Revista, La. Any 03, núm. 045 (1 ag. 1917)

              LA
QUADERNS DE PUBLHCACHÓ QUIINZEHATI,
ANY 1 NUM. XLV - AGOVIr H MCMXVH11
NúmelreD gane, SO eCse
SUMIA•UkE
L'Alcalde imaginan. per R. RUCABADO.—E1 problema de l'adaptació
professional, per J. Ruiz i CASTELLA.—Gustav Schmoller, per M. RE
VE.NTOS.—E1 Pr-etext, per J. M. LóPEz-Picó.—Poesfa catalana: Duus una
bata de color de rosa, per FIDEL S. RIU D.kLMAU. El temps, per JOAN
ARUS.-1-frica Oriental: Día de pluja, En les platges, de Raibindra Nath
Tagore, MIQUEL FORTEZA, trad.—Lletres: La Novel-la, per ALEX_A_NDRE
PLANA. De la raca que es perd, de Juli Valimitjana, per- MARC FERRER.
—Dietari espiritual.—La Patria triomfant, per MARTÍ ESTEVE.
._.131ESTRCIO CORTS cp,-FALA.R-ms, 613 • BAIXOS
BAIRCIELOMA
SUMARI DEL NÚMERO XLIV
Els amos del pensament medieval, per FRANCESC PUJOL.—C. Spitteler, per J. M. LópEz-Prcó.--
La tercera setmana municipal, per TosEp M. Pi SUNER.— Els ballets russos, per J. F. — Poesía
Catalana: Decandiment, per FERRÁN SOLDEVILA. Cançó de Març, per GUILLEM COLOM. Mitja
nit, per JoAN LLONGUERAS. Ventada de Març i Corpus camperol, per JoAN RAMIS D'AIREFLOR.
—Lletres: «Llibre de les Donzelles», de Joan Arús, per MANUEL DE MONTOLIU. La moderna pin
tura francesa fins al cubisme, de Joan Sacs, per RomÁ JoRt. «María Gloria», de Dolors Monser
dá de Maciá, per MARC FERRER.—Arts plástiques: Exposicions, Taume Guardia, per EDUARD
M. PUIG.—Dietari espiritual.
PUBL1CACIONS DE LA REVISTA
Administraciós COR.TS CATALANES, 613, baixos - - Bis.R.CEL,ONA
7...71,IBR.E.5 APARZCOLTTS :
RAMÓN RUCA_BADO
Col-lecció de liirics mundials
Els editors i la llibertat de I'art Ha sortit el primer volu_m_ de la collecció
JOSEP ARAGAY
La pintura catalana contemporania. La seva
herencia i el seu llegat Venus i Adonis
CLEMENTINA ARDERIU
Canpons i el'legíes de W. S IIAKESPEARE
JOSEP M. LÓPEZ-PICÓ Trad. de M. Morera i Galicia
L'infantament meravellós de Schahrazada
Prefaci de Josep Carn.é'r
MIQUEL POAL AREGALL
Mots plaents i desplaents
ANTONI ROVIRA 1 VIRGILI ZN PREPA.R.ACIÓ 2
El Nacionalisme POESÍES de RICARD DEEIMEL
JOAQUIM FOLCH I TORRES Trad. de Josep Lleonart
Meditacions sobre ?'arquitectura
Prefaci de Manuel de Montolin
JOAN SACS
La modernapintura francesa fillS al cubisme CANTIC DELS CANTICS
ALEXANDRE PLANA i altres I EL LLIBRE DE RUTH
L'obra d'Isidre Nonell
blIQUEL FERRÁ
Trad. de Caries Riba
Canpó cl` ahir
Prefaci del Dr. Lluis Carreras
SN PRZMSA 2 HIMNES SACRES DE MANZONI
ENR1C JARDt Trad. de Llorenç Riber
Les doctrines de Georges Sorel
LL. NICOLAU D' OLWER EL*LEGÍES de ANDRÉ CHÉNIER
Perspectiva general de Literatura catalana Trad. de Joan Arús
J. FARRÁN 1 MAYORAL Prefaci de J. M. López-Picó
Larenovació del Teatre
JOSEP CARNER Hi han además en preparació traduccions de
Les planetes del verduril ?'Antología grega, de Pindar, de Manzoni, de
Si han en preparació obres de J. M. López-Picó, Ronsard, de Coleridge, de lennysson, de Goethe,
Enric Prat de la R„iba: Francesc Pujols, Eugeni de Shelley, de Heats, de Prudenci, d'Horaci, de
d'Ors, Joaquín?, Folgu era, Joan Alccver, Alexan-dre
Plana, Carles Riba, Estere Monegal, Martí
Casanovas, Josep .211: de Sagarra, etc.
Pascoli, de Francis Jammes, de Claudel,- de Te ....
xeira, de Pascoaes, etc.
REVIS
QUADERNS DE PUBLICACIÓ QUINZENAL
ANY III. — N.° XLV — AGOST 1 - 1917
IMAAJAHAARI
Corn hagués caigut aquells dies el gabi
net maurista qui el nornená, així parlava
don Pere Bosc de Castellcir, Alcalde de
Barcelona, al Consistori Municipal:
«Em diuen, magnífics senyors consellers,
que están esperant ara, que deixi el Bastó i
la Cadira; em diu_en Que a Madrid, el noü
govern liberal s'impacienta de que la meya
dirnissió no arribi; cm diuen que sería una
rebel.lió, una violencia, una descortesía, la
negativa meya a retirar-me d'aquest lloc;
em diuen que és la costum, i en fi, que tota
Espanya s'ho mira amb escándol. Afegei
xen que el partit conservador s'ofén, i el
liberal s'aLra, que els pretendents esclaten
d'indignació.
Senyors venerables: ?A quin poder devía
jo el meu poder? Fos quina fos la má amiga
que m.'escollí, fou laReial Potestat, superior
a mi, la que em posá sota la greu investi
dura del Primer Magistrat de la Ciutat de
Barcelona. Essent-me vinguda de més alt,
?com gosaría jo liençar-la de mi?
Es la obediencia la obligació primera de
l'Autoritat. Si jo soc rnandatari de qui és
rnés que jo, ?com puc en conciencia des
obeir el mandat? ?Com sabría abandonar el
que no cm manen que abandoni?
Treu_ l'Autoritat la seva força del saber
obeir. Si en tan poc mostro jo estimar .l'irn
peri, com tindrá el Poble, avui per derná
que dl pugui escollir-se el Mandatari—, ga
rantía de que será oben el mandat seu?
La Ciutat deBarcelona,altrament, senyo rs
escientíssims, té dret a la meya utoritat;
té dret a un Cap, té dret a ésser governada
i dirigida. Poc jo valc, molt l'Autoritat que
porto. 1 d'ella jo el primer obe'idor he d'és
ser. No sé trobar en ma conciencia el dret
d'emancipar-me:1-i.
Contrariatnent, senyors, viltat em sem
blaría tan vana retirada. No és cosa nul'ia
i superflua a la Ciutat el seu Cap i Autori
tat primera, perqué així sigui susceptible
d'espontania evacuació.
si ni pel fadic ni tan sois per l'errada cm
donaría jo a mi llicencia, si un Poder supe
rioral rneu expressarnent nocm relleva:?com
hauría jo la gosadía de desfer-me'n sois pel
fet del comiat deis amics que un dia cm pro
posaven a la Reial Signatura?
