás
repós á la hora de la mori... aixís ton fill Ferran se vegi es-clau
d' una dona, com tu has esclaviaat á nostre rey en Joan ..
Joana Enriquez, malehida sigs.
Y passant per natural consecuencia de desde '1 més exaltat
nervosisme al reder grau de vital postració, cau al mateix
peu de la creu, víctima de un parasisme complert.
En aquell estat fou recollit per los bons relligiosos del cas-tell,
quins, alarmats per los desaforats crits que á deshora sen-tían,
sortiren fora de las murallas fins trovar lo cos inh^rt de
son veguer.
1V
Com riu imperuós que, trencat 1' agurnt que '1 conté en
son natural llit, surt de mare, y anegant la planura es causa
de mori lo que fins llavors portava la sa ya de la vida per toas
las paris que recorría, aixís I' exércit francés va descantonarse
al contemplar lo cos mort y tret de son general.
A sa vista desaparegué 1' home, quedant tan sols la bestia
ab tots sos fers instints.
—Matéu, matéu,—bramá la reyna Joana tan bon punt
tingué noticia de tal gesta.
Y aquellas tetas humanas, á la veu de aquella altra fera
coronada que 'Is afluixava las riendas de la disciplina, perden
lo fié y 's desbocan.
Omplena carrers y plassas la soldadesca desenfrenada.
Sens respectar la inviolabilitat del domicili la debilitat del
vell, la ignoscencia del nin ni '1 plor de la dona, se donan á
Un flagell. 807
actes tan inhumans que 'is cabells se posan de punta al inten-tar
solzamrnt descríurels.
Matan per tot arreu sens que 'Is plors, prechs y crits pa-rin
sos brassos assesins. Creman, deshonran, saquejan sens
que un esquitx de compassió penetri dintre de aquells cer-vells
borratxos de matansa y extermini. Y raja la sang y, á
mida que va rajant, creix més y més l' enuig cech dels perse-guidors,
com tigres que la vista de las fumejants entranyas de
sas víctimas serveix de reclám á sos carnicers instints.
—i Deu sant, tinguéu misericordia de nosaltres! —cridavan
ab llastimosa veu los perseguits sens sapiguer ahont amagarse.
Y aquell monstre castellá, llen yant per sos ulls espumas
de reconcentrada rabia, seguía dihent:
—Ma , éu, matéu... no hi hagi cuartel.
Horroritzats los infe'issos vilafranquins, abandonan sas
llars que cap seguritat los donan y, corran, volan, febrosenchs
per los arrers.
Alguns arriban á saltar las murallas y esbarriarse per lo
camp, corrent sens direcció fixa en busca tantsols d' un ama-gatall
ó retó qualsevol que 'is lliure de las miradas de la
mort. Altres, més malhaurats, se veuhen aconseguits en sa
fugtda per las llansas dels genets y senten en sas espatllar lo
fret contacte del ferro homicida que 'is forada las entranyas
fent , os caure sens vida.
Empaytats per totas parts y ja quasi perduda 1' esma de sa
propia conservació, senten ensá y enllá algunas veus que
diuhen:
—Germans; al temple de Santa María tots, que hi ha Nos-tre
Senyor exposat.
Allí dirigexen maquinalment sos passos.
S' omple en un tancar y obrir d' ulls 1' ampla nau d'aque-lla
sagrada basílica, tancant los de enrera las portas ab tortas
y resistents travesseras y apuntalantlas ab sos cossos trémuls
per la basarda. Allí, apilotats com rahims en cup, abrassats
uns ab altres y cayent de sas parpellas dols de llágrimas, pre-gan
á aquell diví Redemptor los lliuri d' un tan próxim
perill
—S' han tancat á la Iglesia parroqual —diu un missatger
als reys.-
-Que cessi tanta carnic...
8o8 La Renaixensa.
—Matéu, matéu—salta amatent la cent voltas mzlehida rey-na,
sens donar á son espós temps pera acabar la frase.—Es-botzéu
portas, creméulas si cal y que la sang raji á doll. Que
aquesta orgu,losa rassa 's convensi de que per devant de sas
llibe,tais esta la voluntat nostra.
Ab aixo fan cap aquells barbres ben provehits de afiladas
destra,s y potents barras de ferro vers la porca de Santa Ma-ría
y allí comensa sa destructora tasca. A cida cop s' apodera
d' aquella massa humana allí tancada, un moviment de va-y-ve
que '1 terror ocasiona; cada estella que salta de la resistenta
porta, es una gota de metzina pera aquellas ánimas condo-lidas.
Ja 'is crits axordadors dels butxins s' ouhen clars desde
dins lo temple... ja cau la porca feia micas y bossins... ja en -
tran .. ja 's veuhen brutalment agafats per aquells sayons,
quins. sens fer cabal de las forras baizegadas, los arrossekan
fins tindrels fora las parets de la Iglesia, arr ncant lo fill
dels brassos de la mare, la muller dels del marit y lo vellet
del robust minyó.
Arribats á la plasa, entre '1 cementir y'1 palau del rey
Don Jaume (i), son barbrement degollats 1' un d rrerd 1' al-tre,
y cauhen com tendras fullas axonadas per 1' huracá, diri-gint
la esferehida mirada entre '1 preufeyter que blandeix la
afilada arma y'1 cos desafinat de la mare, pare, fill ó filla que
jau á sos peus inert.
Los sanglots d' angoixa de las víctimas, los incitan més y
més al extermini; lo esp-ternegar dels que 's veuhen arras -
trats, en res conmou las fibras le aquells cors forrais ab la
corassa de la follía; los bassiIs de sang que trepitjan fins lo
tormell. no minvan la exaltació de aquels entenimen's per-vertits.
Degollar, veusaquí son propósit. Venjar la mori de
son general; aquest es lo fí que persegueixen.
