Renaixensa, La. Any 03, núm. 07 (1 maig 1873)

              Barcelona Ler de Maig de 1873. Núm. 7.
LA
pERIODICH DE LITERATURA, CIENCIAS Y ARTS.
3
E
1
1
3
3
SURT LOS DIAS 1, 10 Y 20 DE CADA MES.
PREUS DE SUBSCRIPCIÓ.
Tresmesos 9 Rals.
Al estranger. tres mesos. 13 »
Ultramar, tres mesos. . . 18 »
Un número sol. 1 »
STJMA.R.I.
•••¦¦"¦-•••-•~.....
REDACCIÓ Y ADMINISTRACIÓ.
Carrer de Jerusalem, n.° 32, primer pis.
RECLAMS.
Los subscriptors, per ratlla. % Ral.
Los no subscriptors, per id. 1 »
Passant de 10 ratllas, á preus con
vencionals.
Lo Jovent Catalanista; perJoaquirn Riera yBertran.—Cataluny a yla
federació; perJ. R. y F.—La primavera (poesía); per Joseph Ser
ra yCampdelacreu.—De la paraula Uní.; per Ignasi Farré y Car
rió.—Recanéa (poesia); per Francesch Masferrer.—Lo procés de
Jesucrist; per J. S.—Pensaments (poesía); per Pere Aguitera y
Solsona.—Bibl lograna ; por S.—Novas.
LO JOVENT CATALANISTA,
Amichs y companys meus: aturemnos un xich á
contemplar l' obra qu' anem fent. Sens gota de necia
superbia ni gota de rebuscada humilitat, detinguem
nos á assaborir los fruyts que dona la llevor sem
brada.
Nostre catalanisme 'ns ha agermanat; y just es
que 'ns alegrem de nostra bonica germando.
Varem rebre esment d' una obra comensada per
homes de seny y de cor; varem saber que nostra
parla era un idioma y que nostre passat era una es
telada de glorias; varem observar que nostras con
suetuts generals eran encara l' espressió viventa d' un
gran esperit nacional dins d' una nació y que las
particulars de moltas encontradas servavan encara
las fesomías deis genitors nostres; varem pensar que
quan hi ha bé de Deu péls hisendats també n' hi ha
pels menestralets y que podriatn fer, cascú al seu
ayre, bona cullita pera duna al granar payral; y,
sabut y observat tot axó, nos sentirem orgullosos del
nom de catalans y, tement la pérdua del sentiment de
nostra dignitat de patricis y las fiblonadas del re
mordiment si temps malversavam, nos afanyárem á
acostarnos als catalans de debó pera lograr profitós
apren entatj e.
No malversan temps los cors que be estiman, trae
tantse d' afavorir á la prenda volguda.
Lo jovent no es tal jovent si, un cop sentit, pensat
resolt quelcóm de bo, no trevalla, tot seguit, se
guit, pera donar ces y vida á son desitx.
Jovent que s' oblida de lo que resol, jovent que
dupta, jovent que desconfía y s' espahordeix, jovent
que tem las rialladas deis necis ó deis qui posan las
burlas al servey de la impotenta vanitat ; jovent que
no vá de dret á lo que dretament ha capit es jovent
de part-de-fora, jovent de carnestoltas, jovent de per
riure y res mes.
Amichs y companys, ?hem sigut ni som axls trae
tantse de nostra catalanesca empresa, tractantse de
nostre idioma, historia y costuras, tractantse de nos
tre esdevenidor? Nó y cent voltas no: hem tingut,
tenim y tindrem sempre, si á Déu plau, tota la vi
vesa de la veritable joventut al servey de la mater
na pátria.
?Que nostras forsas, ara com ara, no corresponen
del tot á nostre bon desitx? Endevant. ?Qu' es limi
tat lo cercle de nostra gloria inmediata? Endevant.
?Qu' ab una llengua feta, ab un idioma vivent á las
academias y estaments fora mes possible nostra espi
golada? Endevant tothora. Parlant, escriguent, pro
pagant ab lo llenguatje nadiu, la consciencia se 'ns
axampla de benestar y prescindim de tot lo demés;
puix si 'ns arriva, 'ns arriva com de trobas.
Rebujar una mara pobra es criminal : rebujar una
mare rica es botx. Ni seríam lo primer si nostra parla
fos mesquina, ni som lo segon essent ella tota una
senyora pubilla.
Rica, espléndida es la causa á. qual servey hem po
sadas las nostras forsas: rica y espléndida sia la nos
tra gaubansa.
Tenim Jochs Florals, tenim Teatre, tenim llibres,
tenim publicacions várias que mantenen pera tots
tant bé que saben la renaxensa catalana ab la llengua
materna. Joves catalanistas ?Que mes volem?... Volem
més encara y 'u obtenim.--Volem y logrem que l' es•
perit catalanesch, superposantse á las mesquinesas cíe
la política, á las malavolensas y renyinas qu' ocasio
nan las diversas opinions respecte de la organisació
administrativa d' Espanya, nos mantinga units, com
fidels d' una matexa relligió com apóstols d' una celes
tial doctrina. Volem y logrem que la fumarola de las
discordias escampada sia per la ventada catalanista.
Volem y logrem no recordarnos de las formas de la
política variable, devant del fons de la política per
82 LA RENAXENSA.
manent. Volem y logrem unificamos en atapahida
unitat, per amor de tot lo sant, de tot lo bó y de tot
lo útil qu' enjoyella nostra pátria materna. Y aquesta
pátria 'ns ne sent grat; aquesta pátria va coneguent
que fora del bon acort, fora de l' estreta aliansa, fora
del fruternal Ilassada deis anaants de Catalunya, la
catarriartáda de desventuras qu' avuy sofreir ha de
convertirse en esglayadora pedregada.
No cessem, donchs, amichs y companys meus, no
cessem, ara menys que may, en la bella y patriótica
empresa comensada, y veurém granclir nostra asso
ciació y veurem que tot catalá tornará catalanista y
nostres fills, sinó nosaltres , veurán transfigurada
aquesta Catalunya de nostre cor.
Girona 11 de febrer de 1873.
JOAQUIli RIERA Y BERTRAN.
CATALU'ITYA Y LA FEDER.A.CIÓ.
Obrim l' historia de Catalunya, examinem esperit
de nostres passats, contemplemlos quan volian al
Comte d' Urgen per successor d' En Martí y al Prín
cep de Viana. per Llochtinent ab molta independencia,
quan declararen á En Johan II per enemich de la terra
v proclamaren Comtes de Barcelona á En Pere de
Portugal y á En Renat d' Anjou, quan lluytaren con
tra En Felip IV y lo Cornte-Duch y proclamaren
Corales de Barcelona als reys de Franea, quan entra
ren en la gran alianca ab Inglaterra, Austria, Portu
gal y Holanda y abrassaren la causa del Archiduch
Caries; contemplemlos en los primers anys de la vic
toria d' En Felip V, seguimlos fins al any 1736 y fina
á las egperanças de salvació y restauració que en mitj
de innumerables tempestats desencadenadas contra nos
tra ReiAblica alimentavan. ?Que hi veyem? L' esperit
de independencia nacional, l' esperit autonómich ó de
regirse solament per sas lleys propias. (1)
Contemplem á Catalunya desde la mort d' En Fer
nando lo Católich y desde la unió de totas las coronas
espanyolas en un sol cap, contemplemla desde la vic
toria del centralisme re'presentat per los Borbons fina
al dia d' avuy. ?Que veyem? Mil destorbs y dificultats
Vinguts del centro per tot moviment y tot progrés,
subjugació á lleys y reglas estranyas é impropias per
los interessos y drets de Catalunya, continua lluyta
tiránica, ja mansa ja violenta, per despullar á Cata
lunya de tot lo seu; Ileys, costums, carácter, riquesa
moral y material, fins de sa 'lengua y enmotllarla se
,r,rons lo bon plaher del centro dominador. Ja no es
Catalunya un Estat, una autonomía, un poble, una
nació, Goal he sigth:t per espay de nou centurias, des
(1) Innurneris agitar Pepublica nostra proeellis Spesque
reddituroe sola salatis adest. Epígrafe de un manifest dirigit
l' any 17313 al rey d' Inglaterra per un centro de catalans, re
clatuant d' eh l que segons los pactes de l' any 1705 entre Ca- I
de la República catalana montanyesa del segle VIII (1),
fina á la victoria de Castella y Franca sobre Barcelo
na l' any 1714. Es una provincia centralisada d' un
Estat unitari, centralista y no te cosa que l' hi com
pensi los perjudicis y hurniliacions de aquesta situa
ció. Baix lo concepte moral nostre carácter ha deg,e
nerat, nos havern espanyolisat ó castellanisat ab eix
espanyolisme y castellanisme unitaris, centralistas,
avassalladors y vanament orgullosos que comencaren
quan caygueren baja la destral del butxí los caps deis
Comuners. De aquest espanyolisme y castellanisme
que duran encara avuy dia s' en habia lliurat Cata
lunya per espay de unas duas centurias; mes la vic
toria d' En Felip V la feu entrar ab violencia baix lo
jou de eixa dominació. No som ja los catalans d' avuy
en dia los catalans de un segle y mitj enderrera, ni
tan sois los de fa xexanta anys; no tenim aquella for
talesa d' esperit, ni aquella resolució varonil, ni
aquell desprendiment patriótich que animavan enca
ra á nostres avis. Lo nom de Catalunya no conmou
nostres cors com los de nostres antichs passats, ro
sentim al nom ni á la ideya de la Patria y del be pú
blich las conmocions vigorosas ni lo generós impuls
ab que s' honravan nostres antecessors. Lligats, sens
vida propia, súbdita de un poder casi estranjer, á es
tu de polaks baix los jous rus y germánich, com los
alsacians y loreneso3 dessota del jou prussiá, habem
los catalans arribat tart al moviment científich, filo
sófich y literari de Europa y fins en progressos mate
rials la ma férrea y peresosa del centro ha deturat
quant ha pogut nostre bras nirviós y agil.