Ni l'amistat de persones ni els Compromi
sos de partits han de prevaldre, jo entenc,
als Drets de la Ciutat de Barcelona.Ni s'avé
amb la dignitat de la magistratura l'aire de
passavolant ni convé a la -missió paternal
propia de l'Alcalde la perturbació d'un canvi
no a cap voluntat superior degut ni a un rit
me convencional de temps,sinó al nu etzar.
Ni la moral, l'es-perit de la Ciutat,pot triom
far si es vincula en una autoritat precaria,
afiliada a la sort de les polítiques cortisanes.
277
Hm guard de blasmar els respectables
patricis que altrament el cas entengueren.
Mes a mi, mon propi seny m'és guia, i trair
lo no dec.
Ja mormolen de ma ambició: resigni's la
Ciutat, insinúen, a la meya vitalicia presi
dencia. Senyors: jo obeesc a qu_i dec obe
diencia: obeesc al poder qui comandar em
comanda. Tota ulterior especulació se'm
veda.
Mes, ah, senyors! jo sent a dins, que la
Ciutat de Barcelona, pel sol fet de que l'Al
calde seu es guardi d'atényer al iligam sa
grat que amb ella l'obliga, i li immoli tot
personal compromís, és allibera.da d'una
vella humiliació i servitud.
Ja sabeu fa dies, que, poder cap dalit de
gloria he-u_ d_'esperar ni de témer.de mi: que
ni iniciatives aportava ni esdevenirnents
prometía. El • zel i la ullada vigiladora és
l'únic que em sap demanar la conciencia de
PROBLEMA D
tria missió. Aixo i l'ésser, l'existir, el pesar,
com a Autoritat i com a Personificació de
la Ciutat, fer—com altres cops en intimitat
he pogut dir-vos—de pes mort, com l'ombra
del Patriarca en la llar, aquí on la múltiple
activitat i savia iniciativa deis il.lustrats
Regidors i técnics diligents són. la Maternal
ordinaria providencia.
Per aixo entenc que la gran familia de la
Ciutat no dec perturbar-la arnb una espon
tania defecció: per aixe, entenc que a la
gloria de Barcelona no he d'atemptar trae
tant-me a mi mateix com a client personal
del cap del Ministeri en cessantía.
Si aixf no pensés, poderosos senyors, tot
el dret tindríeu, vindicant l'honor de la Ciu
tát, a den-ianar-me comptes.»
Així parlava, aquells dies, don Pere
Bosc de Castelicir, Alcalde de Barcelona.
R. RUCABADO.
7 9 ryin Qqq,IONAL DAr -
LES IDEES
La vie est comme un jeu d'échecs vaste ét tragique
Dont l'adversaire obscur ne transige jamais.
Dés son berceau l'enfant se trouve désormais
Devant cet échiquier aux bis énigrnatiques.
Ji doit les deviner, car nul ne les explique;
S'II se trompe, ses jours lentament consumes
Le laissent sans secours, languissant opprinie
Devant un ennemi qui n'erre ni n'abdique.
Pour braver ce rival, il n'est qu'un seul moyen:
Ne l'emporte sur lui que qui le connait bien,
Qui l'étudie avec amour et patience.
Formidable est la lutte, implacable le sort.
Nous sommes engagés d.ans la vie et la mort;
La «Nature» est son nom et l'arme est: la «Science».
HUXLEY.
Tenim la literatura que ens parla bella i
cruarnent de la grandiositat de la lluita per
l'existéncia i deis mitjans adequats per a
arribar al vencirnent. No és sola, pero, la
literatura en aqu_est respecte, la ciéncia en
parla també i senyala aquesta lluita com a
un deis punts de mira avui més atraients.
Tant la Sociologia com la Psicologia con
275
ternporánies es planyen sovint del malestar
social que ha agreujat eis termes de la llui
.ta i busquen la forma de suavitzar-ia,
senyalant com a mida rnés encertada la ma
jor ad_aptació deis individus a les diverses
funcions sOcials que imposa la vida moder
na, invadint, en apariéncia, un cercle d'idees
fins al -present reservat a l'Economia, en
carregada, des d'Adarn Smith, d'escatir els
fonaments, els aventatges i els inconvenients
de l'excessiva divisió del treball que exi
geix la multiplica.ció incesant de la maquí
nária.
Per raó de la constitució naturalment or
gánica de la societat i de l'adaptació sub
segiient de l'organ a la seva própia funció
o a base de que l'esperit, ve a ésser el mo
tor principal de tota actuació humana i so
cial i de que convé aprofitar les troballes de
la Psicologia aplicada, o amb la fi de conse
guir millors condicions de vida a l'individu
i a la comunitat, en el terreny de les idees
cada dia s'aferrna més la creença de que la
societat cal que es transformi en el sentit
d'obtenir, en el que sigui possible, ço és,
deixant el marge corresbonent a l'acció de
la llibertat i a les círcumstáncies de l'am
bient, una actuació especialitzada en tots
els ordres de treball basada en les qualitats
personak; deis individus.
és que noresmenys el predicament que
disfruten les teories spencerianes, que sos
tenen que l'individu tendeix naturalment
cap a l'adopció i exercici de la seva fu_nció,
adaptant-se es-pontániament al mig social
que l'enrotila en virtut de la llei d'adaptació
general, conforme expressa vulgarment la
dita de que «tothorn trobará el sen cobert
en el gran banquet de la naturalesa», els
fets, en molts casos diuen el contrari, aju
dant a confirmar el principi de la necessitat
d'acabar amb el desballestat funcionalisme
o millor professionalisme actual, abandonat
a l'atzar, al favoritisme i a la incompetén
cia, a base de conéixer i aprofitar millor les
dites condicions personals deis, individus.
Com a espectadors, solament, enamorats
de la teoria i amb el fi d'avalar-la quant es
pugui, retreiem rnantes opinions au_toritza
des: «L'individu és efectivarnent el comen
çament i Pacabament de tota activitat so
cial»... «La sinergia social no és res en si,
si ella no s'aplica als individus formats
socialment, portats per determinades apti
tuds» ha dit Waxweiler (Esquisse d'une So
ciologie); Puniversitat contemporánia no
den pas servir per a la conservació
transmissió de coneixernents adquirits, sinó
per a la formació i selecció dchomes a-p
tes a satisfer les necessitats complicades de
la vida moderna, repeteix el mateix soció
leg flamenc (L'université de demain—Re
vista internacional de Pensenyament, Oc
tubre de 1913); una de les conseqüéncies
rnés deplorables de la continuació irregular
social moderna, és la mala utilització deis
individus per mig de les professions, con
signa un socibleg francés (Maxwell, Psi
cologie Sociale Contemporaine); i en el
mateix sentit s'expressa el publicista Lysis,
ja conegut deis llegidors de LA REVISTA, en
una publicació rescent sobre la moderna
democrácia qui, queixant-se del fracás del
pariamentarisme francés, aboga, corn a so
lució única de renovellament social del Sell
país, per l'adjudicació deis cárrecs als qui,
per disposicions naturals o per les seves
obres hagin demostrat una técnica o una
competéncia apropiada.(Vers la Démocratie
moderne).