Pero passém un vel devant de aytal espectacle, ja que for-sosament
1' esperit té que defal ir al sol intent de esbrinarlo, y
diguém solzament que passaren de cinchcentas las víctimas
degolbadas devant la Iglesia parroquial de Vilafranca, algu-nas
de las quals ho foren en lo mateix llindar del sant temple.
Va endevinarho aquella maiehida fera al manar que la
(tl Avuy propietat de D Joseph tialtá y Ferrer.
Un flagell: 8og
sang dels vilafranquins debía rajar á dojo. Tanta 'n va rajar
que, corrent en forma de reguerol per la suau pendent del
carrer de S. Bernat, se empelagá en gran cantitat per fora lo
portal del mateix nom.
Lo rey en Joan, devant de tan terrible flagell, se recordá
per un instant que era home y rey. Mes era ja tart. Donada
la ordre severa del paro del degollament, despedí aquell ma-teix
dia á sos aliats francesos, que 's prepararen pera marxar
al demá.
ANTON TORT Y CARDÚS
Torrellas de Foix 8 de Novembre de 1896.
LO MAL CASSADOR
PREMIADA EN LOS .JOCHS FLORALS D ENGUANY
La Missa matinal
la diuhen allá dalt
aixís que 's fa de dia.
La Missa del Estiu
lo capellá la diu
ab las portas obertas.
S' oheix de tots costats
quan enflavra 'Is serrats
lo ginestar de Corpus.
Lo cassadó 's daleix...
De fora estant la oheix
ab un genoll á terra.
Al bon punt d' alsar Deu
li bota allá al bell peu
la hebra endiastrada.
Lo mal cassador. Sir
S' esventa'l gos lladrant
la hebra fuig botant
y'1 cassadó al darrera.
«Corres y correrás.
May més t' aturarás...»
Aquesta es la sentencia.
«Donchs, corro y correré.
May més m' aturaré;
alegra es la sentencia.o
S' allunyan ab lo vent
perdentse en un moment
los crits... la fressa... '1 rastre.
Passan dias y nits...
pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.
La Missa matinal
la diuhen allá dalt...
las portas son obertas.
En un vent de visió
passa '1 mal cassadó
entre lladruchs y fressa.
Se gira y v: u 1' altá,
y al peu lo capellá,
y en alt veu 1' hostia cándida.
Passa y 's pert al lluny...
La boyrina de Juny
cenyeix 1' horitzó inmóvil.
Rodan las estacions,
revenen los plansons,
cad' any, cad' any ve Corpus.
812 La Renaixensa.
Cad' any torna á passar,
cad' any torna á mirar,
cad' any la Missa augusta.
Cad' any los capellans
tenen més cabells blanchs
y aixecan mé• los brassos.
Cad' any 1' hostia 's va alsant
lo temple 's va aixafant
y 1' hostia puja .. puja...
Passin més anys y més,
lo capellá no hi es,
1' hostia va sola en 1' ayre.
Amunt... amunt . amunt...
La volta pers •o junt,
la llum del cel s' hi filtra.
L' hostia s' hi va acostant.
Lo temple 's va esquerdant...
Lo cassador ';o para.
Ve un any, la volta cau
y s' obra 'i gran cel blau
damunt de 1' hostia blanca,
que s' alsa leniament...
Al ser 1' estiu vinent
floreix lo temple en runas.
Se 'n va pujant al cel...
Lo cassadó ab anhel,
cad' any, cad' any la mira.
L' hostia, per 'ná al zenit,
té 1' espay infinit...
y ell, per cassá encisat,
té '1 temps... la eternitat...
JOAN MARAGALL
LA MORT
Cants d' alegría y ventura
cants de goig, omplen 1' espay;
ab sos dits la p imavera
las flors bellas v„ badant;
tot somriu á a alenada,
fins los vells se reuhen anys
y 1' amor fa de las s- vas
ab sos paranys y sas arts.
Obra la vida sas portas
febrejan los cors y'ls caps,
tot es hermós, , s espléndit
sota 'l cel tan pur y blau.
De sopte. 'Is vellets tremolan
y s apegan joys y cants,
las flors bellas se coli -torsan,
de negre 's tcnyeix 1' espay
y 1' amor sos Cninys plega
y ha fugit esparverat...
8r4 La Renaixensa.
Una sombra tota estranya
allá al fons se veu creuhar;
es la mort que va per feyna,
es la mort que va passant.
a. NOVELLAS DE MOLINS
FLORS Y ESPINAS
En los valls y prats
floretas tullía,
cercava del vall
la flor més bonica;
las rosas del prat
de flayre més viva.
Quan las ha cullit
las tría y remira.
Aplega 'n un ram,
las de més valía,
¡s' enterneix tothom
la toya quan mira!
Que de més perfums
la terra no 'n cría;
la flor més flayrant
las cnvejaría.
Son flors celes ials,
son flors sens espinas...
8t6 La Renaixensa.
Mes d' espinas sí
qu' eixas flors ne crían
y de dret al cor
llur punta s' endinza..
qu' en lo del poeta
las planta la crítica!
F. BARNEDA
yr
^ mee3
EN PERE SERRA Y POSTIUS
TRAVALL LLEGIT EN LO CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA
Senyors:
L
o Centre Excursionista de Catalunya, que es fill del
amor a la Patria y que '1 practica y demostra resseguint
afanyós son terrer, al objecte de presentar á 1' admira-ció
púbica las bellesas de tota mena que hi des^ubreix, se re-clou
anyalment en aquesta memorable dia,la, dintre son local,
pera honorar la memoria d' un patrici en que puga enmira-llarse,
esculli[ d' entre la atapahida cohort de filis d' aquesta
estimada Patria nos ra que més senyaladament li han donat
renom, ja portant cap así lo fruyt intelectual de sas passeja
haver resseguit las nostras-das en ¡eras ext,rangeras, ja per
fent presentalla de las joyas ab que las han engalanadas la fe,
1' heroisme, '.' talent y la mateixa naturalesa.