Sola, independent, sena la Iluyta de mes de una
centuria y mitja que li ocasionaren los reys Aus
triachs y lo primer Borbó per pendrerli las llibertats.
Seas los des torbs que desde any1714 hi ha posat la
centralisació y segueix posantli encara baix la Repú
blica, unitaria de fet, Catalunya hauria progressat
molt mes y molt mes depressa, aixis intelectualment
com materialment. Los fonaments de sa riquesa ma
terial haurian sigut mes ferrns, mes de la terra, ab la
agricultura, lo ferro y lo carbó de pedra ; no hauria
necessitat tant lo concurs de lo poder centralista per
la qüestió del llibre-cambi y la conservació de las An
tillas. Moralment, no hauria degenerat lo carácter ca
talé, seriam catalans pura y varonils encara, aixis
com som catalana espanyols á la neo-castellana. Inte
lectualment hauriam arribat mes prompte al movi
ment filosófich, polítich y cientifich d' Europa. Cata
lunya separada, sola, independent, deixada en pau
per Austriachs y Borbons, libre de la unitat espan
yola y de sa centralisació, hauria fet per ella mateixa,
talunya y lo gobern inglés, intervingués per la restauració de
la llibertat catalana.
(1) Lo nom de República catalana montanyesa donem al
est It en que se trobavan los primitius catalans independents
en las montanyas, lluytant contra ‘ls mahometans, desde que
començaren la guerra de reshuració é independencia de la
patria l' any 715, (avans d' En Pelay á Asturias) fins que 'e
posaren baix lo protectorat del Imperi de Carlomagne. D•
aqaella temporada d' uns setanta anys ó mes no constan cap
rey, príncep ni cronología monárquica entre los cristians in
dependents de Catalunya.
I),
lo
un
ge
eix
as,
7en
els
me
La
ic7
lo
ni
ny
ni
LOU
no
ils
1ns
es
.os
em
lo
ite
rat
na
is
; la
)11-
3at
ent
1 la
ría
pler
ca
xis
de
al
nts
ue
la
3ap
in
LA RENAXENSA. 83
da se, com diuhen en italiá, molt mes de lo que ha fet
essent provincia d' Espanya.
Molt bé ho coneixian nostres antichs passats ja en
los segles XV y XVII. Per no caurer tant facilment
baix lo jou de la Corona unitaria de Castella, los ca
talans volian per rey al Comte d' Urgell quan lo par_
lament de Caspe; per lo mateix volian la Llochtinen
cia casi independent del Princep de Viana y negaren
la obediencia á En Joan II, per lo mateix aplaudiren
lo segon matrimoni d' En Fernand lo Católich, per lo
mateix motiu volian que á la mort d' aquest Li succe
his en la Corona d' Aragó, no lo net major En Garles
hereu de la Corona castellana, sino En Fernand, lo
net segon ; per go doscents anys després del matri
moni dels Reys Católichs era opinió en Catalunya,
que en aquells pactes matrimonials s' havia establert
que s' hi havia fill segon, havia de ser per ell la Corona
aragonesa y per lo primogénit la castellana ; per lo
mateix los catalans se declararen en temps de Fe
lip IV separats d' Espanya. Coneixian, deyals lo cor,
que de la unificació no 'ls previndrian sino pérduas de
llibertat, retrassament politich, degeneració moral,
destorbs per lo progrés material y confiangas en la
protecció del centro enganyosas y ensopidoras.
Sois recobrant independencia pot Catalunya millo
rar sa situació, sois quedant lliure de las trabas que
desde lo centro la 'ligan pot renaixer, restaurarse,
tornar al camí d' ahont ab violencia la separá la uni
ficació d' Espanya. Sois consideracions d' interessos
materials deturan als catalans que no estan encara
decidits per la independencia de Catalunya ; mes
aquets interessos res poden ja esperar de l' unitat.
Baix unitat son inevitables la cayguda del protec.
cionisme y la separació de las Antillas; á una y altre
cosa nos habem anat acostant baix la unitat, podem
ja despedirnos de proteccionisme y de las Antillas
com provincias espanyolas y com honnes varonils
buscar altre cm', buscar en la millora de nostres
fruyts de la terra y en la esplotació de nostres minas
nous elements de vida material y en lo continent
americá y en lo archipiélach filipl (avuy mes prop
ab lo canal de Suez) nous mercats pels fruyts, abara
tits per nostre ferro y nostre carbó, de nostra indus
tria. No volguem, per conservar uns mercats penin
sulars y antillans que habem de perdre sens remey
dintre poahs anys per centralísació que hi haje, con
tinuar essent centralisats com fins aquí ; busquem
nous mercats y fem de modo que no hagem de com
prar al estranger blat, carbó ni ferro. Quan abara
timent deis fruyts de nostra industria arribi per tenir
los catalans mes baratos aquets dos últims elements,
podrem lluytar en Espanya, en las Antillas- y en lo
continent americá ab l' industria estrangera, encara
que en Espanya y las Antillas hi haje llibre-cambi.
Perdone lo lector que tant parlem dels interessos
materials, mes quan los veyem invocats fins per ca
talans contra la independencia de Catalunya, no sem.
blará estrany habernos deturat un poch á parlarne,
No'lsdexá pas olvidats en son gran discursen las Corts
de Catalunya de l' an y 1640 lo insigne diputat En Pau
Claris.
Solament en l' independencia pot Catalunya refer
se, restaurarse, renaixer, tornar á ser lo que fou y
pot ser, y ni materialment pot donarli perjudici ma
jor la independencia. Avuy en dia, per la situació d'
Espany-a, d' Europa y de la mateixa Catulunya no es
possible que la patria catalana forme una nació sepa
rada, del tot independent del demés d' Espanya; sino
que algun has mes estret que las alianeas entre Es
tats estrangers ha de tenir ab las demes nacionalitats
espanyolas. Lo llás mes ftuix que l' unitat y mes es
tret que eixa separació es lo llás federatiu, es lo que
mes se acosta á l' independencia complerta y á la si
tuació de la Catalunya autónoma, independent, cata
lana, fent da se, de la Catalunya anterior á la conquis
ta de 1714. La descentralisació administrativa no es
prou; per una par! ab lo sistema unitari está edifica
da sobre arena, no te fonament sólit, está al arbitri
del centro, á la voluntat del Estat únich ; per altre
part la descentralisació no dona á Catalunya atribu
cions d' Estat, no fi dona independencia nacional pro
pia, catalana, no li dona prou llibertat per renaixer ó
restaurarse; per últim, en Espanya es tanta la forga
de la tiranía central, que la descentralisació no passa
del nom, lo centro no sap deixar sas prácticas cen
tralisadoras, las provincias y localitats no saben trau
rer tot lo profit autonómich de la descentralisació,
tant acostumadas estan á la tutoría del centro y per
que se moguen com á un se 'Is ha de deixar inourer
com á sis.
Los interessos conservadors de Ilibertat política li
mitada y de la situació social de classes fan á la fede
ració lo cárrech de esser republicana, democrática,
demagójica, favorable á las massas, revolucionaria y
socialista. Per nostra part, habent sigut democrátich
ó demagójich y socialista primer que federalista ó tan
aviat al menys, l' autor d' est article se considera
dispensat de desvaneixer tal cárrech, l' acepta ab
molta honra per la federació y res l' hi fa que dits in
teressos conservadors quedin al costat del unitarisme
y de la centralisació. Aixis las classes democráticas
estarán mes al costat de la causa catalanista y fede
ral, donantli una forga que jamay hi donarian
aquells interessos gmeralment egoistas, poruchs y
sens energía, escassos de sentiment patriótich, mes
afectats als intere,ssos materials que als morals y mes
cosmopolitas que entussiasmats per la patria.
Sois una observació ferem. A Espanya no hi ha cap
senyal de poder establirse una monarquía federativa
ni tant sois molt descentralisadora ó provincialista.
Espanya la monarquía aragonesa era federativa,
la castellana fou sempre unitaria, ja desde los segles
VIII y IX, ja desde la primitiva d' Austria y Lleó ; la
monarquía espanyola total, inspirantse en la castella
na, ha sigut sempre unitaria, centralista. La federa
ció, lo provincialisme no pot ser mes que república
no sois á Espanya sino també fora d' Espanya. La
monarquía á estil de la Corona d' Aragó es una cosa
escepcional y catalana. En quant lo Parlament de
Caspe doná á un princep castellá la corona aragone
sa, comencaren las lluytas entre Catalnnya que volia
conservar y lo rey que li volia pendrer sas llibertats,
¦•¦
1
81 LA BENAXENSA.
sa independencia. En quant á democracia y demes
tendencias revolucionarias en lo polítich y en lo eco
nómich, no habent los interessos conservadors invo
cat may la separació ni lo federalismo, ni la indepen
dencia de Catalunya, habentse limitat á un catalanis
me platónich y reduit al temps passat, á la literatura
y á las cosas antigas d' aplicació conservadora en nos
tres diás, habent sigut sois los democrátichs y revo
lucionaris los que habern invocat la federació, es na
tural que aquesta sia entesa en lo sentit reformista,
democrátich, revolucionan. Per últim, sia baix 'mi
tat, sia baix la federació, lo movirnent de reforma po
lítica y social en sentit popular ó deinagójich com di
huen, entenentho malament, no pot evitarse, tant
será d' una manera com d' un' altre ; ab la federa
ció pot ferse mes ordenadament, perque-ab ella Ca
talunya no tindria de ferio se,gons se fasse al centro
baix circunstancias diferents de las soyas, sino segons
sas propias circunstancias y necessitats y segons son
carácter propi. La protecció del centro y de sas ar
mas als interessos conservadors de Catalunya contra
la demagogia de aquest pais es una protecció il-luso
ría. rrecisarnent del centro han sortit moltas predi
cacions y molts moviments que han esporuguit á dits
interessos y no es Catalunya ahont se han presentat
fets mes alarmants per los interessos conservadors,
ni mes violents.