Dins també del cercle de les concepcions
s'hi troben opinions encara més terminants
concretes vers la necessitat de la diferen
ciació individual: la deis que confien en els
resultats de Pexperimentació, en els treballs
de laboratori, els quals,anant més enliá,pro
-posen,com a solució del problema, Putilitza
ció de Pindividu basada en el reconeixe
ment i fixació prévia de les qualitats natu
rals, car la Psicologia és el major secret de
l'éxit de tota producció humana industrial,
comercial o agrícola, i donats els avencos
de les seves aplicacions, poden aventurar
se seriosos jutjaments respecte de la valo
ració psíquica derriostrativa de la :possibili
tat de treball de cadascú.Llur pensament es
condensa en les paraules &Bine Münstem
berg, un deis més experts experimentalis
tes moderns, «el veritablement decisiu per
al benestar de Pindividu i de la comunitat
per a la futura felicitat deis que deuen dei
xar Pescola, és que cada qual encerti en la
forma de treball rnés adaptable a les seves
condicions psicológiques (Psicologia de la
Activitat Industrial); i la seva eficácia en
les atrevideS -afirmacions del cenacle de
Harward respecte . de la busca del millor
treball per a cada individu i el rnillor indi
vidu per a cada mena de treball.
Una idealitat semblant sustenta, en defi
nitiva, la ja coneguda escola que podria no
menar-se productivista, capitanejada per
En Taylor,que aspira a la major producció
per a la col.lectivitat, alhora que al menor
esforc i a la major retribució de Pindividu,
mitjançant Porganització científica del tre
ball.
Encara que no es vulgui donar a aquesta
coincidéncia demanera depensar respecte de
279
tan im-portant matéria, una significació
massa absoluta i exclusivista considerant
com a únic remei possible per a arribar a la
més bona actuació social desitjada, que l'in
dividu retrobi i s'adapti amb el cárrec o
funció que li sigui més -própia d'acord amb
les seves qualitats natu_rals el qual suposaría
en tota actuació humana un determinisme
fatal i un allunyament d'altres factors d'or
dre superior, etic, jurídic i económic, la teo
ria rápidament exposada de la diferencia
ció i selecció deis individus per llurs aptituds,
cada dia té rnés partidaris i porta un sentit
de realitat i d'oportunisme que no és del cas
despreciar sinó de suspesar-la i aprofitar-la
per part deis que en sien interessats.
I és que aquesta general rnanifestació
s'apoia en la manera d'ésser dela naturale
sa nostra, la que, per damunt de la igual
tat essencial, es caracteritza per una evi
dent desigualtat de valers i capacitats d'in
d'atenció, de volició, de senti
ments i de resisténcia muscular, que revelen
una positiva diferenciació en les possibili
tats d'adaptació de l'individu, i en les neces
sitats, en moltes professions i cárreCs, que
reclamen l'aplicació d'una aptitud especial
en els encarregats de realitzar-les. Les fun
cions de l'enginyer, del rnetge, del mili
tar, del treballador del ferro, de l'escultor,
del polític, per cas, no poden ésser exerci
des sense el concurs de condicions especials
d'intel.ligéncia, devoluntat o de resisténcia
física.
Aquesta -necessitat d'aprofitament de les
condicions especials de l'.individu, no vol dir
pas,a nostra manera deveure,que aquest de
gui ser destinat a un sol ofici, impossibili
tant-lo---7com han notat els econornistes con
traris a l'ekcessiva, divisió del treball—per
a l'exercici d'altres professions, en els
casos inesperats de desaparició o d'atur de
les industries; sinó a grups es-pecials de pro
fessions, a deterrninats géneres de treball,
dins deis quals existeixen innombrables
ocupacions per a les quals tinguin -provabili
tats d'adaptació. Per exemple, els de forta
intel.lectualitat, el mateixpoden aplicar-la a
280
l'ensenyament que al periodisme i a la polí
tica, quan els «acompanyen altres qualitats;
els destres, el mateix a Penginyeria que a la
rellotgeria i a altres feines de precisió; els
de molta resisténcia muscular, als treballs
de fundició, forja, a bastaixos, al gran
transport, i així de moltes altres aptituds.
Dernés, no tots els individus poden aprofi
tar-se per a l'especialització, car en alguns,
llurs qualitats físiqces i mentals són tan poc
remarcables i a voltes tan anormals que
sois poden destinar-se a funcions no quali
ficades, al no ofici, que no necessiten de
veritables especialitats per al llur exer
cici: dependent d'escriptori, certs comer
ços de compra-venda, temporers, molts
auxiliars,manobres,recaders,mocos i altres.
1 en canvi, de fet, fora deis casos en qué
es val de l'oposició o de la demostració de
merits per concu_rs, com es fa ja en alguns
cárrecs, es sol prescindir de la diferencia
ció individual. L'entrada del jove en els
quadres professionals, sobretot en eis oficis
que constitueixen la petita indústria, no els
presideix cap requisit; en la gran indústria,
fora del reconeixement médic, en molts ca
sos obligat per requeriments legals o d'hi
giene, el sol capatás o contrarnestre deci
deix capritxosament Pallistament; en mol
tes carreres, el jove, acabat el Batxillerat,
comenca la d'advocat, metge,. arquitecte,
desconeixent si les seves qualitats personals
són adequades al seu exercici. No cal pas
parlar del'adjudicació de cárrecs públics,els
quals en lloc d'ésser reservats, per les com
plicades necessitats de la cosa pública i les
responsabilitats que entranyen, a persones
de competéncia i probitat, s'adjudiquen
prescindint gairebé sempre d'aquests re
q-u_isits.
Les dificultats de la teoría apareixen al
designar els mitjans per a fer la diferen
ciació de les persones per llur utilitat de
treball. 1 és perqué la diferenciació
generaltnent no pot fer-se a primera
impressió: les qualitats personáis no poden
senyalar-se ni ponderar-se sense una detin
guda i assabentada observació, per proce
diments avui sois a l'abast de l'especialista,
ja que els instints, les meres inclinacions o
preferéncies revelades durant la joventut
són incapaces elles soles de manifestar una
aptitud. Poden, influenciades per circums
táncies accidentals, com per cas, la perso
nalitat del mestre, els metodes d'instrucció
o la suggestió de l'ambient. Trobem molt
encertades les paraules d'Ellvood, qui di
gué (Principes de Psicho-Sociologie): «Els
instints cap a una volició o una preferen
cia no són pas prou, per si sois per a
deterfflinar una adaptació de Phome a les
condicions d'existéncia que exigeix la eivi
lització; necessiten d'un análisi de la intel.
ligencia i de la raó. Altrament de que, en
molts casos l'individu no manifesta cap
mena de caracterització mental, puix, se
gons comprova l'experiéncia, fora deis ca
sos d'anormal deficiéncia o" d'anormal so
bredesenrotllo • de funcions especials, exis
teix una ampla regió de mentalitat corres
-ponent a un tipus mig amb incomptables
variacions, desconegudes fins pels propis
interessats».