Vením, senyors, aquesta vetlla á rendir nostre anyal tri-but
á un fervorós y pacientí,sim anotador de las variadas é
innombrables bellesas que la fe y la virtut cristianas arreu han
deixat escampadas en nostra terra. S' anomená Pere Serra y
Postius, fi ll d' una piadosa familia de Barcelona, vingut al
LA RENAIXENSA.—,.,ny XXVI, 5a
818 La Renaixensa.
mon lo 8 de Mars , festivitat de l'aparició de Sant Miquel Ar-cángcl,
—com ell fa constar (i),—del any 1671, y mort
als 26 de Mars del 1748. Sa exis,encia sigué, com se veu, de
bastanta durada, y sembla talment que 'I Creador se compla-gué
en destinarla tota entera á la llohansa de sas divinais
obras dintre de la terra catalana; que no á altre objecte enca-mina
en Serra y Postius quasi tota sa prodigiosa activitat. Era
sa mussa. segons expressió propia (2), una donzella de vint
anys, quan la posá al servey ab una enginyosa y senzilla poe-sía,
d' un certamen poétich que tingué lloch en aq, esta ciu -
tat pera celebrar un fet miraculós que hi havía succthit. Y
desde llavoras, cony flors que escampa per 1' arit camp de la
historia en que deixa tran-corre sa existencia, sovint la poe-sía
li dona lloch á , splayar dolsament ion esperit, remembrant
una creencia ó una tradició rell giosa, f=nt relació d' una cos
deixant á la-túm popular. á voltas en forma humorística, 6
to,nba del amich y patrici distingit un recort tendríssim d'ad-mir
a ció y afecte perdurable.
Pero no '1 menavan á en Sera y Postius sas aficions cap
al cantó de la poesía: en Serra volía servir més directament á
Deu, entregantse á actes purament de pit tat ó al estudi y
contemplació de tot quant de Deu parlava en aquesta t nra.
De o primer, si no se 'n hagués satisfet ab la munió de
confrarías y altra, associacions establerias en aquesta ciutat,
be ho haguera pogut lograr, esrnersant lo temps convenient
pera'l major esp endorde la iglesia y pa-roquia de Santa Ma-ría
del mar. En una de sas obras inéditas (3) no, fa á saber
ab joya que d' aquesta parro.luia n' era fili, y no sois aixó,
sino que en sa iglesia hi havía rebut los sagraments del bap-tisme
y de la confirmació, que havía sigut s,mpre la sua pa-rroquia,
que la major part de sa vida havía viscut tocant á sas
parets, y que en ella hi volía se, enterrat. Calcu is de quina
manera aytais rahons, que li feren escriure una copiosíssima
monografía d' aquella igles , a y parroquia, fi ns á son temps
ob idadas per los que d' historia s' ucupavan,•avivarí.n lo zel
y fervor d' en Serra, envers ellas.
ti) Prodigios y finezas de los Santos Angeles, p. 147.
(2) Id , p. ¿73.
(3i Hi,toria eclesiástica de Cataluña, Y. t., p. lo.
En Pere Serra y Postius
819
Pero ja ho hem dit. En Serra 's proposá ademés servir á
Deu ab 1' estudi y contemplació, pera reproduhir despré. al
paper, tot quant á Catalunya de Deu parlava. Desde sa jo-ventut
se dalla per tota mena de lectura, per I' adquisició de
llibres poch comuns y de manuscrits principalment perio-canis
á la historia eclesiástica de Catalunya, que si no li era
possible adquirirlos, experimentava una fruició inexplicable
bon goig ne pogués treure copia. no desdinise pas de son pro-pósit
davant d' un inacabable número de planas. Eñ Serra y
Postiu, era bibliófil entussiasta, pro iuhint sa ¡librería 1' ad-miració
de tots quants la veyan. Los arxius d aquesta ciutat
li eran familiars, pero no poeué p-s sadoll.ir son ii,tens desitj,
rec ós dintre '1 circuhit d' aquella, patit per voluntat tan ter-ma,
y, donantli aquesta poderosas alas, lo feu volar per dife-renis
indrets de Catalunya. Los propers monastirs de Sant
Geroni de la Vall d' Ebron y de la Murtra, de Santa Eularia
de Sarriá y de la Cartuxa de Muntalegre recullen sovint din-tre
sos arxius al jove assede;at d' amor á las cosas sanas; va
á extassiarse davant de las venerables joyas artístics y ma-nuscritas
de Pob et, y passa llareas horas en los arxius dels
convents de Tortosa y Reus; dos mesos se tanca en lo del
d' Oto!; ressegueix la comarca lleydatana y las planas del Ur-gel!;
s' a,enolla en adoració davant d' una gota de sanch de
Sant Joan Bautista y de la fusta de la creu santa, á Besalú, y
traste ant per las xamosas t lanurias vallesanas, arriba fins á
la crena d' una de las serras que las divideixen, «á avivar
1' admiració y deixarse robar tot 1' afecten per la miraculosa
Vent de Bellulla.
Mes ahont lo cor de ca'alá entussiasta batega fortament
d' emoció y ahont sa ánima amorosida resta entregada per
llargas estonas á íntims deliquis, es á la montanya santa de
Cata unya, joya la més preuhada de nostra terra. P,ssan de
trenta cinch vetadas las que puj+ desde Barcelona á visitar á
Nos ra Senyora de Montserrat, y de quaranta las que va besar
sa má poderosa. «Davant de l)eu afirmo, diu, que molts cops
lo tremolor s' ha apoderat de mon cos y alguns m'han vingut
las 1 ágrimas als ulls sense saberne jo mateix la causo; y no
pochs, no he tingut prou valor pera mirar son Diví rostre (i).