Totas aquestas observacions desvirtuan lo cdrrech
deis interessos conservadors contra lo republicanis
mo y democratisme de la federació. Ye despres la
donsideració de que son justas las llibertats y las re
formas de que 's queixan aquestos interessos; mes no
entra en nostre objecte estendrons sobre d' ella.
E:1 altre article recordarem la tradició indepcindent
y reformista de la antiga Catalunya en corroboració
de que la moderna no den quedarse subjugada ni de
turada.
LA, 1W:LiAVIZA,„
4
do regí un jorn brillar naturalesa,
com reyna en son palau
que va vessant per teL ditxa y bellesa;
lo front seré, la cabellera estesa,
y á la espatlla endejant son manten blau.
Lo sol allá en lo cel: magnifieli astro
que l' or fon y consum
irradiava en sas membres d' alabastre,
deixant en sa carrera espladit rastre
de penes y dlamants y ones de Dom.
Ella en ell se mirava, cona se miran
dos cors enarnorats,
que un mateix rtyre enbalsamat respiran
y que, brollant amor enseinps deliran
l' un ab l' nitre sus bra.ssos enllassats.
Ell dava vida als arbres que creixian,
alsantse de l' arrel
y que ses amples copes extenian,
y que ses grogues branques dirigian
ab sens igual ufana cap al cel.
Ell es qui dava al aucellet les tirites
de purpro y arrebol,
quant ses atetes desplegant com cintes,
lleuger volava en direccions distintes,
com si l' espay fos fet per ell tot sol.
Eh l es qui omplint los singles de verdura
ab l' herva que surtint
en les esquerdes de la penya dura,
dava á la soletat tanta dolsura,
com al somni blaníssirn de algun nin.
Ell dava vida al plá y á la montanya
al boscli y á la ciutat
y matisos al riu que tot lio banya,
calor al ayre per gronxar lacanya
y al ventitjol pe '1 Iliri delicat.
Y ella en tan t se mirava satisfeta,
majestuosa y gentil,
ab l' inocent orgull de la nineta,
que al sentir les cansons del dols poeta
se trova la mes bella entre cent mil.
Se mitx roya de goig; y fins un dia
vegi entelats sos ulls
ab puros llagrimetes de alegria
y Iluhirne com ruhent argentería
les gotes que caygueren en sos rulls.
Mes un rnatí les boyres se estengueren
per l' ample firmament,
y altre volta les 'lagrimes caygueren
'd aquells ulls divinals que may mes veten
brillar lo sol com antes transparent.
MI lo vent en ses immenses sales,
y ab ell embolicat
del aucellet se 'n emporta les ales
als arbres verts va despullar de gales
y mustiga deixá, la flor del prat.
Arrant passá deis monts de altives crestes
y en elles fentne niu,
ne ronca com lo tró ab sus veu ferestes,
y ne feu tremolar ses blanques testes
ab l' ardent foch que 11 deixá estiu.
Y ella, l' hermosa, al contenplarne á trossos
lo seu brodat vestit
grapats s' arrancava '1s cabells rossos,
mentres un fret que li gelava '1s ossos
11 deixava sens farsas esperit.
Sen tia relliscarne la corona
de son verginal front,
y en si tornant al cap de poca estona
recordava perduda sa corona
mes; !ay! la pobre no sabia ahont.
Y al veurerla per terra desfullada
tornava en son desmay
y al cante axis la hermosa altre vegada,
descolorida va quedá y glassada,
com si no llagues de despertarse may.
Mes los jorns del istin al fi passaren
y la tardó ab sos vents
que al mon vestit de t'esta despullaren,
y les vetlles eternes se acabaren
ah les blanques nevades del hivern.
Y en un altre matí seré, que feya
un ayret deis y suau,
altre vegada á la nineta 's veya
que obrintne sa boqueta se mitg reya,
com ()rejada per son mantel! blau
LI RENAXENSA. 85
Que la naturalesa no era monta
pus tenia per sort
sa ánima, encare que sensible, forta;
que si '1 temps la corona se li emporta
es per donarni una altre tota d' or.
Torna á gosar com ans are que 't trovas
banyada per lo sol;
torna á vestirte tes bordades robes;
torna á escoltar del bart errant les trobes:
torna á sentir los cants del rossinyol.
Oh! torna á disfrutar fada encisera
y en ton front delirant
cenyeix una corona d' olivera;
que l' any tant sois ne te una primavera
y un jorn los anys també se acabarán.
JOSEPH SEBRA Y CAISIPDELACREU.
\lob Setembre de 4867.
PE LA PARAULA
Sa naturalesa, carácter y ús.
¦--••••¦•¦¦•¦-.
Al entrar á la classificació que 's fa de las paraulas
ns' trovém casi sempre que n' hi há alguna en la que
no convenen tots los gramátichs, lo cual nax á nostre
enténdrer del punt de vista ques' pren per determi
nada.
Cabalment aném á parlar d' una paraula que se
gons uns es article, segons altres adjectiu, y segons
no pochs prononi ; y com que del conexementide la
sua naturalesa dependex l' que pugám saber millor
ús d' ella, d' aquí que avans de tot degám fer algu
nas observacions sobre lo que s' há d' enténdrer per
article, per adjectiu, y per pronom.
Tota paraula es signe y expressió d' una idea,jpero
no tetas las paraulas la determinan, lo cual fa que
per conéxerla tingám que recorrer als antecedents y
consecuents.
En catalá com en castellá las dugas classes de pa
raulas qu' oferexen aquest carácter son l' article y l'
pronom. ?Qué son 1' un y l' altre?
L' borne al parlar s' ocupa de las existencias, (ja
sien reals ó possibles), del seu desarrollo en l' espay
y en lo temps, de las relacions que mantenen unas ab
altres; de las lleys á que obehexen, etc. Ara be, hi ha
paraulas qu' expressan existencia entera (substan
tius), altres las suas cualitats (adjectius), altres lo
seu desarrollo en l' espay y en lo temps (verbs), al
tres lo com s' verifica aquest desarrollo (adverbis),
y altres finalment las relacions que hi há entre unas
existencias y altres (preposicions). ?Y 'ls articles y
'1s pronoms, s' dirá?
Per axó habém de saber que en lo curs de tota con
versació hi há qui parla y qui escolta, mes com no
sempre son únic,ament dos '1s qu' en la conversació
intervenen, sino varios, y com que la posició que
ocupan ls' uns respecte deis altres no es la matexa
de aquí la existencia de paraulas que 'ns he manifes
tin. Ab aquellas que tal cumplexen son á las que se
'ls anomena pronoms, porqué venen en lloch ó repre
sentació deis noms. Expressém la primera persona
que parla per medi de la paraula ; la segona, per
medi de la paraula tu; la tercera, per medi de la pa
raula ell ; la persona ú objecte qu' está prop de qui
parla, per medi de la paraula est; la persona ú objecte
qu' está prop d' aquell ab quis' parla, per medi de la
paraula:ex; y la persona ú objecte qu' está Iluny d'
aquell ab quis' parla per medi de la paraula aquel.
De modo que tením tres pronoms qu' indican las per
sonas y altres tres que manifestan la relació de lloch
que hi ha entre ellas y ls' objectes als cuals s' fa re
ferencia. De lo matex qu' acabám de dir s' en dedu
hex que l' jo, l' tu, l' el, etc. considerats separada
ment no altre idea tancan que la de la personalitat en
primera, segona, ó tercera, ó bé també la relació de
lloch; pero consideradas aquestas paraulas ab lo que
ab ellas antecedex ó seguex, axis velen dir, Pau, Cé
sar, Cervantes; com : Teresa, Virginia, etc. De modo
que son paraulas que no tenen un valor absolut, com
pedra per exemple, sino relatíu. Cal estar ab antece
dens per conexer lo que cada una d' ellas vol dir, d'
altre manera 'as es impossible.
Conegut lo pronom vingám al lídiele. Molt s' ha
parlat sobre d' ell y molt s' ha discutit sobre la sua
naturalesa, mes com nosaltres per classificar las pa
raulas ateném á la idea que tancan, ab ella acudirém
per saber ques' lo adiete. Cuan nosaltres dihém: Lo
poble está espantat; ha arrivat LA mare; he vist UN au
cell; li he comprat LA jaula, etc., no fém mes qu' usar
d' una paraula que l' única idea que tanca es la de
expressans' que alió de que parlém es ó no es cone
gut per la persona á la cual ns' diriglm. De modo que
es una paraula que no treu ni posa res, es un signe
cual valor conex la persona á la cual ns' dirigí ni crian
sab de que li parlém. Segons s' ven té com lo pronom
un valor relatíu, pero es molt distinta la seva natura
lesa.
Conegut lo pronom y l' articlo, ?ns' faltará conexer
lo adjectiu? De cap manera, perque habém dit ja qu'
era aquella 'paraula qu' expressa las cualitats ó pro
pietats de las"lexistencias.