Tampoc pot confiar-se massa amb els sis
temes pedagógics o d'educació pre-profes
sional, per suposar en el mestre rnitjans
d'observació í espera afinadíssirn, que ge
netalment no posseix, i en els sistemes d'en
senyament un estat de perfecció que avui
GUSTAV SCHMOLLER
Al cor de la Turingia, en la muntanya del
Harz, escenari fantástic de alguns episodis
de Goethe, i real de la sarcástica narració
de Heine, s'ha •extinga la vida, llarga i frui
tosa — com la d'un patriarca—de Gustav
Schmoller.
El cor de lloances a sa memoria fóra uni
versal, si en una llora de máxima torbació
de conciencies no hagués signat el farnós
manifest deis intel.lectuals. En canvi per
aquesta via son nom arribés tal volta a co
neixenca de gent que n'hauría sigut igno
rant altrarnent. Trista cosa és, de tota faisó,
no tenen, pels quals no pot pas arribar-se,
amb la provabilitat que es necessitaria, al
coneixement de la vera personalitat intel.
lectiva deis deixebles, reveladora d'una
aptitud.
Noresmenys aqueixes dificultats els casos
de inadaptació són tan freqüents, que de
mostren a plena ilum que la societat, ni per
si mateixa, espontániament, ni peis proce
din-ients practicats fins avui, és capaea de
posar-hi un remei. L'individu s'adona de
la seva inadaptació massa tard, ordinária
ment quan l'engranatge social está en ple
na rotació i perilla d'ésser aplastat entre
els seus rodatges. ,
Fracassats, dones, els procediments ac
tuals, car anar—segons remarca aquesta
ideologia—a la presa de mesures noves, a
1' adopció de sistemes Inés moderns, que
permetin un estat social millor a base del
coneixement i utilització de les disposicions.
especials de cadascú.
Deis mitjans i sistemes de portar-ho a
cap, alguns, actualment de força accep
tació, en parlarem en un altre article. Avui
al presentar la teoría recordem sois les
paraules d'Huxley que encapsalen les rat
iles presents, les quals assenyalen coni a
armes de gran eficácia la Naturalesa i la
Ciéncia.
J. RUIZ I CASTELLA.
veure com senyal de bandería política, el
nom representatiu d'una de les més auguistes
coses que ha sabut crear l'home. Una esco
la científica!
* * *
Era difícil per als qui el veiérem i escol
tárem, fa cinc anys, quan son prestigi i la
proximitat de sa jubilació professoral om
plien uditoriurn maximum» de l'Univer
sitat de Berlín, identificar aquell vellet de
oratoria barroca, pronunciació provincial, i
ironía plena de comprensió i tolerancia, amb
28 r
l'escriptor ardorosíssim de la polémica amb
von Freischke; imaginar que el professor
escéptic i rezelós, quan s'encarava amb al
guna interpretació personal, i que demanava
indiferencia del subjecte, objectivitat, com a
condició primera de l'investigador i del mes
tre, fos el meteix que, valent-se de ses altes
amistats amb els fundadors de l'imperi, féu,
que les forces del jove estat fossin projecta
des ja desde sa naixença, per la via que en
tre nosaltres ha rebut el nom d'intervenció.
I aixo amb una tal energía, que només els
millors, en els nostres dies de guerra,
han igualada. Certament una otnbra del
nostre dubte hauría restat sense esvair si no
fos que en llibres i revistes perdurava
mots, pensaments — la base teórica que
Schrnoller donava, en pública activitat, al
canvi verament revolucionan i de la política,
que en secreta personal actuació provo
cava. •
Ningú tan clarament i enérgicament com
ell, no havía fins aquella hora fet entend_re,
que les qiiestions econenniques no són me
rament problemes de técnica dominats per
forces naturals que obren mecánicament.
d'arrel psicológica de la moral i del dret, de
l'ordinació ética de la vida. Després d'ell no
és legítirn—creient en un sistema económic
natural—deixar sense moral qualificació els
actes económics. Certatnent que no! 1 da
vant d'aquesta adhesió, que cap esforç ens
costa, admirem. Quantdepressa envelleixen
les idees! Fa només 50 anys, era tal la re
sistencia al que avui tots sabem — i sabem
definitivament — que fou precfs un esperit
tan vigorós com el del savi suara mort per
qué el món ne fos convençut.
Schmoller sabía que no es just considerar
arnb l'impassibilitat d'un Malthus i un Ri
cardo, les calarnitats del mán de la riquesa.
Per-e) en Schmoller acció i en Schmoller
teoritzador, hi ha una evolució continua
da. Pervingut al rectorat de l escola
Fred_eric-Guillem, berlinesa, prengué, arnb
la alta significació que son nom havía en
trernig guanyada, posició entre les «teoríes
can viats» en norn de les «veritats perma
282
nents» dintre la ciencia; i en fer-ho ell, in
troductor del ethos en l'economía, acusá a
lliberals i socialistes de perseguir, no la co
neixença de les causes, sinó la consecució
de fins; de fer, no la ciencia de ço que és,
sinó la ciencia de ço que hauría d'ésser.
En aquesta posició va restar i en ella ha
mort. Observar, després de molt observar
descriure, i en estar molt segurs de ço que
hem observat i descrit, tancar la descripció
en definició. Aquesta és l'obra del Saví. Mai
en els seus últims ternps ana Schn-ioller m.és
enllá. Mai teoritzá d'una manera absoluta.
Mai gosa donar everitats que resten» ni,
convençut d'haver-les trobades aconsellar
segons elles una reforma. Mai se tingué per
prou sabedor de la realitat.
Succeía que l essencia del pensament
del segle triort, del « sculum histori
cum » navía pres i guanyat. 1 són els es
tudis histórics d'una tal naturalesa que no
consenten infidelitat, diversió, ni reparti
me.nt d'activitat. Així el Savi que havía
començat fent entendre que en una qüestió
de divisió del treball o del profit, ço que
interessava era com obraría sobre el proleta
riat, com afavoría el progrés técnic o mo
ral, el sentit de responsabilitat, economía i
aplicació al treball, la vida de familia, en fi
si ernpobriría o assecaría les fonts del benes
tar futur, acaba afirmant repetidament que
la publicació de les ,Acta Borussica» era la
tasca cabdal de sa vidaintePlectual,i no l'ha
ver inspirat la política social. Així esclau
més cada dia del fet, i del document—scaná
lirnitant, dubtós sempre d'haver arribat a
coneixement no potser diftnitiu, pero sufi
cient per a obrar temerás del coneixement
que pot obligar a treure conseqüencies de
acció.
Aquesta actitut té una mena de lógica
consonancia arnb el pas de la vida. Corres
pón una actitut afirmativa a la jovenesa i
una actitut crítica a la maturitat; se sent
endernés que l'obra crítica no és pas perdu
da, sinó bona i útil i pels treballadors de pri
mera hora de derná, i de passat derná. 1 ai
xf, en lloc d'enguniar-nos, ens satisfá, aquest
clássic i gradual canviar-se deis treballs se
guint la successió diversa deis dies. Si un
moment compartírem l'agressivitat crítica
de Lifschitz, davant aquesta contradicció i
passatgera ineficacia deSchmoller, avui que
ehl és mort entre l'indiferencia d'un món pie
de preocupacions i problemes altrament ur
EL PRETEXT
Ens dol la pobresa mental palesada pels
peribdics de combat amb motiu de la cen
sura.