(t) Historia de Montserrate, p. q6.
8 20 La Renaixensa.
Si n' adquirí de coneixements pertocants á la historia y en
especi 1 á las cosas santas de Catalunya ab ay , als excursions
als més renomenais monuments arquitectónichs y detinguts
rebuscaments en tols los arxius, sos mateixos contemporanis
pogueren apreci,rho ab las pocas obras que disposá vejessen
la llum pública y ab las molías més que sa fina amis'at deixá
assaborir als homes niés renomenats d' aquell temp<, aixís per
sa sabiesi com per sas virtuts Perque las cualiiais sobressor-tints
d' en Serra cr -daven á son entorn á tots aquells que, com
ell, eran objecte de 1' admiració pública. Entre moltas a.tras
insignes personalitats que per no allargar deixaréin de men-cionar,
n' h , haurá prou ab que recordém, pera fcrse c-rrech
de lo dit, que estavan en contínua relació ab en Serra, aquell
virtuós frare d' Olot. de nom Hermenegild, en lo neon Creu
temi's en que Is ángels obravan ab ell difereni-het, que un s.
prodigis, havía sigui sun conf-ssor; los altres frares, Joan de
Sant Joseph, prior del convent de Sant Joseph de Barcelona,
escriptor d hi <to , ia y de varias ciencias; Antoni Solanell de-putat
que si_ué del Primpcipat de Catalunya y pie de saber y
virtuts; Lesmes Reveniós que essent monjo y arxiver durant
molts anys y després prior major del Monastir de Monts- rrat,
havía f t d' aquella montanya detinguts travalls iopográhchs,
y 1' eruditíssim Manel Marián Ribera, cronis a general de la
Reysi y mili,ar ordre de la Mercé; lo juriscónsul' B i n..ven-tura
de Tristany, senador de la Renal Audiencia de Catalu-nya;
Joseph de Taverner, bisbe de Gerona, célebre humanista
y orador; Olaguer de Ardena y de Darnius, tan entes en ma-tematicas
y en cosm ' .grafía, com en historia ' hcraldicd; Pau
Ignasi de Da mases. que 's mereixé '1 títol de «primer cronista
del Primpcipat de Catalunya»; Antoni de Bastrro y Lle ó, exa-minador
snodal de la diócessis de Girona, jurisconsu t, his-toriador,
teólech, fi osoph, poeta y filólech eminent, tant,
que 's feu digne d' o upar un deis envejats llop hs de 1' Aca-demia
deis Arcades de Roma; y principalment lo virtuós y
erudit monjo de la Cartuxa de Scala Dei. Jose h Palau y
Soler, al que modestament creu serli deutor de tot quant sab
d' historia, anom, nantlo son Mestre, son Oracle y del que,-
diu,—guarda sas cartas com podía guardar Alexandre '1 Gran,
las de son mestre Aristótii (i). Ab tant ilustres personalitats,
(r) Prodigios, etc., p. 350.
En Pere Serra y Postins. 821
hi estava lligat en Serra per los vincles comuns de la set del
saber, teninise francament obertas sas librerías. ajudanise
mútuament en sas respectivas tascas, com ho feu lo nostre
biografiat escribint en una obra del insigne Ribera un pre-ciós
acréstich en Ilohans3 de son autor (t) y colahorant no
poch (2) en la renomenada «Adarga catalana» de 'n Olaguer
de Ard'ena, sentint lo mateix entussiasme per la en nostres
dias perdu a noblesa catalana que sentía '1 gran rey en Jau-me
quant en ocasió de celebrarse Corts en altre regne, digué:
«Per un comte y per un rich home que aquí hi han, a Cata-l
un ya n' hi han cuatre; per un clerue, a la deu; per un ciu-tadá
hon,at. cinche. Aixó en quan al número, que las quali-tats
de la nostra antiga noblesa be prou que las ce^ebrá
1' ara»onés Zurita, al afirmar que era «la més confirmada é
ilustrada de tota la Espanya ». Convensut en Serra d' aquestas
veritats, sovint se complau en manifestar la especial predilec-ció
que li mereixen cotas las qüestions relacionadas ab las
grans casas de la noblesa. Se plany una vegada (3) de que tro
Poblet lo rey F<lip II de Castella y 1 d' Ar gó ha--banise a
beni ¡ ensenyat aquells Reverents Par s, entre aliras preciosi-tais,
una esc iptura interessantíssima pertanyent á la noble
familia de Alentorn, «tomóla el católico monarca en sus ma-nos,—
diu ab admirable concisió, —miróla, adtniróse, alabóla
y se quedó con ella,; y sabeaor en Sera per un manuscrit de
tan sensible desaparició, acut á un seu amich, lo P. Marián
Piñol, monjo de Sant G ron¡ de la Vall d' Ebron, que era
colegial de Sant Llorens del Escorial, demananili fassi in-vestigacions
pera trobar la dita escriptura, ó quant menos no-ticios
d' ella, en aquella célebre llibrería. Mil casos consem-blanis
podríam retréure; pero si fins ara hem vist á en Serra
y Posiius trevallant, hora es de que fem present lo fruyt de sos
afanys.
Llevat d' algunas senzillas composicions poéticas á que
ja 'us hem refcrlt, fins á 1726 no s' atreví á donar á la estam-pa
una publicació seva. ¡Trenta anys en aquesta f 'xa portava
en Serra de constant estudi y encara densa al públich la seva
(i) Reprodnhit en la citada obra Prodigios, etc., p. 379
tal Prodigios, etc., p. 3go.
(3t Prodigios, etc., p. 318.