?Ahont inclourém la paraula llur? Seguínt ab ella
lo método:analítich, axó es, buscant son valor ideoló
gich, conexerém la sua naturalcsa. ?Es un pur signe,
es una paraula que no.tanca cap idea? Examiném, é
historiém.
En los exemples: haguessen rey si fós d LLUR volar;
en LLun vestit hi posan la renda y la nieta; Sindichs
porters reals pera LLurts Universitats ó corporacions;
ho feren á coneguda LLIJR deuhcn jurar haberse bé y
llealntent en LLun °fiel ; que per son net no hablan de
dexar de respóndrer LLUR proposieió; per LLun bon
gobern fer y establir las llegs necessarias, etc., trovern
que la paraula /fui: val tant com si diguessem de el,
ó de ella, y que expressa á la vegada la personalitat y
la possessivitat. ?Será pronom? será possesslu? será lo
genitiu del pronom? Vejam.
86 LA RENAXENSA.
Las paraulas á las cuals en catalá se las dona lo
nom de pronoms possessius son, com ja se sab, méu,
téu, séu ; mon, ton, son ; ma, ta, se. Cada una d' ellas
indica que qui possehex es primera, segona ó tercera
persona. D' axó 'n deduhim que tenen doble carác
ter, assó es, qu' expressan la personalitat y la posses
sivitat, ó en altres termes que son pronoms-adjectías,
pronoms, en cuant indican una persona, y adjectius,
en cuant indican una cualitat. La procedencia matexa
de cada una d' aquestas paraulas ns' he prora igual
ment. Axó ha fet que molts no tenintho en compte
hajan duptat ahont debían inclourer aquestas paran
las, si en los pronoms, ó bé en los adjectius.
Cada un deis possesslus equival per lo tant á una
preposició y á un pronorn, ó dit en altre forma, equi
val á lo cas genitíu deis pronoms, ab lo cual torném
altre vegada al doble carácter que dexám expressat.
Segons axó, méu, mon, ó nia es lo mateix que dir de
mi; téu, ton, tu, lo matex que dir de tu; y séu, son, se,
lo matex que dir de oil; de modo que tením que lo
//mr correspon al pronom possessíu de tercera perso
na, no en lo cás directo, sino en l' oblicuo, ó sia ge
nitiu, y casi bé podríam dir ab mes propietat ques'
lo genitiu del pronom de tercera persona.
Feta aquesta explicació sabém ja quina es la natu
ralesa y l' carácter del /bu, axis com ús qu' en de
bém fer, mes que mes si l' preném (com ns' ho reve la) per lo genitíu propi del pronom.
Del llur en trovém antecedents en grech y. en llatí,
y encara'que no antecedents, semblansa ab la parau
la francesa leur. Una explicació de cada una d' aques
tas paraulas serviría per mes aclarir lo que dexám
expressat, pero creyém que ab lo dit n' hi há prou
per formarse un concepte ciar de lo ques' aquesta
paraula.
Las únicas cuestions que quedan per resóldrer son,
si convé desterrar aquesta paraula, ó si la debém pro
digar. Respecte á lo primer dirém que no sabém tro
var cap rahó plausible per dexar d' usar del llar tota
vegada ques' una paraula que té son propi valor en
la Ilenga, y que s' usa encara ab alguna comarca.
t Respecte á lo segon dirém que no estém ab la :sua
prodigació, per cuant en tots Is' escriptors que desde
Is' primers moments de la llenga n' han fet ús no li
trovém ab abundancia, lo cual ns' justifica mes lo ca.
rácter que adalt havém indicat, asso es, de ques' lo
genitíu del pronom de tercera persona.
C s' compren, aquesta paraula té un carácter
mes sintétich qu' analítich y per lo tant sois s' ha d'
usarla cuan vé justificat lo seu ús, com axis está en
los escriptors clássichs.
Per lo demés, creyém que no fa un escrit catalá
porque usém ab abundancia lo llur, ni molt menos paraulas antigas y extranyas, perque axó sobre ser ridícol, dona una prova molt trista del que hó fa, per
que si lo Ilenguatje es lo medi ab l' cual as' posém
ab intel-ligencia ab lo demés, tot lo que no contribu
hexi á aquesta intel-ligencia, es completament vá. Per
axo estera ab lo ús comedit del nur.
IGNASI FARRÉ Y CARRIÓ.
RECANÇA.
No sé si l' ambició ó la mesquinesa
M' ofega 1' esperit;
No sé, si defallexo de flaquesa,
O sobres de delit.
Com als aucells me va donar Den ales;
Y com ells volador
Desplegava Ileuger al cel mes gales
Tintes, Ilums y colors.
L' estel de l' auba encara no surtia
Comensava á cantar;
Ab l' oraneta despertava 'I dia
Crehuantne ayre ufá
De la vall replegava '1s sons y aromes,
Y misatjer fael,
Me '1s ne portava ab mes daurades plomes
Deis núvols dret al Gel.
Ab ángels entre llum y melodia
Volava tot lo jorn;
Cantava quan al cel feya mavia
Quan 'nava de retorn.
De nit ab l' au pe '1s arbres m' amagava
Ajocantme allá trist,
Somniant al esguardar la volta blava
Lo que al cel via vist..
No eran, no, il-lusions, no eran deliris
Tan dolces visions;
Rengles de verges sintes ab blanchs lliris,
D' ángels á mil volions
Sempre eixs recorts han d' esser ma recança
Adeu somnis de nin;
Al fugir va esvahirse 'm esperança
Per dexarme en '1 abim.
A terra '1s ulls l' esprit retut acala,
No gosa endalt guaytar,
Tot tremolant n' esten sa frévol ala
Y !las! no pot volar
Pe '1s boschs no sent aquellos cantarelles,
Ni de la flo '1 perfum,
Ni '1 sol veig may ni les brillants estrelles
Ni manco un raig de llum.
Els somnis d' or, que 1' ignocencia aymava
A la memoria trech....
No sé, Deu, si allavores somniava,
O si ara he tornat cech.
FRANCESCH MASFERER.
O P1V)CÉ5 DE JE5UCRIT.
(A.CA13AMENT.)
Posició deis Juheus respecte deis Romans.—No olvidem
que la Judea era un pays conquistat. Despres de la mort d'
Ilerodes, injustament dit lo Gran, August havia confirmat
son testament en que repartia sos estats entre sos dos
fills, si be no '1s hi conserva lo títol de rey ab que s' hon
E
LA. RENAXENSA. 87
rá Ilur pare. Sas crudelitats meresqueren la destitució del
qui governava la Judea, qual territori s' ajuntá á la pro
vincia de Siria. August hi instituhi despres administradors
particulars, y lo mateix fea Tiberi en la época de que par
lam, essent Pilat precisament un de aquells.
Alguns han considerat á Pilat com un gobernador y r
han anomenat Preeses, en lo qual han errat ó desconegut
al menys la vera significado d' esta paraula. Pilat era un
deis funcionaris á qui anomenavan procuratores Camaris, y
en tal concepte estava subordinat á la autoritat superior
del gobernador de Siria; veritable Prceses d' aquella Pro
vincia de la qual era una dependencia la Judea. Al gober
nador tocaya, en virtut de sa autoritat, de coneixer de las
acusacions capitals. Lo procurator, al contrari, no tenia
altras atribucions principals.que la recaudació d' impostos
y '1 dret de judicar en las causas fiscals. Tambe correspo
nia algun colp lo dret de coneixe en las acusacions capitals
als Procuratores Ccesaris, que solian ser tramesos á las
provincias petitas en contes de gobernador, segons clara
ment resulta de las lleys romanas. Aquesta última era la
posició oficial de Pilat á Jerusalem.
Lo juheus posats en esta situado política, per mes que
se 'Is hi hagues deixat r us de las Ileys civils, exercici
públich de llur religió y moltas auras cosas á la policia ó
régimen municipal sois espectants, no tenian no obstant lo
«dret de vida, y mort,» atribut principal de la soberania,
que 'Is romans cuydavan prou be de reservarse ab prefe
rencia á tot altre privilegi. Apud romanos jus volet gladii,
ccetera transmittuntur (TÁcIT).
?Quin era, donchs, lo dret de las autoritats hebreas sobre
Jesús? Segur que 'Is princeps deis sacerdots, los escri
bas y llurs amichs los faritzeus, en corporació 6 indivi
dualment, podian alarmarse ab la predicació de Jesus
veyent son bon éxit; podian concebretemors per llur ritu
é interrogarlo sobre sas creencias y doctrinas, formar com
una sumaria sobre aquestos punts y fins declarar «de feto
que aquellas doctrinas que amenassavan enderrocar las
llurs, eran contrarias á la Iley judaica, tal com ells la en
tenian; empero aquesta lley, fins sens haver esperimen
tat cap alteració en r ordre religiós, no tenia cap forsa
coercitiva en l' ordre estern. Inutilment haurian ells die
tat pena de mort; lo consell deis Juheus no tenia aquesta
faeultat; tenia tot lo mes, la d' acusarlo devant del gober
nador ó de son delegat y entregar al que 's presumia reo
á aquella autoritat á fi y efecto de que 'I judiques. Pilat,
com á representant de Cesar en Judea no era pas tant sols
un agent del poder executiu (lo qual hauria deixat lo po
der judicial y lo Ilegislatiu en mans deis vensuts); no era
un funcionani destinat á donar l' execuatur á las senten
cias dictadas per una altra autoritat hebrea y no romana.