Ordinariament ja no tenen aquests perib
dics al servei de les causes dernocrátiques
el to espiritual, inquiet de perfeccions, deis
diaris i publicacions sernblants de l'estran
ger. El primer defecte és fill del llenguatge
artificial i impopular en que es dirigeixen al
poble. Semblen traduits, co que vol dir que
semblen insincers, -parlant per boca d'altri.
Els altres defectes són fills de la mancanca
de preparació deis nostres leaders populars.
No tenen humanitats ni están especialitzats
en cap disciplina de les modernes organitza
cions proletaries.
Ara amb motiu de la censura, rinferiori
tat d'aquests prímaris—, (res més que mes
tres d'estudi de les primeres beceroles) —
s'és palesada ambla comoditat en omplir els
buits assenyalats per la má del censor amb
anacremiques seccions literaries i passa
temps de Taula de Café.
Es incomprensible per un home modern
avençat que hagi acceptat la direcció d'un
diari o d'un peribdic d'esquerra l'accepta
ció del passa-temps i de la Taula de Café.
El temps és mesura per l'eficacia de l'es
merçament de les hores. 1 aquests directors
que no ho saben, fan viure les publicacions
llurs fora del temps.
Esperávem veure omplerts els blancs de
la censura amb carnpanyes contra l'alcoho
listne i per l'higiene corporal dels obrers.
Esperávern veure l'enaltiment de l'amor
a l'ofici i de la competencia professional; la
invitació al miliorament deis patrons per
mitjá de l'afirmació de l'honor dels oficis
gents apreciem millor que n-iai la seva real
aportació a la tasca de tots, en 1' ordre teb
ric i en aquell altre en que tot gest se tor
na immediatament real dolor, o positiva mi
llora de la vida humana.
M. REVENTÓS,
vinculat en la jerarquía de la perfecció deis
oficis.
Esperávem veure exposicions i contro
versies per a la simplificaó de les necessitats
que és l'alliçonament -de les hores herbiques
que estem vivint.
Esperávem veure proclamada la gloria
de complir els nostres deures, de fer ben
feta la nostra tasca, única manera que
l'home ho resti inferior a ehl mateix.
Esperávem al menys que la bibliografía
obrera deis escriptors socialistes francesos
o anglesos temptaría el comentan i deis nos
tres peribdics obreritzants i que ilibres tan
assequibles com l'apología del Treball in
-vencible de Pierre Ham-p mereixeríen Pes
pai que la censura pren a l'actualitat...
I amb tristesa hem vist que cap d'aquests
dalers no integra els programes eloqüents
deis nostres homes deis partits de combat.
Bis més intelligents es tanquen dins el si
lenci protestatari o s'esbraven en planys
estérils. !Els manca VHome!
Per ells ,semblen escrites les següents pa
raules llegides en un indret que no recordo:
«En lloc de treballar amb tota llur fe i
tota liur indignació i tota liur jovenesa, de
manen sense descans l'ajuda meravellosa.
el granHome no apareixerá sinó quan nos
altres tindrem, tots, el sentiment i la con
vicció de la nostra grandesa. Se‘ns oferirá,
just en el moment que tots nosaltres podríem
prescindir d'en».
«No és pas aquesta l'hora de cercar l'ho
me com Dibgenes. Més ens valdrá que de
vinguem cadascú de nosaltres l'home,.
!Quina més noble superació de la censura!
J. M. LÓPEZ-PICÓ.
285
POESIA CATALANA
MILIS UNA BATA DE COLOR DE ROSA...
Duus una bata de color de rosa,
per veure el dia surts fora el balcó;
un xic de sol sobre els cabells se't posa
i l'aire fl ju_ga amb la resplandó.
T'has tornat pulcre com una puncella
—del cos la flor s'oculta en el vestit
la teva vida s'ha fet rnés novella,
ton cor de rosa es deu haver tenyit,
Mires el jorn silenciosa i dreta
corn una palma havent parat el vent,
tens la mirada com la cara neta:
no s'hi veu perfilar cap pensament.
Altres mornents ta gracia fugitiva
dels sentits féu a solc els cinc cami-ns.
—que ara i tot ja sé com ets brava i viva
pro ta delicia es queda tota a dins.
L'iridi encís d'aqueixa gracia nova
/l'ha trasmés fins a mi la seva pau;
que mai com ara dintre de ta roba
vaig sapiguer-te veure tan suau.
Altres vegades et só vist més plena
dins l'opulencia del formós perfil,
pro mai com ara t'he sabut serena,
ni mai com ara t'he sabut gentil.
L'árlinia en veure't es tornava trista
o segons com, esdevenía ardent;
ara, tal corn estás, la meva vista
et porta a dins de mi, tranquilarnent.
284
Sento un desig de posseir-te tata
a dintre el cor, més que a dins l'are del braç;
i posá un bes en ton caben_ que flota
i il'luminar-me al fons de tos ulls clars.
Altres vegades el desig que em torba„.
era més fort i em feia el cor més cru
veient marcar-se del teu si la corba
sots la pilastre d'aquell coll desnú...
Avui m'has fet l'intenció més pura
—dolça m_ateix que aquest color rosat
que et cau tan fionjo sobre la cintura
i apaga en mi l'idea del pecat.
Pro jo et sé forta i si ta vida calla
deurá ésser sois a fora del sentit,
que si no duus als llavis la rialla,
t'és ressonant en el pregón del pit.
Per xo damunt ta vida que ara esclata
com la flor que a mig temps ha aparegut,
t'has descenyit la somrosada bata,
vel que cobreix la teva joventut!
FIDEL S. Riu DALMAU.
EL TEMPS
No existeix el minut, ni el ouart, ni l'hora,
ni el jorn, ni el mes, ni rany
perqué un minu_t ens sembla a eops un any
i un any ens sembla una hora.
El temps no té mesura definida
sempre avança amb pas igual:
segueix el nostre ritme cordial
i el mesurem segons la nostra vida,
JOAY ARtiS.
285
LIRICA ORIENTAL
(De RABINDRA NATH TAGORE)
DIA DE PLLIJA
Corrent s'acaramullen negres núvols
sobre el brancarn de l'endolada. selva.
—No surtis, fill.—Apar que les palmeres
que d'una randa volten la llacuna,
el cel atupin arnb les seves branques,
els corbs d'ales polsoses, en silenci
romanen en els arbres i, a la vora
del riu, se veu una ombra qui camina
i qui se torna, per mornents, rnés fosca.
—Escolta com udola recelosa
la vaca que en la tanca está fermada.
Espera, que a l'estable la soplugii
A dins els camps negats entren els hornes
a agafá els peixos deis estanys qui vessen.
Corre pels caminois l'aigua de pluja,
com un nin que jugant fuig de sa mare.
—Calla, fill meu. Apar que veus llunyanes
el barquer cridin.—I se mor el dia
i el pas del riu está tancat i sembla
que el cel cavalea, foil, sobre la pluja
qui galopant, com un cavall, se llença.
El riu s'agita turbulent. Les dones,
els cantis plens, han retornat del Ganges.
—Me'n vaig a encendre els llurns que ja fa fosca.