822 La Renarxensa.
obra, temerós y desconfiat! (Davant d' aquest exemple, per-donéu,
senyors, si té perdó, 1' atreviment del qui vos dirigeix
la paraul-l) Deu anys endarrera n' havía acabada una d'obra,
la f. u corre^jir per un seu amich y, al estar á punt de donarla
á la rstampa, va arreconarla per sempre més, creyent que res
valía (t), ab tot y haberla dictada assumpto tan interessant
com la celebració de las maravellas que obran los sanis án-gels
Pero tant intens era lo desitj que tenía de promoure per
la seva part la veneració envers ells. de sos conciutadants
y de donar un públich tribut á son Custodi, que, violentant
sa timidés estrenada y empé per doctas personas coneixedo-ras
de son valer, modificant en sigun extrém lo assumpto de
sa non-nata obra, n' estampá una baix lo títol Prodigios y ft-ne;
us de los Santos A ngeles, hechos en el Principado de Ca-taluñ.
s. Vos plaura més, senyors, que dos de sos interessants
fragments los reproduheixi tal com foren e>crits, que ab tot y
serho en llengua enmaillzvada, no sabría jo pas donárloshi
ab la traducció la sentidíssima espressió que contenen Con-sisteix
un d aytals fragments, en las primeras paraulas de la
obra que 1' autor dedica á son Angel de la Guarda, ab aquets
termens:
«A vuestras Angé:icas Aras (vigilante centinela de mi vida
y de mi alma) consagra este librillo mi reconocida ob igación,
con toda voluntad, con todo afecto. ¿Pero qué mucho así lo
haga, si me aveys hecho innumerables beneficios y os soy
imponderablemente deudor? Vos me enseriaste muchas y di-versas
vezes; me instruiste santamente; me avivaste fielmente;
me corregiste continuamente; me defendiste día y noche, y
me gobernaste con gran constancia: direlo todo en una pala-bra:
en todo y por todo fuiste bueno para mí. Aún no lo he
dicho todo: A vos (oh, amantí-imo tutor) os devo, (oh, pode-rosa
euarda mía), no menos que la vida."
Y concretant en altre lloch aquesta darrera afirmació (2),
redacta '1 següent apartat:
«Siendo muchacho, para coger un nido de páxaros, me
puse á riesgo de caer de mas de doze varas de alto; y era tan
evidente el peligro, que cada vez que de él me acuerdo (ay,
(ti 'Prodigios, etc. Motivo del autor y prólogo al lector, p. t.
(2) Motiva del autor y prólogo al lector.
En Pere Serra y Pos ties. 823
Dios!), me causa grima y se estremece mi ánimo. Siendo
mancebo me dieron una estocada encima la teta izquierda, y,
juzgan lo averme herido mortalm nte, sólo rasgó la punta de
la espada algo el pellejo. En otra ocasión, yendo d sfraçado,
delante un estribo de coche (aun viven, quando esto se escri-ve,
las Ilustres Señoras que ivan en él), resvalé de tal modo,
que casi la mitad del cuerpo estaba debaxo del coche. sin ad-vertirlo
el cochero; y al quererm- pasar a rueda por encima,
se paró milagrosamente el coche. Estaba yo tan atónito y es-pantado,
que ni sabía (y casi no podía, por ser muy angosta
la calle) apartarme, ni palabra ninguna pronuncié. Y sonre
a y er sido las primeras de mi vi ta (según oí desir a nti Madre)
pronunciar, el S ntíssimo y dulcíssin.o nombre de: Madre de
Dios, ó (por dezirlo con mi propio y suave idioma) Mare de
Deu, avelo siempre continuado; ni éste ni el de Jesús, ni el
de algún otro Santo, me vinieron á la memoria; de donde
después de algunos años infe,í que, sin invocarle, mi Angel
Custodio me dió la vida.»
Ab lo copiat ja n' hi ha prou pera ferse cárrech del espe-rit
ab que está informada la obra: la credulitat del Autor qua-si
be no té límits. Admira, altrament, la erudició que s' hi
descubreix, puig cada un deis nou novenaris que en obsequi
als nou Coros d' Angeis constituheixen aquest tractat basta-ría
per sí sol pera donar gran anomenada á son autor. Cal fer
constar, no obstant, que, més que una obra original, es la
que 'ns ocupa un aplech de tot lo que s' ha, la escrit perro, ant
als prodigis otorgats pels áng Is á Catalunya. aixís en comú
com en particular, pero aplech digne d' admirarse per la ter-mesa
de voluntat que revela en regirar lo contingut deis Ar-xius.
Acaba u' avalorar aquet tractat un curiós índex his'ó-rich
pie de noticias referenras als autors y manuscrits tirats
en lo text, travall aquest del que se 'n han aprofitat no poch,
molts deis escriptors posteriors.
Los trenta anys durant los que s' havía dedicat en Serra
constantment al estudi, comensavan a donar sos naturals
fru ' ts.
Pero era '1 nostre biografiat d' un carácter tan exce'siva-ment
modest, que apesar d' haverse extés son renóm fins més
cnllá de las fronteras, puig ja á 1' any 1720, trobantse inva-
82i La Renaixensa.