Quan se tractava d' una acusació capital la autoritat ro
mana tenia no tant solsament lo dret d' execució si no
també 1de coneixer del delicte, cognitio, aixó es, lo dret
de coneixer a priori de la acusació y '1 de judicarla seve
rament. De totas maneras, es incuestionable qu '1s juheus
havían perdut lo dret de condemnar á mort no tant solsa
ment en lo que pertoca á la «execució» sino també en lo
que 's refereix á '1 «pronunciament» de la sentencia.
Los juheus no ho ignoravan, tant que al presentarse de
vant de Pilat pera solicitar la condemna de Jesus procla
man ells mateixos «que no '1s hi era permés de fer morir
á ningú.» Nobis non licet interficere guuemguam (JoAN.
XVIII).
Seguim are á Jesus á casa de Pilat, y aqui reclamam
particularment la atenció del lector, perque las irregulari
tats y las violencias que havem fet notar fins ara no son
res en comparació de las que anem á presenciar, comesas
devant del «magistrat roma,» per á arrencarli en contra
de sa propia convicció una sentencia de mort. Diu S. March
(XV vers.) «Y aixis que 's feu de dia, haventse aplegat per
á deliberar los sumos sacerdots ab los ancians y 'Is escri
bas y tot lo consell ó Sanhedrin, 'ligaren á Jesus y '1 con
duhiren y entregaren á Pilat.» Observes be que diu: «Ai
xis que 's feu de dia» perque, com havem observat avans,
tot lo que s' havia fet de Jesus fins á aquell moment, havia
esta', de nit; dugueren, donchs, á Jesus de casa de Caifás
al Pretori de Pilat. Era molt dematí y ells no entraren en
lo Pretori per á no contaminarse á fi de poguer menjar de
las víctimas de la Pascua. (S. loan, v. XVII). !Escrúpol
original y molt propi deis faritzeus! !Tenir por de conta
minarse en dia de Pascua, entrant á casa d' un paga, y '1
mateix dia, pocas horas avans de presentarse á Pilat, ha -
vian comes ab menyspreu de la lley la enorme infracció d'
aplegarse en consell y deliberar sobre una acusació capi
tal! Segueix lo mateix Evangelista dient: «Per aixó Pilat
sortí y diguels' hi: «quina es la acusació que feu á aquest
home?» No '1s hi diu pas: «?hont es la sentencia que ha
bou pronunciat?» com haguera dit si no hagués hagut de
fer mes que donar un senzill exeguatur, sino que pren la
cosa en son principi, com pertoca al qui posseheix la ple
nitut de la jurisdicció. Los Juheus respongueren ab llar
acostumat orgull: «Si no fos un malfactor, no te '1 porta
riam:» Replica Pilat. «Donchs enduheuse '1 y judiqueulo se
gons la vostra lley.» Aixó era per á ells una veritable mis
tificado, pus que ben be savian que ells no podian con
demnar á mort.» Per forsa, donchs, hagueren de some
tres y presentar á Pilat los motius de la acusació
?Quins eran aquestos? Seas dubte los mateixos que fins
alashoras s' havian alegat en contra de Jesus; ?la acusació
de blasfemia feta per Caifás devant del consell deis ju
heus? Res d' aixó: desesperant d' obtenir del jutje romá
una sentencia de mort per una querella religiosa que no
interessava per res als romans, cambian de sobte de sis
tema y abandonan la primera acusació, substituhintla ab
una acusació política, un crim d' Estat.
Heus aquí '1 motiu de la passió y lo que mes formal
ment acusa als delators de Jesus, que empenyats en per
drer fos con fos, deixan ja de presentarse com á venjadors
de llur religió ultrajada y de Ilur cult amenassat, segons
ells, y afectant sentiments estranys á llar nacionalitat, lo
presentan, hipócritas, com ocupantse en voler restablir lo
reyalme de Jerusalem, en ferse «rey deis juehus» y en su
blevar al poble en contra deis conquestadors.
Diu S. Lluch (XXIII, v. 2): «Y comensaren á acusarlo,
dihent: L' havem trovat pervertint á la nostra nació y pro
hibint de pagar los tributs á Cesar y dihent que en es lo
Crist ó '1 rey ungit d' Israel.»
?Se vol mes infame calumnia? Jesus impedir que 's pagas
lo tribut á Cesar, eh l que havia fet de resposta als matei
xos faritzeus en presencia de tot lo poble y ensenyantloshi
la efigie de Cesar d' una moneda romana: «Deu al Cesar lo
que es del Cesar.» Pero aquesta acusació era un medi d'
interessar la competencia de Pilat, qui com á procurador
Cxsaris, tenia especialment 6 son cárrech la recaudació
de tributs.
La segona part se dirigia mes directament á la sobe
rania deis romans: «dihent que eh l es rey d' Israel.» La
acusació prenia aixis un carácter enterament politich que
cridá la atenció de Pilat. «En sentint aixó, torna á entrar
(Pilat) dins del pretori, y cridá á Jesus y li pregunta:
«?Tu ets lo rey deis Juheus?»
Tal pregunta, tant diferent de las que se li havian fet
88 LA RENAXENSA.
casa del Sumo Sacerdot semblá que estranyes á Jesus,
qui respongué:«Es que ho dius tu aixó per tu mateix ó bé
es que altres t' ho han dit de mi?» (S. Joan XVIII.) En
efecte, Jesus volia sapiguer qui eran los autors a' esta no
va acusació, si eran romans ó juheus. Respon Pilat: «?Per
ventura soch jo juheu? Ta nació y '1s pontífices te m' han
entregat: ?qué es lo que has fet?»
Tetas las paraulas d' aquest proces son sumament pre
ciosas: no 'ns cansarem de repetirho. No 's tracta en cap d'
una condemna anterior, d' un judici ultimat ni d' una sen
tencia ja proferida y que no manca sino executar: es una
acusaciá capital, acusació empero que comensa y es tota
en l' interrogatori del acusat, quan Pilat preguntó: «Que
es lo que has fet?».
Jesús, veyent per aquella esplicació d' hont derivava
la prevenció, coneixent la idea secreta que en últim ter
me dominava en la acusació y la manera com sos ene
michs volian atenyer per diferent carni lo mateix terme,
respongué á Pilat: «Mon reyalme no es d' aqueix mon:
si d' aqueix mon fos mon reyalme, ma gent m' hauria
defe,nsat per á que no caygues en mans deis Juheus; mes
mon reyalme no es d' ací baix » (S. Joan ibid) Es molt
notable esta resposta de Jesús ; es lo fonament de la reli
gió católica y penyora de sa universalitat ; no es pas sois
una asserció ó una doctrina; es una justificació del cár
rech de que volia ferse rey deis Juheus. En efecte, si je
sus s' hagues dat ayre d' una magestat temporal, si per
sa part hi hagues hagut la mes petita intenció d' usSurpar
en res lo poder del Cesar, haguera estat culpable als ulls
del magistrat del delicte de lesa magestat. Al repetir em
pero, dos colps seguits, «mon rey,,alme no es d' aqueix
mon, mon reyalme no es d' aci baix,» sa justificació era
completa.
Pilat no obstant insisteix y diu : «?Es á dir que tu ets
rey? Respos Jesús: «Tal com dius es: jo so rey. Per á aixo
nasquí y per á aix0 vingui al mon; per á donar testimoni
de la veritat: tothom qui pertany á la veritat, m' escolta
á mi.» (S. Joan XVIII v. 37) Diuli Pilat mes que com á pre
gunta com á exclamació: «?Qué es la veritat?» y sens espe
rar contesta sortí per segon colp y digué als juheus: «Jo
no trovo en aquest home cap delicte » Heus aquí, donclis,
á Jesus absolt d' acusació per boca del mateix jutje. Pero
ells insistian mes y mes dihent: «Te avalotat lo poble ab
la doctrina que va sembrant per tot Judea, desde Galilea,
hont comensá, fins ací.» (S. Lluch XXIII, v. 5.) Aquí la
acusació ja no es de sedició: «!Te al poble avalotat!» Notes
empero en aquestas paraulas la espressió del veritable
ressentiment deis sacerdots juheus; «ab la doctrina que
va sembrant per tot Jadea.» Lo qual equival á dir: acu
sam, perque ensenya al poble, perque instruheix, por
que predica doctrinas novas «que no son las nostras»
«Te al poble avalotat,» lo qual en boca deis faritzeus vol
dir també: «Lo poble se l' escolta ab gust, lo poble '1 se
gueix per tot arreu y l' estima perque predica una doc
trina conortaclora y amiga del poble; perque Ii arrenca la
careta al nostre orgull, á la nostra avaricia, al nostre es
perit insaciable de dominació.
Pilat, á pesar de tot, no sembla donar gran importancia
á aquesta nova táctica deis acusadors; pero aquí comensa
á dar mostra de sa debilitat. Havia sentit pronunciar la
paraula «Galilea» y entreven una conjuntura pera carre
gar la responsabilitat sobre d' un altre funcionan i y se 'n
apodera tot desseguit. ?Ets de Galilea?» pregunta á Jesús
y essent la contesta afirmativa y considerantlo com á tal
de la jurisdicció d' Heredes, tetrarea de Jerusalem, lo
trameté á aquest. Mes Ilerodes, qui molt de temps feya,
desitjava veurel per las moltas cosas que n' havia sentit
á dir y qui ab esta ocasió esperava véureli fer un miracle,
despres de satisfeta esta curiositat y de endressarli varias
preguntas, á que no 's digna Jesus respondre, Herodes,
repetim, en presencia deis sacerdots, escribas y tot Ilur
seguiment, que insistian en acusarlo, «lo menyspreá y
pera mofarsen lo feu vestir ab una túnica blanca y lo
tornó á rernetre á Pilat.»