No surtis, fi-11.—Deserta está la via
del rnercat. El =ni del riu llenega.
El vent udola furiós i sernbla,
entre les branques del bambú, que lluita
com un lleó agafat dins una xarxa.
286
EN LES PLATGES
Els nins s'aplegen per jugá en les platges.
S'encalma damunt ells el firmament
l'aigua se remou impacient.
Els n.ins criden i dansen en les platges.
Fan cases amb l'arena de les platges;
vaixells de fulles seques per llençar
a le6 vastes fondáries de la mar.
Els nins juguen i criden en les platg-ese
Ells no saben nadar ni calar xarxes
trien pedres, mentre el pescador
de pedes s'irnmergeix en la foscor.
Ells no saben nadar ni calar xarxes.
La mar s'aixeca amb una gran rialla;
la platja los somriu pállidament.
Les ones enganyoses fant el ca.nt
d'una mal-e que adorm el seu infant.
La mar s'aixeca amb una gran rialla;
la platja los somriu pátlidament.
Els nins s'apleguen per jugá en les platges.
El tro roda -pel cel sense camins;
van els vaixells pel mar sense camins;
la mort va a lloure, mentre tots els nins
ju_gu.en en la gran festa de les -platges.
MIQUEL FORTESA, trad.
287
F- I R S
LA NOVEL-LA
No n_'hi ha prou, per escriure una novel-la,
amb compondre un petit paYsatge i fer-himoure
unes figures, escarnint els moviments de la vi
da. En moltes novel-les se descobreix aviat
l'artifici de la composició primitiva, els fil-fe
rros, el cartró i la molsa enganxada, com si
fos un pessebre. Són aquelles obres que des
prés de llegir-les no ens deixen una sensació
total i unificada, sinó una serie fragmentaria de
records i d'imatges que no lliguen.. Són les
obres fetes a posta, perqué l'autor un dia degué
dir-se: vaig a escriure una noverla, i amb un
viu esforc de concentració anima les bombolles
buides, romanalla d'un estiueig o de les tafane
ríes de cel obert.
* * *
Després d'aixó, ens recordem de la fórmula
cantada i bescantada: la literatura és l'expres
sió de la societat. Perqué veus-aquí una fórmu
la que mentres els uns la preníen en son directe
sentit altres la retreien en son sentit invers,
com si volguessin dir: la literatura és l'expreS
sió de tot ço que manca a la societat. O en al
tres para-u_les: on acaba la societat, comencala
literatura. Fa més de cent anys que Bonald es
tablía la fórmula en imitació de la frase de
Buffon. I després de Bonald cristarlitzava en
dues formes tan diferents com la teorització de
Taine sobre l'influencia del rriedi i les riovel-les
expermentals de Emile Zola. Peró Bonald ha
vía tancat els ulls davant la oposició entre la
societat cristiana i la polida literatura Daganit
zan_t des dels dies de la Renaixença. Com Taine
en historiar la literatura anglesa no havía vist
la llunyária del desenrotllament industrial i les
-noverles deWalter Scott, tentencies oposades.
* * *
Potser la fórmula real és la contraria. Per
qué ha d'ésser la literatura expressió d'un mo
rnent de la vida social? No és Phorne de lletres
un individu que acostuma a viure en desa
cord amb el sentit comú de cada dia, i arnb les
normes reposades deis conformistes?
S'han ornplert rnoltes fulles de revistes es
mentant els errors en qué caigneren els autors
25.8
de noverles quan havíen de precissar i fixar el
preu d'una cosa de menjar o el valor d'una
venda. En les noverles d'ahir passava com en
les perlícules d'avui. No es pot compendre com
els personatges arriben a resoldre els petits
problemes económics de la vida diaria. En al
gunes noverles hem vist gent que no disposa
més enllá de trenta duros al mes i no acaba les
disbauxes, sense jogar a la rifa o al set i mig
amb una sort providencial. 1 altres personatges
que acomplíe-n accions impossibles si fossin
veritat la geografía i la física.
* * *
La literatura es mou dins una órbita, i la so
cietat dins una altra. No hi ha cap raó perqué
sien órbites de la mateixa natura, ni perqu.é
hagin de ser valors irreductibles a una unitat.
La societatno existeix per a servir de motlio a
una noverla, ni el valor de les novel-les está
en relació directa amb la demografía. Zola vol
gué escriure la historia «una familia sota el se
gón imperi, peró la sensaCió més directa de la
época retratada l'hern trobada en les pintures
de Toulouse-Lautrec o en algunes cançons de
café.
* * *
Tal vegada se volía dir que la noverla era
expressió de la societat per contenir-s'hi una
análisi deis costums en una berta época. La
vida de familia en les petites viles o la vida
deis artistes en les grans ciutats, o aspectes de
terminats de la vida social: la religiositat, el
daler pels negocis o l'inclinació a les aventu
res. I l'estudi més profunde de la influencia
deis corrents diversos que componen la vida
social, sobre un individu. Es a dir, la novel-la
psicológica, que tingué a Russia els rnés forts
exemples. Tampoc pot pendre's en aquest sen
tit la fórmula, perqué, com sabríem destriar la
veritable novel-la psicológica de la novel-la
purament individualista o autobiográfica a la
manera de Stendhal? S'ha dit d'aquest que a
força de estudiar-se i d'analitzar-se a si mateix,
arriba a penetrar en Várii-ma deis altres, peró
que nom.és li interessaven aquells dels quals
eh l se sentía germá. Aquesta limitació no escau
a la novel'la psicológica,
* * *
Un pas més endavant i ens trobem amb una
altra qüestió: el naturalisme. Descompondre la
vida de cada dia i de cada home fins als seus
elements simples, i descriure'ls tan exacta
ment com se pugui. Deixar de banda tota ana
lisi que no sia dins la realitat visible. Rebutjar
1' amplificació i l'exaltació líriques deis fets,
i més encara les deis sentirnents. En la noveria
catalana hi ha nombrosos - exemples d'esforç
vers el catalanisme. Semblava el camí més dret
i la més planera de les tasques literaries.
Peró en bona part, era un naturalisme de
segona má. Unes guantes pagines se'n podríen
triar entre la fulleraca publicada. Era, el nos
tre, un naturalisme encongit i retocat, que se
sostenía sempre enuna mateixa actitud i naixía
d'un tema semblant. I era; encara, un natura
lisme a rnitges perqué no s'escloía la reflexió
moral o la llarga digressió monótona sobre
sensacions que,en si, no teníen interés. Un pa
gés que de bon matí va cap a l'hort podrá te
nir una valor de descripció, plástica, peró no
ens hem d'entretenir en comentar les seves ca
bories sobre el preu que tindrán les mongetes
o els ánecs al mercat.
* * *
El naturalisme no era més que un element
del realisme. En aquest, la vida interior i la
vida d'enfora s'hi comprenen per igual. Huys
mans volía que's dividís la novena en dues
parts, confoses i unides com ho són en la vida:
la del cos i la de l'espera; amb els seus conflic
tes,amb els seus reactius,amb les seves harmo
níes El que rebutjava era que per les malaitíes
deis sentits s'expliqués el misten. Compresa
així, la novella realista és l'expressió de
la vida mateixa, no ja la sola expressió de la
societat. Tot hi entra i tot s'hi fon, com en una
fornal immensa. Peró per molts la vida múlti
ple, variable i diversa és un espectacle, i per
altres, una excitació de la fantasía. I ningú po
dría observar-la sinó a través del seu tempera
ment, de la seva educació, de les seves idees.