dida la ciutat de Marsella per una forta epidemia, rebé (t)
d' aquell municipi l' encárrech de formar una estadística de
las sobrevingudás á Espanya durant dos sigles y de las pre-caucions
presas, al objecte de que poguessin servir de guía en
la esmentada ciutat; apesar de las continuas mostrar de con-sideració
que per son tre•or de coneixements contínuament
rebía de las personalitats més ilustres, no s' ha-luera atrevit
fins al cap 'e molts anys á dona novament púb ica m,)stra de
son valer, fent estampar alguna de las mollas obrs que anava
escribint, á no péndreli la mort un de sos niés dig'es amichs,
lo ja esmentat Fra Manel Marián Ribera, del qui, á 5 de Fe-brer
de t737, va llegirne una sentida y extensa memoria ne-crológica,
en la llavoras no»ella Academia ate Bonas Lletras
d' aquesta ciu'ai. Tingué excelent acullida aquest elogi á
Fra Ribera y 1' important Diario de los Literatos de España,
ensemps que li donava inserció en sas planas (2), calificava á
son autor de «varón insigne por su aplicaJón y sabidu-ía de
las antiguedades y monumentos de la historia española;» asse-veració
que sense intent d' escatimará cn Serra cap mica de sa
llegítima gloria y, no mé< que de passada, devém esmenar
per lo significat de sas darreras paraulas, puig fora d' algunas
raríssimas excepcions, las materias en que tant demostrá en-tendre
en Sera y Postius, eran pertanyents exclusivament á
la historia de Catalunya, deslligad,, en gran part de la dels
paíssos que un dia formaren la Espanya. No podía, donchs,
ser celebra per sa sabiesa de las antiguetais y monuments de
lo que se 'n vol dir historia espanyola aquel que, si la tingué,
no va demostrarho cuasi may, limitanise en tucs sos escrits á
parlar de cosas pertocanis á lo que anomena «estimada Nació
catalana a Per aixó es que no gayre temps després de a época
á que 'ns referíam, un contemporani d' en Sera y Postius
pogué dir, an millor acert que '1 Diario de los Literatos, que
ningú en lo seu sigle 1' havia excedit en donar proas de més
versat en la historia eclesiástica de Catalunya (3), afirmació
que'ns atrevím á assegurar la faría completament exacte una
(1) Hist. eclesiást de Cataluña, vol. quint, planas t8 y segtlents.
(2) V alt, art. segon, p. qq.
13) Fra Antoni Andreu y Massó, Examinador Sinodal de Barcelona y Solso-na
, etc., etc., en aa aprobació de la obra Historia de Moniserrate.
En Pere Serra t Postius. 825
tantsols de las sevas numero-as obras, que desgraciadament
permaneix inédita, titolada: Historia eclesiástica del Princi-pado
de Cataluña principalmente en lo que pertenece a Ma-ría
Santísima. No cal buscarhi profunditat de conceptes ni
boniquesa de forma, pero sí un cabal inmens de noticias,
moltas inédit s ó be originals, y un+ espressió fidel del modo
de esser del autor que hi queda retratat ab tota sa encantadora
ingenuitat y noblesa de cor. Di,idida en doize volums, un
per cada mes del any, tots los dies serveixen al autor pera
conmemorarlos no ab un sol, sino ab diferents assumptos,
pera fer remembransa d' un acte heróich, d' una tradició re-lligiosa,
de ta fuud ció d' un convent ó monastir, de la in-venció
d' una sagr,da imaije, de las virtuts ó sabiesa d' un
catalá baixat á la 'omba, d' un prodigi otorgat per Deu, per
sa Mare Saniíssima ó per los S nis, y com que sa redacció. en
la que hi passá bona part de la ioventut es interrompuda fre
arxiu de la ciutat, excursions-cuentment per novas visitas al
á fora y con ecció d' altras obras, si r«ulta drsgavrat 1' estil
y sense ord e la exposició, fins á tal punt que no ja iguals
conceptes, sino las mareixas paraulas son exactament repeti-das
tres y cuatre veladas, s' hi troba en cambi en mollas de
sas planas la condició inapreciable d' haverhi acullida la fres-ca
impresió que 1' autor acaba de rebre re;i'ant los fulls
d' un manuscrit, sentint de llavis propis la relació d' un pro-digi
rebut del cel, passejantsc per las atractívolas estadas d'un
monastir, ó respirant la flayre que envolta la cova anont una
senzilla pastoreta hi havía fet trob,lla d' una imatje de la
Verge Santís•i-na. Assí, en aquestas plan s, l o creyent fervo-rosíssim,
assí la candidesa més sana, assí I' erudit admirable,
assí... ¡ah, senyors! assí '1 catalá enrussiasta que veu ab dolor
com enemichs de la seva seva patria van desangnanila y re-duhin^
la á la més trista esclavitut ¡Catalunya an+va á perdre
la vida á mans del usurp dor Borbó! i Ay d' aquell á qui se li
hagués trobat rastre d' hostili at! Per aixó en Serra deixa
molts fulls en blanch, pera omplir potser un altre da, si la
Verge Santíssima y t.^ts los sants protectors de Catalunea 's
dignavan escoliar, ab las de tants altres, sas oracions fervoro-sas;
per aixó, si, rclaiant succehits pertocanis á la guerra, s'ar-risca
algun cop á manifestar que la causa d' aquesta es «la de-
826 La Renaixensa.
fensa que Catalunya fa de sa llibertat», enlayra totseguit son
pensament cap á més apacibles regions.
¡Llástima gran que tan monumental obra no baja pogut
enriquir. passada per la estampa, la nostra esplendenra histo-ria
escrita! Prou hi confiá algun tems son autor, no fentse
cárrech a ben segur de las desgracias que havían de flagellar
lo país ab lo triomf de las armas castellanas y fr,ncesas; pero
tanta fou la pobresa y tant 1' aba,iment general, que fora d'un
sagrat deute á que 's creya obligat y que satisfé rica y abun-dantment,
no 's vejé ani_nat en tota sa vida més que pera pu-blicar
los següents tractats: Indice de los Santos y de los va-rones
y mujeres insignes en santidad del Principado de Ca-taluna,
quinas noticias son estracradas de las contingudas en
altras obras del propi autor. Fou estampat al any r 746, y en
vista de 1' acceptació que pochs me-os avans havía tingui, son
Catálogo de los Venerables Barceloneses con un trecenario
de la Vida de Santa Eulalia. Publicó, ademés, ab lo pseudó-nim
«Rares», anagrama de iSerra», la Vida de San Emeterio
6 Madi. labrador.
D' un deute á que voiuntariament s' havía obligat en Se-rra
hem fet alusió y era en efecte ab la Patrona de Catalu-nya
. la Verge de las montanyas santas, la catalana Madona de
Montserrat. A cantar sas excelencias. hi dedicá una sapientís-sima
obra que tingué de passar duas vegadas per la escampa,
aixó es, al any 1742, y al 1747.