Derreras tentativas devant de Pilat.—Tenim, donchs,
que ningú volia condemnar á Jesús ; ni Herodes que no
havia vist en eh l mes que un objecte d' escarni ni Pilat
que en veu alta havia declarat no trovarlo criminal en
res. Mes odi deis Pontífices no estava aplacat; y lluny
d' aixó, los prínceps deis sacerdots, seguits d' un nume
rós acompanyament, tornaren á casa de Pilat, resolts á
forsarlo. L' atribulat procurador del Cesar, reasumeix
llur devant tota sa conducta y diu: «Vosaltres m' haveu
presentat á est heme com á avalotador del poble y heus
aquí que haventlojo interrogat al vostre devant, no hi he
trovat cap deis delictes de que l' acusan. Tampoch n' hi
ha trovat Herodes, pus que vos trametí á ell y ab lo suc
cehit, «se ven que no '1 judicá digne de mort» Per tant,
despres de castigat, lo deixaré lliure.» (S. Lluch, ibid.)
!Despres de castigat! ?No era aixó una injusticia si '1
tenia per innocent? Sí; mes també era un acte de condes
cendencia, ab lo qual Pilat esperava poguer calmar lo
furor que als enemichs de Jesus animava. Aixís, donchs,
lo fa assotar, y creyentse per est medi haver lograt de
sarmar Ilur cólera, los hi presenta en 'aquell tristíssim
estat, dihent; alleus aquí home,» Eecce horno.
'-Heus aquí, dihem nosaltres, la sentencia de Pilal.! sen
tencia, injusta pero que no era la que hasian fulminat los
Juheus en contra de Jesús y que hauria hagut de dar fi ó.
qualsevol altre procediment sobre '1 mateix fet, já que
adagi jurídich non bis in idem era un principi reconegut
é inventat entre '1s Romans.
Aixís es que com diu S. Joan (XIX v.12) «de desde
aquell rnoment Pilat ab mes ansia que may cercó com
llibertarlo.» Admires aquí, empero, la horrorosa perfidia
deis acusadors de Jesús. Los juheus cridavan: «Si'! deixas
anar; no ets amich de Cesar. Si hunc dimitas non esami
cus Casan». Qualsevol que 's fassa rey se declara en contra
de Cesar. (S. Joan, ibid.)
Sembla com que Pilat no fos enterament cruel, pus
veyem que per mes d' un colp procura salvar á Jesús;
pero era funcionani públich que atendia mes á son interés
que á la veu de sa conciencia; y aixís l' intimidaren los
crits que posavan en duplo sa fcaltat envers l' emperador;
tenia por d' una destitució y cedí.
Pilat torna á séures en lo tribunal y con si hagués re
but una nova inspiració, se disposa á pronunciar una
segona sentencia. Mes contingut encara, per lo crit de sa
conciencia y per l' avis de sa mullen, qui li feu dir: «No 't
fiques en las cosas d' aquest just, perque son mollas las
congoixas que per sa causa he patit avuy,» próva lo derrer
esfors, procurant decidir al poble á que aceptés á Barra
bás en contes de Jesús. «Mes los princeps deis sacerdots
y '1s ancians induhiren al poble á que demanés la llibertad
de Barrabás y la mort de Jesús.» (S. Mat. XXVII).
!De Barrabás! !un assessi, un facinerós!
Pilat los hi torna á dir: «y donchs, ?que n' haig de fer
de Jesús, nomenat lo Crist?» Mes ells comensaren á cridar;
«crucifical» tolle, tolle, crusifige. Pilat insisteix dihent:
ool vostre rey voleu que crucifique?» usant d' estas pa
raulas irónicas per á desarmar la cólera del poble; los
Pontífices, empero, fentse mes los Romans que no pas lo
mateix Pilat, contestaren hipocritament: «No tenim altre
LA RENAXENSA. 89
3
y
o
(a
it
y
s
lo
is,
e
Lm
n
.os
1 á
ue
ut
de
ha
as
tra
LIS
1S;
éS
los
or;
e
na
sa
o 't
las
rer
ro
>ts
ad
fer
ar;
nt:
los
; lo
tre
rey que Cesar» y redoblan los crits de crucifige, crueifige
fere se cada culp las veus mes a.menassadoras «el invales
cebant voces eoru,n.»
Al últim Pilat, per satisfer á la turba, voleas populo
satisfacere, se disposava á parlar... Ara bé, ?podrá dírsen
sentencia de lo que va á pronunciar? ?Te Pilat en aquel!
moment la llibertad d'esperit necessaria al jutje que va á
dictar una sentencia de mort? ?Quins nous testimonis,
quins documens ó quinas provas han fet mudar sa con
vicció, aquella opinió que avans s' havia pronunciat tant
energicarnent en pro de la innocencia de Jesús.
«Veyeid, Pilat, diu S. Maten, que no 'n treya' res, ans
1)á que l' avalot anava creixent, fentse dur aygua se rentá
las mans á la vista del poble, dihent: Innosent so jo de la
sang d' aquest just; arregleuvos, y '1s hi entregá per á
esse crucificat.»
!Renta tas mans, Pilat, que están tenyidas de sang del
innocent que ta debilitad entrega! No tens menos culpa
que si l' haguesses sacrificat per maldat, y las generacions
repetirán acordes: «lo Just pati baix lo poder de Pons
Pilat Pasus est sub Pontio Pilato ! Ten norn viurá en
la historia per á ser ensenyansa de tots los honres pú
blichs, de tots los jutjes pusilánims y per á marcar la
ignominia consegüent á qui contra sa propia convicció
cedeix! Una turba furiosa bramulava al peu de ton tribu
nal y tu no estavas segur en lo seti que ocupavas! ?Qué
hi fa, empero, si 't parla '1 deber y si en lo teu cas es pre
ferible rebre la mort que no pas darla á un innocent.
La prova del supossat delicte perque fou condemnat
Jesus resulta del mateix extracte de la «sentencia» que
pronuncia Pilat y en virtud de la qual fou dut al suplici
per los soldats romnns. Hi havia llavors una costum, que
havem pres de la jurisprudencia romana y que vigeix
encara y era la de fixar demunt del cap deis condemnats
un cartell ab l' estracte de la sentencia á fi y fi efecte de
que '1 poble sapignés lo erina perque bavian sigut ajusti
ciats. Haus aquí porque Pilat fea posar en la creu la ins
cripció que deya: « Jesús Nazaren, Rey dels Juheus.»
Prova, donchs, irrefragable de que no fou lo crim de
blasfemia ó sacrilegi, ni 'I d' haver predicat una doctrina
nova contraria á la lley de Moysés, lo que feu condemnar
á Jesús.
En lo que s' acaba de contar tenhn la prova judicial y
legd de que Jesús fou víctima d' una acusació política y
que morí per lo crim imaginani d' haver volgut atentar al
poder del Cesar, nomenantse rey del Juheus, acusació ab
surda, á que no donavan cap crédit ni sacerdots ni farit
zeus, pues que ni 'n tractaren tan solsament á casa de
Cayfás; aeusació, en fi, improvisada per aquells hipócritas
en presencia de Pilat quan veyent•lo poch cas que feya
aquest de llur «zel religiós» cregueren necessari exilar
lo zel polítich» del funcionan. !Si huncdimittis non esami
cus Ccesaris! Paraulas terribles, que de llavoras ensá han
ressonat massa cops en la orella dels jutjes débils que á
exemple de Pilat prevaricaren, entregant per flaquesa la
víctima que °my hagueran condemnat si haguesen escol
tat la ven de llurs conciencias.
Reasumint, donchs, tot lo dit fins ara; ?no es evident
que, fins considerat nostre Diví Redentor CJM un simp:e
datada, no fou juclicat ni conforme ab los lleys, ni ab ar
reglo á las formas legals vigents entre '1s hebreus?
Deu en sos eterns designis ha pogut permetre que l'
Just sucumbis al pes de la malicia deis homens; pero ha
volgut al menys, que fos ofenent á tetas las lleys, concul
cant totas las reglas establertas y en fi, que P menyspreci
absolut de las formas fos lo primer indici de la violació del
dret.
Suprimim la relació de las vexacions que seg,uiren á la
sentencia de Pilat; la violencia exercida contra Simon ci
reneu, que en certa manera fouassociat al suplici de Jesus
obligantlo á dur la Creu; las injurias que acompanyaren á
la víctima fas al lloch del suplici y fins á la mateixa creu
de desde ahont Jesus encare pregava per sos germans y
per sos butxins.
Diguemho als filosops y fas als rnateixos pagans; vo
saltres, que haveu celebrat tant y tant lamort de Sócrates
?com podriau deixar d' admirar la de Jesus? Censors del
Aréopach ?goseu empendre la defensa de la sinagoga y la
justificació del pretori? Lo mon no ha dubtat ni un mo
ment en proclamarho y nosaltres devem repetir ab ell: «Si
la vida y mort de Sócrates foren las d' un sabi, la vida y
mort de Jesus foren las d' un Den.» (1)
(Trad. de J. S.)
C.5 2131 41-0 142a
—Veus auba riallera, nina,
quan apunta per orient
ab la cabellera extesa
y son túnich verrnellench;
y als aucellets delitosos
(1) Com á observad() final y que essent innecesaria per á
alguris no ho será tant per á altres que, per esperit com qui
dia de sistema, roldrán trobar quelcom que dir del precedent
treball, tant notable per la elevació de las ideas com per la
noblesa del estil, nos anticiparém á respondre á la objecció á
primera vista capital que s' hi pot fer, c.() es, á estar tot ehl sola
y esclusivament basat en la relació deis quatre Evangelistas,
tots testimonis tatxables per lo mateix que essent deixebles
de Jesus y propagadors de sa doctrina, se poden creure,in
teressats en rodejarlo aquesta aureola gloriosa ab que'l co
rona son rnartiri, que '1 fes simpátich ala ulls de llurs néofits
y que á posteriori acredites son origen y naturalesa sobre
humana.