Que és com s'ha de mirar la vida perqué la in
terpretació personal tingui una valor d'escreix
i de forma nova.
* * *
A Catalunya, la novel'ia és una forma primi
tiva encara. Ha mancat el temperament o no
hi havien les idees. Els qui teníen imaginació
no feien novel'les. 1 més enllá de tot aixó no se
sentía la vo/uptat de contar com s'ha sentida
la de cantar.
ALEXANDRE PLANA
DE LA RAÇA QUE ES PERD, per Juli Valimitjana.—Antoni López, editor.—Barcelona 1917
Hi ha entre els comptats prosadors catalans
una tendencia que vol ésser expressió d'un
daler independent de la literatura.
Creuen, amb malicia disfressada d'ingenuY
tat, els qui serveixen aquesta tendencia que
renegar de la literatura vol dir fer professió de
forca emotiva i d'essencialitat vital.
Jo gosaría replicar que la vida perfeta és la
més pura forma literaria que podríem fruir
perqu_é és obra de creació; i que ells, amb el
seu anti-literaturisme professional, cauen" de
pie dins el pitjor artiflci literari que pu_gui pa
rodiar la literatura, que vol dir parodiar la
vida. Els manca l'ingernfitat de meravellar-se.
No els val evocar la sinceritat perqué la fi -
del interpretació els anulla. Només el creador
Podrá dir-se realista perqué nornés dl fará
viure les seves criatures. Aquests escriptors
que repeteixen el natural, maten les criatures
vivents que són la nostra joia.
Deis grans escriptors es din que conten les
coses ordin.aries amb mots extraordinaris o
les coses extraordinaries a.mb rnots ordinaris.
1 no hi ha altra creació que la técnica o la
popular resumides en les dues maneres de con
tar que esmento recordant-les d'u-n gran crític.
Els escriptors cataians que no saben contar
de cap d'aquestes dues maneres, no són més
que uns literats.
Els fuig la vibració de l'extraorclinarz, que
• vivifica les obres de l'artista i les obres del
poble.
Per aquesta raó cree que és una paradoxa
l'afirmació anti-literaria que fan.
289
Dins la literatura catalana jo no crec cap
moment tan antiliterari com el de la nostra
poesía moderna, en el conreu de la qual cada
poeta és un creador.
Els qui no l'entenen, els qui l'acusen de tre
bailada són els qui no s'han mogut mai de
l'observació.
Llegint aquest llibre del senyor Vallmitjana
que em suggereix aquests comentaris, i els al
D1.•
tres que ha publicat, recordo arnb insistencia i
amb enyorança l'obra deis grans escriptors
anomenats realistes del Dickens als russos,
tots ells creadors d'homes que són una nova
mitología no refusable al costat de l'humana
gracia literaria deis antics déu_s, raça que no
es percha mentre els creadors la defensin de
la literatura i de la malicia.
E S ITD V. 7'79
E : 1
Un nou llibre—<<La Societat de les Nacions»,
de Paul M. Turull—, un vot més per a l'afir
'nació universal de Catalu_nya. Ideal, aquest,
perseguit per tots, les manifesta.cions del cata
lanisme, d'ença que aquest és entrat en la seva
fase nacionalista.
Mes la consagració internacional de les nos
tres valors s'ha presentat a voltes com aspira
ció sois assolible en lluita constant d'emula
cions, a voltes com a dret inherent al fet na
cional—nova proclamació deis drets de l'home
i del ciutadá, aplicats a la personalitat de les
nacions
El nou llibre entra de pie en la segona ten
dencia. Bon xic mancat d'ironía, Constatem el
vot, sens menysprear la qualitat del vot.
Més enllá deis homes administratius que fan
la viu-viu, governen el món les gratis il-lusions.
L'optimista ens parla de la seva il`lusió.
L'escéptic diu que cal reduir-la a projecte
de bases per a l'estudi de totes les possibilitats
del risc i del guany i de l'oportu_nitat, etc..
mentre l'escéptic es documenta i camina
amb peu_s de plorn, 'la volada g-osada de l'opti
rnisme fa avançar el món.
* * *
Davant la nova ideología, els vells polítics
demanen ajornaments invocant fantástics pro
blemes de trascendencia patriótica.
Volen dir la resolu_ció d'u_n expedient gover
natiu, el nornenarnent d'un alcalde i l'encasillat
electoral.
290
MARC FERRER.
I a base d'aquestes minucies gosen parlar
nos d'unió sagrada...
* **
Si per voluntat propia i per convicció de res
ponsabilitat al manament del poble es reuneix
una Assemblea _Nacional, es pot ben dir que els
qui no hi concorren no tenen voluntat ni són
fills de cap manament popular.
***
Voldríem saber el que els nostres bu_rócrates
de la ciencia universitaria i de l'exhibicionis
me académic entenen per notable aprovecha
miento.
* * *
Servarem de D.F. Monsalvatje l'exemplaritat
d'una vida d'home d'acció embellida per la cu
riositat intelligent i retrospectiva de la nostra
historia, i d'un llarg treball d'investigador es
piritualitzat pel contacte amb les especula
cions de la Banca.
Home gentil, de fina sensibilitat oberta a to
tes les cornprensions.
* * *
Alguns escriptors castellans es planyen de
la leyenda negra creada al voltant d' Espanya.
Julián Juderías, amb una persistencia d'en
tossudit, recull totes.les manifestacions i ver
sions d'aqu.esta leyenda.
Ens sembla peró que ha oblidat la més au
téntica versió: la deis meteixos castellans, la
d'una fatal política ofegadora del pensament
rnediterrani deis nostres reis catalans, la de
l'anecdotisme deis comentaristes que contra
l'Espanya de pandereta vesteixen una Espa
nya de boys scouts; la d'ell mateix, enderiat
amb el pes mort d'un passat que no li deixa
veure l'esdevenidor.
1 ens sernbla també que confón l'actitud crí
tica deis comentaristes d'Espanya amb la su
perficialitat dels coloristes i amb la violencia
deis pamfietaires.
** *
No sabríern mai com parlar dels 'libres els
autors deis quals en el próleg semblen excu
sar-se d'haver-los escrit i diuen:
«L'autor d'aquest modest treball... etc..
* * *
Malfiem-nos deis personatges que entre els
iguals són tinguts per necis i entre els infe
riors són respectats per savis.
* * *
S'organitzen per l'any vinent les festes del
centenari del neixement de Milá i Fontanals.
Es parla de recepcions i banquets i de dis
cursos i de llargues ressenyes de periodistes
contents....
Nosaltres voldríem que la memoria del gran
vident de la Catalunya nova fos honorada a
perpetuitat amb la fundació d'un premi anyal
de poesía que pOrtés el seu nom i a la creació
del qual podríen contribuir les nostres corpo
racions populars, les corporacions de Vilafran
ca i tots els senyors que esperen exhibir-se en
les festes del centenari.
No et planyis, poeta, dels teus enemics.