D' entre la munió de tractats que en Serra tenía comensais
ó en disposició de ferse públichs, no podía faitarhi aquest del
que 'ns aném á ocupar; ell es lo quin devía ser preferentment
escullit Aquell que més de trenta cinch vegadas havía pujat
desde Barcelona á la nostra venerada montanya, no haguera
pas pogut escusarse de llohar tota, sas maravellas. Y més, si
havía consagrat una obra al Patrocini dels Sants Angels. ¿cóm
no tenir la mateixa finesa ab la que es sa reyna y soberana?
Epítome histórico del portentoso Santuario y Real Monaste-rio
de Nuestra Señora de Moniserrate, se titula aquesta. una
de las més notables obras de en Serra y Post us, que tingué
la sort de véurela universalment aplaudida fins á la mateixa
Cort de Portugal, tradicionalment entussiasta de Montserrat
y á quin Sobirá, Joan V, dedicá 1' autor la obra ab afectuosos
y expressius termes.
En Pere Serra y Postius. 827
Constituheix la esmentada Historia de Montserrate una
de las més notables obras d' en Serra, com he dit. La estre-mada
candidesa que revela en los ProdiA'ios y rinejas de los
Angeles, ve atemperada en la present Historia per un pru-dent
esperit crítich que sol ferli sonar als successos que relata
lo grau de certesa ó probabilitat que permeten donárloshi',s
fonaments ab que 's provan; la frase buydosa del eloi á Fra
Ribera, se trova pulida y vestint novas galas; la confusió
que en conjunt regna en la Historia eclesiástica de Cataluña,
es complertrment desapare;uda, haventhi, en cambi, un cuy-dadós
ordre en la distribució de materias y en la manera de
desenrotllarlas. Per aixó un deis censors de la obra (t) pogué
dir ab tota justicia que si l' havía comensada á llegir ab lo
cuydado de Fiscal, 1' havía termenada ab 1' afició de Panegi-rista,
y, apropiantse la dita d' altre celebrat escriptor, clificá
á la Historia de Montserrat d' en Serra de: Opus arte no -
bile, rebus grande, ntoribus utile, eruditione elegans, stilo
insigne, verilate clarunz.
Una vegada més quedava justificat lo gran renóm, que
anava en aument cada dia, d' en Serra y Postius, puig si per
una banda adquirían condicions literaris las sevas obras,
creixían en número d' una manera assombrosa. Ademés de
las publicadas, de las que ja hem fet menció y quins exem -
plars escassejan extraordinariament, solament de las iné.iitas
nos ha sigut eossible consultar la monumental Historia ecle-siástica
de Cataluña, ¡a referida, y un Catalogo de los Prea
lados Abades Priores, Archiprestes y Abadesas que han te-nido
y hoy tiene el Principado de Cataluña. (1733), abdós
obras en la Biblioteca Provincial Universitaria; y extensió y
aument, á b n segur, la darrera, de la que ab lo títol: Catá-logo
de los Prelados, Ar t-obispos y obispos que ha tenido r
hoy tiene el Principado de Cataluña, existeix en la (librería
nL' Arxiu., d' aquesta ciutat, constituhint un volúm que
1' autor no acabó de escriure y que ab tot y deixarlo sense fir-ma,
no duptém cap mica en afirmar que 's deu a en Serra y
Postius. Ab un volúm existent á la Biblioteca del Ateneu Bar-celoní,
titolat: Milagros y favores del Santísimo Sacramento
(i) Francisco Xavier de Garmn y Durán, Arxivcr Reyat del Arxiu General de
ta corona d' Aragó.
828 La Renaixensa.
hechos en el Principado de Cataluña, s' acaha la serie d' obras
publicadas ó inédi as, que per escriure aquest travall hem
pogut veure.
Pero unas y altras constituheixen una part insignificant,
al menos en cantiiat, de las que dictá la fecondíssi.u•a ploma
del nostre biogratiat. Si be algunas devían pecar de poca ori
repetició ue lo escrit en altras, propias de-ginalitat y de ser l
mateix Srrra, ó en documents inédits passats a sa propietat,
no pot m nos que causar admiració extraordinaria lo número
de manu, crits que, ademés dels apuntats, deixá originals. No
hem pogut nosaltres trovarlos--tanidebó sia per culpa nostra,
—pero en lo ja referit ín tex histórich a' autors, y sos manus-crits
inseríais en sa primera obra, nos acompanya ab una pe-tita
auto-t,iografia noticia més ó menos extensa de las obras
que té comensadas ó acabadas, per lo que cre ém convenient,
eliminant tocas aquellas que ja havétn mencionat, ferne una
senzilla enumera. ió:
Urna in'nortal y Relicario Catalán, ó sia noticias perto-cants
als cossos sants y reliquias.
Arbol de la vida y frutos de la Cruz. plantado en Cata-luña,
quin objecte es fer relació dels miracles que han obrat
los diferents Trossos de Lignum crucis que s' adoran ó s' han
adorat en nost ' a terra.
Cataluña coronada con las mismas especies de la Corona
de Cristo, a,xo es, noticias pertocants á las santas espinas, ex-posadas
á la veneració en diferentas iglesias catalanas.
Oráculos de Catalanes, es á dir, imatges que han enraho-nat
als devots.