Al efecto nos permeterem recordar que entre las reglas de
la sana critica figuran com á principals per á abonar la vera
citat d.' un testitnoni, la considerado de totas las circunstan
cias personals que en ehl concomen y de la conformitat quo
té sanarració ab altres de contemporáneas com la seva. ?Es
possible duptar de la veracitat deis Evangelistas quan escri
bián per á una gent que 1' que mes y '1 que menys ó hablan
presenciat los fets que ells narraran ó 'Is savian per directa
tradició de testimonis presencials, y quan la mentida haguera
estat contraproduhent á llurs ulls per quan havian vist que ja
de bon principi se 'n feya us en pro d' una doctrina que com
a emanado directa y genuina espressió de la eterna veritat
se '1s predicava? ?Es possible dubtar de la veracitat une
testimonis, que duhen imprés en tots Ilurs mots y en tots
llursactos lo sagell de laveritat mes desapassionada y ab mes
senzillesa referida? ?Y es possible en fi, dubtar de llar veracr
tat en la narrado del suplici de Ilur mestre quan per ell su
frian los mes terribIes martiris, acreditant ab llur sang per
cruels persegublors derramada, que havian heredat la rnan
suetud que aEll clisting,iay la missiod' escampar sa salvadora
doctrina?
No cal ampliar las precedents observacions que mes ó
ménys ben espresadas son pertinente y que tothom aprecia
rá en llur válua.
(N. del T.)
90 LA RENAXENSA.
que, al véurerla toas ~tenis,
vant saltant de branca en branca
escampant sos refilets;
y á las floretas ufanas
que las saludan també
alsant son cap, que torsava
ayre de la nit tant fret?
—!Oh, sí! L' he vista mil voltas
y sempre l' he vista ab pler,
perque auba alegre y pura
penetra 'I cor menys seré
com la dolsa rialleta
d' un ángel que surt del cel.—
Aixi 'I cor del nin penetran
sos ignocents pensaments
quan tot son somnis y rosas
sens' espinas y amarch fel.
Nina meya, gosa, gosa,
bé prou sortirá la serp
que, amagada entre las fullas,
te fascinará crudel.
Y !ay del dia en que 't fascine!;
no veurás rosas 1:ny més.
Y aixfs, com auba riallera
quan apunta en l' orient,
tot te sonriu; mes !ay! l' auba
se desfá, trista, ben prest.
BIBLIOGRAFÍA.
CALENDARI CATALÁ.—LO CORONEL D' ANJOU.—
LAS VENJANSAS DEL REY PERE, cr En F. Pelay
Briz.
Mentres la terquetat y enveja eterna deis partits
nos obligan á escoltar, vulgas novulgas, la desconcer
tada remor d' ignobles y criminals Iluytas, molta,
moltissirna fé es necessaria pera llansar entre mitx
del públich poruch ó egoista que tals barbaritats con
templa, algun llibre Iliterari encaminat á desviar los
ulls y '1 cor de tanta baixesa y tanta ignominia. Nos
sembla distingir, dintre la nostra época, altre circo
romá reformat si, mes tant salvatge com oil atesas
las circunstancias en que la nació nostra 's troba ac
tualment. Molta, moltíssima fé 's necessita per oferir
una obra lliteraria á unas mans massa acostumadas á
sostenir innumerables fallas de periódichs polítichs
que cada dia van cayent com en la tardor cauhen las
fallas deis arbres. Y no obstant, afortunadament
aquesta fé alena en algun cor: En Pelay Briz, aqueix
infatigable campeó del catalanisme ha escampat du
rant el período tristíssim pel que Espanya s' arrastra
tres obras com el Calendari catalá, Lo Coronel d' An
jou y Las venjansas del rey Pere.
vist may, ama, '1 sol póndrerse
escampant tristesa arreu;
y 'Is aucellets ajocarse
escampant pochs refilets,
y '1s pocha refilets qu' escampan
ser ressons d' anyoranent;
y las flors, enmustigadas
tórcer son tronch ab tant frét?
—!Oh, si,! ja l' he vist mil voltas
y sempre dolextenent,
perqué '1 sol, quan va á la posta,
ab son sudan i vermell,
esperansa es que s' enfonsa
dintre la fossa del temps.
Aixis entristeixen sempre
los recorts al pobre vell
qu' hasta 'la návols se li fónen
y ni espina en la flor ven.
Mes demá sortirá auba
y surtirá ben sonrient:
ve!!, que baixas á la tomba,
Lreviurás també després?
PERE AGUILERA Y SOLSONÁ.
'O •
El director del Gay saber, el que reimprimí '1
llibre de les dones, el que publica las obras d'Au
sias March, el que brinda ala literatos un cansoner
del sitgle xii fina al xvm en lo Lo llibre deis poetas,
el que 'ns proporciona ab l' auxíli del aproíltat Candi
Candi, las cansons de la terra, debia ser á apropó
sit pera coleccionar una munió de treballs catalans
dignes de constituir el Calendari catalá. Com en tots
los demés anys, desde '1 de 1865, sortí aquest any
expressat calendar. Desgraciadament , com es
molt lógich dadas las críticas evolucions qu' havém
sentit política y socialment , eixa colecció 's res
sent bastant de semblants influencias. La major part
de sas composicionsInés notables eran ja publicadas,
publicament conegudas y n' hi figuran algunas sens
condissions pera figurar en un aplech qu' ha d' esser
escullit (si las circunstancias ho permeten) pera obeir
á la naturalesa y al carácter de l' obra. Per aixó ma
teix que las circunstancias no han ajudat al colector
gens ni mica; despres de llegir interessant revista
titolada Bons recorts, ab que comensa la part
l'iterada ; despres de veure la delicada, pot ser
massa lleugera, cansó deis mariners d' En Picó y
Campamar; la traducció que En Careta feu de la pre
ciosa poesía d' En Lafont ; la graciosa descripció d'
En Riera, d' un cuadro de costums massa cert per
desgracia; l' intencionada poesía L' aucellet, del co
lector; la poch caracterisada tradició: Lo fort Farell,
en prosa, d'En Maspons; las dolsas y tendras poesías
LA RENAXENSA. 91
En lo naixement de mon fu, d' En TVIolins y Lotam
pa-tan-tam, d' En Jacinto Verdaguer; lavalenta cansó
L' desesperament, de N' Ubach y Vinyeta; la precio
sa Na Margarida, en prosa, d' En Bartomeu Ferrá; y
la Primavera d' En Joan Ferrer, y '1 Retorn de Ma
llorca, d' En Pirozzini , y l' ánima eondempnada
de Maria de Bell-floch, y la llengua pátria d' En
Gereni Rosselló, y 'Is profundos notables pensa
ments polítielts d' En Joaquim Sitjar, y l' inspirada
poesia Insomni d' En Roca y Roca, y la gráfica y
filosófica faula : L' avar y son tresor d' En Jaume
Collell y '1s interessants documents trascrits per n'
Andreu Balaguer, y la delicada inginyosa poesia En
Josepet, de Victoria Penya (1' Amer y la traducció
d' En Nunez de Arce feta per en Labaila y la clássica
important poesia Patria, fides, amor, d' En Vicens W.
Querol, y '1 bonich quadro en prosa d' En Gayetá Vi
dal, y las hermosas baladas populars, catalana y ma
llorquina La filla del rey y Na Francineta y una
mostra de la traducció del Quixot y un bossí de Ti
rant lo blanch y altres poesias notables d' En
Milá y Fontanals y En Camprodon; després de veure
tot aixó, s' ha de convenir en que la terra catala
na ha aprofitat las llavors que la propaganda cata
lanista ha vingut fent d' un quant temps á n' aques
ta part; s' ha de convenir en que, si totas las compo
sicions endosas en 1' expresada colecció no son molt
escullidas se deu á la situació á que `ls partits nos
hanconduit,á lastempestats quehanregirat lasentran
yas de la nostra patria. Gracias á Den la planta está
ben arrelada: 'ls huracans podran arrabassals hi las
fullas, pero aixis encara brotará mé,s ufanosa un altre
dia de bonansa. Agrahim al senyor Pelay Briz per
interés ab que s' afanya en mostrar al públich al
guns rams de flors, cullits d' aqueixa planta. Mentres
floreix, senyal que hi ha saya : quan no floreixe pot
ser será pera dar fruits, nó pera demostrarnos qu' es
morta.
el desarrollo de l' obra s' hi fa figurar, sense pecar
d' inoportunitat, tipos tan característichs com el
d' En Bach de Roda; quan en fi s' hi trohan rasgos
de sabor tan catalá cm el de la página 17 descri
bint á Agna Maria; y '1 de la 19 describint l' Isidro;
y '1 de la 22 parlant del castell de Centellas; y '1 de
la 48 enrahonant del retrato de l' esposa del comte
difunt; y la de la 78, describint al capellá del palau;
y 'Is de las 119 y 120 judicant y comparant á Barce
lona, y mil altres que n' hi ha de brillants, al mateix
temps que 'ns es forsós descobrir intens catalanis
me y la trassa d' En Pelay Briz en introduhirlo en sa
novela nos obligan á convéncernos de que 'ls Jochs
Florals no van pas pel cami qu' haurian d' anar, se
parantse de la vía de l'imparcialitat que si li trassa en
sa constitució. i,Acás se desitjaria que, deixant corre
ó perdent de vista '1 desarrollo del argument d' una
novela s' estengués l' autor en extensas considera
cions y comentaris y descripcions de costums y en
llargas y pesadas llissons de historia? En primer lloch,
encara qu' un autor ho volgués fer, li seria impossi
ble dat el poch temps de que pot disposar pera com
pondre una obra semblant preparada pel certámen
referit; y en segon lloch hi ha molts que creuhen (y
ho creuhen ah molt fonament) que aqueixa reforma
de la novela tot justament destrueix el veritable ca
rácter qu' una novela ha de sostenir. El que la lle
geix pel argument y per las situacions, fá cas omís
completament de las digressions: el que la llegeix per
las digressions no té en consideració cap mica '1
valor de las situacions ni la marxa dé argument.