Mentre tu has ofert -tata l'amplada del pit a
atac deis 'hornes i cada dia animes noves rea
litats amb els teus llibres, el qui fou amic teu
ara et combat no ha fet altra cosa que perdre
el temps en cercar arguments per molestar-te.
Si li derrames l'actiu de la seva vida, no sa
brá qué contestar-te.
L'ha perdut seg-uint les teves petjades i fati
gant-se del -camí que tu feies.
* * *
Tant com l'absencia del Sentit moral en els
nostres enemics, ens oprimeix la pedantería
moral, a la manera de Diderot, deis qui es diuen
protectors nostres.
* * *
Quan algún conservador del conservaduris
me tu_rnant ens parla de les necessitats de la
agricultura i de la prosperitat de l'industria i
del comerç, ens fa l'efecte que vol amagar-nos
l'ésperzt z l'intel'lzgencza.
1 si fa una crida a la nostra bona voluntat,
ens sembla que vol afeblzr la voluntat sense
adjectzu...
Hem viscut uns dies d'agitació política i de
clandestina virulencia passional.
Peró aquests meteixos dies hem vist prepa
rar-se l'organització de l'Escola d'istiu de 1917
per a mestres, professors especials, institu
trius, sacerdots, religioses, estudiants i mares
de familia. f
El sentit catalá no es deixa adormir Deis
aires de revolta...
* * *
Rebem d'Italia el primer número de la 'revis
ta Procellaria. Els seus redactors, lliurats a
l'esgarrifança de les darreres vibracion_s artís
tiques i literaries demanen encara una nova
llurn .
Demá potser morirán en el camp de batalla.
I cap d'ells no es recorda de la guerra ni del
seu patiment. !Generosa febre d'entusiasme!
Malhaurat l'home discret que gosi riure's de
la follía...
* * *
S'invoca molt i massa sovint la sinceritat.
Nosaltres gosaríem demanar, als qui tant
ens en parlen, si han pensat -mai en ésser sin
cers arrib ells mateixos.
* * *
Diríem que volen sotmetre'ns al domi-ni de la
por de les idees. .
291
DARRERA HORA No ens interessa gaire una edició bilingüe
de la Constitució.
L'historia és als diaris con-1 la darrera hora
a LA REVISTA,
Res de saludo militar. Ens semblá que la
forca saludava llevant-se civilment la gorra
davant del dret.
* * *
Estupor espectant. Silenci. 1 una gran eco
nomía de lletres majúscules.
El poble sap obeir. Ço que fa més difícil
saber-lo manar.
* * *
Un rnoviment polític mantingu_t amb vibra
ció patriótica. Aixó val per una su_peració de
la política.
* * *
LA PATRIA 1 RIOMFANT
La unanirnitat -és cosa fácil d'aconseguir
quan diversos partits polítics concreten en un
programa els punts de convergencia. La uni
tat s'aconsegueix a base de renunciaments i
mercés a una acu_mulació d'esforcos a un objec
te determinat.
La unanimitat és quelcom de més fecund
quan, no coincidint en punts deis programes
de partit, sinó quan per damunt dels partits,
superant les arnbicions de grup i fins els ideals
d'escola, un moviment polític esdevé pa
triótic.
Així en l'Assemblea de parlarnentaris del
dia 19, una realitat predomina per damunt de
tota altra cosa: l'espera indestructible de la
nació catalana. Una mena de pudorositat i el
* * *
De la mateixa manera que el poble aplau
deix la presencia, espera la Mitología del mo
ment. Si no li donen feta, se la creará eh l rna
teix.
* * *
Nosaltres no creiem en les coses indescrip
tibles.
* *
Nosaltres enardits per la revolta,
amb el desig hem violat l'instant,
i la virginitat de l'hora solta
el nostre gest ha mutilat, sagnant.
Mes, no debades serva la natura
les seves lleis, i es desentén del crim.
Cal l'ordre nou del fruit. La criatura
neix dins un ordre i no coneix el crim.
* * *
!Quina fecu-nditat la de les tristeses de l'en
demá deis gratis dies!
zel d'aqueas qui devíen vetilar per l'éxit han
fet que el nom no fos .olit, mes per la seva.vir
tut el miracle s'és fet i_una nova era ha hagut
comerle.
Afirmadors en tot instant de .la patria cata
lana sentirn, en pronunciar novament el mpt,
rnés intensa la ernoció, per haver infós esperit
a una nova realitat histórica.
Potser de l'espectacle ciutadá del dia 19 més
d'un parlamentani espanyol n'haurá cercat la
causa i reconegut secretarnent el fracás de la
recerca. 1 és que Barcelona no sofría una es
tremitud; el cor de la Nació bategava podero
sament.
Aquest número de LA REVISTA ha estat passat
MARTÍ ESTEVE.
t'a censura
292 Tmpremta i Litografía de JOAN COMAS, Rambla, 81,—Sabadell.
LE,HBRES RECEHTS
JOSEP M. LÓPEZ - PICÓ JOAN ARUS
IT,Eilwe die 'Les DonvieUes
Portada de Josep Obiols
Pzrevi2 Dezes pezzetes
CAM72 E LA.,-LT,'ZGQ2ZEZZ
OP. VEEE
Preti: Dues. pessetes
JOAQUIM FOLCH 1 TORRES VENTURA GASSOL
N.
AMFO'lt',___A
Illustraelons de Josep ObioIs
P5rezzg Cinc pessetes
Meditadoras sabTe
PA.rquitectura
Publicacions de LA REVISTA
P 2. e ez: Una pesseta
ANUNCIS DE LLIBRES: UNA INSERCIÓ: 2 PESSETES. 3 INSERCIONS: 5 PTES.
V - LL H L:7--.' -
Kewista e2..1.m.z(e.a.1 eleart
Trimestre: 2 ptes. Adm. Corta Catalanes, 613
-_,uader-ruz d'ecatu n
Pt1,12licaciel 2ztpt.st.sal.
Any: 4 pessetes Adm.: Urgen, 187
'(---' A-)
'
-
,------->„
,
Tf ,
-
'
_
-
, (
__- i 7----1 —3_,-
C*rts Cataiaraes,, sm
ANTIGUITATS : EXPOSICIONS : LLIBRERLA D'ART
CAVES DE VINS : ART MODERN
i
fI
I1
___ I
PUBLICACIONS DE LA REVISTA
Peiltrztinistwaciá: Cal-rtz CwaaLanell, a113, aa.11.21ac., CE
OBRES NOVES
pfintrut-E madernE fir tcualosze
de JOAN SACS
Próleg de Joaquirn Folguera
Le OZRA ItIcHSHDnE N ELL
Biografía d'Alexandre Plana. Estudis de Francesc Pujols, Ramón Reventós,
Francesc Vayreda, Raimon.d Casellas, Joan Sacs, JoaquLm Folch i Torres
i Rorná Jori.—Próleg d'Eugeni d'Ors.
VE US I. AD NIS
de WILL1AM SHAKESPEARE
Tradu_cció de M. Morera i Galicia
Prefaci de Josep Carner
ACABA DE SORTIR
CANC D' AFIIR
POMSIES
de MIQUEL FERRÁ
7Te-u2 Una ITeszeIa
Es venen en Ees princfipal.9 LIthrerfies