El niño Gigante, se refereix á un deis sanis ignoscents,
Sant Fortiá, petit en erat, gegant en gloria
La Púrpura catalana, retort dels Cardenals nascuts á Ca-talunya,
des que son d,scendents de catalans y deis que han
tingut dignitars en aquest Primpcipat.
Alfabeto de las iglesias parroquiales de Cataluña y de los
santos bajo cuya invocación están.
Teatro de las religiones militares, monacales y otras,
con los convenios que en Cataluña han tenido y tienen, y á
los santos que son dedicados
Teatro de los monasterios y Prioratos de la Archi Reli-gión
de San Benito que ha avido y ar en Cataluña.
En Pere Serra y Postius. 82.9
Maravillas de Dios y de la naturaleja, del Principado de
Cataluña.
Las siete maravillas de la Virgen, en, Cataluña.
Las siete maravillas raras que actualmente se miran y
admiran en el Principado de Cataluña.
San Tiag o en Cataluña
San Pedro en Cataluña. Están destinadas abduas obras á
fer explicació deis temples que als dos sans apósiois respecti
hi han dedicats en nostra terra; los miracies que han-vament
obrat, etc.
Archivo Paralipotneno de libros manuscritos por escrito-res
catalanes.
Ratos de lección santa.
Mujeres ilustres catalanas en santidad, noble1a, letras y
armas.
El por qué de Barcelona.
Veto{ Centella en gloria de la gran casa de Centellas.
Senat Barcelonés. Parla de tots los paher, y conte lers de
Barcelona; dels actes més importants en que han intervingut
y dels succ ssos més notables que 'n son temps han ocorregut
en dita ciutat.
Institució dels Deputats del general de Catalunya, v Ca-tálogo
de aquells que son estats Deputats y Oidors de Comp-tes
del generat del principat.
Genealogía de los Sereníssimos condes de Barcelona des.
de Bara, año 833 hasta Carlos segundo, año 1700 Ilustrada
con las personas ilustres y cosas memorables sucedidas en
sus tiempos en Cataluña, en España, en el Mundo
Y ab 1' inventari d' aquestas obras, quina noticia ha arri-bat
á nosaltres per lo bon cuydado del autor, tin, h de donar
per acabada la meva tasca. Ja ho veyéu Sols per excepció es-cribía
en Serra y Postius en nostra benvolguda llengua cata-lana.
¿Fou per falta d' afecte á ella? ¡Pobre Serra! ¡Dignas de
comp ssió son las generacions d' aquells temps á Catalunya!
Li portavan una etimació intensa y li demostravan fins al
heroisme, pero com si 'Is horrors de las batallas y las fuetadas
del despotisme, que avans y després d' ellas á tothora rebían,
haguessin arribat á produhírloshi fatal entont ¡ment, no sabían
festejar á sa estimada en sos mu y interromputs f ste gs, bb
parla que hauría sigut pera tots forsa més agradosa. Sa esti-
83o La Renaixensa.
mada generosa, y com ells desgraciada, acullía ab tan bona
voluntat com se li dirigían aquells cants d' amor, y nosaltres
que 'ns co- r plavém en continuarles,—pero ab accents espon-táneament
nascuts de la nostra á-tima,—si de tant en tant
trenquém los nostres cants, es sols pera satisfer un deute
d' agrahiment y admiració á aquells que, com en Pere Serra
y Postius, més honor havían fet—ab tot y presen;arshi ab ga-las
no pas gens escayentas—á la que fou reyna del seus amors
y que segueix sentho dels nostres.
JAUME MASPONS Y CAMARASA
ÍÍl ,.
CONSOLACIÓ
¿Que 'ns va caure del Cel aquesta estrella
que 'ns cega ab !os seus ris?
¿O va esclatar de serra com poncella
vinguda al mes de Maig?
No ho sé, peque es tan alta aquesta terra
y es un lloch tan sagrat,
que sembla que en re'1 Cel y entre la terra
estiga mitj posat.
De fora una vestal anar, que resa
al cim d' un bosch extés,
una petita y alta fortalesa
guardada per xiprés.
De dins es un riquíssim santuari
hermós com ell tot sol;
hont la Verge del mon hi té '1 sagrari
per darnos son consol.
La veuréu que domina des la Mola
fins al ferreny Montsant
per gobernar aquets pobles tota sola
volgué tcnils devant.
1
832 La Renaixensa.
Y arreu 1' aclaman tots sa protectora
y 1' aman de bon cor
¿cóm no, si está del Cel tant á la vora
per conseguirn favor?
Recordo que quan nen en romería
un jorn hi vaig pujar.
De (lágrimas y prechs, Verg- María,
no'n vau pochs escoliar.
Era un matí d' Abril y quan 1' albada
daurava '1 cim dels co Is,
al véureus (te cent pobles rokejada
posats tots de genolls,
vos van trobar mos ulls en antadora,
vaig veure '1 paradís
Tanisols de recordar avuy aquella hora
encara soch felís.
1-Jauría de bon grat fet d' heremita
;oh Verge del Conso !
passsnt a ys y més anys en vostra hermita
cantant com rossinyol.
Avuy que la corrent del mon m' emporta
vos vinch á recodar,
y si no tinch la veu ben dols-, y forta
pera pogueus cantar,
tinch un cor, que igual que ans ara'us estima,
. un cor qu' es de vos iot.
¿Voléu sentirlo sempre en vostra cima?
Digáu tantsols un mot.
Y avuy que nostras vinyas una plaga
las va á tosas minvant,
aquella protecció qu' en vos s' amaga
^néunos!a donant.
No permetéu que 's perdin las cullitas,
de vostre hermós estat .
No permetéu que dintre de sas fitar,
se mori '1 Priorat.
pto SEDO