Nosaltres felicitem á n' En Briz pel coronel d' Anjou,
ja que en aquesta obra demostra clarament que sab
descriure tipos preciosos y exactes y consecuents com
tots los principals que en la escena de sa novela 's
mouhen; ja que demostra haber fet un estudi especial
de la manera de parlar cada personatge que descriu;
ja, en fí, que demostra haber estudiat las tradicions
y l' historia de la riostra benvolguda terra. Encara
que l' argument—efecte tal vegada del poch temps de
que 's pot disposar, atesas las condicions del certá
men—sia senzill en eccés, no obstant se desarrolla ab
un interés lloable y un moviment y vida digne de en
veja.
En la plana sexta avans de comensar la narració de
la novela Lo Coronel d' Anjou, á l' autor se li °corre
gué, ab molta oportunitat per cert estampar' hi ab
lletras vermellas el judici que de l' expressada nove
la 'n feu lo consistori dels Joelts-florals. Diu: La sego
na (L' Coronel d' Anjou); es interessantissima: -mes no
té wan carácter y sabor catalá. Aquest es el judici del
jurat de la referida corporació. Algú tal vegada 'ns
tildará de supervosos al pretendre donar nostre paré
despres d' haber fallat tál tribunal. Mes s' ha d' ad
vertir que no vením á repetir el fallo, sino que vením
á apelar d' ell: vením á atacarlo. Una de dugas: ó
s' ha de judicar á través de la passió mes injusta ó
s' ha d' obrar inspirat per l' ignorancia complerta.
Quan en la novela en qüestió no 's deixa passar un sol
cop en que hi vinga á tó, sense infiltrar sia en la des
cripció, sia en la conversació, sía en l' historia, sia
en la filosofía, l' esperit catalá qu' anima al autor;
quan s' esculleix una época y un argument en que es
forsa fer lluytar el carácter y conseqüencias catalanas
contra l' influencia castellana y francesa; quan en
Dadas las anteriors ratllas, salta á la vista que con
siderém al senyor Briz á propósit per 'escullir obras
y coleccionarlas dignament , y també capás de corn
pondre una novela bona; aixó es veritat. Lo que no po
dem admetre may es que l' autor de Las venjansas
del rey Pere puga ser un bon poeta. Poeta nascitur,
diu el ditxo llati, per lo que no 's crega agraviat en
Pelay Briz ab el judici que 'ns havem format d' eh l fa
molt temps. Es veritat qu' ha publicat una infinitat de
poesías y hasta tomos com Flors y violas, Lo brot d'
achs, Las set baladas etc.: es veritat que moltas com
posicions li han eixit premiadas en los Jochs-Florals;
pero aixó no vol dir sinó que ha tingut á vegadas més
sort qu' nitres, aixis coro antany tingué la desgracia
de no haber el premi ab son Coronel d' Anjou que á fé,
92 LA RENAXENS A.
se '1 merexia. A més; dir que no s' es poeta, no vol
pas dir que no 's puga fer un vers 1)6: vol dir que en
aqueix vers no s' hi descobrirá inspiració, aqueixa
essencia maravellosa que transforma las paraulas en
pitxés de sentiments. Ja que de Las venjansas del Rey
Pere habém de parlar, en aqueix llibre 'ns concreta
rém, alegantlo per via de prova. Hi ha cuartetas ad
mirables, ahont s' hi troba prop d' una forma castissa,
la concisió més notable, fila d' un estudi detingut de
las baladas populars que la nostra terra 'ns propor
ciona. No obstant, aqueixa mateixa construcció, nas
cada mes del estudi que del sentiment, posa en relleu
la pesadés de mollas altres estrofas que, no enclou
hent cap mica d' inspiració, 's ressente,n de no soste
nir la concisió de las cuartetas exemplars. Hi trobém
pensaments atrevits é intencionats; pero semblan ex
pressats com si copiats fossen. Hi descobrim figuras
enérgicas ; pero sos moviments semblan los movi
ments de figuras de cartró qu' ab un fil s' estiran. En
una paraula: l' obra 'os agrada, pero no hi sabém dis
tingir originalitat, l' idea del arquitecte que, inspi
rat, trassa son plano; sino '1 fret instrument d' una
inspiració que no enmantella ab sa llum divina '1
efecte que produeix: objecte, que, introduintse en el
mar de l' estudi, 's refracta notablement, perdent, per
lo tant, sa veritable primitiva direcció, sa expressió
mes caracteristica. En Pelay Briz es un poeta sense
subjectivitat, y precisament la subjectivitat fá al poe
ta. Creyera fundadas nostres apreciacions y per ÇO,
si estessem en el cas de donar consell, u aconsella
riam que 's concretés á la novela, y de tant en tant nos
proporcion?,,s, de la manera digne qu' ell sab fer'ho,
alguna colecció de composicions d' aqueixos escrip
tors actuals que tánt valen y tánt se sacrifican, pera
demostrar á nostres mesquins enemichs que sos es
fcrsos pera bescantarnos no serveixen sino pera en
tussiasmarnos mós.
Lo passat dimars s' estrená en lo Teatro Catalá una
nova producció dramática, deguda á las plomas dels
Srs. Lasarte y Pitarra.
La Creu de la Masía , drama qual acció se desen
reina á comens del sigle actual, se ressent molt de la
ecsessiva extensió de mollas de sas escenas, ben por
tadas en general y que donan peu á notables inci -
dents dramátichs. D' entre ellas las mes notables á
nostre entendre, son la en que á profit de una ronda
lla se descobreix la criminalitat de l' Andreu y en lo
tercer acto la que dona lloch á que l' enardida Fran
cisca manifeste son amor patri y son valor en una des
cripeió tan curta COM preciosa.
Lo llenguatje es bastant correcte en tota la obra.
Respecte ale actors devem fereespecialíssimarnenció
del Sr. Soler y de la Sra. Mirambell que estigueren á
gran altura.
La escena corrí acostuma á esserho en lo teatro ea,
talá estigué molt ben servida.
—
Lo Sr. D. Lluis Roca y Florejachs ha tingut la ama
bilitat d' enviarnos un ecsemplar de sa derrera publi
cado. Es una colecsió de efémerides pertenexents á la
ciutat de Lleyda titulada: «Fastos ilerdenses.»
Sent tant coneguts lo talent y erudició de son autor
no 'ns estendrem en elogiar aquesta obra; sois sí la re
comanarem á tots aquells que 's vulgan formar una
idea eczacta de la historia de aquella ciutat.
—
S' ha estrenat en l' Olimpo una pessa en un acte, de
circunstancias, titulada: ! May mes monarquía! origi
nal de En Rossendo Arús.
Llegim en los periódichs d' esta capital que en la
prócsima temporada d' estiu actuará en lo Teatro de
Novetats una companyia catalana composta de las
Sras. Mena, Soler (Rosalía) y Mirambell y de '1s sen
yors Tutau, Soler (Iscle)Goula, Perelló, Bertran, Isern
y altres. Lo nom dele indicats artistas'ns prova que la
empresa d' aquell teatre desitja honrar la escena ca
talana presentant un cuadro d' actors que pugan in
terpretar perfectament la munió d' obras que 's pro
posa estrenar, entre las cuals s' indican já La clan de
casa; drama en 3 actes, y las comedias La vergonya,
Los comediants y Las ánimas de cal Borri
Felicitém á la Empresa per sa llohable determina
ció, y criayrn que '1 públich barceloni sabrá corres
pondre á sos esforsos.
Está pera sortir aviat lo volum de las composicions
premiadas en lo Cernmen de la Associació literaria
de Gerona, lo cual conté arnés la magnífica Memoria
del Sr. Pellicer, sobre monastir de Ripoll. Tant per
lo méi it de 'Is treballs com per sas condicions mate
rials, recornaném já desde ara '1 indicat volum á tots
los literats y especialment als catalanistas.
—
Tenia lo sentiment de anunsiar als vertaders ay
rnants de las lletras la mort del reputat escritor En
Robert Robert. Molt nos pialaría que tingués écsich lo
bon pensament de publicar coleccionadas sas compo
sicions humorísticas que en llengua catalana vegeren
la llum en diferente periódichs de aquesta ciutat.
Lo joyo poeta En Miguel Draper ha finit un drama
en tres actes titolat Lluytas del cor. Sas moltas belle
sas fan que desitjem veurel aviat en la escena de un
de nostres teatres.
«L' Ateneo tarraconense de la classe obrera» nos
ha enviat un eczemplar del lucsós follet que, en con
memoració de la mort de Cervantes, ha dat á la es
tampa.
Es un aplech de diferents trevalls que en lo mes
castís Ilenguatje van encaminats á glorificar l' autor
del Quixot.
Sentim que la modestia dels seas autors, no tirmant
los, nos privin lo gust de dar sos noms al públich.
Lo secretani de la Redacció, ANGEL GUIMERÁ.
Estampa de N. Rauliree y G.a, pasatje de Eseudillers, n.° 4.